Falsos Mites Sobre el Cos Humà

Després d'estar sentir durant més de vint minuts un japonès que era la barreja de'n Alex Turner dels Arctic Monkeys amb n'Albert Pla (aquest últim després de fotre's tres o quatre Xibeques, encara que suposo que seré també em serveix), tota la barreja de personatges fent una xerrada sobre clustering de documents de text, crec que puc dir em trobo en condicions de poder escriure un post (encara que no descarto que el fet d'haver-ne fet ja la meva, de presentació, també ajudi), el primer després de més d'un any, per començar a explicar, de la forma que sempre ho he fet (és a dir, sense cap mena de mirament ni pietat pels possibles lectors), els dies del meu viatge a Miami Beach, Florida, USA, per assistir a la 9th IEEE International Conference on Data Mining, també coneguda (com, per altra banda, gairebé tots els congressos) per les sempre críptiques sigles d'ICDM 2009.

Per on començar? Doncs bé, després de la introducció clàssica amb paràgraf d'una sola frase i diversos parèntesis empotrats, crec que la millor forma d'entrar en matèria seria a través del tema que dóna nom al post: Falsos Mites Sobre el Cos Humà. De què n'hi ha molts, no cregueu, sobre temes tant diversos com l'alimentació, la forma física o la sexualitat. I de tots ells se n'hauria de parlar obertament, perquè parlar de les coses a mitges fa que només circulin mitges veritats, i les mitges veritats s'acaben transformant en mites, i arribats a aquest punt certament podem dir que ja hem begut oli!

Exemple de mite (en context): Jo ara fa tres dies era a Barcelona, i sabia que l'endemà a les 10:25 del matí havia d'agafar un vol d'onze hores fins a Atlanta, esperar durant sis hores allà i llavors agafar un altre vol d'un parell d'hores més fins Miami, on havia d'anar a presentar l'article que (finalment) ens havien acceptat al ja esmentat ICDM 2009. Però jo tenia moltíssimes ganes de muntar un sopar a casa, encara que em suposava que acabaria tard i que tindria poc temps per a dormir. Sobretot, tenint en compte que sóc incapaç de fer la maleta d'un viatge a més de vint-i-quatre hores vista, i com que havia de posar-me a preparar el sopar només arribar a casa, era bastant evident que acabaria a les tres o les quatre de la matinada traient de l'armari a sac tantes tuples <samarreta, calçotets, mitjó, mitjó> com dies estaria fora (intentant que els dos mitjons fossin del mateix tipus, òbviament). Ho hauria fet igualment, però he de confessar que aquí van entrar en joc els Falsos Mites Sobre el Cos Humà. El meu pensament va ser: si no he dormit durant la nit, m'adormiré com si res a l'avió, i em fotré la clapada del segle, que per a això tinc onze hores. Mite! Rumor! Fantasia! Quimera! Error, gran error! Però jo en aquell moment poc m'ho esperava!

Així que vaig fer el sopar (que va anar genial, per cert, i que per tant justifica tota la son que vaig passar) --- les dotze, la una, les dues --- després encara vaig sortir de casa --- les tres --- vaig tornar a casa --- les quatre --- em vaig posar a fregar els plats --- les cinc --- vaig fer la bossa --- dos quarts de sis --- vaig comprovar per enèsima vegada que tingués els bitllets i el passaport, em vaig rentar les dents, vaig posar dues alarmes, em vaig posar al llit --- les sis. L'alarma estava posada a les set, es podria dir que va ser un formalisme el fet de dormir aquella hora.

Un formalisme que em va estar a punt de sortir car, perquè, com era d'esperar, em vaig despertar a dos quarts de vuit amb un record molt molt vague d'haver aturat un dels dos despertadors per a esperar que l'altre sonés (i també amb la sensació immediata de l'he cagada). No havia sonat, i en aquell moment no entenia per què. Tampoc és que en tingués el temps: va ser llevar-me, vestir-me i sortir corrent per agafar un taxi que em dugués a l'aeroport, perquè era força clar que no arribava a agafar el tren a Sants per més que volgués. A posteriori, el perquè que no entenc és per què em vaig despertar: una de les alarmes que havia posat era la del mòbil, que tinc programada intel·ligentment perquè només soni de dilluns a divendres, així que la que havia aturat era la del rellotge, que havia de sonar després...

En qualsevol cas, vaig aconseguir arribar a l'aeroport, em vaig passar una hora i tres quarts mirant els sostres de la nova terminal mentre feia cua al mostrador de facturació, cua al control de seguretat, cua al control de passaports, i cua abans d'embarcar; i quan finalment vaig entrar a l'avió, i em vaig estirar als meus dos seients de darrera filera (al menys no tenia ningú al costat, cosa que s'agraeix en un vol d'onze hores!)... no em vaig poder adormir! Estava esgotat, però no, el meu centre del son (o potser la glàndula pineal, qui sap) va decidir que no, i era que no. Vaig anar fent cops de cap, però mirant el rellotge cap dels cops va durar més de cinc o deu minuts. Així que vaig acabar alternant lectura i cops de cap durant onze hores. I vaig acabar enyorant els refregits de Super Nintendo que tenien els avions de Swiss One quan havia anat i tornat de Nova York ara fa tres anys...

Tot i això, a base de cops de cap m'havia recuperat una mica, així que en arribar a Atlanta, i després de l'inevitable control de seguretat, amb preguntes com de què era la conferència a què anava (després vaig veure que el policia anava de bon rotllo, però de bones a primeres després de dir Data Mining vaig pensar que acabava a la garjola), vaig poder estar passejant per l'Aeroport d'Atlanta, que és, com era d'esperar (i com tot en aquest país), enorme. Em vaig fer un White Chocolate Mocha al Starbucks (un altre clàssic), i després de molt rumiar-m'ho em vaig acabar comprant A Tale of Two Cities per a llegir al viatge de tornada (les quatre-centes pàgines que em quedaven de One Last Breath havien estat danys col·laterals del meu atac d'insomni inesperat). També vaig haver de comprar per enèsima vegada adaptadors per a l'endoll del portàtil (a afegir a la llista de productes més cars del món: or, platí, tinta d'impressora i adaptadors de corrent), i vaig fer la nota mental d'aprendre a restar hores, perquè de les 15:10 a les 21:55 n'hi ha gairebé set, d'hores, no sis...

Francament, no podia dir que tingués Jet Lag. Havia dormit una hora i mitja de les anteriors quaranta-dues: el que tenia era una manca total i absoluta de referències temporals. Tant podia haver estat el matí, com la nit, com l'hora del té: per a mi eren quarts de quinze. Però suposo que una mínima capacitat de resposta a l'entorn li deuria quedar al meu cos, i en el moment en què es va fer de nit a l'aeroport d'Atlanta les piles se'm van començar a acabar. I clar: no era plan de quedar-me clapat allà enmig, així que vaig anar aguantant davant la porta d'embarcament com vaig poder, amb vint minuts de propina per retard del vol. Em va tocar seient davant de la sortida d'emergència, i va venir un hostès a prendre'm declaració jurada que entenia anglès i que sabria obrir la porta en cas d'emergència. Sí, el que vulgui, però deixi'm dormir, i si hi ha un accident, obriré la porta, però sortiu sense fer soroll! Em vaig adormir immediatament en el moment en què l'hostès va donar per acabat el sermó rotllo In God We Trust (pobrets, més els valia, perquè si jo els havia de treure d'algun problema, ho tenien clar), per a despertar-me quan ja érem volant des de feia mitja hora, i tornar-me a adormir just abans de l'aterratge.

Però bé, després de tot això, finalment, podia dir que ja era a Miami! I, tot un detall d'aquells que un no aprecia mai fins que algun cop no li passen, la meva bossa també (encara que va trigar a sortir, la condemnada). Eren dos quarts d'una, així que vaig agafar un taxi fins a l'hotel a Miami Beach (amb parada a mig camí al caixer perquè el conductor, un paki que nedava en mocadors de paper perquè estava refredat com una sopa, em va dir que no li podia pagar amb targeta), on vaig acabar arribant a la una tocada. Formalitats de registre, donada de claus, entrada a l'habitació, descoberta que era enorme (com tot en aquest país) i també, molt més interessant i sorprenent, que la tassa del water feia només dos pams d'alt, així que podies tirar de la cadena amb el peu! Una experiència extraordinària, i que recomano encaridament que aprofiti a tot aquell a qui se li'n presenti l'oportunitat!

Quarts de dues, hora de dormir! En feia gairebé quaranta-vuit de la darrera clapada amb cap i peus, així que ja tocava. I aquest cop sí que no va haver-hi glàndules pineals que emprenyessin. Només llàstima que a l'endemà el servei d'habitacions no estigues d'acord amb els meus horaris particulars, però això clarament ja és una altra història...

Carmel

(En agraïment a aquell que em va fer descobrir el seu barri)

Avui he tornat a passar pel Carmel, mesos després de la darrera vegada. Ha estat un passeig perquè sí, perquè he sortit a les 7 de la feina i no tenia ganes d'arribar a casa abans de les 9. Així que he passat aquest temps que m'he regalat a mi mateix caminant tot al llarg de la Ronda de Dalt fins arribar al barri; enfilant General Mendoza per a baixar després per Cardedeu; girant a l'altura de Castellterçol fins a Mare de Déu del Coll; tornant a pujar per Santuaris; serpentejant de baixada per la carretera del Carmel i els carrers de Can Baró fins acabar sortint a Verge de Montserrat.

La sensació que m'ha envaït aquesta tarda, i que m'envaeix sempre que sóc al Carmel és la d'estar fora. Sóc fora de la geografia física de la resta de Barcelona, en un dels punts on el full lleugerament inclinat sobre què es va traçar la graella de la ciutat es doblega i corba sobre ell mateix; en una, de fet en la més gran, de la nostra sèrie de figures gegants de papiroflèxia urbana. Però també sóc fora de la geografia mental dels barcelonins, on en molts casos el Carmel només passa fugaçment i trista a través de les pàgines de successos. Si ets de Barcelona però no hi vius o hi coneixes algú, és poc probable que t'aventuris més enllà del Park Güell, la façana opaca que la muntanya ofereix per a acontentar als turistes, i també als poc curiosos.

I així, et pots passar anys veient fragments de muntanya, reflectits en la finestra del veí quan obres les persianes al llevar-te, per sobre dels cotxes quan enfiles el camí cap al Metro, o entre dos edificis quan surts al balcó després de sopar, i per a tu aquells fragments no seran més que part de l'atrezzo de la teva vida a Barcelona, sense existència real més enllà de la de fer de fons, o de farcit de darrera el fons, sobre què es desenvolupen les teves escenes quotidianes dia rere dia. I tanmateix, una altra de les raons perquè em sento fora al Carmel és per l'ambient de barri, on el mot barri té una semàntica més enllà de la de mera divisió administrativa. El Carmel són els colmados amb estanteries de mecano; la gent gran jugant a petanca, i la gent jove parlant a crits del balcó a la vorera; els bars amb els embotits penjant, les banderoles retro de Bodegas Navarro i les patates braves sobre taules a dos passos de la calçada.

Nogensmenys, de tots els conceptes de què em sento fora quan sóc al Carmel, d'on més fora em sento és de la lògica i el sentit comú. Perquè a pesar dels anys que fa que hi vaig passant, encara em sorprenen els carrers en què la línia de pendent en travessa obliquament tant el llarg com l'ample; els blocs gegants sobre la falda d'una muntanya que sembla que hauria d'esfondrar-se sota tant de pes, i els carrers en què les construccions esclarissen i apareixen els cactus i els matolls als marges de la vorera; les tendes que a l'entrada són un baix, i a la rebotiga, un segon; les escales, automàtiques i no tan automàtiques, que ajuden a superar els llocs on la gent ja no podia inclinar-se més endavant en caminar; els carrers de què l'asfalt agonitza i va perdent la seva textura, devorat, o assimilat, per les herbes i la terra, abans de morir definitivament, superfície i via que aquesta delimita, a les portes del bosc; les antigues torres d'estiueig al costat de, o esdevingudes elles mateixes, barraques de l'època de la postguerra; els passatges entre edificis, amb portes a banda i banda, i testos amb plantes en flor sobre les gelosies; la verticalitat, el desnivell, les diferències d'altura sense desplaçament. Em supera, no ho puc comprendre ni raonar, sóc incapaç d'entendre com es va construir aquest barri, aquí dalt d'aquesta muntanya, en un espai que la natura hauria d'haver-se mostrat terriblement reticent a cedir, i que el sentit comú hauria d'haver marcat amb una creu enorme des del principi.

I tanmateix, aquesta sensació de manca de lògica em fascina. M'agrada passejar-me pel Carmel i ser a cada pas conscient de la verticalitat del barri, i, en conseqüència, de la meva pròpia. Girar el cap cap a on era fa un instant i estar obligat a inclinar el meu pla de visió. Veure el moviment diagonal de les portes i finestres dels edificis a mida que els deixo enrere. Sentir als genolls l'impacte de l'energia que perdo en baixar, i l'esforç que em demana la que necessito per a guanyar altura. I també ser conscient que aquesta altura és una inversió: una inversió que em permet gaudir d'un punt de vista privilegiat, exterior en l'interior, d'un estrany al mig de la meva pròpia ciutat; i que també em permet recolzar-me en una barana i passar la vista per sobre de la malla estesa de llums blancs i ocres encesos a la Barcelona que s'adorm un vespre de dijous, a principis del mes de novembre.

(Amb paròdia i plagi dels novel·listes de viatges d'una altra època)

(I ja de pas, entre ells, algun cop, el meu besavi)

Post Post-Posts

Encara en plena fase de recuperació de les vacances, o més aviat en fase de represa de contacte amb la realitat després del viatge a França, la boda i tot plegat, m'he animat a estrenar un segon blog per a fer les coses que fa la gent normal als blogs. És a dir: penjar vídeos, música i altres coses per l'estil, sense necessitat d'aturmentar el personal amb pàgines de text.

El trobareu a partir d'ara a: http://sendtotrash.blogspot.com

El Despertar de la Ressaca (à la Française)

És una sensació una mica fantasmagòrica: llevar-te el primer, després d'haver dormit amb prou feines quatre hores (i això que vas ser el primer a marxar), i caminar entre les desferres del que va ser una festa que no saps com va començar ni acabar. Les ampolles i vasos a mig buidar sobre la taula, l'olor apegalosa del rom amb coca-cola en l'aire, les taques de sidra al sostre, les marques que ningú no sap explicar a la paret... tot sembla incomprensible en una nit en què a dos quarts d'una semblava que tothom estaria mitja hora més i marxaria a dormir per a estar frescos.

Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...

Îles du Fer (i III)

I sí, el meu viatge a les Îles du Fer ja està arribant a la seva fi, i per a no transformar aquest blog en una versió descafeïnada del final ja de per sí descafeïnat del Senyor dels Anells (amb tornada a casa, comiats i escenes de dubtosa tendència sexual incloses) crec que la crònica quedarà enllestida després d'aquest post. No cal que expliqui el viatge de tornada que m'espera demà, tothom es fa al càrrec del que és agafar el cotxe i seguir una autopista.

En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.

Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.

He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.

En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.

La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.

Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.

Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.

He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.

El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.

Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.

Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.