B.Y.O.Blog

Falsos Mites Sobre el Cos Humà

2009-12-07T20:08:00.007+01:00

Després d'estar sentir durant més de vint minuts un japonès que era la barreja de'n Alex Turner dels Arctic Monkeys amb n'Albert Pla (aquest últim després de fotre's tres o quatre Xibeques, encara que suposo que seré també em serveix), tota la barreja de personatges fent una xerrada sobre clustering de documents de text, crec que puc dir em trobo en condicions de poder escriure un post (encara que no descarto que el fet d'haver-ne fet ja la meva, de presentació, també ajudi), el primer després de més d'un any, per començar a explicar, de la forma que sempre ho he fet (és a dir, sense cap mena de mirament ni pietat pels possibles lectors), els dies del meu viatge a Miami Beach, Florida, USA, per assistir a la 9th IEEE International Conference on Data Mining, també coneguda (com, per altra banda, gairebé tots els congressos) per les sempre críptiques sigles d'ICDM 2009.

Per on començar? Doncs bé, després de la introducció clàssica amb paràgraf d'una sola frase i diversos parèntesis empotrats, crec que la millor forma d'entrar en matèria seria a través del tema que dóna nom al post: Falsos Mites Sobre el Cos Humà. De què n'hi ha molts, no cregueu, sobre temes tant diversos com l'alimentació, la forma física o la sexualitat. I de tots ells se n'hauria de parlar obertament, perquè parlar de les coses a mitges fa que només circulin mitges veritats, i les mitges veritats s'acaben transformant en mites, i arribats a aquest punt certament podem dir que ja hem begut oli!

Exemple de mite (en context): Jo ara fa tres dies era a Barcelona, i sabia que l'endemà a les 10:25 del matí havia d'agafar un vol d'onze hores fins a Atlanta, esperar durant sis hores allà i llavors agafar un altre vol d'un parell d'hores més fins Miami, on havia d'anar a presentar l'article que (finalment) ens havien acceptat al ja esmentat ICDM 2009. Però jo tenia moltíssimes ganes de muntar un sopar a casa, encara que em suposava que acabaria tard i que tindria poc temps per a dormir. Sobretot, tenint en compte que sóc incapaç de fer la maleta d'un viatge a més de vint-i-quatre hores vista, i com que havia de posar-me a preparar el sopar només arribar a casa, era bastant evident que acabaria a les tres o les quatre de la matinada traient de l'armari a sac tantes tuples <samarreta, calçotets, mitjó, mitjó> com dies estaria fora (intentant que els dos mitjons fossin del mateix tipus, òbviament). Ho hauria fet igualment, però he de confessar que aquí van entrar en joc els Falsos Mites Sobre el Cos Humà. El meu pensament va ser: si no he dormit durant la nit, m'adormiré com si res a l'avió, i em fotré la clapada del segle, que per a això tinc onze hores. Mite! Rumor! Fantasia! Quimera! Error, gran error! Però jo en aquell moment poc m'ho esperava!

Així que vaig fer el sopar (que va anar genial, per cert, i que per tant justifica tota la son que vaig passar) --- les dotze, la una, les dues --- després encara vaig sortir de casa --- les tres --- vaig tornar a casa --- les quatre --- em vaig posar a fregar els plats --- les cinc --- vaig fer la bossa --- dos quarts de sis --- vaig comprovar per enèsima vegada que tingués els bitllets i el passaport, em vaig rentar les dents, vaig posar dues alarmes, em vaig posar al llit --- les sis. L'alarma estava posada a les set, es podria dir que va ser un formalisme el fet de dormir aquella hora.

Un formalisme que em va estar a punt de sortir car, perquè, com era d'esperar, em vaig despertar a dos quarts de vuit amb un record molt molt vague d'haver aturat un dels dos despertadors per a esperar que l'altre sonés (i també amb la sensació immediata de l'he cagada). No havia sonat, i en aquell moment no entenia per què. Tampoc és que en tingués el temps: va ser llevar-me, vestir-me i sortir corrent per agafar un taxi que em dugués a l'aeroport, perquè era força clar que no arribava a agafar el tren a Sants per més que volgués. A posteriori, el perquè que no entenc és per què em vaig despertar: una de les alarmes que havia posat era la del mòbil, que tinc programada intel·ligentment perquè només soni de dilluns a divendres, així que la que havia aturat era la del rellotge, que havia de sonar després...

En qualsevol cas, vaig aconseguir arribar a l'aeroport, em vaig passar una hora i tres quarts mirant els sostres de la nova terminal mentre feia cua al mostrador de facturació, cua al control de seguretat, cua al control de passaports, i cua abans d'embarcar; i quan finalment vaig entrar a l'avió, i em vaig estirar als meus dos seients de darrera filera (al menys no tenia ningú al costat, cosa que s'agraeix en un vol d'onze hores!)... no em vaig poder adormir! Estava esgotat, però no, el meu centre del son (o potser la glàndula pineal, qui sap) va decidir que no, i era que no. Vaig anar fent cops de cap, però mirant el rellotge cap dels cops va durar més de cinc o deu minuts. Així que vaig acabar alternant lectura i cops de cap durant onze hores. I vaig acabar enyorant els refregits de Super Nintendo que tenien els avions de Swiss One quan havia anat i tornat de Nova York ara fa tres anys...

Tot i això, a base de cops de cap m'havia recuperat una mica, així que en arribar a Atlanta, i després de l'inevitable control de seguretat, amb preguntes com de què era la conferència a què anava (després vaig veure que el policia anava de bon rotllo, però de bones a primeres després de dir Data Mining vaig pensar que acabava a la garjola), vaig poder estar passejant per l'Aeroport d'Atlanta, que és, com era d'esperar (i com tot en aquest país), enorme. Em vaig fer un White Chocolate Mocha al Starbucks (un altre clàssic), i després de molt rumiar-m'ho em vaig acabar comprant A Tale of Two Cities per a llegir al viatge de tornada (les quatre-centes pàgines que em quedaven de One Last Breath havien estat danys col·laterals del meu atac d'insomni inesperat). També vaig haver de comprar per enèsima vegada adaptadors per a l'endoll del portàtil (a afegir a la llista de productes més cars del món: or, platí, tinta d'impressora i adaptadors de corrent), i vaig fer la nota mental d'aprendre a restar hores, perquè de les 15:10 a les 21:55 n'hi ha gairebé set, d'hores, no sis...

Francament, no podia dir que tingués Jet Lag. Havia dormit una hora i mitja de les anteriors quaranta-dues: el que tenia era una manca total i absoluta de referències temporals. Tant podia haver estat el matí, com la nit, com l'hora del té: per a mi eren quarts de quinze. Però suposo que una mínima capacitat de resposta a l'entorn li deuria quedar al meu cos, i en el moment en què es va fer de nit a l'aeroport d'Atlanta les piles se'm van començar a acabar. I clar: no era plan de quedar-me clapat allà enmig, així que vaig anar aguantant davant la porta d'embarcament com vaig poder, amb vint minuts de propina per retard del vol. Em va tocar seient davant de la sortida d'emergència, i va venir un hostès a prendre'm declaració jurada que entenia anglès i que sabria obrir la porta en cas d'emergència. Sí, el que vulgui, però deixi'm dormir, i si hi ha un accident, obriré la porta, però sortiu sense fer soroll! Em vaig adormir immediatament en el moment en què l'hostès va donar per acabat el sermó rotllo In God We Trust (pobrets, més els valia, perquè si jo els havia de treure d'algun problema, ho tenien clar), per a despertar-me quan ja érem volant des de feia mitja hora, i tornar-me a adormir just abans de l'aterratge.

Però bé, després de tot això, finalment, podia dir que ja era a Miami! I, tot un detall d'aquells que un no aprecia mai fins que algun cop no li passen, la meva bossa també (encara que va trigar a sortir, la condemnada). Eren dos quarts d'una, així que vaig agafar un taxi fins a l'hotel a Miami Beach (amb parada a mig camí al caixer perquè el conductor, un paki que nedava en mocadors de paper perquè estava refredat com una sopa, em va dir que no li podia pagar amb targeta), on vaig acabar arribant a la una tocada. Formalitats de registre, donada de claus, entrada a l'habitació, descoberta que era enorme (com tot en aquest país) i també, molt més interessant i sorprenent, que la tassa del water feia només dos pams d'alt, així que podies tirar de la cadena amb el peu! Una experiència extraordinària, i que recomano encaridament que aprofiti a tot aquell a qui se li'n presenti l'oportunitat!

Quarts de dues, hora de dormir! En feia gairebé quaranta-vuit de la darrera clapada amb cap i peus, així que ja tocava. I aquest cop sí que no va haver-hi glàndules pineals que emprenyessin. Només llàstima que a l'endemà el servei d'habitacions no estigues d'acord amb els meus horaris particulars, però això clarament ja és una altra història...

Carmel

2008-11-06T23:54:00.004+01:00

(En agraïment a aquell que em va fer descobrir el seu barri)

Avui he tornat a passar pel Carmel, mesos després de la darrera vegada. Ha estat un passeig perquè sí, perquè he sortit a les 7 de la feina i no tenia ganes d'arribar a casa abans de les 9. Així que he passat aquest temps que m'he regalat a mi mateix caminant tot al llarg de la Ronda de Dalt fins arribar al barri; enfilant General Mendoza per a baixar després per Cardedeu; girant a l'altura de Castellterçol fins a Mare de Déu del Coll; tornant a pujar per Santuaris; serpentejant de baixada per la carretera del Carmel i els carrers de Can Baró fins acabar sortint a Verge de Montserrat.

La sensació que m'ha envaït aquesta tarda, i que m'envaeix sempre que sóc al Carmel és la d'estar fora. Sóc fora de la geografia física de la resta de Barcelona, en un dels punts on el full lleugerament inclinat sobre què es va traçar la graella de la ciutat es doblega i corba sobre ell mateix; en una, de fet en la més gran, de la nostra sèrie de figures gegants de papiroflèxia urbana. Però també sóc fora de la geografia mental dels barcelonins, on en molts casos el Carmel només passa fugaçment i trista a través de les pàgines de successos. Si ets de Barcelona però no hi vius o hi coneixes algú, és poc probable que t'aventuris més enllà del Park Güell, la façana opaca que la muntanya ofereix per a acontentar als turistes, i també als poc curiosos.

I així, et pots passar anys veient fragments de muntanya, reflectits en la finestra del veí quan obres les persianes al llevar-te, per sobre dels cotxes quan enfiles el camí cap al Metro, o entre dos edificis quan surts al balcó després de sopar, i per a tu aquells fragments no seran més que part de l'atrezzo de la teva vida a Barcelona, sense existència real més enllà de la de fer de fons, o de farcit de darrera el fons, sobre què es desenvolupen les teves escenes quotidianes dia rere dia. I tanmateix, una altra de les raons perquè em sento fora al Carmel és per l'ambient de barri, on el mot barri té una semàntica més enllà de la de mera divisió administrativa. El Carmel són els colmados amb estanteries de mecano; la gent gran jugant a petanca, i la gent jove parlant a crits del balcó a la vorera; els bars amb els embotits penjant, les banderoles retro de Bodegas Navarro i les patates braves sobre taules a dos passos de la calçada.

Nogensmenys, de tots els conceptes de què em sento fora quan sóc al Carmel, d'on més fora em sento és de la lògica i el sentit comú. Perquè a pesar dels anys que fa que hi vaig passant, encara em sorprenen els carrers en què la línia de pendent en travessa obliquament tant el llarg com l'ample; els blocs gegants sobre la falda d'una muntanya que sembla que hauria d'esfondrar-se sota tant de pes, i els carrers en què les construccions esclarissen i apareixen els cactus i els matolls als marges de la vorera; les tendes que a l'entrada són un baix, i a la rebotiga, un segon; les escales, automàtiques i no tan automàtiques, que ajuden a superar els llocs on la gent ja no podia inclinar-se més endavant en caminar; els carrers de què l'asfalt agonitza i va perdent la seva textura, devorat, o assimilat, per les herbes i la terra, abans de morir definitivament, superfície i via que aquesta delimita, a les portes del bosc; les antigues torres d'estiueig al costat de, o esdevingudes elles mateixes, barraques de l'època de la postguerra; els passatges entre edificis, amb portes a banda i banda, i testos amb plantes en flor sobre les gelosies; la verticalitat, el desnivell, les diferències d'altura sense desplaçament. Em supera, no ho puc comprendre ni raonar, sóc incapaç d'entendre com es va construir aquest barri, aquí dalt d'aquesta muntanya, en un espai que la natura hauria d'haver-se mostrat terriblement reticent a cedir, i que el sentit comú hauria d'haver marcat amb una creu enorme des del principi.

I tanmateix, aquesta sensació de manca de lògica em fascina. M'agrada passejar-me pel Carmel i ser a cada pas conscient de la verticalitat del barri, i, en conseqüència, de la meva pròpia. Girar el cap cap a on era fa un instant i estar obligat a inclinar el meu pla de visió. Veure el moviment diagonal de les portes i finestres dels edificis a mida que els deixo enrere. Sentir als genolls l'impacte de l'energia que perdo en baixar, i l'esforç que em demana la que necessito per a guanyar altura. I també ser conscient que aquesta altura és una inversió: una inversió que em permet gaudir d'un punt de vista privilegiat, exterior en l'interior, d'un estrany al mig de la meva pròpia ciutat; i que també em permet recolzar-me en una barana i passar la vista per sobre de la malla estesa de llums blancs i ocres encesos a la Barcelona que s'adorm un vespre de dijous, a principis del mes de novembre.

(Amb paròdia i plagi dels novel·listes de viatges d'una altra època)

(I ja de pas, entre ells, algun cop, el meu besavi)

Post Post-Posts

2008-09-11T19:51:00.004+02:00

Encara en plena fase de recuperació de les vacances, o més aviat en fase de represa de contacte amb la realitat després del viatge a França, la boda i tot plegat, m'he animat a estrenar un segon blog per a fer les coses que fa la gent normal als blogs. És a dir: penjar vídeos, música i altres coses per l'estil, sense necessitat d'aturmentar el personal amb pàgines de text.

El trobareu a partir d'ara a: http://sendtotrash.blogspot.com

El Despertar de la Ressaca (à la Française)

2008-08-29T09:41:00.004+02:00

És una sensació una mica fantasmagòrica: llevar-te el primer, després d'haver dormit amb prou feines quatre hores (i això que vas ser el primer a marxar), i caminar entre les desferres del que va ser una festa que no saps com va començar ni acabar. Les ampolles i vasos a mig buidar sobre la taula, l'olor apegalosa del rom amb coca-cola en l'aire, les taques de sidra al sostre, les marques que ningú no sap explicar a la paret... tot sembla incomprensible en una nit en què a dos quarts d'una semblava que tothom estaria mitja hora més i marxaria a dormir per a estar frescos.

Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...

Îles du Fer (i III)

2008-08-17T21:48:00.001+02:00

I sí, el meu viatge a les Îles du Fer ja està arribant a la seva fi, i per a no transformar aquest blog en una versió descafeïnada del final ja de per sí descafeïnat del Senyor dels Anells (amb tornada a casa, comiats i escenes de dubtosa tendència sexual incloses) crec que la crònica quedarà enllestida després d'aquest post. No cal que expliqui el viatge de tornada que m'espera demà, tothom es fa al càrrec del que és agafar el cotxe i seguir una autopista.

En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.

Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.

He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.

En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.

La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.

Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.

Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.

He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.

El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.

Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.

Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.

Îles du Fer (II)

2008-08-16T23:04:00.001+02:00

Doncs sí, aconsegueixo mantenir els meus propòsits i escric el segon capítol de la crònica d'aquest viatge des d'un ciber-cafè (més aviat ciber-bar, si se'n pot dir així) a Saint Pierre, a l'illa de Béanne, la més petita de les tres que cal recórrer a la volta per les Îles du Fer.

El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.

En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.

I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.

Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan.

Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...

En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.

I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.

Îles du Fer (I)

2008-08-15T22:42:00.006+02:00

Agafo el vas de plàstic ple de té que m'ha tret la màquina i li faig un glop curt, m'omplo la boca de líquid fumejant, i deixo de nou el vas al costat del teclat; empalmo aquest moviment amb un altre en què pujo el colze sobre la taula i em poso la mà sobre la boca. Penso què escric, i giro el cap per a mirar per la finestra com surt la lluna; passen uns segons fins que em decideixo a baixar la mà, recolzar els dits sobre les tecles i començar a picar.

Estic escrivint el post des d'un alberg a Saint Louis, el poble principal de Louâc, al petit arxipèlag de les Îles du Fer (les Illes del Ferro), a una vintena de kilòmetres de la costa francesa i un parell d'hores en ferri des de Bordeus. He arribat fa una hora llarga, he tingut el temps just de baixar del ferri, buscar el meu alberg i menjar alguna cosa, abans de trobar-me amb l'agradable sorpresa que hi ha ordinadors amb internet, i a més a més de franc! Així que m'he animat a intentar fer el primer episodi d'una crònica en viu d'aquest viatge. A veure si m'hi esmerço i en faig la resta també...

Feia temps que vaig veure en una revista un article sobre les Îles du Fer. La gràcia del lloc és que el club excursionista local hi ha marcat un itinerari que permet recórrer caminant la mitja lluna que formen les tres illes principals (Louâc, Béanne i Lissaillet) en un parell o tres de dies (depenent de les forces que tinguis). Evidentment, per a passar d'illa en illa necessites agafar un vaixell, però la companyia de transport té un abonament que, per una quarantena d'euros, permet agafar tots els ferris entre illes durant tres dies i, a més a més, inclou el ferri d'anada i tornada des de Bordeus. De forma que tu pots arribar en cotxe a Bordeus, agafar el vaixell, caminar durant tres dies, i després tornar amb un altre vaixell a Bordeus per a recuperar el cotxe i tornar cap a casa.

Aquest tipus de coses ja sabeu que m'agraden, i feia temps que pensava que algun dia em faria gràcia fer una escapada i recórrer tot l'itinerari. I com que aquest cap de setmana ha acabat resultant que tinc família i amics tots a fora aprofitant el pont, ahir vaig pensar: per què no ho faig en aquests tres dies? Al cap i a la fi, no és res que necessiti tanta infraestructura. Em semblava tot plegat una mica precipitat, però a part d'això tampoc no hi veia cap altre inconvenient: l'itinerari està clar i, pel que he pogut llegir en blogs i tal de gent que ho ha fet, força ben senyalitzat, i a més a més ja me l'havia mirat força vegades, i el més crític, que és l'allotjament, segurament el podria sol·lucionar online. Hi havia el tema de viatjar sol, que sempre em fa pal, però vaig pensar que ja aniria coincidint amb altres de caminadors; segur que deu ser com el Camí de Sant Jaume o els altres rutes per l'estil. Així que vaig reservar online dues nits en albergs a les illes i una en un de Bordeus, i fet això vaig agafar la bossa de muntanya, hi vaig posar les botes i tres mudes de roba, i la vaig deixar recolzada contra la paret mentre posava el despertador i buscava algun llibre que endur-me'n al viatge.

Aquest matí m'he llevat d'hora, he anat a buscar el cotxe a ca mon pare, i a partir d'aquí, carretera i manta! Amb l'mp3 carregat de música, perquè si no, els 700 kilòmetres per l'A-7 i l'Autoroute des Deux Mers se m'haurien fet força llargs. Al final he acabat trigant unes 7 hores: he sortit cap a les 10 de casa, i a quarts de 6 aparcava el cotxe a Bordeus, en un lloc on espero que demà passat a la nit encara hi sigui! Comptant una parada en una àrea de servei on he tingut la sort de rememorar com d'infectes són els lavabos a les autopistes franceses: en entrar-hi m'hi esperava una paret de totxana amb el ciment ennegrit, un forat al terra, i uns regalims d'aigua que queien per la primera per anar a petar al segon... Encantador...

En qualsevol cas, en arribar a Bordeus he pogut anar a comprar l'abonament al port, i donar una volta per allà mentre esperava que es fessin les 7, hora en què sortia el ferri cap a Louâc. Nerviós com sóc quan he d'agafar algun medi de transport (llegeixi's avió o vaixell, de moment agafar el metro no em crea histèria ni síndrome d'abstinència de valeriana), la volta no ha durat gaire, i poc després dos quarts de 7 ja era al moll davant el vaixell. Mentre esperava, he fullejat un pamflet de propaganda de la companyia en què, a part dels horaris per a fer la connexió d'anada entre Bordeus i Saint Louis, i la de tornada entre Pennac i Bordeus, explicaven la història de les illes: hi va haver alguns assentaments gals abans de l'arribada de Juli Cèsar, que les va romanitzar perquè li eren interessants per les seves mines de ferro (d'aquí el nom de les illes); llavors van passar a ser franques, fins que la zona va ser conquerida pels anglesos. Després la van reconquerir els francesos, que la van tornar a perdre a mans angleses i aquest cicle es va repetir un parell de vegades més durant l'edat mitja fins que a l'època de Francesc I (crec que això és més o menys quan a Espanya regnava Carles V) els francesos ho van reconquerir tot per darrera vegada i el tema ja ha quedat així fins als nostres dies. Interessant... Per sort en aquest moment ha aparegut el revisor de la companyia, he ensenyat el meu abonament i he pujat al vaixell, que no era gaire gran, per cert, i s'ha balancejat inquietantment quan hi he fet la primera passa al damunt...

En qualsevol cas, la travessa ha estat força tranquil·la: hem anat veient passar i progressivament separar-se els marges de la Garona durant una hora; de sobte els marges han quedat enrere, i llavors hem navegat per mar obert una hora escassa més, amb la silueta de les tres illes principals a l'horitzó, fins que la silueta de més al sud s'ha anat eixamplant ocupant al final tot el camp de visió i ja hem entrat i atracat al port Saint Louis. Un poblet maco, rotllo de pescadors, i amb una església al centre, d'aquelles que la torre principal acaba en una punxa que n'ocupa la meitat de l'altura. Ja eren les 9 passades, així que he corregut a buscar l'alberg, que després de preguntar a un parell d'illencs ha resultat estar força a prop del port, en un carreró acabat en una plaça amb terrassa sobre el mar (i des d'on es podia veure la posta de sol que adorna aquest paràgraf, retratada amb el meu mòbil).

Donades les costums gastronòmiques d'aquest país veí del nostre, quan, després de deixar les coses a l'habitació, he preguntat a recepció per algun lloc per a sopar, m'han mirat amb cara de: sopar a les 10 de la nit?? Tot i això, molt amablement m'han indicat una màquina d'entrepans, a què m'he apropat i he escollit una espècie de panet de brioix amb tonyina, una altra espècie de panet de brioix amb pernil i una llauna de coca-cola. M'he assegut en una taula allà davant de les màquines i m'he menjat el meu festí. Entre queixalada i queixalada dels trossos de brioix han passat mitja dotzena de persones, suposo que deurien anar a prendre alguna cosa pel poble, i en aquell moment he tingut el pensament d'anar-hi jo també després una estona. Però llavors he vist els ordinadors, he preguntat si tenien internet i es podien utilitzar, i com que m'han dit que era compris dans le prix, he consultat el mail, i escrit aquest post. L'hora que s'ha acabat fent, crec que ja sortiré demà quan sigui a Béanne. Crec que per avui, m'empasso el dit de té fred que em queda al vas, i ja me'n vaig a dormir...

Demà, comença la caminada!

Veus

2008-07-19T16:50:00.004+02:00

Aquests dies estic a Madrid fent de coordinador (àlies, corrector) de la Olimpíada Matemàtica Internacional, diguem-ne una forma de fer el friki i també de tornar-li a aquest tipus de competicions el que elles em van donar quan tenia 17 i 18 anys.

Tot i això, d'això en parlaré en un altre post (si la meva vagància m'ho permet), perquè encara que havia d'estar a Madrid de dimarts a diumenge, vaig agafar l'avió per venir el dissabte anterior, i vaig aprofitar per a passar uns dies amb la germana de la meva àvia que viu aquí a Madrid. Feia força temps que no ens vèiem i sobretot força temps que no parlàvem amb calma, i realment vam aprofitar els tres dies que vam tenir: em sembla que pràcticament no vam callar en tot el temps, descomptant els moment de dinar, sopar i dormir.

La meva tia-àvia, com gairebé tota la gent gran, se'n recorda i parla del passat més que no pas del present, i encara més que del futur. Així que sabent-ho, i també volent-me'n aprofitar, vaig voler preguntar-li la història de la família. Des de tan enrere com ella recordés o sabés. I tan enrere com pogués va ser fins al nivell dels seus avis, i afegint-hi, a part del que seria l'eix principal de la història (que en aquest cas és tot just una quarta part del que seria la història complerta de la meva família), també records i comentaris més personals de la meva tia-àvia, la narració va acabar durant gairebé tots els tres dies que vam estar plegats.

I serà perquè em noto que per les raons que sigui últimament estic una mica menys xerraire i una mica més escoltador (potser a la resta de la gent no li ho sembli, però a mi sí), però el fet és que ella anava explicant, explicant, i jo anava escoltant, escoltant; i a través de les seves paraules veia escenes de gent que no coneixeré mai o que conec però en unes circumstàncies i d'una forma completament diferent.

Així, entre d'altres escenes, vaig poder veure els meus quadravis treballant al camp de València; els rebesavis marxant a Barcelona per a trobar una forma millor de guanyar-se la vida; la meva besàvia amb 17 anys anant a la Plaça Reial a demanar que li escriguessin cartes per a enviar-les al xicot que havia deixat a València; la meva tia-àvia amb 9 anys anant a buscar llet per a la meva àvia recent nascuda en mig dels bombardejos sobre Barcelona en plena guerra civil; el meu avi treballant fins les tantes de la nit per a poder comprar una altra màquina per a la seva empresa; o els meus pares amb 18 i 23 anys pintant el pis plegats abans de casar-se.

I al sentir les històries dels que venien abans teu veus que el que et passa a tu mateix són molts cops les mateixes experiències, les mateixes decisions. En diferents circumstàncies, sovint molt més dures, però amb problemes comuns i problemes diferents, però amb una part comuna que és el viure i el decidir què fer mentre es viu.

Mentre sentia la meva tia-àvia pensava que tot això s'hauria de posar per escrit, que ho hauria de fer tothom: preguntar i escoltar a la gent gran que encara hi són. En el meu cas, demanar-li més coses a ella, i a les meves àvies, perquè a mi em queden més de tres quartes parts de la meva història per conèixer. I així poder-ho recordar i transmetre a qui pugi venir després. Abans que les veus de la meva família, les que recorden les vides dels que em van precedir i que em van oferir l'oportunitat de viure la meva, marxin i totes aquestes històries es perdin per sempre més.

The End Has No End

2008-06-27T19:36:00.004+02:00

El congrés ja s'ha acabat, he fet la presentació, sorprenentment a la gent li ha agradat, m'han fet preguntes i les he sabut respondre... què més puc voler? Bé, m'hauria agradat que no m'hagués estat tremolant la cama mentre començava a parlar, però contra els nervis que duc a dins definitivament no s'hi pot fer res...

La veritat és que ha estat un congrés força petit, avui ja quedava molt poca gent de bon matí i a mida que han anat passant les hores i la gent havia de marxar cap agafar els seus avions la sala quedava més deserta. M'ha fet una certa pena i tot per l'organitzador, perquè el primer dia va donar un missatge sobre la importància del congrés que no es corresponia amb la mida de l'audiència que tenia en aquell moment, no diguem pas a última hora d'avui. Per altra banda, admeto que el fet d'ahir no haver anat al sopar oficial (sí, per anar a veure el partit de la sel·lecció) és d'aquelles coses que em fan sentir una mica culpable, perquè penso que si tothom fes com jo, els organitzadors haurien acabat sopant ells sols envoltats de taules buides. Potser també és perquè mon pare ha estat organitzador d'activitats així i he vist com de frustrants són aquestes coses des de l'altra banda.

En qualsevol cas, he coincidit amb gent força interessant, i he fet vida de congrés: menjar un munt i beure café a totes hores, xerrar amb uns i altres. En concret, he coincidit amb una professora portuguesa que escriu llibres i que, quan li vaig dir que m'agradava escriure però no em sentia capaç d'escriure res més enllà dels relats de 4 pàgines, em va dir que havia de deixar-me estar de manies i provar-ho (no en aquests termes, però la idea era aquesta). Total, que m'ha promés que m'enviarà (per correu real!) un exemplar d'un dels seus llibres, i que si ve a Barcelona m'avisa perquè li expliqui què tal. Ella escrivia contes curts; me'n va explicar alguns i estaven basats en una sola idea, una de sorprenent, i en explotar-la i veure què passa. Pinta bé, la veritat! De fet, té un parell de criatures i m'ha explicat que en comptes d'explicar-los contes, té uns quants personatges i va inventant-ne històries sobre la marxa per a ells.

Així que res, tot passa, i arriba a la seva fi. En qualsevol cas, a nosaltres encara ens queden un parell de dies de turisme. Plans: mercadillos a Portobello Road i Camden, alguna altra visita obligada, i algun altre regal gastronòmic dels que ens hem estat fotent durant la setmana.

Spain?

2008-06-27T00:30:00.001+02:00

Me siento español.

No sé como explicarlo, pero es así. He estado en un pub con unas cervezas, charlando con gente de Alicante y Madrid, viendo el partido de la selección, hablando en español y deseando que España marcara un gol. He gritado con el gol de Xavi, he brindado en cada uno de los tres y he llegado a utilizar el pronombre nosotros para referirme a la selección. Incluso he pensado que ojalá ganáramos la final...

Creo que es porque estoy fuera. Siempre me pasa. Salgo de casa, y parece que aflore mi españolismo latente (que quién lo diría, pero está ahí). Pero estás en un sitio que no es el tuyo, y te encuentras con gente que habla como tu y tiene los mismos traumas sociales colectivos (como Riki Martin y la mermelada). Y congenias, y la comunicación es más fácil. y piensas que son de España como tu, y te sientes español.

E incluso si no hay otros españoles cerca. Rodeado de otras culturas, te sientes motivado a exportar la tuya. Y cocinas tortillas de patatas, preparas platos de aceitunas y vasos de sangría, y enseñas a jugar al mus y el remigio. Explicas pacientemente que la baraja es distinta al resto del mundo. Y que en los juegos típicos no se usan los ochos ni los nueves.

Aunque también puede ser la comida de la conferencia. No volveré a ir a un congreso que no tenga un dietista en el comité organizador; porque está claro que 3 coffee breaks en un dia nos pone cerca de la drogadicción. Dejando de lado los kilos de más con los que pueda volver a Barcelona...

Nada, mañana tengo mi presentación. Espero que se me pase el efecto de la cerveza, y de las semifinales, y me salga bien la exposición.

Y ya de paso, espero volver a hacer los posts en catalán, que para eso es mi (otra?) lengua.

No Comfort Time

2008-06-25T06:43:00.003+02:00

Doncs sí, l'he liada, com no podria ser d'una altra manera. Havia posat el despertador a les 7. Ha sonat, m'he llevat, m'he dutxat, m'he afaitat, m'he vestit, m'he posat el rellotge al canell per anar a esmorzar. I en aquest moment, com que aquest rellotge sí que l'havia canviat d'hora, no com el del mòbil, m'he adonat que eren dos quarts de 7, que faltava mitja hora encara perquè obrissin el buffet de l'esmorzar, i una altra hora perquè hagués d'estar allà. Així que he intentat posar-me a dormir un altre cop, però ja estava desvetllat, i he decidit que seria molt més productiu escriure la segona entrada sobre el viatge al blog.

En qualsevol cas, la primera cosa que ens vam adonar ahir el Jordi i jo és que aquest viatge acabaran sent unes vacances a Londres encobertes. Perquè vam planificar-ho de dilluns a diumenge comptant que el congrés seria de dimarts a divendres, i que hi hauria coses interessants a veure-hi. Primera correcció: el congrés serà de dimecres a divendres. Segona correcció: així a priori, potser el nostre article sigui de les coses més interessants (des del nostre punt de vista, òbviament, déu nos en guard, si no)...

Així que ahir vam tenir una segona jornada de turisme. I turisme a la catalana, entrant a l'Abadia de Westminster fins la línia de caixes per a veure-la una mica per dins, però no més enllà, que l'entrada són 12 lliures. D'allà vam caminar fins la Catedral (Catòlica) de Westminster que jo recordava especialment de l'altre cop que vaig ser aquí, i que en aquesta segona visita no em va cridar tant l'atenció. Molt maca de fora, amb estil neo-bizantí (segons la guia) i vetes de marbre roig i blanc alternades, però de dins els plafons de marbre de colors la fan una mica kitsch, i totes les cúpules són de totxana ennegrida, suposo que esperant a que hi hagi fons per a pintar-les. El Jordi em va fer veure que quan acabin la Sagrada Família també serà una cosa així, buida i sense res. Bé, sempre els quedarà la solució tradicional d'espoliació, llàstima que avui dia estigui tan mal vista...

Des d'allà vam anar cap a Buckingham Palace, i vaig poder veure el meu segon canvi de guàrdia. Francament, una cosa bastant poc dinàmica: vam arribar quan ja deuria fer mitja hora que estaven allà fent cabòries, i la cosa es va allargar més de mitja hora més... La major part del temps no tenia una idea gaire clara de què estava passant, perquè tothom estava callat i perquè no es desmaiaven d'estar allà quiets al sol amb el barret de 4 pams d'alt. Per acabar-ho de fer una mica més surrealista, en un determinat moment la banda de la guàrdia es va posar a tocar cançons pròpies de circ de diumenge a la tarda. Però el millor encara estava per arribar...

Tots sabem que la monarquia ja no és el que era. I encara que aquí a Londres sigui molt més omnipresent que no pas a Espanya, això també significa que és molt més fàcil banalitzar-la. Així que aquest és el context en què cal entendre que, a mig canvi de guàrdia, entrés al Palau una comitiva de dues carrosses tirades per cavalls, amb suposo algun tipus de personalitat político-dinàstica, i un Rolls-Royce darrera... tot això mentre la banda de la guàrdia tocava el tema principal de la Guerra de les Galàxies. No era la Marxa Imperial, així que descartaré la opció que fossin dignataris imperialistes que van sobreviure a la destrucció de les Estrelles de la Mort (ja sabem que Londres en té de tradició, en això d'acollir els polítics estrangers de la pitjor calanya); però tampoc no acabo de veure els representants de l'Aliança Rebel fent el té de les 5 amb sa majestat la reina Isabel II. Potser estan buscant suports per aconseguir el reconeixement internacional del nou govern. Els camins de la política, com els del frikisme, són inescrutables...

Vist d'això, vam decidir anar a estirar-nos a la gespa del Saint James Park a llegir el diari una estona, i d'allà vam tornar cap al Soho a menjar en un Tailandès que ens havien recomanat abans-d'ahir. Va resultar un lloc curiós, especialment perquè ens van asseure en una barra tocant a un finestral enorme, de forma que vam dinar mirant el carrer i la gent que anava passant. La teca: curri bo però extremadament picant, i un descobriment: arròs amb llet de coco. Nota mental de demanar-ne un altre cop quan torni a un tailandès.

Després de dinar vam fer un cafè a l'Starbucks, que sorprenentment em van servir en una tassa de veritat, de les que no es tiren després d'usar, i sense una tapa que tal com ells te la posen i et donen el vas tu la treus i la tires; d'allà vam anar caminant fins a Chinatown i vam acabar en una llibreria d'antic que feia l'olor característica dels llibres vells i que semblava ser especialitzada en manuals tècnics antics. Vam trobar un llibre sobre Inteligència Artificial Distribuida de finals dels 80 per una lliura. Temptador, però no, gràcies. I després que em comprés un paperback modern de misteri per al viatge de tornada (que després vaig pensar: com deu ser el llibre perquè el propietari decideixi vendre'l tot just acabar de llegir-lo, però ja era massa tard), vam agafar el metro per tornar a l'hotel i posar-me a assajar la presentació.

Va ser llarg l'assaig, perquè no sé si del refredat/alèrgia que he agafat des del moment en què vaig trepitjar terra anglesa, o de que, com deia el Jordi, n'estic fart de l'article aquest, el tema és que semblava que fos incapaç de parlar en anglès. La llengua se m'enganxava, i de la boca només sortia com un flux pastòs de sons enganxifosos. Em quedava en blanc, havia de tornar a començar... Per sort després de dues hores i mitja d'assajos vaig aconseguir fer alguna cosa mínimament decent i al Jordi li va semblar bé i tot. Així que una cosa a l'olla, a esperar fins divendres i a aprofitar per anar a fer un Tandoori a un restaurant hindú en què la barra era el frontal d'un camió Tata. Ens van cobrar 15 lliures per una ampolla de Rioja que, només veure l'etiqueta (amb uns esgarrifossos cavallets de mar), veies que a Espanya no hauria passat dels 4 euros; però val a dir que em vaig reconciliar amb el menjar hindú, després d'aquella horrible experiència a prop de Central Park...

I amb això, arriba la fi de la segona jornada a Londres. Ara vaig a veure si puc esmorzar alguna cosa, que amb tot aquest desgavell d'hores m'he acabat quedant sense comfort time ni res que se li assembli...

Saint John

2008-06-23T23:45:00.003+02:00

Tots esteu de revetlla, i jo estic a Londres. En una habitació d'hotel, immers en pensaments boirosos, materialitzats en núvols de vapor que brollen de la tassa de te que tinc al costat. Fins no fa gaire la kettle també fumejava. M'aniré a dormir en quant acabi aquest post, el primer en bastants dies. De totes maneres he tingut un dia intens, així que no negaré que em ve de gust.

Sembla que tinc una certa tendència a perdre'm Sant Joan. L'any passat no ho vaig celebrar perquè era a Nova York; quan vaig marxar d'Erasmus també va coincidir que per la revetlla era fora. És més: em vaig llevar a les 3 de la matinada per a creuar caminant tota Grenoble fins l'estació, on vam agafar un tren per anar a creuar els Alps per Val d'Isère. En qualsevol cas, això és anecdòtic, perquè el fet és que a França no es fa revetlla, com no se'n fa a Nova York o, acabo de comprovar, a Londres.

Tot i això, està prou bé estar a Londres. El viatge ha estat plàcid, especialment si tinc en compte que ha durat, des de l'estació de metro de Maragall fins l'aterratge a Londres Luton, el temps just de llegir-me, de principi a final, El Curiós Incident del Gos a Mitjanit, que feia dies que esperava a l'estanteria de casa que el traiés a passejar. També especialment si tinc en compte que el divendres per la tarda, quan ja no era a temps d'avisar les secretàries del departament (sí, perquè sóc a Londres per feina), en imprimir el bitllet electrònic vaig veure un requadre groc enorme amb les paraules Importante. Debido a la legislación local en alguno de sus destinos, debe subministrar información sobre sus documentos de viaje. De lo contrario, no se le permitirá embarcar en el avión. Per sort, sembla que les secretàries es van preocupar d'això per mi...

Un cop a Luton, recull l'equipatge, creua en tren mitja campinya anglesa, aconsegueix comprar un abonament de set dies per al London Underground, i el resultat és que surts en mig de les cases, no sé si senyorials, victorianes, o senzillament classicorres, del barri de Kensington.

Amb les maletes encara a sobre, i mentre el Jordi (el meu director) i jo ens intentàvem orientar i trobar l'hotel, hem fet una pausa (merescuda, perquè eren les 3 a Londres, les 4 a Barcelona, les 5 comfort time) per menjar en un lloc de moqueta al terra, taules i cadires grans i de fusta, i pintes de cervesa, on, a la vista de les opcions que hi havia escrites en sobre la barra, tant el Jordi com jo ens hem pres una hamburguesa de senglar per la curiositat, i ha resultat ser bona opció: una mica seca, però molt gustosa i pràcticament sense greix. He demanat ketchup i me n'han portat (amb una pregunta que literalment ha estat: està bé si m'hi poso ketchup); per sort he evitat la temptació de demanar oli per a l'amanida, i la Salad Cream marca Heinz n'ha fet les voltes.

Un cop plens, hem trobat el Caesar Hotel, a Queen's Gardens, i sí: he deixat les bosses en una habitació individual d'un hotel de 4 estrelles (recordem-ho sóc a Londres per feina)! Res, hem gastat el temps just de deixar les bosses i ja ens hem tornat a enfonsar cap al metro, camí de Westminister. I, com l'altre cop que vaig estar a la ciutat, de la mateixa manera que la primera impressió, buscant l'hotel, també va ser la del barri de Kensington (però no en un hotel de 4 estrelles, precisament); la primera impressió del Londres turístic ha estat la silueta del Big Ben i les Cases del Parlament, aquest cop amb el sol donant-los de l'altra banda.

Hem creuat el pont de Westminster, el Jordi i jo buscant l'angle i la il·luminació ideal perquè els nostres mòbils captessin alguna cosa que després poguéssim dir foto (explicació: cap dels dos no ha portat càmera digital). La gespa de davant del London's Eye invitava de forma gairebé lasciva a seure-hi, així que ho hem fet, molt a prop d'on un Jimmy Hendrix espontani tocava tambor i guitarra i bramava, per dir d'alguna manera al que estava fent.

Després d'una estona allà, hem creuat el riu de tornada; i després de creuar, sols a només un carrer de la gentada que passejava al llarg del riu, entre el ministeri de defensa i l'antiga oficina de la guerra, hem vist en Nelson dalt la columna de Trafalgar, i ens hi hem atansat. A sota una carpa anunciava que estava muntat per a la celebració del Dia Anual de les Vídues 2008, i servia d'escenari a un grup d'imitadors de Bollywood, però del Bollywood de serie B, C, D, o Z. Només em queda pensar que en el món de les arts escèniques, especialment les de tendència asiàtica, fa temps que s'ha desestimat el recurs de la sincronització i la gràcia en el moviment, en favor d'altres formes d'expressió estètica menys convencionals i restrictives. I és que Londres ha estat capdavantera en molts moviments culturals, recordem-ho.

D'allà hem pujat cap a Picadilly Circus, que ha estat vist i no vist mentre seguíem caminant cap a Regent Street. Arribats a Oxford Circus, hem tingut la idea de mirar si trobàvem la Universitat de Westminster, on ha de tenir lloc la conferència, que ens semblava recordar que estava prop d'allà. I sí, hem trobat l'edifici, però sorprenentment al preguntar al bidell sobre la conferència, ens ha dit que ell no en tenia cap mena de notícia. De fet, no tenia cap mena de notícia que cap conferència anés a celebrar-se demà. Clar: o bé l'home s'equivocava, o bé ara mateix hi havia un grup de pseudo-doctors fotent-se una mariscada amb els calés de la nostra inscripció. Per a mirar de desestimar la segona possibilitat, hem anat caminant fins un altre edifici de la universitat. Allà no hi havia bidell, al vigilant de seguretat no li sonava de res la nostra conferència, però clar, ell només era un vigilant nocturn, i no estava al corrent de totes les activitats de la universitat.

Vist el panorama, i que ja eren vora les 9 (les 11 confort time), hem decidit que ja ho miraríem a la web del congrés en arribar per la nit a l'hotel, i que el millor que podíem fer era anar a buscar un lloc per sopar. Abans d'anar cap al Soho on hem acabat en un restaurant japonès fotent-nos un parell de caixes de Bento, i no sé si de forma premonitòria, s'ha presentat una oportunitat d'aquelles que no tens cada dia.

En un carrer desert (sembla mentida la facilitat amb què, a Londres, es troben deserts els carrers de just al costat dels carrers més concorreguts) s'acosta un home, amb un mapa, diu que no parla gaire anglès, busca un hostal... i el mapa està en japonès. I l'Edgar Gonzàlez pronuncia paraules que mai no havien sortit de la seva boca: Jo sé una mica de japonès (en japonès, és clar). Cosa que no hauria d'haver dit, perquè un torrent de síl·labes japoneses s'ha desbordat, m'arrossegava; i jo a partir de la segona paraula ja no entenia res, només intentava trobar temps per pensar, i anava dient estúpidament eto, eto, sore, sore... Fins que finalment l'home ha desistit, hi ha hagut un arigatou, un sumimasen, i s'ha acomiadat igual de perdut que abans de trobar-nos.

Potser si estudiés o practiqués de tant en tant...

~ XKCD

2008-04-12T20:13:00.015+02:00

Humil homenatge a XKCD, una de les tires còmiques més frikis i, per tant, millors, que he llegit on-line. I també el meu primer experiment amb taula digitalitzadora.

I recordeu-ho, només intenta ser una conya...

El Pitjor Dia de la Meva Vida

2008-02-13T00:51:00.001+01:00

Aquell va ser el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.

Recordo les cares dels meus companys a l'hora del cafè. Bevien en silenci, amb el cap cot i la mirada baixa. Vaig preguntar què passava. Com podia ser que no me n'hagués assabentat? Una ONG havia fet public la nit anterior un vídeo en què es revelava que les empreses de software lliure utilitzaven de forma sistemàtica nens del sud-est asiàtic com a mà d'obra barata. Pràcticament totes portaven anys fent-ho, amb comptades excepcions. Començant per la Free Software Foundation, i seguint per Mozilla, Apache, KDE, GNOME... Fins i tot algunes parts del kernel de Linux havien estat escrites per nens en condicions d'explotació. Tots els diaris i especialment els portals de noticies en línia en parlaven.

No podia creure el que sentia. Així que acabada l'explicació dels meus companys vaig beure'm el dit que em quedava de cafè amb llet, trobant-lo infinitament més amarg que de costum, em vaig aixecar de la cadira, i vaig començar a caminar cap al despatx. Vaig entrar, vaig seure a la meva taula i em vaig connectar al primer portal de notícies que em va venir al cap. Francament, tot va ser tan ràpid que no estava preparat per al que m'esperava.

En el primer vídeo que vaig veure, un Richard Stallman amb els ulls enrogits admetia en una roda de premsa que la Free Software Foundation havia utilitzat, i seguia utilitzant, nens al tercer món per a dur a terme els seus projectes de software lliure. La raó? Purament econòmica: quan el programari lliure s'havia popularitzat i la seva demanda s'havia disparat a finals dels 90, els desenvolupadors s'havien trobat amb que ja no podien mantenir-se mitjançant donacions, i s'havia optat per reduir costos. Un periodista preguntava sobre els col·laboradors d'arreu del món que eren la suposada base del moviment open source. Stallman sanglotava i admetia que tot era una mentida infame que s'havien encarregat de mantenir durant més de 10 anys per a poder perpetuar el seu modus vivendi. Stallman gairebé no podia acabar la frase, abans de creuar els braços sobre la taula i baixar el cap per tapar-se la cara, esclatant a plorar.

Aquesta imatge d'Stallman contrastava amb la que apareixia al segon vídeo, un Stallman somrient que mirava un taller de software de Calcuta des d'un pòster amb els marges rossegats. "Fem del Món un Lloc més Lliure" llegien lletres blanques sota la seva foto. Des del seu costat, un Tux gras, descolorit i de què mig peu havia desaparegut amb un tros de paper esquinçat dominava una miríada de nens prims i bruts davant d'ordinadors. Alguns miraven a la càmera, altres treballaven, però la gran majoria tenien la mirada perduda. El pla general es transformava en un primer pla, i la imatge passava a mostrar la cara ennegrida de sutge i el tors nu d'un dels nens. A continuació, el focus es desplaçava cap al monitor on brillaven els colors d'un programa a mig editar, i a la taula on s'apilaven fulls amb diagrames UML, de classe i de seqüència, plens de gargots fets amb un llapis rudimentari i mal esmolat.

Un tercer vídeo mostrava nens de Bangla Desh escrivint testos de caixa negra per a components del KDE, i en un quart nenes d'un orfenat xinès eren obligades a escriure consultes durant hores per a provar la robustesa d'un nou motor de Base de Dades per a MySQL.

No vaig poder seguir. Vaig tancar la finestra i em vaig quedar callat una estona. Els meus companys havien arribat, m'havien estat mirant mentre veia els vídeos, i ara estaven marxant cap a les seves taules i posant-se a treballar. Una K de KDE ocupava gairebé tot el meu escriptori; una llàgrima lluitava per sortir del meu ull. Vaig clicar sobre el menú, i vaig triar l'opció de tancar. Un drac somrient em va demanar si volia tancar la sessió, o bé reiniciar o apagar l'ordinador. Me'l vaig quedar mirant una estona. El drac era verd lluent, i tenia una K roja i cridanera dibuixada al pit. Pensat per a caure simpàtic, si no fos perquè en aquell moment el trobava insuportablement cínic. Directament vaig desendollar el cable. El monitor va fer unes pampallugues, i el llum d'encesa va passar de verd a taronja. Em vaig aixecar, i vaig marxar de la feina sense acomiadar-me de ningú.

Em sentia enganyat. El software lliure era potser en el que havia cregut més en aquesta vida, i havia resultat ser la major enganyifa empresarial i moral de la dècada. Vaig arribar a casa i em vaig estirar al llit, tancant la porta de l'habitació. Mirava el sostre. Després d'unes hores, em vaig aixecar per a anar a buscar alguna cosa per menjar, i després de fer-me un entrepà fred de pa de motlle, vaig tornar al llit. Així vaig passar uns quants dies.

Ocasionalment mirava les noticies, i vaig poder veure com l'endemà mateix les administracions públiques de la gran majoria de països retiraven totes les subvencions i avortaven els plans d'implantació de software lliure a les seves màquines. Les empreses privades s'esperava que ho fessin gradualment i a títol individual en les properes setmanes. En Bill Gates apareixia un dia rere l'altre, somrient i feliç, estrenyent la mà de ministres i presidents d'aquí i d'allà, i donant discursos moralistes en què ressaltava que ell sempre havia sospitat sobre el finançament i la integritat dels projectes de software lliure. En la seva opinió, finalment s'havia demostrat que el secret industrial era una condició sine qua non per a la solvència econòmica dels desenvolupadors de software, i la única forma de garantir-lo eren el tancament del codi i un sistema de patents fort.

No sabia dir quant de profètiques o influents van resultar ser aquestes paraules, però el fet és que les discussions sobre el sistema de patents de software europeu es van desencallar de forma gairebé immediata, i encara seguia en la meva reclusió voluntària quan es va aprovar una directiva alarmista que donava carta blanca per a patentar pràcticament qualsevol cosa. Al dia següent l'oficina de patents europea estava desbordada de demandes de patents per part de les grans companyies americanes.

No responia al telèfon, no sortia de casa més que per a comprar menjar, no m'aixecava del llit més que per a cuinar-lo i rentar-me. Ocasionalment agafava la guitarra i intentava improvisar una tonada fúnebre, però a pesar dels canvis que estaven passant al món jo seguia igual de negat amb la música i ho deixava al cap d'una estona.

Quan finalment em vaig animar a tornar a la feina, en arribar i arrencar l'ordinador em vaig trobar amb un menú a través del qual només podia iniciar Windows Vista. Mentre es carregava, vaig veure que hi havia una carta al meu nom davant el teclat, amb el número del meu despatx escrit en bolígraf al sobre. La vaig obrir, i el rector m'explicava com la universitat havia decidit expressar el seu rebuig a les pràctiques explotadores de les companyies de software lliure, i havia prohibit l'ús de qualsevol producte informàtic no propietari dins l'àmbit universitari. Per aquesta raó, i amb caràcter excepcional, després de consultar amb el laboratori de càlcul del meu departament i de comprovar que jo havia estat un usuari sistemàtic de programari obert, tot el contingut del meu disc dur havia estat esborrat. Finalment, en una demostració de cinisme tan excepcional com semblava ser la situació, se'm recordava la importància de les còpies de seguretat davant possibles eventualitats a les màquines, i la propietat única i exclusiva de la Universitat Politècnica de Catalunya dels recursos informàtics i dels treballs produïts en ells.

Vaig fer una bola de la carta i la vaig llençar cap a la paperera del costat de la porta, on va entrar després de descriure, girant sobre ella mateixa, una paràbola que vaig seguir a càmera lenta a través de l'aire i de mig despatx. Vaig mirar el monitor on Internet Explorer em donava la benvinguda a Windows Vista, i em convidava a viure una experiència única i segura. Obviant de forma sorprenent una tan temptadora invitació, vaig clicar a la barra d'adreces i vaig introduir l'adreça del webmail amb el teclat. Res no va passar, fins que al cap d'uns segons Internet Explorer va obrir l'assistent per a pàgines no trobades. Una grapadora animada m'informava que no era possible realitzar la connexió, i em recomanava que ho tornés a intentar al cap d'una estona.

A pesar de les seves recomanacions, i de tot els intents que vaig fer, no va possible realitzar la connexió aquell dia. De fet, no ho va ser cap altre dia.

Aquell dia, Internet es va esfondrar. I no es va recuperar mai més.

Així que pensant-ho bé, també pot ser que fos aquell, el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.

Dedicat a Tu, Però No Estaves Escoltant

2008-01-15T20:41:00.000+01:00

Aquest post va dedicat a tu...

Recordo el primer cop que et vaig veure. Va ser tot just un moment, quan menys m'ho esperava. De seguida vas desaparèixer de la meva vista. Estava completament segur que ni tan sols havies girat els teus ulls cap als meus. I encara que ja des de llavors vaig intuir que et quedaries al meu cap, el que mai no m'hauria imaginat el que em costaria treure-te'm i poder arribar a viure sense tu.

I això que vaig provar de tot. Inicialment vaig pensar que seria qüestió de temps, i vaig esperar unes setmanes, gairebé uns mesos. Però no va haver-hi manera. Després d'uns dies, quan jo menys m'ho esperava, notava aquella punxada de dolor, i tornaves. I et veia en llocs insospitats, a través de reflexos als vidres de les portes, als aparadors de les tendes, als miralls dels bars. Sempre eres una visió efímera, fugissera. T'amagaves entre les ombres, i jo pensava que realment havies de témer la llum del sol. Potser tenies secrets que amagar, alguna cosa que no eres capaç de mostrar a ningú més. O potser es tractava d'una mera qüestió de supervivència.

El cas és que seguies allà, i vaig decidir que havia de prendre altres mesures. Vaig començar a provar amb substàncies químiques, cada cop més estranyes, més cares i que em costaven més d'aconseguir. El meu cos se'n ressentia. Però a tu tot t'era igual, perquè potser passava una setmana o dues sense pensar en tu, i de sobte et tornava a veure, i me n'adonava que estàvem com al principi. Res no canviava entre tu i jo, ni tan sols la teva indiferència. Per què eres allà? Què t'havia fet jo? Per què no n'havies triat un altre?

Potser després de tot la teva indiferència no era tanta, i jo t'agradava més que la resta. Qüestió de sang? Qui ho sap, en el fons, t'he acusat d'indiferència, però mai no et vaig donar la oportunitat de donar-me les respostes. Perquè la nostra relació, o més aviat mitja relació, senzillament es va desfer. Gradualment i sense que ens n'adonéssim, sense cap raó aparent, tal com havia començat.

Un bon dia vaig mirar la meva pinta, i allà estaves: petit i sec, un punt negre entre els pels que s'havien quedat enganxats al plàstic. Et vaig recollir amb un tros de paper, i vas acabar a la paperera. I quan la tapa es va tancar, dins van quedar tots els mesos de dolor i incertesa.

Tot i això, aquest post, encara que sé que no ets aquí, i que sé que no m'escoltes, va dedicat a tu.

Al meu poll.

(Només per deixar les coses clares, mai no he tingut polls ni res per l'estil. Però d'un temps ençà, vària gent m'ha comentat que hauria de tornar a escriure, així que avui començo. No sé si el blog serà el suport més adient per a totes les paranoies que se'm poden anar acudint, però quan em decideixi a compartir-les amb la gent, sabeu que espero respostes i, sobre tot, crítiques! I ja de pas, també espero que us ho passeu bé llegint el que em passa pel cap...)

Justícia/Venjança Divina

2007-10-22T12:10:00.000+02:00

La justícia divina només pot existir en forma de venjança. Això és un fet, i qualsevol religió que proposi un déu benvolent, que perdona els teus enemics i us porta a tots a sopar i fer unes birres plegats com si no hagués passat res està cometent un error de base.

I és que no només la naturalesa humana demana venjança (qui no ha desitjat mai refregar en una muntanya de fems la cara d'algú que l'ha humiliat?), sinó que a més a més la venjança és la única forma de justícia a posteriori. M'explico: quan tenim tot un pastís, podem parlar de justícia a priori, que consisteix en repartir aquell pastís en parts iguals entre tota la gent que en vol. Però quan ja hi ha hagut algun espavilat que s'ha fotut la meitat del pastís, no hi ha cap manera de repartir el que queda de pastís de forma justa a posteriori. Així que només queda la venjança, que és agafar aquest espavilat i fotre-li una bona tunda perquè se li passin les ganes de tornar-ho a fer. És just? Possiblement no, però és l'únic que es pot fer (a part de posar l'altra galta i donar-li l'altra meitat de pastís embolicat en un bonic paper de cel·lofan).

D'igual manera, quan jutgem un assassí, cap disposició que prenem pot tornar la vida a les seves víctimes, així que el que anomenem justícia és en realitat una venjança: privem a l'assassí de la seva llibertat, o en alguns sistemes polítics de la seva vida. És una forma de venjança social i organitzada, que té un objectiu clarament dissuasiu: intentem que la gent que vulgui matar no ho faci per por al càstig. Però la mesura no deixa de ser una venjança, i no és justa perquè arribat a un punt en què hi ha hagut una mort, la justícia a posteriori no és possible.

Les religions de l'antigor ja tenien això en compte, i els seus déus eren venjatius. Els déus romans que deixen Prometeu encadenat perquè un corb li mengi el fetge, el déu jueu que es carrega Sodoma i Gomorra, els déus de la mitologia escandinava que es carreguen tot l'hagut i per haver. Són déus que demanen sang per restituir les faltes, i la base de la seva justícia és clarament la venjança. Després és això, arriba el cristianisme, i ven una moto diferent, però només quan els interessa. Déu protegeix els que maten infidels a les croades, i fins no fa gaire (no sé si encara avui dia) el dogma catòlic encara no s'oposava a la pena de mort.

Crec doncs que la idea que la justícia divina és venjança és necessària per a entendre aquesta sensació de justícia que ens han deixat els fets que s'han produït aquest cap de setmana. Justícia de la mà de Déu, que no podia ser més que en forma de venjança.

I és que la venjança ha arribat a través dels esports, que com en tants altres casos són un reflex de la vida mateixa. Jo aquesta setmana estava en plan esportista. En el període des de dijous passat vaig jugar un partit de futbol sala (que em va deixar un turmell inflat i l'altre cremat), vaig fer una sortida corrent (que em va deixar els engonals encetats, perquè (fa vergonya admetre-ho) se m'han engreixat les cames i freguen quan corro), vaig fer una estona d'escalada (que em va deixar les mans terriblement roges i sensibles), vaig fer un altre partir de futbol sala (aquest cop amb mitges, fet que em va evitar més lesions a afegir a la llista), i per a rematar-ho el cap de setmana vaig fer un parell de sortides en bicicleta (que evidentment també van deixar-me seqüeles a les parts posteriors del meu cos). Era obvi que tant d'esport de cop, i després d'un fotimer de temps sense fer-ne, no podia ser bo, així que el fet que avui estigui amb un refredat del quinze i mal muscular a tot el cos no té res de particular...

En tot cas, ahir diumenge a la tarda, mentre aquest període tan intens arribava a la seva fi, vaig passar per davant la tele i mon oncle estava veient la Fórmula 1. Com a esport, a mi no em diu gran cosa, el trobo força avorrit de veure i m'agrada mil cops més el motociclisme. Però com que hi havia el morbo del truel Hamilton-Alonso-Raikkonen em vaig asseure i vaig posar-me a mirar la cursa.

I m'hi vaig enganxar. Perquè sorprenentment, en Raikkonen anava a ser campió del món. Vaig estar vora una hora mirant la cursa, tens com si en Kimi fos un amic de tota la vida, i quan va acabar em sentia, com crec que se sentien milions de persones d'arreu del món, terriblement satisfet. Per què? Perquè hi havia hagut justícia. No sé si divina o no, però clarament el resultat era just. No perquè trobés que en Raikkonen havia fet particulars mèrits per guanyar, sinó perquè els altres dos eren un parell d'energumens que s'havien estat barallant tot l'any, a pesar de ser companys d'equip, i la seva actitud estava demanant una acció com aquesta de justícia divina. I el braç de venjador déu va actuar, i en Raikkonen va ser campió, i els orgullosos van ser castigats.

Així que només em queda dir una cosa: Gràcies, Flying Spaghetti Monster, per haver sentit les nostres pregàries! Les accions del teu apèndix gloriós en la terra sempre són benvingudes!

Ramen!

Doctorials

2007-10-05T12:57:00.000+02:00

La situació és la següent: t'han portat a un hotel aïllat a Collbató, i hi estàs tancat amb vuitanta i escaig més doctorands, als que la Generalitat ha considerat que cal inflar el cap amb conferències. Has anat obligat, clarament. I igual que tu mateix, l'ambient general és d'emprenyamenta, i de que has vingut allà a perdre el temps durant quatre dies.

Et trobes que t'han assignat a un grup amb catorze persones més, amb qui consideres que tens poc o res a veure, i que en el fons et fa pal conèixer. No vols socialitzar, vols tornar al teu entorn habitual i control·lat.

Però comencen les activitats, comences a tractar amb els teus catorze companys, i te n'adones que està sorgint bon rotllo a l'ambient. I ja vas a sopar amb els teus companys, després del sopar cauen unes birres i, com és habitual, al voltant de les birres l'ambient es fa més distès i ja et comença a semblar que són amics de tota la vida.

Però això no és tot. Perquè el grup en què estàs resulta que és el que més la lia, i sou capaços de superar un moment de bastant mal rotllo i fer un treball d'equip en què tot l'equip col·labora i riu, fer la millor presentació que s'ha vist mai a les jornades, o organitzar un antitaller que atreu tanta gent que deixeu el taller oficial buit, i l'organització ha d'acabar pactant amb vosaltres, i financia part d'una caixa de cerveses.

I quan arriba l'últim dia et fa pena marxar, i deixar aquests amics nous. Una rel·lació que s'ha fet intensa a través de quatre dies de convivència continuada, i que si no hagués estat per les les circumstàncies possiblement no hauria passat mai, perquè cadascú veniu d'un lloc i una vida diferent.

A partir del moment en què us heu separat al baixar de l'autobús, torneu a la vostra vida normal, però amb la consciència que a partir d'ara cal fer-hi un espai més.

Instal·lats

2007-09-29T20:59:00.000+02:00

Des de dimarts passat, és a dir ja fa una setmana i mitja, el Simon i jo som i dormim (amb més o menys continuïtat) al pis, així que ja es podria dir que hi estem instal·lats. Tot i això, ara mateix el pis és un organisme viu i canviant, a part de terriblement desendreçat...

Així la primera nit la Laura i jo vam dormir els dos en un matalàs d'escuma de 80 cm, però per sort al segon dia ja vam poder fer-ho en un inflable que ens va deixar el David, el seu company de feina, i que deu fer 120 cm o una cosa així. El següent pas sembla que serà un matalàs de làtex de 140 cm de què en desprèn una companya de la xicota del Simon. Menjàvem al terra, sense cadires, i amb només dos plats. Però després d'una anada a l'Ikea el dissabte ja teníem vaixella, i després d'un auto-robatori a casa la Laura, amb saltada de tanca inclosa (el que cal fer quan et deixes les claus), vam aconseguir dinar sobre una taula. El diumenge el Simon va aconseguir una taula per a la tele; jo avui hi he portat un moble per a sota la meva finestra, i unes quantes cadires de despatx que han de substituir les dues cadires plegables que hem tingut fins ara, i que tenen una incòmoda tendència a inclinar-se cap endavant.

Ens hem alimentat bàsicament de productes Lidl, i són sorprenents les concessions que fa el sentit del gust en circumstàncies adverses! Al menys gràcies a la meva companya de feina Meritxell a partir del tercer dia vam poder encendre el foc, perquè ser un parell d'amics sans i no fumadors significa que et pots trobar amb la situació de tenir l'olla sobre el fogó, la mà al regulador, i la vista buscant per tota la cuina a veure si hi ha algun encenedor en algun lloc. El pas següent: experimentar, i descobrir que fer el cus-cus en una tassa amb aigua escalfada al microones és possible, i el resultat és comestible. Acompanyat de salmó congelat Lidl, òbviament.

Van passant els dies, i en mig de la nostra rutina habitual la casa va prenent forma i les habitacions s'omplen de coses. I així fins que en algun moment, sense que siguem plenament conscients del canvi que haurà tingut lloc, el pis estarà ple, i en aquell moment estarem instal·lats, i haurem deixat de sentir el ressò de les nostres pròpies paraules en parlar.

Mm 2007

2007-09-17T09:50:00.000+02:00

Després de 15 hores seguides de son, crec que em trobo en millor disposició per a explicar l'animalada que hem estat fent uns quants amics i jo aquest cap de setmana.

Tot va començar quan jo feia primer de carrera, i un tio d'allà la FIB em va parlar d'una cursa que es deia la Matagalls-Montserrat, i que consistia en fer 83 kilòmetres caminant, des del cim del Matagalls al monestir de Montserrat. I de totes les informacions que em va donar, com ara que ell va trigar 20 hores en fer-ho, o que acabaves petat i amb els peus plens d'ampolles, només em vaig quedar amb una: hi havia un avituallament en què podies menjar tants donuts com volguéssis.

Al cap de dos anys, parlant amb un amic de ma germana, en Ramon, va resultar que ell hi participava cada any i em va convidar a anar amb ell. Així que quan acabava de començar 3r de carrera, vaig apuntar-m'hi amb ell i un altre amic seu, en Contre. Evidentment, em vaig afartar de donuts, però també vaig experimentar el dolor, la sensació estranya que es té en caminar durant tantes hores, va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de quedar-me adormit dempeus... Vaig estar molt a prop d'abandonar quan, poc abans de Monistrol, les cames no em tiraven, però una dona em va donar un Gelocatil que em va dopar, i vaig acabar en unes 22 hores.

La veritat és que l'experiència havia valgut la pena, perquè passaves per molts llocs molt guapos, caminaves de nit, i te n'adonaves que eres capaç de fer molt més del que t'hauries imaginat mai. Però tot i això, l'any següent quan vaig trucar en Ramon per a tornar-nos a inscriure em va dir que ell havia de treballar aquell cap de setmana i ho vam deixar per a l'any següent, però després es va perdre una mica el contacte i la Matagalls-Montserrat va sortir de la meva vida igual que hi havia entrat.

Però per quan vaig entrar al doctorat jo m'havia aficionat bastant a l'esport, i allà em vaig trobar amb un grup de bojos que ho estaven igual o més que jo, així que després d'unes quantes curses i una triatló, em va venir al cap de treure el tema de la Matagals-Montserrat un altre cop sobre la taula. I així, el 2005 un equip format per dos companys de departament, en Mihai i en Lluís Màrquez; una amiga, la Sonia; i jo vam tornar a emprendre el camí a Montserrat. La Sonia va abandonar a mig camí, i al Mihai els genolls li van dir prou quan quedaven encara un bon grapat de kilòmetres, però va aguantar estoicament, i després de passar per un parell de controls just abans que els tanquessin, i d'una pujada agònica a Montserrat, vam arribar en unes 23h al final del recorregut, i en Mihai va dir que no ho tornaria a fer mai més. Paral·lelament, jo crec que vaig batre el meu rècord de donuts, situant-lo al voltant dels 6 d'una tacada. I sorprenentment, vaig arribar sense pràcticament cap dolor, encara que amb unes maques butllofes als peus.

Però el dolor s'oblida, i al cap d'un any va ser en Mihai qui ens va mobil·litzar per a tornar-hi, aquest cop amb la baixa de la Sonia però amb un equip més gran, incloent un altre company del grup, en Lluís Villarejo, i tot un grup de companys de carrera: en Carles, en Derek, n'Omar i en Ramon (no el mateix d'abans), i que es va passar els 83 kilòmetres, del primer a l'últim, dient que no hi arribaria. Aquest cop va haver-hi més baixes: en Carles, n'Omar i en Lluís Màrquez van abandonar en diversos moments, tots patint de mala manera dels genolls, però els altres vam arribar a Montserrat en una mica menys de 21 hores, amb una pujada a matar de Monistrol a Montserrat en tres quarts d'hora. En Lluís Villarejo havia quedat una mica despenjat enrere, i en Mihai s'havia escapat, després d'haver estat esperant tot el grup durant pràcticament una hora al penúltim control, fet que li acabaria passant factura. Però en Derek, en Ramon i jo vam baixar corrent des d'aquell mateix control fins a Monistrol, vam creuar el poble en una exhalació, vam atrapar el Mihai al començar la pujada i vam començar un duel en què inicialment en Derek marcava el ritme, fins que es va despenjar i el va passar a marcar en Ramon. Fins que jo vaig fer un demarratge, el vaig deixar també enrere, i vaig fer la meva pujada personal, amb un ritme cardíac diabòlic, i esprintant a les duríssimes escales d'al costat del cremallera. Vaig arribar mort, però millor que mai, cansat però sense gairebé mal a les cames i sense butllofes. Llavors no era conscient que aquell moment marcaria un punt d'inflexió en el meu estat de forma. Ni tampoc que acabava d'establir un rècord personal de donuts, 7 d'una tacada, que a data d'avui encara no superat.

Perquè un any després, quan em vaig inscriure en un equip amb cares velles i cares noves, havia pràcticament deixat de fer esport. Entre que havia fet una estada a New York, i que em trobava a punt d'anar a viure a un nou pis, havia sortit a córrer tot just 4 cops i en bicicleta 1 cop en els darrers 6 mesos. Però aquest dissabte al migdia allà em trobava, esperant durant 4 hores a Collformic per a prendre la sortida amb en Mihai, en Lluís Màrquez, en Derek, en Joachim, en Salvador, en Jordi i en Simón, que aquest any substituïa el Ramon en la tasca de dir que no acabaria la carrera. Aquesta sensació de no estar segur del meu estat de forma em regirava una mica l'estómac (per culpa d'això, al final només vaig menjar 2 donuts i mig), i a més a més, tenia agulletes d'haver anat a jugar un partit de voleibol el dijous. Però s'havia d'intentar, no?

Vam prendre la sortida a les 18:25, al cap d'uns metres en Lluís va haver de parar a treure's una pedra de la sabata, ens vam quedar amb ell en Jordi i jo, i de sobte ens vam trobar amb que havíem perdut de vista la resta de l'equip. Vam fer el tros fins Aiguafreda tots tres plegats, a un ritme tranquil, però en Lluís va començar a patir del genoll, el mateix que l'havia obligat a abandonar l'any passat, i així, adolorit, frustrat i enrabiat, ens va deixar allà a Aiguafreda. Havia parlat amb en Mihai, i li havia dit que ells havien passat pel poble mitja hora abans. Així que quan ens vam trobar sols, vam decidir mirar de retallar distàncies amb els altres cinc, i en Jordi va marcar un ritme duríssim durant tota la pujada fins al primer avituallament.

Allà ens vam trobar amb en Derek i en Simon, que feia tot just cinc minuts que havien arribat, i que ens van explicar que des de bon principi el grup s'havia trencat. En Mihai anava amb en Joachim, i ens portava ja gairebé una hora d'avantatge, i en Salvador estava sol en algun punt entre ells dos i nosaltres. Però ells dos també van compartir la idea de retallar distàncies, i així vam seguir amb les passes a ritme dur, fins i tot corrent als moments en que feia baixada. Vam arribar a Sant Llorenç Savall, equador de la cursa, al voltant de les 9 hores de cursa. Estàvem marcant temps de 18 hores, tres hores menys que l'any anterior. Havíem coincidit en un parell de controls, però ell anava al seu ritme, i va preferir deixar-nos anar a nosaltres. Com que ens trobàvem a la meitat del recorregut, i començàvem a patir les conseqüències de la caminada, vam obrir 4 Eferalgans, un per cap, i ens els vam prendre com a dòping. I tal com havia fet aquell Gelocatil, 6 anys enrere, el mal va desaparèixer, i les cames van demanar més.

Vam continuar tots quatre plegats fins al Collet del Queixal, passant de nit per on altres anys havíem passat ben entrat el matí, i allà van passar dos fets que van marcar el desenvolupament final de la cursa: en Jordi va començar a patir del genoll esquerre, i les meves botes es van començar a descompondre. La sola s'havia ressecat dels anys, i tal com ja m'havia passat amb les botes anteriors a aquelles, s'havia trencat a peces que anaven saltant a mida que caminava. Nosaltres dos ens vam veure obligats a disminuir el ritme, i vam perdre de vista en Derek i en Simon. Però vam seguir, constants, a pesar del dolor que patia en Jordi, i de les butllofes que anaven sortint a les meves plantes, castigades per la incomoditat que provocava la falta de subjecció per culpa de les botes trencades. Vam arribar a Monistrol i vam fer aquella darrera hora duríssima de pujada, sota el sol del migdia, per la falda de la muntanya sagrada, i rosant la barrera psicològica de les 18 hores i mitja. Finalment, vam superar la pujada i les escales del cremallera, per arribar a la plaça del Monestir i veure allà les dues coses que havia desitjat durant tota la cursa: l'arribada i la cara de la Laura (no necessàriament en aquest ordre), que m'esperava allà amb la xicota d'en Jordi i en David, l'amic que precisament me l'havia presentat a ell.

Al final 18 hores 28 minuts. Em vaig beure 2 vasos d'Isostar, 2 de taronjada i 1 de llimonada d'una tacada, vam anar a buscar en Derek i en Simon, que havien arribat tres quarts d'hora abans, i ens vam estirar amb ells per terra. En Jordi va marxar, que l'esperava un dinar familiar, i nosaltres tres vam esperar una estona a veure si arribava en Salvador. Com que finalment deuria arribar més tard, vam decidir marxar. Al final va resultar que just va arribar en aquell moment i amb tota la gentada no ens vam trobar...

El dolor en aquell moment podia més que la satisfacció, però jo sabia que, com cada any, poc a poc el dolor desapareixeria i me'n recordaria només dels paisatges, de les converses amb els companys, de les sensacions que et provoca el caminar entre els boscos, i de la immensa satisfacció personal que sents al ser capaç fer 83 kilòmetres. I així, segur que l'any que ve, per aquestes dates, hi ha una molt alta probabilitat que, igual que aquests darrers 3 anys, em trobi creuant aquest país nostre amb una motxilla a l'esquena i les meves cames, que tants per tants kilòmetres m'han portat al llarg de la vida. Això sí, amb unes botes noves i de qualsevol altra marca que les d'aquest any.

PD: Caminada llarga, post llarg. Je, je...

Oooooh, you are the super-nerd!

2007-09-13T00:08:00.001+02:00

O això és al menys el que m'ha dit el Pere quan aquest matí ha entrat al despatx i m'ha vist amb aquesta pinta...

Sí senyors, m'ha tocat apuntar-me al món de les ulleres. Feia molt de temps que em trobava amb que al final del dia estava una mica marejat, se m'estrenyia el camp visual i, sobretot, quan per exemple conduïa, em trobava amb que veia les coses, però no podia enfocar-hi ni concentrar-hi la vista. I ja feia dos cops que anava a l'òptica i em deien que tenia 0.0 de graduació, però que potser podia fer-me unes ulleres d'a prop. Així que a la tercera vaig pensar que hauria de provar-ho, i que mal per mal, sempre podria no posar-me-les si tan malament m'anaven (descomptant els noranta euros que em gastaria en les ulleres...).

Tot i això, com que ja feia temps que m'ho veia a venir, també feia temps que havia arribat a una conclusió sobre com volia les meves ulleres. Conclusió que pot ser resumida en dos mots: pasta negra. No sé, ja que em tocava portar ulleres, volia acabar de donar-me un toc gafapasta, encara que pel que sembla, a ulls del Pere, i també de la meva germana (de moment), és un toc més friki que res...

En tot cas, val a dir que el meu primer dia amb ulleres ha estat bastant marejant. Com que em van dir que no podia usar-les de lluny, perquè si no la vista se m'acostumaria i em trobaria havent-me de fer unes ulleres més fortes (cosa que em fa pensar si realment no em calien les ulleres, i ha estat una maniobra de l'òptic per a fer-me entrar en una espiral d'augment progressiu de diòptries), cada cop que algú em parlava al despatx i aixecava la vista, em treia les ulleres. El problema és que aquest gest ha substituït l'habitual de treure'm els auriculars, així que la gent em parlava i jo no m'assabentava de res, fins que m'adonava que no, no només t'has de treure les ulleres, els auriculars també... De totes maneres, el procés de posar ulleres, treure ulleres m'ha acabat marejant de tal manera que a mig matí no veia bé ni de prop, ni de lluny, ni amb ulleres, ni sense ulleres...

Suposo que a base de dies m'hi aniré acostumant, i també podré veure si realment m'han servit d'alguna cosa. De moment, en aquest moment ja estic escrivint amb elles, i sembla que estic començant a ignorar les barres negres que han emmarcat tot el que veia durant el matí. I pensar que abans em molestava només veure el meu propi nas...

Paranoic

2007-09-07T18:45:00.000+02:00

No pot ser, penses mentre veus com el guàrdia gira el cap lentament, i passa de mirar el carrer perpendicular al teu a mirar cap al teu, just en la direcció cap a on és el teu cotxe, i dins teu, tu. Gotes de suor es formen a la teva front, el pèl se t'eriça, la respiració se t'accelera, comences a moure el cap frenèticament, concentrant la mirada de forma espasmòdica en els cotxes, les motos, la gent que t'envolta, desitjant que algun d'ells provoqui un cataclisme i desvii l'atenció del guàrdia que cada cop sents més a sobre teu...

Una de les mirades s'atura sobre el teu company i ara còmplice, encaixat i inclinat entre el quadre i el seient, en un espai molt més estret que normalment, i la vist immediatament va a buscar l'enorme taca blanca que es troba al darrere... La veus de cua d'ull i la veus a través del mirall retrovisor, completament ocupat per aquella visió, reificació de la il·legalitat, enorme bloc blanc de plàstic, metall i gas. Tremola amb la tremolor del motor, i tu tremoles mil vegades més, mentre te n'adones que el guàrdia està mirant-te fit a fit. M'està inspeccionant. Ens pararà, ens fotrà una multa del quinze...

I tot perquè dus una nevera al seient de darrere. L'heu anada a buscar al pis de la teva mare, amb habilitat i paciència l'heu carregada al cotxe, i de sobte t'has trobat conduint en mig de la Gran Via i t'has adonat que allò que estaves fent havia de ser forçosament il·legal. El seient del copilot estava tirat el més endavant que permetia, i el teu company de pis hi estava assegut gairebé en contorsió. Si feia qualsevol gest et tapava el mirall dret, i el mirall de dins el tenies tapat pel que de sobte ja veies com un monstre blanc de gel i neu.

Has passat per sota la plaça Espanya, has aconseguit canviar de carril per a girar a Entença, i has decidit anar per València perquè, a priori, semblava un carrer amb menys probabilitats de trobar-t'hi la policia. Però ja era tard, perquè havies entrat en paranoia: qualsevol llum et semblava una llum de policia: policia nacional, policia autonòmica, policia municipal... A l'altura de Muntaner, has vist un cotxe dels Mossos dos carrils més a l'esquerra. I després d'intentar mantenir-te'n allunyat durant dues travessies, has cedit al pànic, i has hagut de girar a Enric Granados i donar la volta a la illa de cases per la por a passar-ne pel costat. I just quan t'estaves recuperant de la primera situació de perill, el semàfor de València amb Diagonal espatllat, i un fantàstic guàrdia urbà en mig de la cruïlla, regulant el transit.

I allà estàs: patint, paranoic. Els segons en què el guàrdia t'està mirant es fan eterns, fins que t'obligues a respirar fons, i mantenir la calma: no hi ha res més sospitós que una persona nerviosa. Et concentres en la música, rius de forma falsa, parles... i el semàfor acaba per posar-se en verd. Ha arribat el moment: desitjaries que pel carril de l'esquerra passés qualsevol vehicle darrera el qual et poguessis amagar. Però la fortuna no està de la teva part avui: tot el carril està ple de motos, així que arrenques i que sigui el que el FSM vulgui.

Amides com s'escurcen els metres que et separen del guàrdia, calcules les trajectòries de la resta de vehicles, i esperes la furgoneta que et taparia dels ulls de l'observador implacable, però que no vindrà. I quan finalment et trobes davant d'ell, de cua d'ell encara pots veure que està mirant cap a on ara ets...

I sorprenentment res no passa, segueixes endavant, i tan lentament com te n'apropaves ràpidament te n'allunyes. Però per a la teva ment només ha estat un perill més. Així segueixes per València per a pujar Padilla, Ronda del Guinardó i Vinyals fins a casa. conduint en tensió, pendent dels llums, igualment paranoic.

Però sorprentment, quan amb el teu còmplice reconvertit en company has arribat a casa, has descarregat la nevera, l'has pujada a pes per l'escala els tres pisos, n'has tret el greix incrustat durant els anys, n'has canviat la porta de lloc, i estàs mirant aquell bloc blanc i brillant que ocupa el forat que fins fa res hi havia a la vostra cuina, el monstre de gel torna a ser només una màquina, i el paranoic que viu dins teu torna a ser només un fantasma, adormit al més profund del teu ésser, esperant una nova oportunitat per despertar, sortir i prendre la forma del teu cos.

Si pares atenció, potser el pots notar latent.

Colors/Reclusió

2007-08-31T00:46:00.001+02:00

Després d'una setmana de vacances a Menorca, un parell o tres de dies per acabar les finestres i uns dies més a Andorra, finalment aquesta setmana ens hem posat a pintar les parets del pis. Que ja fa pràcticament un mes que hi vivim i ja va tocant...

En tot cas, un dels principals problemes era decidir de quin colors pintar. Volíem fer una pintada global del pis, amb un esquema ben pensat, més que no pas anar pintant cada habitació independentment. I clar, mentre anàvem pintant les finestres, i també durant els dies de vacances, li anàvem donant voltes, però no acabàvem de trobar la idea. Així que, finalment, aquest dilluns, vam decidir que d'allà no passava, i vam utilitzar un sofisticat mètode amb elements d'alta tecnologia:

Paper

Llapis de Colors

Després d'una hora llarga de gargots i deliberacions, per fi vam arribar a un projecte definitiu. Pintaríem tota la casa amb groc, taronja, i dos colors que vam anomenar roig flints i blau flints. Roig i blau potents, sense contemplacions. El projecte també incloïa l'habitació dels convidats tota pintada de roig potent, fet per què es guanyava el sobrenom de habitació bordell; la del Simón, amb tres parets taronja i una blava flints; i la meva, groga amb un voraviu roig arran de sostre.

Tanmateix, el projecte definitiu es va començar a modificar quan vam anar a la tenda de pintures i vam veure que el color taronja que ens interessava sortia a vora setanta euros els quatre kilos, i el vam canviar per un altre que en valia vint-i-un els gairebé sis kilos. La pela és la pela... I com que vam pensar que ens sobraria pintura taronja, perquè en vam haver de comprar dos pots, l'habitació bordell es va haver de transformar en la taronja mecànica... Posteriorment, parlant amb la Laura vaig adonar-me'n que potser sí que la meva habitació semblaria un homenatge a la bandera d'Espanya, i vaig decidir canviar el voraviu roig per un de taronja. Un altre entre tants grans projectes que s'acaben abandonant senzillament perquè el món no hi està preparat...

En tot cas, només quedava la implementació, o posada en pràctica, del projecte. I en això estem: portem tres dies de arribar al pis cap a les onze del matí, pintar, menjar alguna cosa (que pot anar des de mitja pizza familiar a quatre galetes Digestive amb xocolata), i sortir-ne cada dia més tard, i més cansats... Reclusió total. Si més no, sí que puc dir que ens estem transformant en uns mestres en això del rodet de pintura, i el pinzell a mà alçada, perquè aconseguir pintar bé les cantonades en què es troben dues parets de colors diferents demana bastant de pols!

En tot cas, avui hem aconseguit acabar l'habitació del Simón, la dels convidats (que a pesar de no ser roja pot ser que acabi agafant el nom d'habitació bordell igualment) i el distribuïdor central. Ens falten el rebedor, el menjador i la meva, que són una mica més grans, i tenen voravius, així que segurament sigui feina de dos dies... Però això s'acosta! A veure si ja queda tot llest al final del cap de setmana, i així entre la setmana vinent i el pont de la Diada ja podem fer l'estrena!

De moment, ja tenim contenidors Ikea per a poder-hi posar el reciclatge!

Decapar, Aïllar, Imprimar, Pintar

2007-08-08T18:21:00.000+02:00

El primer que hem volgut fer al nou pis ha estat arreglar les finestres. Sí, tenint en compte que el pis no és nostre, podríem perfectament haver passat de les finestres; però com que furgant als armaris vam trobar-nos amb què hi havia un grapat de radiadors i escalfadors elèctrics repartits per la casa, vam arribar a la conclusió que o bé l'anterior inquilina era extremadament fredolica, o bé que en aquella casa a l'hivern havia de fer un fred de nassos. Total, que vam pensar que aïllar les finestres i donar-los un cop de pintura no era només una qüestió d'estètica, sinó també un problema de confort i energia.

Així que dissabte, primer dia de vacances, vam anar al Bauhaus de la Zona Franca a fer una càrrega d'armament. Després de preguntar tres vegades a l'encarregat de la secció de pintures, vam acabar al cistell amb:

Un pot de litre de decapant especial per a fustes, per a treure la capa de pintura vella;

Dos tubs de massilla per reparar fusta, color sapelli (és un cert to de marró, el vam agafar perquè era el més barat i perquè hem de pintar-hi de marró a sobre);

Un tub de silicona especial intempèrie, per a tancar la fissura entre la paret i la finestra;

Un tub de Montak, que semblava silicona per a unir el vidre amb el marc de la finestra, i va acabar resultant ser cola i no ens ha servit de res...

Un pot de segelladora, per a imprimar la fusta abans de pintar-la;

Un pot de pintura amb acabat satinat, color marró (el mateix que hi havia, sigh...).

El principal tema amb que ens vam quedar va ser que si agafàvem pintura sintètica, calia segelladora sintètica, i si agafàvem pintura acrílica, calia segelladora acrílica. Però què necessitàvem, pintura sintètica o acrílica? Doncs vam triar-ne la sintètica pràcticament a l'atzar, per acabar descobrint parlant després amb mon pare que si haguéssim comprat pintura acrílica la hauríem pogut netejar amb aigua, mentre que per a la sintètica necessitaríem aiguarràs...

En tot cas, dissabte per la tarda mateix vam començar a aplicar el decapant sobre la pintura vella, i vam descobrir que és un producte que, a part d'un ensum a dissolvent que ens va transformar en meninos da rua per una estona, fa por: el poses sobre la pintura i immediatament es comença a bufar per tot arreu. De totes maneres, en alguns llocs la fusta estava tan feta malbé i la pintura hi estava tan enganxada que ni tan sols el decapant feia efecte, i ens va fer falta començar a passar el paper de vidre com a bojos. Així vam estar dissabte per la tarda, diumenge per la tarda, dilluns tot el dia (el Simón només) i dimarts tot el dia. En total, un bon grapat d'hores... només per a decapar i aïllar!! Encara ens falta imprimar i pintar!! Realment està essent una feinada de dimonis.

Però és divertit fer feines d'aquestes, fer saltar la pintura amb la rasqueta, agafar la pistola de silicona, donar-li forma amb el dit ensabonat, posar la massilla... Són coses senzilles, que et relaxen la ment, per variar del que un fa normalment. Amb la pachorra amb què me les prenc segurament no m'hi guanyaria la vida, però mai no he dit que es tractés d'això, no?

Subhasta

2007-08-02T11:28:00.000+02:00

Ahir era dia 1 d'agost, data en què començava el nostre contracte de lloguer. Així que vam pensar que era un bon dia per a donar la llum, l'aigua i el gas, comprovar si tot funcionava correctament i començar a plantejar-nos què en farem de cada habitació. De fet, ja havíem tornat al pis després de signar el contracte, i el diumenge vaig anar-hi per a ensenyar-l'hi a la Laura, però com que el contracte no començava fins el dia 1, no ens acabàvem d'atrevir a tocar res.

Total, que jo vaig arribar al pis, carregat amb el portàtil, perquè havia fet un plànol amb un programa de disseny de pisos i comptava amb tenir temps per a acabar de corregir les mides in situ (perquè una cosa eren els amidaments que havíem fet el divendres, i una altra cosa era intentar fer-ne un plànol i trobar-te que no era geomètricament possible que existís una habitació amb aquelles mides), i m'hi vaig trobar el Simón que ja hi era des de feia una estona.

Vam obrir la clau de pas de l'aigua i vam veure que perd de forma espectacular, primera incidència que haurem de reportar ràpidament a la immobiliària, però per la resta tot el que eren aixetes, endolls, fogons i escalfador sembla que funcionen bé. No tenim telèfon de dutxa, però això es compra i ja està. Va ser sorprenent a mitja tarda trobar-se amb que al costat del comptador de la llum hi havia una caixa de cartolina plena de fusibles vells, d'aquells de ceràmica i amb una tapa de rosca, que recordo que a la sala de comptadors de casa meva n'hi havia quan jo era petit, i atenció... una dotzena claus de ferro, velles, algunes doblegades. Si l'anterior inquilina les guardava perquè eviten que ronquis, podríem haver-nos trobat amb el cas de roncs més greu enregistrat en tota la història clínica des d'Hipòcrates.

Evidentment, quan et mires el pis amb deteniment, te n'adones de tot de coses que no havies vist abans de quedar-te'l... Com ara que la instal·lació elèctrica són un fotimer de cables que vam per fora, enganxats als sòcols, o el que vam veure l'altre dia amb la Laura (no hi ha res com anar amb una professional del tema): que les finestres són extremadament velles (carpinteria noble), i que sota d'una hi ha un bloc enorme de paret que ha saltat, segurament per les filtracions d'humitat. De fet, dóna la sensació que en altres finestres ja havia passat però estava reparat. Així que demanarem a veure si ens ho poden arreglar, i si no suposo que nosaltres mateixos haurem de posar-hi massilla en quantitats industrials abans de pintar. El que potser mirarem de fer més endavant amb els marcs (encara que no sé si ja posats és més fàcil fer-ho ara que no hi ha mobles ni res) és posar-hi restaurador de fusta, repintar-los i envernissar-los bé.

Tanmateix, després de la feina, va venir el plaer! O si més no la diversió inesperada, que estic compartint pis amb un amic, ho recordo... Perquè vam començar a mirar tot el que hi havia als calaixos i armaris, com que el pis és sense moblar sembla que són coses que ens podem quedar o ventilar. I no sabeu tot el que va arribar a sortir. Especialment moltes làmpades, cosa que sorprèn una mica, perquè el pis és força lluminós; i molts radiadors, cosa que espanta, no sé com deu ser el pis a l'hivern... Però a part, cobrellits, estores, cortines... Total, que vist que moltes d'aquestes coses no ens les quedarem, vam decidir muntar el que anomenarem Primera Subhasta Gratuïta d'Internet (il·lusos...). És com una subhasta, però sense diners, i es fa per Internet. Si t'agrada una cosa, te la quedes i ja està. De fet, ens fas un favor. I no s'admeten comentaris de l'estil: però si és molt maco, perquè no us ho quedeu...? Si és a la subhasta, és perquè ha passat un període de review previ, i ja ho hem descartat. Però us convido a tots a passar pel blog del Simón, on ha fet una bonica auca amb les fotos de tot el que vam trobar, i que es troba a disposició del públic. Sort!

...i Pròleg

2007-07-30T17:50:00.000+02:00

...m'independitzo!

Ara sí que ja és segur. El divendres vam anar, vam firmar... i ja està! Tinc pis! Bé, hauria de dir tenim pis, perquè el compartiré amb el Simón (que evidentment també ho ha comentat al seu blog). I per ser encara més estricte hauria de dir lloguem pis, perquè clar, tampoc no era plan d'hipotecar-nos a quaranta anys, per molta estima que ens tinguem l'un a l'altre...

De fet, era una idea que ja havíem comentat algun cop abans que jo no marxés a Nova York. Però com que jo havia de ser fora aquests tres mesos, vam decidir que ja ho miraríem quan tornés. I així ha estat, a la que portava una setmana aquí vam quedar per començar a mirar, i anar-nos fent una idea del que hi havia.

Inicialment el nostre objectiu era la zona de la Vall d'Hebron. Vam començar quedant per passejar-nos per allà, per si veiem algun cartell de pis en lloguer. Vam entrar a la zona de la Vila Olímpica de periodistes, i sí, allà en vam veure algun, però diguem-ne que no era el que buscàvem (és a dir, eren increïblement cars). Vam pujar per la zona de Montbau, darrera la Residència, però a part de servir-me per a conèixer parts de la meva ciutat que no havia vist mai, poca cosa més.

Un cop posats en context del que seria buscar pis, el Simón es va pegar una fartada de mirar pàgines d'anuncis immobiliaris (realment, gràcies; si no fos per tu, clarament encara estaríem igual que al principi), ens vam comprar el Primeramà, ens vam registrar a la borsa d'habitatge de l'Ajuntament... i així finalment vam aconseguir anar a veure un primer pis, també a la Zona de Vall d'Hebron.

Però aquest no va ser, ni tampoc cap dels altres que vam veure durant les dues setmanes següents. De fet, en molts casos ni tan sols arribàvem a veure els pisos: ja estaven llogats, o no ens agafaven el telèfon. Fins i tot va haver-hi una immobiliària que ens volia cobrar tres-cents euros només pel dret de veure els pisos.

Fins que un dia vam anar a un pis al carrer Provença, dels que gestionava la Borsa d'Habitatge de l'Ajuntament. L'hi havien ofert al Simón quan va trucar per a corregir unes dades de quan ens havíem registrat, i li havia tramés bones vibracions. Jo una hora abans havia anat a l'oficina gestora, perquè com que sóc un becari precari el meu contracte no val res; em demanaven que m'avalés algú amb un pis, i havia de presentar els documents pertinents (que no vegis la cara que em va fer mon pare quan va haver que havia d'avalar-me amb tot el seu pis perquè jo pogués marxar de lloguer... sort que era una cosa de l'Ajuntament...). En tot cas, vam pujar al pis, i estava força bé, amb bona llum, i al menjador havien tirat a terra la paret que el separava de l'habitació del costat i havien fet un únic espai, separat per una espècie d'arc. Realment era el millor que havíem vist (a excepció potser d'un pis reformat en una finca prop de la Monumental en què havíem vist un altre pis igual no reformat. Les comparacions poden arribar a ser molt odioses. Llàstima que el preu se'ns n'anés una mica bastant). Així que només arribar a la feina vam trucar dient que ens interessava... i només penjar jo van trucar al Simón per dir-li que el pis també els interessava a una parella de noies que, com que s'havien inscrit abans a la borsa, tenien prioritat.

Falsa alarma, seguíem sense pis...

Així que vam seguir mirant... Fins un altre dia, en què en aquest cas el Simón mirant per la web va trobar un pis al Guinardó, gairebé tocant al Passeig Maragall, de què les fotos eren realment espectaculars. I el Simón tornava a tenir les bones vibracions. Va coincidir que el dia que havíem quedat va ser l'endemà del famós tall de llum general, i no estàvem segurs que poguéssim fer la visita, però vam trucar i ens van confirmar que podíem anar-hi igualment. Així que cap a les onze del matí estàvem al carrer de la Torre dels Pardals, cantonada Mascaró. Va arribar la noia de la immobiliària, vam pujar les escales fins al tercer pis, i vam entrar. La finca era en un xamfrà, i el pis agafava tota la cantonada, de manera que totes les habitacions tenien llum. Llum que entrava a doll per unes finestres enormes. Era increïblement lluminós. A part, les parets estaven impecablement pintades, i les habitacions eren força grans, especialment el menjador. La cuina i el lavabo eren potser una mica més vells, però estaven perfectament conservats. No sé, crec que tant el Simón com jo vam tenir la sensació que era perfecte! Era el millor que havíem vist, millor que el del carrer Provença que ens havíem estat a punt de quedar. Vam sortir d'allà gairebé disposats a trucar a l'agència per dir que ens el quedàvem, però com que la noia ens havia dit que no ensenyarien el pis a ningú més fins l'endemà i havíem quedat per anar-ne a veure un altre al Carmel... per si un cas, vam decidir anar-lo a veure igualment.

I evidentment, com són les coses, va resultar que el pis del Carmel era sorprenentment interessant. Estava al carrer Mülhberg, muntat sobre la muntanya, i tenia vistes sobre tota la ciutat. Estava totalment reformat, la cuina i el bany eren nous, i costava setanta euros menys al mes... Com a contres: les habitacions eren més petites, no hi havia gas natural, i clar, estava dalt de la muntanya. Però com que la vena catalana la tenim, i la pela ens pot a tots una mica, dubtàvem. I vam dubtar, fins que vam dir: Què coi! Per trenta-cinc euros al mes, no compensarem tot el pal que ens farà caminar fins al metro i anar a buscar les bombones de butà! Així que ja que fem les coses, fem-les bé! Així que ens vam decidir, i per evitar canvis d'opinió, vam trucar a l'agència immediatament.

Senyores, senyors, teníem pis!!

Bé, faltava la firma del contracte, que vam anar a fer el divendres passat, després d'obrir una Cuenta Naranja de ING Direct per descobrir després que no s'hi poden domiciliar rebuts i haver d'obrir un compte normal i corrent a la Caixa Penedés, i després que el Simón es baixés la Llei d'Arrendaments Urbans sencera per si ens volien colar algun gol a l'hora de signar el contracte. Finalment sembla que no va haver-hi cap estafa: vam anar, nerviosos com a flams, ens vam llegir tot el contracte de dalt a baix, i no semblava que hi hagués cap clàusula per la qual venguéssim la nostra ànima al propietari. Un parell de signatures, un feix de bitllets menys per cap... i allà les teníem, a les mans: les claus del nostre pis.

Ara només falta pintar, condicionar, moblar...

Epíleg, Represa...

2007-07-26T15:24:00.000+02:00

D'una banda, el Carrer Ballester. La cruïlla de Balmes amb Passeig de la Bonanova, allà on canvia de nom a Avinguda del Tibidabo. La paella de l'Avinguda del Tibidabo davant les piscines de la Caixa. El Carrer Manuel Arnús, passat el Mirablau i l'aparcament del Funicular. La carretera de les Aigües, la pujada cap als Vivers de Can Borni, i la corba en mig del bosc des d'on se senten els crits de la gent a les atraccions. La font, i les dues tirades de camí delimitat per arbres a la dreta, que sempre recordo que ja són el final de la pujada per terra. El tros final de la carretera fins la Plaça del Tibidabo, passant per davant del que era una casa en ruïnes i ara és l'hotel més car de Barcelona (o al menys un d'ells).

El Mirador. La meva ciutat als peus.

La baixada per l'altra banda de la carretera, amb els dos revolts en paella, i el trencant cap al Camí de Cal Totxo. El tros de trialera del GR92 per escalfar. Vista Bella, la Font Groga i el Pas del Rei. El trencant cap a la trialera on hi ha la casa abandonada. La Font de la Mina de la Marquesa. El Parc del Laberint, la Ronda de Dalt, i l'Avinguda de Vallcarca (fins no fa gaire, de l'Hospital Militar). El Carrer Ballester.

De l'altra banda, la meva bicicleta Decathlon Rockrider 650. Forquilla davantera de suspensió Rock Shox Indy, model 1999. Frens V-Brake. Llantes d'aliatge especial. Cobertes de tacs.

L'enllaç: les meves cames, les meves mans, i la suor acumulada als pèls.

Sí! Un mes després torno a anar en bicicleta, després d'una pausa bastant llarga; i torno a escriure al blog.

I es que aquest mes d'epíleg de Nova York ha estat un estrès constant. Entre tornar a la feina, veure la família, quedar amb amics i arranjar temes pendents, pràcticament no he parat. He arribat a la conclusió que la meva vida a Barcelona és un tren llançat, per moments sense control; un tren de què vaig baixar i el que he hagut de fer ara ha estat pujar a aquest tren en marxa. No em va costar molt recuperar els meus hàbits aquí a Barcelona, però sí que per moments la quantitat de compromisos que tenia m'ha desbordat completament. De fet, a vegades estava als llocs i estava pensant més en les coses que havia de fer que en el que estava fent aquell moment...

Tot i això, aquest mes d'epíleg del meu viatge, i de represa del que era la meva vida habitual, també ha servit de pròleg. Perquè des de fa un parell de dies ja és pràcticament segur que...

Good Bye

2007-06-24T20:13:00.000+02:00

Llevar-me.

Trucar a casa.

Netejar la cuina.

Netejar el bany.

Portar les ampolles acumulades al supermercat perquè em donin el dòlar dels envasos retornables.

Tirar les darreres postals a la bústia.

Dutxar-me.

Acabar d'endreçar la maleta.

Fer la última xerrada amb la Laura abans de tornar.

Dinar.

Escriure el darrer post.

Agafar el metro, el tren i l'avió.

Marxar...

Jam Session

2007-06-24T07:44:00.000+02:00

Ahir al voltant de la sangria i el pa amb tomàquet que ja vaig comentar, un dels temes que va sorgir va ser el de les guitarres. I això que parlant, l'Andrew, un noi koreo-americà que viu a Staten Island, ens va dir que tenia un munt de guitarres a casa, i que si volíem podíem anar-hi aquesta tarda a fer un mica de Jam Session. El plantejament sonava una mica pretensiós, però evidentment tots teníem clar (o al menys jo, tenint en compte el meu nivell de guitarra) que no seria precisament una reunió de virtuosos com les que donen lloc als nous discos de Transatlantic o O.S.I., sinó alguna cosa molt més patxanguera...

Així que avui hem anat cap a l'únic Borough de Nova York que jo encara no havia trepitjat (descomptant l'estació del Staten Island Ferry). Prèviament, pel matí havíem anat a un Jardí de Cerveses a Astòria, amb cambrers i parròquia txeca, on m'he recordat d'aquella setmana a Praga amb les cerveses gairebé més barates que l'aigua, que va fer que tornés a casa amb la panxa més diguem-ne inflada que de costum (curiosament igual que aquesta, que per acabar la teca que tenia comprada estic menjant el doble del que menjo normalment). Allà ens hem pres unes cerveses, i uns quants plats de teca, entre ells un plat de goulash amb aquella espècie de pa de patata que ens servien allà... A més a més, el dinar ha servit per acomiadar-nos d'en Kousuke, i també de pas conèixer a la seva xicota Kaoru, amb què encara no havia coincidit. I no sé si ha estat la cervesa o què, però avui he estat més xerraire en japonès que mai... Llàstima, ara que ja s'acaben les oportunitats de practicar-lo...

En tot cas, quan hem arribat a Staten Island, en Andrew ens estava esperant amb el seu Honda... amb canvi automàtic! Per primer cop he vist com es condueix un cotxe amb canvi automàtic (es a dir, no has de fer res, per alguna raó és automàtic) i m'ha fet gràcia que ni ell ni en Kugatsu sabien que a Europa els cotxes van amb canvi manual. De fet m'han mirat gairebé com un déu de la conducció, perquè sabia portar el canvi manual! Je, je, no he vacil·lat ni res, explicant-los la sensació d'arribar a una corba tot flipat i fer una reducció quarta-segona marca de la casa...

A tot això, mentre parlàvem de cotxes l'Andrew ens ha portat cap a un parc que està situat en una zona d'habitatges de la Guarda Costera Americana, i que està ple d'antigues bateries de canons que s'utilitzaven per a defendre la badia de Nova York. Un lloc molt tranquil i molt verd, paradoxalment al costat d'un pont brutalment alt i llarg que uneix Staten Island amb Brooklyn. Després hem anat caminant pel passeig al costat de la platja de l'illa, i finalment d'allà hem anat ja cap a casa l'Andrew. A fer Jam!

I la veritat és que sí que té un autèntic arsenal de guitarres i equipament. Una Fender Telecaster i una Jackson tipus Stratocaster, més una guitarra acústica i una de clàssica. Un amplificador que en fa tres del que tinc jo, tot de pedals de retard i efectes, i el que m'ha fet més gràcia: un afinador! Que de tot el que tenia era el de menys, però el fet de connectar el cable i que l'aparell ja et digui si estàs fora de to o no m'ha agradat... Clar, ell m'ha preguntat com ho feia jo, i jo: d'oïda... (per no dir de l'oïda de mon pare).

I per altra banda el que m'ha semblat que també tenia l'Andrew és un poder de convicció brutal, perquè ha estat arribar nosaltres, i la seva família ha marxat immediatament perquè estiguéssim tocant tranquils. O potser estan acostumats a les Jams del seu fill, i precisament marxen per estar tranquils ells!

En tot cas, a mi m'ha tocat la guitarra acústica, i entre poc que en sé, i que no estic acostumat a tocar amb un màstil més gruixut i curt, i a més a més assegut, m'he passat més estona fent vídeos de l'Andrew i el Kugatsu tocant que res. Una estona hem estat tocant tots tres una cançó tradicional japonesa de quatre acords que ens ha ensenyat el Kugatsu, i en Andrew s'ha marcat una improvisació mentre en Kugatsu i jo seguíem marcant el ritme (jo en només tres de cada quatre compassos, perquè el tercer era un acord de fa, i la celleta se'm resisteix). Llavors hem passat a tocar Koi no Uta de Go!Go!7188, el grup favorit d'en Kugatsu, i finalment en Andrew s'ha marcat uns Stairway to Heaven, Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers, i jo m'he apoderat de la Telecaster perquè em fessin una foto, i he tocat un Wonderwall (que han gravat sense que jo me n'assabentés perquè altra gent innocent pugui saber el que li espera quan em conviden a tocar la guitarra).

Llàstima que hem hagut de marxar al cap d'una hora i mitja perquè en Kugatsu es va adonar ahir que el seu vol no marxa dilluns sinó demà, i volia aprofitar per pujar a l'Empire State Building que encara no ho havia fet. De totes maneres, he demanat consell, i seguint la més pura tradició asiàtica, en Andrew m'ha comparat la mà amb un pèndol, dient-me que he de fer que la meva mà pendoli sobre la guitarra, intentant no marcar el ritme només amb les pulsacions descendents, aprofitant també el moviment ascendent.

I també que carretera mullada ser com xampinyons frescos, però no ha tingut temps d'acabar la cita perquè estàvem a punt de perdre el ferry de tornada...

Sembla mentida com després de tres mesos, encara el penúltim dia et poden quedar tantes coses a fer en aquesta ciutat. I també com pots començar a tenir més rel·lació amb algú que has estat veient a diari durant aquests tres mesos aquest mateix penúltim dia, quan saps que a partir del dia següent no el tornaràs a veure...

Perquè això s'acaba, gent...!!

Nit de Japó, Nit d'Espanya

2007-06-23T07:03:00.000+02:00

Després de molts dies dient-ho, ahir finalment vam anar amb en Yusuke a un bar de sake. A més a més, portat per japonesos, amb cambrers japonesos, i una carta de sake amb més marques que les que hi ha a la majoria de bars de sake del Japó. Així és com es fan les coses! En qualsevol cas, en Yusuke em va fer un curs accelerat, i em va explicar les diferències entre el junmai, que és el sake fet només amb arròs, i l'altre categoria (el nom de la qual no recordo), que porta altres ingredients per a donar-li més aromes; i també entre el ginryo i el daiginryo, que són dos processos per a destil·lar el sake, donant-li menor o major qualitat, respectivament. Evidentment, ell em va dir que, posats a demanar, el millor sake és el junmai daiginryo, obviament. També em va parlar dels sakes sense filtrar, que tenen el color del midó que surt quan fas l'arròs bullit (això ho vaig pensar jo), i després de tota la introducció, li vaig dir que a mi em semblava bé tot, i que triés per mi les marques que a ell li agradaven.

I sí! Vam fer una posada en pràctica força contundent, amb 3 vasos de sake cadascun. I sí, vaig confirmar que el junmai danginryo és el millor, en concret una marca que es deia mu (que és un terme zen que significa una cosa així com el no res), amb un regust força dolç. Encara que clar, va a gustos, perquè el Yusuke deia que preferia sakes més secs, que també vam tastar (però aquests se'ls va prendre el Yusuke majoritàriament).

Evidentment, tot i que vam acompanyar el sake d'una ració d'edamame (unes mongetes que se serveixen d'aperitiu), una de pop en wasabi, i una de sashimi de bonítol, amb tres vasos de sake vam acabar agafant un estat força alcohòlic, i vam estar xerrant de mala manera fins vora la una de la nit. Si ja ho fem normalment, imagina borratxos...

Com a cosa curiosa, quan et serveixen el sake et porten un vas dins una espècie de receptacle quadrat. Llavors t'aboquen el sake dins el vas fins que vessa, i en cau una bona part dins el receptacle aquest. La idea és que així saps que realment el got està ple fins dalt de tot, i el que queda de més al receptacle després també t'ho beus (jo no m'atrevia a fer-ho, però vaig veure que en Yusuke ho feia, així que vaig aplicar allò de allà donde fueres, haz lo que vieres). Tant de bo a Barcelona també ho fessin això, i no et servissin els vasos plens de gel i amb dos dits buits a la part de dalt.

I avui he tingut el comiat final de la New York University. Recollir els papers, fer còpies de les dades que he generat aquí cap a l'ordinador de Barcelona, tornar les claus, acomiadar-me de la gent... Sempre fan una mica de pena, aquestes situacions, i fins i tot la gent que no t'acabava de fer el pes, de sobte et semblen uns companys de feina genials... Però no es pot tenir tot, i la veritat és que a Barcelona hi ha també molta gent a qui tinc ganes de veure.

Però el dia ha tingut una guinda, perquè després del vermut de l'altre dia, la Heng, una companya xinesa del departament, s'havia quedat amb més ganes de tastar cuina espanyola, i ha muntat un sopar al restaurant La Paella (no era La Tortilla Asesina, aquest cop...). Jo la veritat és que era una mica reaci a anar-hi, no sé, desconfio dels restaurants espanyols a l'estranger, normalment sempre que he mirat les cartes són plenes de faltes d'ortografia, i no sé per què però això em crea molta reticència cap als llocs. Però quan he començat a mirar la carta, i tothom m'ha començat a mirar a mi com dient-me: escull!... Doncs la veritat és que la carta estava prou bé, i he demanat una sangria per a tots, i unes tapes de xoriço, formatges, croquetes, pernil salat i pop a la gallega, acompanyat d'una mica de pa amb tomàquet, per a compartir. Patia una mica, sempre que em sento responsable d'alguna cosa noto pressió, perquè potser el que a mi m'agrada no els agrada a la resta...

Però al final ha sortit prou bé. Encara que el pop a la gallega no tenia res a veure amb el pop a la gallega que conec jo (era com tallat al llarg, i amb una salsa, en comptes d'amb pebre roig i oli), i per a ser tapes eren una mica massa nouvelle cuisine, però estaven bones. Al final ens hem animat a demanar-nos una crema catalana de postres, que el cambrer ja m'ha avisat que era un flam (i llavors perquè li diuen crema catalana?), i de fet ha acabat sent més aviat un púding, perquè donava la sensació d'estar fet amb llet condensada... I la sangria un èxit, han acabat entusiasmats (especialment en Kugatsu, que se n'ha fotut tres gots). Però ja els he avisat que no abusin, perquè tots sabem com són les ressaques de sangria...

I res, he proposat d'anar a fer unes birres, però la gent ja havia anar marxant, i a pesar de ser un sopar a l'espanyola, ha començat a dos quarts de vuit i ha acabat poc després de les nou... Amb més comiats, la sorpresa de la Heng, quan li he donat una abraçada per acomiadar-me (Per què són tan freds els asiàtics? Evidentment, no et dic jo si els intentes donar dos petons...), intercanvi de mails... De moment, els he d'enviar les fotos d'aquesta nit, i ja hem dit que a la que anem a algun congrés, mirarem a veure si ens veiem!

L'estada a Nova York s'acaba, i la vida segueix... Però encara que hi deixis a gent enrere, és maco pensar que, per qualsevol cosa de la vida, els pots tornar a trobar un dia, i continuar la conversa on la vas deixar anys enrere, al voltant d'uns talls de pernil i un vas de sangria.

Comiats

2007-06-21T21:41:00.000+02:00

Estava bastant clar que aquesta seria setmana de comiats. I ahir va tocar fer xerrada de comiat, per a explicar què havia estat fent aquests mesos a tota la gent del grup on he estat aquest temps.

I bé, com sempre que he de preparar transparències per a xerrades, em vaig estar tot el dia anterior fent-les, se'm van fer vora les deu de la nit i encara era allà al departament, que no havia menjat res des de la una del migdia... Que a més a més, per acabar-ho d'adobar, el dia abans havia anat al Peculier Pub, el lloc on he vist la carta de cerveses més gran de la meva vida, amb el David Carrascal, un amic de la carrera que estava uns dies per Nova York de turisme, ens havíem fotut tres cerveses força potents cadascun i, honestament, estava amb una ressaca horrible...

En tot cas, quan se'm van fer les deu, vaig sortir corrent del despatx cap al metro, confiant poder arribar al supermercat Met abans que tanquessin a les onze. Per què? Perquè havia de comprar ous! Feia dies que li anava donant voltes, però em feia gràcia fer un vermut per acomiadar-me, i tenia la idea de comprar unes olives i una mica de formatge manxec, i fer una truita de patates. No sé, un vermut típic, encara que faltaria el vermut pròpiament dic per a ser autèntic. En tot cas, vaig tenir sort (a vegades agraeixes això que les tendes obrin fins tan tard), vaig poder comprar els ous i les olives, i un cop vaig sopar a casa, vaig seguir preparant transparències fins que cap a la una les vaig acabar (quan vaig fer la de presentació vaig estar fins vora les quatre...).

I el dia següent, em vaig llevar d'hora, vaig fer la truita, i abans d'entrar a la universitat vaig passar per un supermercat on sabia que tenien formatge manxec a comprar-ne una falca (que costava... entre 3 i 4 vegades el preu del mateix tall a Barcelona? Potser més...) i em vaig animar a comprar una ampolla de vi de Califòrnia, pensant que un vas de Cabernet sempre tira avall el formatge.

Jo tot il·lusionat, vaig modificar les transparències, perquè la darrera fos un: si us quedeu després de la xerrada... i vaig posar-hi una tira dels PhD comics, en què es parlava de la Free Food, aspecte fonamental de la vida acadèmica.

I bé, vaig fer la presentació, tot bé, i quan acaben les preguntes, passo la transparència, els dono les gràcies a tothom per haver-me donat la oportunitat d'estar allà, i totes aquestes coses, i llavors dic: i bé, he pensat que potser estaria bé que tastéssiu una mica el que és un típic aperitiu espanyol, i he portat un parell de coses perquè piquéssim entre tots, i una ampolla de vi...

I es van quedar igual!! Ningú no deia res! No sé si es que estaven descol·locats, o què. I jo: ei! Que us convido a picar algo! Bé, ara ho vaig a buscar... I tothom seguia igual... Realment, a vegades em descol·loquen, aquesta gent...

Per sort, un cop amb la teca, la cosa es va animar, i sembla que a la gent els va agradar la truita (no en va quedar res) i especialment el formatge! El vi, no tant, per començar no tenien tiba-taps, i en vam haver de comprar un, i després, només tres persones van voler-ne, i en va quedar gairebé mitja ampolla. Això sí que no passa a Barcelona! És treure una ampolla de vi en un vermut al departament, i tots sabem que al cap de 5 minuts no en queda!

En tot cas, vam fer un parell de fotos de grup, i llavors van començar els acomiadaments, perquè encara que jo aniré al departament fins divendres, hi havia gent que marxava fora, i a qui possiblement ja no veuré més! Bé, sempre queden congressos i tal, mai se sap on podem coincidir, al cap i a la fi, la comunitat de Llenguatge Natural és gran, però hi ha alguns congressos que són clau! I em conec, i sé que em costa molt mantenir el contacte amb la gent que no vaig veient regularment (al menys un cop a l'any), sóc una mica desastre... Però bé, es farà el que pugui.

Però és el que tenen les relacions: tu vas i vens i les relacions també van i venen. I passes una època en què tens una relació bona amb algú i un bon dia s'acaba pel que sigui, perquè canvien les circumstàncies, els llocs; perquè en tens d'altres... Els camins que segueixes se separen...

I suposo que així és la manera que tots anem fent!

L'Home Que Va Matar John Lennon

2007-06-18T04:26:00.000+02:00

Pregunta de Trivial: Qui va matar John Lennon? Resposta (gràcies a Wikipedia): Mark David Chapman. O això és el que tothom creu, i el que jo mateix hauria cregut... fins aquest matí!

Però comencem pel principi: aquests dies he tingut a ma germana Astrid i el seu xicot Pere, que a més a més és un bon amic de fa temps, a casa. I encara que els primers dies van anar pel seu aire, aquest cap de setmana he tornat a fer de guia turístic, i he tornat a anar a Chinatown, Pont de Brooklyn, Battery Park, Zona Zero... La veritat és que ja semblo d'aquí, encara que si a la quarta vegada d'anar un lloc no m'he aprés on són les coses, potser que m'ho faci mirar... En tot cas, ha estat divertit tenir-los per aquí, i m'han fet d'aperitiu del que serà la tornada a casa, d'aquí a poc més d'una setmana, ja...

El tema és que aquest matí hem anat cap a Central Park. Hem anat cap al Llac de les Barques, on m'he sorprès de tornar a trobar els Break of Reality (els dels riffs de violoncel). Hem sentit un parell de cançons, i mentre anàvem caminant cap a Strawberry Fields, el memorial que hi ha a en John Lennon allà a Central Park, hem vist alguna cosa que es movia entre les fulles, ens hi hem acostat, i era una tortuga d'aquestes d'aquari, però mida XL. Deuria fer un pam i mig o així. I mentre la meva germana la flashejava per a fer-li fotos i pensava si havia de posar el mode mascotes de pelatge clar o mascotes de pelatge fosc a la càmera nova de trinca que s'acaba de comprar, s'ha acostat un home, i com que ens ha vist mirant la tortuga, ha fet el comentari que ell també se n'havia trobat una feia res, i que l'havia agafada i tornada a l'aigua. Total, que a tot això, hem estat un parell de minuts més mirant la tortuga, fins que farta d'intentar creuar les reixes que hi havia entre ella i nosaltres ha donat mitja volta, i molt més ràpid del que jo creia que es podia moure una tortuga, ha tornat cap a l'aigua.

Però l'home aquest en aquest temps ja ens havia preguntat d'on érem. I jo: som de Barcelona. M'ha preguntat si estava allà vivint, i quan li he dit que havia estat tres mesos, i que estava fent el doctorat, m'ha fet una pregunta, que si més no, hauria d'haver-me encès el llum del cap. I... quines són les teves motivacions? Polítiques, espirituals...? Coi! Motivacions espirituals per al doctorat! Mai no se m'havia plantejat que algú pogués prendre's el Processament del Llenguatge Natural com una forma d'apropar-se al Karma. Aquí ja hauria d'haver vist de quin peu calçava el paio. Però educadament, li he dit que la meva beca em donava total llibertat per a fer el que volgués, i que el que em movia era fer recerca.

La conversa llavors ha anat sobre les bandes que tocaven aquí a Central Park, i ha coincidit que ell també els havia comprat feia temps el CD als Break of Reality. I llavors ha estat quan la maten. Perquè va i em diu: jo també vinc aquí a ballar cada dissabte. I jo, clar, dic: osti, teniu un club de dansa o alguna cosa per l'estil? No, fem una dansa universal, d'origen búlgar. I d'un carpesà que fins aquell moment no m'havia ni adonat que portava, ha tret un llibret, i tot de fliers sobre Paneurhythmy, un moviment harmònic i universal. I veient les fotos del llibret, a mi no se m'ha acudit res més que dir: Ah! Es com un tai-chi a la búlgara, no? Resposta, en què sorprenentment no he notat cap mena d'ironia, perquè admeto que no ha estat molt brillant el que he dit: no, és una dansa universal. Aquí precisant!

Total, que l'home ha dit que era una llàstima que ja marxés, perquè si no hauria pogut veure'ls... I jo: sí, realment una llàstima... Però segur que si és una cosa universal podré veure-ho a Europa. I no sé en quin moment de tot aquest procés, l'home ja ens havia dit si ens podia acompanyar cap a Strawberry Fields, que havia quedat amb un amic allà, i anàvem parlant ell i jo, mentre l'Astrid i el Pere ens seguien una mica més enrere.

Arribat aquest moment, l'home ja s'ha sentit més còmode, i m'ha començat a parlar en espanyol. Un espanyol prou bo, tot sigui dit. I mentre enfilàvem el camí cap a Strawberry Fields (sort que estàvem a prop), m'ha preguntat que en pensava de l'11/S. Tema delicat de què parlar amb un americà, realment. Però com que m'ha semblat que aquest era bastant anti-sistema, encara que a la seva manera, li he dit que era trist, però que era conseqüència de la política del govern americà d'intentar perpetuar règims que beneficiaven els seus interessos arreu del món, sense importar les conseqüències que pogués això tenir en la població. I llavors, ell m'ha dit que estava d'acord amb mi, i m'ha dit que aquella mateixa gent que ho maquinava tot, eren els que havien matat John Lennon.

Perquè sí, senyors, en John Lennon estava despertant les consciències de molta gent, i van voler acabar amb ell. I com ho van fer? Resulta que existien unes instal·lacions secretes a Montauk, allà on jo volia anar en bicicleta, al final de Long Island, on es portava gent que es recollia del carrer de Nova York, i se'ls torturava fins que desenvolupessin desdoblaments de personalitat. Llavors s'aprofitava una d'aquestes personalitats i es programava perquè tingués un únic objectiu: la seva missió! I en Chapman era un d'aquests, amb única missió: Matar John Lennon.

No us podeu imaginar el que em costava mantenir la compostura en aquell moment. Per sort, hem arribat davant el cèrcle d'Imagine, i m'ha explicat com els grans lobbies de les comunicacions, que també formaven part d'aquesta gran xarxa de control de la població, havien prohibit Imagine després de l'11/S. Tot encaixa, està claríssim... Després d'un parell de comentaris més, i d'una recomanació del darrer disc de la Yoko Ono (tenint en compte cap on havia degenerat la conversa, en aquell moment el nom de Yoko Ono era tan mainstream com David Bisbal), ens hem acomiadat, m'ha dit que encantat, i m'ha recordat quin era el seu e-mail, per si tenia cap dubte sobre la Paneurhythmy.

I un cop he estat a soles amb el Pere i l'Astrid... m'he rigut.

Per si a algú li ha agafat curiositat: http://paneurhythmy.us. Jo no hi entro, que després queda a l'historial, i són coses d'aquelles que no saps com explicar...

The Lord of the Times

2007-06-12T05:01:00.000+02:00

... of the New York Times, obviament...

Perquè avui, quan tornava de la feina que eren ja passades les vuit i mitja, cansat entre la pallissa d'ahir i el pencar tot el dia (encara que animat perquè avui ja hi era en Yusuke, i també la Cristina i la Heng, dues companyes que sempre s'apunten als cafès i que la setmana passada tampoc no hi eren, i encara que en Yusuke estava amb Jet-Lag després d'arribar de Japó el dissabte, hem estat xerrant una bona estona, i a més a més d'un tema tan interessant com de borratxeres), he agafat el Metro, i he vist que al seient del costat hi havia un diari abandonat.

Com que el dissabte em vaig acabar el llibre que m'estava llegint (Baudolino, d'Umberto Eco, m'ha agradat i m'hi he rigut molt), avui no portava res per llegir, l'he agafat, i he vist que era un The New York Times. A pesar de ser un diari tan famós, no l'havia llegit mai, i m'he posat a fullejar-lo.

Per començar, el format és molt incòmode: deu fer uns 60 centímetres d'alt per 40 d'ample, fet que fa que quan el tens obert tinguis una bèstia de pràcticament un metre d'envergadura entre les teves mans, el més pràctic per llegir quan és hora punta. I la composició és una mica atapeïda i caòtica, amb moltes columnes per pàgina, i les notícies enganxades les unes amb les altres, tallades, continuant al cap de dues o tres pàgines, però completament barrejades. La veritat és que no prometia molt, i menys amb el titular de American President, Albanian Idol sota una foto del (infame) George W. Bush. Com que admeto que estic bastant predisposat en contra de tan insigne personatge, he pensat que havia de ser una notícia partidista, i m'he decebut una mica, perquè creia que The New York Times era un diari força objectiu.

Però després m'he posat a llegir les notícies i la secció d'editorial i de cartes dels lectors, i llavors he vist que no, que possiblement sí que en Bush havia estat aclamat al seu pas per Albània (qui ho hauria dit?), perquè la resta d'opinions eren força crítiques amb la política del govern, i especialment amb la guerra d'Iraq. Encara que em fa gràcia que la principal crítica de la gent és que hi moren soldats americans: és una guerra, no? I se suposa que la gent hi mor, no? Clar, evidentment aquí es dona per suposat que els que han de morir són els altres. I encara l'altre dia em vaig trobar un llibre que lloava el gran paper que fan els Estats Units com a policia del món, amb crítiques dient que tots els anti-americans havien de llegir aquell llibre per obrir els ulls i adonar-se de com de fonamental és aquest país pel benestar del món. Blerj! Abans o després de veure Raza?

Tornant al tema principal, he estat fullejant la resta de notícies, i al passar la pàgina on hi havia una que parlava del candidat a la presidència dels Estats Units que és mormó (com els que venen al bus de Barcelona encorbatats per dir-te que Dios te ama amb accent d'Arkansas), he vist una foto i dic: això és la Sagrada Família!

I sí! L'era! Perquè la notícia era que anaven a fer el túnel de l'AVE, i que el més segur era que la Sagrada Família se n'anés a fer norris. Amb la frase que ja m'havia dit el Pere un dia a la feina: a qui se li pot acudir fer un forat sota l'edifici més pesat de Barcelona? Doncs ja veieu! Fins i tot fins Nova York arriben les notícies! Al menys de moment són les notícies del que es vol fer. A veure com són els titulars el dia que caigui l'edifici...

Per cert! Per als més frikis, faig saber que en Yusuke m'ha portat del Japó un gos follador USB. Així que quan el portàtil d'algú se senti sol i necessiti companyia, ja sabeu a qui heu d'avisar.

I els que no sabeu el que és un gos follador USB, millor seguiu així...

Trans-Manhattan

2007-06-11T04:50:00.000+02:00

Tenint en compte com sóc, suposo que a ningú no li sorprèn ja saber que des de feia uns dies estava planejant creuar tot Manhattan de baix a dalt. Em feia gràcia seguir tot Broadway, que és l'únic carrer que travessa tota l'illa, sortint del que és la punta sud, en mig del districte financer i amb l'Estàtua de la Llibertat a la vista, i anar pujant, pujant fins arribar a l'extrem nord, on per altra banda encara no havia estat. La veritat és que no sabia exactament quina llargada té l'illa, ni tampoc quina llargada té Broadway, perquè no és un carrer traçat amb tiralínies, sinó que fa una lleugera essa, i va creuant les avingudes d'est cap a oest. Però no semblava res que no es pogués fer, i si més no em serviria com a entrenament per a la Matagalls-Montserrat, que segur que aquest any, com sempre, m'oblido de com de malament ho arribo a passar, i em torno a apuntar a fer-la.

I com que avui era de les últimes oportunitats que em quedaven per a la meva bogeria particular, el temps estava ennuvolat però no semblava que anés a ploure, i francament no tenia res millor a fer, he agafat el metro a dos quarts d'onze, i a dos quarts de dotze he baixat... a la punta de Manhattan? No! A Chinatown, perquè havia de fer una parada tècnica. Perquè estava segur que no seria el primer friki en caminar al llarg de tot Broadway, així que per a fer-ho original, he decidit que seria el primer en fer-ho... menjant només peix sec xinès! I he anat a Chinatown, he comprat un paquet d'una espècie de sardines seques, i un altre d'unes tires de sípia tailandesa, que ja havia provat un cop a Barcelona. Evidentment, menjar només peix sec m'havia de donar una set de collons, així que no m'he fixat cap límit pel que feia a beguda. Es tractava de fer una parida friki (molt molt friki, ho admeto, podria haver-ho fet sentint La Barbacoa i amb en Giorgi Dan, i potser hauria estat fins i tot més digne), no de morir de deshidratació.

Un cop comprades les provisions, i per anar escalfant cames, he aprofitat per baixar pel marge de l'East River, i he vist uns quants vaixells de vela enormes que tenen en una espècie de Museu Marítim. En total, entre comprar el menjar i arribar fins la punta se m'han fet les dotze i quaranta. M'he fet una foto amb el mar de fons, per a deixar constància gràfica de la meva gesta, he buscat el número 1 de Broadway, i carretera i manta.

De bon principi, m'he limitat a anar encadenant llocs per on ja havia passat. Així, he deixat de seguida enrere el Brau de Wall Street i tot el districte financer, i m'he trobat en mig de la gentada de Chinatown, primer, i del Soho, després. He passat per davant de la feina, del Flatiron, i de Madison Square, on estaven fent una espècie de festa d'inauguració de la temporada d'estiu, amb un concert i paradetes de cervesa. He estat a punt d'agafar-ne una, però he vist que demanaven el passaport a gent de més cinquanta anys, i m'ha semblat una demostració de papanatisme tal que he decidit allunyar-me d'allà quant abans millor, no fos cas que se m'encomanés.

La zona de Broadway que ha vingut després, entre la 5a i la 6a avingudes, estava plena d'edificis baixos amb basars molt cutres, portats gairebé tots per gent negra, amb algun paquistanès infiltrat. Passada la 6a ja m'he trobat amb la gentada de nou, aquest cop al voltant de Times Square, i ha durat fins gairebé arribar a Columbus Circle. En aquest moment ja portava dues hores caminant, he decidit gastar una mica de les provisions, i me n'he adonat de la parida tan gran que havia arribat a fer. A part que la sípia picava com una mala bèstia, i m'ha donat una set horrible, el peix tenia espines, me n'he clavat una a la geniva i després els problemes que he tingut per treure-la. Anava caminant amb la mà a la boca, intentant agafar-la, però em relliscava, fins que al final a base d'anar-la movent amb la llengua ha sortit... Però ningú mai no va dir que viure aventures estigués lliure de penúries i dificultats!

Deixant enrere Columbus Circle i la única mica de Central Park que he vist en tot el recorregut, Broadway s'ha transformat en una espècie de passeig per barris normals, amb moltes tendes, però res més de particular. Per mitigar l'efecte Llengua com un Abadejo que tenia, m'he comprat un Vanilla Latte en un Starbucks, i he seguit caminant. La veritat és que a aquesta altura ja començava a notar-me cansat. Al cap i a la fi, no portava les botes de caminar que porto per a la Matagalls, i ahir a més a més vaig sortir a córrer. Però he seguit fent, he passat el número 2000 de Broadway (el número 1500 està a Times Square, el 1000 coincideix amb Madison Square i no existeix, i el 500 està al Soho, però me n'he oblidat...), i he superat l'altura on acaba Central Park. M'he trobat amb els llocs coneguts d'al voltant de la Universitat de Columbia, i a partir d'aquí la zona d'al voltant de Broadway s'ha transformat en un barri hispà. Durant estona i estona els cartells estaven en espanyol, hi havia un fotimer de restaurants mexicans, dominicans, hondurenys... A més a més avui era el dia de la Desfilada Nacional Porto-Riquenya, i mai no m'hauria imaginat que hi hauria tanta gent porto-riquenya a Nova York: les famílies amb banderes, samarretes, gorres... he vist més d'un cotxe tot tunejat amb una bandera cobrint el capó i una altra penjada de la finestra del darrere. Un autèntic festival, diguem-ne.

He estat caminant una bona estona sentint-me en mig de San Juan, fins que de sobte els carrers han començat a agafar pendent, he vist el Pont George Washington a la meva esquerra, i he entrat a la llenca de terra final de l'illa. I m'ha sorprès, perquè a mida que et vas acostant al nord de Manhattan, el terreny passa a ser molt ondulat. Ja a l'altura de Columbia hi ha alguns carrers amb pujades i baixades, però allà, precisament on l'illa és més estreta, tens un turó a cada banda, i Broadway que passa per en mig. He fet algunes fotos, perquè hi havia algunes cases muntades sobre la vessant de la muntanya, i uns carrers amb escales que semblaven el Carmel! Ja estava a l'altura del número 5000 de Broadway, del carrer 200, portava gairebé 5 hores caminant, però ja estava a prop. I poc a poc, les cases han deixat lloc a una benzinera, i uns quants magatzems, fins que al cap de res ja he vist el Pont de Broadway! Allà estava. En 5 hores i 20 minuts, he arribat al final! Però, ja que hi era, podia creuar el pont i arribar fins al Bronx, no? Ja que estava tan a prop... I he creuat el pont (que flipa, el pas per als cotxes era reixa de ferro, i es veia el riu a sota. Al menys per als vianants havien posat una mica de formigó als forats), tot satisfet, però quan he arribat a l'altra banda...

Els números seguien!! Broadway continua al Bronx!! Amb la mateixa numeració, i també l'ordre dels carrers. Tenia el carrer 225 davant meu... Però bé, al cap i a la fi, jo el que volia era creuar Manhattan, no fer tot Broadway, no? Diguem-ne que l'el·lecció de Broadway havia estat circumstancial. Així que he mirat a veure si podia fer una foto de la punta nord de Manhattan des de l'altra banda del riu (sense anar molt lluny de Broadway, que al cap i a la fi era al Bronx, i tots sabem que la fama del barri no és precisament molt bona, encara que he de dir que es respirava força ambient familiar avui, i fins i tot he ajudat una dona gran a pujar unes escales amb el carro de la compra). Però he vist que l'únic lloc on podia fer la foto era propietat privada, i hi havia un cartell que deia: No trespassing. Violators will be prosecuted. I com que passava molt de que m'engarjolessin per fer una foto, he tornat a Broadway i he agafat el metro de tornada.

Però no he anat a casa! Perquè a pesar que em feien un mal horrible les cames, mentre anava pujant he vist que hi havia un parc que tenia aspecte de ser una passada, uns vint minuts abans d'arribar al final de l'illa, i com que he pensat que em faria molt de pal tornar fins allà, fins i tot que possiblement no en tindria l'oportunitat, he baixat al cap de quatre parades i he anat fins al Fort Tryon Park. Era el tipus de cosa que no t'esperaries a Manhattan. Un parc d'una frondositat d'arbres brutal, muntat sobre un turó super escarpat, i amb un fotimer d'esquirols, als que evidentment m'he entretingut a fer fotos. He arribat fins dalt de tot del turó, però no hi havia grans vistes perquè els propis arbres tapaven la major part del panorama, així que m'he assegut, he fet una segona sessió d'avituallament (aquest cop anant en compte amb les espines) i he començat a baixar. I baixant, baixant, m'he trobat... un monestir romànic!

Bé, té trampa, perquè és un edifici modern que ha construït el Metropolitan per allotjar la col·lecció de romànic i gòtic que tenen. Però és rotllo monestir autèntic, amb el campanar, el claustre, els absis. Sense la gràcia de Sant Climent de Taüll, però tampoc no es pot demanar tant, suposo. Evidentment, la hora que era l'edifici ja estava tancat, i per altra banda la pujada i especialment la baixada del turó m'havien deixat rebentat. Així que he acabat de baixar el que em quedava, he agafat el metro, i ara sí fins a casa, on m'he fotut una dutxa, m'he posat roba neta i m'he preparat un bistec de bou enorme, tot just volta i volta. Després del dia d'austeritat a base de sípia i peix sec, suposo que no cal que digui que tenia gust a glòria!

Cultura del Mestissatge

2007-06-09T22:46:00.000+02:00

Fa temps en Yusuke em va preguntar si ja havia provat els Macaroni Cheese. Jo no sabia què era, i ell em va explicar que era un dels plats tradicionals de la cuina americana: Macaroni (que no són macarrons, sinó com fideus buits d'aquests de fideuà) completament submergits en formatge fos. Com una sopa de formatge amb fideus. Evidentment, és una cosa completament insana, raó per què té més que assegurat el triomf en el mercat americà.

Així que l'altre dia quan vaig anar al super i vaig veure el paquet de Macaroni Cheese Dinner marca blanca, 3 racions per 99 centaus, vaig pensar: això ho he de provar. No només tastaré un menjar insà, sinó que a més a més tinc la oportunitat única de fer-ho en la versió de més baixa qualitat. Tot un luxe a l'abast de poca gent. Així que ho vaig provar, i com era previsible, era força dolent. La pasta era normal, de fet estic convençut que costa molt fer pasta dolenta (encara que aquí he provat uns quants paquets que es mereixerien l'adjectiu: donava igual com i quant la bullissis, sempre s'enganxava, i quedava dura de dintre); i pel que fa a la salsa... no matava, pràcticament no tenia gust a formatge. Tot plegat, em vaig endur una mica de decepció... On anirem a parar si els menjars més sagrats d'Amèrica són tractats amb tan poc respecte?

Paral·lelament, un altre dia que vaig anar al super, vaig veure una oferta de formatge cheddar, que és dels pocs formatges que es fabriquen en aquest país (a la que arribi a Barcelona i vegi algú amb un formatge manxec, el colpejaré, el deixaré inconscient em fotré el formatge de copt), i com que recordava que quan érem petits la meva mare el comprava per a fer bikinis, en vaig comprar dos paquets. Però quan el vaig encetar em vaig trobar amb què era un formatge una mica fat. De textura semblant a l'emmental, però amb menys gust.

Per una tercera banda, com que de quan va venir ma mare havien sobrar panets de hot dog, un tercer dia que vaig anar al super (sembla que em passi la vida al super) vaig comprar frankfurts, i vaig pensar que, tot just bullint-les, com fan aquí, em podria fer alguns hots dogs jo mateix, per sopar o el que fos.

I encara per una quarta banda, de quan va venir la meva mare també, i arran del ja conegut Cisma de la Teca amb en Kugatsu, havia comprat tot de pots de llegums (cigrons, mongetes, llenties), que no n'havia menjat des que vaig arribar, i vaig trobar que aquí n'hi havia força varietat (mongetes pintes, roges, faves, favons...), i a més a més força bé de preu. De fet, em dóna la sensació que és un producte més per a gent de cultura sud-americana, perquè els pots estan etiquetats en castellà, i no crec que la dieta nord-americana inclogui moltes llegums, podent menjar bistecs de 24 unces.

A pesar d'aquest plantejament de quatre fets aparentment inconnexos que ningú no hauria dit poguessin guardar cap rel·lació, aquest matí els esdeveniments s'han anat precipitat, un rere l'altre, i les conseqüències han superat el que ningú no hauria pogut esperar. Perquè després de parlar durant una hora i tres quarts amb la Laura (la trucada més llarga des que sóc aquí, i crec que possiblement en el Top 10 de les trucades més llargues de la meva vida, per no dir en el Top 5 i tot), he pensat que ja n'hi havia prou de fer panxa, i que me n'anava a córrer una estona. Però per no sortir amb l'estomac buit, m'he preparat un hot dog, i per mirar de gastar el cheddar, n'he posat uns talls sobre el frankfurt, a veure si calent agafava una mica més de gust. He programat un minut i mig al microones, i he donat al botó de posada en marxa.

Segurament els grans descobriments de la història de la humanitat han estat fruït de la casualitat. Així, segur que quan en Newton es va seure sota la seva pomera a fer una clapada, poc podia imaginar-se que li cauria una poma al cap, li obriria una bretxa, i en mig del deliri causat per la infecció, arribaria al que després seria el nucli dels seus Principia Matematica. Ni tampoc es podien imaginar els germans Wright que el que començaria sent una joguesca en mig de la brega d'una nit de borratxera (A que no sou capaços de fer una màquina que voli? A que sí? A que no?) acabaria suposant un cop de timó radical en la història de la humanitat.

Així doncs, igualment, quan jo li he donat al botó del microones, no m'esperava que, un minut i mig després, els meus ulls veurien el que han vist: el cheddar estava fos! Era sorprenentment cremós, recobria tot el frankfurt com unes estovalles, amb les puntes esteses per tot el plat. Ho he posat tot sobre el panet, m'ho he menjat, i en aquell moment, al meu cap el tercer dels fils de la història s'ha trenat amb els altres dos: era el mateix formatge que el dels Macaroni Cheese! Hauria d'haver-hi pensat: com podia ser que el plat americà per excel·lencia, no contingués els fruits més típics d'Amèrica, aquells productes que s'han fet en terra americana, amb la suor de la gent americana, seguint secrets que han passat de generació en generació d'americans, des que els antics colons van alçar-se en armes contra la metròpoli de l'altra banda de l'oceà?

Torbat per aquest descobriment, necessitava sortir a córrer per reflexionar sobre les conseqüències que tindria en la meva vida aquesta nova i valuosa peça de coneixement. I he corregut, motivat per aquest descobriment, he aconseguit fer el recorregut Eliot Avenue - Metropolitan Avenue - Woodhaven Boulevard, sense parar ni un sol cop, una hora de rellotge corrent. Anava a un ritme força tranquil, corrent, pensant i mirant. Mentre passava entre les tombes del seguit de cementiris que queden a banda i banda de l'itinerari, reflexionava en quanta de la gent que es trobava allà enterrada no havia sabut mai aquell secret que jo ara coneixia, i havia mort en la ignorància; quanta el sabia, però no l'havien pogut transmetre; i quanta de la gent havia viscut en el goig i la plenitud de la saviesa, i havia pogut transmetre aquesta font de felicitat eterna als seus fills, que d'aquesta manera també rebien l'encàrrec de propagar aquest coneixement als fills respectius. Sigui com sigui, he arribat a casa, fet un mar de suor, he fet estiraments, m'he dutxat, he agafat aigua de la nevera, i he vist el cheddar allà. I quan he obert l'armari per preparar-me alguna cosa per dinar, he vist la llum: allà, al costat del cafè, la xocolata, els paquets de pasta per obrir... estaven les llaunes de llegums! Em semblava que brillaven amb llum pròpia, hi havia una veu que sortia d'elles, i deia: agafa'm, agafa'm...

No sé si sóc capaç de transmetre el que sentia en aquell moment. Era com si en les meves mans estigués agermanar dos mons històricament enfrontats: Sud-Amèrica i Nord-Amèrica, les llegums i el cheddar. Era el moment, el món ja estava preparat per a una nova invenció.

Els Cigrons Cheese Lunch (pronunciat [sajgronz]).

I així ha estat, els he preparat, i, evidentment, quan he contemplat la meva creació, he vist que era bona. I l'he tastada, i era bona; i l'he menjada, i he gaudit plenament d'ella.

Això és la cultura del mestissatge! Només mem faltava portar rastes, una samarreta blanca plena de forats de xines, pantalons bombats i xancles brasileres; fumar-me un petard, i sentir Manu Chao o Cheb Balowski per la ràdio. Per compensar m'he posat a sentir el Stairway to Heaven de Led Zeppelin, que personalment crec que era el més adequat per a un moment tan sublim. I a més a més, estava sol al pis i he pogut posar el volum del portàtil a saco, i acompanyat els crits d'en Robert Plant amb els meus propis.

Després d'un descobriment així, considero que m'ho mereixia, no?

Estirant l'Estada? O l'Estada s'Estira?

2007-06-09T05:31:00.000+02:00

Ja han passat dos mesos i mig, em queden dues setmanes d'estada, i admeto que ja tinc el cap més a Barcelona que a Nova York. Fins ara tot m'havia passat força ràpid, però no sé si és perquè la tornada s'apropa, però aquesta setmana he estat amb una certa enyorança de Barcelona.

També perquè aquí ja he fet tot el que havia de fer, i he vist tot el que havia de veure. I també perquè amb en Kugatsu, que al cap i a la fi és la persona amb qui tinc més relació aquí, l'ambient està força fred. Des que fa un parell de setmanes va decidir unilateralment separar el menjar, per por a que jo em gastés massa diners en teca (ho cito textualment; bé potser (segur) no va dir teca, però la idea és aquesta), cuinem per separat i mengem cadascun a una hora diferent. La casa està silenciosa. No hi ha la tele posada, ni música. Gairebé no parlem. Tampoc no em ve de gust dir molt, no es que estigui emprenyat amb ell, però sí una mica ressentit... No sé, per moments ens animem a parlar, sembla que no hagi passat res; fins i tot avui hem estat jugant a escacs i tal. Però la veritat és que la major part del temps cadascun va pel seu aire.

Així que quan arribo per les nits de la feina, saludo, em preparo el meu sopar i me'l menjo, i durant aquesta estona sóc conscient de cadascun de la successió de sorolls que vaig fent: la nevera en obrir-se, el gas en encendre's, el menjar en coure's. Sento el cop que dóna el plat quan el deixo sobre la taula, les meves mossegades, el soroll que faig en empassar. Com rasca la cullera el got al remenar la mel al té, i com rasca la forquilla el plat quan llenço les restes a les escombraries.

A més a més el temps ha canviat, i van alternant dies més frescos amb altres de calor, però no és un sol brillant, hi ha com una calitja sobre la ciutat, el resol molesta, i fa xafogor... Per sort a la feina estic tenint bons resultats (ja tocava) i com que em queden pocs dies faig una mica d'intensiu. M'agradaria tenir alguna cosa una mica acabada abans de marxar. Però fins i tot a la universitat em dóna la sensació que l'ambient està mort. Pràcticament no hi ha ningú, tothom està fora, o treballant des de casa. A fer el cafè molts cops només anem el Kugatsu i jo.

I trobo a faltar moltes coses. Caminar fins la feina. Comprar fruita bona i bé de preu. Anar a fer unes cerveses i un futbata a la Ovella. Tenir durícies a les mans d'haver anat a escalar. Agafar la bicicleta. Decidir que puc tornar passejant des d'on sigui fins a casa. Jugar al duro. Medir distàncies en metres, pesos en kilos, capacitats en litres, i temperatures en graus centígrads. Prendre cafè en tasses de ceràmica. Dir frases amb ironia, sarcasme, escepticisme i mofa, donar els matisos que només pots donar en el teu idioma. Menjar peix. Cridar-li bajanades al hàmster. Agafar el cotxe i despotricar perquè no trobo lloc on aparcar. Fer una partida de Carcassone. Sortir a córrer de nit amb llanternes al cap. Estar atabalat de totes les coses que voldria fer i que no faig. Fer japo-dinars, sopars frikis, i similars.

I estar amb la gent. Amb la gent amb qui comparteixo els moments de la meva vida, cada moment amb uns (però no de forma excloent :D). I és que crec que aquesta és la única raó perquè la meva vida està un lloc que és Barcelona, i no està en qualsevol altre com ara Nova York.

Encara que potser el fet que l'oli d'oliva valgui quatre vegades més també hi compta.

Commuters

2007-06-04T02:05:00.000+02:00

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el metro de Nova York. Però avui que ha estat l'últim dia que he tingut a ma mare de visita, hem tingut la sort d'agafar un cap de setmana d'aquells d'obres i canvis de servei per tota la xarxa, que han fet que triguéssim encara més del que ja és normal en arribar fins a Central Park un diumenge, i que ens han fet sentir com un autèntic New Yorker, però dels que són els homòlegs de la gent que agafa Rodalies Renfe o similars...

Perquè per començar, el Metro de Nova York és vell i està atrotinat. Ho veus el primer dia que l'agafes. Els vagons es veuen antics, les andanes són estretes, les estacions estan totes enrajolades però, a excepció d'a les estacions mes noves i en algunes de Manhattan que han estat renovades amb uns mosaics que sí que he d'admetre que són força curiosos, de la majoria de les parets n'han caigut rajoles, o bé estan trencades. Està brut, hi ha molta brossa a les vies, hi ha més d'una i més de dues rates, i en algunes estacions les cantonades fan pudor a pixum. Tanmateix, oblidant una mica el marc en què agafes el Metro, que és per apretar a córrer, també aviat te n'adones que el servei és bo. La xarxa arriba a gairebé tot arreu (encara que mirant el mapa veus que a Queens queden grans zones encara incomunicades) i el servei és continuat (en hores punta tens metros cada 3 o 4 minuts) i continu 24 hores al dia, 365.25 dies a l'any (en mitja). Al principi has de fixar-te quins trens són locals (paren a totes les parades), i quins express (se'n van saltant), però t'hi acostumes, i acabes descobrint que els New Yorkers el que fan és agafar un express i canviar al local just abans d'arribar a la seva parada.

Però tot això és entre setmana...

Perquè els caps de setmana arriba la disbauxa. Per una banda hi ha línies que deixen de circular o canvien de recorregut, però de forma regular (encara que són les indicacions que hi ha als mapes estan en una cantonada i són força críptiques). Però a més a més, com que no es pot aprofitar les nits per a fer manteniment ni obres, de la matinada de divendres al matí de dilluns et pots trobar amb pràcticament qualsevol cosa.

Exemple: aquest matí hem anat a agafar el Metro i ens trobem amb que el tren que passa per la nostra estació és un F, línia express que cap dia a cap hora no para a la nostra estació. L'agafem, segueix com a local un parell de parades que no li toquen i a partir de llavors torna a ser express, saltant-se estacions, però seguint el recorregut de la línia V, no el de la F. Llavors baixem al Rockefeller Center, per agafar la línia D, express cap a Central Park, però a l'andana diu que aquest cap de setmana no circulen els trens de la línia D per aquell tram. En principi també hi ha la línia B, que fa el mateix recorregut però local, però després d'estar esperant una estona a l'andana anem a mirar el mapa i veiem que diu que els caps de setmana la B no funciona, que cal agafar la D, i llavors canviar a la A al tros comú. Afagar la D? Però si no funciona! Res, si no hi ha D ni B, què fem esperant en una andana per on no han de passar trens? Total, tornem a agafar la línia F, baixem fins a 4th Street per anar a buscar la A o la C, i ens trobem amb que esperant a l'andana ens passa el famós D, que evidentment no havia de passar per allà... L'agafem, i a l'arribar a Columbus Square ja no sabíem si el tren seguia com a local, com a express, o com a què. Perquè a més a més, en principi tots aquests canvis te'ls indiquen amb cartells a les andanes, i per megafonia dels vagons. Però a vegades els cartells no hi són, i els vagons són molt vells, de fet ni tan sols no tenen una gravació que vagi dient el nom de les estacions, i és el propi conductor qui ha d'anar dient: next stop is 69th Street, stanclearclosindoors; de manera que quan el conductor diu qualsevol cosa amb un accent del sud-est de Harlem a través d'un equip de so que té 20 anys, doncs no entens res, i el que acabes fent és baixar si veus que molta gent baixa, o quedar-te si tothom més o menys es queda.

Total, que arribats a aquest punt, li he dit a ma mare: acabem d'anar a peu. I hem sortit del metro, i hem pogut gaudir d'un matí de diumenge a Central Park, que sempre és interessant (he dit mai que hi ha esquirols?). Sort que després al tornar i, sobretot, a l'anar cap a l'aeroport no hem tingut cap problema, hem agafat les línies normals i ja està. I res, ara ja la tinc en ple vol cap a Ginebra, amb vuit hores d'escala i després el vol a Barcelona.

De totes maneres, el fet de ser un Commuter més (encara que jo estrictament no ho sóc, perquè no em cal fer transbordament per anar a la feina) canvia una mica les teves rutines. Jo ho noto pel que arribo a llegir, més d'una hora i mitja de lectura al dia fa que devoris els llibres, i des que he arribat aquí crec que ja n'he llegit set o vuit, gairebé un per setmana. Però també noto que estic amb menys ganes de fer esport, perquè l'estona que camino cada matí a Barcelona crec que em manté les cames més àgils, i aquí en canvi després d'estar tanta estona al Metro, més l'estona que estic assegur a la feina, normalment les sento pesades.

I com a altra cosa curiositat del Metro de Nova York: la pluralitat. El primer dia em vaig sorprendre perquè tothom que hi havia al vagó era negre i sud-americà. I em sentia una mica incòmode, fins i tot amb una mica de por, típics prejudicis que un té. I ara realment ni me n'adono de la gent que hi ha al meu voltant: és fàcil que et trobis amb un vagó amb vuit o nou persones cadascuna d'un pare i una mare, i no li dones la menor importància. I fins i tot a vegades penses: ei, després de tot, tampoc no és tan utòpica, aquesta idea de la convivència entre cultures? No?

Ah! I m'havia oblidat el detall final: cada vagó de Metro du una bandereta dels Estats Units. Us imagineu com de bé quedaría el Metro de Barcelona tot ple de rojigualdas?

Eleanor Put Your Boots On

2007-06-01T20:46:00.000+02:00

Sembla mentida com després de dos mesos aquí, i d'haver anat a alguns llocs primer amb el Kugatsu, després amb la Laura i ara un tercer cop amb ma mare, encara hi passo i acabo trobant-me amb edificis, tendes o racons en què no m'havia fixat els altres dos cops.

I és que aquests dies he tornat a passejar per la 5a Avinguda, i hi he trobat el F.A.O. Schartz, una de les tendes de joguines més famoses que hi ha a Nova York (em va comentar el Xavi Carreras que és la que surt a Big, aquella pel·lícula del Tom Hanks de massa jove), i on hi ha peluixos dels animals que menys et pensaries. Seguint el tema de les joguines vam trobar també una tenda d'ossets de peluix a mida, amb el concepte americà de a mida: significa que els nens van, s'escullen l'ós, que inicialment és només la tela, el farceixen de cotó (incloent-hi un cor de tela i, si volen, una caixa d'aquestes perquè quan l'apretin parli, amb les paraules a escollir), li passen aire calent (no sé ben bé per a què exactament) i llavors trien la roba per a vestir-los, roba que va dels barrets de cowboy als vestits de nit, passant per equipaments de beisbol, escafandres d'astronauta o faldilles hippie. Un cop els nens s'han fet el peluix, poden anar a un cafè, tot dins la tenda, i berenar amb els seus amics. I hi ha un lloc on hi ha un projector i una càmera, de manera que tens unes boles virtuals projectades al terra, que pots moure xutant, i que xoquen entre elles. No hi havia cap nen, en el moment en què vam estàvem nosaltres, però sí un parell d'adults, mare i fill, però que semblaven (semblàvem) igualment criatures...

També m'he estat passejant per Chinatown fent de traductor quan ma mare regatejava pel preu d'unes imitacions de rellotges de marca (uns articles que, pel que em va explicar després, només existeixen a Hong Kong i Nova York), i hem acabat anant a parar a la Chinatown Ice Cream Factory, i prenent-nos uns gelats de mango, ella, i de sèsam negre, jo. Increïble el de sèsam! No sé on en podré trobar quan torni a Barcelona, així que em sembla que hauré de tornar-hi tant com pugui mentre encara sigui aquí!

Encara que no tot ha estat repetir. El dilluns em vaig trobar amb la sorpresa que era festa, Memorial Day, el dia en honor als soldats americans caiguts en batalla (després em van explicar que hi ha també Veteran Day, que jo vaig assumir que seria en honor als soldats no caiguts en batalla, i que van arribar a ser veterans). I vam aprofitar per anar cap a Brooklyn, a veure un parell de coses que a mi m'havien quedat pendents, i que vaig pensar que li podien agradar a ma mare.

La primera, Green-Wood Cemetery. El cementiri dit més maco de Nova York i, segons la meva guia, la segona atracció turística de l'estat de Nova York a principis del segle passat, just darrere de Niàgara. Avui dia aquest atractiu mòrbid sembla que ja s'ha passat (no per a tothom, com en són prova vivent les meves fotos d'Escòcia), però el cementiri conserva l'encant de les tombes victorianes... i un munt de mausoleus! Bé, per començar fa gairebé dos kilòmetres quadrats. És enorme, nosaltres vam estar-hi dues hores i crec que no vam arribar a veure'n la meitat. I hi ha tombes de tots els tipus. La majoria són tombes a terra, en què al voltant d'una única làpida hi ha enterrats diversos membres d'una família (i et pots entretenir a intentar seguir la història familiar a través dels noms i les dates de naixement de la gent). Però també et trobes amb autèntics mausoleus, alguns petites capelles entre la resta de tombes, i alguns altres empotrats als costats dels turons, com si fossin cases de Hobbit (comparació una mica irrespectuosa, ho sé, però estem parlant en termes arquitectònics, i és el que em va venir al cap). Com sempre, hi ha algunes tombes que et fan pena, especialment quan veus gent que a la teva edat ja eren criant malves...

Tot i això, amb el que et quedes al cap és amb que hi ha gent que es gasta autèntiques fortunes en tombes. I tot, per a què? No dic les tombes normals, de la gent corrent, això em sembla raonable, i mentre érem allà vam veure vàries persones que estaven al costant de tombes, asseguts, pensant o resant. Em refereixo a aquests grans mausoleus. Són grans perquè qui passi per allà ho vegi, i sàpiga com d'estimada era la persona morta? O senzillament són grans per pura ostentació, fins i tot més enllà de la mort?

La segona parada va ser Coney Island, la zona clàssica de parcs d'atraccions de Nova York. La guia avisava que anéssim preparats per a un aire una mica decadent, i potser és una mica exagerat. La veritat és que em recordava als últims dies del parc de Montjuïc, un ambient de vagonetes de ferro rovellat, cartells pintats a mà, i llums de neó sobre les tendes de menjar. Però era divertit. La gent fent cua per pujar a la muntanya russa Cyclone, els crits, les olors... La veritat és que va valer la pena, i just al costat hi havia la platja de Brooklyn, el meu primer contacte amb aquesta costa de l'Atlàntic. Contacte purament visual, perquè no portàvem banyadors i crec que l'aigua estava freda com una mala cosa. Evidentment, estava prohibit banyar-se si no hi era el socorrista (el país de les llibertats, com sempre...), però hi havia molt d'ambient, amb moltíssima gent sud-americana (suposo que tenen més tradició d'anar a la platja més que no pas la gent d'ascendència europea) posant música i ballant a qualsevol lloc.

El sol, la platja, el mar... La veritat és que comença a apropar-se el dia de tornar, i ja trobo a faltar la meva Barcelona. Sigh! És curiós com canvien les coses: a Grenoble vaig marxar per quatre mesos, me n'hi vaig passar cinc, i m'hi hauria quedat encara un altre, i ara estic a Nova York dos mesos i ja penso en tornar. Em faig vell, senyors! Encara que suposo (i també prefereixo pensar) que dec tenir alguna altra raó...

Eleanor put those boots back on,
Kick the heels into the Brooklyn dirt,
I know it isn't dignified to run,
But if you run, you can run to the Coney Island roller coaster,
Ride to the highest point and leap across the filthy water,
Leap until the Gulf Stream's brought you down.

I could be there when you land.
I could be there when you land.

Vici de Bici

2007-05-26T05:14:00.000+02:00

Com he dit al post anterior, avui ha arribat ma mare a Nova York. I després de les abraçades (perquè en el fons he de dir que em feia il·lusió veure-la), les típiques preocupacions de mare de estàs més prim... ja menges bé? a què tu respons amb no pot ser, perquè m'he pesat el cap de setmana passat i estic igual que a Barcelona, en arribar a casa la meva mare m'ha donat un DVD que li havia donat el meu oncle com a regal per mi. De fet, quan em va enviar un mail dient-me tinc per a tu un regal de com a mínim 180Mb, com te'l faig arribar? ja em vaig suposar que seria una cosa així... Evidentment, com que sóc un enginyer, li vaig dir que provés d'enviar-m'ho per mail, però que si em cabia al compte i li retornava el missatge, que ja muntaria una petita pàgina web al servidor de la meva màquina al departament, perquè pugés el fitxer... Per sort, el meu oncle té molt més sentit comú que jo, i va gravar un DVD i l'hi va donar a ma mare perquè me'l donés en arribar aquí.

I què era? Doncs era un vídeo que ell havia muntat escanejant fotos dels dos estius que vam fer el Camino de Santiago en bicicleta plegats, el de 1997 i el de 1998. Tot un curro! La història va ser que per aquella època sortíem molt en bici junts, al menys un cop cada setmana quan no sortíem els dos dies del cap de setmana, i ell va pensar en què allò era una bona manera de passar les vacances plegats fent una cosa que ens agradava a tots dos. Jo tenia 16 anys però estava en millor forma que mai! I ja em veieu creuant Espanya pedalant com un boig... Tot i això, el primer any no anàvem massa preparats, i al meu oncle li va agafar una tendinitis al genoll, i vam haver-ho de deixar quan vam arribar a Astorga. Però ja mentre tornàvem al tren, vam decidir que ho tornaríem a intentar l'any següent. I aquest cop sí! Ens vam ventilar les etapes que l'any anterior ens havien portat problemes per la lesió del meu oncle de dues en dues, i vam arribar a Santiago des de Roncesvalles en deu dies! La veritat és que la experiència ens deuria agradar, perquè vam tornar-hi dos anys després amb la Travessa dels Pirineus (que ja va ser un tema força diferent...). Després d'això, amb la carrera i tal vaig anar aparcant la bicicleta, i vam entrar en una espècie de letargia. Fins que fa un parell d'estius vam tornar a la càrrega amb la Ruta del Cid; i la primavera passada, amb la Via de la Plata.

Total, que al vídeo del meu oncle hi havia un recull de tot de fotos dels dos primers anys, amb música de la que posarien a una classe de spinning, i he recordat els paisatges, la gent, les sensacions, els moments d'aquells viatges... I també les pintes que feia: quines txolles! Fa gràcia veure com vas canviant, de l'espècie de friki-hippie-grenyut que era al friki a seques que sóc ara! En certa manera envejo aquella època perquè se me'n fotia bastant el que pensés la gent de l'aspecte que feia, admeto que això és una capacitat que he perdut...

I m'he quedat amb el toc nostàlgic... També perquè des de poc temps després d'arribar a Nova York he notat un ressorgiment de les ganes d'anar en Bicicleta. I mira que a Barcelona feia temps que no la tocava! Però va haver-hi un dia en què em van explicar que al final de Long Island hi ha el poble de Montauk, i a l'extrem del poble et trobes el far que marca la punta més oriental de la illa (i crec que de l'estat de Nova York). S'hi pot anar amb tren, però el que recomana gairebé tothom és anar-hi en cotxe, encara que sigui de lloguer. Típic lloc dels que m'agraden a mi: far, el mar obert, el cel ennuvolat i el vent carregat de sal que et bufa la cara (o al menys jo me l'imaginava així), I innocent de mi, em vaig mirar el mapa de l'estat, i vaig tenir una genial idea: aniré en Bicicleta! No semblava massa lluny, i per tota la costa sud de la illa hi ha un seguit de pobles on la gent de Nova York va a estiuejar, així que havia de ser un passeig agradable. I encara que hi hagués un centenar de kilòmetres, si un surt d'hora té temps en un dia de fer cent kilòmetres en bicicleta, i agafar el tren per a tornar. Vaig pensar que llogaria una bicicleta, i ja està.

Però clar, em vaig posar a buscar a Google amb l'aparentment inofensiva consulta Bicycle New York to Montauk, i em vaig trobar amb una sorpresa... De Nova York a Montauk hi ha una cosa així com... més de dos-cents kilòmetres? De fet, s'organitza una cursa anualment de Babylon, que està passada la zona urbana de Nova York, fins a Montauk, que és la Montauk Centennial, perquè la distància des d'allà són cent milles, és a dir, uns cent seixanta kilòmetres. I cal sumar la distància de New York a Babylon! I de totes maneres, encara que ho volguessis fer en diversos dies, després tornar amb el tren és un merder, perquè necessites un permís especial del Long Island Railroad (LIRR, la Renfe del lloc), que bàsicament és una exempció de responsabilitat, del pal: si li fots la roda a la boca a algú al vagó, declares que LIRR no en té cap culpa i que és per culpa teva, que ets un comunista que va en bicicleta, en contra dels designis de l'oncle Sam que vol que tothom vagi en cotxe i gasti petroli. Entre això, i que després vaig començar a buscar tendes de lloguer de bicis de carretera per a diversos dies, i no semblava que anés a trobar-ne cap de convincent, i que em vaig amoïnar de no saber exactament quines són les regles de circulació per a bicicletes aquí, al final ho vaig deixar estar, i vaig resignar-me a anar en tren si realment es prestava l'ocasió.

Però em va quedar el mono de bicicleta, i des de llavors vaig pensant que a veure si quan torno a Barcelona li torno a agafar el ritme, així gairebé setmanal, i em torno a posar en forma, i torno a gaudir del que és destripar pujant de casa al Tibidabo en trenta-cinc minuts. Encara que clar, també vull estar amb la xicota, tenir vida social amb els amics, córrer, escalar, jugar a bàsquet, tocar la guitarra, estudiar japonès, i també se suposa que hauria de treballar i treure'm una tesi algun d'aquests dies... Massa coses, no?

I és que... no podria estalviar-me això darrer? Estic completament segur que llavors tindria temps de sobres per a tota la resta de coses... i més!!

L'Inattendu

2007-05-26T04:04:00.000+02:00

O l'inesperat. Això era el que posava en una samarreta de mon pare de quan jo era petit. Una samarreta blau marí, amb una taula de surf, i tot més d'objectes, i així en lletra de neó, en diagonal: L'Inattendu. Tot molt vuitantero. De fet, la samarreta aquella encara voltava per casa no fa massa, possiblement mon pare encara la té. A casa he de dir que les coses a vegades duren molt de temps...

Moltes vegades les coses inesperades són les que acaben sortint millor. Com ahir. Vaig arribar pel matí i li vaig dir a en Kugatsu: avui no sortiré tan tard com ahir, que vaig sortir a les nou. A les set em passes a buscar i marxem.

Però què va passar? Que a les cinc vam anar a buscar un cafè, i en arribar el Yusuke i jo ens vam posar a parlar mentre ens preníem el cafè. I va passar l'inesperat. En Yusuke té una forma de parlar molt semblant a la meva, i vam anar saltant de tema en tema... Crec que ja ho he dit algun altre cop, que amb en Yusuke hi ha hagut molt bona connexió... Total, que ens vam trobar immersos en una discussió sobre la moral, la religió, les creences, la intel·ligència artificial, vam citar Gödel, Escher, Bach vàries vegades (perquè també se l'ha llegit, i el considera la seva Bíblia, un punt més pel senyor)... I es van fer les set, en Kugatsu va venir, li vaig dir: osti! Et pots esperar una mica, que acabo de xerrar amb en Yusuke? I ell em va dir que d'acord, i va sortir per la porta. Encara vam xerrar mitja hora més, i quan vaig a buscar en Kugatsu al seu despatx, l'inesperat: havia marxat! No m'ho podria haver dit? He de dir que en Kugatsu cada cop va més al seu aire; parlant clar, des que va venir la Laura, en la meva opinió s'ha comportat com un imbecil... I això que de bones a primeres semblava bon tio...

Total, que com que ningú no m'esperava, em vaig posar a pencar, fins que van ser més de les nou. I llavors li vaig dir en Yusuke que marxava, ell em va dir que la setmana que ve marxava a la boda d'un amic al Japó, i que ja no ens veuríem fins al Juny. Em va dir si volia que em portés alguna cosa d'allà, o que em fes fotos d'algun lloc o alguna cosa típics d'allà. Li vaig dir que fes fotos de qualsevol cosa, que de Japó m'interessa tot! I si volia, que em portés un Hanafuda, la baralla de cartes típica japonesa, de què havíem estat parlant l'altre dia (és una baralla en què, seguint la tradició japonesa, no hi ha números ni pals escrits, i t'has de saber de memòria, segons el dibuix que hi ha, quin número i pal li correspon). I llavors es va produir com un silenci, no sé, del pal, ei, trobarem a faltar aquestes converses... Però de seguida vaig trencar-lo amb un: va, res. Que et vagi bé per allà, i porta fotos de la boda, que veure't vestit d'etiqueta ha de molar. I vaig sortir.

Però quan estava a punt d'agafar l'ascensor vaig pensar que podria anar al lavabo, tornant del lavabo vaig passar per davant del despatx, al passar per davant del despatx vaig pensar que podia mirar si s'estava executant bé el procés que havia deixat per a la nit, i al mirar el procés que havia deixat per a la nit, em vaig adonar que, de forma inesperada (o potser no tant, coneixent-me), hi havia un error al programa. Total, que em poso a arreglar-lo, i ja era un quart d'onze. En Yusuke em va dir que ell ja marxava, però jo també estava a punt d'acabar, i li vaig dir: ei, doncs si sortim tots dos, perquè no anem a sopar per aquí plegats? Sé que ja hem xerrat força avui, però coneixent-nos, segur que encara ens queda alguna cosa per dir...

I així va ser. De forma inesperada, vaig acabar en un restaurant indi, amb un tio tocant uns timbals (no eren djambés aquest cop) i un altre tocant una espècie de guitarra índia, amb un munt de cordes, i amb els trastos distribuïts irregularment al llarg del mànec. De fet, semblava que es podien moure amb una sèrie de claus, i em vaig estar força estona pensant per a mi mateix en quin tipus d'escala deurien estar compostes les peces que ens estaven tocant... Tot això, mentre seguíem xerrant amb en Yusuke com si no ens haguéssim dit res en mesos. Finalment, cap a dos quarts d'una vam sortir del restaurant, encara vam tornar a passar per la universitat (i aquest cop sí que s'estava executant bé el meu procés!) i ja després vam agafar el metro cadascun cap a casa seva.

Però ahir tenia el dia xerraire, perquè encara la metro vaig acabar posant-me a parlar amb una noia que em va preguntar com arribar al carrer 34, i que va resultar ser de Salem, just una mica al nord de Boston, i estar fent un sondeig per la seva empresa i que li pagava una setmana d'hotel a Manhattan. Jo també vull! Que a la nit poder-te estalviar la hora llarga de tornar fins a Queens no està mai de més...

En fi, la nit d'ahir em va recordar aquelles nits d'entre setmana que comencen anant a escalar, pensant que estàs petat de tot el dia i que aniràs a dormir d'hora, i acaben a les tres de la matinada caminant pel centre de Barcelona, queixant-te que tots els llocs ja estan tancats... O que quedes per fer una cervesa a mitja tarda i acabes veient sortir el sol al sortir del Metro. Un esdeveniment porta l'altre, tot és inesperat, i, com he dit, molts cops acaba sortint tot millor que no pas un dia que ho tens tot planejat.

Suposo que això és el que té l'Inattendu.

Encara que també hi ha coses inesperades com estar dinant avui el sopar que m'havia fet el Kugatsu ahir nit i que no m'havia menjat, i trobar-me que la carn que hi havia amb l'arròs tenia un gust i una textura força desagradable. Clar, he anat a la nevera, tret la safata amb la carn, i la teva mare m'ha dit: però si són pedrers de pollastre! Quan he mirat el preu, he vist un dòlar amb vuitanta-nou, i he recordat com n'arriba de ser de rata el teu company de pis amb el tema del menjar (però després no ho és amb comprar-se roba)... Doncs bé, això també ha estat tot plegat l'Inattendu, però d'un altre tipus, i evidentment no m'ha fet tanta gràcia...

Per cert, com veieu, avui ja tinc a ma mare aquí a casa, que també m'ha vingut a fer una visita. Però això, evidentment, ja no entra dins l'Inattendu. Això era completament planificat i attendu!

Television, Television

2007-05-25T03:32:00.000+02:00

Ja sabeu que jo no sóc persona de mirar molt la tele, no ho era a Barcelona i no m'hi he tornat aquí. Però com que últimament per la nit a l'apartament el Kugatsu no es mostra molt comunicatiu, de tant en tant em poso alguna de les sèries que fan. Ho penso i realment suposo que hauria d'estar content: tinc a l'abast els capítols nous de 24, Lost, Prison Break... fins i tot House (encara que de moment quan ho he mirat només he vist capítols de la 1a Temporada, i precisament algun dels que ja havia vist abans). I tot i això, doncs no em dóna per encendre la tele, asseure'm i mirar. Prefereixo posar-me a escriure al blog, sóc així.

De totes maneres, sí que hi ha algunes sèries que sí que he vist més d'un cop. He vist alguns capítols de Friends, finalment, em fa gràcia tornar a veure capítols de Wonder Years (Aquellos Maravillosos Años, no fa temps ni res que no la reposen a la 2), i la que sí que intento seguir és dilluns a la nit Family Guy (Padre de Família).

I ho admeto, és com una espècie de refregit de The Simpsons, o al menys a mi m'ho sembla, però si haguessin de fer un concurs d'estupidesa no sé qui guanyaria, Homer Simpson o Peter Griffin. Per altra banda, crec que el públic cap al que va és una mica més adult que The Simpsons, i els temes que tracten i el tractament que li fan és força més cruel. I no sé, em fa gràcia. Pot ser una rucada, però quan estic veient-ho em passo tota l'estona rient per parides. Evidentment, en Kugatsu passa pel costat, em mira, i fa com que no amb el cap...

A part d'això, moltes vegades en Kugatsu posa la tele en marxa encara que no estigui mirant-la (cosa que a mi em posa particularment nerviós, si no has de mirar-la, engega la ràdio, que per a això està!) i deixa algun d'aquests canals locals que posen música clàssica i informació sobre activitats a la ciutat. I algun cop que m'ha donat per mirar-ho mentre faig temps, arribada la secció de persones desaparegudes se'm posen els pèls de punta. Quanta gent arriba a desaparèixer en aquesta ciutat? I gairebé tot són noies negres o llatines... No sé, aquest tipus de coses són les que em fan pensar que, a la llarga, m'acabaria sentint molt insegur si seguís vivint aquí, i que per moments patiria per la gent que conec (i no és que conegui moltes noies negres i llatines, però en el fons li pot passar a qualsevol).

També tens un fotimer de canals de telepromoció, i de predicadors! Que són bastant de l'estil de l'església a on vam anar a veure Gospel, amb molta parafernàlia, cridant i cantant, i dient que Jesucrist té un pla per a nosaltres, i que ens estima. Que el dimoni ens vol fer creure que no, però en realitat Crist és colega. I tens després els anuncis per a mòbil, envia un SMS amb la paraula GOD al 7777 i rebràs cada matí un SMS amb el pensament de Déu per a tu aquell dia. També et pots baixar els vídeos del predicador, per si t'ha quedat algun aspecte que no està clar, entre mig dels 30 ó 40 in the name of Jesuschrist...

I ja com a última cosa que m'ha sorprès, he enganxat un parell d'anuncis de medicament per a dormir, i són... sorprenents. És a dir, al principi et surt la gent que no pot dormir, i llavors et donen el nom del medicament, sona la musiqueta, i dius: ja està. Doncs no! L'anunci segueix, i el locutor comença a explicar que els medicaments per la son, no són drogues, però que poden produir dependència, que no condueixis fins que no sàpigues si el medicament t'afecta o no, que destinis com a mínim 8 hores per al son després de prendre't el medicament, que hi ha hagut casos en què s'han produït tals i tals efectes secundaris... en total, t'estàs gairebé la meitat de l'anunci fent les advertències, aquelles que a Barcelona són un tio parlant super ràpid i dient que et llegeixis el prospecte i consultis amb el farmacèutic. De fet, fins i tot en vaig veure un en què entrevistaven a tot de gent, i els propis entrevistats eren els que deien tota la parrafada aquesta, fins i tot una dona que deia que hi havia hagut casos de gent que havien agafat no sé quina infecció i l'havien dinyada a conseqüència del medicament... Genial! Segur que compraré un medicament per a dormir si sé que m'enviarà a l'altre barri!

No vull saber quantes denúncies deuen haver hagut a companyies farmacèutiques en aquest país, perquè els anuncis hagin de ser així... Encara que podria ser pitjor, podrien advertir que el medicament podria curar-te! I que passaria llavors amb la gent que cobra subvencions de la Seguretat Social? Ai, no, que no en tenen en aquest país tan avançat...

Condita A.D. 1630 (Boston II)

2007-05-22T03:49:00.000+02:00

El dissabte es va llevar igual de plujós i fred que el divendres. Però al menys aquest cop tenia una jaqueta gruixuda que em va deixar el Xavi, pensada per als 15 sota zero que pot arribar a fer a Boston a l'hivern, i anava abrigat. Entre això i un esmorzar potent, de gairebé una hora, a base de pa amb tomàquet i embotits, i amb cafè de cafetera, tot un luxe en aquest país, doncs la veritat és que tenia de tot menys fred. També abans de sortir el Xavi em va fer una demostració amb la bateria que té a casa, i ens va deixar intentar-ho a l'Ariadna i a mi també. La veritat és que estar davant d'una bateria és una passada! Però arribar a fer alguna cosa coordinada entre mans i peus costa un munt. Vam intentar un ritme fàcil: mà dreta i peu, mà dreta, mà dreta i mà esquerra, mà dreta... Però crec que està més enllà de les meves possibilitats de coordinació, arribava sempre un moment en què feia les tres extremitats al mateix temps, o em començava a saltar temps... Val a dir que l'Ariadna va mostrar bastant més de traça que jo, i al cap de res ja li havia agafat el truc. Però es què d'on no n'hi ha, no en pot rajar!

Però un dia d'aquests aprendré a tocar la guitarra... sigh...

Perdut en els meus somnis musicals, vam començar caminant per Cambridge, que és on viuen ells i on estan el M.I.T. i Harvard, i vam creuar el riu Charles, un d'aquests rius de no res que possiblement porta més aigua que tots els rius d'Espanya. De l'altre banda del riu s'estén el centre de Boston. Comparat amb Nova York, Boston és realment petit. Té unes sis-centes mil persones de població, amb l'àrea metropolitana arriba fins als 4 milions. El centre urbà està encaixat en una península entre el mar i el riu, i són tot de cases baixes, la majoria en estil rotllo colonial anglès, amb uns quants gratacels a la zona financera (i l'estadi dels Red Sox). Vam estar caminant pel costat de Bacon Hill, la zona més antiga de la ciutat, després creuant cap al Boston Common, el parc que queda al mig de la ciutat, i després cap a una zona més comercial, on ens vam prendre una autèntica llimonada gelada, rotllo les que venia en Charlie Brown a l'estiu (però a vuit graus de temperatura exterior).

Caminant caminant vam passar per un mercat, i ens vam parar en una parada on servien cloïsses directament obertes i amb una mica de llimona, i també ens vam animar a provar-les. D'aquí, buscant la casa d'en Paul Revere, que no sabem exactament què va fer però a Boston apareix a tot arreu, vam arribar fins Little Italy, ens vam prendre un cafè amb el Milan-Udinese de fons. I després encara vam caminar fins la zona pija on estan les tendes de disseny, vam creuar el riu per un altre pont, ens vam passejar per l'Infinite Corridor de l'edifici principal del M.I.T., per a tornar a passar per l'edifici del grup del Xavi i l'Ariadna i tornar a casa seva, tot caminant.

En total 7 hores voltant per la ciutat, i vam arribar completament destrossats a casa... Ja havia parlat amb el Néstor, i m'havia comentat que ells a les 11 sortirien per la ciutat, però entre preparar el sopar i prendre'ns-el se'ns van fer les 12, i vam decidir posar-nos a fer una partida de Risk, que en aquell moment ens venia a tots molt més de gust que no pas sortir...

Jo era la segona vegada que jugava al Risk amb taulell, i així com l'altra vegada era la versió moderna en què hi ha miniatures de soldats, cavalls i canons, la versió que tenien ells era la clàssica (jo no ho savia, que n'hi havia dues), en una caixa de fusta i amb cubs també de fusta com a fitxes. El que no va canviar va ser el resultat per a mi: em van escombrar, i el Xavi va guanyar la partida de seguida. La veritat és que no vaig ser gaire llest: vaig tenir molta sort amb els daus al principi al final del primer torn ja tenia tot Àfrica i Sud Amèrica, però havia deixat molts pocs exèrcits a cada país, i ja vaig estar tota la partida intentant recuperar les fronteres que a cada torn se'm menjaven...

I amb la ressaca del joc ens vam llevar diumenge, en què vam anar cap a la zona de Harvard. Bàsicament, vam estar dinant amb el Néstor, em va fer il·lusió quedar amb ell i veure'l, ja que tampoc no ens vam poder esplaiar a l'acomiadar-me quan jo vaig marxar. El pobre estava una mica ressacós, perquè com qualsevol sortida de nit en que intervé gent de Barbastro, la de dissabte havia acabat amb quantitats enormes d'alcohol... Després d'estar xerrant una bona estona tots quatre, ell ja va tornar cap al pis del seu amic, i nosaltres vam aprofitar per passejar pel campus de Harvard. Jo no sabia que Harvard era també a Boston, de fet em creia que era a Califòrnia, ignorant que és un d'aquestes coses. Però realment no podria estar enlloc més: un campus separat de la ciutat per un mur, amb edificis baixos de totxana roja, tofes d'herba aquí i allà, i estàtues de bronze, entre elles la del fundador John Harvard, a qui tothom té el costum de tocar el peu quan s'hi fa una foto, de manera que està completament polit i brillant. Molt tranquil, i molt maco, la veritat és que fins ara el que havia vist que m'havia agradat més de campus era el de Columbia, però ara no sé amb quin dels dos em quedaria.

D'allà ja vam tornar finalemet cap a casa, per a recollir la meva bossa i marxar cap al bus. Eren les sis i quart, i vaig pensar que per anar amb presses, arriscar-me a perdre el bus de les set i haver-me d'esperar una hora a l'estació, doncs preferia estar amb ells fins les set, i llavors agafar el bus de les vuit. Vam fer una mica de café (i em vaig acomiadar del que és una cafetera fins d'aquí a cinc setmanes), vam acabar de parlar un mica, però de seguida es van fer les set, i vaig haver de fer un comiat una mica ràpida (així que des d'aquí, gràcies nois!) i marxar ràpidament escales avall. Seguint les indicacions del Xavi, vaig anar cap a Massachusetts Avenue, on havia d'agafar el metro fins l'estació de bus. Havia sortit a les set i deu, tenia temps de sobres.

Però em vaig perdre...

Vaig començar a caminar per Massachusetts Avenue, i la parada del metro no apareixia mai. I vaig pensar: deu estar cap a l'altra banda del carrer, però ara que ja estàs caminant en aquest sentit, deu haver-n'hi la següent algun moment o altre. Però no apareixia, i vaig començar a alternar el caminar frenètic amb moments de correguda per mirar de guanyar temps. Per un moment vaig creure fins i tot que estava caminant en sentit contrari, allunyant-me de l'estació, i que acabaria perdut en mig de Cambridge. Però finalment vaig anar a parar davant l'entrada del M.I.T., i el riu. Ara estava situat. Però ja eren més de dos quarts. Corrent vaig arribar fins al pont, on estava la parada on havia sortit el primer dia. Cinc minuts fins allà, cinc minuts que va trigar el Metro en venir, cinc o sis minuts fins la parada de l'estació. Tres quarts, i vaig sortir corrent del metro, pujant les escales fins l'estació de trens reginals, sortint al carrer, arribant fins l'estació de bus i pujant més escales fins les taquilles del bus. I en arribar a les dues companyies xineses que oferien el bus fins Nova York, vaig veure les dues respectives taquilleres somrient i fent-me gestos amb bitllets a la mà perquè anés cap a la seva taquilla i no l'altra. Tal com el Xavi m'havia dit. Vaig aplicar el criteri: on hi hagi menys cua, vaig comprar el bitllet, i amb el poc aire que em quedava vaig entrar al bus. Al final em van sobrar cinc minuts i tot, així que no em puc queixar, però en asseure'm al bus i treure'm el jersei vaig començar a suar com un desesperat. Suat, però a temps, vaig pensar.

I així va acabar la meva visita a Boston. Bé, amb això i amb una parada en el viatge de tornada en una espècie de bufet obert per emportar de menjar xinès de bastant dubtosa qualitat (fins i tot el passatger que tenia assegut davant, que era clavat al Frank Rijkaard, per cert, es va girar per dir-me que era la pitjor parada en un viatge d'autobús que havia fet mai); llegint Kafka a la Platja d'en Haruki Murakami, que m'havia comprat a Strand Books el dimarts, i sense poder evitar riure-me'n i murmurar imbecil quan arribat un cert moment del llibre, un llibre ple de fantasia, en què es crital·litza la poesia, cada frase que es diu és una reflexió sobre el sentit de la vida, els personatges són portats cap a un destí tràgic, de què la música clàssica és la banda sonora, les prostitutes citen a Hegel mentre fan la seva feina, la penya té orgasmes que superen les capacitats sensorials humanes... I de sobte apareix... la dona hemofílica!

Des d'aquí, un missatge a en Haruki Murakami: l'hemofília està associada al cromosoma X, de manera que perquè una dona fos hemofílica, el seu pare hauria de ser-ho, i la seva mare ser portadora. Val, sí, en cap moment no es diu explícitament que el pare del personatge no ho sigui, però no sé perquè, no crec que a en Haruki ni se li hagués passat remotament pel cap aquest detall. Me l'imagino dient: oh! L'hemofília és com els mugrons d'una dona rere una camisa de lli al vent en un matí de tardor, representen el trànsit de l'essència humana cap al seu destí tràgic i la tristesa eterna de la insatisfacció de les ànsies de felicitat de l'esperit immutable... No existeixen més malalties? I és que en la meva opinió... Senyor Murakami, per a ser snob, sofisticat i pedant, un s'ha d'informar abans! Si no, tot el que s'acaba essent és un imbecil més...

Encara que què es podria dir d'algú es creu prou llest com per criticar en Haruki Murakami? Ho deixo com a exercici per al lector...

You have been MITified (Boston I)

2007-05-22T01:43:00.000+02:00

Boston, fundada al 1630, una de les ciutats més antigues d'Estats Units i de les que conserven més la petja del període colonial. Seu de Harvard, la universitat més antiga del país, del Massachusetts Institute of Technology (M.I.T. pels amics), dels Red Sox de beisbol, dels Celtics de bàsquet... I també el lloc on el Xavi Carreras i l'Ariadna, els amics amb qui vaig anar de concert de Jazz la setmana passada, estudien i viuen en un pis on em van convidar a passar aquest cap de setmana.

De bones a primeres jo no tenia molt clar si podria anar, pensava que tenia una mica de feina. Però per sort el meu sentit comú es va imposar: m'havia quedat amb mal sabor de boca de no haver-los pogut veure el diumenge passat; vaig pensar que si no hi anava aquesta setmana ja no podria anar-hi, perquè aquest divendres ja ve ma mare, i quan marxi ella vindrà ma germana, i a part de poder-los veure a ells, també podria veure el Néstor, un amic de la carrera que està a Toronto i també aprofitava per anar a Boston a veure un amic del seu poble aquest mateix cap de setmana. I què coi! Només sóc a Nova York tres mesos i ho he d'aprofitar! Així que aquest era el cap de setmana ideal, i a mitja setmana li vaig enviar un e-mail al Xavi dient-li: el que m'havies comentat de venir... m'ho he repensat? Us va bé aquest cap de setmana?

Total, que el divendres em vaig llevar a les 6 del matí, vaig agafar la bossa que havia omplert amb un parell de mudes i lectura pel camí, i vaig anar cap a Chinatown, des d'on operen dues companyies d'autobús que et porten del Chinatown de Nova York al Chinatown de Boston. Les dues companyies fan els mateixos horaris, tenen els mateixos preus, i tenen els mateixos autocars estrets i incòmodes. I triguen el mateix temps, al voltant de 4 hores, que tenint en compte que hi ha 325km, és... excessivament ràpid? Jo només sé que avançàvem tots els cotxes que circulaven per l'autopista. I amb el paviment mullat! Sort que jo anava llegint i no em va donar per mirava molt per la finestra...

A pesar de sortir amb una hora i quart de temps de casa, al final vaig haver de córrer, i vaig agafar l'autobús quan faltaven cinc minuts per a la sortida. Plovisquejava una mica a Nova York, però no feia fred, i vaig pensar que amb una samarreta i el jersei de polar que portava en tindria més que suficient. Greu error. Quan vaig arribar a Boston quatre hores després estava plovent a bots i barrals, i feia tant de fred que em van començar a tremolar les dents. Vaig mirar-ho després, i estàvem per sota dels 10 graus. Vaig buscar ràpidament l'estació de metro, vaig recuperar calor dins el vagó, vaig baixar a Kendall Street i, sota la pluja, vaig caminar fins al M.I.T. i el seu flamant nou edifici marca Frank Gehry, el mateix del Guggenheim de Bilbao.

Allà treballen el Xavi i l'Ariadna, i vaig dinar amb ells i vaig aprofitar per passar la tarda fent-me passar per un estudiant més del M.I.T.. No sé, per a algú que ha estudiat una carrera tècnica, estar al M.I.T. és com està al Panteó dels Déus, o alguna cosa per l'estil.

Per començar, l'edifici és una passada. Així amb formes irregulars, i molta llum per totes bandes, de colors. La veritat és que passejar-se per allà és maco. Tot i que cal dir que en Xavi em va explicar que algunes de les decisions que va prendre en Gehry en el seu dia respecte a certes coses han resultat ser un fiasco quan la gent s'ha posat a treballar allà. Sí, tot l'interior és molt espaiós, amb finestres per tot arreu, amb pocs despatxos al voltant de sales amples, perquè segons en Gehry així la gent podria treballar de forma col·laborativa, discutir, reunir-se... Però al final, els despatxos es van omplir, i va caler posar biombos per les sales per a tenir-hi a gent allà, perquè en una sala oberta per totes bandes diguem-ne que falta una mica d'intimitat. Per altra banda, l'edifici incloïa sales de joc i coses com un pub, perquè els investigadors després de la dura jornada de treball es reunissin amicalment i compartissin bons moments. Evidentment, ningú no vol quedar-se a fer unes cerveses per oblidar-se de la feina a la mateixa feina, així que el pub el van acabar tancant al cap de poc temps. A més a més, com que l'edifici té la planta tan irregular, et trobes en què tant al fallit pub com en els restaurants et queden taules amb formes estranyes, i en què si et vols asseure a la cantonada tens problemes. Però això és el disseny! Mai ningú no va dir que la bellesa hagués d'anar amb la practicitat (encara que tampoc que haguessin d'estar renyides).

Però tornant als aspectes positius, a part del marc, per altra banda, quan estàs una estona per allà et vas trobant amb què tot i tothom està allà. Com Nova York respecte a les escenes de pel·lícula, doncs igual amb el M.I.T. respecte els informàtics. Així, vaig estar sentint una petita xerrada amb en Rivest (el del RSA) clapant-se just al davant meu. Vaig estar parlant amb en Michael Collins (el del parser) i el vaig veure sortir del seu despatx vestit de ciclista (amb el casc i tot). Vaig passar per l'entrada del departament on està en Chomsky i vaig veure la seva foto. Em van dir que en aquell mateix edifici, que curiosament està pagat i du el nom d'en Bill Gates, estava en Richard Stallman. També hi havia en Tim Werners-Lee (el que es va inventar el Web) i la seu del W3C, així com en Marvin Minsky, que pel que sembla encara dóna classes, de manera que es podria anar a una d'elles amb una samarreta que digués I use Perceptrons. Fuck you!. Bé, per a la gent que no siguin informàtics: imagineu-vos un Hola!, Especial Boda de la Infanta. Doncs el mateix, però en friki.

Així que després d'una dura com es veu dura jornada de treball, vam passar pel súper i vam anar cap al pis, que realment és una passada. És força gran, la cuina és enorme, i a més a més té molta llum. Bé, de fet no hi ha persianes, així que ells mateixos diuen que pels matins potser n'hi ha massa. Ens vam assecar una mica, vam fer un sopar i ens vam posar a xerrar, ara mateix no recordo ben bé de què, fins que se'ns van fer més de les 2, que ja ens vam anar a dormir perquè al dia següent volíem fer una mica de turisme.

Em va fer gràcia perquè després l'Ariadna va dir que els argentins tenien fama de xerrar molt, però els catalans tampoc no ens quedàvem curts. Però com li va respondre el Xavi, potser els catalans que ella havia conegut eren una mica for de la mitja...

Guiness Believers

2007-05-17T05:24:00.000+02:00

Avui he estat oficialment nomenat un Guiness Believer! I això que de bones a primeres el dia no semblava massa prometedor: pel matí em trobava malament, he tret resultats a la feina i, per a variar, eren pitjors que els anteriors, i per acabar-ho de rematar he rebut un mail dient-me que m'havien rebutjat l'article que havia enviat al KDD... La veritat és que no estava amb molts ànims, però com que ja dilluns no vaig anar amb en Kousuke i en Kugatsu, i aquest cap de setmana tampoc no hi seré perquè marxo a Boston, em sabia una mica greu, i he pensat que podia anar una estona i si em cansava em tornava abans que ells...

De totes maneres, tampoc no tenia molt clar el que seria això dels Guiness Believers. Però m'esperava alguna cosa a l'aire lliure, o en un bar. Sort que no ha estat el primer, perquè aquesta tarda estava caient la de Déu (i jo que m'he rigut aquest matí quan en Kugatsu ha agafat el paraigües). Però segur que el que m'esperava no era el que m'he trobat: una pavelló tot negre, amb unes cortines negres delimitant seccions, i en la més gran, una dotzena de taules per a 8 o 9 persones cadascuna, amb vasos de pinta a cada plaça. I un parell de pantalles enormes en què es veia el símbol de Guiness, i tot d'escuma de cervesa, pujant, i baixant, i circulant per tota la imatge.

Però hi havia una mica de teca per picar, i ens han donat dos tiquets per a demanar dues pintes de Guiness. Tot gratis! La veritat és que tampoc no era un festival, no ens enganyem, i els meus dos companys tampoc no estaven molt animats de bones a primeres. Però ja se sap que la cervesa fa miracles, i després de la segona Guiness estàvem tots tres rient, ens hem acabat fent fotos amb la hostessa que ens portava la cervesa i llavors ha arribat el moment culminant de la nit (bé, de la tarda, perquè hem entrat a dos quarts de 7 i a les 8 ja ens feien fora): el moment en què ens han explicat com fer una Black & Tan.

A mi de fet m'havia fet gràcia que a la taula cadascú tenia com una espècie de cullera amb la tija doblegada. I en un moment li he preguntat a l'hostessa per a què era. Ella tampoc no ho sabia, però ha anat a preguntar-ho i al cap de res ha tornat dient-me que allò era per a fer barreges. No ho acabàvem de veure molt clar, ni ella ni jo, francament. Però m'ha dit que després farien una demostració, i així ha estat. Bàsicament, el tema està en agafar un vas, posar-hi la meitat de cervesa clara, llavors posar la cullera sobre la vora del got, i abocar-hi la Guiness de forma que caigui sobre l'anvers de la cullera, no directament sobre l'altra cervesa, i d'aquesta manera com que la Guiness és menys densa (qui ho diria) queden perfectament delimitades les dues capes. La veritat és que el gust no varia molt, trobo que la Guiness mana molt, però l'efecte visual és maco.

Després d'aquesta transmissió de coneixement autènticament arcà, ja ens han dit que anéssim acabant les cerveses, que havia d'entrar el següent torn. Però clar, jo ara que havia après a fer una Black & Tan, no podia ser que em quedés sense poder practicar per falta d'eines. I la veritat és que el vas petit en què havíem fet la prova m'havia entrat per la vista des del moment que ens havíem assegut a taula. I total, Guiness és rica. Així que, amb tota naturalitat, mentre les hostesses ja anaven recollint els vasos buits i de la gent que ja havia marxat, he fet un lleuger moviment de mans i el vas i la cullera han anat a parar a la meva bossa. I clar, m'estava acabant la mica de pinta que em quedava encara, i he pensat: osti, sent tant cerveser com ets, no tens cap vas de pinta a casa... I repetint l'argument i total, Guiness és rica, he fotut un glop llarg, el vas ha quedat buit, hi he ficat un tovalló perquè no embrutés la bossa i amb un altre moviment de mans, cap a la saca. De seguida m'he llevat, i tenia una mica de por que no em regiressin la bossa al sortir igual que a l'entrar, però segurament a la mentalitat americana no hi cap que ningú pugui ser tan roí com per robar uns vasos de propaganda i una cullera doblegada d'un esdeveniment gratuït... I segurament a la mentalitat de Barcelona tampoc... Però de tant en tant els gens poden més que nosaltres, i tampoc no ho faig sovint, no us penseu!

En sortir d'allà he descobert que, pel que sembla, als meus companys japonesos la cervesa els hormona una mica (o bé, potser els japonesos són hormonats ja de per si), i han insistit en anar a sopar al Hooters, una cerveseria en què les cambreres van en bikini. La veritat és que jo passava bastant del tema, i els he dit que els acompanyava fins la porta, i després jo ja aniria cap a casa. Al final, al Hooters lo del bikini és només quan fa una mica més de calor, i ara anaven només amb samarreta i coulotte. A en Kugatsu li semblava poc, i ha dit que ell preferia esperar i venir cap al juny, que segur que ja anirien en bikini (qui ho havia de dir, tan modoset que sembla). Així que hem acabat anant tots a fer un entrepà i un cafè al Starbucks, que a mi em semblava una opció força més assenyada ja de bones a primeres.

I bé, després d'una estona en què estàvem animats i hem acabat parlant de Japonès, i s'han quedat sorpresos dels Kanjis que ens fan estudiar al estrangers, s'han fet les 10 i ja hem començat a tirar cap a casa. Però a en Kousuke encara li quedava alguna hormona corrent per la sang, i en comptes d'agafar el metro a la parada més propera, hem anat fins a la següent, a la 49, davant l'entrada de la qual hi ha el Tropic Zone: versió del Hooters però per a gent de pasta (sopar de mínim de 50 dòlars per persona). Amb cambreres aquestes sí amb bikini, i algun pareo curt, i si s'havia de jutjar per les 3 que hi havia a l'entrada atenent a qui volia reservar una taula... realment impressionants...

I és que un cop més, Nova York em sorprèn, i coses que a Barcelona serien més pròpies d'un bar de carretera amb llums de neó, aquí es veuen diferents, són petits luxes, i estan a la 7a Avinguda, a sobre de Times Square...

Encara que a Barcelona també tenim el Baja Beach, així que no sé què m'empatollo...

Va! A dormir!!!

18 Milles de Llibres

2007-05-15T05:36:00.000+02:00

Avui en principi en Kugatsu anava a veure un partit de bàsquet dels Nets amb en Kousuke, i com que jo tenia una mica de feina, i a part crec que amb una dosi de dribblings i músiques horteres ja en tinc més que suficient, li he dit que jo em quedaria pel departament fins més tard, i que després ja aniria a comprar i cap a casa. Com que sembla que aquesta gent si no compren les coses a última hora per eBay no estan contents, encara que al final els costi el mateix o més que si les haguessin comprades de bon principi per les vies normals, al final s'han quedat sense entrades. Total, que m'han dit si volia anar a menjar aletes de pollastre a la cerveseria de l'Avinguda B, però tampoc no tenia moltes ganes d'inflar-me de pollastre a les 7 de la tarda (horari de sopar japonès) així que al final han marxat i jo m'he quedat a pencar una estona més.

Al final, a quarts de 7 m'he posat a parlar amb en Yusuke, el meu company de despatx al que ja veig força clar que trobaré a faltar força quan torni d'aquí (possiblement de la poca gent amb qui em passi), m'ha ensenyat algunes fotos del seu poble al Japó, jo algunes de les mítiques d'Escòcia... i ja se m'han fet dos quarts de 8, i entre que he enviat un mail al meu director a Barcelona i he arreglat un bug que he descobert a última hora al meu codi ja era un quart de 9. Total, que no arribava al supermercat per molt que ho volgués, i en comptes de marxar cap a casa he caminat una mica Broadway amunt i m'he acostat a Strand Books, una llibreria de segona mà que hi ha a Broadway amb la 12a i que havia vist algun cop al passar.

En acostar-m'hi he vist que a la porta hi havia uns quants mobles amb llibres d'ocasió per un dòlar. També hi havia un cartell que presumia d'estar enganxat a la tenda de llibres de segona mà més gran del món. 18 milles de llibres! Si era veritat, això eren 30 kilòmetres, però no sabia si voldrien dir llom contra llom o posats plans un rere l'altre... He començat a mirar entre els prestatges, i al costat de tot de novel·les amb autors que no havia sentit mai, títols que anaven saltant del que deurien ser intrigues polítiques i de teoria de la conspiració a novel·letes roses de fulletó, algun volum aïllat de col·leccions de divulgació, i en general tot un mar de literatura de dubtosa qualitat... he trobat el que menys m'esperava: unes obres completes de Lewis Carroll! Es veia un llibre força atrotinat, edició del 1976... Però les obres completes de Lewis Carroll, amb els dibuixos típics d'Alicia en el País de les Maravelles, el Barreter Boig (que després seria l'emblema de la casa de discos Charisma) i aquella Llagosta mirant-se al mirall sobre els mítics versos de As the duck with his eyelids, so he with his nose (és una llarga història). Total, que una cosa com aquella l'havia de comprar, i més per un dòlar! I he entrat a la llibreria amb el llibre sota el braç, i ha estat la meva perdició. Perquè no sé si és la més gran del món, però si no ho és, no vull imaginar com deuen ser les que la superen..

Perquè no són només els quatre pisos de superfície que té la llibreria: és la densitat. I també el cert aire que les coses se segueixen fent tal com sempre s'han fet... Cal dir que no hi ha només llibres de segona mà: també hi ha restes de sèrie, llibres amb les tapes fetes malbé, o el que m'ha semblat que eren llibres de prova abans de les edicions definitives, suposo que amb errades tipogràfiques i tal... Però tots els llibres estaven col·locats en estanteries de metall, sense cap mena de floritura, de 5 o 6 fileres d'alt i separades l'una de l'altra per l'espai just perquè una persona pogués caminar entre elles, apartar-se quan es creués amb algú més o col·locar alguna de les escales de mà que hi havia recolzades per arribar als llibres de més amunt. Les seccions estaven indicades amb cartells escrits a mà en fulls normals, i enganxats amb cel·lo als mobles. Fins i tot en alguns i en alguns casos les seccions estaven indicades amb cartolines encaixades entre dos llibres. Això sí, tot estava classificat, i a cada secció tot en perfecte ordre alfabètic d'autors.

Evidentment, des del moment en què he entrat allà he sabut que acabaria comprant alguna altra cosa, i després de donar unes quantes voltes entre els estants de ficció, i de fullejar la primera novel·la de Nabokov, o un recull de comptes de Franz Kafka, he acabat carregat amb Baudolino d'Umberto Eco (després de llegir el Pèndol de Foucault em vaig quedar amb ganes de més, per més que la crítica afusellés el Baudolino de mala manera, i que la meva àvia hagués de sacsejar el següent, La Misteriosa Flama de la Reina Lloana, en acabar-lo, per si un cas al llibre hi havia efectivament alguna cosa i la podia fer sortir...); Kafka a la Vora d'en Haruki Murakami (autor que vària gent de classe de japonès m'havia recomanat); i Més Enllà del Planeta Silenciós, el primer llibre d'una trilogia de ciència-ficció d'en C.S. Lewis, el de les Cròniques de Nàrnia.

Carregat amb els quatre llibres he baixat al soterrani, i he estat passejant entre la secció de ciències. M'ha fet molta gràcia trobar tot de llibres de mates, física i química antics, i fins i tot algunes Lecture Notes de l'Springer-Verlag (una editorial força famosa). Al final, al passar per la secció de lingüística he acabat agafant un llibre de divulgació sobre l'origen del nostre Alfabet...

Arribat aquest moment, entre que ja eren dos quarts de deu, que la resta de plantes eren més aviat de llibres d'antic, i que tenia igualment por de trobar-me alguna altra secció i carregar amb tres toms més, he decidit marxar. En total, 5 llibres, que amb les taxes i tal han acabat essent 33 dòlars, no sé, suposo que està bé... Espero haver fet prou càrrega de lectura per al mes i mig que em queda, de fet en aquest primer mes i mig he llegit tres llibres, però cal tenir en compte que els primers dies no tenia lectura, i també que la setmana que va estar la Laura no vaig llegir res...

De moment, al metro he decidit començar pel llibre que la caixera m'hagués deixat a dalt de tot de la bossa, i l'atzar, o més aviat el sentit comú, ha fet que fos el més prim de tots: Més Enllà del Planeta Silenciós. L'únic problema ha estat que després d'estar mirant entre les estanteries gairebé una hora, estava tan cansat que amb prou feines he pogut llegir les tres primeres planes del llibre...

Break of Reality

2007-05-14T03:37:00.000+02:00

Després de la festa d'ahir, avui ha estat un dia de ressaca... Però més ressaca moral que física, perquè vaig beure tres cerveses en tota la nit, i afortunadament aquesta quantitat d'alcohol encara no em produeix ressaca. Però vaig arribar tard, i havia quedat aquest matí amb en Xavi, l'Ariadna i en Lluís que ells anirien a Central Park a les 11, i que jo els avisés quan arribés allà. Total, que ja a les 10 m'he despertat perquè m'ha trucat la Laura, i quan he acabat de parlar amb ella tenia encara força son, i he dit: va, m'estiro un moment més i em llevo. I el moment han estat 3 hores, quan m'he despertat he vist que ja era la una, i m'he llevat de cop. Però entre que m'he dutxat, he menjat un entrepà i que he estat més d'una hora al mitja al metro (incloent vint minuts esperant un tren que llavors he descobert que els caps de setmana no passa), he arribat a Central Park a gairebé dos quarts de quatre. He intentat parlar amb ells, però crec que se'ls havia acabat la bateria al mòbil, perquè no em responien els SMS i al trucar Movistar m'informava que el teléfono al que llama está apagado o fuera de cobertura en este momento. Total, que els he enviat un altre SMS dient que si abans de marxar tenien un moment i els deia adéu al menys en condicions, que m'ho diguessin. I m'he posat a esperar-los donant voltes per la part sud de Central Park. Al final no n'he sabut res d'ells, i sentint-me força culpable per haver-la liat al quedar-me clapat, a les 6 i mitja ja m'he anat cap a casa...

De totes maneres, mentre estava buscant-los, davant del llac de les barques de Central Park, m'he posat a llegir. M'he acabat el llibre de Juego de Tronos (una hora i mitja al metro dóna per a molt), i he començat el que em vaig comprar en japonès, però clarament he vist que no és llibre per a endur-me al metro: entre que necessito el diccionari a cada frase, i que entendre el japonés em requereix un esforç força esgotador, crec que tornaré a la literatura en llengües que entengui... Sembla que és millor...

En tot cas, mentre intentava llegir el conte i em deprimia una mica més pel meu japonès, m'ha arribat un so de tambors. Normalment a mi els grups de percussió d'aquests que hi ha als parcs no em diuen gaire, se'm fan molt repetitius i al cap de 2 minuts n'estic saturat (tot i això, he de dir que fa molts anys vaig anar amb mon pare al Palau de la Música a veure un grup de Percussió, i va ser un concert boníssim, però clar, és un altre tema...). De totes maneres, al costat del so de tambors, m'he adonat que hi havia so de violoncel, i m'he aixecat i m'he acostat un arc de persones que envoltaven el grup en qüestió. Eren tres músics amb un violoncel i un amb un djambé, que era el tambor que jo havia sentit de bones a primeres. Com a idea de grup m'ha semblat força original: el toc més aviat clàssic que dóna el violoncel amb el rotllo més ètnic que té el djambé. Tot i això els violoncels estaven tocats bastant a lo Rock, amb melodies amb un tint fosc i fins i tot una mica gòtic. Anaven repartint-se entre els tres tasques més rítmiques, més de base melòdica, i més de solista. Tot amb la base del djambé, que per un cop no se m'ha fet gens pesat. I el millor de tot era que de tant en tant s'aixecaven, i es posaven a fer riffs de violoncel dempeus. Quins flipats! Però ho feien bé!

Quan ha acabat la primera cançó, un dels violoncel·listes s'ha aixecat i ha dit el nom del grup: Break of Reality. I que tenien CDs a la venta per a qui en volgués algun (que curiós, com en Mike Stern). Han dit que tocarien un parell de peces més, m'hi he quedat, ja assegut a terra. Quan han acabat han repetit el nom del grup i que hi havia CDs, i que tocarien un parell de peces més, i jo m'hi he quedat... I així fins 3 cops, que llavors sí que finalment han plegat.

I he pensat: què coi! Els compro el CD! I he anat allà, l'he comprat, m'han dit que si volia em podia apuntar a la llista de correu perquè m'informessin quan hi hagués concerts a la meva zona, i els he dit: suposo que no actuareu per Barcelona, no? I clar, han rigut, però de seguida han recuperat la compostura i han dit: qui sap? Potser d'aquí a uns anys...

Només com a curiositat, dir que quan han acabat, m'he adonat que uns metres més enllà hi havia un personatge tot estrany vestit amb plomes i cadenes, i que anava fent àries amb veu de tenor (per no dir de soprano) i torturant un pobre violí mentre girava sobre ell mateix. Suposadament, es deia Thoth. Curiositats de Central Park...

Total, que ara tinc el doble CD de Break of Reality a les mans, o més ben dit al reproductor del PC mentre escric això. M'he sentit bé comprant-lo, he pensat que per algú a qui li agrada la música, i que s'anima a composar i a actuar, veure que la gent et dóna suport t'ha de donar energies per a seguir per aquest camí. I l'estil de música és força diferent però m'agrada. I ja de pas, segur que portar CDs de grups que s'obren pas a l'escena de Nova York queda molt bé a les reunions de gafapastes... Per si un cas algun dia em conviden a alguna, mai se sap...

Jazz

2007-05-14T02:45:00.001+02:00

El Jazz és des de fa molt de temps una espècie d'assignatura pendent per a mi. De tant en tant en sento, m'agrada sentir-lo... però encara no entenc el seu llenguatge musical, i em perdo, em costa identificar els temes, els motius, els recursos... i al final totes les cançons de Jazz em semblen iguals... I penso que un dia d'aquests m'he de posar a sentir-ne alguna cosa, per anar coneixent, i acostumar-m'hi, però el panorama és tan gran que no sé per on començar, i al final mai no m'hi poso. He sentit algunes coses de Jazz-fusió, que manté prou de Rock com perquè em resulti familiar i se'm quedin les cançons al cap, però de Jazz en si, poca cosa.

Per això, quan el Xavi Carreras, un antic company de la UPC que ara està fent un postdoctorat al MIT de Boston, em va dir que venia a Nova York aquest cap de setmana amb la seva xicota i un amic, i que anaven a veure un espectacle de 4 músics que havien estat en bandes d'en Miles Davis (un dels grans del Jazz, i a més a més un tio molt experimental, que va acabar tirant molt cap a la fusió, pel que em sembla recordar), li vaig dir que m'apuntava amb ells! Al cap i a la fi, si havia d'entrar en el Jazz, quina millor manera que de la mà d'aquells que havíen tocat amb el millor.

Ens vam trobar davant del lloc, Iridium Jazz Club, a Broadway amb la 51, gairebé una hora i mitja abans de l'actuació, pensant en anar a prendre una cervesa abans, però al final res, de seguida vam haver d'entrar perquè si no ens haurien donat una taula que no hauríem vist res, en un moment el local es va omplir. Era un soterrani fosc, amb tot de taules i en què quan vam arribar un home negre encorbatat cantava versions del Frank Sinatra i similars acompanyat d'un home que en la meva opinió s'assemblava a John Major (l'antic primer ministre anglès, sempre tothom em recorda algú, ho sé...) al piano. I amb silenci absolut: com que feia temps que no ens vèiem, vam començar a parlar amb el Xavi, i a explicar-nos què tal, i ens van venir els cambrers a demanar-nos silenci mentre durés l'actuació. Tot un rècord: aconseguir que et cridin l'atenció en un bar quan encara no fa 5 minuts que hi ets.

Quan va acabar la ronda de cançons, i després que l'home del piano intentés fer un parell de comentaris graciosos i preguntes al públic amb més bona intenció que autèntica traça, va haver-hi mitja hora de pausa, en què finalment vam aprofitar per xerrar, i després ja van pujar a l'escenari 4 Generations of Miles Davis, i va començar l'autèntic espectacle.

I bé, he de dir que, a pesar d'intentar-ho amb els millors... encara no he aconseguit entendre el Jazz. Realment els 4 músics que hi havia sobre la tarima eren bons, molt bons, i tota l'actuació em va agradar. Però a mi em segueix costant entrar en el ritme de: introducció del tema, solo d'improvisació de cadascun dels instruments, represa i conclusió. Tot i això, he de dir que el guitarra em va encantar. Mike Stern. Jo no havia vist mai guitarres en grups de Jazz, al costat dels saxòfons i els contrabaixos, però l'home aquest ja va entrar en el grup d'en Miles Davies als 80, quan aquest va començar a introduir més elements Rock. I de fet la guitarra que portava era una guitarra elèctrica de Rock. Però crec que havia ajustat l'amplificador perquè tingués un petit eco, i el so que treia era com el so que es troba en alguns moments del Rock Progressiu dels 70 (per exemple, els 5 minuts de Dave Gilmour fent sons de gavina a Echoes). Però en comptes de fer del so aquest una espècie d'intermedi oníric per a cançons psicodèliques, l'integrava dins un grup de Jazz, i sonava bé! Com he dit, la resta de músics també donaven mostres de genialitat aquí i allà, i tohom estava entusiasmat, però personalment jo em vaig quedar amb en Mike Stern. Potser perquè era el més Rock, i és com quan vas de viatge a llocs estranys, que t'agrada trobar-te coses que et recorden a casa...

Després del concert, que a mi em va semblar força curt, només 1 hora, els membres del grup es van posar a passejar per entre les taules. En Xavi es va anar a fer una foto amb el bateria, en Jimmy Cobb (a qui va haver d'explicar que era un ídol per a ell, que ell també estava aprenent a tocar la bateria... i deixar que es posés també la seva dona perquè accedís a fer-se la foto), i a la taula del nostre costat es va posar en Mike Stern a vendre CDs dels seus treballs en solitari, per a signar-los. Curiòs, veure algú tan gran com ell, i que fa tant de temps que volta pel món de la música, venent els seus CDs després d'una actuació com un grup que acaba de començar i es vol donar a conéixer...

De seguida ens van fer fora del local, perquè havíem de fer lloc al segon torn de públic, i després de prendre alguna cosa suposadament lleugera (i que va acabar sent una hamburguesa amb formatge, bacon i patates fregides estil americà), vam anar cap a Brooklyn a The Sugar Factory, un local on feien The Annual Tribute to the Genius of Steve Wonder (Part IX). És a dir, un homenatge a l'Stevie Wonder, i suposo que el novè que li fan. M'hi vaig apuntar perquè a part que així tenia més estona per a estar amb ells, ja porto un mes i mig a Nova York i encara no havia sortit cap dia de nit, ja tocava! Vam arribar al lloc molls del que havia començat sent una plugim i s'havia convertit en un aiguat pel camí, però com que ja teníem les entrades (que riu-te'n del Razz, 20$) no vam haver d'esperar gaire i vam entrar.

El local era una antiga fàbrica de sucre reconvertida i era enorme. De seguida vam pujar al pis de dalt, que era on estaven els disc joqueis, entre ells en D.J. Spinna, que per algun motiu en Xavi el coneixia i era la raó perquè havíem anat allà. Hi havia bastanta gent, i en va anar venint més, i durant la primera hora o així van estar posant temes que no eren molt ballables, o no els coneixien, o en feien remescles que per moments perdien tot el ritme i veiem com tot el personal s'apagava. Tot el personal que, dit de passada, era negre en un 75 per cent, o alguna cosa així, encara que essent l'homenatge a Stevie Wonder, era d'esperar. Finalment, agobiats de calor, i jo d'haver de ballar fent equilibris entre dues parelles, vam baixar a la planta baixa, cosa que va coincidir amb un canvi de música, i entre que teníem més espai i que la música era millor, vam estar una estona que jo m'ho vaig passar molt bé. A més a més, hi havia una pantalla en què posaven uns vídeos d'un programa de TV dels 70, Soul Train, en què tocaven artistes de Soul mentre tota una colla de negres vestits amb roba setentera ballaven com a desesperats. Quines pintes! Per acabar-ho d'adobar, el programa tenia subtítols en japonès... Era realment divertit de veure.

De totes maneres, quan feia 3 hores que estàvem allà ja estàvem força cansats, eren les 3 (sí, aquí a Nova York és possible entrar a un lloc a les 12, i ja estan de festa) i vam decidir marxar. I com que no totes les línies de metro funcionen durant les nits, vaig acabar agafant quatre trens diferents per arribar a casa, i me'n vaig anar a dormir que eren dos quarts de cinc. Però amb dues marques més a la llista de coses a fer a Nova York: Sentir Jazz.. fet! Sortir per la nit... fet!

Aviat només em quedarà anar a córrer a Central Park! Encara que potser també fer alguna cosa de bo a la feina estaria bé, no?

Graduation Day

2007-05-10T03:38:00.000+02:00

L'altre dia em vaig confondre i vaig pujar al metro que no era. O més ben dit, vaig pujar a un metro que als cartells de dins deia que era el que era, als de fora deia que era el que no era, i al final va resultar ser el que no era... En tot cas, vaig baixar en parada diferent de la que baixo normalment, i vaig creuar tot Washington Square, que és la plaça que queda enmig dels edificis de la New York University. I em va fer gràcia, perquè estaven muntant-hi un escenari, i als fanals de la plaça hi havia tot de banderoles dient: New York University Graduation Day. Dia de la graduació? Per acabar d'aclarir-me les coses, hi havia un dibuix tot maco d'un birret. Sí, dia de la graduació. Els estudiants de la Universitat ja acabaven el curs, i es graduaven, i ja serien llicenciats, diplomats, arquitectes, enginyers... o els equivalents en aquest sistema, perquè quan em toca traduir el currículum mai no sé si sóc un engineer, un bachelor, un master, o un cavaller Jedi (això sí que sé que no, però no em digueu que no molaria que et donessin aquest títol al sortir de la FIB).

Total, que avui era l'esmentat dia de la graduació i, evidentment, no m'he passat per la plaça a veure com els anaven cridant un per un, i sortien tots amb la toga i els donaven el títol enrotllat, de fet ni tan sols sé si ha estat així... Però a última hora m'han donat una invitació pel Grad Alley: havien tallat un dels carrers que queden entre les facultats, i hi havia parades de menjar i beguda, música i, a les 8, focs d'artifici. I el més important: la teca era gratis. Així que m'he esperat fins dos quarts de 8, he convençut el company del despatx perquè també es vingués, i hem anat cap allà.

No sé, he de dir que la Festa FIB (al menys les que (no) recordo jo) és bastant més desfasada que allò, no us penseu. Entre altres coses, perquè m'ha resultat difícil trobar cap mena de beguda que no fos Pepsi o Ginger Ale (sense cafeïna). Però hi havia música tralla, i un speaker que tenia la veu com King Africa. I tothom portava una espècie de corones d'escuma al cap. Amb la Laura les havíem vistes, que les portaven els turistes per a imitar l'Estàtua de la Llibertat, però aquestes eren de color lila i deien Grad Alley. I tothom anava amb allò, i amb les invitacions penjades del coll, perquè eren com un plàstic d'una mica menys d'un pam de llarg i mig d'ample, amb un cordill lila. Perquè hi ha tantes coses pensades perquè te les pengis del coll? La targeta de la Universitat també em venia amb un cordill, evidentment el primer que vaig fer va ser desmuntar-ho i guardar-me la targeta a la bossa, que és on ha d'estar excepte quan fa falta que l'ensenyis... Bé, doncs sembla que aquesta és una opinió minoritària, tothom anava amb la corona lila al cap i la invitació al coll. I això que molta gent anava arreglada, que havia estat el dia de la graduació!

I bé, al final he estat una estona allà, he agafat un parell d'entrepans i un parell de llaunes de beguda, i he vist els petards. Això sí que ha valgut la pena, han estat senzills però prou macos. A veure quan la UPC aprèn i ens fa aquest tipus de coses. El que no cal és que al final faci que la gent comenci a corejar les sigles de la Universitat. No és que N! Y! U! sigui gran cosa, però imaginar-me la plaça de Telecos cridant U! P! C! fa molta por... Amb els petards s'ha donat la festa per acabada, i ningú no s'ha quedat a muntar merder... Tothom ha començat a marxar cap als autobusos i el metro, molt ordenadament i de seguida. Només quedava alguna gent que feia cua per acabar el menjar de les parades, o que es parava perquè els donessin uns pots de cotó de sucre que havien sobrat (a mi me n'han donat, m'ha fet il·lusió, no ho he tastat mai!).

El que sí que m'ha fet enveja (sana) és que aquesta nit l'Empire State Building estarà il·luminat de colors lila i blanc, els colors de la Universitat, en honor als recent graduats. Per a quan l'Edifici Agbar amb l'emblema dels 9 punts? A més a més, amb la forma que té, seria el símbol perfecte per a la FIB...

Ascensors

2007-05-09T04:04:00.002+02:00

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona per a qui saludar representa molt. És com el concepte central al voltant de què gira la meva relació amb qui m'envolta. A la mínima que crec que la situació és més propera que creuar-te amb algú al carrer, saludo. Dic Hola, i espero una resposta similar, res més. No demano a ningú que m'expliqui la seva vida, ni explicaré la meva, però sí que m'agrada que la gent em respongui al salut, i a ser possible en una veu que arribi al llindar de l'audició... No m'importa ser jo qui saludi primer, però quan saludo i no em responen em poso de mala llet. Molta. I és molt fàcil que salti amb un moc, del pal: No m'has sentit? No existeixo per a tu? Doncs a veure si també m'ignores si te'n deixo anar alguna... Suposo que es podria discutir molt sobre l'educació i, sobretot, la sensatesa d'aquest comportament, però és el que em surt...

Jo saludo quan em trobo amb algú a la muntanya, saludo quan estic al portal d'una casa, saludo quan vaig per dins l'edifici del departament... i saludo als ascensors. És un lloc estret, en què realment mires a la resta de la gent a la cara encara que no vulguis, i si et mous una mica pots dir quina marca de desodorant porten.

Per això, quan el primer dia que vaig arribar a la universitat, ja fa més d'un mes, vaig pujar a l'ascensor i hi havia un parell de persones més, vaig dir Hi en entrar, i vaig dir Bye en sortir. Com podeu suposar, ningú no em va dir res. Vaig pensar que m'havia trobat amb un parell de rancis, i el següent cop vaig tornar a dir-ho. Res. La gent realment feia contorsionisme per a no mirar-me als ulls, i entrava i sortia de l'ascensor en complet silenci. Després d'uns quants dies, vaig donar-me per vençut, i vaig deixar de saludar.

Però com sempre, jo tenia un pla B. Podia ser que no saludessin perquè si, però sempre hi ha ocasions en què per les circumstàncies hi ha comunicació, i esperes que ja que s'ha trencat una mica el glaç, en sortir de l'ascensor hi hagi un simple Adéu. Coses com: estàs davant dels botons, i preguntes: a quin pis? Et responen, i quan arriben al seu pis... marxen sense dir res... O t'apartes perquè algú hi càpiga millor... i en molts casos ni tan sols et donen les gràcies, ja no et dic acomiadar-se. Fins i tot hi ha vegades en què fas un comentari que a la teva opinió és una mica simpàtic, i treus a lluir el teu somriure. I res. Com l'altre dia que va entrar una noia amb el braç embenat, i en sortir li vaig dir: Que et milloris. En aquest cas em va semblar que la noia movia els llavis, però si va arribar a emetre algun so, us asseguro que no el vaig sentir.

I m'és particularment curiós, perquè en canvi, al Metro i al carrer et trobes amb moltíssima gent que et veu estranger, i t'intenten ajudar, i et comencen a parlar, i els encanta preguntar-te d'on ets. L'altre dia anàvem amb la Laura i ens van preguntar si érem alemanys, però obviant la mala punteria, la intenció hi és!

No sé, potser és només a la universitat... De fet, ja passat l'ascensor, fins i tot dins la planta, on tothom és del mateix departament, et vas creuant amb la gent i ningú no et saluda si no el coneixes prèviament. Realment, si aquest és l'ambient universitari de Nova York...

Quina colla d'estirats!!!

Kinokuniya

2007-05-07T04:44:00.000+02:00

Nova York és una ciutat sorprenent. Realment. Exemple: vas a treballar al departament un diumenge per a recuperar la setmana de vacances que t'has pegat amb la teva xicota, i et trobes amb el teu company de despatx que també hi és, i no només ell, sinó també tot de gent assajant presentacions a la sala de reunions i altra gent que sembla indiferent al fet que sigui cap de setmana, any nou xinès o pasqua jueva...

De totes maneres, m'he alegrat de trobar-me en Yusuke, i com que feia una setmana que no ens veiem hem acabat passant més d'una hora i mitja xerrant... Entre això i respondre mails que tenia pendents he d'admetre que tampoc no és que hagi pencat molt avui, però què coi! La Universitat també és vida social!

A tot això, a les sis en Yusuke m'ha dit que marxava a una llibreria japonesa, i si volia anar amb ell. I de bones a primeres he pensat en quedar-me una estona més, perquè volia acabar un codi que tenia a mitges, però he mirat el codi a la pantalla, he mirat en Yusuke que posava les seves coses a la bossa, he tornat a mirar la pantalla, he mirat al sostre i m'hi he imaginat llibres en japonès... I com es pot suposar, li he dit que anava amb ell.

Hem agafat el Metro i he seguit en Yusuke mentre anava obrint portes per les galeries subterrànies de sota el Rockefeller Center, i finalment hem sortit al carrer, l'hem creuat, i allà estava: uns kanji que deien Kinokuniya Shoten: Llibreria Kinokuniya. Hem entrat i he flipat. No puc dir una altra cosa.

Perquè aquella llibreria japonesa era més gran que moltes llibreries normals de Barcelona. Hi havia fileres i fileres de llibres, jo crec que deuria ser fins i tot més gran que la secció de llibres d'una Fnac de Barcelona, i és una llibreria japonesa a Nova York! En Yusuke m'ha dit que estava organitzada de la mateixa manera que les llibreries de Tokyo, i que de fet, era més gran que moltes llibreries estàndard de Tokyo...

He estat donant unes quantes voltes per la llibreria, tot just passant la vista per sobre els títols. Tinc el problema que quan veig textos en japonès intento entendre què diuen, en la major part dels casos no puc fer-ho, i al cap de l'estona acabo realment esgotat. Així que anava mirant els noms de les seccions, i al final he acabat a la secció de llibres per a escolars, fins i tot hi havia coses que semblaven llibres de text japonesos. M'ha fet molta gràcia trobar en aquella secció llibres del Doraemon, del pal Aprèn Història del Japó amb en Doraemon, El Mapa del Món d'en Doraemon, etc... De fet, he estat temptat de comprar-me el Aprén els 1006 Kanjis amb en Doraemon, però finalment he aconseguit resistir-me!

Al cap de l'estona, he vist que a la planta de dalt hi havia la secció de llibres de japonès per a estrangers, i hi he trobat els llibres de gramàtica que moltes vegades m'havia mirat a la Llibreria Alibri de Barcelona, i que valien 70 o 90 euros, per 30 o 40 dòlars... Els 2 volums del Basic Kanji Book per menys del preu d'un únic volum a Barcelona, sigh... Realment tant més lluny està Barcelona del Japó respecte a Nova York?

Suposo que el concepte clau és comunitat japonesa. Realment n'hi ha molta. Tenen els seus supermercats, tendes, llibreries... De fet, hi ha dos diaris gratuïts japonesos, rotllo 20 minutos, que pots trobar en aquests llocs. Perquè una publicació així sigui rentable, el public potencial ha de ser gran. Encara que clar, suposo que en una ciutat de 8 milions d'habitants, i amb tanta diversitat cultural com Nova York, qualsevol grup cultural és gran...

Al final m'he acabat comprant un llibre per a nens, Tanoshii Mumin Ikka (Una Divertida Família de Mumins), que m'havia comentat pel matí en Yusuke que li agradava molt quan era petit. De fet, és el primer d'una sèrie de llibres Finesos, sobre uns personatges que es diuen Mumins i que són com uns trolls. A mi personalment m'han agradat els dibuixos, per a ser trolls semblen força catxondos... De totes maneres, era dels pocs llibres en què he pogut entendre gairebé totes les paraules de les dues primeres frases, així que tampoc no tenia gaire el·lecció.

Però he d'admetre que feia molt de temps que volia tenir un llibre japonès. Sempre m'ha agradat el format dels seus llibres de butxaca: la forma, la mida, els marges... Friki que és un!

NBA

2007-05-06T02:40:00.000+02:00

Bé, com he comentat al post anterior, una de les coses que vam fer amb la Laura va ser anar a veure un partit de la NBA. Ja ho havíem estat parlant abans de marxar, i la nostra intenció era més aviat anar a veure els New York Knicks. Problema: quan vaig arribar aquí, em vaig trobar que per les dates que vindria la Laura la temporada regular ja s'hauria acabat, estarien de play-offs, i els Knicks no estaven en el seu millor moment i el 18 d'Abril semblava que s'anirien de vacances anticipades. Per altra banda, també sembla que les entrades pels Knicks són vistes i no vistes... Així que o buscàvem una altra opció o ens quedàvem sense veure el suposadament millor bàsquet del món.

I l'opció va ser buscar entrades per als New Jersey Nets, que sí que s'havien classificat pels play-offs, estan a prop de Nova York, tot just a l'altra banda del riu, i a més a més em van comentar que no mouen tanta massa com els Knicks i les entrades són fàcils d'aconseguir... Total, el diumenge passat vam passar per la tenda de la NBA a la 5a Avinguda, i vam preguntar per les entrades. Ens van dir que hi havia partit aquella nit, però que si volíem dues entrades barates (menys de 30 dòlars per entrada) no ens les podien donar juntes... Evidentment, no anàvem a veure el partit un a cada banda del Continental Arena, així que vam dir que tan era, i ens vam posar a esperar els resultats dels partits dels play-offs. Els Nets van guanyar aquella nit, i si guanyaven el partit del dimarts a Toronto contra els Raptors l'eliminatòria s'acabava i ens quedàvem sense partit. Si perdien, hi havia un sisè partit a Nova Jersey el divendres. Així que el dimarts ja ens tens robant la connexió al veí per la nit per a saber com anava el partit, i mentalment animant els Raptors perquè guanyessin el cinquè partit.

Al final va ser així, i el dimecres a primera hora vam tornar a la tenda NBA per a comprar les entrades. Algunes no molt cares, si us plau. 50 dòlars us van bé? Um... Quina era la part que no havia entés? Al final vam trobar-ne unes per 10 dòlars, eren les més barates, a dalt de tot del pavelló, però és que el següent preu eren 25 i estaven pràcticament al costat. Així que pagar més del doble per a veure igual de lluny, doncs passàvem...

I bé el dijous, amb les entrades a la butxaca, vam anar cap a l'estació d'autobusos, després d'unes quantes voltes vam aconseguir trobar el que anava al pavelló (com tot en aquest país, l'estació de busos és enorme), i vam arribar amb tres quarts d'hora de temps a les portes del pavelló. I ens vam trobar amb la sorpresa que l'hora marcada a les entrades era la d'obertura de portes, no la de principi del partit, així que vam poder gaudir d'una hora i tres quarts en un pavelló en mig literalment del no res...

La última mitja hora va començar a sortir gent al camp. En un moment ens van demanar posar-nos dempeus per a sentir els himnes canadenc i americà (tocat per no sé quina banda militar i amb uns quants soldadets que portaven una bandereta de marres... què coi hi pinten uns militars en un camp de bàsquet?). Òbviament tothom va fer-ho, nosaltres dos ens hi vam negar (normalment no m'aixeco ni pel meu, vaig a fer-ho per l'himne ianqui... pfff). Llavors va començar un espectacle de les cheerleaders, amb flames i acrobàcies... Sorpresa positiva, pensava que les cheerleaders eren quatre noies d'institut amb cues i faldilletes que ballaven amb pom-pom; i resulta que aquí es foten unes coreografies brutals, ballen sincronitzades al segon, i encadenen series de mortals com si res... Finalment, van començar a esclatar petards, a caure confeti del sostre, i els jugadors dels Nets van sortir, amb un focus que els seguia des dels vestidors fins al centre de la pista, mentre megafonia i públic corejaven els noms.

I bé, després de tot això, algú es deuria adonar que allò se suposava que era un partit de bàsquet, i van decidir jugar...

En sí, el bàsquet que vaig veure... A veure, hi havia jugades espectaculars, però em vaig quedar amb la sensació que tot era una mica de cara a la galeria. Cal perdre la pilota perquè intentes fer un alley-hop quan estàs per sota al marcador, a la meitat del tercer quart? De totes maneres, defenent com defenen no m'estranya que surtin jugades espectaculars. Avisar les pantalles? Um... Què és això? Per altra banda, els Nets sobretot, eren bastant de jugades individuals: estem perdent de 5 punts... què fem? Doncs en Jason Kidd agafa la pilota, pega quatre corregudes i fot 2 punts, a la següent jugada se la passa a en Vince Carter que fot un triple, i ja està: empatats. Eeeooo! Que sou cinc al camp! També podeu posar una màquina de Su Turno, i us repartiu els atacs...

Per altra banda, tot l'entorn era una mica hortera, amb les pantalles lluminoses dient: ara aplaudiu, ara feu soroll, ara digueu D-Fense... Cal posar una música diferent per megafonia a cada atac?

Però sobre tot, la meva gran pregunta: cal fer temps morts cada 4 minuts? Cal fer-ne 5 durant el darrer minut del partit? Era un temps mort a cada atac! I a més a més no cal que la pilota surti fora perquè el concedeixin, de manera que l'equip rival recollia el rebot, anava a sortir al contra-atac... i temps mort! En la meva (humil) opinió, això desvirtua el joc... Però bé, si el que els agrada als americans és el beisbol i el futbol americà, era evident que havien de fer alguna cosa perquè el bàsquet no fos continu, no fos cas que els agafés un infart...

De totes maneres, va haver-hi moments espectaculars, i cal admetre que en Kidd i en Carter juguen una estona... Em va fer gràcia veure en Calderón allà de roig, i em van acabar caient més simpàtics els Raptors (possiblement pel fet que tenen dos espanyols a la plantilla). De totes maneres, al final els Nets van guanyar per un punt, així que els Raptors cap a casa (Al Canadà! Al Canadà!), i els Nets a les semifinals de conferència.

I la Laura i jo? Cap a Manhattan i crec que quan tornem a Barcelona, a veure el Barça al Palau Blaugrana. Allà segurament no ens quedarem mig adormits als seients...

Laura

2007-05-06T02:08:00.000+02:00

Bé, com es pot deduir del fet que no he actualitzat el blog des de dissabte passat, i que avui ho torno a fer, durant aquest temps la Laura ha vingut i m'ha fet una visita. I... no sé, hem fet força coses, i hem anat a llocs a què ja havia anat, i a altres que no: vam recórrer Central Park de dalt a baix, vam pujar a l'Empire State Building, vam veure Spiderman 3 el dia de l'estrena, vam comprar entrades per a un partit de la NBA, vam intentar 2 cops anar a l'Estàtua de la Llibertat i al final ens vam quedar amb les ganes, ens vam atipar de Nachos al Hard Rock Café de Times Square...

Però a pesar de tot el que hem fet, em falten paraules per a escriure, i per a expressar el més important, el que fa sospirar en pensar que després d'aquests vuit dies, ens toca tornar al parlar per telèfon i al comptar els dies, fins que d'aquí a una mica més d'un mes i mig ens tornem a veure...

Un petó. Et trobo a faltar (sí, ja).

Corre, Omple, Vine, Obre

2007-04-27T05:05:00.000+02:00

Entre aquestes dues fotos van 50 minuts, i els primers kilòmetres que he corregut sobre l'asfalt de Nova York!

I és que finalment avui ho he fet: he sortit a córrer. Ahir semblava estar força convençut per a fer-ho a la tarda, però al sortir de la Universitat es va posar a ploure, i ja no vaig poder-ho fer. I decidit a, d'una vegada per totes, intentar recuperar una mica de forma, que portava entre el mes aquí i els últims dies abans de marxar de Barcelona una bona temporada sense fer cap mena d'esport, ahir per la nit em vaig posar l'alarma a les 7, i quan ha sonat aquest matí m'he aixecat d'un bot, m'he posat la roba de córrer, la jaqueta dels Mets, i som-hi! Tant de bo quan em toca anar a pencar m'aixequés igual de ràpid...

I m'han sorprès dues coses: per una banda, la de gent que arriba a haver-hi al carrer a les 7 del matí. A Barcelona algun cop ho he fet també, llevar-me a les 7 per a córrer fins les 8, i quan torno sí que ja hi ha bastant de moviment, però en el moment de sortir de casa normalment no em trobo ni una rata. Doncs aquí estava ple de treballadors caminant cap al Metro, nens esperant l'autobús de l'escola, gent agafant donuts i vasos de café fumejant a les tendes del carrer... Realment, no semblava que fossin les 7...

Per altra banda, m'he tornat a trobar amb que el que semblava que estava al costat en el mapa resulta estar a prendre pes cul. Perquè la meva idea era anar corrent fins a la bola del món de Flushing Meadows i tornar, i estava pensant en què potser era molt poc i després havia de donar una volta a la illa de cases o alguna cosa així. Doncs quan he creuat l'avinguda en què tenim la parada de metro, i he vist que el carrer que hi havia era el 87, he pensat: el parc està a la 111 (com oblidar-me'n?), i estic a la 87, així que com a mínim hi ha una vintena de carrers... Això només comptant els numerats, perquè anava a corrent i m'anava trobant amb carrers amb noms con Xenia Street (aquest m'ha fet molta gràcia) o Granger Street (com la Hermione de Harry Potter). Total, que entre arribar a l'entrada del parc i d'allà fins la bola han estat una mica més de 20 minuts. No és tan lluny, però jo que patia per si era massa poca estona...

He descansat una mica en uns bancs sota el globus de ferro, perquè una altra cosa que m'ha passat és que realment semblava que m'hagués oblidat de córrer, però això no m'ha sorprès, ja m'ho esperava; i després ja he començat a desfer el camí. Però com que sóc així d'original, no l'he desfet per on l'he fet, i m'he perdut! I de sobte m'he trobat al costat d'una espècie d'autovia, i intentava recordar el número de l'avinguda per on havia vingut, i creia que era la 58 i 59, i jo estava a la 60, així que havia de ser més amunt. Però bé, per sort en un recorregut de 20 minuts tampoc no et pots perdre molt... i sovint la lio, però tampoc no la lio tant, així que al cap de res ja he tornat a estar a la parada del Metro i d'allà ja he agafat l'avinguda que va cap a casa.

En total, uns 45 minuts corrent, no m'atreveixo a mirar quants quilòmetres perquè segur que són una arengada, però ara ja he vist que no costa tant, i a veure si començo a agafar-ho com a costum, que aquests dies aquí m'ha tornat a agafar mono de fer quilòmetres en bicicleta, i si vull agafar-la al tornar a Barcelona, més val que m'espavili!

I a més a més, tinc pendent Central Perk!!

Els Mets guanyen!

2007-04-25T07:30:00.000+02:00

I he anat a veure-ho!

Ha estat de forma inesperada tot plegat... Mentre era a la biblioteca m'ha enviat un mail en Koosuke, un dels japonesos del departament, que tenia tres entrades per anar al partit d'aquesta nit dels Mets, d'uns amics seus que els les havien regalades i no podien anar-hi. Clar, entrades per a un partit de les Lligues Majors de Beisbol de gratis, qualsevol li diu que no... He passat per casa a menjar alguna cosa, he deixat el portàtil i les coses de feina, finalment he estrenat la meva jaqueta dels Mets, i he anat cap al metro un altre cop per anar cap a l'estadi.

El partit era Colorado Rockies at New York Mets. Primera cosa: veig que aquí tenen el costum de posar primer el nom de l'equip de fora, perquè als partits de la NBA em va semblar que també era així. Les entrades, obviament, com qualsevol cosa de regal, a la part més alta de la graderia, sort que els camp de beisbol són grans... Assistència? Doncs no gaire gent, la veritat, hi havia molts buits. I l'ambient general era fred. De fet, ha començat el partit i ni me n'he assabentat. L'únic que anava trencant la monotonia de l'anar veient passar les boles era la megafonia, que anava posant músiques, i per les pantalles es veia: ara feu soroll, ara canteu aquesta cançó, ara digueu la frase d'anims: Let's... Go... Mets! (originals, no es pot negar). I llavors sí que la gent aplaudia una mica, però a la que la megafonia parava en un parell de segons s'apagava la remor i tornàvem al silenci. L'únic que el trencava era la música que sonava abans que anés a batejar cada jugador dels Mets (l'escollia cada jugador, i com que el 70% dels jugadors són sud-americans, he tingut un empatx de Reaggeton, sort que en un dels descansos han posa Enter Sandman de Metallica una bona estona), i els crits dels venedors de cacahuets, begudes i salsitxes, que fins que no ha passat una bona estona de partit anaven circulant com un exèrcit entre les grades.

I és que no sé si tots els partits són així, però en els 8 primers innings no ha passat res. Però res de res. Al principi hi havia detalls de les regles que no sabia, i me'ls han explicat, però després ja anava seguint el partit, i espero profundament que l'esport que mou masses arreu del món i que es diu beisbol sigui un parent llunyà del que he vist durant les primeres dues hores i mitja de partit. Hi ha hagut un parell de bones jugades, un jugador dels Mets que d'una sola tirada ha arribat fins a la 3a base, però en general era el pitcher anava servint boles i els altres les veien passar... Potser és que els pitchers eren molt bons...

I en mig de l'ensopiment general, al 9è inning, que és l'últim dels que s'han de jugar a menys que hi hagi empat al final, que és el que tots ens esperàvem perquè el marcador encara anava zero a zero, un jugador de Colorado ha engaltat la bola i ha fet un tir bastant parabòlic. Arran del terreny, però el jugador dels Mets l'ha agafada... i li ha relliscat de les mans... Carrera per a Colorado. Els Mets havien de puntuar en aquell inning o perdien el partit. I aquí sí que la gent s'ha començat a aixecar, i a animar, i a aplaudir, de forma més espontània. En un determinat moment els Mets havien aconseguit tenir un jugador una mica avançat en les bases, però el batejador ha fet un mal toc i tots dos eliminats. Quedava una última oportunitat. Han demanat temps mort i per megafonia ha començat a sonar música una mica del pal èpic... Tot estava en les mans de l'home que sortia en aquell moment...

I de bones a primeres realment ha semblat que ja ens podíem anar cap a casa, de fet hi ha hagut gent que ho ha fet, perquè li han marcat 2 strikes seguits. Tercera i darrera oportunitat... silenci a l'estadi... li tiren la bola... l'engalta... i Home Run! La pilota ha sortit fora de l'estadi, i el jugador ha empatat el partit per als Mets en el darrer sospir!

Resultat: pròrroga, i el partit que ha acabat durant una hora més, en total més de 3 hores i mitja. Per sort, al final l'ambient ja estava més animat, feia ensum a remuntada. I així ha estat: en el 12è inning els Mets han aconseguit una segona carrera, amb un darrer toc que en Koosuke i en Kugatsu, que com a japonesos que són dominen això del beisbol, m'han dit que era molt bo: en comptes d'engaltar-la, el jugador tan sols ha deixat que la bola impactés contra el bat, i ha quedat curta entre el pitcher i el catcher. Quan han arribat a agafar-la, un jugador dels Mets que estava a la 3a base ja havia aconseguit fer la carrera, i ja no ha calgut acabar el partit.

Victoria dels Mets! I primer partit de Beisbol que veig! Ara només falta que en vegi algun en que no hagi d'esperar dues hores i mitja per a tenir emocions...

Un Dia a la Biblioteca

2007-04-24T20:32:00.000+02:00

Després d'estar-ho dient durant diversos dies, avui encara segueix fent bon temps (demà ja tornen a pronosticar pluges fins divendres), i a més a més el que em supervisa la feina aquí a Nova York està de congrés, així que no tenia excusa per a no venir a treballar a l'edifici històric de la Biblioteca de Nova York. M'he carregat el portàtil, i una mica abans de dos quarts d'11 estava a la porta de l'edifici, cantonada de la 5a Avinguda i el Carrer 42... per a descobrir que la Biblioteca dimarts i dimecres obre a les 11...

Així que m'he hagut d'esperar durant mitja hora assegut en unes cadires al parc de davant de la Biblioteca. He aprofitat per mirar els titulars d'un parell de diaris d'aquests gratuïts que m'han donat, i per a començar a llegir el meu regal de Sant Jordi. Pinta molt bé! L'únic que ja l'escena inicial és bastant a saco, per a enfortir l'estómac... I en la quarantena de pàgines que m'he llegit ja n'hi ha hagut alguna altra... De fet, si algú ha llegit Els Pilars de la Terra, l'ambientació és a més o menys la mateixa època. I ja em vaig preparant, perquè amb la ràbia que em donen els nobles, que feien (i certament encara fan) el que els rotava i quedaven impunes...

En certa manera em fa gràcia, perquè el llibre que vaig acabar ahir era de literatura fantàstica, i en el fons el fantàstic beu molt del que hauria de ser l'Edat Mitja, però pensant-ho fredament és una Edat Mitja Walt Disney, en què la gent normal és feliç, els herois són molt bons, fins i tot quan són nobles, i els dolents, són dolents i maten a la penya, però no són tan atroços ni es recreen tant en el seu mal com a la novel·la històrica, que tristament és el que va ser en realitat... Sigh... Algun dia haurem de fer alguna cosa per acabar amb ells...

Tot i això, ja dic, he tingut temps de llegir una quarantena de pàgines abans que no obrissin la Biblioteca, i pugés a la 2a planta i m'instal·lés en una taula, aixequés el cap i pensés que cada cop que ho fes veuria això:

Realment, val la pena venir a treballar aquí, en quant a ambient es refereix. El sostre és realment espectacular. A part, hi ha força silenci, encara que com que jo porto els cascos, m'aïllo bastant. Inconvenients, no es pot tenir begudes, i jo el que vaig fent és anar traient furtivament un termo amb aigua fresca de la motxilla, i fer-li un glop de tant en tant, de moment no m'han dit res... I per altra banda, que com que només he vingut jo no puc deixar el portàtil sol per anar al lavabo, i em fa pal recollir-ho tot per a tornar-ho a muntar al cap de res. Així que suposo que estaré una estona més i aniré cap a casa. Seguiré (?) pencant allà, després de dinar, que encara no he menjat res!

Un Diumenge Com (Gairebé) Qualsevol

2007-04-23T17:25:00.000+02:00

Bon dia de Sant Jordi!

Avui hauria d'escriure un post extremadament llarg per a cel·lebrar que és el dia del llibre, però com que sóc a la feina seré breu... Total, ahir realment va ser un dia bastant normal, sort que a partir de les sis de la tarda se'm va animar una mica...

Perquè pel matí vam anar a veure l'Isamu Noguchi Museum, que és un estudi que tenia l'escultor Americano-Japonès Isamu Noguchi en mig d'una zona industrial de Queens, retransformat en Museu. I com que està en una zona industrial, evidentment no hi ha metro fins allà, i vam estar gairebé mitja hora caminant per arribar-hi. Sort que som estudiants, perquè l'entrada ens va costar a meitat de preu i personalment crec que tampoc no s'ho valia... Val, hi ha un jardí molt maco, i hi ha moltes pedres, però estàtues, estàtues... Bé, si, hi ha unes quantes que són com anells de marbre pulit de diversos colors, i aquelles eren bastant maques, però després hi havia tot de trossos de granit i basalt, que semblaven tot just trets del mar i posats sobre unes fustes. Val, sí, teníen algunes incisions aquí i allà, però eren rocs. I a més a més, en la meva opinió, ni tan sols eren rocs macos, segur que si s'ho hagués mirat més n'hauria pogut agafar de millors...

La guía del Museu particularment destacava un gran bloc de basalt en què Noguchi havia estat treballant durant 8 anys, 8 anys d'intens diàleg amb la pedra... I tant que és digne de destacar! A mi també m'agradaría que em donéssin 8 anys per a fer la tesi, 8 anys d'intens diàleg amb el meu PC, i amb les col·leccions de documents...

Bé, en el fons sé que sóc jo, que no tinc la sensibilitat adequada per a entendre l'art modern, i tots els sentiments que evoca aquella pedra...

Vista tota la exposició en una mica més de tres quarts d'hora, i en mig de fàbriques a Queens, vam pensar que el millor era tornar cap al Metro. En Kugatsu volia anar a comprar coses pel centre, però jo francament no tenia res a comprar, i vaig dir que m'anava cap a casa. A més a més del canvi de temps no em trobava gaire bé, quan pugen les temperatures de forma tan sobtada, com que encara porto roba d'abric passo molta calor i quan me la trec, ja estic marejat... Encara pel camí de tornada vam veure un cartell que indicava Socrates Statue Park, i vam entrar-hi, i era com una espècie de deixallería de metall, en que entre un munt de ferralla i tot de zones de gespa vallades, hi havia tres estàtues de negres raperos i una espècie d'aleta de tauró gegant tota gravada... Tot plegat bastant surrealista...

Però hi havia un mirador al riu amb una instal·lació d'anemòmetres que formaven un xilofon, de manera que quan bufava el vent cadascun anava tocant una nota diferent. En mig d'aquells munts de ferros retorçats era bastant poètic.

Sort que a les sis, que ja era Sant Jordi a Catalunya, i després d'anar a fer una rentadora, vaig obrir el meu regal de Sant Jordi, que havia estat guardant durant gairebé un mes: La Catedral del Mar. Així que ja tinc lectura per a quan m'acabi el que m'estic llegint ara, que crec que serà avui o demà! Com podeu veure, no és precisament una edició de butxaca, però si cal que em compri una bossa més gran per a dur-lo al Metro... ho faig!! Que és el meu regal de Sant Jordi! La veritat és que no sabia ben bé com cel·lebraríem el Sant Jordi a distància, i tot plegat ha sortit prou bé! Ens ho hem currat una mica tots dos i ja està! Tot és voler!

Em va faltar acabar el dia amb una mica més de neteja, perquè se'm va acudir mirar si hi havia llençols per a llit de dos, i en vaig trobar uns però feien una pudor a suat... Quin tipus de porc guarda en una bossa ben tancada els llençols usats?! I entre això, i que després em va donar per escombrar sota els llits i va sortir una llauna de cervesa (a part d'uns núvols de pols de llibre), em vaig posar de mala llet, vaig començar a maleir els ossos als habitants anteriors del pis, i me'n vaig anar a dormir...

Efectivament, un diumenge com (gairebé) qualsevol... Sort que sempre hi ha coses que poden fer qualsevol dia especial...

Brooklyn, part I (Segurament)

2007-04-22T05:41:00.000+02:00

No és que hàgim donat tot Manhattan ja per vist, encara queda bastant per veure, aquesta ciutat sembla que no s'acabi mai! Però per variar una mica, avui ens hem decidit d'anar a Brooklyn, que com diuen moltes vegades, cal recordar que Nova York té 5 districtes, i Manhattan n'és només un. I ens hem armat de paciència, i hem passat gairebé una hora al Metro al segon dia de més calor de l'any, segons informaven a les notícies, només superat pel dia 26 de Març, poc abans que arribés aquí. Sembla mentida com podem passar del fred que feia fa dos dies a la calor que ha fet avui en només 48 hores, però la veritat és que el sol que feia avui s'ha agraït, em venia bastant de gust.

I quina millor manera d'arribar a Brooklyn que caminant des de Manhattan a través del pont que duu el nom del Barri? És molt divertit creuar per un pont com el de Brooklyn, i caminar entre les pilones i els cables que el suporten. A més a més, la panoràmica de Manhattan, dels altres ponts i fins i tot de l'Estàtua de la Llibertat paguen la pena per la mitja hora que t'acaba portant creuar el pont. De fet, està a rebentar de turistes... I un cop a Brooklyn, hem volgut anar a veure el D.U.M.B.O., un altre original acrònim que significa Down Under Manhattan Bridge Overpass (sota del pas del pont de Manhattan), que és una zona d'antics magatzems i fàbriques on ara s'han instal·lat artistes (és curiós, llegint la guia un té la sensació que a Nova York s'instal·len artistes a tot arreu, deuen ser com una plaga). Però no pels artistes, sinó perquè tenia un al·licient addicional, que el Kugatsu no m'ha explicat fins que érem allà: hi ha una de les millor xocolateries de Nova York...

I ha costat, perquè el pont acaba bastant terra endins, i hem hagut de tornar cap a la riba del riu creuant les sortides d'una espècie d'autovia, després donant voltes per carrers tallats, per acabar recorrent la zona d'antics magatzems, que sort que sabia que era un cau d'artistes, perquè donava una mica del mal rotllo... I sí, hem trobat la xocolateria i ens hem fotut una xocolata desfeta, que realment mereixia totes les voltes que féssim falta. Un cop reconfortats en cos i ànima, ens hem acostat al riu i m'ha fet molta gràcia veure gent prenent el sol en un parell de petits parcs que hi havia al passeig. El riu no fa platges de sorra, de fet només en un parell de punts es pot arribar a tocar a l'aigua (encara que amb la pudor que fa en alguns punts, no és que vingui molt de fer-ho), i la gent es posa a prendre el sol a la gespa. Realment deuria estar tothom esperant amb candeletes un dia com avui, perquè estava ple!

Des d'allà hem anat a agafar el Metro, que com podeu suposar ha representat tornar a creuar les sortides d'autovia i perdre'ns un parell de cops més, i hem anat fins a la zona del Museu d'Art de Brooklyn i el Jardí Botànic. Ens havien recomanat el Jardí, però hem trobat primer el Museu. A la guia deia que l'havien construït amb la intenció que fos el més gran del món, i per altra banda la entrada era barata, 4$ (bé, de fet aquest museu, igual que molts altres de la ciutat, com ara el Met on vaig anar l'altre dia, funciona per donació: aquest és el preu recomanat, però pots pagar el que vulguis. De totes maneres, hi ha una certa obligació moral de pagar el que et diuen, i tampoc no m'ha semblat fora de lloc). Així que hem entrat al Museu, amb la intenció de donar-li una llambregada ràpida, també perquè pensàvem que després del Met poc més art podíem veure.

I ha acabat sent una grata sorpresa! Perquè ha estat molt interessant, i tenia força varietat, i en certs temes tenia una col·lecció més gran que al Met. Bé, per començar, realment l'edifici és gran. Jo crec que no tan gran com el Met, però té més plantes, així que no sé. Tota la primera planta és d'art indígena, ja sigui africà, americà o d'oceania. M'ha fet gràcia, perquè en la major part dels casos són escultures o màscares, i, sobretot a l'art africà i de nord-amèrica, són imatges monstruoses i d'esperits per acollonir el personal... M'han agradat molt un parell de tòtems de fusta i una màscara de balena de tribus del Canadà. Bé, en general he de dir que el tema Esquimal (Inuit) em va...

I des d'aquí hem anat a una secció d'art egipci i assiri, una exposició d'arts decoratives i vidre, i llavors a la zona d'art modern. I grata sorpresa: ens hem trobat amb el treball d'una tal Devorah Sperber, que es dedicava a agafar quadres famosos, pixelar-los i fer instal·lacions amb carrets de fil penjats del sostre. Tu arribes davant del quadre, i veus tots els colors, cada carret d'un color, i et recorda el quadre, però molt vagament. I tens una bola de vidre que fa de lent, i que mirant a través d'ella la imatge s'inverteix, es fa petita... i veus el quadre perfectament!! De fet, quan fas les fotos amb la càmera, a la pantalla l'efecte és molt semblant. Hi havia una versió del Sant Sopar, una d'un quadre de Picasso i un parell de la Mona Lisa. La veritat és que és una idea molt simple, però de bones a primeres sembla increïble, i ens hem acabat passant força estona allà.

I després d'una freda, una de calenta. Perquè la secció d'art modern ha seguit amb l'exposició Art Feminista per a un nou segle. I alto! Sempre dic que em fa molta ràbia el masclisme, i que realment hi ha moltes desigualtats entre homes i dones amb què cal acabar. Però per altra banda, aquest concepte de feminisme excloent em fa ràbia: per què si s'organitza una cosa només per a dones és feminisme i és guai, i una cosa només per a homes és masclisme i està malament? A més a més, no sé perquè he pensat que l'art que anava a veure tindria bastant càrrega sexual i bastant mal gust... I no m'equivocava.

Perquè després de veure una espècie de maniquí de plàstic amb pits, tres cames, sense braços i d'on sortien un fotimer de cables com si els estigués parint (que era de les primeres peces i no sé per què m'ha donat molta grima), una filmació d'una dona que s'anava posant i traient cinta americana als pits fins que se li posaven rojos com una mala cosa, una d'una dona despullada que estava fent girar una hula-hop de filferro espinat (i evidentment, li feia ferides) i uns quadres gegants d'una dona que es posava gomes de pollastre al voltant de tota la cara i les anava movent perquè es veiessin les marques que deixava, realment no acabava de veure quin sentit tenia tot allò. Després ha vingut un muntatge enorme d'un sopar a què suposadament acudien les dones més influents de la història, personatges que una visió masculina de la història moltes vegades no ha donat importància (amb això sí que estic d'acord, veus), però en què els plats tenien uns dibuixos que... que diguin el que vulguin, però per a mi representaven vagines obertes... Algú s'imagina un dinar d'homes en què els plats siguin rabos trempats? El moment definitiu ha estat l'entrar i tancar-me en una habitació en què les totes parets estaven empaperades amb compreses. Milers de compreses. Però estigueu tranquils, estaven per usar...

Després de descobrir que m'agrada ser dona per una estona, ens han tancat el museu, però hem tingut temps de fer-nos una foto al costat d'una Estàtua de la Llibertat en miniatura (al menys ens hem estalviat la cua de la de veritat) i de passejar una estona pel Prospect Park, el parc més gran de Brooklyn. No és Central Park, però em sembla que la zona de gespa central poc té a envejar-li. Francament, m'han vingut unes ganes d'estirar-me i jaure-hi... Així que ja ho saps, Laura, prepara't per a quan vinguis!

Evidentment, amb tota l'estona al Museu no hem tingut temps de veure el Jardí Botànic ni el Cementiri de Greenwood, de l'època victoriana, així que s'haurà de tornar a Brooklyn! Sort que m'hi estic tres mesos aquí...

Hoboken

2007-04-20T05:19:00.000+02:00

Doncs sí, com vaig anunciar fa un parell de dies, avui finalment he trepitjat Nova Jersey, en concret Hoboken. I he d'admetre que jo tot feliç, després de saber que era ell lloc d'origen de les galetes Oreo tenia com la sensació que en algun lloc veuria una galeta Oreo gegant dalt d'un edifici, i als baixos d'aquest edifici una petita tenda amb una vela a ratlles blanques, blaves i negres, en què un home negre gran i amb barba blanca vendria Oreo a granel, com es feia als vells temps...

I bé, evidentment no hi havia res d'això a Hoboken. Bàsicament és una ciutat orientada cap al riu Hudson, des d'on es tenen unes bones vistes de Manhattan, en què destaca, per damunt de tota la resta d'edificis, l'Empire State Building; i on hi ha un carrer principal ple de bars i restaurants. I tenint en compte que porto més de 3 setmanes aquí, no haver anat encara a un lloc genuïnament americà a dinar no tenia perdó, així que en Kosuke, un altre noi japonès del departament que ens feia avui de guía, ens ha portat al Arthur's Tavern, lloc famòs pels seus Steaks.

I bé, només entrar, demanem unes Guiness tamany gran, i ens porten una cosa que jo crec que era més d'un litre de cervesa. Llavors mirem la carta i atenció als tamanys dels Steaks. 24 unces (uns 680 grams) el normal, i 48 unces el doble (més d'1kg de carn!!). En aquest moment he entés perquè ens havia dit que millor que no dinéssim gaire... Hi havia versions de 12 i 8 unces, però eren el menú infantil. I clar, evidentment, hem demanat un Steak normal cadascú, i una barra de pa d'all per esperar mentre ens portaven la carn.

Següent sorpresa: mentre esperàvem ens han portat una mica d'amanida, i hi havia una cosa que semblava clarament un tomàquet. I clar, li foto queixalada... i em comença a picar la boca, em començo a posar roig, i immediatament agafo la cervesa i li foto una glopada, però no hi ha manera de parar allò. Picava! Però d'una manera! Després li he preguntat a la cambrera i m'ha dit que eren Pebrots Cherry, i que no era la primera persona que els confonia amb tomàquets. De fet, també m'ha dit que tenien vasos de llet preparats per a donar a la gent que els passava això i apaivagar-los una mica la picor.

Bé, finalment ens han portat el Steak, i he de dir que estava realment bo! La carn poc feta, com m'agrada a mí, amb el greix allà... (Wawawawa... Hipopótamo...) De totes maneres, jo tenia en ment el Chuletón, que era el tros de carn més gran que m'havia menjat fins ara, i clar, esperava trobar-me algun os. I clar, he anat tallant tallant fins que al final no quedava res, així que ara ja ho sé: un Steak no té ós! M'ha costat acabar-me'l, també he de dir-ho, però ha estat purament per qüestions de capacitat, no de ganes, però els últims trossos els mastegava un fotimer de cops fins que em semblava que s'havia fet un petit forat a l'estòmac, i llavors empassava.

Curiositat: a les etiquetes de les ampolles de salsa per a Steak que hi havia a la taula, hi havia destacades les paraules: Fat-free food. Cholesterol-free food. Menjar sense greix ni colesterol. Evidentment, si només et fots la salsa...

Quan ens hem aixecat del restaurant no podia donar una passa, entre la panxa plena i la son que m'havia donat la cervesa... Però hem fet una altra passejada de tornada pel costat del riu, tenint ara una imatge preciosa de les llums de Manhattan, i ja hem agafat el tren i hem tornat cap aquí.

I què puc dir doncs, després de provar la cuina americana? Molt insana però molt bona, i a més a més molt barata, perquè m'ha costat més de 35$ el sopar, però us asseguro que no em caldria tornar menjar en un parell de dies... Que ho faré, que ja ens coneixem, però caler, caler, segur que no.

Billy Joel - 52nd Street

2007-04-19T05:18:00.002+02:00

L'altre dia, pensant en coses frikis que podia fer aquí a Nova York, vaig començar a pensar en portades de discos famosos que fossin fotos al carrer, i a Nova York. I com que l'Street Legal de Bob Dylan no tenia ni idea d'on era, vaig acabar recordant el 52nd Street de Billy Joel, de què recordava la cançó Honesty, i que estava segur que havia de referir-se al carrer de Nova York. Vaig buscar la portada, i sí, es veu en Billy Joel amb pinta d'acabat, aguantant una trompeta i aguantant-se ell com bonament pot contra la paret, al costat d'una porta enreixada i unes boques d'incendi de les típiques de Nova York.

Així que vaig començar a buscar amb el Google, a veure si algú deia a quina altura de la 52nd Street es va prendre la foto, i vaig anar trobant pàgines que parlaven de l'àlbum, que en Billy Joel el va plantejar com Un Dia a Manhattan, fet que confirmava que era a Nova York, i també vaig anar a parar a la Wikipedia que parlava del tros de West 52nd Street que queda entre la 5a i la 7a Avinguda com una zona mítica pel gran nombre de clubs de Jazz que hi havia. Tot quadrava, havia de ser forçosament allà.

I després d'uns quants dies comentant-ho amb en Kugatsu, que curiosament també coneixia no només en Billy Joel, sinó també l'àlbum, i amb qui després de saber-ho vaig arribar a tenir una discusió sobre si era només en Billy Joel qui cantava Honesty o hi havia una segona veu, discusió que va incloure tararejar la cançó enmig de l'andana del Metro; doncs finalment ahir vam decidir que avui després de la feina passaríem un moment per 52nd Street i ens faríem una foto en honor a l'àlbum. Aquest matí he agafat la càmera, la flauta de Destrozaman... i tot a punt!

A les 7 hem baixat de la parada del Metro de 5th Avenue / 53rd Street, hem baixat un carrer, i estàvem just davant de Cartier (un dia d'aquests hauré de fer espionatge industrial per a mon pare, perquè en aquell aparador hi ha unes joies que ho flipes). I llavors en Kugatsu ha sortit amb una d'aquelles frases, que no et diu fins que estàs al lloc, i et destrossen. Que havia vist en un blog que el millor lloc per a fer-se la foto era just passat Cartier. Però... allò és East 52nd Street, i està entre la 5a Avinguda i Madison; i la zona bona ha de ser West 52nd Street, entre 5a i 7a... A més a més, com que el millor lloc? No hi ha llocs millors i llocs pitjors, hi ha només EL lloc. A part que he d'admetre que ha estat una mica de decepció, no em pensava pas que fóssim els primers frikis en fer la parida de la foto (bé, potser en algun moment sí que ho he pensat), però seguir les passes d'altra gent sempre treu emoció a les coses...

El tema estava en què l'escriptor de l'esmentat blog ja havia intentat fer-se la foto, no havia trobat el lloc, i se l'havia acabat fent allà. Evidentment, el més sensat en aquell moment hauria estat fer-se la foto i ja està. Però no! Edgar Gonzàlez i Pellicer sempre pensa que si els altres no ho han trobat és perquè no han buscat bé. I a pesar de les mirades escèptiques d'en Kugatsu, l'ha convençut per caminar fins més enllà de la 7a Avinguda, buscant les condemnades boques d'incendi, i la paret de totxanes que sortia a la portada. Totxana! Això és el que sóc, perquè evidentment no ho hem trobat, i hem acabat tornant al costat de Cartier per a fer-nos la foto, gairebé tres quarts d'hora després... Tot i això, tot sigui dit que els locals de Jazz i tot això que feia famosa la 52nd Street no sé on són ara mateix, perquè només hi havia restaurants als baixos de gratacels, amb cues de gent en americana, corbata i vestit de nit (però no les 3 coses a l'hora); i més enllà de la 7a Avinguda ja començaven els teatres de musical de Broadway. I, curiosament en mig de tota aquesta pijeria hi havia unes piles de bosses d'escombraries bastant espectaculars. Nova York, ciutat de contrastos...

De totes maneres, també he de destacar el concepte curiós que en Kugatsu té de fer-se una foto imitant alguna cosa: mantenir l'angle, l'enquadrament i la postura de l'original són conceptes absolutament innecessaris per a ell. I bé, diguem-ne que li he dit subtilment que em repetís la foto alguna cosa així com... 5 vegades? A posteriori m'ha sabut greu, i al final s'ha posat a ploure, i ja ho hem deixat com estava... però ja que fem la gràcia, fem-la bé!

Així que res, al final m'he quedat sense foto a EL lloc, però bé, segur que queden moltes més portades per plagiar. I no et creguis tu que no les tinc totes, que no estigués més enllà de la 7a Avinguda... S'haurà de tornar a comprovar...

Jersey

2007-04-18T04:17:00.000+02:00

Em fa gràcia que la gent d'aquí, així com a Nova York sempre li mantenen el Nova, mai ningú no diu York, Nova Jersey és Jersey per a gairebé tothom, i per exemple la ciutat que queda davant de Manhattan, de l'altra banda del Hudson, és Jersey City (per altra banda, potser perquè New Jersey City sona extremadament llarg i cerimoniós).

I no sé si algú més ha vist la pel·lícula Studio 54, possiblement desitjaria que realment ningú no l'hagués vista, però en el desafortunat cas que algú l'hagi vista, potser aquest algú recorda una de les primeres, en què es veu el protagonista que està mirant Manhattan de l'altra banda del riu, i contempla Nova York com un lloc en què està la penya guai, un lloc que tens a l'abast de la mà però que tot i això té com una aura d'inassolible... I potser des que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar al cap amb la idea de Jersey com el germà pobre de Nova York, que viu a l'ombra del germà gran, i de qui es menja gran part dels marrons. De fet, tinc tan al cap aquesta idea que em van dir que podia anar a Atlantic City, i no m'atreu gens perquè tic al cap una versió pobre de Las Vegas, amb casinos atrotinats amb llums de neons foses, i plena de gent a qui la ciutat de Nova York ha fet fora i van allà amb una última esperança... Tinc la sensació que ha de ser senzillament depriment... Potser les cançons del Bruce Springsteen també hi tenen alguna cosa a veure. Que per cert, també és de Jersey...

I bé, avui he pogut comprovar que aquesta idea que tinc és... si més no, parcialment certa.

Perquè quan he arribat a la feina hi havia la Leslie, una dóna d'una cinquantena d'anys que fa les feines d'administració del grup, i que havia arribat d'hora com cada dia. Com cada dia, excepte ahir. I quan la he saludada m'he entrebancat una mica al parlar, o no he donat l'entonació correcta, total, que ella ha entès que jo li preguntava com és que no havia vingut el dia anterior... I he vist que se sentia tota afalagada pel fet que m'interessés per saber com és que no havia pogut venir, i clar, tampoc no anava a fer cap esforç per aclarir les coses, per un cop que quedo bé... I a més a més, la conversa ha acabat essent molt interessant, i al final m'he passat gairebé mitja hora parlant amb ella, després d'estar dues setmanes aquí i potser no haver creuat més de 2 o 3 frases seguides unes quantes vegades.

Perquè m'ha començat explicant que ahir no havia pogut venir perquè la pluja havia abnegat els carrers del poble on vivia, a Jersey, i no tenia cap manera d'arribar fins a Nova York, i avui encara havia tingut sort, perquè de 5 autobusos l'hora ho havien reduït a 2, i no tenia molt clar com s'ho faria per tornar. I jo també li explicat els problemes que sempre hi ha a Barcelona a la mínima que plou una mica fora del normal. Però de totes maneres, també li he admès que no pensava per exemple que el metro de Nova York tingués tantes goteres com m'havia trobat aquests dies, que l'altre dia fins i tot a l'arribar a una parada em pensava que estava descoberta, perquè una gotera queia just a sobre del vagó i l'esquitx formava una cortina d'aigua que semblava realment que plogués, des de dins el vagó.

I és que el Metro de Nova York és vell, de principis del segle passat... I sempre l'estan arreglant i pugen els preus any rere any, però a l'hora de la veritat no hi veus millores. Diu que hi ha estacions en què fa 20 anys que hi ha goteres. I d'aquí la conversa ha anat desviant-se cap a Jersey, on les carreteres són velles, les obres que s'haurien de fer per a controlar les aigües estan pendents o començades i deixades a mitges... I així passa el que passa. La gent que feia 4 anys que se'ls havia abnegat la casa amb l'huracà Floyd (que jo no sabia que havia arribat un huracà fins Nova York, espero que aquest any no li doni a cap altre per venir) se'ls ha tornat a abnegar completament ara...

Però que el que sí que es construeixen són pisos. Molts d'ells cars, urbanitzacions de luxe, per a la gent amb calés de Nova York. Però que molts dels pisos es construeixen aprofitant zones que estan per urbanitzar perquè són els llocs de crescuda natural dels rius, i que qui ho compra no ho sap, i es troba amb que se'ls inunden... Però evidentment hi ha calés per enmig, i les immobiliàries no volen deixar escapar la seva part del pastís.

I també m'ha explicat com Jersey està ple d'abocadors industrials, terrenys plens de tòxics, que ara no saben què fer-ne. M'ha explicat el cas paradigmàtic de Manville, un poble que va créixer al voltant d'una planta de producció d'amiant de l'empresa Manville (d'aquí el nom del poble), i en què els nens jugaven al costat dels dipòsits d'amiant, fins que tothom va començar a agafar uns càncers de pulmó de cavall, i d'un tipus en concret que està únicament associat a l'amiant. I clar, van denunciar l'empresa, va tancar la fàbrica, però encara s'ho va muntar per a no pagar indemnitzacions als fumadors, al·legant que el càncer els podia venir del tabac. I el millor de tot: ara han sepultat l'antiga fàbrica sota un bloc de formigó que li fa de taüt, i tens un gran centre comercial a sobre (al menys no és una plaça amb un monument per la pau al món i un parc de la infància)...

I és que com diem nosaltres: everywhere, they cook beans (m'ha faltat dir això en algun moment de la conversa, crec que si més no l'hauria descol·locada).

De totes maneres, per a tenir una presa de contacte, el dijous amb el Kugatsu i un altre japonès agafarem un Ferry, creuarem el Hudson, i anirem a sopar a Hoboken, Nova Jersey, lloc de naixement de Frank Sinatra i d'invenció de les galetes Oreo. O sigui, lloc de culte per a mi (evidentment pel primer dels dos fets...). Ja us diré què tal!

I a veure si animo el blog, que últimament estic massa reflexiu.

Segur que no pot ser bo.

Plou sobre mullat

2007-04-16T16:50:00.000+02:00

I és que aquest matí, mirant les notícies de Fox 5 (és el canal que tenim gairebé sempre, perquè subtitulen gairebé tots els programes i així ho entenem tot bastant millor, tramposos que som) mentre esmorzava (bastant ràpid, perquè ens hem despertat a tres quarts de nou, ens havíem quedat fregits...) he vist que la sensació que vaig tenir ahir que plovia amb moltes ganes estava justificada: ha estat una de les tempestes més fortes en els últims anys, amb rècords de precipitació i inundacions generalitzades tant a l'estat de Nova York com a New Jersey... Cases inundades, carreteres tallades, vols anul·lats... Al departament mateix avui hi ha gent que no ha pogut venir per això..

La pluja està amainant (avui és una cortina fina), però ens esperen uns dies de temperatures que gairebé no superaran els 10 graus. Per als curiosos, poso la foto del Radar Meteorològic d'ara mateix (llàstima no tenir la d'ahir, segur que era bastant espectacular).

Bé, jo que em queixava que a Barcelona feia molt de temps que no passava pluja, fred i vent!

Gospel

2007-04-15T22:41:00.001+02:00

Avui està fent un dia plujós com encara no els havia tingut des que vaig arribar a Nova York. I això que tota la setmana ha anat alternant dies de sol amb dies de pluja, però avui se n'ha endut la palma.

Tot i això, hem pensat que avui era bon dia per a tornar a intentar anar a una missa Gospel, després de l'intent fallit de la setmana passada. I així que després de fer-me un entrepà d'Spam per a esmorzar (que volia provar-lo, i he pogut comprovar com de dolent arriba a ser...), i d'escalfar motors sentint un predicador per la tele (un predicador que, atenció, omplia estadis com el Palau Sant Jordi), hem tornat a fer el camí de més d'una hora de Metro, hem arribat a Harlem, i ens hem mullat de mala manera fins que hem arribat al Greater Refuge Temple, una mica més tard de les 11 i amb la missa ja començada.

Només entrar, un home m'ha preguntat, sense saludar ni res, d'on ets? Comencem bé! D'Espanya (simplificant les coses). Val, doncs passa per aquí... He pensat... Coi, si li arribo a dir que sóc d'un altre lloc no em deixa passar? Sort que Espanya deu ser encara un baluard del cristianisme i aquestes coses... El que ha de fer un perquè el deixin entrar als llocs...

Però bé, ens han assegut al primer pis de l'església, al costat d'un fotimer de giris, jo crec que n'hi havia gairebé un centenar, i hem començat a veure el grup cantar. I és que una missa Gospel és cantar, cantar i cantar. Jo crec que més de tres quartes parts de la cel·lebració han estat cantant. I s'ha d'admetre que canten bé! Estaven allà on hauria d'haver-hi l'altar, que no n'hi ha, ni tampoc no hi ha creus amb Cristos dessagnant-se amb espines clavades, ni imatges de sants morint de forma creativa; doncs allà tot un grup de dones vestides amb camisa blanca, faldilla negra i un barret de malla blanc, i quatre homes amb americana i corbata al centre fent els tons més baixos, tots negres, evidentment. Davant d'aquest grup hi havia tot de Pastors, asseguts en una cadira, i hi havia un púlpit a què s'acostaven per torns i anaven predicant. Però quin tipus de predicació! La veritat és que parlaven bastant ràpid i cridant moltíssim, semblava més un meeting polític, amb missatges curts i repetitius, i la gent anava aplaudint a tot moment. Hi havia tot de feligresos que s'aixecaven i es posaven a cridar i a ballar, que jo al principi em pensava que era que estaven malament del cap, però no, pel que sembla és normal. I en qualsevol moment el Pastor també es posava a cantar, i tornava a sonar l'òrgan Hammond (com m'ha agradat això), a què a partir de la tercera cançó s'hi ha afegit una bateria, una guitarra elèctrica i un baix elèctric (que per cert en alguns moments tocaven com si fos un contrabaix, així asseguts i amb el baix entre les cames, no ho havia vist mai...). I fins i tot hi ha hagut un moment en què el Pastor ha començat a explicar la seva vida, que ell era un borratxo, però que després s'havia convertit en Pastor perquè la seva mare havia resat molt, i a mitja explicació el sermó s'ha transformat en cançó, i cada 5 o 6 paraules feia un wahohouuu, un cop i un altre, cridant a viva veu (que en tenia un bon torrent, tot sigui dit), i ha estat així jo crec que vora un quart d'hora. La veritat és que crec que en aquell moment he assolit un cert grau de rallada, només la curiositat de veure com acabava allò (i suposo que una mica el respecte per les celebracions religioses que t'agafa anant a escola de monges), ha fet que no fotés el camp després dels 10 primers minuts de wahohouuu.

Perquè, obviament, entre la intensitat amb què predicaven, i cantaven i se'ls anava l'olla, que han passat quatre cops a recollir almoina, i que tot plegat ha durat gairebé dues hores i mitja, quan s'ha acabat la missa (que acaba amb la gent dient Amen, i el Pastor dient-los que Déu els beneeixi, crec que és la única semblança que he trobat amb una missa catòlica), del centenar de turistes en quedàvem sis...

Tot i això, admeto que és una cosa que ha valgut la pena. Trobo curiós com viu la religió aquesta gent. Així com els sermons i la imatgeria i el discurs en general de l'Església Catòlica (Apostòlica i Romana, Amen) estan molt centrats en el pecat, i en què som tots uns miserables i anirem de cul a fer de llenya a les calderes d'en Pere Botero, en general tot el que deien els Pastors eren paraules d'agraïment per ser allà, i paraules d'esperança per a la gent que entrava en aquella església. La veritat és que el contingut m'ha semblat bastant social, mencionant als drogoaddictes, les prostitutes, els convictes... Però és que és el que ha comentat el propi pastor: un de cada tres joves negres als Estats Units està a la presó o ha tingut problemes amb la justícia. Una religió que ignorés aquesta realitat i no abracés tota la gent amb problemes suposo que no quallaria, perquè suposo que qui més qui menys en aquell barri té algun parent o amic que té problemes, i dels grossos. I la cerimoniositat de les cel·lebracions catòliques s'ha de canviar per una cosa que involucri més a la gent... o potser és al revés, el fet que la gent no estigui involucrada (durant una estona, els pastors han acollit a la gent que volia demanar oració per coses en particular, i els atenien un per un, i hi havia penya que després de parlar amb el pastor i que aquest els beneís començaven a tremolar o es desmaiaven) és el que fa que les cel·lebracions catòliques acabin degenerant en meres cerimònies. En qualsevol cas, hauria de donar a pensar als creients catòlics... Encara que segur que tornar a les misses en llatí i d'esquena al públic és millor sol·lució.

Com a contrapunt: l'Església a que vam anar és una empresa, i trobo que per moments una mica es perd l'esperit, i es pot caure en el Show Bussiness. Potser tot es fa atractiu perquè la gent s'involucri i subministri finançament. A mitja missa s'ha fet un repàs de les activitats socials de l'església, indicant els preus per a qui s'hi volguès apuntar, i entre les xerrades que donaven n'hi havia una sobre com guanyar dinés amb el negoci immobiliari... Que possiblement això és bo per a la gent de Harlem? Doncs no dic que no. Que això és el que ha de fer una església?

Deixo la pregunta en l'aire.

El Met

2007-04-15T03:51:00.000+02:00

Després de l'aperitiu de la setmana passada, de pujar-ne les escales però quedar-nos a l'entrada, avui ens hem armat de valor i hem entrat al Metropolitan Museum of Art (Met per als amics, com tantes coses en aquesta ciutat)! I crec francament que he acabat amb un empatx de cultura, el meu cervell ha estat incapaç d'assimilar tant d'art i tanta cosa, i crec que possiblement demà ho hauré oblidat gairebé tot (per sort), així que abans que no se m'oblidi aprofito per un post i deixar constància de la gesta!

I és que crec que ha estat la vegada que m'he passat més temps dins un museu d'art de la meva vida: més de 5 hores! Encara que tampoc no és que hagi anat a molts més grans museus, el més important fins ara havia estat el Prado de Madrid; quan he estat a altres ciutats, normalment no tenia prou temps com per anar a museus (bé, menys a Londres, que em vaig guardar ja un dia gairebé sencer per anar al Museu d'Història Natural, que tenia ganes d'anar-hi des que mons pares van anar-hi quan jo era petit i em van portar un llibret amb fotos; crec que al final també vaig estar-hi prop de 5 hores, el que passa és que en comptes de quadres i escultures vaig estar mirant animals dissecats (Dodos!)). I bé, com sempre passa amb aquestes coses, he agafat la primera secció, la d'Egipte, i m'estava llegint tota la informació, tots els panells, mirant tots els objectes de totes les sales... I ha passat més d'un hora! A tot això, el Kugatsu ja m'havia dit que ell preferia anar una mica més lleuger, i que ja ens trobaríem a les 3 a l'entrada, i jo li havia dit que perfecte, perquè realment aquestes coses el millor és anar fent cadascú al seu ritme.

Però clar, llavors se m'ha acudit mirar com era tot el museu, perquè em semblava que la secció d'Egipte era enorme, i sí, realment ho era, però en el fons era una part minúscula de museu, potser la setzena part. I clar, si em calia més d'una hora per a Egipte, m'ha semblat que 16 hores no les tenia, i que més valia que anés tirant. També perquè fins i tot al cap d'una hora ja totes les urnes funeràries i mòmies comencen a semblar el mateix. I així que he començat a tirar, i m'he empassat tot l'art americà, l'art medieval europeu, la secció d'art modern, la de pintura europea i l'art japonès abans de dinar. Tot sigui dit que al Metropolitan hi ha moltíssim art decoratiu, del pal mobles, i miralls, i coses de les cases en general. La veritat és que hi ha llocs en què han muntat reproduccions senceres d'habitacions de diverses èpoques, plenes d'objectes de l'estil que tocava; a mí particularment m'ha agradat una reproducció d'una habitació de Frank Lloyd Wright, potser perquè era més moderna, les habitacions dels segles XVII, XVIII i fins i tot XIX em semblaven terriblement recarregades...

També fins i tot tenien reproduccions de patis, he estat en una reproducció d'un pati de Vélez Blanco, a Andalusia, i un de Xinès. Però crec que cap habitació ni pati no podia superar...

... el temple egipci gairebé sencer que tenien en una de les sales. És el que té construir un país de zero en un lloc en què tens moltíssim espai: et pots permetre de construir uns museus enormes amb sales enormes en què t'hi cap virtualment el que vulguis... I és que els USA són així!

I estava en tot això quan eren una mica més tard de les 2 i he dit: hauria d'anar a veure l'exhibició que fan sobre Barcelona. I he començat a buscar-la. L'únic que sabia era que era al 2n pis (o sigui, 1r per a nosaltres, algun dia els he d'explicar que a vegades a Barcelona el que per a nosaltres és un 1r per a ells seria un 4t...), però no duia un mapa, i per altra banda als mapes que anava trobant de tant en tant a les sales no deia exactament on era l'exposició, sinó únicament marcava diverses àrees d'exposicions temporals... Total, després de voltar una estona i creuar diverses vegades la secció de pintura europea (m'ha tocat passar davant el retrat de l'infame Conde-Duque de Olivares més d'un cop...), finalment ho he trobat!

I no sé, només entrar allà m'he emocionat. No sé, té quelcom de màgic estar lluny de casa i entrar en un lloc on parlen de la teva ciutat, i veus coses d'allà, fotos dels Quatre Gats, de la ciutadella, de Montjuïc, del Pavelló Mies van der Rohe, el quadre del Tàndem, els Nonell, les escultures de Llimona... Fins i tot hi havia el projecte de l'eixample de Cerdà, en què una zona estava marcada com a Putxet. I tenia ganes d'agafar a la gent i marcar-los el mapa i dir: Ei! Aquí visc jo! Clar, obviament no ho he fet, que t'expulsin del Metropolitan per desequilibrat mental no és res que pugui posar al Currículum... No sé, em pregunto que passaria si visqués molt de temps fora de Barcelona, si aquest sentiment se n'aniria, si els amics i la família no hi fossin... Què és el que realment em fa sentir que allà, i no aquí on sóc ara, és casa meva? Bé, no sé, ho deixo en l'aire, però confesso que he sortit de l'exposició imbuit d'orgull català, sentint per una estona que la meva ciutat també podia ser el centre del món.

Ah, i per cert, no sé què en deu pensar el nostre govern central, però a les explicacions dels quadres, a la nacionalitat dels artistes diferenciava entre Catalan i Spanish. A mi, m'està perfecte, però m'estranya que no hi hagi hagut cap pollo... Estos separatistas catalanes...

I bé, després d'això ja he anat a trobar-me amb en Kugatsu, ens hem donat un parell més d'hores que he aprofitat per a menjar-me un Pretzl (són com les galetes salades aquestes amb què el Bush es va ennuegar, però en gran, i de pa), i acabar de fer una passada per la zona grega i romana, més art americà (on davant del quadre de Washington Creuant el Delaware he enganxat un grup amb guia que ha explicat el quadre, i mira que no canvia anar a un museu i que t'expliquin les coses o tot just anar mirant un quadre rere un altre a saco... Encara que he d'admetre que el quadre és el dels més grans del museu, i crida l'atenció, així que m'hi hauria entretingut igualment), i quan ja estava perdut en unes galeries plenes de cadires, plats i olles americans del segle XVII, ja eren pràcticament les 5 i ho he donat per bo.

La veritat és que crec que caldria una setmana per a poder veure tot el museu amb calma, però en el fons... realment cal veure TOTS els quadres, escultures, urnes, plats, vasos, espasses, armadures i instruments musicals (sí, perquè també hi ha col·leccions de tot això)? Així que em quedo amb l'exposició de Barcelona, el quadre de Washington al Delaware, l'habitació de Frank Lloyd Wright... I amb una estàtua de bronze (que sempre m'ha agradat més que la pedra) que he trobat per casualitat en un pati, d'una noia tapant-se del fred amb una capa, i que he aconseguit recordar que es diu La Frileuse de Houdon! Així ja en podré buscar fotos...

Perquè sí senyors, tot això ha estat el dia que va i m'oblido la càmera de fotos a casa...

Shogi i Escacs

2007-04-12T05:41:00.000+02:00

Ahir després de sopar vam fer una cosa que comentàvem feia dies amb en Kugatsu: fer una partida de Shogi. A la gent que seguia la serie Ranma 1/2 potser els soni: és com uns Escacs a la Japonesa, amb les fitxes en forma de taüt i Kanjis dibuixats a sobre. Jo sabia que existia des de fa bastant de temps, perquè quan estàvem fent la carrera i ens vam comprar un taulell de Go entre quatre amics, ens vam trobar amb que pel darrere hi havia un taulell d'una cosa que no sabíem que era, que va acabar resultant ser Xian'qi (que en aquest cas són uns Escacs Xinesos), però fins que no ho vam descobrir doncs vam trobar tot de variacions i jocs semblants als Escacs, una de les quals és el Shogi.

I bé, entre que em vaig mirar una mica la Wikipedia pel matí i que després en Kugatsu em va fer una repassada de les regles, em sentia preparat per a la meva primera partida de Shogi. Partida que va durar més d'una hora i que va acabar com jo sabia que acabaria: amb el Kugatsu guanyant-me. Tot i això, el joc em va agradar, potser més que els Escacs, però potser tot just és la novetat, perquè s'hi assemblen força. He de dir que té molta gràcia que quan et menges una peça no la mates, sinó que la captures, de manera que en qualsevol moment pots tornar-la a posar al taulell, jugant a la teva banda. I així, en una situació en què l'altre ja creu que et té contra les cordes, et treus de la màniga una fitxa que ja estava morta, i l'altre es queda amb un
pam de nas.

Però per altra banda, tens molt poques fitxes que avancin més d'una casella: només tens un alfil i una torre, els cavalls no poden retrocedir, i l'únic que hi ha són dues llances, que són torres que només poden anar endavant. Vaig trobar que per moments al joc li faltava verticalitat. Perquè sí, tens el rei i 4 generals, que són com reis amb alguns moviments capats, però tot acaba anant d'un en un.

I bé, en Kugatsu va dir que si volia avui jugàvem una partida d'Escacs.

I així ha estat, després de sopar ens hi hem posat. I bé, li he explicat les regles, perquè no havia jugat mai, l'ha descol·locat una mica l'enrocar, i que els peons no matin igual que es mouen, però més o menys ho ha vist clar i hem començat la partida.

I m'ha guanyat.

Però és que m'he deixat menjar les dues torres en dues jugades consecutives a mitja partida... Patinada d'aquelles èpiques! Encara sort que he aguantat més d'una hora...

Al final, ell m'ha dit que ha trobat que els Escacs i el Shogi són molt semblants, i per això li ha estat molt fàcil de jugar. I suposo que precisament per això a mi em va ser difícil de jugar: sempre se m'han donat malament els escacs. Recordo la vegada que vaig tenir la genial idea d'apuntar-me al torneig de l'escola, que vaig perdre totes les partides... Crec que després d'allò vaig tenir clar que més valia que em dediqués a una altra cosa...

De totes maneres, sembla que el proper joc que provarem serà l'Othello, i jo tinc ganes de reptar-lo a una partideta de Go... O si no ho provaré amb cartes, i perquè no m'he portat el Carcassone, que si no...

Diumenge de Pàsqua

2007-04-09T04:32:00.000+02:00

El dia d'avui podríem dir que ha estat un dia una mica frustrant... Per què? Doncs perquè nosaltres ens les pintàvem molt felices: Diumenge de Pàsqua, aprofitar per anar a veure una Missa Gòspel al Harlem. I no és que jo estigués gaire convençut, una mica per la fama que té el barri, però entre les ganes que tenia el Kugatsu, que a la guia deia que el barri s'havia revalorat molt, i fins i tot estava agafant aire chic, i que també un amic del departament m'havia parlat que ell havia estat en una Missa Gòspel i cap problema, i tothom súper amable i tal, al final m'he acabat convencent a mi mateix. I la veritat és que sí, realment el barri no té res de particular. Fins i tot em pensava que tindria la sensació de desentonar entre tanta gent negra, i que va, perquè estava ple de turistes que anaven a veure Misses Gòspel. I que, com nosaltres, s'han quedat amb un pam de nas!!

Perquè clar, avui anava tothom amb les seves millors gal·les, i les misses eren només per als feligresos. I francament, ho he trobat lògic: ningú no vol que els turistes de torn tafanegin per la teva parròquia el dia de la festa gran de la teva religió. Així que ens hem trobat a les 11 del matí en mig de Harlem, i hem començat la nostra peregrinació...

I és que hem voltat per Harlem una estona, en què el que més gràcia m'ha fet ha estat passar per davant de l'Apollo, pel que sembla una de les sales de música Jazz més mítiques, encara que havien canviat les lletres de plàstic anunciant els artistes, que sortien a les guies de viatge i que jo esperava veure, per una meravellosa i asèptica pantalla de LEDs; hem seguit caminant cap al riu Hudson, i hem arribat al barri en què està la Universitat de Columbia. I allà hem volgut entrar a la Riverside Church, que té un campanar que et permet veure tot Central Park i a què suposadament es podia pujar de gratis, i ens hem trobat amb què estava tancat al públic, i no tampoc no podíem entrar a visitar l'església perquè estaven també fent missa de Diumenge de Pàsqua... Al final hem anat al monument a Ulysses S. Grant, la tomba més gran d'Estats Units i que està envoltada d'uns bancs d'estil Gaudí però amb dibuixos extremadament kitsch.

Encara sort que ens hem pogut passejar per Columbia una estona, perquè després hem volgut entrar a la Catedral de Saint John the Divine, la més gran dels Estats Units. I dic només hem volgut entrar, perquè ja us imagineu quina ha estat la rebuda que ens han donat...

I arribat a aquest punt, hem pres una decisió que possiblement hauria estat millor no prendre. En Kugatsu ha dit: prendre un cafè o algo o dinar. I hem entrat en un restaurant hindú. Detall important, érem els únics clients del restaurant. Aquestes són aquelles coses a què en aquell moment no dones importància, però després si fos una pel·lícula jo hauria tingut flashbacks, i hauria lligat caps... Però no ho he fet. I bé, eren les 12 i mitja, però com que quan és dia de feina molts cops dinem a les 12, em pensava que en Kugatsu es demanaria dinar. I jo ja havia demanat el Tandoori Mixed Grill (amb pollastre, xai i gambes), i va en Kugatsu i es demana un tros de pastís i un cafè. Um, no anàvem a dinar? Hi ha vegades en què realment tinc la sensació (i és que és així) que no ens entenem. Però bé, com que ell ha dit que ja en tenia prou, jo li he dit al cambrer que ho tirés endavant.

Cambrer que mentre esperàvem el menjar, i durant el dinar, anava entrant periòdicament a la cuina i començava a donar crits. Hi ha hagut un moment en què han entrat dues noies demanant taula, i jo he pensat: al menys a veure si no estem sols, però no, en quant el cambrer ha tornat a entrar a la cuina, elles, que encara no s'havien assegut, han agafat i han fotut el camp. Llavors arriba el meu Tandoori. Que, de bones a primeres, semblava Tandoori de només pollastre. I li ho he preguntat, i el cambrer, tot indignat, em diu: No! Mira aquí el xai i aquí les gambes! Mixed Grill! L'esmentat xai era un parell de talls que em pensava que era tomàquet recremat, i de gambes n'hi havia dues de comptades! I no us penseu que eren gambot, ni llagostí. Eren gambes d'aquelles mida moneda de 10 cèntims! Bé, com que la diferència entre el Mixed Grill i el Tandoori de Pollastre era 1 dòlar, he pensat que tampoc no valia la pena discutir, no fos cas que se'm posés a cridar a mi també, i com que de pollastre sí que n'hi havia força, doncs he començat a dinar.

I bé, jo no havia menjat mai Tandoori, però tinc la sensació que el proper que mengi serà més bo que aquell. Segur. I per acabar-ho de rematar, no sé si la barreja d'espècies o si és que he menjat massa o què, però el Tandoori aquell m'ha donat un mal de panxa increïble, que després per la tarda fins que no se me n'ha anat he passat una estona que em cagava (i mai millor dit) en el Restaurant, el Tandoori i el cambrer i la mare que els va parir a tots plegats...

Per sort, després d'això hem arribat a Central Park! Que és un forat verd enorme enmig de la ciutat. És molt divertit estar entre arbres i veure que, per sobre de les copes que estan totes emmaranyades i fan com un núvol gris al damunt del teu cap, sobresurten les puntes de tot de gratacels. De fet, com que no estàs acostumat a estar entre edificis tan alts i no en veus la base, tens la sensació d'estar enfonsat en un sot enorme. Tot i això, he d'admetre que l'hivern (que aquí encara dura, avui ha tornat a caure alguns flocs de neu mentre érem al parc) segur que no és la millor època per veure el parc: per una banda, perquè si durant tot el dia déu n'hi do amb el fred que feia, no us explico a l'arribar a Central Park que és una zona enorme oberta sense edificis que et protegeixin. I per una altra, perquè els arbres estan tots sense fulles, i en molts moments té tot plegat un aspecte bastant tètric.

I recorrent el parc hem passat per davant del Gugenheim, que, sorpresa! tenia tota la façana tapada amb una bastida perquè està en rehabilitació, així que m'he quedat sense foto de l'OVNI del Frank Lloyd Wright, del Metropolitan Museum of Art, on hi ha una exposició sobre Barcelona; del Museu d'Història Natural, que inicialment era un monument enorme a en Teddy Roosevelt i que té les parets plenes de frases lapidàries del pal si he d'escollir entre la pau i la rectitud, escullo la rectitud, ideal per a un museu; i per últim de la casa on va viure John Lennon. O on suposem que va viure, perquè a la guia deia que era allà però a l'hora de la veritat ni hi havia cap placa ni res, així que ens ho creiem.

I estàvem ja força cansats, arribats a aquest punt, però encara ens hem animat a anar fins a la 2a Avinguda i agafar el Roosevelt Island Tram, que és un telefèric que et porta fins la Roosevelt Island, una illa que queda en mig del riu entre Manhattan i Queens. La veritat és que el viatge és curt però és una passada, t'eleves per sobre dels carrers i avingudes, i vas una estona a l'altura de les columnes que aguanten el pont que va paral·lel a tu. De fet, aquest és el telefèric que surt en una de les pel·lícules d'Spiderman, crec que a la primera. I clar, un cop arribats a la Roosevelt Island, en Kugatsu volia agafar ja el metro per tornar, perquè en principi a la illa no hi ha res. Però jo no sé perquè se m'havia entestat anar a la punta sud. En principi, a la meva guia deia que hi havia unes ruïnes d'un hospital de verola, i tal, i a mi caminar entre ruïnes m'entusiasma. I en Kugatsu deia: fa fred, estem cansats i en serio, que en aquesta illa no hi ha res. I jo: però es que hi ha unes ruïnes... I al final l'he convençut, hem caminat una estona paral·lels al riu, que no us vull dir el vent i el fred que feia, i llavors, ens hem trobat amb això:

Una meravellòs reixat que tallava la punta sud de la illa, i al darrere, entre mig d'unes herbes de metre i mig i un fotimer de pedres escampades, un edifici antic, i més enllà, unes ombres que suposadament eren les famoses ruïnes l'hospital de verola. Bé, millor no descric la cara d'en Kugatsu, sort que la bona educació japonesa impedeix que em pugui dir el nom del porc, però estic segur que si hagués estat de Barcelona m'hauria dit de tot. Així que ho hem deixat aquí, hem agafat el metro i encara he tingut temps de fer una rentadora (la primera que faig aquí, en una bugaderia en què contràriament al que surt a les pel·lícules, davant de les rentadores no hi havia gent fashion sinó només propietaris de restaurants xinesos encaixant-hi estovalles) i d'escriure tot aquest rotllo per rematar el cap de setmana!

Downtown

2007-04-08T05:07:00.000+02:00

Recórrer el Downtown avui ha estat bàsicament recórrer carrers entre tendes i restaurant, tendes i restaurants de diferents països i temàtiques, però tendes i restaurants al cap i a la fi...

Tot ha començat a Chinatown, que ve a ser una mica com agafar la zona dels magatzems de la Ronda de Sant Pere de Barcelona, i intercalar-hi entre mig tos els restaurants i basars xinesos de la ciutat. I gent, tanta gent com sigui possible. La veritat és que m'ha acabat semblant una mica agobiant. I sí, hi havia molts cartells en xinès, de fet m'ha fet gràcia trobar una oficina d'un banc en què no hi havia ni tan sols els horaris d'obertura en anglès, però els edificis eren normals, i més aviat vells i descuidats. Hem intentat trobar un temple budista, i després de voltar una estona (després de l'altre dia al Midtown en què la graella era perfecta, tornar a una zona de carrers caòtics pot ser traumàtic) ha acabat resultant una tenda més que estava habilitada amb un altar i molta olor a encens... El més curiós? Anar al Columbus Park, en què hi havia tot de taules de pedra amb taulells a sobre, i veure com a pesar que a les taules d'escacs no hi havia ningú, al voltant de les 4 taules de xian'qi hi havia 4 grups de 10 o 15 xinesos apilats mirant les partides.

I estàvem caminant pel carrer principal de Chinatown quan hem creuat un semàfor i els cartells en xinès s'han transformat en banderes italianes, i els magatzems i basars han desaparegut pràcticament, quedant només els restaurants, això sí, ara italians: era Little Italy. De fet, el que tampoc no ha canviat és el personal de les tendes, és curiòs veure una dóna xinesa venent Torres de Pisa i samarretes amb Italian girls are the best in the world. Hem dinat pasta en un restaurant de per allà, on al tiquet hi havia el preu del dinar més un 18% de Grauity (sí, amb u), que he preguntat i m'han dit que era el servei, més el 8,75% de Taxa de l'Estat de Nova York, que sempre cal afegir al final, fins i tot al súper (em recorda quan era petit i anava a comprar al Makro que calia afegir l'IVA als preus...). Al menys el pa i els gnochis estaven bons especialment el primer.

Seguint cap al nord, Little Italy s'ha transformat en Nolita (original abreviació de Nort of Little Italy, també hi ha Lolita, que significa Lower Little Italy, però em sembla que aquesta no la he vista, sabeu que segur que me n'hauria adonat), han començat a aparéixer tendes de roba i disseny, i ens hem trobat al Soho (que significa South of Houston Street, semblen mentida el que es pot aprendre llegint guies de viatge i l'afició de la gent d'aquí a posar noms d'aquest estil). I bé, si a l'arribar a Little Italy els carrers estaven més tranquils, el Soho estava a vessar de gent. Especialment a Broadway, on hi havia les tendes de roba. Després hem anat passejant per carrers més secundaris, més tranquils i on hem trobat algunes tendes curioses, com una de mosaics (sempre m'he preguntat qui no voldria decorar la paret del seu lavabo amb un mosaic de l'àliga americana o d'un superheroi de 2 metres, però he d'admetre hi havia coses molt guapes), o The Evolution Shop, en què venien tot tipus d'insectes i aranyes en plàstic, parts de bèsties i bèsties completes dissecades (com un cap d'ós, imprescindible al costat del llit i rematant l'estora de la resta de la pell), fòssils, i esquelets d'animals i humans, incloent un d'una dona embarassada amb esquelet de fetus incorporat (feia MOLTA grima, només he pensat que esperava que fos una reproducció).

I després d'això, ja hem agafat el Metro i cap al World Trade Center! O bé, cap a un descampat enorme, de què estàs separat per una valla i en què, encara, aquí i allà afloren alguns trossos de columna de formigó, amb tot l'armat retorçat. Hi ha exacavadores, grues, i algunes altres màquines desperdigades. No puc dir que impressioni, és un descampat molt gran, però descampat al cap i a la fi, però sí que fa pensar una estona. Impressionava més veure les fotos i els regals que havia deixat la gent, sentint un home gran, amb pinta de hippie, però dels que eren hippies als 60, que tocava la flauta travessera.

D'allà, cap a Wall Street, a veure la Borsa, que és mítica però en el fons de fora no té res de particular, i caminant, caminant, fins la punta de Manhattan, que sembla que no s'hagi d'acabar mai, i per fí l'he vista, en mig del mar: l'Estàtua de la Llibertat, Miss Liberty! Deu ser enorme, perquè queda bastant lluny de la costa i tot i això sembla força gran... Una altra cosa que em queda pendent! Allà a la punta de la illa hi ha un petit parc, i es veu Brooklyn d'una banda i Nova Jersey de l'altra, que encara no havia pogut veure, i que al menys d'aquesta banda són més gratacels fent la competència als de l'altra banda del riu Hudson...

I amb un vent que em recordava que tot el dia havia fet força fred, encara que sense neu aquest cop, hem agafat el metro de tornada cap a casa, amb temps de passar abans pel súper Met i comprar una caixa de Donuts americans, estil Homer Simpson. 12 donuts gust natural, glassejat i xocolata... Wawawawa... I és que després de tant voltar per les nacions, necessitava recordar una mica exactament on era...

Estrès

2007-04-07T02:04:00.000+02:00

Avui, mentre em prenia una sidra calenta amb caramel i canyella, recepta Starbucks del costat de la Universitat, i cosa que mai no hauria pensat que trobaria bona si m'ho haguessin dit quan era a Barcelona, he pogut donar per tancades les 48 hores de més estrès des que vaig arribar aquí a Nova York.

I és que la veritat és que em dóna la sensació que la gent penca molt aquí. Clarament, més que a Barcelona. Un exemple és la hora del cafè. En comptes d'anar a fer un cafè a mitja tarda, com el que fem a Barcelona pel matí a la feina, que vas, et demanes el cafè, te'l prens tranqui·lament amb els companys de feina, i comentes les notícies del diari i les aventures estranyes que t'han passat el cap de setmana; doncs en comptes de tot això, senzillament quedes amb els companys, vas a buscar el cafè a la tenda, te l'endús amb un got de plàstic, parles durant el camí d'anada i tornada, i en quant arribes a la Universitat cadascú se'n va al seu despatx a prendre's el cafè tot sol mentre es torna a posar a pencar...

I clar, només faltava que el dimarts m'avisessin a les dotze menys cinc que hi havia la reunió bisetmanal del grup a les dotze. Reunió que es fa a la hora de dinar perquè així hi ha qui aprofita per a fer-ho mentrestant, i així suposo que pot seguir pencant només acabada la reunió. I clar, la reunió va començar amb un home que anava parlant, molt a poc a poc, explicant que havia estat la setmana anterior en tals congressos, i s'havien pres tals decisions aquí i allà. I quan va acabar va girar el cap cap a l'home que hi havia a la seva dreta, i aquest va començar a explicar-li el que havia fet durant les dues setmanes anteriors. I llavors vaig captar-ho: el del principi era el cap del grup, que tot sigui dit de passada, és un pioner i una de les persones més famoses en el que és el meu camp, i el que tocava ara era explicar-li tothom el que estàvem fent. Clar, quan em va tocar a mi, va ser un: bé, porto cinc dies aquí, i dos eren cap de setmana, i havia de fer papers... vamos, que no he fet res... però prometo que algo faré!

A més a més, tothom estava fent un munt de coses, i havia d'obtenir un munt de resultats per al cap de dues setmanes. Després alguns em van confessar que era molt habitual que la nit abans de les reunions tothom acabés pringant i quedant-se despert fins les tantes per acabar el que havia dit que faria, però les llebres ells les deixaven anar...

I a tot això que el que em fa de supervisor mentre sóc aquí va proposar que en Kugatsu i jo féssim avui divendres una presentació per a explicar de què anava la nostra tesi, i el que volíem fer aquí, una mica perquè la gent del grup ens conegués i tal. Lo típic, quatre diapositives, uns quants resultats, pim, pam.

Total, que em vaig posar a fer diapositives, però com que sóc un matat i tenia tot d'idees que volia provar, i em comptes de quedar-me amb els resultats que ja tenia, vaig voler retocar les programes i tornar-ho a llençar tot a executar. Mentrestant anava fent diapositives, em van avisar d'un programa que no funcionava a Barcelona... i va passar la setmana, era dijous i encara no tenia ni les transparències acabades ni els programes en marxa.

Estrès. Vaig aconseguir acabar els programes i llençar-los a córrer als ordinadors del departament de Barcelona, i vaig mirar d'acabar les transparències per a ensenyar-se-les al meu supervisor per la tarda. Se les ensenyo, bé, aquí falten resultats, però per demà al matí les tinc! Segur!

Clar, jo comptava amb després de sopar connectar-me des de casa als ordinadors de Barcelona, baixar-me els resultats, afegir unes boniques taules a les transparències... Però llavors ens trobem amb que no ens podem connectar a Internet des de casa perquè no sabem el número de telèfon a què cal trucar amb el mòdem...

Total, que després de sopar, ja em veus a mí amb el portàtil al llit, retocant transparències a marxes forçades i de tant en tant mirant a veure si podia robar-li la Wireless a algun veí i connectar-me als ordinadors de Barcelona, encara que només fos una estona per a baixar-me alguns resultats i tenir alguna cosa.

A les 11 sembla que puc, però perdo la connexió quan estic a mitja feina. Finalment, cap a les 12 ho aconsegueixo. I vinga, acaba de processar això, la 1; treu números, les 2; fes taules, les 3. Me'n vaig anar a dormir a les 4! I encara, més o menys ho tenia tot llest. Però aquest matí ens hem hagut de llevar d'hora i tornar cap a la Universitat per acabar-ho... Una mica més i em quedo clapat al Metro!

Tot i això, al final tot ha anat bé. De fet, era una presentació informal, així que tampoc no hauria d'haver-me preocupat tant! Bé, només he tingut la sensació que els he fotut un rotllo de tres quarts d'hora, però aquesta sensació la tinc bastant sovint, em temo... :)

Per sort per a tots, demà toca turisme: Lowtown, incloent Soho, Chinatown, Little Italy, Zona Zero i... el cul de l'Estàtua de la Llibertat, perquè l'Estàtua em sembla que mira cap al mar, i nosaltres la mirarem des de terra. La cara, per a un altre dia.

Avui Neva

2007-04-06T00:52:00.000+02:00

I fa una rascaaaa que no vegis...

És un petit detall, que volia compartir amb tots vosaltres.

Liant-la

2007-04-04T22:23:00.000+02:00

Des d'aquesta tarda ja tinc mòbil americà!

M'he comprat una targeta de pre-pagament, i així em poden trucar des de Barcelona amb una oferta de Telefònica, que val 5 cèntims per minut sense establiment de trucada a qualsevol fix o mòbil d'Estats Units, amb un abonament mensual de 3 euros. Ho vam parlar amb la Laura, però com que a les hores a què ella em pot trucar des de casa jo sóc a la feina, i després quan jo arribo a casa ella ja dorm, vam pensar que el millor era mirar de trobar un mòbil i així em podria trucar encara que jo fos a la feina.

I això que vaig pensar: un mòbil de targeta serà la millor opció, perquè per tres mesos no crec que em valgui la pena fer-me un contracte. I vaig pensar... quins records! El meu primer mòbil de targeta, en aquella època en què ningú no tenia mai saldo, perquè tothom es comprava el seu primer mòbil i deia: jo només el faré servir per a rebre trucades; i l'anar al banc a recarregar el mòbil... snif! Doncs posat en això, vaig anar a preguntar-li a una companya del departament que és Portuguesa si ella sabia com estava el tema. I clar, em va dir: ves i pregunta a la tenda. Però em va dir que si volia, ella tenia un mòbil vell, i que només hauria de comprar-li una targeta.

I bé, vaig anar al T-Mobile que hi ha davant de la Universitat, i vaig preguntar. I el dependent que hi havia a l'entrada em va dirigir cap un altre dependent, un negre amb rastes que parlava ràpid. Molt ràpid. I que deia bucks, i coses per l'estil. Realment, em costava bastant entendre'l. Però vaig entendre que la oferta millor que tenien era de 30 euros mòbil més 30 minuts de saldo, i que si volies només una targeta, eren 15 euros i tenies 150 minuts de saldo.

Aquí m'hauria d'haver adonat d'alguna cosa, jo. Perquè 150 minuts per 15 euros és molt barat. Massa. Però com que m'havien comentat que el telèfon als Estats Units era barat, doncs vinga, m'ho empasso. I em semblava lògic: per només la targeta has de pagar menys que per un telèfon. Havia oblidat dues paraules que són l'essència de la societat americana: consumisme i marketing (a part de denúncies i advocats, però això ja és un altre tema).

Total, que avui la companya m'ha portat el seu mòbil, un meravellós Nokia de l'any de la picor (crec que el primer Alcatel One touch Easy que vaig tenir era més petit) i jo arribo allà a la tenda, torno a parlar amb el broda que estava al mostrador, provem que la targeta va bé amb el mòbil, me l'activa, fa tota la paperassa, em passa la targeta i em fa signar el rebut.

50 dòlars.

Més la taxa de l'estat de Nova York, que és un 8'375% i que a tot arreu t'afegeixen a posteriori.

Total, gairebé 55 dòlars. I ja estava tot fet. Idiota! Fifty, no fifteen! M'hauria d'haver adonat que era evident que havien de ser cinquanta i no quinze! I sí, tinc 5 vegades més minuts en trucades, i també un mòbil 3 vegades més gran, i en blanc i negre, i que només puc enviar missatges en majúscules... Suposo que acabaré gastant-los, encara que sigui trucant a Barcelona. De moment, he intentat enviar missatges, un a la Laura, i un al meu mòbil espanyol, i el del meu no l'he rebut. Només he rebut al mòbil americà dues notificacions esqüetes que diuen "Pending" i el número a què he enviat el missatge... Al menys sembla que donar to sí que en dóna...

Però bé, tot sigui per poder parlar amb la gent!

I tot això em passa el dia següent que utilitzéssim el forn per a cuinar unes albergínies perquè s'havia espatllat el microones, i acabéssim descobrint que estava espatllat el control, i triguéssim més d'un dia en poder parar-lo. Quan ens vam anar a dormir crèiem que l'havíem parat, però al matí estava tot el forn encès. Ho vam tocar, i semblava que estava parat, però a l'arribar de la feina, la xapa estava calenta. Ho vam tornar a tocar, i finalment vam trobar un punt en què el control quedava encallat, i es va aturar. Però en total, més 24 hores el forn obert, i un forn de gas. No us podeu imaginar el que significa això per a la meva consciència ecològica. M'imagino el gas cremant i cremant, i veig tot el fum, i els gasos tòxics... Horrible...

I es que la qüestió és liar-la, a Nova York, a Barcelona, o on sigui!

Flushing Meadows

2007-04-01T23:34:00.000+02:00

Aquest matí he tingut una experiència que mai no havia tingut: tancar-me dins una banyera plena de fongs i començar a passar un drap amb amoníac per les quatre parets, fregant com un boig. I mentrestant pensava el que m'havia dit en Kugatsu: pel que sembla, al Japó es diu que les persones de grup sanguini A tenen una major predilecció per la neteja. Així que ja veieu, estic descobrint que són tan obsessionat per la neteja com... ma mare? Oh no! :)

De totes maneres, després d'això he pensat que hi havia prou de neteja per avui, i hem anat al Flushing Meadows Corona Park, que està a prop del nostre apartament, a Queens mateix, i que a mi em sonava per les instal·lacions on es du a terme el Torneig de Tennis del Estats Units. A la guia sortía, i posava la història, que el parc es va construir per allotjar l'Exposició Internacional que es va dur a terme a Nova York, i després el van aprofitar per a la segona vegada que la van fer (vamos, com si a Barcelona en comptes de construir l'Exposició de la Plaça Espanya per a l'any 1929, haguéssim aprofitat la Ciutadella de la de l'any 1888). També he pensat que per a compensar ahir, que va ser dia que vam fer el que qualsevol turista que va a Nova York fa, avui aniríem a alguna cosa una mica diferent.

I és curiós, perquè un s'esperaria que Flushing Meadows estés en una zona residencial pija, rotllo Pedralbes, i que va. Per a començar, arribes allà amb un Metro d'aquests elevats, amb parades rotllo Mercat Nou. Baixes de la parada, i segueixes la 111st street, i et trobes amb una zona de cases més aviat pobres i d'immigració sud-americana.

Tothom parla en espanyol, et preguntes: sóc a Nova York encara? I finalment arribes al parc, i penses... Um, no sé quan va ser l'Exposició, però crec que no hi han fet res des de llavors en aquest parc... Les fonts estan seques, hi ha tot d'estàtues de bronze, que no estan mal, però es veuen velles. I el que més canta són els edificis. Hi ha un bar que es diu The Park Terrace, que està muntat com un edifici a 20 o 30 metres d'alçada sobre quatre columnes enormes. Es veu desfassat.
I després d'estar voltant una bona estona, ens hem acabat trobant amb una espècie d'òval de ferro amb tot de cables i dues torres de formigó, tot rovellat. De fet, ho he vist com un escenari ideal per a històries cyber-punk, però poca cosa més.

Tot i això, ha tingut la gràcia d'estar davant les instal·lacions de tennis... I de comprovar com, a Sud-amèrica, el futbol es du a la sang. A part dels camps de futbol oficials que hi havia al parc, a qualsevol tros de terra hi havia gent que havia posat dues bosses o dos pals i jugava a futbol. Gent de totes les edats, tots llatins. Fins i tot hi havia gent que jugava a futbol dins les piscines de les fonts, que estaven seques. I en mig de tots els partits, en una dels camps oficials hi havia un equip de gent vestida amb la samarreta del Barça, m'ha fet certa gràcia, i els he fet una foto.

En mig de tot això, s'ha posat a ploure, feia un fred de collons, i hem decidit tornar a casa. Però al passar per un pas sota les vies del tren, ens hem trobat amb dues dones que venien, atenció, menjar cuinat en dos carros de la compra. Hi havia un dipòsit de carbó, i tot d'olles i allà feien botifarres, arròs, blat de moro... De bones a primeres he passat de llarg, però després ho he estat pensant, i li he dit al Kugatsu: espera. I he anat allà, he dubtat un moment si parlar en anglès o castellà, però al final he assenyalat les botifarres i he preguntat: ¿cuánto valen? I he comprat unes morcillas, esperant que em deixaria fer-li una foto. Al final la dona no s'ha deixat fer una foto, però m'ha dit que al carro sí, així que aquí la teniu. Amb dona hauria molat més, admeto que era autèntica:

M'ha fet gràcia que, com sempre, m'han preguntat d'on sóc, crec que aquí m'ho pregunten cada cop que parlo amb algú (i de fet, passa sovint, la gent té molta tendència a posar-se a parlar amb tu al Metro, a la cua del cafè, encara que no et coneguin de res). I bé, com que sóc un chaquetero, sempre dic que sóc espanyol de Barcelona,
és molt més fàcil, tothom ho entén, i no es tracta de buscar-te enemics perquè ets un nacionalista radical.

I res, ja que havíem comprat les botifarres, he acabat fent la truita de patates, ensenyant-li a en Kugatsu com es fa, i ens ho hem menjat tot en un sopar propi de la Cultura del Mestissatge: truita de patates, pa amb tomàquet, arròs blanc i morcilla de pèsols i ceba de ves-tu-a-saber-on (confiant en allò de el foc ho crema tot).

Llàstima que en Kugatsu hagi acabat posant Ketchup a la truita...

Midtown

2007-03-31T23:41:00.000+02:00

Després d'un parell de dies de feina a la New York University (sí, he començat treballant i tot!), avui finalment he començat a fer el giri per Manhattan. I ja posats, hem començat amb el Midtown, la part que queda just per sota de Central Park, i que nosaltres hem fet arribar fins just a sobre del Greenwich Village, on està la Universitat.

I bé, de bones a primeres et trobes amb que tot és gran i alt. Molt gran i molt alt. De fet, tot és tan gran i tan alt que et quedes una mica decepcionat, perquè els gratacels estan envoltats d'edificis que no són tan alts com ells, però déu n'hi do, i la sensació d'altura es perd. De fet, les avingudes i carrers són també increïblement amples... És com un món a escala de gegant, un lloc on s'han perdut les proporcions.

Però per altra banda, és un lloc on està tot. TOT és allà, tot el que és famós i de què has sentit a parlar tant és a Nova York. Caminant per la 5a avinguda, et trobes que allà hi ha totes les marques de moda, totes les joieries i cases de diamants (he pres nota d'alguns dissenys per a mon pare, bagatel·les de 48,000 dòlars), el New York Times, el Rockefeller Center. Te'n vas cap a Times Square i et trobes amb la casa de gambes Bubba Gump (sorprenent, però existeix), la seu de Reuters, a part del Times Square en si, que és prou famòs.

Segueixes caminant per 42nd Street i et trobes amb la Biblioteca Pública de Nova York, que a part que em sembla que és la que surt a la pel·lícula dels Caçafantasmes (és el que m'ha recordat, què voleu que hi faci?), és una passada de lloc per anar a estudiar o pencar: és d'estil del segle XIX, i té un sostres impressionants. Allò que si visqués aquí possiblement sovint passaria d'anar a la Universitat i em vindria amb el portàtil aquí, a més a més hi ha WiFi i endoll a les taules (sempre puc mirar de fer-ho durant aquests 3 mesos). Just davant et queda l'edifici Crysler, que és digne de Gotham City, amb unes gàrgoles metàl·liques a 50 pisos d'altura sobre el terra (de fet, ja el primer dia ja em vaig quedar amb la sensació que tota Manhattan ÉS Gotham City: els edificis són mastodòntics, i l'estil d'arquitectura més corrent és el de principis del segle XX, amb tot d'ornamentacions, i gàrgoles, i tal, que realment semblen el lloc ideal per a veure passar el Croat Emmascarat). I seguint fins al final del carrer arribes a les Nacions Unides, i llavors, per fi, veus el riu, i Brooklyn a l'altra banda.

Et queda encara anar a veure l'Estació Central, que com totes les estacions centrals de les grans ciutats és preciosa, també de finals de segle XIX, rotllo època daurada del ferrocarril (i en aquest cas de Nova York, està claríssim que a principis de segle XX a aquesta gent els sortien els calés de les orelles), a veure quan Barcelona pren nota, perquè l'Estació de Sants diguem-ne que gaire a l'altura no ho està. I el següent pas: l'Empire State Building. I, encara que pel que he dit pogués semblar el contrari, l'Empire State m'ha impressionat. He vist el Rockefeller Center que potser sigui més alt, i segurament n'hi ha gratacels més moderns que segur que ho són, però l'Empire State té una majestuositat que impressiona. No sé, és l'amplada, les proporcions, com et sents quan el mires des d'avall... Tot i això, m'ha quedat pujar-hi, però segurament esperaré a que vingui la Laura, que són 18 euros, i pica una mica.

I bé, per a rematar-ho, sempre pots anar a veure el Flatiron, l'edifici aquell que per un costat no fa més d'un pam d'ample; i cap a casa, a gaudir d'un sopar autèntic japonès que hem preparat amb en Kugatsu (sopa de miso, arròs fet amb l'arrossera a vapor, carn de bou amb verdures i salsa de soja, i... enciam amb tomàquet i oli d'oliva verge, diguem-ne, el toc mediterrani). Per cert, demà faig truita de patates.

I també per cert, com que veig que el que us agrada són les fotos, he creat un compte a 23HQ per a penjar-ne a mida que les vagi fent. Així que ja sabeu, www.23hq.com/ausiaso.

Barcelona... Ginebra... Nova York!

2007-03-29T13:55:00.000+02:00

Doncs sí senyors, ja sóc a Nova York!

La veritat és que el viatge va anar bé: sense retards, vaig poder fer la connexió a Ginebra que em va sobrar un munt de temps, i no se'm va fer excessivament pesat. Tot i que clar, acostumat a viatjar amb companyies de baix cost, viatjar amb Swiss té les seves ventatges:

Et donen una magdalena i una xocolatina suissa durant el vol de Barcelona a Ginebra, i un apertiu, el dinar, un gelat, una calzone i una xocolatina suissa durant el vol de Ginebra a Nova York.

A part de la beguda que pots demanar amb cada àpat (que en el meu cas van ser 2 cafés i 3 Coca-Cola's), et van passant cada cert temps per si vols aigua.

Et donen un coixí i una manta per si vols tapar-te i fer una becaina. Encara que com podeu suposar després de llegir la meva dieta liquida, jo al final no vaig dormir gens...

Tens consola!!! Bé, tens una pantalla davant cada seient, i del lateral del seient surt un híbrid comandament a distancia - de consola que et serveix per a controlar-lo. De fet, jo quan vaig asseure'm i vaig veure uns botons X, Y, A, B de colors vermell, verd, blau i groc, vaig pensar: Super Nintendo? I sí, efectivament podies triar entre 4 pelicules que estaven fent, tot de documentals, vàries cadenes de musica i jocs! A veure, eren una mica xorres, pero si jugar al TrackMania amb el teu portàtil i fer la Xarxa a major altura de la teva vida quan tornes de Budapest té el seu encant, com no l'ha de tenir jugar al Pong al teu seient d'avio? Encara que jo em vaig viciar més al Trivial, a pesar que les preguntes eren de cultura americana i no n'endevinava ni una... Tot i això, va haver-hi un moment en què la consola en questió va comencar a penjar-se de mala manera i vaig acabar posant-me a llegir, que això no falla mai.

Doncs bé, 6 hores després d'haver deixat Ginebra vaig comencar a veure trosos de terra per la finestreta, una terra negra tacada de geleres que va resultar ser Terranova. I 8 hores després, vaig aterrar a l'aeroport de Nova York. Estava a Nova York, no m'ho creia!!! Faltava passar el control d'immigració, que em tenia molt nerviòs, pero al final em van preguntar què venia a fer, em van fer una foto, em van prendre una mostra de les empremtes dels dits i em van enganxar la targeta verda al pasaport, recordant-me amablement que si la perdia i no l'entregava en sortir del país podia tenir... problemes per tornar a entrar als Estats Units.

Arribar fins l'apartament va ser una mica més d'odissea: agafa la llençadora de l'aeroport a una estació de Metro, agafa el Metro que és com el forum de les cultures (crec que jo era la única persona que no era negra, sudamericana o asiatica del vagó) i després carrega amb la maleta, la bossa de mà i el portàtil fins l'apartament. Per sort, em vaig aclarar bastant be, no em vaig perdre i vaig trobar l'apartament a la primera!

I allà estaven els meus dos companys de pis Japos. Que... sorpresa! Em tenien unes sabatilles preparades a l'entrada perque em treiés les sabates per anar per l'apartament. Un d'ells acabava d'arribar, com jo, i l'altre era el que ja estava establert, que marxa el diumenge... i el responsable del merder que hi havia al pis. Mangas desperdigats per tot el terra, bosses de plàstic i roba bruta per tot arreu, la cuina feta una porquera, amb els fogons plens de merda resseca i recremada, paelles brutes, greix a la paret i l'armari, pèls a tot el terra del lavabo... Diguem'ne: un fàstic. I el meu pare preocupat i dient-me abans de marxar que sobretot fos ordenat, que anava a conviure amb més gent... Tot sigui dit que ahir ja vaig passar l'escombra pel lavabo i el dormitori, i aquest matí, com que amb el Jet Lag m'he llevat a saco de d'hora, m'he posat a netejar la cuina amb desengreixant i força de bracos... Per sort l'altre company, en Kugatsu, sembla bastant més endrecat i molt agradable. A veure que tal em va, però sembla molt bon tio.

Evidentment, vaig fer una prova de parlar en japonès, però com que em van mirar amb cara de... no destrossis la nostra llengua, europeu de pacotilla, vaig pensar que millor ho deixava per a més endavant, quan em tinguessin més confiança...

Per rematar el primer dia, vam anar a sopar a un xinès, i vaig tenir el meu primer contacte amb les racions americanes... El Hot And Spicy Beef era perque en mengessin dos com jo... Encara que suposo que tot el que havia endrapat a l'avio també ocupava espai a l'estòmac, ni que fos feia més de 8 hores.

De moment avui ja he anat a pencar, i a conèixer el professor que m'ha convidat (que per cert és com el Lluís Màrquez, un company del departament de Barcelona, en japonès). Aquesta tarda, comprar teca (i més productes de neteja). Tinc la sensacio que ja trigo en anar a fer el guiri!!

I per cert, aixo és DIFERENT, i hi ha molts detalls que canvien. Pero ja ho explicaré en un altre moment, que ara em toca anar a fer paperassa!

Tot Llest

2007-03-27T23:39:00.000+02:00

Setmanes fent papers, dies de comiats, tota la meva roba escampada sobre el llit ahir i avui dins la maleta, sopars familiars, trucades d'última hora, la taula del despatx buida i neta com no ho estava des d'al cap de 5 minuts que vaig asseure-m'hi per primer cop i una mirada enrere als companys que m'havien abraçat uns segons abans, nervis, dubtes il·lusió i una darrera entrada al blog abans de marxar...

Tot està llest. Nova York, demà ens veiem!