05 de desembre 2006

Guerra i Pau

Fa un parell de dimecres finalment vaig aconseguir una fita de què hauria de sentir-me particularment orgullós: vaig acabar-me Guerra i Pau. I és finalment perquè ha estat el llibre que he trigat més en llegir-me de tota la meva vida, i amb diferència: el vaig començar el mes de Juliol de l'any passat!! I a més a més, no és que l'hagi apartat, i n'hagi agafat d'altres... A excepció de quan vaig anar de viatge a Menorca, que com que no volia portar-lo a l'avió per por de perdre'l em vaig endur La Sombra del Ciprés es Alargada (llibre que puc resumir com a depressiu, terriblement depressiu i previsible, terriblement previsible), en un any i quatre mesos m'he llegit... un únic llibre! Bé, primera traducció completa al francès de l'obra, 6 volums de 400 a 500 pàgines cadascun... Tècnicament podria dir que han estat 6 llibres... Però és una única novel·la, al cap i a la fi.

Per què he trigat tant? La veritat és que no ho tinc gaire clar... Tot sigui dit que el primer volum me'l vaig haver de llegir dos cops, perquè quan vaig acabar-ne la primera lectura em vaig trobar amb que no me n'havia assabentat de res del que havia passat. Diguem-ne que havia estat incapaç de quedar-me amb els personatges, amb qui era què de qui, i què hi pintava en l'argument. No havia estat com quan amb 14 anys em vaig llegir el Senyor dels Anells i només recordava la primera lletra del nom de cada personatge... Intentar seguir la trilogia confonent Sauron i Saruman no és gens fàcil, us ho asseguro! Doncs sense arribar a aquests extrems, perquè ara ja sóc capaç de recordar el nom complet dels personatges, sí que el fet que a un mateix personatge se'l digui pel nom de pila en rus Andrei, pel nom en francès André, pel nom carinyòs Andrucha, pel cognom Bolkonski o pel títol Comte, em desorienta una mica. I també totes les rel·lacions de fill, germà, amic, parella... Total, que acabat el primer volum, al dia següent el vaig tornar a començar amb la llibreta al costat, i fent esquemes de la gent. A mida que anava trobant nous personatges els situava en l'esquema, indicant si eren fills o amics o parelles de tals altres personatges i, sobretot, apuntant totes les maneres de què els podien anomenar. Fonamental aquest detall. Era bastant com quan em feien fer treballs sobre llibres a l'EGB... Per sort, un cop acabat el primer volum la majoria dels personatges ja es van transformar en fixes, n'apareixien pocs de nous, i vaig poder llegir sense haver de consultar l'esquema cada dos per tres.

De totes maneres, sé que el fet que per a mi fossin set volums en comptes del sis no justifica 16 mesos de lectura... Suposo que ara no llegeixo tant com abans. De petit llegia molt. Quan miro els llibres que tinc a la meva habitació, em sorprenc que els hagi llegit gairebé tots. Però ara per començar vaig poc en transport públic, el fet d'anar (i molts dies tornar) a la feina a peu fa que el temps que abans hauria llegit a l'autobús ja no el tingui. Llavors he de llegir per les nits, i sigui que vaig més cansat, o que hi ha vegades (com avui) que em poso amb el portàtil, o que he hagut de llegir articles o estudiar coses de japonès que no hauria tingut temps de fer en un altre moment... he estat temporades llargues en què no he agafat el llibre, i quan el tornava a obrir no recordava exactament en què estava de la història, havia d'anar un o dos capítols enrere... També admeto que aquesta no és precisament la millor manera perquè una història t'enganxi...

I tot i això he d'admetre que ho ha fet! I ningú no diria, amb el que he trigat... Però en general a mi la novel·la històrica m'agrada, i hi ha moments en què Guerra i Pau sap entrellaçar molt bé els fets de les Guerres Napoleòniques amb les històries personals de tots els personatges. Encara que de tant en tant es transformi en un Què pots fer a Sant Petersburg quan estàs forrat de pasta i ets un noble super-guai?... De totes maneres, el que xoca més quan llegeixes és el llibre són els comentaris i reflexions de Tolstoi al principi de cada part del llibre i ocasionalment en mig d'algun capítol. A part de descripcions una mica més històriques sobre l'evolució de la guerra, independentment de les vides narrades dels personatges, en aquestes digressions hi ha dos temes filosòfics recurrents: el tema del caràcter sorprenent del poble rus i la seva espècie de connexió etèria amb una font de saviesa universal que els fa actuar de forma espontània tots a l'hora per al bé del seu gloriòs país; i el tema de la història com la ciència de l'estudi de la llibertat de les persones, i la discussió sobre si aquesta llibertat realment existeix o el lliure arbitri no es tracta més que d'una mera il·lusió.

Com em dóna la sensació que passa amb bastanta gent més aviat del que avui diríem de lletres que descobreix de sobte el métode científic, Tolstoi intenta aplicar-lo (tal com l'ha entès ell) en el que és el seu camp. I entra en tota una sèrie de discussions sobre la ciència de la història en què intenta aplicar conceptes provinents de la física al que és el comportament humà i l'estudi dels esdeveniments històrics. La seva ànsia és la de transformar els historiadors en científics que siguin capaços de descompondre cada esdeveniment històric en una suma d'aportacions de cadascuna de les persones que hi van prendre part, i veure l'esdeveniment com la resultant de les forces de cadascuna d'elles. De totes maneres, Tolstoi creu que l'actuació de cada persona està tan condicionada pel seu entorn que realment hi ha molt poc marge de maniobra, i la història és doncs un fluir constant d'esdeveniments tals que l'un condueix de forma inevitable al següent, i aquest a un següent, i els éssers humans no som més que les peces d'aquesta màquina enorme que és la història de la humanitat. Tolstoi critica les aproximacions a la història en què l'èmfasi està en els herois i els dirigents, a qui considera que s'atribueixen qualitats gairebé superhumanes per a justificar el fet que el destí dels pobles estigui en les seves mans. Per a Tolstoi, tant és una eina del devenir un emperador com el darrer dels seus súbdits.

Tot plegat, per moments sembla com si Tolstoi fos creient en una espècie de pla universal i diví, de forma que la terra fos una màquina que es va posar en moviment i després ja ha estat funcionant de forma autònoma i determinista per les lleis de la causalitat. A part que sembla que es va avançar uns quants anys a la Guia de l'Autoestopista Gal·làctic, i a la Fundació d'Asimov (em va sorprendre com al comentar-ho amb els companys de departament, tots van estar d'acord amb mi en que tota aquesta teoria té un aire a Psicohistòria de Seldon sorprenent), també crec que el fet que Tolstoi fos Maçó ha de tenir bastant a veure amb totes aquestes idees... De totes maneres, per a aquells que hi estiguin més interessats, dir que poden llegir el llibre, i que quan estiguin a l'apèndix primer, i se l'acabin, i comencin a llegir l'apèndix segon per a veure com acaba la història, que ha quedat completament penjada al final del primer... doncs potser s'enduguin una sorpresa, perquè és que realment s'acaba allà, i les setanta pàgines restants són una fumada en què Tolstoi discuteix sobre tots aquests temes... detingudament i llarga...

Així que un altre clàssic a la saca! Però espero que el següent caigui bastant més ràpid. Encara que tenint en ment algun dia llegir-me l'Ulysses de Joyce...

I ja de pas, sabíeu que la cançó The Gates of Delirium de Yes, està inspirada en Guerra i Pau? Curiosament, em sembla que durant tot aquest temps pràcticament no l'he escoltada. Per alguna raó serà...