Fa un parell de dimecres finalment vaig aconseguir una fita de què hauria de sentir-me particularment orgullós: vaig acabar-me Guerra i Pau. I és finalment perquè ha estat el llibre que he trigat més en llegir-me de tota la meva vida, i amb diferència: el vaig començar el mes de Juliol de l'any passat!! I a més a més, no és que l'hagi apartat, i n'hagi agafat d'altres... A excepció de quan vaig anar de viatge a Menorca, que com que no volia portar-lo a l'avió per por de perdre'l em vaig endur La Sombra del Ciprés es Alargada (llibre que puc resumir com a depressiu, terriblement depressiu i previsible, terriblement previsible), en un any i quatre mesos m'he llegit... un únic llibre! Bé, primera traducció completa al francès de l'obra, 6 volums de 400 a 500 pàgines cadascun... Tècnicament podria dir que han estat 6 llibres... Però és una única novel·la, al cap i a la fi.
Per què he trigat tant? La veritat és que no ho tinc gaire clar... Tot sigui dit que el primer volum me'l vaig haver de llegir dos cops, perquè quan vaig acabar-ne la primera lectura em vaig trobar amb que no me n'havia assabentat de res del que havia passat. Diguem-ne que havia estat incapaç de quedar-me amb els personatges, amb qui era què de qui, i què hi pintava en l'argument. No havia estat com quan amb 14 anys em vaig llegir el Senyor dels Anells i només recordava la primera lletra del nom de cada personatge... Intentar seguir la trilogia confonent Sauron i Saruman no és gens fàcil, us ho asseguro! Doncs sense arribar a aquests extrems, perquè ara ja sóc capaç de recordar el nom complet dels personatges, sí que el fet que a un mateix personatge se'l digui pel nom de pila en rus Andrei, pel nom en francès André, pel nom carinyòs Andrucha, pel cognom Bolkonski o pel títol Comte, em desorienta una mica. I també totes les rel·lacions de fill, germà, amic, parella... Total, que acabat el primer volum, al dia següent el vaig tornar a començar amb la llibreta al costat, i fent esquemes de la gent. A mida que anava trobant nous personatges els situava en l'esquema, indicant si eren fills o amics o parelles de tals altres personatges i, sobretot, apuntant totes les maneres de què els podien anomenar. Fonamental aquest detall. Era bastant com quan em feien fer treballs sobre llibres a l'EGB... Per sort, un cop acabat el primer volum la majoria dels personatges ja es van transformar en fixes, n'apareixien pocs de nous, i vaig poder llegir sense haver de consultar l'esquema cada dos per tres.
De totes maneres, sé que el fet que per a mi fossin set volums en comptes del sis no justifica 16 mesos de lectura... Suposo que ara no llegeixo tant com abans. De petit llegia molt. Quan miro els llibres que tinc a la meva habitació, em sorprenc que els hagi llegit gairebé tots. Però ara per començar vaig poc en transport públic, el fet d'anar (i molts dies tornar) a la feina a peu fa que el temps que abans hauria llegit a l'autobús ja no el tingui. Llavors he de llegir per les nits, i sigui que vaig més cansat, o que hi ha vegades (com avui) que em poso amb el portàtil, o que he hagut de llegir articles o estudiar coses de japonès que no hauria tingut temps de fer en un altre moment... he estat temporades llargues en què no he agafat el llibre, i quan el tornava a obrir no recordava exactament en què estava de la història, havia d'anar un o dos capítols enrere... També admeto que aquesta no és precisament la millor manera perquè una història t'enganxi...
I tot i això he d'admetre que ho ha fet! I ningú no diria, amb el que he trigat... Però en general a mi la novel·la històrica m'agrada, i hi ha moments en què Guerra i Pau sap entrellaçar molt bé els fets de les Guerres Napoleòniques amb les històries personals de tots els personatges. Encara que de tant en tant es transformi en un Què pots fer a Sant Petersburg quan estàs forrat de pasta i ets un noble super-guai?... De totes maneres, el que xoca més quan llegeixes és el llibre són els comentaris i reflexions de Tolstoi al principi de cada part del llibre i ocasionalment en mig d'algun capítol. A part de descripcions una mica més històriques sobre l'evolució de la guerra, independentment de les vides narrades dels personatges, en aquestes digressions hi ha dos temes filosòfics recurrents: el tema del caràcter sorprenent del poble rus i la seva espècie de connexió etèria amb una font de saviesa universal que els fa actuar de forma espontània tots a l'hora per al bé del seu gloriòs país; i el tema de la història com la ciència de l'estudi de la llibertat de les persones, i la discussió sobre si aquesta llibertat realment existeix o el lliure arbitri no es tracta més que d'una mera il·lusió.
Com em dóna la sensació que passa amb bastanta gent més aviat del que avui diríem de lletres que descobreix de sobte el métode científic, Tolstoi intenta aplicar-lo (tal com l'ha entès ell) en el que és el seu camp. I entra en tota una sèrie de discussions sobre la ciència de la història en què intenta aplicar conceptes provinents de la física al que és el comportament humà i l'estudi dels esdeveniments històrics. La seva ànsia és la de transformar els historiadors en científics que siguin capaços de descompondre cada esdeveniment històric en una suma d'aportacions de cadascuna de les persones que hi van prendre part, i veure l'esdeveniment com la resultant de les forces de cadascuna d'elles. De totes maneres, Tolstoi creu que l'actuació de cada persona està tan condicionada pel seu entorn que realment hi ha molt poc marge de maniobra, i la història és doncs un fluir constant d'esdeveniments tals que l'un condueix de forma inevitable al següent, i aquest a un següent, i els éssers humans no som més que les peces d'aquesta màquina enorme que és la història de la humanitat. Tolstoi critica les aproximacions a la història en què l'èmfasi està en els herois i els dirigents, a qui considera que s'atribueixen qualitats gairebé superhumanes per a justificar el fet que el destí dels pobles estigui en les seves mans. Per a Tolstoi, tant és una eina del devenir un emperador com el darrer dels seus súbdits.
Tot plegat, per moments sembla com si Tolstoi fos creient en una espècie de pla universal i diví, de forma que la terra fos una màquina que es va posar en moviment i després ja ha estat funcionant de forma autònoma i determinista per les lleis de la causalitat. A part que sembla que es va avançar uns quants anys a la Guia de l'Autoestopista Gal·làctic, i a la Fundació d'Asimov (em va sorprendre com al comentar-ho amb els companys de departament, tots van estar d'acord amb mi en que tota aquesta teoria té un aire a Psicohistòria de Seldon sorprenent), també crec que el fet que Tolstoi fos Maçó ha de tenir bastant a veure amb totes aquestes idees... De totes maneres, per a aquells que hi estiguin més interessats, dir que poden llegir el llibre, i que quan estiguin a l'apèndix primer, i se l'acabin, i comencin a llegir l'apèndix segon per a veure com acaba la història, que ha quedat completament penjada al final del primer... doncs potser s'enduguin una sorpresa, perquè és que realment s'acaba allà, i les setanta pàgines restants són una fumada en què Tolstoi discuteix sobre tots aquests temes... detingudament i llarga...
Així que un altre clàssic a la saca! Però espero que el següent caigui bastant més ràpid. Encara que tenint en ment algun dia llegir-me l'Ulysses de Joyce...
I ja de pas, sabíeu que la cançó The Gates of Delirium de Yes, està inspirada en Guerra i Pau? Curiosament, em sembla que durant tot aquest temps pràcticament no l'he escoltada. Per alguna raó serà...
05 de desembre 2006
25 de novembre 2006
Les Luthiers (o La Vida Boliviana II)
Sí, ja ho sé, Les Luthiers són argentins, no bolivians, però com que vaig anar-hi amb gent boliviana i perquè el Roberto va ser, com en molts altres casos, qui m'hi va convéncer...
Tot va començar fa temps, quan ens va donar al despatx per a veure videos chorres de La Hora Chanante del Youtube. No apuntaré a ningú com a responsable de fomentar aquesta manera paridera de perdre el temps a la feina, suposo que tots us suposeu qui va ser...
Després de veure trenta vegades el Testimonios de Karpov, i de sentir el Rap del Payaso a l'arribar a la feina durant un mes, el Roberto va dir que a ell els humoristes que li agradaven molt eren les Luthiers, i ens va ensenyar alguns videos seus del Youtube. A mi en aquell moment em van fer certa gràcia, però després tampoc no els vaig fer gaire cas, ho admeto... I fins i tot quan pel meu aniversari el Roberto em va regalar un DVD amb uns quants dels seus espectacles, encara que em va fer molta il·lusió, vaig deixar-lo a la pila de coses per veure, i allà es va quedar com m'acostuma a passar (sóc senzillament incapaç de veure una pel·lícula sol, sempre trobo alguna altra cosa que fer).
Però això que un bon dia el Roberto arriba a la feina dient que les Luthiers venen a Barcelona! I que ell i tota la seva colla d'amics bolivians s'hi apunten. Um, anar al teatre és una altra cosa... Més que res, té una component social, no és estar davant una pantalla sol, sinó que hi ha altra gent, els teus amics i tal. A part, que m'agrada anar al teatre de tant en tant, és un rotllo completament diferent del cinema. I el Pere també va dir que s'hi apuntava, que avisaria també el David Carrascal (un altre company de la carrera). I, clar, jo també vaig dir que em comprava una entrada. Vaig pensar que si eren tan famosos, per alguna raó hauria de ser, i que hauria de descobrir-ho.
També vaig pensar que així em motivaria a veure els videos. El meu raonament era que anar a un concert en què no coneixes cap cançó és avorrit, perquè per molt que coneixis el grup, sempre està bé poder corejar les cançons i tal. Doncs llavors, anar a veure les Luthiers sense haver-ne vist res abans no hauria de ser una bona idea... Sé que potser el que ja era mala idea de bon principi era gastar-se 32 euros en una entrada per a les Luthiers sense haver-ne vist res abans... Però com que per a aquest raonament ja feia tard...
Com podeu suposar, el temps va passar, i no vaig veure cap video de les Luthiers. No només això, si no que, com sempre, em van proposar d'anar a escalar aquell cap de setmana, no vaig recordar que tenia les entrades, vaig dir que sí, i quan la setmana anterior estava dinant amb els companys de pis del Roberto i em van dir que ja quedaríem per al teatre se'm va encendre la llum de: Merda! L'has tornada a liar! Casualment aquell cap de setmana també havia quedat per anar a dinar al japonès amb un company de la feina. I també eren les festes de San Xibeco, que li havia dit al Simón que aniria amb ell, i on havia convidat a una amiga de la carrara... Aclaro que San Xibeco són unes festes molt ben pensades: està clar que les festes del pobles sempre són en honor d'algun Sant i el que va la gent a fer-hi és bàsicament a pillar-la. Doncs la gent del barri de Prosperitat (prop de la Via Júlia) fa cinc anys es van inventar un sant (San Xibeco, que es representa a la iconografia popular amb el nas roig i una ampolla de cervesa sota el braç) per a poder fer festes rotllo poble i tenir una excusa per a poder-la pillar (que diries, no cal, pots pillar-la sense tenir excusa, però sempre és més divertit si en tens, i si ho fas d'una forma creativa. Penseu per exemple en jocs com el duro o similars). El Sant es baixa des d'una espècie de casal (encara no han fundat una ermita en el seu honor) i després es fa una cercavila de bar en bar, carretejant la imatge del Sant i cantant Eco, eco, eco! Viva San Xibeco! I hi ha activitats després durant el cap de setmana i tal...
Tot i tenir tot aquest merder de plans, finalment vaig poder quadrar-ho gairebé tot: vaig anar a San Xibeco la nit de divendres, em vaug beure 2 litres i mig de cervesa (em faig vell, els vaig notar bastant), vaig arribar a casa a les 3, em vaig llevar a les 7, me'n vaig anar a escalar a Canyelles (a unes parets que es diuen La Facu), vaig tornar a casa, em vaig dutxar, i a les 9 estava al metro de Paral·lel per anar cap al Palau d'Esports del carrer Lleida a veure les Luthiers!! Com podeu suposar, anava bastant petat, i no és per avançar-me als esdeveniments, però entre número i número gairebé no vaig aplaudir perquè era incapaç de trobar la forma de fer-ho sense que em fes mal tot el cos.
En arribar al teatre de bones a primeres em va sorprendre la quantitat de gent llatina que hi havia. De fet, sé que no té res de particular: suposo que les Luthiers són més populars a Sud-Amèrica que no aquí, i que a tota la comunitat immigrant que viu a Barcelona els deuria fer gràcia veure'ls, però sempre et xoca una mica. Vam estar allà esperant el Pere i el David, que s'havien perdut venint i jo tenia les seves entrades. Era un quart de 10 quan vam arribar; i van passar a ser dos quarts i no arribaven; tothom ja estava dins i no arribaven; l'espectacle ja havia començat i no arribaven. Ens va venir una dona (boja?) al Roberto i a mi, carretejant dues bosses de la compra, i preguntant-nos què feien allà, si quedaven entrades i quant costaven (com qui va al cine a veure què hi fan, doncs hi ha gent que ho fa amb el teatre) i no arribaven... Finalment, a tres quarts van arribar i vam poder entrar. Ens vam seure, i em vaig preparar per veure les Luthiers!!
I vaig riure molt! Però mooolt!! És un humor bastant peculiar, començant perquè és curiós veure 5 iaios (realment tenen la seva anyada) vestits de frac fent parides dalt d'un escenari. Jo em pensava que seria molt més rotllo musical i cançonetes, però, encara que les cançons són una part important de l'espectacle, van alternant-se bastant amb part parlada i tal, i no cansen. Molen molt els instruments que es fabriquen ells mateixos: hi havia com una espècie de trompeta-canó gegant, i va sortir un moment un dels actors dins un tonell a què hi havien afegit un màstil per a transformar-ho en un contrabaix. Per altra banda, el diàleg és molt intel·ligent, i l'humor està gairebé tot basat en jocs de paraules i dobles sentits. El número extra final va ser èpic, amb 2 dels actors ballant a ritme de bateria a saco, i fent un ball terriblement ridícul amb el nom Los Jóvenes de Hoy en Dia. Realment, ara no tinc excusa per a no empassar-me sencer el DVD que em va regalar el Roberto.
I sí senyors, vaig aconseguir no adormir-me! Com he dit abans, no vaig gairebé aplaudir per meres raons fisiològiques, però ho hauria fet de bon grat, i fins i tot m'hauria posat dempeus com va fer pràcticament tothom. Estava cansat, cansat, realment tenia ganes d'anar a casa.
Però algú ha dubtat que evidentment em van convéncer per anar a sopar fora?
Tot va començar fa temps, quan ens va donar al despatx per a veure videos chorres de La Hora Chanante del Youtube. No apuntaré a ningú com a responsable de fomentar aquesta manera paridera de perdre el temps a la feina, suposo que tots us suposeu qui va ser...
Després de veure trenta vegades el Testimonios de Karpov, i de sentir el Rap del Payaso a l'arribar a la feina durant un mes, el Roberto va dir que a ell els humoristes que li agradaven molt eren les Luthiers, i ens va ensenyar alguns videos seus del Youtube. A mi en aquell moment em van fer certa gràcia, però després tampoc no els vaig fer gaire cas, ho admeto... I fins i tot quan pel meu aniversari el Roberto em va regalar un DVD amb uns quants dels seus espectacles, encara que em va fer molta il·lusió, vaig deixar-lo a la pila de coses per veure, i allà es va quedar com m'acostuma a passar (sóc senzillament incapaç de veure una pel·lícula sol, sempre trobo alguna altra cosa que fer).
Però això que un bon dia el Roberto arriba a la feina dient que les Luthiers venen a Barcelona! I que ell i tota la seva colla d'amics bolivians s'hi apunten. Um, anar al teatre és una altra cosa... Més que res, té una component social, no és estar davant una pantalla sol, sinó que hi ha altra gent, els teus amics i tal. A part, que m'agrada anar al teatre de tant en tant, és un rotllo completament diferent del cinema. I el Pere també va dir que s'hi apuntava, que avisaria també el David Carrascal (un altre company de la carrera). I, clar, jo també vaig dir que em comprava una entrada. Vaig pensar que si eren tan famosos, per alguna raó hauria de ser, i que hauria de descobrir-ho.
També vaig pensar que així em motivaria a veure els videos. El meu raonament era que anar a un concert en què no coneixes cap cançó és avorrit, perquè per molt que coneixis el grup, sempre està bé poder corejar les cançons i tal. Doncs llavors, anar a veure les Luthiers sense haver-ne vist res abans no hauria de ser una bona idea... Sé que potser el que ja era mala idea de bon principi era gastar-se 32 euros en una entrada per a les Luthiers sense haver-ne vist res abans... Però com que per a aquest raonament ja feia tard...
Com podeu suposar, el temps va passar, i no vaig veure cap video de les Luthiers. No només això, si no que, com sempre, em van proposar d'anar a escalar aquell cap de setmana, no vaig recordar que tenia les entrades, vaig dir que sí, i quan la setmana anterior estava dinant amb els companys de pis del Roberto i em van dir que ja quedaríem per al teatre se'm va encendre la llum de: Merda! L'has tornada a liar! Casualment aquell cap de setmana també havia quedat per anar a dinar al japonès amb un company de la feina. I també eren les festes de San Xibeco, que li havia dit al Simón que aniria amb ell, i on havia convidat a una amiga de la carrara... Aclaro que San Xibeco són unes festes molt ben pensades: està clar que les festes del pobles sempre són en honor d'algun Sant i el que va la gent a fer-hi és bàsicament a pillar-la. Doncs la gent del barri de Prosperitat (prop de la Via Júlia) fa cinc anys es van inventar un sant (San Xibeco, que es representa a la iconografia popular amb el nas roig i una ampolla de cervesa sota el braç) per a poder fer festes rotllo poble i tenir una excusa per a poder-la pillar (que diries, no cal, pots pillar-la sense tenir excusa, però sempre és més divertit si en tens, i si ho fas d'una forma creativa. Penseu per exemple en jocs com el duro o similars). El Sant es baixa des d'una espècie de casal (encara no han fundat una ermita en el seu honor) i després es fa una cercavila de bar en bar, carretejant la imatge del Sant i cantant Eco, eco, eco! Viva San Xibeco! I hi ha activitats després durant el cap de setmana i tal...
Tot i tenir tot aquest merder de plans, finalment vaig poder quadrar-ho gairebé tot: vaig anar a San Xibeco la nit de divendres, em vaug beure 2 litres i mig de cervesa (em faig vell, els vaig notar bastant), vaig arribar a casa a les 3, em vaig llevar a les 7, me'n vaig anar a escalar a Canyelles (a unes parets que es diuen La Facu), vaig tornar a casa, em vaig dutxar, i a les 9 estava al metro de Paral·lel per anar cap al Palau d'Esports del carrer Lleida a veure les Luthiers!! Com podeu suposar, anava bastant petat, i no és per avançar-me als esdeveniments, però entre número i número gairebé no vaig aplaudir perquè era incapaç de trobar la forma de fer-ho sense que em fes mal tot el cos.
En arribar al teatre de bones a primeres em va sorprendre la quantitat de gent llatina que hi havia. De fet, sé que no té res de particular: suposo que les Luthiers són més populars a Sud-Amèrica que no aquí, i que a tota la comunitat immigrant que viu a Barcelona els deuria fer gràcia veure'ls, però sempre et xoca una mica. Vam estar allà esperant el Pere i el David, que s'havien perdut venint i jo tenia les seves entrades. Era un quart de 10 quan vam arribar; i van passar a ser dos quarts i no arribaven; tothom ja estava dins i no arribaven; l'espectacle ja havia començat i no arribaven. Ens va venir una dona (boja?) al Roberto i a mi, carretejant dues bosses de la compra, i preguntant-nos què feien allà, si quedaven entrades i quant costaven (com qui va al cine a veure què hi fan, doncs hi ha gent que ho fa amb el teatre) i no arribaven... Finalment, a tres quarts van arribar i vam poder entrar. Ens vam seure, i em vaig preparar per veure les Luthiers!!
I vaig riure molt! Però mooolt!! És un humor bastant peculiar, començant perquè és curiós veure 5 iaios (realment tenen la seva anyada) vestits de frac fent parides dalt d'un escenari. Jo em pensava que seria molt més rotllo musical i cançonetes, però, encara que les cançons són una part important de l'espectacle, van alternant-se bastant amb part parlada i tal, i no cansen. Molen molt els instruments que es fabriquen ells mateixos: hi havia com una espècie de trompeta-canó gegant, i va sortir un moment un dels actors dins un tonell a què hi havien afegit un màstil per a transformar-ho en un contrabaix. Per altra banda, el diàleg és molt intel·ligent, i l'humor està gairebé tot basat en jocs de paraules i dobles sentits. El número extra final va ser èpic, amb 2 dels actors ballant a ritme de bateria a saco, i fent un ball terriblement ridícul amb el nom Los Jóvenes de Hoy en Dia. Realment, ara no tinc excusa per a no empassar-me sencer el DVD que em va regalar el Roberto.
I sí senyors, vaig aconseguir no adormir-me! Com he dit abans, no vaig gairebé aplaudir per meres raons fisiològiques, però ho hauria fet de bon grat, i fins i tot m'hauria posat dempeus com va fer pràcticament tothom. Estava cansat, cansat, realment tenia ganes d'anar a casa.
Però algú ha dubtat que evidentment em van convéncer per anar a sopar fora?
22 de novembre 2006
Pillant Cacho (o La Vida Boliviana I)
Aquest cap de setmana no l'altre vam cel·lebrar l'aniversari del Roberto, el meu company de despatx bolivià. I vaig pillar cacho... Però no del tipus que esteu pensant...
El Cacho és el joc de daus típic d'allà Bolívia. Bàsicament, tu tens una sèrie de jugades: Balas (uns), Tontos (dosos), Trenes (tresos), Cuadras (quatres), Quinas (cincs), Senas (sisos), Escalera, Full, Poker i Grande (5 daus iguals). Les jugades de números valen la suma dels punts dels daus que tenen aquest número, mentre que les jugades especials tenen valors de l'ordre de 10, 20, 30...
Llavors, al teu torn tu tires 5 daus, i pots triar una de les jugades i anotar-la. En comptes d'anotar, pots decidir tornar a tirar alguns dels daus. Quan ho fas, després estàs obligat a girar 2 ó 3 dels daus (posar el número que hi ha al costat contrari). Les jugades de números només es poden anotar en aquesta segona tirada, mentre que les jugades especials compten 5 punts menys si les anotes a la segona tirada. I cada jugada només la pots anotar un cop durant la partida.
Com a exemple, si tens 3 quatres i 2 cincs, pots anotar-ho com a 12 punts a Cuadras, 10 punts a Quinas o com un Full. Eventualment, pot arribar un punt en què tot el que podries anotar ja ho has anotat abans, i et veus obligat a esborrar-te (posar-te zero punts) en alguna casella.
Jugant sols, cada jugador disposa de dos grups de dues tirades. A l'acabar el primer pot decidir d'anotar el que li ha sortit, o guardar-se el resultat per si el segon és millor. En el primer cas, el segon resultat pot anotar-lo o no. En el segon cas, al final del segon grup de tirades ha de triar entre el resultat del primer o el del segon, no es pot quedar amb els dos. Així, a cada torn un jugador pot anotar una o dues jugades. També hi ha diferents variants del tema per a quan jugues en equip.
I falta mencionar la Dormida. Si tu treus els 5 daus amb la mateixa xifra en la primera tirada d'un grup, s'anomena una Dormida, i guanyes automàticament la partida. La tradició diu que ha de quedar constància d'això, i les taules dels bars de Bolívia estan plenes de marques amb textos del pal "José sacó una Dormida el 2 de Julio de 1927"... signats per la resta dels presents.
L'últim cop que havíem estat jugant a Cacho, quan vam estar a Donosti, vam estar parlant del tema de la Dormida, i fent càlculs ràpids de la probabilitat de treure 5 daus iguals, i del nombre de tirades que es feien durant una partida, vam arribar a la conclusió que, més o menys, jugant un cop a la setmana a Cacho, t'hauria de sortir una Dormida un cop a l'any. Evidentment, si jugues entre quatre persones, quatre cops a l'any una partida acabarà amb una Dormida. Així que no és res tan tan improbable...
Però clar, el que no m'imaginava era que a mi me'n sortís una a la meva cinquena partida de Cacho!!! I a més a més de Quinas!!!
I va ser així, quan estava distret de la partida, quan ningú no s'ho esperava, quan el Roberto i jo (anàvem fent equip) semblava que estàvem fora del joc, sense opcions, mers espectadors de la lluita dels altres... Bé, de fet no va ser exactament així, però l'esport i els jocs han de tenir una component èpica, si no no té gràcia. A les partides de pel·lícula ningú no guanya des del primer moment... :D
Però bé, fos com fos, vam guanyar!
Cal aclarir que no és que a la foto sortís amb cara de tajat, sinó que realment ho anava. Perquè aquesta immersió en la vida boliviana va començar prenent un parell de cubates de Chuflay (Singani (una espècie d'esperit de vi bolivià) amb Sprite) abans de dinar. El dinar consistia en Salteñas (unes empanadilles farcides de carn i brou, de manera que quan les mossegues cal que xuclis perquè no et caigui el brou; pel que sembla, si et cau el brou és que no saps fer petons; no, no explicaré si a mi em va caure o no), Sopa de Maní (brutal!!), Chicharrones (unes costelles tallades i torrades), Pique (un guisat de carn), acompanyat de Llajua (una salsa picant de Locoto, la guindilla que tenen allà) i Mote (blat de moro blanc), i el pastís d'aniversari amb 27 espelmes! Durant aquest temps, va caure cervesa, Lambrusco, Cava, vi de Porto...
Després va haver-hi partida de Pictionary Bolivia - Catalunya (que vam guanyar de pallissa, je, je), la de Cacho i encara un altre joc de daus. Vaig conéixer a més amics del Roberto, que em fa molta gràcia perquè són una colla que es troba desperdigada per tot el món. No sé, realment va estar molt molt bé...
I bé, per als curiosos, dir que vaig sortir a les 8 d'allà, vaig arribar a casa, em vaig dutxar i vaig tornar a marxar cap a un egipci on havia quedat per sopar. Vaig sopar, sortir de festa per Marina, menjar xurros a la Plaça de les Glòries a les 6, arribar a casa a les 7, dormir, llevar-me a les 2 i mitja, i encara per la nit vaig anar a sopar al Hard Rock Café. Un cap de setmana típic :D
El Cacho és el joc de daus típic d'allà Bolívia. Bàsicament, tu tens una sèrie de jugades: Balas (uns), Tontos (dosos), Trenes (tresos), Cuadras (quatres), Quinas (cincs), Senas (sisos), Escalera, Full, Poker i Grande (5 daus iguals). Les jugades de números valen la suma dels punts dels daus que tenen aquest número, mentre que les jugades especials tenen valors de l'ordre de 10, 20, 30...
Llavors, al teu torn tu tires 5 daus, i pots triar una de les jugades i anotar-la. En comptes d'anotar, pots decidir tornar a tirar alguns dels daus. Quan ho fas, després estàs obligat a girar 2 ó 3 dels daus (posar el número que hi ha al costat contrari). Les jugades de números només es poden anotar en aquesta segona tirada, mentre que les jugades especials compten 5 punts menys si les anotes a la segona tirada. I cada jugada només la pots anotar un cop durant la partida.
Com a exemple, si tens 3 quatres i 2 cincs, pots anotar-ho com a 12 punts a Cuadras, 10 punts a Quinas o com un Full. Eventualment, pot arribar un punt en què tot el que podries anotar ja ho has anotat abans, i et veus obligat a esborrar-te (posar-te zero punts) en alguna casella.
Jugant sols, cada jugador disposa de dos grups de dues tirades. A l'acabar el primer pot decidir d'anotar el que li ha sortit, o guardar-se el resultat per si el segon és millor. En el primer cas, el segon resultat pot anotar-lo o no. En el segon cas, al final del segon grup de tirades ha de triar entre el resultat del primer o el del segon, no es pot quedar amb els dos. Així, a cada torn un jugador pot anotar una o dues jugades. També hi ha diferents variants del tema per a quan jugues en equip.
I falta mencionar la Dormida. Si tu treus els 5 daus amb la mateixa xifra en la primera tirada d'un grup, s'anomena una Dormida, i guanyes automàticament la partida. La tradició diu que ha de quedar constància d'això, i les taules dels bars de Bolívia estan plenes de marques amb textos del pal "José sacó una Dormida el 2 de Julio de 1927"... signats per la resta dels presents.
L'últim cop que havíem estat jugant a Cacho, quan vam estar a Donosti, vam estar parlant del tema de la Dormida, i fent càlculs ràpids de la probabilitat de treure 5 daus iguals, i del nombre de tirades que es feien durant una partida, vam arribar a la conclusió que, més o menys, jugant un cop a la setmana a Cacho, t'hauria de sortir una Dormida un cop a l'any. Evidentment, si jugues entre quatre persones, quatre cops a l'any una partida acabarà amb una Dormida. Així que no és res tan tan improbable...
Però clar, el que no m'imaginava era que a mi me'n sortís una a la meva cinquena partida de Cacho!!! I a més a més de Quinas!!!
Però bé, fos com fos, vam guanyar!
Cal aclarir que no és que a la foto sortís amb cara de tajat, sinó que realment ho anava. Perquè aquesta immersió en la vida boliviana va començar prenent un parell de cubates de Chuflay (Singani (una espècie d'esperit de vi bolivià) amb Sprite) abans de dinar. El dinar consistia en Salteñas (unes empanadilles farcides de carn i brou, de manera que quan les mossegues cal que xuclis perquè no et caigui el brou; pel que sembla, si et cau el brou és que no saps fer petons; no, no explicaré si a mi em va caure o no), Sopa de Maní (brutal!!), Chicharrones (unes costelles tallades i torrades), Pique (un guisat de carn), acompanyat de Llajua (una salsa picant de Locoto, la guindilla que tenen allà) i Mote (blat de moro blanc), i el pastís d'aniversari amb 27 espelmes! Durant aquest temps, va caure cervesa, Lambrusco, Cava, vi de Porto...
Després va haver-hi partida de Pictionary Bolivia - Catalunya (que vam guanyar de pallissa, je, je), la de Cacho i encara un altre joc de daus. Vaig conéixer a més amics del Roberto, que em fa molta gràcia perquè són una colla que es troba desperdigada per tot el món. No sé, realment va estar molt molt bé...
I bé, per als curiosos, dir que vaig sortir a les 8 d'allà, vaig arribar a casa, em vaig dutxar i vaig tornar a marxar cap a un egipci on havia quedat per sopar. Vaig sopar, sortir de festa per Marina, menjar xurros a la Plaça de les Glòries a les 6, arribar a casa a les 7, dormir, llevar-me a les 2 i mitja, i encara per la nit vaig anar a sopar al Hard Rock Café. Un cap de setmana típic :D
10 de novembre 2006
Presa de Pèl
A part de ser una proposta original (i de molt mal gust) com a centre de taula per als nadals, així és com va quedar el terra de la cuina de casa el dimecres per la nit:
Sí! Em van tornar a prendre el pèl. O me'l vaig deixar prendre... Ja em tocava, portava una època en què ja no sabia com posar-me els cabells. Fes el que fes, se'm bufaven... Així que, un altre cop, m'he posat en mans de ma germana, ella m'ha passat la màquina, i ja està!
La veritat és que durant els últims anys, he entrat en una espècie de cicle amb el tema dels cabells. L'origen de tot està en l'època en què tenia 16 anys. Després d'haver anat amb el cabell esquilat durant tota la meva vida, em va agafar el punt d'adolescència rebel i em vaig estar més d'un any sense tallar-me'ls, i un altre any portant-los llargs. Evidentment, em van créixer bastant, i com que jo era de l'opinió que si els pèls creixien sols perquè hauria de caler cuidar-los, els portava secs i oberts de mala manera, tapant-me la cara. Vaig estar amb aquelles pintes fins que vaig entrar a la facultat. Una setmana abans de començar la carrera me'ls vaig tallar a la perruqueria. El següent tall també va ser a la perruqueria, però una mica més curt, i ja després vaig tornar al meravellós món de la màquina esquiladora, i així vaig estar un altre cop durant bastants anys. Provant variacions de barbes, patilles i colors de cabell (un cop només, però va ser taronja), però bàsicament el portava curt.
Suposo que la raó principal de tot és que em fa mandra anar a la perruqueria, demanar hora, i després t'acaben deixant un pentinat que fas por... I per això els dos extrems són còmodes: no tallar-te els cabells perquè no hi has d'anar, i passar-te la màquina perquè saps segur com et quedarà i t'ho pot fer ta germana a casa en un quart d'hora.
Així que era evident que quan em cansés de portar-lo curt tornaria a l'altre extrem. I ajuntat al fet que penso que em van caient anys i en que m'engreixaré i em quedaré calb (és un tòpic, però suposo que ens passa a tots), es crea un cicle que té la següent pinta:
Diria que aquest dimecres ha acabat el meu tercer cicle consecutiu. Suposo que per molt bé que m'ho faci ma germana, el que hauria de fer és anar a la perruqueria, a que me'l tallin, no me'l rapin, i tornar-hi a la mínima que comenci a sobrepassar la llargada de dignitat. Però ho admeto: em fa tanta mandra...
Sí! Em van tornar a prendre el pèl. O me'l vaig deixar prendre... Ja em tocava, portava una època en què ja no sabia com posar-me els cabells. Fes el que fes, se'm bufaven... Així que, un altre cop, m'he posat en mans de ma germana, ella m'ha passat la màquina, i ja està!
La veritat és que durant els últims anys, he entrat en una espècie de cicle amb el tema dels cabells. L'origen de tot està en l'època en què tenia 16 anys. Després d'haver anat amb el cabell esquilat durant tota la meva vida, em va agafar el punt d'adolescència rebel i em vaig estar més d'un any sense tallar-me'ls, i un altre any portant-los llargs. Evidentment, em van créixer bastant, i com que jo era de l'opinió que si els pèls creixien sols perquè hauria de caler cuidar-los, els portava secs i oberts de mala manera, tapant-me la cara. Vaig estar amb aquelles pintes fins que vaig entrar a la facultat. Una setmana abans de començar la carrera me'ls vaig tallar a la perruqueria. El següent tall també va ser a la perruqueria, però una mica més curt, i ja després vaig tornar al meravellós món de la màquina esquiladora, i així vaig estar un altre cop durant bastants anys. Provant variacions de barbes, patilles i colors de cabell (un cop només, però va ser taronja), però bàsicament el portava curt.
Suposo que la raó principal de tot és que em fa mandra anar a la perruqueria, demanar hora, i després t'acaben deixant un pentinat que fas por... I per això els dos extrems són còmodes: no tallar-te els cabells perquè no hi has d'anar, i passar-te la màquina perquè saps segur com et quedarà i t'ho pot fer ta germana a casa en un quart d'hora.
Així que era evident que quan em cansés de portar-lo curt tornaria a l'altre extrem. I ajuntat al fet que penso que em van caient anys i en que m'engreixaré i em quedaré calb (és un tòpic, però suposo que ens passa a tots), es crea un cicle que té la següent pinta:
- Vaig al lavabo quan ma germana m'ha acabat de passar la màquina. Em veig estrany amb el cabell rapat, i penso que tinc les entrades més enrere i la cara més ampla que l'últim cop.
- Passen els dies i m'acostumo a l'aspecte que faig.
- Quan m'ha crescut una mica, penso que així curt faig un aspecte mínimament decent i tot.
- Em creix una mica més i llavors ja comença a ondular-se'm. Com que vinc d'un moment en què em sembla que el porto bé, començo a pensar en què em podria tornar a deixar el cabell llarg, com quan era jove, que d'aquí a uns anys ja no ho podré fer, bla, bla, bla...
- Van passant els dies i ja començo a portar xolla. Cada cop se m'ondula i bufa més. Provo de controlar-ho amb escuma, fixador, assecador... (no, laca no ho he provat ni ho provaré). De totes maneres, penso que és una època que cal passar per a poder-lo portar llarg, que un cop llarg el propi pes del pèl farà que no es bufi, que en el seu dia ja ho vaig passar...
- Com que porto el cabell llarg, em passo el dia tocant-me'l. Quan marxo de la feina cada dia la taula està plena de pèls. D'això no n'estic del tot segur però també crec que, de tant tocar-me'l i de que els pèls més llargs de per sí tiren de l'arrel, tinc mal de cap molt més sovint que quan el porto curt.
- Un bon dia, admeto que n'estic fins els collons del pèl, de que se'm caigui, de semblar un pallasso amb el pèl tot sortit per sobre l'orella, i de que sembli que hagi passat un zoo per cada lloc on he estat, i li dic a ma germana que em passi la màquina i acabem d'una vegada amb les meves idees estúpides.
- Torno al punt 1?
Diria que aquest dimecres ha acabat el meu tercer cicle consecutiu. Suposo que per molt bé que m'ho faci ma germana, el que hauria de fer és anar a la perruqueria, a que me'l tallin, no me'l rapin, i tornar-hi a la mínima que comenci a sobrepassar la llargada de dignitat. Però ho admeto: em fa tanta mandra...
06 de novembre 2006
Astrid Gonzàlez i la Fonètica
La meva germana portava dies discutint amb els companys sobre si calia pronunciar el Mogoda de Santa Perpètua de la Mogoda amb o (rotllo Mugoda) o amb u (rotllo Muguda). Després de moltes discussions, va pensar en enviar un mail a l'Òmnium Cultural per a preguntar-ho i aclarir les coses.
Així, armada del seu compte de Gmail, va enviar el seguent mail:
La imatge en questió contenia [muɣoðə]. Com que se'n va adonar que la o era oberta i no tancada, va decidir arreglar-ho i enviar la versió corregida.
Però aquest cop va oblidar-se de neutralitzar la o, i va enviar-ho com a [moɣɔðə]... Total, que va perpetrar (sí, perquè la frase un error fruit dels temps no és res comparat al costat del que ve) un últim mail amb la imatge de [muɣɔðə]:
I el més sorprenent és que li van respondre!!! Olé per la dona que ho va fer, es mereix un premi a la bona educació!!
Així que ja ho sabeu! Santa Perpètua de Mogoda, amb o tancada!! Que precisament és el que havia enviat al primer mail...
Però equivocar-se és d'humans, o a cas no en som d'humans els catalans?
Així, armada del seu compte de Gmail, va enviar el seguent mail:
Bon dia,
tinc un dubte fonètic, sobre "Mogoda" (de Santa Perpètua de la Mogoda). Crec que la transcripció és la que adjunto en el amb el *.jpg, però no n'estic del tot segura.
Agraïria una resposta, moltes merces.
Astrid Gonzàlez
La imatge en questió contenia [muɣoðə]. Com que se'n va adonar que la o era oberta i no tancada, va decidir arreglar-ho i enviar la versió corregida.
Bon dia,
he detectat un error fruit dels temps, ja que feia ja massa que no escrivia fonèticament.
Disculpes i salutacions
Astrid Gonzàlez
Però aquest cop va oblidar-se de neutralitzar la o, i va enviar-ho com a [moɣɔðə]... Total, que va perpetrar (sí, perquè la frase un error fruit dels temps no és res comparat al costat del que ve) un últim mail amb la imatge de [muɣɔðə]:
Bona tarda,
van passant les hores i els errors creixen inevitablement. No vull que pensin pas que m'en mofo, però les presses fan néixer dubtes i sobretot errades. Però equivocar-se és d'humans, o a cas no en som d'humans els catalans? Espero aquesta vegada encertar i conèixer la veritat.
moltes gràcies,
Astrid Gonzàlez
I el més sorprenent és que li van respondre!!! Olé per la dona que ho va fer, es mereix un premi a la bona educació!!
Bona tarda,
Responem a la vostra consulta sobre la fonètica del topònim Mogoda.
Aquesta és la correcta, segons l'Onomasticon Cataloniae de Joan Corominas.
[muɣoðə]
Montserrat Llopart
Òmnium Cultural. Projectes
Així que ja ho sabeu! Santa Perpètua de Mogoda, amb o tancada!! Que precisament és el que havia enviat al primer mail...
Però equivocar-se és d'humans, o a cas no en som d'humans els catalans?
Mort Digna
El Pere és, possiblement, la persona al costat de qui passo més temps en la vida. I és físicament al costat, perquè és el meu company de feina i el tinc assegut a la taula de just al costat de la meva. Vam conéixer-nos mentre fèiem la carrera, a segon, i hem mantingut i mantenim l'amistat fins ara, que fem el doctorat i fem recerca plegats.
El Pere coneix bastanta gent que ha fet camins, i alguns d'ells ara són caps d'obra per a ajuntaments. És a través d'ells que va conéixer el concepte de Mort Digna, i és per això que un bon dia va sorgir el tema i m'ho va explicar.
La idea és que els ajuntaments es van adonar que tallar arbres és impopular. Crea mala imatge del consistori, els veïns es queixen, i poden fins i tot fer oposició. Evidentment, els polítics, sempre preocupats per la felicitat dels seus votants (bàsicament perquè influeix en la intenció de vot), vam estar-hi pensant, i van arribar a una solució: la Mort Digna.
Tot comença uns quants dies abans, quan s'inunda el barri on hi ha els arbres de cartells en què s'explica que degut a les obres que s'estan duent a terme, els arbres en qüestió han de ser retirats. Però que no patim, que no els mataran, sinó que els desenterraran i els portaran a un lloc on els replantaran i seran més feliços, un paradís dels arbres. El text pot ser una cosa com aquesta:
Un cop posats en antecedents els veïns, un bon dia es presenten les grues i les excavadores, i fan la feinada de desenterrar els arbres i carregar-los en un camió. Com podeu suposar, desenterrar i carregar un arbre en un camió és complicat, i a més a més és caríssim. Molt més car que no pas tallar-lo de soca-rel. I la majoría de les vegades l'arbre mor en el procès.
Si tot això es fa en una festa cívica al voltant de l'arbre, amb activitats per als nens i grups de teatre alternatiu fent una representació sobre el cicle etern de la vida i el creixement dels arbres, és molt millor. Però clar, en mig de la ronda del Mig és difícil d'organitzar una cosa així...
Un cop tothom els veïns s'han despedit de l'arbre, el camió suposadament se l'emporta cap al paradís botànic. I és suposadament, perquè deixant de banda que l'arbre ja sigui mort, conduir un camió amb un arbre a sobre és un altre merder. I el que s'acaba fent és, un cop l'arbre ja no queda a la vista dels veïns, agafar serres i tallar-lo a trossos, sobre el camió mateix. El mateix que s'hauria fet in situ i estalviant els diners de tot el muntatge, si no hagués estat per tot el politiqueig que hi ha al darrere. Després la fusta es ven si és vendible, i llestos.
Com ja veieu, el que em va explicar el Pere ho he vist aquests dies davant de casa meva, amb les obres de la ronda del Mig. Em va faltar veure com tallaven l'arbre, però no sé, crec que no em fa falta. M'ho crec.
I per cert, mai cap veí dels que es queixen no se n'ha adonat que només per a fer el paper dels cartells per a comunicar que s'enduran els arbres ja hauran tallat més arbres que els que presumptament transplantaran? Bé, suposo que els arbres que tallen però estan lluny importen menys que els que estan a prop...
El Pere coneix bastanta gent que ha fet camins, i alguns d'ells ara són caps d'obra per a ajuntaments. És a través d'ells que va conéixer el concepte de Mort Digna, i és per això que un bon dia va sorgir el tema i m'ho va explicar.
La idea és que els ajuntaments es van adonar que tallar arbres és impopular. Crea mala imatge del consistori, els veïns es queixen, i poden fins i tot fer oposició. Evidentment, els polítics, sempre preocupats per la felicitat dels seus votants (bàsicament perquè influeix en la intenció de vot), vam estar-hi pensant, i van arribar a una solució: la Mort Digna.
Tot comença uns quants dies abans, quan s'inunda el barri on hi ha els arbres de cartells en què s'explica que degut a les obres que s'estan duent a terme, els arbres en qüestió han de ser retirats. Però que no patim, que no els mataran, sinó que els desenterraran i els portaran a un lloc on els replantaran i seran més feliços, un paradís dels arbres. El text pot ser una cosa com aquesta:
Benvolguts veïns,
Benvolgudes veïnes,
Amb motiu de l'inici de les obres del Projecte de reurbanització de la ronda del Mig, us informem que caldrá retirar les palmeres que hi ha a la mitjana, just enfront dels jardins de Josep Amat. La majoria dels exemplars seran transportats a vivers municipals a l'espera de replantar-los en d'altres jardins de la ciutat.
Disculpeu les molèsties. Gràcies per la vostra col·laboració.
Un cop posats en antecedents els veïns, un bon dia es presenten les grues i les excavadores, i fan la feinada de desenterrar els arbres i carregar-los en un camió. Com podeu suposar, desenterrar i carregar un arbre en un camió és complicat, i a més a més és caríssim. Molt més car que no pas tallar-lo de soca-rel. I la majoría de les vegades l'arbre mor en el procès.
Si tot això es fa en una festa cívica al voltant de l'arbre, amb activitats per als nens i grups de teatre alternatiu fent una representació sobre el cicle etern de la vida i el creixement dels arbres, és molt millor. Però clar, en mig de la ronda del Mig és difícil d'organitzar una cosa així...
Un cop tothom els veïns s'han despedit de l'arbre, el camió suposadament se l'emporta cap al paradís botànic. I és suposadament, perquè deixant de banda que l'arbre ja sigui mort, conduir un camió amb un arbre a sobre és un altre merder. I el que s'acaba fent és, un cop l'arbre ja no queda a la vista dels veïns, agafar serres i tallar-lo a trossos, sobre el camió mateix. El mateix que s'hauria fet in situ i estalviant els diners de tot el muntatge, si no hagués estat per tot el politiqueig que hi ha al darrere. Després la fusta es ven si és vendible, i llestos.
Com ja veieu, el que em va explicar el Pere ho he vist aquests dies davant de casa meva, amb les obres de la ronda del Mig. Em va faltar veure com tallaven l'arbre, però no sé, crec que no em fa falta. M'ho crec.
I per cert, mai cap veí dels que es queixen no se n'ha adonat que només per a fer el paper dels cartells per a comunicar que s'enduran els arbres ja hauran tallat més arbres que els que presumptament transplantaran? Bé, suposo que els arbres que tallen però estan lluny importen menys que els que estan a prop...
02 de novembre 2006
La Jornada El·lectoral Més Llarga
Com va començar tot plegat? Doncs suposo que el dijous, fa una mica menys d'un mes, que vaig arribar a casa i em vaig trobar amb un resguard de correus. Era una carta certificada, amb remitent JEZB, de Barcelona. No tenia ni la més remota idea de què podia ser, així que vaig pensar que ja l'aniria a buscar... I va passar divendres, el cap de setmana i dilluns, i el dilluns per la nit em vaig adonar de dues coses: primera, que l'havia d'anar a buscar abans de dimarts a la una del migdia, és a dir, que ja podia estar-la anant a buscar l'endemà... i segona, que JEZB només podia voler dir una cosa: Junta El·lectoral Zona Barcelona...
I sí! L'endemà les meves sospites es van confirmar: la carta era una meravellosa comunicació que m'havia tocat estar de President Suplent Primer per a les el·leccions del dia de Tots Sants. Bé, era mala sort, però al menys era suplent, i tenint en compte que perquè el president titular no es presentés calia que justifiqués una raó d'autèntica força major, vaig suposar que seria anar allà a les vuit, signar conforme que m'havia presentat, i marxar cap a casa.
Clar, quan em van proposar de sortir per la Castanyada, obviament no vaig dir que no.
Així que el dia 31 vam anar a sopar a casa de la Silvi, la noia que també va venir a la visita al cementiri. Hi havia també el seu xicot el Txus, l'omnipresent Simón i l'Ali, una altra amiga, es va pasar més tard. Com que la Silvi viu per la Via Júlia, i havia d'anar carregat amb beguda i menjar, vaig pensar que agafaria el cotxe, el deixaria aparcat per allà, i si havia begut (aquest condicional el podia haver omitit, perquè sabia segur que seria cert) tornaria a casa a peu i ja l'aniria a buscar l'endemà, sortint a córrer o qualsevol cosa. No comptava amb què el dia de la Castanyada moltíssima gent surt i va a sopar fora, de manera que quan vaig arribar al barri de la Silvi no hi havia manera de trobar cap lloc per aparcar. Finalment, just a la sortida de la parada del Metro de Trinitat Nova, un cotxe sortia a la vorera de l'altre sentit, la furgoneta que passava per davant de la plaça no hi cabia, i jo vaig ficar-me de morro a la plaça per a dir: meva!!! Vaig aparcar i sortint vaig dir: sé que amb això he gastat la sort d'aquesta nit, però m'és igual. No sabia com de profètiques serien aquestes paraules... Només que consti que jo em referia a allò de afortunat al joc, desafortunat en amors (de fet, sé que la frase és al revés, però per conservació de la sort, aquesta també hauria de ser certa) i em referia a que segur que no lligava (ja veus, quina mala sort), l'únic que al final tot va prendre un camí que realment no m'esperava...
El sopar va ser realment un tiberi de la hòstia. Els Pits de Pollastre Arrebossats amb Salsa de Cava i Raïm à la Arguiñano, la Xistorra amb Pa Artesanal (encara que va haver-hi un petit problema amb la duresa del pa), una mica de Pà (normal) amb Tomàquet i Formatge, i després encara Panellets, Castanyes i Moniatos. Tot acompanyat de Lambrusco, Sidra portada d'Astúries (molt molt bona) i Cava.
Després de sopar vam estar jugant a un joc d'aquests de beure, que es diu l'Abuela. Tens 6 gots, i tires un dau, i la regla bàsica és que si el got del número que et surt està ple te'l beus i segueixes tirant, i si està buit el reomples i passa el torn al següent. Hi ha un parell de regles addicionals per a si només hi ha un got ple o només un got buit, però a grans trets és això. El millor va ser que no teníem cap dau, i vam acabar havent-ne de fer un amb una caixa buida d'una bombeta, unes etiquetes i pega... Ens vam acabar l'ampolla de cava així, i després van caure dos bricks de vi Casón Històrico (marca de qualitat reconeguda mundialment) i dos litres de Coca-cola, obviament no en aquest ordre ni molt menys per separat.
Una mica més tard de les dues vam anar una estona al Casal del barri de Prosperitat, vam estar ballant una estona i vam prendre alguna cervesa més. Però a les tres i poc ja van tancar, vam estar una estona més per allà, i vam fer camí de tornada a casa. Caminant, i amb parada al Carmel. Total, que vaig arribar a casa que eren vora les sis.
Estava rebentat, em feien mal les cames de caminar i d'estar dempeus al casal, i una mica tot el cos perquè també havia fet un entrenament de Voleibol per la tarda. Em vaig posar el despertador a les 7:30, i vaig posar-me al llit per a dormir una hora una mitja. Obviament, va ser vist i no vist. Com que vaig pensar que seria un moment, em vaig tornar a posar la roba amb què havia sortit, amb pudor de fum, crec que no em vaig ni pentinar. Anava a sortir sense prendre res, però com que tenia el regust de recent despertat (i del vi amb coca-cola), em vaig acabar prenent un brioix per a treure-me'l i vaig sortir.
Vaig arribar allà al col·legi el·lectoral que faltava poc per a les vuit. Jo el que volia fer era localitzar el president titular de la meva mesa, que era qui m'importava. Però hi havia bastanta gent, així que vaig esperar fins que van obrir, vam entrar i ens van posar a tots al voltant de les respectives meses. Un cop allà, vaig començar a preguntar, i tothom era Vocal, o Vocal Suplent, només hi havia un veí que ja coneixia que era President Suplent Segon. Aquí em vaig començar a preocupar. Però enmig de tota la documentació no hi era la llista completa de càrrecs. Em quedava un resquici d'esperança. Finalment va arribar la llista, i van preguntar: Edgar Gonzàlez Pellicer?. Efectivament, Edgar Gonzàlez i Pellicer era el President de la Mesa U, Secció 081, Districte 5, Municipi Barcelona, Circumscripció El·lectoral Barcelona.
Tots els plans que havia fer de dormir, anar a buscar el cotxe... enlaire (clarament, en aquell moment el que més m'importava era el primer). I mira que ho havíem estat parlant, de tornada, amb els típics doncs quan em va a tocar a mí, de totes les taules només a una persona suplent li va tocar quedar-se. Molt bé, la probabilitat és molt baixa, però... què passa quan tu ets aquesta persona de baixa probabilitat? Et consola pensar que a la resta de la gent no li ha tocat?
Per sort, mentre la meva mare treballava a la Delegació del Govern (expulsant estrangers del país, una feina com qualsevol altra), jo havia treballat en un parell d'el·leccions fent d'Agent de l'Administració, que l'únic que ha de fer és anar a control·lar la constitució de les meses a les vuit, demanar el recompte de votants fins aquell moment a les dues i a les sis, i tornar a les vuit de la tarda per ajudar al recompte, comunicant a una centraleta els resultats cada cop. Com que és menys feina i et paguen més que per estar en una mesa, obviament és un treball a què només pots accedir per enchufe... Doncs bé, d'haver participat en aquestes altres el·leccions, ja sabia més o menys què calia fer, com fer les actes, com s'acostumava a organitzar la mesa... En un moment la nostra mesa estava constituïda, a més a més els dos interventors que teníem assignats no van venir, cosa que vaig agrair profundament; ho admeto, no és que la classe política em sigui particularment simpàtica...
La veritat és que el dia va passar bastant més ràpid del que em pensava. A part que vam tenir bastanta participació, al final vam passar del 60% en la nostra mesa, i la gent que venia ens va mantenir distrets durant bastanta estona (encara que érem la mesa amb menys cens de totes, i hi havia cops que hi havia fins i tot cua en altres meses i a nosaltres no ens venia ningú), amb els dos vocals vaig tenir força sort. Un era un dibuixant de còmics i il·lustrador, i l'altre era productor de documentals. La seva empresa era la que havia fet Catalunya des de l'Aire, Catalunya des del Mar, i similars. Total, que xerrant amb ells també vaig passar bastant de temps. Vam decidir donar-nos una hora per anar a dinar, i en tornar fins i tot em vaig portar un esborrany de la tesi d'una companya del departament per a llegir-lo i pràcticament no el vaig obrir. Ens passàvem força estona mirant la llista de votants. És curiòs com al meu barri hi ha força sagues de quatre o cinc germans, tots ja grans que segueixen empadronats juntament amb els seus pares. Potser és que viuen fora però no s'han desempadronat d'aquí. Però clar, llavors penso en mon pare que viu a la mateixa finca que la seva mare...
Al final sí que ens va agafar una mica més de modorra, i ja comptàvem els minuts que faltaven perquè tanqués el col·legi. Finalment, van tancar i vam posar-nos a fer el recompte. Encara va anar prou ràpid. A la nostra mesa va guanyar CiU de carrer i, sorprenentment, el segon partit més votat va ser Iniciativa, amb un vot més que el PSC. Després Esquerra i el PP. El partit aquest dels Ciutadans va treure catorze vots i tot, els Verds, sis, i un parell de partits minoritaris van treure un vot cadascún. Bé, només restava fer totes les actes d'escrutini, les de sessió, signar-ho tot, posar-ho en sobres... i que el President anés al jutjat de Barcelona a portar-ho!
Sort que mon pare em va portar fins allà, i encara que hi havia una gentada, en deu minuts ho vaig entregar i ja estava fora. Ja podia anar cap a casa? No! Perquè jo tenia el meu cotxe aparcat a Trinitat Nova! Per sort, mon pare també em va fer el grandíssim favor de portar-me fins allà.
En aquell moment, mentre anava assegut, amb el cul mig fora del seient, amb la bossa entre les mans, en la moto de ma germana, conduïda per mon pare, a tota velocitat per la ronda, en direcció sortida dos... tot el que m'havia passat en aquelles 48 hores se m'acumulava al cap. Em notava com en un somni, en certa manera eufòric, excitat. I mirava les parets, les columnes, els altres cotxes que hi havia a la ronda, les cases, com tot s'anava quedant enrere, tot tenyit de la llum taronja dels fanals. Quan m'acostava al cotxe encara em van quedar forces per a córrer fins ell. Crec que va ser l'últim cartutx. Vaig tornar fins a casa, vaig aparcar el cotxe, vaig sopar, me'n vaig anar a dormir, finalment... i m'he aixecat onze hores després, per a escriure aquesta entrada al blog sobre la meva jornada (el·lectoral) més llarga.
I sí! L'endemà les meves sospites es van confirmar: la carta era una meravellosa comunicació que m'havia tocat estar de President Suplent Primer per a les el·leccions del dia de Tots Sants. Bé, era mala sort, però al menys era suplent, i tenint en compte que perquè el president titular no es presentés calia que justifiqués una raó d'autèntica força major, vaig suposar que seria anar allà a les vuit, signar conforme que m'havia presentat, i marxar cap a casa.
Clar, quan em van proposar de sortir per la Castanyada, obviament no vaig dir que no.
Així que el dia 31 vam anar a sopar a casa de la Silvi, la noia que també va venir a la visita al cementiri. Hi havia també el seu xicot el Txus, l'omnipresent Simón i l'Ali, una altra amiga, es va pasar més tard. Com que la Silvi viu per la Via Júlia, i havia d'anar carregat amb beguda i menjar, vaig pensar que agafaria el cotxe, el deixaria aparcat per allà, i si havia begut (aquest condicional el podia haver omitit, perquè sabia segur que seria cert) tornaria a casa a peu i ja l'aniria a buscar l'endemà, sortint a córrer o qualsevol cosa. No comptava amb què el dia de la Castanyada moltíssima gent surt i va a sopar fora, de manera que quan vaig arribar al barri de la Silvi no hi havia manera de trobar cap lloc per aparcar. Finalment, just a la sortida de la parada del Metro de Trinitat Nova, un cotxe sortia a la vorera de l'altre sentit, la furgoneta que passava per davant de la plaça no hi cabia, i jo vaig ficar-me de morro a la plaça per a dir: meva!!! Vaig aparcar i sortint vaig dir: sé que amb això he gastat la sort d'aquesta nit, però m'és igual. No sabia com de profètiques serien aquestes paraules... Només que consti que jo em referia a allò de afortunat al joc, desafortunat en amors (de fet, sé que la frase és al revés, però per conservació de la sort, aquesta també hauria de ser certa) i em referia a que segur que no lligava (ja veus, quina mala sort), l'únic que al final tot va prendre un camí que realment no m'esperava...
El sopar va ser realment un tiberi de la hòstia. Els Pits de Pollastre Arrebossats amb Salsa de Cava i Raïm à la Arguiñano, la Xistorra amb Pa Artesanal (encara que va haver-hi un petit problema amb la duresa del pa), una mica de Pà (normal) amb Tomàquet i Formatge, i després encara Panellets, Castanyes i Moniatos. Tot acompanyat de Lambrusco, Sidra portada d'Astúries (molt molt bona) i Cava.
Després de sopar vam estar jugant a un joc d'aquests de beure, que es diu l'Abuela. Tens 6 gots, i tires un dau, i la regla bàsica és que si el got del número que et surt està ple te'l beus i segueixes tirant, i si està buit el reomples i passa el torn al següent. Hi ha un parell de regles addicionals per a si només hi ha un got ple o només un got buit, però a grans trets és això. El millor va ser que no teníem cap dau, i vam acabar havent-ne de fer un amb una caixa buida d'una bombeta, unes etiquetes i pega... Ens vam acabar l'ampolla de cava així, i després van caure dos bricks de vi Casón Històrico (marca de qualitat reconeguda mundialment) i dos litres de Coca-cola, obviament no en aquest ordre ni molt menys per separat.
Una mica més tard de les dues vam anar una estona al Casal del barri de Prosperitat, vam estar ballant una estona i vam prendre alguna cervesa més. Però a les tres i poc ja van tancar, vam estar una estona més per allà, i vam fer camí de tornada a casa. Caminant, i amb parada al Carmel. Total, que vaig arribar a casa que eren vora les sis.Estava rebentat, em feien mal les cames de caminar i d'estar dempeus al casal, i una mica tot el cos perquè també havia fet un entrenament de Voleibol per la tarda. Em vaig posar el despertador a les 7:30, i vaig posar-me al llit per a dormir una hora una mitja. Obviament, va ser vist i no vist. Com que vaig pensar que seria un moment, em vaig tornar a posar la roba amb què havia sortit, amb pudor de fum, crec que no em vaig ni pentinar. Anava a sortir sense prendre res, però com que tenia el regust de recent despertat (i del vi amb coca-cola), em vaig acabar prenent un brioix per a treure-me'l i vaig sortir.
Vaig arribar allà al col·legi el·lectoral que faltava poc per a les vuit. Jo el que volia fer era localitzar el president titular de la meva mesa, que era qui m'importava. Però hi havia bastanta gent, així que vaig esperar fins que van obrir, vam entrar i ens van posar a tots al voltant de les respectives meses. Un cop allà, vaig començar a preguntar, i tothom era Vocal, o Vocal Suplent, només hi havia un veí que ja coneixia que era President Suplent Segon. Aquí em vaig començar a preocupar. Però enmig de tota la documentació no hi era la llista completa de càrrecs. Em quedava un resquici d'esperança. Finalment va arribar la llista, i van preguntar: Edgar Gonzàlez Pellicer?. Efectivament, Edgar Gonzàlez i Pellicer era el President de la Mesa U, Secció 081, Districte 5, Municipi Barcelona, Circumscripció El·lectoral Barcelona.
Tots els plans que havia fer de dormir, anar a buscar el cotxe... enlaire (clarament, en aquell moment el que més m'importava era el primer). I mira que ho havíem estat parlant, de tornada, amb els típics doncs quan em va a tocar a mí, de totes les taules només a una persona suplent li va tocar quedar-se. Molt bé, la probabilitat és molt baixa, però... què passa quan tu ets aquesta persona de baixa probabilitat? Et consola pensar que a la resta de la gent no li ha tocat?
Per sort, mentre la meva mare treballava a la Delegació del Govern (expulsant estrangers del país, una feina com qualsevol altra), jo havia treballat en un parell d'el·leccions fent d'Agent de l'Administració, que l'únic que ha de fer és anar a control·lar la constitució de les meses a les vuit, demanar el recompte de votants fins aquell moment a les dues i a les sis, i tornar a les vuit de la tarda per ajudar al recompte, comunicant a una centraleta els resultats cada cop. Com que és menys feina i et paguen més que per estar en una mesa, obviament és un treball a què només pots accedir per enchufe... Doncs bé, d'haver participat en aquestes altres el·leccions, ja sabia més o menys què calia fer, com fer les actes, com s'acostumava a organitzar la mesa... En un moment la nostra mesa estava constituïda, a més a més els dos interventors que teníem assignats no van venir, cosa que vaig agrair profundament; ho admeto, no és que la classe política em sigui particularment simpàtica...
La veritat és que el dia va passar bastant més ràpid del que em pensava. A part que vam tenir bastanta participació, al final vam passar del 60% en la nostra mesa, i la gent que venia ens va mantenir distrets durant bastanta estona (encara que érem la mesa amb menys cens de totes, i hi havia cops que hi havia fins i tot cua en altres meses i a nosaltres no ens venia ningú), amb els dos vocals vaig tenir força sort. Un era un dibuixant de còmics i il·lustrador, i l'altre era productor de documentals. La seva empresa era la que havia fet Catalunya des de l'Aire, Catalunya des del Mar, i similars. Total, que xerrant amb ells també vaig passar bastant de temps. Vam decidir donar-nos una hora per anar a dinar, i en tornar fins i tot em vaig portar un esborrany de la tesi d'una companya del departament per a llegir-lo i pràcticament no el vaig obrir. Ens passàvem força estona mirant la llista de votants. És curiòs com al meu barri hi ha força sagues de quatre o cinc germans, tots ja grans que segueixen empadronats juntament amb els seus pares. Potser és que viuen fora però no s'han desempadronat d'aquí. Però clar, llavors penso en mon pare que viu a la mateixa finca que la seva mare...Al final sí que ens va agafar una mica més de modorra, i ja comptàvem els minuts que faltaven perquè tanqués el col·legi. Finalment, van tancar i vam posar-nos a fer el recompte. Encara va anar prou ràpid. A la nostra mesa va guanyar CiU de carrer i, sorprenentment, el segon partit més votat va ser Iniciativa, amb un vot més que el PSC. Després Esquerra i el PP. El partit aquest dels Ciutadans va treure catorze vots i tot, els Verds, sis, i un parell de partits minoritaris van treure un vot cadascún. Bé, només restava fer totes les actes d'escrutini, les de sessió, signar-ho tot, posar-ho en sobres... i que el President anés al jutjat de Barcelona a portar-ho!
Sort que mon pare em va portar fins allà, i encara que hi havia una gentada, en deu minuts ho vaig entregar i ja estava fora. Ja podia anar cap a casa? No! Perquè jo tenia el meu cotxe aparcat a Trinitat Nova! Per sort, mon pare també em va fer el grandíssim favor de portar-me fins allà.En aquell moment, mentre anava assegut, amb el cul mig fora del seient, amb la bossa entre les mans, en la moto de ma germana, conduïda per mon pare, a tota velocitat per la ronda, en direcció sortida dos... tot el que m'havia passat en aquelles 48 hores se m'acumulava al cap. Em notava com en un somni, en certa manera eufòric, excitat. I mirava les parets, les columnes, els altres cotxes que hi havia a la ronda, les cases, com tot s'anava quedant enrere, tot tenyit de la llum taronja dels fanals. Quan m'acostava al cotxe encara em van quedar forces per a córrer fins ell. Crec que va ser l'últim cartutx. Vaig tornar fins a casa, vaig aparcar el cotxe, vaig sopar, me'n vaig anar a dormir, finalment... i m'he aixecat onze hores després, per a escriure aquesta entrada al blog sobre la meva jornada (el·lectoral) més llarga.
29 d’octubre 2006
Cementiris
Admeto que no és el que qualsevol persona faria una tarda de dissabte. Però jo per a ahir per la tarda m'havia apuntat a una visita guiada nocturna pel Cementiri del Poble Nou...
Era part de Too Young To Die, un conjunt d'activitats que organitzava un grup rel·lacionat d'alguna manera amb el CCCB, i que tenia com a tema central la mort (obviament). Hi havia un cicle de cinema, algunes xerrades, i visites nocturnes al Cementiri. En un principi havien de ser cap a les 8 i les 9 de la tarda, i amb el Simón i la Silvi, un parell d'amics, ens vam voler apuntar a la de les 9, perquè fos més tètric. Però no quedaven places... Tot plegat, al final ens van avisar que les visites es desplaçaven d'horari, i que a les 7 hi havia lloc per a nosaltres tres. Bones notícies! Encara que vam pensar que a les 7 no faria tanta por com a les 9, perquè encara hi hauria llum...
No sé exactament de què em ve aquesta obsessió recent pels cementiris. Crec que tot va començar quan me'n vaig anar de viatge a Escòcia el primer cop. La meva nòvia d'aquella època es va trobar amb que tenia el passaport caducat just quan anàvem a pujar a l'avió, i vaig haver d'acabar anant-me'n jo sol cap allà, perquè si no, a part d'haver de pagar un altre bitllet d'avió, perdíem també la reserva del cotxe de lloguer; mentre ella intentava treure's un passaport en 24 hores i venir amb el mateix vol el dia següent. El dia aquell em vaig estar fent turisme sol, esperant que ella em digués si podia venir o no (va tenir problemes perquè les comissaries no li volien fer el passaport immediatament), i jo estava en un estat particular: mai no m'ha agradat fer turisme sol, i encara menys quan hauria d'haver estat amb la meva nòvia... I recordo que vaig anar a Stirling, on hi havia el que deien que era el cementiri més bonic d'Escòcia, i em vaig passar un fotimer d'estona fent-me fotos allà. Tinc un grapat de fotos meves entre tombes, fetes deixant la càmara amb l'automàtic a sobre d'altres tombes...
També suposo que em va cridar l'atenció el concepte de cementiri: allà no són com aquí, que són gairebé sempre tipus nínxol, sinò que són extensions amb la gent enterrada a terra, les làpides verticals, i herba entre tomba i tomba.
Quan aquest estiu vaig tornar a Escòcia, la cosa va tornar-se pitjor, perquè vaig coincidir en fascinació amb ma germana i el Simón, i, sobretot els primers dies, era cementiri que vèiem, cementiri on anàvem a fer-nos fotos. A més a més, als cementiris petits de poble pots anar de làpida en làpida, mirant els noms de la gent, seguint la història de les famílies, seguint-ne en molts casos els drames. Admeto que a mí aquest tipus de coses sempre em fan pensar. Com la història de cadascun de nosaltres i de les nostres famílies no té res de particular: les mateixes alegries i penes: naixements, morts, casaments, separacions... han estat passant a milers de persones al llarg dels segles.
Després de tornar de viatge, encara al mes de Setembre un dia tornant de la feina em vaig desviar una mica del camí habitual i vaig acostar-me al Cementiri de Sarrià, que feia temps que buscava.
De totes maneres, mai no havia anat a veure una tomba de ningú de la meva família. Però comentant el tema de la visita ahir al migdia amb la meva àvia a l'hora de dinar, em vaig trobar amb una sorpresa: els meus besavis estaven enterrats allà. La meva àvia no recordava exactament a quina parcel·la, però em va descriure una mica a quina zona, i com havien de ser els nínxols... Total, que vaig pensar que intentaria trobar-los.
Total, a les 7 i algo va començar la visita, i la veritat és que el tema estava bé: a les 7 i poc ja és prou fosc en aquesta època, ens van donar una espelma a cadascú del grup, i a part n'hi havia tota una filera que marcava el camí a seguir. A part, a diversos punts on paraves del recorregut hi havia músics tocant el violí o el violoncel. Caminar de nit per un passeig entre nínxols, amb espelmes al mig del camí, sentint l'Adaggio d'Albinoni i el soroll del vol dels coloms que fugien al nostre pas, la veritat és que és potent! Del Cementiri en vam veure una bona part, especialment de la part més burgesa, on la gent de peles del segle XIX i principis del XX es feia construir autèntics mausoleus en miniatura pels millors arquitectes i escultors del moment. Tot i això, jo intentava buscar la tomba dels meus parents, però no la trobava. I per aquesta raó, quan va acabar la visita, i la guia va anar a buscar l'altre grup, en comptes de sortir vaig proposar de quedar-nos d'estranguis i buscar la tomba.
I ho vam fer, com no? De fet, va ser el millor: anar caminant sols pel cementiri, intentant que no ens veiés l'altre grup que feia la visita, i il·luminant el camí amb les tres espelmes. Vaig seguir les indicacions de la meva àvia, i ens vam trobar amb què havíem d'entrar a una illa interior del cementiri. En mig d'un bloc de nínxols d'uns 5 metres d'alt hi havia una porta que hi duia, i anaves a parar a un pati tancat, en què hi havia alguns nínxols més grans, en blocs de només dos d'alt, i algunes tombes molt més grans a terra. Tot en sil·lenci. Coincidia: segons la meva àvia, la tomba familiar estava en un bloc de dos. I ens vam posar a buscar per separat tots tres, il·luminant els noms de les tombes amb l'espelma.
I ho vam trobar!!!
Allà estaven: la meva àvia i el meu besavi. No es veia bé el segon cognom, però vaig suposar que Rosich-Ri... només podia ser Rosich-Ribas. Vaig fer les fotos, i em vaig quedar allà pensant en què allà darrera hi havia una part de mí, o potser a l'inrevés: jo era una part del que descansava dins aquell bloc de pedra. No es que fos emoció o pena: el meu avi va morir molt abans que jo nasquès, i la meva besavia amb més de 90 anys, però quan jo era petit, i la recordo poc. Era de nou aquesta sensació de ser part del torrent de la vida de la humanitat, un testimoni que anem recollint de les generacions que ens precedeixen i que nosaltres portarem fins que el passem a algú nou. I en tots els esforços i sensacions de les seves vides, tot per el que van lluitar, que encara que ells jaguin allà queda alguna cosa. Començant per mi mateix: part del resultat que van deixar les seves vides...
I estava en aquest estat de ment, quan al caminar 10 metres més, vaig veure que potser m'havia precipitat:
Rosich-Ribas, i aquest cop amb els cognoms Cuspinera i Busquets indicats al marge de la tomba... Qui havia dit que de tombes de la Família Rosich no podia haver-n'hi dos? Bé, si no m'equivoco, el meu rebesavi es deia Rosich i Busquets. En aquell moment no sabia ben bé on era el meu besavi, però al menys sí que sabia on era el rebesavi!
De totes maneres, vaig fer algunes fotos més, vam acabar de passejar una estona i ja vam anar marxant. Se'ns havien apagat les espelmes, i la perspectiva de quedar-nos tancats dins un cementiri no era particularment atraient, entre altres coses perquè començàvem a tenir gana.
Abans de marxar, vaig voler recordar la història del meu besavi. Treballador en una companyia d'assegurances, seguint la línia del seu pare, la seva autèntica passió era escriure. L'any 1936 va guanyar els Jocs Florals, i, en condicions normals, el seu llibre s'hauria publicat, i ell hauria pogut dedicar-se a l'escriptura. Però va esclatar la Guerra Civil, i obviament el llibre mai no va veure la llum. Va morir relativament jove víctima d'una anèmia plàstica, i les seves obres les va conservar la seva filla, la meva àvia, que va intentar vàries vegades, un cop tornada la democràcia, de publicar-les. Finalment, va aconseguir fer un petit tiratge, fa uns quants anys.
L'estil és, en la meva opinió, una espècie de naturalisme rural, la veritat és que per moments bastant sòrdid. Suposo que l'ambient del poble de la meva besavia, Castellar del Vallés, el va influenciar. Però a les obres del meu besavi sempre hi ha un rerefons filosòfic, i de cerca de la felicitat, la bellesa...
Que potser és el que la majoria de nosaltres acabem buscant en aquesta vida...
Era part de Too Young To Die, un conjunt d'activitats que organitzava un grup rel·lacionat d'alguna manera amb el CCCB, i que tenia com a tema central la mort (obviament). Hi havia un cicle de cinema, algunes xerrades, i visites nocturnes al Cementiri. En un principi havien de ser cap a les 8 i les 9 de la tarda, i amb el Simón i la Silvi, un parell d'amics, ens vam voler apuntar a la de les 9, perquè fos més tètric. Però no quedaven places... Tot plegat, al final ens van avisar que les visites es desplaçaven d'horari, i que a les 7 hi havia lloc per a nosaltres tres. Bones notícies! Encara que vam pensar que a les 7 no faria tanta por com a les 9, perquè encara hi hauria llum...
No sé exactament de què em ve aquesta obsessió recent pels cementiris. Crec que tot va començar quan me'n vaig anar de viatge a Escòcia el primer cop. La meva nòvia d'aquella època es va trobar amb que tenia el passaport caducat just quan anàvem a pujar a l'avió, i vaig haver d'acabar anant-me'n jo sol cap allà, perquè si no, a part d'haver de pagar un altre bitllet d'avió, perdíem també la reserva del cotxe de lloguer; mentre ella intentava treure's un passaport en 24 hores i venir amb el mateix vol el dia següent. El dia aquell em vaig estar fent turisme sol, esperant que ella em digués si podia venir o no (va tenir problemes perquè les comissaries no li volien fer el passaport immediatament), i jo estava en un estat particular: mai no m'ha agradat fer turisme sol, i encara menys quan hauria d'haver estat amb la meva nòvia... I recordo que vaig anar a Stirling, on hi havia el que deien que era el cementiri més bonic d'Escòcia, i em vaig passar un fotimer d'estona fent-me fotos allà. Tinc un grapat de fotos meves entre tombes, fetes deixant la càmara amb l'automàtic a sobre d'altres tombes...
També suposo que em va cridar l'atenció el concepte de cementiri: allà no són com aquí, que són gairebé sempre tipus nínxol, sinò que són extensions amb la gent enterrada a terra, les làpides verticals, i herba entre tomba i tomba.
Quan aquest estiu vaig tornar a Escòcia, la cosa va tornar-se pitjor, perquè vaig coincidir en fascinació amb ma germana i el Simón, i, sobretot els primers dies, era cementiri que vèiem, cementiri on anàvem a fer-nos fotos. A més a més, als cementiris petits de poble pots anar de làpida en làpida, mirant els noms de la gent, seguint la història de les famílies, seguint-ne en molts casos els drames. Admeto que a mí aquest tipus de coses sempre em fan pensar. Com la història de cadascun de nosaltres i de les nostres famílies no té res de particular: les mateixes alegries i penes: naixements, morts, casaments, separacions... han estat passant a milers de persones al llarg dels segles.
Després de tornar de viatge, encara al mes de Setembre un dia tornant de la feina em vaig desviar una mica del camí habitual i vaig acostar-me al Cementiri de Sarrià, que feia temps que buscava.
De totes maneres, mai no havia anat a veure una tomba de ningú de la meva família. Però comentant el tema de la visita ahir al migdia amb la meva àvia a l'hora de dinar, em vaig trobar amb una sorpresa: els meus besavis estaven enterrats allà. La meva àvia no recordava exactament a quina parcel·la, però em va descriure una mica a quina zona, i com havien de ser els nínxols... Total, que vaig pensar que intentaria trobar-los.
Total, a les 7 i algo va començar la visita, i la veritat és que el tema estava bé: a les 7 i poc ja és prou fosc en aquesta època, ens van donar una espelma a cadascú del grup, i a part n'hi havia tota una filera que marcava el camí a seguir. A part, a diversos punts on paraves del recorregut hi havia músics tocant el violí o el violoncel. Caminar de nit per un passeig entre nínxols, amb espelmes al mig del camí, sentint l'Adaggio d'Albinoni i el soroll del vol dels coloms que fugien al nostre pas, la veritat és que és potent! Del Cementiri en vam veure una bona part, especialment de la part més burgesa, on la gent de peles del segle XIX i principis del XX es feia construir autèntics mausoleus en miniatura pels millors arquitectes i escultors del moment. Tot i això, jo intentava buscar la tomba dels meus parents, però no la trobava. I per aquesta raó, quan va acabar la visita, i la guia va anar a buscar l'altre grup, en comptes de sortir vaig proposar de quedar-nos d'estranguis i buscar la tomba.I ho vam fer, com no? De fet, va ser el millor: anar caminant sols pel cementiri, intentant que no ens veiés l'altre grup que feia la visita, i il·luminant el camí amb les tres espelmes. Vaig seguir les indicacions de la meva àvia, i ens vam trobar amb què havíem d'entrar a una illa interior del cementiri. En mig d'un bloc de nínxols d'uns 5 metres d'alt hi havia una porta que hi duia, i anaves a parar a un pati tancat, en què hi havia alguns nínxols més grans, en blocs de només dos d'alt, i algunes tombes molt més grans a terra. Tot en sil·lenci. Coincidia: segons la meva àvia, la tomba familiar estava en un bloc de dos. I ens vam posar a buscar per separat tots tres, il·luminant els noms de les tombes amb l'espelma.
I ho vam trobar!!!
Allà estaven: la meva àvia i el meu besavi. No es veia bé el segon cognom, però vaig suposar que Rosich-Ri... només podia ser Rosich-Ribas. Vaig fer les fotos, i em vaig quedar allà pensant en què allà darrera hi havia una part de mí, o potser a l'inrevés: jo era una part del que descansava dins aquell bloc de pedra. No es que fos emoció o pena: el meu avi va morir molt abans que jo nasquès, i la meva besavia amb més de 90 anys, però quan jo era petit, i la recordo poc. Era de nou aquesta sensació de ser part del torrent de la vida de la humanitat, un testimoni que anem recollint de les generacions que ens precedeixen i que nosaltres portarem fins que el passem a algú nou. I en tots els esforços i sensacions de les seves vides, tot per el que van lluitar, que encara que ells jaguin allà queda alguna cosa. Començant per mi mateix: part del resultat que van deixar les seves vides...
I estava en aquest estat de ment, quan al caminar 10 metres més, vaig veure que potser m'havia precipitat:
Rosich-Ribas, i aquest cop amb els cognoms Cuspinera i Busquets indicats al marge de la tomba... Qui havia dit que de tombes de la Família Rosich no podia haver-n'hi dos? Bé, si no m'equivoco, el meu rebesavi es deia Rosich i Busquets. En aquell moment no sabia ben bé on era el meu besavi, però al menys sí que sabia on era el rebesavi!
De totes maneres, vaig fer algunes fotos més, vam acabar de passejar una estona i ja vam anar marxant. Se'ns havien apagat les espelmes, i la perspectiva de quedar-nos tancats dins un cementiri no era particularment atraient, entre altres coses perquè començàvem a tenir gana.
Abans de marxar, vaig voler recordar la història del meu besavi. Treballador en una companyia d'assegurances, seguint la línia del seu pare, la seva autèntica passió era escriure. L'any 1936 va guanyar els Jocs Florals, i, en condicions normals, el seu llibre s'hauria publicat, i ell hauria pogut dedicar-se a l'escriptura. Però va esclatar la Guerra Civil, i obviament el llibre mai no va veure la llum. Va morir relativament jove víctima d'una anèmia plàstica, i les seves obres les va conservar la seva filla, la meva àvia, que va intentar vàries vegades, un cop tornada la democràcia, de publicar-les. Finalment, va aconseguir fer un petit tiratge, fa uns quants anys.
L'estil és, en la meva opinió, una espècie de naturalisme rural, la veritat és que per moments bastant sòrdid. Suposo que l'ambient del poble de la meva besavia, Castellar del Vallés, el va influenciar. Però a les obres del meu besavi sempre hi ha un rerefons filosòfic, i de cerca de la felicitat, la bellesa...
Que potser és el que la majoria de nosaltres acabem buscant en aquesta vida...
25 d’octubre 2006
Campanyes i Promocions
Una de les sorpreses que un té quan comença a anar a la Universitat és la quantitat de campanyes i promocions que s'hi fan. Especialment empreses de menjar, que vénen, monten un stand, posen unes quantes noies (al Campus Nord significa una assegurança d'éxit), les vesteixen amb samarretes de la marca i fan que et persegueixen perquè vagis a gorronejar. Així acabes provant galetes, cereals, sopes de sobre, pasta instantània, productes congelats i begudes vàries.
Des que feia primer de carrera, ja fa força anys, existia un mite en el Campus Nord: la promoció del Sunny Delight. Era el mes de Juny, estàvem en època d'examens i sortint de la Biblioteca d'estudiar ens vam trobar amb un camió refrigerat enorme, d'on sortia un tio amb un carro de la compra ple d'ampolles de Sunny Delight. Però no eren les típiques ampolles de mostra de quart de litre, ni tan sols de mig litre: ampolles de dos litres. I t'hi acostaves i et deia: Quantes en vols? Dues? Tres? I la gent se'n duia sis, set, deu ampolles... Gent amb vint ampolles sobre la taula de la Biblioteca; gent que les posava a les taquilles per anar-les a buscar el dia següent (fet que crec que va ser determinant en la decisió d'inutilitzar les taquilles a l'any següent). Però és que al dia següent tornava el camió...
Una bacanal de Sunny Delight. Mira que és dolent, però te l'acabaves bebent, i fins i tot algun cop n'he tornat a comprar només que per a retrobar-me amb aquella sensació i tornar-me a sentir com quan tenia 19 anys per una estona.
Però quan et creies que el món de la publicitat havia fracasat, perquè tants anys després res no havia superat aquella promoció mítica, i quan et pensaves que el més espectacular que podia fer Danone per promocionar el DanUp era això:
Doncs et trobes amb que no, que els publicistes també poden cremar-se les celles, i que el més espectacular per anunciar DanUp és això:
Un dromedari al Campus Nord!!!
I mira que jo podria haver-m'ho esperat, perquè ahir al matí vaig veure una furgoneta aparcada amb el lateral pintat amb Alquiler de Dromedarios Marisa. Però en aquell moment l'únic que em va sorprendre va ser que hi pogués haver una empresa que es dediqués a llogar dromedaris... No esperava trobar-me el dromedari a la porta de l'Omega!
Evidentment, tothom estava fent-li fotos amb el mòbil. Típica cosa: tenim tots més de vint anys però sembla que ningú no hagi vist un camell mai, la tradició de portar els nens al Zoo i a la Cavalcada de Reis clarament està desapareixent, ja des de la nostra generació...
Bé, la promoció en sí després no tenia gran cosa, era el de sempre: ampolles de 175 grams de DanUp, un codi perquè entris a la pàgina de DanUp, et registris i et pugui tocar un viatge a Tunis... La veritat és que el dromedari no hi pintava gaire, em pensava que potser el tindrien perquè passegés la gent, però el tenien allà lligat i ja està. Pobre animal, tothom fent-li fotos i ell allà menjant palla. El que em va molar van ser els peus que tenia: són rodons, amples i plans, com un cap de bolet amb dos dits enormes.
Per cert, parlant de promocions... com pot ser que al meu barri ja hagin instal·lat els llums de Nadal? Passar-nos més de dos mesos amb ambient nadalenc no és exagerat?
Des que feia primer de carrera, ja fa força anys, existia un mite en el Campus Nord: la promoció del Sunny Delight. Era el mes de Juny, estàvem en època d'examens i sortint de la Biblioteca d'estudiar ens vam trobar amb un camió refrigerat enorme, d'on sortia un tio amb un carro de la compra ple d'ampolles de Sunny Delight. Però no eren les típiques ampolles de mostra de quart de litre, ni tan sols de mig litre: ampolles de dos litres. I t'hi acostaves i et deia: Quantes en vols? Dues? Tres? I la gent se'n duia sis, set, deu ampolles... Gent amb vint ampolles sobre la taula de la Biblioteca; gent que les posava a les taquilles per anar-les a buscar el dia següent (fet que crec que va ser determinant en la decisió d'inutilitzar les taquilles a l'any següent). Però és que al dia següent tornava el camió...
Una bacanal de Sunny Delight. Mira que és dolent, però te l'acabaves bebent, i fins i tot algun cop n'he tornat a comprar només que per a retrobar-me amb aquella sensació i tornar-me a sentir com quan tenia 19 anys per una estona.
Però quan et creies que el món de la publicitat havia fracasat, perquè tants anys després res no havia superat aquella promoció mítica, i quan et pensaves que el més espectacular que podia fer Danone per promocionar el DanUp era això:
Doncs et trobes amb que no, que els publicistes també poden cremar-se les celles, i que el més espectacular per anunciar DanUp és això:
Un dromedari al Campus Nord!!!
I mira que jo podria haver-m'ho esperat, perquè ahir al matí vaig veure una furgoneta aparcada amb el lateral pintat amb Alquiler de Dromedarios Marisa. Però en aquell moment l'únic que em va sorprendre va ser que hi pogués haver una empresa que es dediqués a llogar dromedaris... No esperava trobar-me el dromedari a la porta de l'Omega!
Evidentment, tothom estava fent-li fotos amb el mòbil. Típica cosa: tenim tots més de vint anys però sembla que ningú no hagi vist un camell mai, la tradició de portar els nens al Zoo i a la Cavalcada de Reis clarament està desapareixent, ja des de la nostra generació...
Bé, la promoció en sí després no tenia gran cosa, era el de sempre: ampolles de 175 grams de DanUp, un codi perquè entris a la pàgina de DanUp, et registris i et pugui tocar un viatge a Tunis... La veritat és que el dromedari no hi pintava gaire, em pensava que potser el tindrien perquè passegés la gent, però el tenien allà lligat i ja està. Pobre animal, tothom fent-li fotos i ell allà menjant palla. El que em va molar van ser els peus que tenia: són rodons, amples i plans, com un cap de bolet amb dos dits enormes.
Per cert, parlant de promocions... com pot ser que al meu barri ja hagin instal·lat els llums de Nadal? Passar-nos més de dos mesos amb ambient nadalenc no és exagerat?
24 d’octubre 2006
Dies de Pintxos
4 Dies. Més de 1200km en cotxe. Hores i hores caminades. Molts pintxos i força alcohol. I, obviament, calés, molts calés...
I es que aquest cap de setmana he estat a Donosti! El Jordi Atserias, un company del departament, llegia la tesi aquest divendres a la Universitat del País Basc, i vam muntar una expedició de suport des de Barcelona. I bé, com que no havia estat mai a Donosti, vaig pensar que perquè no quedar-m'hi tot el cap de setmana.
Tenia la sensació que seria una passada de viatge: uns dies de passejar per la ciutat, i disfrutar de fer rutes de pintxos i menjar carn de vedella. I també uns dies de treure calés del caixer cada dos per tres, sobretot tenint en compte que anava amb els companys de departament, que són professors universitaris. I no em vaig equivocar en res...
Vam sortir dijous al migdia de Barcelona en el meu cotxe (bé, el de mons pares, el meu ja sabeu com està), i després de 6 hores i un amago de síndrome de classe turista vam arribar a la residència (triomfada total, teníem una passada d'habitació, amb TV i cuina pròpia, encara que tenia bastant clar que no la faria servir).
I la veritat és que, a pesar que el cap de setmana sí que va ser tal com me l'esperava, em vaig quedar bastant sorprès amb la ciutat en si. Ja l'arribada no va ser com pensava. Normalment quan t'acostes a una ciutat gran et vas trobant amb més indústria, i autopistes que es van creuant d'aquí i d'allà, fins que entres al centre. Doncs a Donosti no! Estàs seguint una autopista entre boscos i pobles, pujant i baixant turons, i, de sobte, una rotonda, i ja estàs a la Zona Universitària de Donosti! I d'allà, caminant en 15 minuts estàs al mar. I és que la ciutat és això: un munt de cases senyorials desperdigades sobre muntanyes al voltant de la Platja de la Concha, omplint un costat del riu Urumea; amb la resta de cases de la ciutat creixent a l'altra riba. Tot té un aire inconfundiblement pijo, fins i tot la gent (encara que els típics bascos amb aspecte muntanyaire també hi campen).
Arquitectònicament no hi ha cap edifici que destaqui, potser els Ajuntaments Vell i Nou, la Catedral i el Kursaal, una sala de concerts de vidre i metall. És més l'ambient de la ciutat: per a disfrutar-la has de passejar per la Concha, arribar fins al Peine de los Vientos, pujar al Castell i anar de Pintxos per el Antiguo o el Viejo (que no, no són el mateix barri) per acabar fotent-te un Txuletón en una Sidreria.
I aquí està la paraula clau: Pintxo. Jo només havia anat de Pintxos un cop pel centre de Barcelona, pel Barri Gòtic i el Born. Però no té res a veure amb fer-ho per Donosti. És diferent, cada bar és un món, i, com ho va dir en David Farwell, expert en el tema, cada pintxo una obra d'art. I és l'anar de Bar en Bar, a cada lloc demanant-te un pìntxo i una beguda (cosa que el primer dia va fer que després de 5 bars ja estigués en el meu estat habitual). Hi ha els que són més senzills i es basen en fer el que és tradicional però fer-ho bé, com ara el Tamboril, on vam prendre pebrots farcits en una espècie de tempura i xampinyons rostits; i n'hi ha de tremendament sofisticats, com el que serveix el pintxo de foie rostit amb melmelada de gerd (pintxo que em va crear una addicció que va fer que tornés al lloc els dos dies següents); o un amb decoració rollo New Age que hauria pogut estar perfectament al mig del Passeig de Gràcia de Barcelona, i on l'especialitat era el pintxo de garota.
Per rematar-ho, el dia de la lectura de la tesi (que, tot sigui dit, va acabar amb un summa cum laude) vam anar a una sidreria. M'han dit que realment aquesta no és època d'anar de sidreries, la sidra acaba de fermentar cap a Febrer, i és durant els 2 ó 3 mesos següents que és típic. Però com que nosaltres érem turistes... I bé, el mecanisme de la sidreria és fàcil: hi ha uns tonells enormes de sidra, amb una clau per on surt des de bastant altura, i tu vas allà amb el teu got i l'omples directament del raig de sidra, fent-la picar al mateix temps. La idea és anar-hi sovint, així la sidra no s'escalfa i manté el picat. Pel que fa al menú, sembla que és bastant estàndard: truita de bacallà, bacallà arrebossat, carn de vedella poc feta, molt poc feta, i formatge Idiazàbal amb nous i codonyat. Amb la carn no podia parar: estava tip, però pensava que no tindria l'oportunitat de tornar a menjar una carn com aquella en bastant de temps, així que seguia menjant, a trossos petits, però un rere l'altre.
Bé, com podeu suposar, aquest ritme de Pintxos + Jalada només el vam poder mantenir dijous i divendres, tant per raons purament de capacitat estomacal, com per raons econòmiques. Dissabte el vam haver de fer servir de dia de recuperació...
En tot cas, dir que al voltant dels Pintxos, dels passejos, de les tasses de xocolata blanca desfeta (una cosa que prometia molt però va resultar tenir gust de farinetes de cereals)... va haver-hi una continu de discussions sobre qualsevol tema: lingüística, música, història, ciència, economia... Suposo que és normal, anant amb tot de doctors i doctorants, què puc esperar? Però he d'admetre-ho: si no hagués estat així, no m'ho hauria passat igual :)
Tenia la sensació que seria una passada de viatge: uns dies de passejar per la ciutat, i disfrutar de fer rutes de pintxos i menjar carn de vedella. I també uns dies de treure calés del caixer cada dos per tres, sobretot tenint en compte que anava amb els companys de departament, que són professors universitaris. I no em vaig equivocar en res...
Vam sortir dijous al migdia de Barcelona en el meu cotxe (bé, el de mons pares, el meu ja sabeu com està), i després de 6 hores i un amago de síndrome de classe turista vam arribar a la residència (triomfada total, teníem una passada d'habitació, amb TV i cuina pròpia, encara que tenia bastant clar que no la faria servir).
Arquitectònicament no hi ha cap edifici que destaqui, potser els Ajuntaments Vell i Nou, la Catedral i el Kursaal, una sala de concerts de vidre i metall. És més l'ambient de la ciutat: per a disfrutar-la has de passejar per la Concha, arribar fins al Peine de los Vientos, pujar al Castell i anar de Pintxos per el Antiguo o el Viejo (que no, no són el mateix barri) per acabar fotent-te un Txuletón en una Sidreria.
Bé, com podeu suposar, aquest ritme de Pintxos + Jalada només el vam poder mantenir dijous i divendres, tant per raons purament de capacitat estomacal, com per raons econòmiques. Dissabte el vam haver de fer servir de dia de recuperació...
En tot cas, dir que al voltant dels Pintxos, dels passejos, de les tasses de xocolata blanca desfeta (una cosa que prometia molt però va resultar tenir gust de farinetes de cereals)... va haver-hi una continu de discussions sobre qualsevol tema: lingüística, música, història, ciència, economia... Suposo que és normal, anant amb tot de doctors i doctorants, què puc esperar? Però he d'admetre-ho: si no hagués estat així, no m'ho hauria passat igual :)
13 d’octubre 2006
El Laberinto del Fauno
Si!!! Ahir vaig anar al cinema!!!
Ja tocava, he estat fent memòria i crec que no hi anava des de Novembre de l'any passat, quan vaig anar a veure Plan de Vuelo: Desaparecida amb un amic que treballava a la tele (sí, al Canal Català, que en aquella època basicament es limitava a posar pel·lis porno alemanyes durant tota la nit. Que com ho sé? Quan em va dir que treballava allà, el vaig intentar sintonitzar, i com que arribo tard a casa per les nits, era després de sopar... i m'ho vaig trobar. Això sí, només vaig estar-ho mirant una estona fins que vaig veure ben clar el símbol CC del Canal Català).
L'anterior crec que havia estat al Maig, quan van estrenar La Venganza de los Sith. I abans d'això, no sé, potser cal anar-me'n un altre any més enrere. A més a més en el meu cas tampoc no serveix allò de es que les veig en DivX a casa... Senzillament, veig poc cinema. Suposo que em suposa estar una estona fent només allò. M'agrada molt més la música, puc estar-la sentint i fer una altra cosa al mateix temps. I com que tinc una certa tendència a voler fer moltes coses, he de paral·lelitzar!!
En tot cas, tornant a la peli d'ahir, vaig anar a veure El Laberinto del Fauno. Francament, em va agradar, és com una barreja de fantasía i realitat. I hi ha moments en què no saps què és real i que no, encara que clar, tot és una pel·lícula i hauria de ser què es pretén que és real i què es pretén que no. La realitat és la postguerra espanyola, la lluita dels maquis a les muntanyes, i la repressió franquista contra ells. No vull fer spoilers, així que només diré que té un regust una mica trist, i que per moments és bastant (o molt) violenta. Això sí, hi ha un bitxo a la part fantàstica que em va molar molt. Si algú la veu, que m'ho digui, perquè segur que estem d'acord.
I per últim, dir que jo, a qui els militars cauen tan bé, em quedo amb:
Ja tocava, he estat fent memòria i crec que no hi anava des de Novembre de l'any passat, quan vaig anar a veure Plan de Vuelo: Desaparecida amb un amic que treballava a la tele (sí, al Canal Català, que en aquella època basicament es limitava a posar pel·lis porno alemanyes durant tota la nit. Que com ho sé? Quan em va dir que treballava allà, el vaig intentar sintonitzar, i com que arribo tard a casa per les nits, era després de sopar... i m'ho vaig trobar. Això sí, només vaig estar-ho mirant una estona fins que vaig veure ben clar el símbol CC del Canal Català).
L'anterior crec que havia estat al Maig, quan van estrenar La Venganza de los Sith. I abans d'això, no sé, potser cal anar-me'n un altre any més enrere. A més a més en el meu cas tampoc no serveix allò de es que les veig en DivX a casa... Senzillament, veig poc cinema. Suposo que em suposa estar una estona fent només allò. M'agrada molt més la música, puc estar-la sentint i fer una altra cosa al mateix temps. I com que tinc una certa tendència a voler fer moltes coses, he de paral·lelitzar!!
En tot cas, tornant a la peli d'ahir, vaig anar a veure El Laberinto del Fauno. Francament, em va agradar, és com una barreja de fantasía i realitat. I hi ha moments en què no saps què és real i que no, encara que clar, tot és una pel·lícula i hauria de ser què es pretén que és real i què es pretén que no. La realitat és la postguerra espanyola, la lluita dels maquis a les muntanyes, i la repressió franquista contra ells. No vull fer spoilers, així que només diré que té un regust una mica trist, i que per moments és bastant (o molt) violenta. Això sí, hi ha un bitxo a la part fantàstica que em va molar molt. Si algú la veu, que m'ho digui, perquè segur que estem d'acord.I per últim, dir que jo, a qui els militars cauen tan bé, em quedo amb:
Obedecer por obedecer, es algo que sólo hace la gente como usted, Capitán...
A la tercera va la vençuda
"Això" era el meu cotxe...
Així me'l vaig trobar quan dimecres vaig anar a recollir a ma germana, que m'havia trucat per a dir-me que s'acabava de menjar el cul d'una grua en plena C-58, i si podia anar a buscar-la. Suposo que com que no m'havia de preocupar pel que era important, que era que ma germana no s'havia fet res, em vaig posar a mirar el cotxe, a fer-li un parell de fotos amb el mòbil... i vaig sentir com una mica de llagrimeta, del pal "el meu cotxe...".
El tema està en que ma germana porta 3 parts d'accident en menys de 2 mesos... Tot sigui dit que fins llavors no n'havia tingut cap (bé, si descomptem el dia, fa uns anys, que va decidir canviar l'estètica del cotxe que teníem refregant-ne tot el lateral per una columna del parking), però ara realment està en ratxa. Els altres dos havien estat xocs a poca velocitat: en el primer, maniobrant al parking va fregar el cotxe del costat; i al segon en una zona d'obres arrencant havia topat amb un cotxe que venia d'un altre carrer. Però aquest cop era la tercera, i havia de ser gran!
Operació sortida del pont del Pilar. 9 de la nit. Carril de l'esquerra de la C-58. Un cotxe, una grua que portava una moto accidentada i ma germana, els tres en filera. El cotxe de davant frena. La grua frena. I ma germana? Ma germana es menja el cul de la grua. A poca velocitat, però se'l menja. Warnings en mig de l'autopista, el radiador del meu cotxe completament enfonsat... Ah! I el detall final: just darrere hi havia un cotxe dels mossos...
Suposo que a qui més gràcia li deuria fer tot va ser al tio que havia tingut l'accident amb la moto. Imagina't què deus sentir si has tingut un accident, t'ha vingut a buscar la grua, i quan tornes a casa en la grua tens un altre accident...
Bé, per sort ningú no es va fer res, tinc assegurança a tot risc, i tot plegat suposo que només ens costarà la franquícia. I buscar una altra companyia d'assegurances de cara a l'any que ve.
Així me'l vaig trobar quan dimecres vaig anar a recollir a ma germana, que m'havia trucat per a dir-me que s'acabava de menjar el cul d'una grua en plena C-58, i si podia anar a buscar-la. Suposo que com que no m'havia de preocupar pel que era important, que era que ma germana no s'havia fet res, em vaig posar a mirar el cotxe, a fer-li un parell de fotos amb el mòbil... i vaig sentir com una mica de llagrimeta, del pal "el meu cotxe...".
El tema està en que ma germana porta 3 parts d'accident en menys de 2 mesos... Tot sigui dit que fins llavors no n'havia tingut cap (bé, si descomptem el dia, fa uns anys, que va decidir canviar l'estètica del cotxe que teníem refregant-ne tot el lateral per una columna del parking), però ara realment està en ratxa. Els altres dos havien estat xocs a poca velocitat: en el primer, maniobrant al parking va fregar el cotxe del costat; i al segon en una zona d'obres arrencant havia topat amb un cotxe que venia d'un altre carrer. Però aquest cop era la tercera, i havia de ser gran!
Operació sortida del pont del Pilar. 9 de la nit. Carril de l'esquerra de la C-58. Un cotxe, una grua que portava una moto accidentada i ma germana, els tres en filera. El cotxe de davant frena. La grua frena. I ma germana? Ma germana es menja el cul de la grua. A poca velocitat, però se'l menja. Warnings en mig de l'autopista, el radiador del meu cotxe completament enfonsat... Ah! I el detall final: just darrere hi havia un cotxe dels mossos...
Suposo que a qui més gràcia li deuria fer tot va ser al tio que havia tingut l'accident amb la moto. Imagina't què deus sentir si has tingut un accident, t'ha vingut a buscar la grua, i quan tornes a casa en la grua tens un altre accident...
Bé, per sort ningú no es va fer res, tinc assegurança a tot risc, i tot plegat suposo que només ens costarà la franquícia. I buscar una altra companyia d'assegurances de cara a l'any que ve.
09 d’octubre 2006
...i Escalada
I per acabar de rematar la setmana, ahir curset d'Escalada en roca a Mongrony! Quatre any després, tornava a escalar en roca! I aquest cop en condicions!
Alguns cops havia anat a escalar amb amics, ja fos amb un amic de l'escola o amb uns amics de Grenoble, de quan vaig fer l'Erasmus. Però van ser coses puntuals, i ara ja feia quatre anys que no hi anava. I la veritat és que el tema de l'escalada em molava, però no tenia la manera de fer-ho amb regularitat. Aquest hivern havia vist un cartell per aquí la Universitat d'un curs d'escalada organitzat pel Club d'Esports de Camins, i vaig estar pensant d'apuntar-m'hi, però al final me'n vaig adonar que les dates d'inscripció ja havien passat, i a la web indicava que les places estaven totes cobertes...
Però això que aquest estiu un dels companys de la carrera va arribar un dia d'aquests que havíem quedat, i va dir que a prop de casa seva havien obert un rocòdrom, i que organitzaven un curset d'iniciació a l'Escalada. Evidentment m'hi vaig apuntar, jo com que ja havia escalat abans em vaig dedicar a picar-me amb l'Omar, un que realment té molta habilitat pels esports, dient-li que escalaria millor que ell (al final em vaig haver d'empassar les paraules... això em passa per boques :D)... I bé, vam anar al curset, ens vam aficionar, i ara hi anem anant un cop per setmana o alguna cosa així. I realment ho notes, com les víes que et significaven un problemàs ara les superes sense problema. Encara que tot aquest procés d'aprenentatge sigui a costa de fer-te unes ferides a les mans de la hòstia...
I aquest mes d'Octubre ens vam decidir a apuntar-nos a un curset d'escalada en roca. Els meus amics van anar-hi des de dissabte, i jo vaig anar-hi diumenge perquè el dissabte tenia la boda (la idea era mirar d'anar-hi dissabte nit, per a dormir amb ells al refugi i tal, però diguem-ne que el dissabte nit estava per a qualsevol cosa menys anar en cotxe fins a Ripoll).
El lloc on es muntava el curs era a Mongrony, una zona que queda a prop de Ripoll. És com una espècie de santuari clavat en mig d'un precipici a la roca, molt guapo, i al voltant hi ha tot de parets amb vies equipades.
El Monitor, en Toti Valés. Sí, clar, no el coneixeu com jo tampoc no el coneixia. Però pel que sembla és un crack! De fet, si es busca al Google surten vàries notícies relacionades amb ell, és seleccionador nacional d'escalada, i el monitor que tenim del Rocòdrom ens va dir que havia guanyat gairebé tot el que es pot guanyar en el món de l'escalada. I ja veus! El teníem allà, explicant-nos com pujar una via de nivell 4!
I em vaig retrobar amb l'escalada... I suposo que com que el dissabte m'havia anat bé el dia, ahir estava que em menjava el món! Em vaig sorprendre molt positivament a mi mateix. Molt bones sensacions, no tenia pràcticament por... Bé, també perquè anava de segon i clar, perfectament assegurat amb una corda per dalt, doncs tothom és molt valent :) De totes maneres, tot sigui dit que en un parell de flipades vaig caure i porto un bon record als genolls. La idea és que m'encarava a la paret, no em posava nerviós, i vinga, m'agafo d'aquí, poso el peu allà, miro, reflexiono, aguanto... És això, no hauria cregut que en seria capaç, i ho vaig fer!! En el fons és el que em passa sempre, si no fos per les pors i els complexes segur que podria fer moltes més coses de les que faig...
Obviament, vam tornar rebentats a casa, però ja dient que ens apuntarem al curs del següent nivell, ens comprarem material (que haurem de preparar pasta, perquè el material d'escalada són bastants calés), i no sé, fins on se'ns en vagi. A veure, fer vies que t'has de quedar dormint a mig camí em sembla una mica a saco, a mi em mola l'escalada esportiva, que vas assegurat i són vies curtes, per arriscar i fer virgueríes... Però com que ens ha agafat la bena...
Uf... Osti, no sé, crec que aquest Blog en poc temps ja s'està transformant en una espècie de diari de "què guai és la meva vida"... Ei! Que no em passa sempre, precissament per això em fa gràcia explicar-ho...
Bé, quan no tingui res a explicar, ja em posaré més filosòfic... Ara, no tinc temps!!!
Però això que aquest estiu un dels companys de la carrera va arribar un dia d'aquests que havíem quedat, i va dir que a prop de casa seva havien obert un rocòdrom, i que organitzaven un curset d'iniciació a l'Escalada. Evidentment m'hi vaig apuntar, jo com que ja havia escalat abans em vaig dedicar a picar-me amb l'Omar, un que realment té molta habilitat pels esports, dient-li que escalaria millor que ell (al final em vaig haver d'empassar les paraules... això em passa per boques :D)... I bé, vam anar al curset, ens vam aficionar, i ara hi anem anant un cop per setmana o alguna cosa així. I realment ho notes, com les víes que et significaven un problemàs ara les superes sense problema. Encara que tot aquest procés d'aprenentatge sigui a costa de fer-te unes ferides a les mans de la hòstia...
I aquest mes d'Octubre ens vam decidir a apuntar-nos a un curset d'escalada en roca. Els meus amics van anar-hi des de dissabte, i jo vaig anar-hi diumenge perquè el dissabte tenia la boda (la idea era mirar d'anar-hi dissabte nit, per a dormir amb ells al refugi i tal, però diguem-ne que el dissabte nit estava per a qualsevol cosa menys anar en cotxe fins a Ripoll).
El Monitor, en Toti Valés. Sí, clar, no el coneixeu com jo tampoc no el coneixia. Però pel que sembla és un crack! De fet, si es busca al Google surten vàries notícies relacionades amb ell, és seleccionador nacional d'escalada, i el monitor que tenim del Rocòdrom ens va dir que havia guanyat gairebé tot el que es pot guanyar en el món de l'escalada. I ja veus! El teníem allà, explicant-nos com pujar una via de nivell 4!
I em vaig retrobar amb l'escalada... I suposo que com que el dissabte m'havia anat bé el dia, ahir estava que em menjava el món! Em vaig sorprendre molt positivament a mi mateix. Molt bones sensacions, no tenia pràcticament por... Bé, també perquè anava de segon i clar, perfectament assegurat amb una corda per dalt, doncs tothom és molt valent :) De totes maneres, tot sigui dit que en un parell de flipades vaig caure i porto un bon record als genolls. La idea és que m'encarava a la paret, no em posava nerviós, i vinga, m'agafo d'aquí, poso el peu allà, miro, reflexiono, aguanto... És això, no hauria cregut que en seria capaç, i ho vaig fer!! En el fons és el que em passa sempre, si no fos per les pors i els complexes segur que podria fer moltes més coses de les que faig...
Uf... Osti, no sé, crec que aquest Blog en poc temps ja s'està transformant en una espècie de diari de "què guai és la meva vida"... Ei! Que no em passa sempre, precissament per això em fa gràcia explicar-ho...
Bé, quan no tingui res a explicar, ja em posaré més filosòfic... Ara, no tinc temps!!!
08 d’octubre 2006
Boda...
Ahir dissabte vaig anar a la meva primera boda! Bé, estrictament no va ser la primera, l'any passat va ser la del meu amic Xavi Tomàs, però ell es va casar pel jutjat i va fer el dinar a casa i tal; va ser una boda una mica més atípica (i no només per això...).
Aquest cop qui es casava era l'Arnau Torres, un amic de l'escola que ara feia temps que no veia, però que em va trucar fa un mes i algo per a preguntar-me si feia alguna cosa el cap de setmana del 7 d'Octubre, que a ell li anava bé quedar aquell dia... i, a més a més, era la seva boda!!
Així que ja em veieu ahir, despertant-me a les 9 (després de tornar a arribar a casa a hores intempestives, aquest cop a les 4 i mitja, sort que no totes les setmanes són així...) i amb mon pare que entra a l'habitació i em pregunta:
- Ja li vas portar el regal a l'Arnau?
- No, al final vaig decidir que li donaria peles.
- I... ja li vas donar?
- Um... no, les hi donaré avui...
I aquí va seguir tota una profunda reflexió en forma de bronca de mon pare que incloia els temes "com vols donar-li durant la boda", "les coses no es fan així", "si no ho sabies podies haver preguntat", "sempre et passes les tradicions pel forro"... i altres belleses. Total, que començava bé el tema, però bé, un cop va haver marxat mon pare, vaig anar a comprar una caixa de bombons, vaig enganxar-hi un sobre amb els diners, i em vaig posar les grans gales...
Jo només tinc una americana, dos pantalons i unes sabates de vestir. Així que no tenia molts dubtes sobre què posar-me. L'únic el dia anterior vaig anar a comprar-me una camisa, perquè les que tinc són d'hivern i m'hauria rostit lentament... Vaig dubtar entre una de grisa fosca (je, je, la meva predilecció per la roba fosca arriba fins aquí) i una de blava. Al final em vaig quedar amb aquesta perquè lligava millor amb el blau marí de l'america, i el gris verdós dels pantalons. I em vaig posar la corbata groga , una joia de la meva col·lecció: me la vaig comprar el dia de la boda del Xavi, just abans d'anar al jutjat, perquè aquella nit havia somniat que per anar a la boda em posava una camisa blau marí i una corbata groga.
I res, cap a casa de l'Arnau, començar a saludar i presentar-me a parents, a no reconéixer els seus germans... Un autocar ens va portar d'allà al Tibidabo! Sí senyors, la boda era al Tibidabo. Genial les vistes per a fer les fotos. A més a més hi havia un grup de gospel en directe, i l'entrada de la núvia a l'església va ser amb ells cantant. Molt, molt, maco.
Per cert, la núvia és dominicana, i era molt fàcil distingir en la ceremònia qui venia de part del nuvi i qui de part de la núvia...
Total, que després de la cerimònia i que cantéssin "Oh Happy Day!" van sortir ja casats, els van tirar pètals de flor a la sortida (la núvia sempre ho havia volgut així, i, de totes maneres, pel que sembla allà està prohibit tirar arròs). I vam anar cap al banquet, al Hotel Juan Carlos I.
Per cert, el vestíbul de l'Hotel és impressionant, mira que l'havia vist per la tele, però no ho pots comparar a estar allà... No ens hi van deixar estar gaire però, de seguida que ens va veure una d'allà ens va dir "La Boda de l'Arnau i la Iro? Per aquí si us plau"... i vam anar al jardí a fer l'aperitiu.
D'aperitiu hi havia típiques pijeries d'aquestes que són ultra-refinades, però que cal admetre que estan boníssimes. Em va fallar el sorbet de patata brava, que era un got de xupito ple de puré de patates amb una mica d'oli de fregit xoriço (o similar). No era dolent, però un nom molt sofisticat pel que realment era. Però el pintxo de rap amb mango i bacon, i les boles de formatge, i el fetge de codorniu amb soja, i el tempura d'espàrrec i gamba... wawawawa... Realment estaven impressionants!
I ja llavors cap al gran dinar! Ens van posar a la mateixa taula a tots els que érem companys d'escola, i després uns amics de la núvia. Com sempre, el que tenia jo al costat va resultar ser informpàtic! I ni tan sols en la boda em vaig estalviar l'haver de fer algun comentari friki... Dios los crea y ellos se juntan...
Bé, els plats tenien noms molt llargs (del pal "filet de bou mi-cuit amb soia i brots tendres d'amanida caducifolia i spam"), estaven molt bons, i no en vaig deixar ni una engruna. Per a cada plat tenies el seu vi, i molava molt veure sortir un autèntic exèrcit de cambrers carregats de plats, que repartien a totes les taules al mateix temps i tornaven a ajuntar-se per marxar un cop servit tothom.
Vaig prendre vi blanc, vi negre, cava i licor de crema catalana, que sumat als dos martinis rosso de l'aperitiu i als tres cubates de la barra lliure de després del dinar... Doncs podeu comptar-hi. A més a més, ja que es tractava de la meva primera boda, vaig voler fer-ho bé i... em vaig fumar el puro!! Sorprenent, perquè jo no he fumat mai (bé, allò que un dia ho proves per curiositat, veus que té un gust horrible i assenyadament decideixes no fer-ho més) i bé, em van explicar com calia fer-ho, i vaig estar vora una hora per fumar-me'l, a poc a poc... Però va caure tot sencer, i no em va sentar malament, ni em vaig marejar... Penseu que cada dia vaig caminant a la Universitat per General Mitre! Jo de tragar fum en sé!
I res, després el ball, i tot plegat. La música va ser tota llatina, aquí la núvia va imposar-se. Però m'ho vaig passar en gran. Si totes les bodes són així, espero que se'm vagin casant amics sovint!
Bé, i no sé, queden més coses que van passar, però tampoc no cal que ho expliqui tot, no?
Aquest cop qui es casava era l'Arnau Torres, un amic de l'escola que ara feia temps que no veia, però que em va trucar fa un mes i algo per a preguntar-me si feia alguna cosa el cap de setmana del 7 d'Octubre, que a ell li anava bé quedar aquell dia... i, a més a més, era la seva boda!!
Així que ja em veieu ahir, despertant-me a les 9 (després de tornar a arribar a casa a hores intempestives, aquest cop a les 4 i mitja, sort que no totes les setmanes són així...) i amb mon pare que entra a l'habitació i em pregunta:
- Ja li vas portar el regal a l'Arnau?
- No, al final vaig decidir que li donaria peles.
- I... ja li vas donar?
- Um... no, les hi donaré avui...
I aquí va seguir tota una profunda reflexió en forma de bronca de mon pare que incloia els temes "com vols donar-li durant la boda", "les coses no es fan així", "si no ho sabies podies haver preguntat", "sempre et passes les tradicions pel forro"... i altres belleses. Total, que començava bé el tema, però bé, un cop va haver marxat mon pare, vaig anar a comprar una caixa de bombons, vaig enganxar-hi un sobre amb els diners, i em vaig posar les grans gales...
Jo només tinc una americana, dos pantalons i unes sabates de vestir. Així que no tenia molts dubtes sobre què posar-me. L'únic el dia anterior vaig anar a comprar-me una camisa, perquè les que tinc són d'hivern i m'hauria rostit lentament... Vaig dubtar entre una de grisa fosca (je, je, la meva predilecció per la roba fosca arriba fins aquí) i una de blava. Al final em vaig quedar amb aquesta perquè lligava millor amb el blau marí de l'america, i el gris verdós dels pantalons. I em vaig posar la corbata groga , una joia de la meva col·lecció: me la vaig comprar el dia de la boda del Xavi, just abans d'anar al jutjat, perquè aquella nit havia somniat que per anar a la boda em posava una camisa blau marí i una corbata groga.
I res, cap a casa de l'Arnau, començar a saludar i presentar-me a parents, a no reconéixer els seus germans... Un autocar ens va portar d'allà al Tibidabo! Sí senyors, la boda era al Tibidabo. Genial les vistes per a fer les fotos. A més a més hi havia un grup de gospel en directe, i l'entrada de la núvia a l'església va ser amb ells cantant. Molt, molt, maco.
Per cert, la núvia és dominicana, i era molt fàcil distingir en la ceremònia qui venia de part del nuvi i qui de part de la núvia...
Total, que després de la cerimònia i que cantéssin "Oh Happy Day!" van sortir ja casats, els van tirar pètals de flor a la sortida (la núvia sempre ho havia volgut així, i, de totes maneres, pel que sembla allà està prohibit tirar arròs). I vam anar cap al banquet, al Hotel Juan Carlos I.
Per cert, el vestíbul de l'Hotel és impressionant, mira que l'havia vist per la tele, però no ho pots comparar a estar allà... No ens hi van deixar estar gaire però, de seguida que ens va veure una d'allà ens va dir "La Boda de l'Arnau i la Iro? Per aquí si us plau"... i vam anar al jardí a fer l'aperitiu.
D'aperitiu hi havia típiques pijeries d'aquestes que són ultra-refinades, però que cal admetre que estan boníssimes. Em va fallar el sorbet de patata brava, que era un got de xupito ple de puré de patates amb una mica d'oli de fregit xoriço (o similar). No era dolent, però un nom molt sofisticat pel que realment era. Però el pintxo de rap amb mango i bacon, i les boles de formatge, i el fetge de codorniu amb soja, i el tempura d'espàrrec i gamba... wawawawa... Realment estaven impressionants!
I ja llavors cap al gran dinar! Ens van posar a la mateixa taula a tots els que érem companys d'escola, i després uns amics de la núvia. Com sempre, el que tenia jo al costat va resultar ser informpàtic! I ni tan sols en la boda em vaig estalviar l'haver de fer algun comentari friki... Dios los crea y ellos se juntan...
Bé, els plats tenien noms molt llargs (del pal "filet de bou mi-cuit amb soia i brots tendres d'amanida caducifolia i spam"), estaven molt bons, i no en vaig deixar ni una engruna. Per a cada plat tenies el seu vi, i molava molt veure sortir un autèntic exèrcit de cambrers carregats de plats, que repartien a totes les taules al mateix temps i tornaven a ajuntar-se per marxar un cop servit tothom.
Vaig prendre vi blanc, vi negre, cava i licor de crema catalana, que sumat als dos martinis rosso de l'aperitiu i als tres cubates de la barra lliure de després del dinar... Doncs podeu comptar-hi. A més a més, ja que es tractava de la meva primera boda, vaig voler fer-ho bé i... em vaig fumar el puro!! Sorprenent, perquè jo no he fumat mai (bé, allò que un dia ho proves per curiositat, veus que té un gust horrible i assenyadament decideixes no fer-ho més) i bé, em van explicar com calia fer-ho, i vaig estar vora una hora per fumar-me'l, a poc a poc... Però va caure tot sencer, i no em va sentar malament, ni em vaig marejar... Penseu que cada dia vaig caminant a la Universitat per General Mitre! Jo de tragar fum en sé!
I res, després el ball, i tot plegat. La música va ser tota llatina, aquí la núvia va imposar-se. Però m'ho vaig passar en gran. Si totes les bodes són així, espero que se'm vagin casant amics sovint!
Bé, i no sé, queden més coses que van passar, però tampoc no cal que ho expliqui tot, no?
06 d’octubre 2006
Cafeina
Aquest matí m'he despertat poc abans que sonés el despertador. Les persianes, com sempre, mal tancades, i el sol donant-me a la cara. La boca amb regust a cubata. Els ulls com si m'hi haguessin espremut una llimona. El cap pesat...
Penso. A quina hora has anat a dormir? A quina hora has estat anant-te a dormir tota la setmana?? Enumerem:
- Dilluns nit: Em quedo ensenyant les 750 fotos del viatge a Escòcia i les 150 del viatge a Menorca a la meva mare. Ingesta d'alcohol: Cap. Hora de posada al llit: 1'30. Despertador: 8'30. Hores dormides: 7.
- Dimarts nit: Vaig a escalar. Acabo vora les 11. Vaig a sopar a casa ma mare. Després d'una fondue i una ampolla de vi negre, encara ens fotem un Whiskey a pèl. Ingesta d'alcohol: Mitja ampolla de vi i un Whiskey. Hora de posada al llit: 2'30. Despertador: 8'30. Hores dormides: 6.
- Dimecres nit: Vaig a buscar una amiga a Santa Coloma. Venim a sopar al meu barri. La torno a casa seva. Torno a casa. Em quedo acabant els papers de la beca el termini de la qual és dijous. Ingesta d'alcohol: Cap. Hora de posada al llit: 3'30. Desperador: 8'30. Hores dormides: 5.
- Dijous nit: Vaig a escalar. Acabo vora les 11. Vaig a sopar unes pizzes a casa d'un amic, amb les corresponents 2 cerveses. Anem a fer una cervesa que es transforma en anar al Tubo Bar. Ens trobem amb una festa d'una classe de Pedagogia. Amb l'excusa del 2x1 cauen tres Cacique-Cola. Cauen 4 partides de billar. Quan ens fan fora d'allà ens agafa el punt d'anar fins a Enfants, fins que ens adonem que són les 5 de la matinada, estem a Balmes amb Gran Via i està tot tancat. Tornem i ens hem d'obrir pas a través d'una marea humana a Aribau amb Diagonal. Ingesta d'alcohol: 2 cerveses i 3 Cacique-Cola. Hora de posada al llit: 5'30. Despertador: 8'30. Hores dormides: 3.
I pensant-ho bé, m'ho he acabat passant de puta mare, igual que la majoria de vegades que surto quan no m'ho espero. L'última vegada va ser a l'Agost, una nit que va començar igual i va acabar a les 5 perquè ens van fer fora del Karma de la Plaça Reial. La nit que em van convèncer (amb les grans dosis de persuasió que cal per convèncer-me de fer qualsevol cosa) d'anar a Menorca a passar una setmana (i més si és per a això). La única diferència va ser que a l'Agost no hi havia ni Déu al departament, i amb un mail breu de "no m'espereu a fer el cafè" va haver-n'hi prou. Aquest cop tinc classe a les 11, i no la he de rebre, la he de donar...
Així que sona el despertador, m'aixeco, i em foto la primera dosi de cafeina del dia. Obviament, n'hi haurà més. I penso: m'agrada la meva vida.
Pel que sembla, a partir del segon o tercer cafè es poden produir simptomes de sobredosi, però cal la cafeina d'uns 150 cafès per a matar una persona.
Penso. A quina hora has anat a dormir? A quina hora has estat anant-te a dormir tota la setmana?? Enumerem:
- Dilluns nit: Em quedo ensenyant les 750 fotos del viatge a Escòcia i les 150 del viatge a Menorca a la meva mare. Ingesta d'alcohol: Cap. Hora de posada al llit: 1'30. Despertador: 8'30. Hores dormides: 7.
- Dimarts nit: Vaig a escalar. Acabo vora les 11. Vaig a sopar a casa ma mare. Després d'una fondue i una ampolla de vi negre, encara ens fotem un Whiskey a pèl. Ingesta d'alcohol: Mitja ampolla de vi i un Whiskey. Hora de posada al llit: 2'30. Despertador: 8'30. Hores dormides: 6.
- Dimecres nit: Vaig a buscar una amiga a Santa Coloma. Venim a sopar al meu barri. La torno a casa seva. Torno a casa. Em quedo acabant els papers de la beca el termini de la qual és dijous. Ingesta d'alcohol: Cap. Hora de posada al llit: 3'30. Desperador: 8'30. Hores dormides: 5.
- Dijous nit: Vaig a escalar. Acabo vora les 11. Vaig a sopar unes pizzes a casa d'un amic, amb les corresponents 2 cerveses. Anem a fer una cervesa que es transforma en anar al Tubo Bar. Ens trobem amb una festa d'una classe de Pedagogia. Amb l'excusa del 2x1 cauen tres Cacique-Cola. Cauen 4 partides de billar. Quan ens fan fora d'allà ens agafa el punt d'anar fins a Enfants, fins que ens adonem que són les 5 de la matinada, estem a Balmes amb Gran Via i està tot tancat. Tornem i ens hem d'obrir pas a través d'una marea humana a Aribau amb Diagonal. Ingesta d'alcohol: 2 cerveses i 3 Cacique-Cola. Hora de posada al llit: 5'30. Despertador: 8'30. Hores dormides: 3.
I pensant-ho bé, m'ho he acabat passant de puta mare, igual que la majoria de vegades que surto quan no m'ho espero. L'última vegada va ser a l'Agost, una nit que va començar igual i va acabar a les 5 perquè ens van fer fora del Karma de la Plaça Reial. La nit que em van convèncer (amb les grans dosis de persuasió que cal per convèncer-me de fer qualsevol cosa) d'anar a Menorca a passar una setmana (i més si és per a això). La única diferència va ser que a l'Agost no hi havia ni Déu al departament, i amb un mail breu de "no m'espereu a fer el cafè" va haver-n'hi prou. Aquest cop tinc classe a les 11, i no la he de rebre, la he de donar...
Així que sona el despertador, m'aixeco, i em foto la primera dosi de cafeina del dia. Obviament, n'hi haurà més. I penso: m'agrada la meva vida.
Pel que sembla, a partir del segon o tercer cafè es poden produir simptomes de sobredosi, però cal la cafeina d'uns 150 cafès per a matar una persona.
03 d’octubre 2006
Aquesta és l'actitud que cal tenir
Actitud positiva al món de la recerca, per sobre de tot :DBé, per als que no ho sabeu, sóc doctorand, i aquesta és la sensació que a un li agafa tot sovint...
De fet, el cartell és de la manifestació que hi ha hagut aquest cap de setmana a Barcelona per demanar solucions al problema de la vivenda, lleugerament retocat per a fer-lo més adequat. El vam penjar a la porta del nostre despatx, i vam fer la modificació a mà. Curiosament, a algú li ha molestat i ens ha deixat una annotació a sota: Las tesis no se tienen... Jo al menys sí que en tinc, en tinc un arxivador de despatx, d'aquells de metre i mig d'alt, amb vàries i de diversos temes...
Aquests dies hi ha paperam, tema renovació de beques i tal, són els dies que menys gaudeixes de la feina: et passes les hores escrivint els objectius de la teva recerca, els antecedent, el métode que seguiràs... Tot acaba sent el mateix sempre, i vas fent refregits del Projecte de Tesi cap a la sol·licitud de renovació, del la sol·licitud a la de l'any següent i d'aquí al Currículum que et demanen per ser membre d'un projecte que cal demanar al Ministeri o a la Unió Europea.
Al menys aquest any tinc motivació addicional: he de demanar beca per a fer una estada a l'estranger. Si tot va bé, me'n vaig tres mesos a Nova York ;)
28 de setembre 2006
IEP!: Innovative Electric Project
Aquest cap de setmana han estat les festes de la Mercè. Encara que he tingut alguns problemes organitzatius (o més bé organitzadors) i al final no he pogut anar a la meitat dels espectacles que volia anar, m'he quedat amb un regust força positiu. Així de casualitat, el divendres per la nit vaig acabar a la Plaça del Rei veient un concert d'un grup calificat com a nu-Jazz/Electrònica al programa de festes. Vaig haver de llegir-m'ho un parell de cops per a trobar el nom: Iep!Al centre de la Plaça del Rei hi havia muntat un escenari bastant potent, i a sobre: saxo, trompeta, baix, bateria i guitarra. El bateria al costat tenia una caixa negra tapada amb un plàstic per a mirar de tapar-la de la pluja que amenaçava (i que finalment va caure). I bé, realment el bateria i la "caixa", que va resultar ser un mostrejador/sintetitzador, eren el més potent del grup. Mariano Steimberg es deia el tio, i el treball de bateria era increïble. Destacava dins el grup, que feia un jazz molt experimental, amb textures bastant guapes. A la part de vent els vaig trobar que els faltava una mica de força; encara que donaven el toc precís en parts concretes de l'actuació, potser després quedaven bastant desapercebuts. El baix, prou bé, i el guitarra, a part que portava una guitarra d'aquestes amb el màstil acabat a pèl, també.
Però per parlar del bateria/programador em quedo sense paraules. Ja fa força temps que em fixo molt en la part rítmica de les cançons, i especialment en la bateria, encara que hi ha moments en què trobo que el baix arriba a ser gloriòs. En Steimberg va explicar que era un argentí afincat a Barcelona des de feia 9 anys (bé, que fos argentí no ho va dir explícitament, però va haver-n'hi prou que obrís la boca per a notar-ho), i se'l veia clarament líder de Iep!.
En arribar a casa vaig buscar informació a Internet sobre el grup (també per si podia trobar-ne alguna cosa més per sentir). No hi ha gaire informació. He trobat agendes en què se'n mencionen actuacions passades, i alguna pàgina en què deia que actuaven cada dimarts al C3 Bar i cada dimecres a El Foro. Tot i això, no ho he pogut confirmar a les pàgines de cap dels dos locals, possiblement intenti passar-m'hi a veure què em diuen. Tinc una amiga que fa temps que em diu que hem d'anar a sentir Jazz, potser és el moment que ho faci.Aquest tema del Jazz experimental m'agrada. Fa uns mesos vaig descobrir el grup The Soft Machine, que són progressius però van acabar tirant bastant cap al Jazz experimental. El disc Third l'he sentit fins la sacietat :D
Subscriure's a:
Missatges (Atom)