(En agraïment a aquell que em va fer descobrir el seu barri)
Avui he tornat a passar pel Carmel, mesos després de la darrera vegada. Ha estat un passeig perquè sí, perquè he sortit a les 7 de la feina i no tenia ganes d'arribar a casa abans de les 9. Així que he passat aquest temps que m'he regalat a mi mateix caminant tot al llarg de la Ronda de Dalt fins arribar al barri; enfilant General Mendoza per a baixar després per Cardedeu; girant a l'altura de Castellterçol fins a Mare de Déu del Coll; tornant a pujar per Santuaris; serpentejant de baixada per la carretera del Carmel i els carrers de Can Baró fins acabar sortint a Verge de Montserrat.
La sensació que m'ha envaït aquesta tarda, i que m'envaeix sempre que sóc al Carmel és la d'estar fora. Sóc fora de la geografia física de la resta de Barcelona, en un dels punts on el full lleugerament inclinat sobre què es va traçar la graella de la ciutat es doblega i corba sobre ell mateix; en una, de fet en la més gran, de la nostra sèrie de figures gegants de papiroflèxia urbana. Però també sóc fora de la geografia mental dels barcelonins, on en molts casos el Carmel només passa fugaçment i trista a través de les pàgines de successos. Si ets de Barcelona però no hi vius o hi coneixes algú, és poc probable que t'aventuris més enllà del Park Güell, la façana opaca que la muntanya ofereix per a acontentar als turistes, i també als poc curiosos.
I així, et pots passar anys veient fragments de muntanya, reflectits en la finestra del veí quan obres les persianes al llevar-te, per sobre dels cotxes quan enfiles el camí cap al Metro, o entre dos edificis quan surts al balcó després de sopar, i per a tu aquells fragments no seran més que part de l'atrezzo de la teva vida a Barcelona, sense existència real més enllà de la de fer de fons, o de farcit de darrera el fons, sobre què es desenvolupen les teves escenes quotidianes dia rere dia. I tanmateix, una altra de les raons perquè em sento fora al Carmel és per l'ambient de barri, on el mot barri té una semàntica més enllà de la de mera divisió administrativa. El Carmel són els colmados amb estanteries de mecano; la gent gran jugant a petanca, i la gent jove parlant a crits del balcó a la vorera; els bars amb els embotits penjant, les banderoles retro de Bodegas Navarro i les patates braves sobre taules a dos passos de la calçada.
Nogensmenys, de tots els conceptes de què em sento fora quan sóc al Carmel, d'on més fora em sento és de la lògica i el sentit comú. Perquè a pesar dels anys que fa que hi vaig passant, encara em sorprenen els carrers en què la línia de pendent en travessa obliquament tant el llarg com l'ample; els blocs gegants sobre la falda d'una muntanya que sembla que hauria d'esfondrar-se sota tant de pes, i els carrers en què les construccions esclarissen i apareixen els cactus i els matolls als marges de la vorera; les tendes que a l'entrada són un baix, i a la rebotiga, un segon; les escales, automàtiques i no tan automàtiques, que ajuden a superar els llocs on la gent ja no podia inclinar-se més endavant en caminar; els carrers de què l'asfalt agonitza i va perdent la seva textura, devorat, o assimilat, per les herbes i la terra, abans de morir definitivament, superfície i via que aquesta delimita, a les portes del bosc; les antigues torres d'estiueig al costat de, o esdevingudes elles mateixes, barraques de l'època de la postguerra; els passatges entre edificis, amb portes a banda i banda, i testos amb plantes en flor sobre les gelosies; la verticalitat, el desnivell, les diferències d'altura sense desplaçament. Em supera, no ho puc comprendre ni raonar, sóc incapaç d'entendre com es va construir aquest barri, aquí dalt d'aquesta muntanya, en un espai que la natura hauria d'haver-se mostrat terriblement reticent a cedir, i que el sentit comú hauria d'haver marcat amb una creu enorme des del principi.
I tanmateix, aquesta sensació de manca de lògica em fascina. M'agrada passejar-me pel Carmel i ser a cada pas conscient de la verticalitat del barri, i, en conseqüència, de la meva pròpia. Girar el cap cap a on era fa un instant i estar obligat a inclinar el meu pla de visió. Veure el moviment diagonal de les portes i finestres dels edificis a mida que els deixo enrere. Sentir als genolls l'impacte de l'energia que perdo en baixar, i l'esforç que em demana la que necessito per a guanyar altura. I també ser conscient que aquesta altura és una inversió: una inversió que em permet gaudir d'un punt de vista privilegiat, exterior en l'interior, d'un estrany al mig de la meva pròpia ciutat; i que també em permet recolzar-me en una barana i passar la vista per sobre de la malla estesa de llums blancs i ocres encesos a la Barcelona que s'adorm un vespre de dijous, a principis del mes de novembre.
(Amb paròdia i plagi dels novel·listes de viatges d'una altra època)
(I ja de pas, entre ells, algun cop, el meu besavi)
06 de novembre 2008
11 de setembre 2008
Post Post-Posts
Encara en plena fase de recuperació de les vacances, o més aviat en fase de represa de contacte amb la realitat després del viatge a França, la boda i tot plegat, m'he animat a estrenar un segon blog per a fer les coses que fa la gent normal als blogs. És a dir: penjar vídeos, música i altres coses per l'estil, sense necessitat d'aturmentar el personal amb pàgines de text.
El trobareu a partir d'ara a: http://sendtotrash.blogspot.com
El trobareu a partir d'ara a: http://sendtotrash.blogspot.com
29 d’agost 2008
El Despertar de la Ressaca (à la Française)
És una sensació una mica fantasmagòrica: llevar-te el primer, després d'haver dormit amb prou feines quatre hores (i això que vas ser el primer a marxar), i caminar entre les desferres del que va ser una festa que no saps com va començar ni acabar. Les ampolles i vasos a mig buidar sobre la taula, l'olor apegalosa del rom amb coca-cola en l'aire, les taques de sidra al sostre, les marques que ningú no sap explicar a la paret... tot sembla incomprensible en una nit en què a dos quarts d'una semblava que tothom estaria mitja hora més i marxaria a dormir per a estar frescos.
Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...
Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...
17 d’agost 2008
Îles du Fer (i III)
I sí, el meu viatge a les Îles du Fer ja està arribant a la seva fi, i per a no transformar aquest blog en una versió descafeïnada del final ja de per sí descafeïnat del Senyor dels Anells (amb tornada a casa, comiats i escenes de dubtosa tendència sexual incloses) crec que la crònica quedarà enllestida després d'aquest post. No cal que expliqui el viatge de tornada que m'espera demà, tothom es fa al càrrec del que és agafar el cotxe i seguir una autopista.
En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.
Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.
He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.
En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.
La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.
Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.
Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.
He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.
El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.
Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.
Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.
En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.
Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.
He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.
En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.
La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.
Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.
He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.
Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.
Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.
16 d’agost 2008
Îles du Fer (II)
Doncs sí, aconsegueixo mantenir els meus propòsits i escric el segon capítol de la crònica d'aquest viatge des d'un ciber-cafè (més aviat ciber-bar, si se'n pot dir així) a Saint Pierre, a l'illa de Béanne, la més petita de les tres que cal recórrer a la volta per les Îles du Fer.
El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.
En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.
I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.
Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan.
Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...
En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.
I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.
El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.
En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.
I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.
Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan. Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...
En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.
I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.
15 d’agost 2008
Îles du Fer (I)
Agafo el vas de plàstic ple de té que m'ha tret la màquina i li faig un glop curt, m'omplo la boca de líquid fumejant, i deixo de nou el vas al costat del teclat; empalmo aquest moviment amb un altre en què pujo el colze sobre la taula i em poso la mà sobre la boca. Penso què escric, i giro el cap per a mirar per la finestra com surt la lluna; passen uns segons fins que em decideixo a baixar la mà, recolzar els dits sobre les tecles i començar a picar.
Estic escrivint el post des d'un alberg a Saint Louis, el poble principal de Louâc, al petit arxipèlag de les Îles du Fer (les Illes del Ferro), a una vintena de kilòmetres de la costa francesa i un parell d'hores en ferri des de Bordeus. He arribat fa una hora llarga, he tingut el temps just de baixar del ferri, buscar el meu alberg i menjar alguna cosa, abans de trobar-me amb l'agradable sorpresa que hi ha ordinadors amb internet, i a més a més de franc! Així que m'he animat a intentar fer el primer episodi d'una crònica en viu d'aquest viatge. A veure si m'hi esmerço i en faig la resta també...
Feia temps que vaig veure en una revista un article sobre les Îles du Fer. La gràcia del lloc és que el club excursionista local hi ha marcat un itinerari que permet recórrer caminant la mitja lluna que formen les tres illes principals (Louâc, Béanne i Lissaillet) en un parell o tres de dies (depenent de les forces que tinguis). Evidentment, per a passar d'illa en illa necessites agafar un vaixell, però la companyia de transport té un abonament que, per una quarantena d'euros, permet agafar tots els ferris entre illes durant tres dies i, a més a més, inclou el ferri d'anada i tornada des de Bordeus. De forma que tu pots arribar en cotxe a Bordeus, agafar el vaixell, caminar durant tres dies, i després tornar amb un altre vaixell a Bordeus per a recuperar el cotxe i tornar cap a casa.
Aquest tipus de coses ja sabeu que m'agraden, i feia temps que pensava que algun dia em faria gràcia fer una escapada i recórrer tot l'itinerari. I com que aquest cap de setmana ha acabat resultant que tinc família i amics tots a fora aprofitant el pont, ahir vaig pensar: per què no ho faig en aquests tres dies? Al cap i a la fi, no és res que necessiti tanta infraestructura. Em semblava tot plegat una mica precipitat, però a part d'això tampoc no hi veia cap altre inconvenient: l'itinerari està clar i, pel que he pogut llegir en blogs i tal de gent que ho ha fet, força ben senyalitzat, i a més a més ja me l'havia mirat força vegades, i el més crític, que és l'allotjament, segurament el podria sol·lucionar online. Hi havia el tema de viatjar sol, que sempre em fa pal, però vaig pensar que ja aniria coincidint amb altres de caminadors; segur que deu ser com el Camí de Sant Jaume o els altres rutes per l'estil. Així que vaig reservar online dues nits en albergs a les illes i una en un de Bordeus, i fet això vaig agafar la bossa de muntanya, hi vaig posar les botes i tres mudes de roba, i la vaig deixar recolzada contra la paret mentre posava el despertador i buscava algun llibre que endur-me'n al viatge.
Aquest matí m'he llevat d'hora, he anat a buscar el cotxe a ca mon pare, i a partir d'aquí, carretera i manta! Amb l'mp3 carregat de música, perquè si no, els 700 kilòmetres per l'A-7 i l'Autoroute des Deux Mers se m'haurien fet força llargs. Al final he acabat trigant unes 7 hores: he sortit cap a les 10 de casa, i a quarts de 6 aparcava el cotxe a Bordeus, en un lloc on espero que demà passat a la nit encara hi sigui! Comptant una parada en una àrea de servei on he tingut la sort de rememorar com d'infectes són els lavabos a les autopistes franceses: en entrar-hi m'hi esperava una paret de totxana amb el ciment ennegrit, un forat al terra, i uns regalims d'aigua que queien per la primera per anar a petar al segon... Encantador...
En qualsevol cas, en arribar a Bordeus he pogut anar a comprar l'abonament al port, i donar una volta per allà mentre esperava que es fessin les 7, hora en què sortia el ferri cap a Louâc. Nerviós com sóc quan he d'agafar algun medi de transport (llegeixi's avió o vaixell, de moment agafar el metro no em crea histèria ni síndrome d'abstinència de valeriana), la volta no ha durat gaire, i poc després dos quarts de 7 ja era al moll davant el vaixell. Mentre esperava, he fullejat un pamflet de propaganda de la companyia en què, a part dels horaris per a fer la connexió d'anada entre Bordeus i Saint Louis, i la de tornada entre Pennac i Bordeus, explicaven la història de les illes: hi va haver alguns assentaments gals abans de l'arribada de Juli Cèsar, que les va romanitzar perquè li eren interessants per les seves mines de ferro (d'aquí el nom de les illes); llavors van passar a ser franques, fins que la zona va ser conquerida pels anglesos. Després la van reconquerir els francesos, que la van tornar a perdre a mans angleses i aquest cicle es va repetir un parell de vegades més durant l'edat mitja fins que a l'època de Francesc I (crec que això és més o menys quan a Espanya regnava Carles V) els francesos ho van reconquerir tot per darrera vegada i el tema ja ha quedat així fins als nostres dies. Interessant... Per sort en aquest moment ha aparegut el revisor de la companyia, he ensenyat el meu abonament i he pujat al vaixell, que no era gaire gran, per cert, i s'ha balancejat inquietantment quan hi he fet la primera passa al damunt...
En qualsevol cas, la travessa ha estat força tranquil·la: hem anat veient passar i progressivament separar-se els marges de la Garona durant una hora; de sobte els marges han quedat enrere, i llavors hem navegat per mar obert una hora escassa més, amb la silueta de les tres illes principals a l'horitzó, fins que la silueta de més al sud s'ha anat eixamplant ocupant al final tot el camp de visió i ja hem entrat i atracat al port Saint Louis. Un poblet maco, rotllo de pescadors, i amb una església al centre, d'aquelles que la torre principal acaba en una punxa que n'ocupa la meitat de l'altura. Ja eren les 9 passades, així que he corregut a buscar l'alberg, que després de preguntar a un parell d'illencs ha resultat estar força a prop del port, en un carreró acabat en una plaça amb terrassa sobre el mar (i des d'on es podia veure la posta de sol que adorna aquest paràgraf, retratada amb el meu mòbil).
Donades les costums gastronòmiques d'aquest país veí del nostre, quan, després de deixar les coses a l'habitació, he preguntat a recepció per algun lloc per a sopar, m'han mirat amb cara de: sopar a les 10 de la nit?? Tot i això, molt amablement m'han indicat una màquina d'entrepans, a què m'he apropat i he escollit una espècie de panet de brioix amb tonyina, una altra espècie de panet de brioix amb pernil i una llauna de coca-cola. M'he assegut en una taula allà davant de les màquines i m'he menjat el meu festí. Entre queixalada i queixalada dels trossos de brioix han passat mitja dotzena de persones, suposo que deurien anar a prendre alguna cosa pel poble, i en aquell moment he tingut el pensament d'anar-hi jo també després una estona. Però llavors he vist els ordinadors, he preguntat si tenien internet i es podien utilitzar, i com que m'han dit que era compris dans le prix, he consultat el mail, i escrit aquest post. L'hora que s'ha acabat fent, crec que ja sortiré demà quan sigui a Béanne. Crec que per avui, m'empasso el dit de té fred que em queda al vas, i ja me'n vaig a dormir...
Demà, comença la caminada!
Estic escrivint el post des d'un alberg a Saint Louis, el poble principal de Louâc, al petit arxipèlag de les Îles du Fer (les Illes del Ferro), a una vintena de kilòmetres de la costa francesa i un parell d'hores en ferri des de Bordeus. He arribat fa una hora llarga, he tingut el temps just de baixar del ferri, buscar el meu alberg i menjar alguna cosa, abans de trobar-me amb l'agradable sorpresa que hi ha ordinadors amb internet, i a més a més de franc! Així que m'he animat a intentar fer el primer episodi d'una crònica en viu d'aquest viatge. A veure si m'hi esmerço i en faig la resta també...
Feia temps que vaig veure en una revista un article sobre les Îles du Fer. La gràcia del lloc és que el club excursionista local hi ha marcat un itinerari que permet recórrer caminant la mitja lluna que formen les tres illes principals (Louâc, Béanne i Lissaillet) en un parell o tres de dies (depenent de les forces que tinguis). Evidentment, per a passar d'illa en illa necessites agafar un vaixell, però la companyia de transport té un abonament que, per una quarantena d'euros, permet agafar tots els ferris entre illes durant tres dies i, a més a més, inclou el ferri d'anada i tornada des de Bordeus. De forma que tu pots arribar en cotxe a Bordeus, agafar el vaixell, caminar durant tres dies, i després tornar amb un altre vaixell a Bordeus per a recuperar el cotxe i tornar cap a casa.
Aquest tipus de coses ja sabeu que m'agraden, i feia temps que pensava que algun dia em faria gràcia fer una escapada i recórrer tot l'itinerari. I com que aquest cap de setmana ha acabat resultant que tinc família i amics tots a fora aprofitant el pont, ahir vaig pensar: per què no ho faig en aquests tres dies? Al cap i a la fi, no és res que necessiti tanta infraestructura. Em semblava tot plegat una mica precipitat, però a part d'això tampoc no hi veia cap altre inconvenient: l'itinerari està clar i, pel que he pogut llegir en blogs i tal de gent que ho ha fet, força ben senyalitzat, i a més a més ja me l'havia mirat força vegades, i el més crític, que és l'allotjament, segurament el podria sol·lucionar online. Hi havia el tema de viatjar sol, que sempre em fa pal, però vaig pensar que ja aniria coincidint amb altres de caminadors; segur que deu ser com el Camí de Sant Jaume o els altres rutes per l'estil. Així que vaig reservar online dues nits en albergs a les illes i una en un de Bordeus, i fet això vaig agafar la bossa de muntanya, hi vaig posar les botes i tres mudes de roba, i la vaig deixar recolzada contra la paret mentre posava el despertador i buscava algun llibre que endur-me'n al viatge.
Aquest matí m'he llevat d'hora, he anat a buscar el cotxe a ca mon pare, i a partir d'aquí, carretera i manta! Amb l'mp3 carregat de música, perquè si no, els 700 kilòmetres per l'A-7 i l'Autoroute des Deux Mers se m'haurien fet força llargs. Al final he acabat trigant unes 7 hores: he sortit cap a les 10 de casa, i a quarts de 6 aparcava el cotxe a Bordeus, en un lloc on espero que demà passat a la nit encara hi sigui! Comptant una parada en una àrea de servei on he tingut la sort de rememorar com d'infectes són els lavabos a les autopistes franceses: en entrar-hi m'hi esperava una paret de totxana amb el ciment ennegrit, un forat al terra, i uns regalims d'aigua que queien per la primera per anar a petar al segon... Encantador...
En qualsevol cas, en arribar a Bordeus he pogut anar a comprar l'abonament al port, i donar una volta per allà mentre esperava que es fessin les 7, hora en què sortia el ferri cap a Louâc. Nerviós com sóc quan he d'agafar algun medi de transport (llegeixi's avió o vaixell, de moment agafar el metro no em crea histèria ni síndrome d'abstinència de valeriana), la volta no ha durat gaire, i poc després dos quarts de 7 ja era al moll davant el vaixell. Mentre esperava, he fullejat un pamflet de propaganda de la companyia en què, a part dels horaris per a fer la connexió d'anada entre Bordeus i Saint Louis, i la de tornada entre Pennac i Bordeus, explicaven la història de les illes: hi va haver alguns assentaments gals abans de l'arribada de Juli Cèsar, que les va romanitzar perquè li eren interessants per les seves mines de ferro (d'aquí el nom de les illes); llavors van passar a ser franques, fins que la zona va ser conquerida pels anglesos. Després la van reconquerir els francesos, que la van tornar a perdre a mans angleses i aquest cicle es va repetir un parell de vegades més durant l'edat mitja fins que a l'època de Francesc I (crec que això és més o menys quan a Espanya regnava Carles V) els francesos ho van reconquerir tot per darrera vegada i el tema ja ha quedat així fins als nostres dies. Interessant... Per sort en aquest moment ha aparegut el revisor de la companyia, he ensenyat el meu abonament i he pujat al vaixell, que no era gaire gran, per cert, i s'ha balancejat inquietantment quan hi he fet la primera passa al damunt...
En qualsevol cas, la travessa ha estat força tranquil·la: hem anat veient passar i progressivament separar-se els marges de la Garona durant una hora; de sobte els marges han quedat enrere, i llavors hem navegat per mar obert una hora escassa més, amb la silueta de les tres illes principals a l'horitzó, fins que la silueta de més al sud s'ha anat eixamplant ocupant al final tot el camp de visió i ja hem entrat i atracat al port Saint Louis. Un poblet maco, rotllo de pescadors, i amb una església al centre, d'aquelles que la torre principal acaba en una punxa que n'ocupa la meitat de l'altura. Ja eren les 9 passades, així que he corregut a buscar l'alberg, que després de preguntar a un parell d'illencs ha resultat estar força a prop del port, en un carreró acabat en una plaça amb terrassa sobre el mar (i des d'on es podia veure la posta de sol que adorna aquest paràgraf, retratada amb el meu mòbil).Donades les costums gastronòmiques d'aquest país veí del nostre, quan, després de deixar les coses a l'habitació, he preguntat a recepció per algun lloc per a sopar, m'han mirat amb cara de: sopar a les 10 de la nit?? Tot i això, molt amablement m'han indicat una màquina d'entrepans, a què m'he apropat i he escollit una espècie de panet de brioix amb tonyina, una altra espècie de panet de brioix amb pernil i una llauna de coca-cola. M'he assegut en una taula allà davant de les màquines i m'he menjat el meu festí. Entre queixalada i queixalada dels trossos de brioix han passat mitja dotzena de persones, suposo que deurien anar a prendre alguna cosa pel poble, i en aquell moment he tingut el pensament d'anar-hi jo també després una estona. Però llavors he vist els ordinadors, he preguntat si tenien internet i es podien utilitzar, i com que m'han dit que era compris dans le prix, he consultat el mail, i escrit aquest post. L'hora que s'ha acabat fent, crec que ja sortiré demà quan sigui a Béanne. Crec que per avui, m'empasso el dit de té fred que em queda al vas, i ja me'n vaig a dormir...
Demà, comença la caminada!
19 de juliol 2008
Veus
Aquests dies estic a Madrid fent de coordinador (àlies, corrector) de la Olimpíada Matemàtica Internacional, diguem-ne una forma de fer el friki i també de tornar-li a aquest tipus de competicions el que elles em van donar quan tenia 17 i 18 anys.
Tot i això, d'això en parlaré en un altre post (si la meva vagància m'ho permet), perquè encara que havia d'estar a Madrid de dimarts a diumenge, vaig agafar l'avió per venir el dissabte anterior, i vaig aprofitar per a passar uns dies amb la germana de la meva àvia que viu aquí a Madrid. Feia força temps que no ens vèiem i sobretot força temps que no parlàvem amb calma, i realment vam aprofitar els tres dies que vam tenir: em sembla que pràcticament no vam callar en tot el temps, descomptant els moment de dinar, sopar i dormir.
La meva tia-àvia, com gairebé tota la gent gran, se'n recorda i parla del passat més que no pas del present, i encara més que del futur. Així que sabent-ho, i també volent-me'n aprofitar, vaig voler preguntar-li la història de la família. Des de tan enrere com ella recordés o sabés. I tan enrere com pogués va ser fins al nivell dels seus avis, i afegint-hi, a part del que seria l'eix principal de la història (que en aquest cas és tot just una quarta part del que seria la història complerta de la meva família), també records i comentaris més personals de la meva tia-àvia, la narració va acabar durant gairebé tots els tres dies que vam estar plegats.
I serà perquè em noto que per les raons que sigui últimament estic una mica menys xerraire i una mica més escoltador (potser a la resta de la gent no li ho sembli, però a mi sí), però el fet és que ella anava explicant, explicant, i jo anava escoltant, escoltant; i a través de les seves paraules veia escenes de gent que no coneixeré mai o que conec però en unes circumstàncies i d'una forma completament diferent.
Així, entre d'altres escenes, vaig poder veure els meus quadravis treballant al camp de València; els rebesavis marxant a Barcelona per a trobar una forma millor de guanyar-se la vida; la meva besàvia amb 17 anys anant a la Plaça Reial a demanar que li escriguessin cartes per a enviar-les al xicot que havia deixat a València; la meva tia-àvia amb 9 anys anant a buscar llet per a la meva àvia recent nascuda en mig dels bombardejos sobre Barcelona en plena guerra civil; el meu avi treballant fins les tantes de la nit per a poder comprar una altra màquina per a la seva empresa; o els meus pares amb 18 i 23 anys pintant el pis plegats abans de casar-se.
I al sentir les històries dels que venien abans teu veus que el que et passa a tu mateix són molts cops les mateixes experiències, les mateixes decisions. En diferents circumstàncies, sovint molt més dures, però amb problemes comuns i problemes diferents, però amb una part comuna que és el viure i el decidir què fer mentre es viu.
Mentre sentia la meva tia-àvia pensava que tot això s'hauria de posar per escrit, que ho hauria de fer tothom: preguntar i escoltar a la gent gran que encara hi són. En el meu cas, demanar-li més coses a ella, i a les meves àvies, perquè a mi em queden més de tres quartes parts de la meva història per conèixer. I així poder-ho recordar i transmetre a qui pugi venir després. Abans que les veus de la meva família, les que recorden les vides dels que em van precedir i que em van oferir l'oportunitat de viure la meva, marxin i totes aquestes històries es perdin per sempre més.
Tot i això, d'això en parlaré en un altre post (si la meva vagància m'ho permet), perquè encara que havia d'estar a Madrid de dimarts a diumenge, vaig agafar l'avió per venir el dissabte anterior, i vaig aprofitar per a passar uns dies amb la germana de la meva àvia que viu aquí a Madrid. Feia força temps que no ens vèiem i sobretot força temps que no parlàvem amb calma, i realment vam aprofitar els tres dies que vam tenir: em sembla que pràcticament no vam callar en tot el temps, descomptant els moment de dinar, sopar i dormir.
La meva tia-àvia, com gairebé tota la gent gran, se'n recorda i parla del passat més que no pas del present, i encara més que del futur. Així que sabent-ho, i també volent-me'n aprofitar, vaig voler preguntar-li la història de la família. Des de tan enrere com ella recordés o sabés. I tan enrere com pogués va ser fins al nivell dels seus avis, i afegint-hi, a part del que seria l'eix principal de la història (que en aquest cas és tot just una quarta part del que seria la història complerta de la meva família), també records i comentaris més personals de la meva tia-àvia, la narració va acabar durant gairebé tots els tres dies que vam estar plegats.
I serà perquè em noto que per les raons que sigui últimament estic una mica menys xerraire i una mica més escoltador (potser a la resta de la gent no li ho sembli, però a mi sí), però el fet és que ella anava explicant, explicant, i jo anava escoltant, escoltant; i a través de les seves paraules veia escenes de gent que no coneixeré mai o que conec però en unes circumstàncies i d'una forma completament diferent.
Així, entre d'altres escenes, vaig poder veure els meus quadravis treballant al camp de València; els rebesavis marxant a Barcelona per a trobar una forma millor de guanyar-se la vida; la meva besàvia amb 17 anys anant a la Plaça Reial a demanar que li escriguessin cartes per a enviar-les al xicot que havia deixat a València; la meva tia-àvia amb 9 anys anant a buscar llet per a la meva àvia recent nascuda en mig dels bombardejos sobre Barcelona en plena guerra civil; el meu avi treballant fins les tantes de la nit per a poder comprar una altra màquina per a la seva empresa; o els meus pares amb 18 i 23 anys pintant el pis plegats abans de casar-se.
I al sentir les històries dels que venien abans teu veus que el que et passa a tu mateix són molts cops les mateixes experiències, les mateixes decisions. En diferents circumstàncies, sovint molt més dures, però amb problemes comuns i problemes diferents, però amb una part comuna que és el viure i el decidir què fer mentre es viu.
Mentre sentia la meva tia-àvia pensava que tot això s'hauria de posar per escrit, que ho hauria de fer tothom: preguntar i escoltar a la gent gran que encara hi són. En el meu cas, demanar-li més coses a ella, i a les meves àvies, perquè a mi em queden més de tres quartes parts de la meva història per conèixer. I així poder-ho recordar i transmetre a qui pugi venir després. Abans que les veus de la meva família, les que recorden les vides dels que em van precedir i que em van oferir l'oportunitat de viure la meva, marxin i totes aquestes històries es perdin per sempre més.
27 de juny 2008
The End Has No End
El congrés ja s'ha acabat, he fet la presentació, sorprenentment a la gent li ha agradat, m'han fet preguntes i les he sabut respondre... què més puc voler? Bé, m'hauria agradat que no m'hagués estat tremolant la cama mentre començava a parlar, però contra els nervis que duc a dins definitivament no s'hi pot fer res...
La veritat és que ha estat un congrés força petit, avui ja quedava molt poca gent de bon matí i a mida que han anat passant les hores i la gent havia de marxar cap agafar els seus avions la sala quedava més deserta. M'ha fet una certa pena i tot per l'organitzador, perquè el primer dia va donar un missatge sobre la importància del congrés que no es corresponia amb la mida de l'audiència que tenia en aquell moment, no diguem pas a última hora d'avui. Per altra banda, admeto que el fet d'ahir no haver anat al sopar oficial (sí, per anar a veure el partit de la sel·lecció) és d'aquelles coses que em fan sentir una mica culpable, perquè penso que si tothom fes com jo, els organitzadors haurien acabat sopant ells sols envoltats de taules buides. Potser també és perquè mon pare ha estat organitzador d'activitats així i he vist com de frustrants són aquestes coses des de l'altra banda.
En qualsevol cas, he coincidit amb gent força interessant, i he fet vida de congrés: menjar un munt i beure café a totes hores, xerrar amb uns i altres. En concret, he coincidit amb una professora portuguesa que escriu llibres i que, quan li vaig dir que m'agradava escriure però no em sentia capaç d'escriure res més enllà dels relats de 4 pàgines, em va dir que havia de deixar-me estar de manies i provar-ho (no en aquests termes, però la idea era aquesta). Total, que m'ha promés que m'enviarà (per correu real!) un exemplar d'un dels seus llibres, i que si ve a Barcelona m'avisa perquè li expliqui què tal. Ella escrivia contes curts; me'n va explicar alguns i estaven basats en una sola idea, una de sorprenent, i en explotar-la i veure què passa. Pinta bé, la veritat! De fet, té un parell de criatures i m'ha explicat que en comptes d'explicar-los contes, té uns quants personatges i va inventant-ne històries sobre la marxa per a ells.
Així que res, tot passa, i arriba a la seva fi. En qualsevol cas, a nosaltres encara ens queden un parell de dies de turisme. Plans: mercadillos a Portobello Road i Camden, alguna altra visita obligada, i algun altre regal gastronòmic dels que ens hem estat fotent durant la setmana.
La veritat és que ha estat un congrés força petit, avui ja quedava molt poca gent de bon matí i a mida que han anat passant les hores i la gent havia de marxar cap agafar els seus avions la sala quedava més deserta. M'ha fet una certa pena i tot per l'organitzador, perquè el primer dia va donar un missatge sobre la importància del congrés que no es corresponia amb la mida de l'audiència que tenia en aquell moment, no diguem pas a última hora d'avui. Per altra banda, admeto que el fet d'ahir no haver anat al sopar oficial (sí, per anar a veure el partit de la sel·lecció) és d'aquelles coses que em fan sentir una mica culpable, perquè penso que si tothom fes com jo, els organitzadors haurien acabat sopant ells sols envoltats de taules buides. Potser també és perquè mon pare ha estat organitzador d'activitats així i he vist com de frustrants són aquestes coses des de l'altra banda.
En qualsevol cas, he coincidit amb gent força interessant, i he fet vida de congrés: menjar un munt i beure café a totes hores, xerrar amb uns i altres. En concret, he coincidit amb una professora portuguesa que escriu llibres i que, quan li vaig dir que m'agradava escriure però no em sentia capaç d'escriure res més enllà dels relats de 4 pàgines, em va dir que havia de deixar-me estar de manies i provar-ho (no en aquests termes, però la idea era aquesta). Total, que m'ha promés que m'enviarà (per correu real!) un exemplar d'un dels seus llibres, i que si ve a Barcelona m'avisa perquè li expliqui què tal. Ella escrivia contes curts; me'n va explicar alguns i estaven basats en una sola idea, una de sorprenent, i en explotar-la i veure què passa. Pinta bé, la veritat! De fet, té un parell de criatures i m'ha explicat que en comptes d'explicar-los contes, té uns quants personatges i va inventant-ne històries sobre la marxa per a ells.
Així que res, tot passa, i arriba a la seva fi. En qualsevol cas, a nosaltres encara ens queden un parell de dies de turisme. Plans: mercadillos a Portobello Road i Camden, alguna altra visita obligada, i algun altre regal gastronòmic dels que ens hem estat fotent durant la setmana.
25 de juny 2008
No Comfort Time
Doncs sí, l'he liada, com no podria ser d'una altra manera. Havia posat el despertador a les 7. Ha sonat, m'he llevat, m'he dutxat, m'he afaitat, m'he vestit, m'he posat el rellotge al canell per anar a esmorzar. I en aquest moment, com que aquest rellotge sí que l'havia canviat d'hora, no com el del mòbil, m'he adonat que eren dos quarts de 7, que faltava mitja hora encara perquè obrissin el buffet de l'esmorzar, i una altra hora perquè hagués d'estar allà. Així que he intentat posar-me a dormir un altre cop, però ja estava desvetllat, i he decidit que seria molt més productiu escriure la segona entrada sobre el viatge al blog.
En qualsevol cas, la primera cosa que ens vam adonar ahir el Jordi i jo és que aquest viatge acabaran sent unes vacances a Londres encobertes. Perquè vam planificar-ho de dilluns a diumenge comptant que el congrés seria de dimarts a divendres, i que hi hauria coses interessants a veure-hi. Primera correcció: el congrés serà de dimecres a divendres. Segona correcció: així a priori, potser el nostre article sigui de les coses més interessants (des del nostre punt de vista, òbviament, déu nos en guard, si no)...
Així que ahir vam tenir una segona jornada de turisme. I turisme a la catalana, entrant a l'Abadia de Westminster fins la línia de caixes per a veure-la una mica per dins, però no més enllà, que l'entrada són 12 lliures. D'allà vam caminar fins la Catedral (Catòlica) de Westminster que jo recordava especialment de l'altre cop que vaig ser aquí, i que en aquesta segona visita no em va cridar tant l'atenció. Molt maca de fora, amb estil neo-bizantí (segons la guia) i vetes de marbre roig i blanc alternades, però de dins els plafons de marbre de colors la fan una mica kitsch, i totes les cúpules són de totxana ennegrida, suposo que esperant a que hi hagi fons per a pintar-les. El Jordi em va fer veure que quan acabin la Sagrada Família també serà una cosa així, buida i sense res. Bé, sempre els quedarà la solució tradicional d'espoliació, llàstima que avui dia estigui tan mal vista...
Des d'allà vam anar cap a Buckingham Palace, i vaig poder veure el meu segon canvi de guàrdia. Francament, una cosa bastant poc dinàmica: vam arribar quan ja deuria fer mitja hora que estaven allà fent cabòries, i la cosa es va allargar més de mitja hora més... La major part del temps no tenia una idea gaire clara de què estava passant, perquè tothom estava callat i perquè no es desmaiaven d'estar allà quiets al sol amb el barret de 4 pams d'alt. Per acabar-ho de fer una mica més surrealista, en un determinat moment la banda de la guàrdia es va posar a tocar cançons pròpies de circ de diumenge a la tarda. Però el millor encara estava per arribar...
Tots sabem que la monarquia ja no és el que era. I encara que aquí a Londres sigui molt més omnipresent que no pas a Espanya, això també significa que és molt més fàcil banalitzar-la. Així que aquest és el context en què cal entendre que, a mig canvi de guàrdia, entrés al Palau una comitiva de dues carrosses tirades per cavalls, amb suposo algun tipus de personalitat político-dinàstica, i un Rolls-Royce darrera... tot això mentre la banda de la guàrdia tocava el tema principal de la Guerra de les Galàxies. No era la Marxa Imperial, així que descartaré la opció que fossin dignataris imperialistes que van sobreviure a la destrucció de les Estrelles de la Mort (ja sabem que Londres en té de tradició, en això d'acollir els polítics estrangers de la pitjor calanya); però tampoc no acabo de veure els representants de l'Aliança Rebel fent el té de les 5 amb sa majestat la reina Isabel II. Potser estan buscant suports per aconseguir el reconeixement internacional del nou govern. Els camins de la política, com els del frikisme, són inescrutables...
Vist d'això, vam decidir anar a estirar-nos a la gespa del Saint James Park a llegir el diari una estona, i d'allà vam tornar cap al Soho a menjar en un Tailandès que ens havien recomanat abans-d'ahir. Va resultar un lloc curiós, especialment perquè ens van asseure en una barra tocant a un finestral enorme, de forma que vam dinar mirant el carrer i la gent que anava passant. La teca: curri bo però extremadament picant, i un descobriment: arròs amb llet de coco. Nota mental de demanar-ne un altre cop quan torni a un tailandès.
Després de dinar vam fer un cafè a l'Starbucks, que sorprenentment em van servir en una tassa de veritat, de les que no es tiren després d'usar, i sense una tapa que tal com ells te la posen i et donen el vas tu la treus i la tires; d'allà vam anar caminant fins a Chinatown i vam acabar en una llibreria d'antic que feia l'olor característica dels llibres vells i que semblava ser especialitzada en manuals tècnics antics. Vam trobar un llibre sobre Inteligència Artificial Distribuida de finals dels 80 per una lliura. Temptador, però no, gràcies. I després que em comprés un paperback modern de misteri per al viatge de tornada (que després vaig pensar: com deu ser el llibre perquè el propietari decideixi vendre'l tot just acabar de llegir-lo, però ja era massa tard), vam agafar el metro per tornar a l'hotel i posar-me a assajar la presentació.
Va ser llarg l'assaig, perquè no sé si del refredat/alèrgia que he agafat des del moment en què vaig trepitjar terra anglesa, o de que, com deia el Jordi, n'estic fart de l'article aquest, el tema és que semblava que fos incapaç de parlar en anglès. La llengua se m'enganxava, i de la boca només sortia com un flux pastòs de sons enganxifosos. Em quedava en blanc, havia de tornar a començar... Per sort després de dues hores i mitja d'assajos vaig aconseguir fer alguna cosa mínimament decent i al Jordi li va semblar bé i tot. Així que una cosa a l'olla, a esperar fins divendres i a aprofitar per anar a fer un Tandoori a un restaurant hindú en què la barra era el frontal d'un camió Tata. Ens van cobrar 15 lliures per una ampolla de Rioja que, només veure l'etiqueta (amb uns esgarrifossos cavallets de mar), veies que a Espanya no hauria passat dels 4 euros; però val a dir que em vaig reconciliar amb el menjar hindú, després d'aquella horrible experiència a prop de Central Park...
I amb això, arriba la fi de la segona jornada a Londres. Ara vaig a veure si puc esmorzar alguna cosa, que amb tot aquest desgavell d'hores m'he acabat quedant sense comfort time ni res que se li assembli...
En qualsevol cas, la primera cosa que ens vam adonar ahir el Jordi i jo és que aquest viatge acabaran sent unes vacances a Londres encobertes. Perquè vam planificar-ho de dilluns a diumenge comptant que el congrés seria de dimarts a divendres, i que hi hauria coses interessants a veure-hi. Primera correcció: el congrés serà de dimecres a divendres. Segona correcció: així a priori, potser el nostre article sigui de les coses més interessants (des del nostre punt de vista, òbviament, déu nos en guard, si no)...
Així que ahir vam tenir una segona jornada de turisme. I turisme a la catalana, entrant a l'Abadia de Westminster fins la línia de caixes per a veure-la una mica per dins, però no més enllà, que l'entrada són 12 lliures. D'allà vam caminar fins la Catedral (Catòlica) de Westminster que jo recordava especialment de l'altre cop que vaig ser aquí, i que en aquesta segona visita no em va cridar tant l'atenció. Molt maca de fora, amb estil neo-bizantí (segons la guia) i vetes de marbre roig i blanc alternades, però de dins els plafons de marbre de colors la fan una mica kitsch, i totes les cúpules són de totxana ennegrida, suposo que esperant a que hi hagi fons per a pintar-les. El Jordi em va fer veure que quan acabin la Sagrada Família també serà una cosa així, buida i sense res. Bé, sempre els quedarà la solució tradicional d'espoliació, llàstima que avui dia estigui tan mal vista...
Des d'allà vam anar cap a Buckingham Palace, i vaig poder veure el meu segon canvi de guàrdia. Francament, una cosa bastant poc dinàmica: vam arribar quan ja deuria fer mitja hora que estaven allà fent cabòries, i la cosa es va allargar més de mitja hora més... La major part del temps no tenia una idea gaire clara de què estava passant, perquè tothom estava callat i perquè no es desmaiaven d'estar allà quiets al sol amb el barret de 4 pams d'alt. Per acabar-ho de fer una mica més surrealista, en un determinat moment la banda de la guàrdia es va posar a tocar cançons pròpies de circ de diumenge a la tarda. Però el millor encara estava per arribar...
Tots sabem que la monarquia ja no és el que era. I encara que aquí a Londres sigui molt més omnipresent que no pas a Espanya, això també significa que és molt més fàcil banalitzar-la. Així que aquest és el context en què cal entendre que, a mig canvi de guàrdia, entrés al Palau una comitiva de dues carrosses tirades per cavalls, amb suposo algun tipus de personalitat político-dinàstica, i un Rolls-Royce darrera... tot això mentre la banda de la guàrdia tocava el tema principal de la Guerra de les Galàxies. No era la Marxa Imperial, així que descartaré la opció que fossin dignataris imperialistes que van sobreviure a la destrucció de les Estrelles de la Mort (ja sabem que Londres en té de tradició, en això d'acollir els polítics estrangers de la pitjor calanya); però tampoc no acabo de veure els representants de l'Aliança Rebel fent el té de les 5 amb sa majestat la reina Isabel II. Potser estan buscant suports per aconseguir el reconeixement internacional del nou govern. Els camins de la política, com els del frikisme, són inescrutables...
Vist d'això, vam decidir anar a estirar-nos a la gespa del Saint James Park a llegir el diari una estona, i d'allà vam tornar cap al Soho a menjar en un Tailandès que ens havien recomanat abans-d'ahir. Va resultar un lloc curiós, especialment perquè ens van asseure en una barra tocant a un finestral enorme, de forma que vam dinar mirant el carrer i la gent que anava passant. La teca: curri bo però extremadament picant, i un descobriment: arròs amb llet de coco. Nota mental de demanar-ne un altre cop quan torni a un tailandès.
Després de dinar vam fer un cafè a l'Starbucks, que sorprenentment em van servir en una tassa de veritat, de les que no es tiren després d'usar, i sense una tapa que tal com ells te la posen i et donen el vas tu la treus i la tires; d'allà vam anar caminant fins a Chinatown i vam acabar en una llibreria d'antic que feia l'olor característica dels llibres vells i que semblava ser especialitzada en manuals tècnics antics. Vam trobar un llibre sobre Inteligència Artificial Distribuida de finals dels 80 per una lliura. Temptador, però no, gràcies. I després que em comprés un paperback modern de misteri per al viatge de tornada (que després vaig pensar: com deu ser el llibre perquè el propietari decideixi vendre'l tot just acabar de llegir-lo, però ja era massa tard), vam agafar el metro per tornar a l'hotel i posar-me a assajar la presentació.
Va ser llarg l'assaig, perquè no sé si del refredat/alèrgia que he agafat des del moment en què vaig trepitjar terra anglesa, o de que, com deia el Jordi, n'estic fart de l'article aquest, el tema és que semblava que fos incapaç de parlar en anglès. La llengua se m'enganxava, i de la boca només sortia com un flux pastòs de sons enganxifosos. Em quedava en blanc, havia de tornar a començar... Per sort després de dues hores i mitja d'assajos vaig aconseguir fer alguna cosa mínimament decent i al Jordi li va semblar bé i tot. Així que una cosa a l'olla, a esperar fins divendres i a aprofitar per anar a fer un Tandoori a un restaurant hindú en què la barra era el frontal d'un camió Tata. Ens van cobrar 15 lliures per una ampolla de Rioja que, només veure l'etiqueta (amb uns esgarrifossos cavallets de mar), veies que a Espanya no hauria passat dels 4 euros; però val a dir que em vaig reconciliar amb el menjar hindú, després d'aquella horrible experiència a prop de Central Park...
I amb això, arriba la fi de la segona jornada a Londres. Ara vaig a veure si puc esmorzar alguna cosa, que amb tot aquest desgavell d'hores m'he acabat quedant sense comfort time ni res que se li assembli...
23 de juny 2008
Saint John
Tots esteu de revetlla, i jo estic a Londres. En una habitació d'hotel, immers en pensaments boirosos, materialitzats en núvols de vapor que brollen de la tassa de te que tinc al costat. Fins no fa gaire la kettle també fumejava. M'aniré a dormir en quant acabi aquest post, el primer en bastants dies. De totes maneres he tingut un dia intens, així que no negaré que em ve de gust.
Sembla que tinc una certa tendència a perdre'm Sant Joan. L'any passat no ho vaig celebrar perquè era a Nova York; quan vaig marxar d'Erasmus també va coincidir que per la revetlla era fora. És més: em vaig llevar a les 3 de la matinada per a creuar caminant tota Grenoble fins l'estació, on vam agafar un tren per anar a creuar els Alps per Val d'Isère. En qualsevol cas, això és anecdòtic, perquè el fet és que a França no es fa revetlla, com no se'n fa a Nova York o, acabo de comprovar, a Londres.
Tot i això, està prou bé estar a Londres. El viatge ha estat plàcid, especialment si tinc en compte que ha durat, des de l'estació de metro de Maragall fins l'aterratge a Londres Luton, el temps just de llegir-me, de principi a final, El Curiós Incident del Gos a Mitjanit, que feia dies que esperava a l'estanteria de casa que el traiés a passejar. També especialment si tinc en compte que el divendres per la tarda, quan ja no era a temps d'avisar les secretàries del departament (sí, perquè sóc a Londres per feina), en imprimir el bitllet electrònic vaig veure un requadre groc enorme amb les paraules Importante. Debido a la legislación local en alguno de sus destinos, debe subministrar información sobre sus documentos de viaje. De lo contrario, no se le permitirá embarcar en el avión. Per sort, sembla que les secretàries es van preocupar d'això per mi...
Un cop a Luton, recull l'equipatge, creua en tren mitja campinya anglesa, aconsegueix comprar un abonament de set dies per al London Underground, i el resultat és que surts en mig de les cases, no sé si senyorials, victorianes, o senzillament classicorres, del barri de Kensington.
Amb les maletes encara a sobre, i mentre el Jordi (el meu director) i jo ens intentàvem orientar i trobar l'hotel, hem fet una pausa (merescuda, perquè eren les 3 a Londres, les 4 a Barcelona, les 5 comfort time) per menjar en un lloc de moqueta al terra, taules i cadires grans i de fusta, i pintes de cervesa, on, a la vista de les opcions que hi havia escrites en sobre la barra, tant el Jordi com jo ens hem pres una hamburguesa de senglar per la curiositat, i ha resultat ser bona opció: una mica seca, però molt gustosa i pràcticament sense greix. He demanat ketchup i me n'han portat (amb una pregunta que literalment ha estat: està bé si m'hi poso ketchup); per sort he evitat la temptació de demanar oli per a l'amanida, i la Salad Cream marca Heinz n'ha fet les voltes.
Un cop plens, hem trobat el Caesar Hotel, a Queen's Gardens, i sí: he deixat les bosses en una habitació individual d'un hotel de 4 estrelles (recordem-ho sóc a Londres per feina)! Res, hem gastat el temps just de deixar les bosses i ja ens hem tornat a enfonsar cap al metro, camí de Westminister. I, com l'altre cop que vaig estar a la ciutat, de la mateixa manera que la primera impressió, buscant l'hotel, també va ser la del barri de Kensington (però no en un hotel de 4 estrelles, precisament); la primera impressió del Londres turístic ha estat la silueta del Big Ben i les Cases del Parlament, aquest cop amb el sol donant-los de l'altra banda.
Hem creuat el pont de Westminster, el Jordi i jo buscant l'angle i la il·luminació ideal perquè els nostres mòbils captessin alguna cosa que després poguéssim dir foto (explicació: cap dels dos no ha portat càmera digital). La gespa de davant del London's Eye invitava de forma gairebé lasciva a seure-hi, així que ho hem fet, molt a prop d'on un Jimmy Hendrix espontani tocava tambor i guitarra i bramava, per dir d'alguna manera al que estava fent.
Després d'una estona allà, hem creuat el riu de tornada; i després de creuar, sols a només un carrer de la gentada que passejava al llarg del riu, entre el ministeri de defensa i l'antiga oficina de la guerra, hem vist en Nelson dalt la columna de Trafalgar, i ens hi hem atansat. A sota una carpa anunciava que estava muntat per a la celebració del Dia Anual de les Vídues 2008, i servia d'escenari a un grup d'imitadors de Bollywood, però del Bollywood de serie B, C, D, o Z. Només em queda pensar que en el món de les arts escèniques, especialment les de tendència asiàtica, fa temps que s'ha desestimat el recurs de la sincronització i la gràcia en el moviment, en favor d'altres formes d'expressió estètica menys convencionals i restrictives. I és que Londres ha estat capdavantera en molts moviments culturals, recordem-ho.
D'allà hem pujat cap a Picadilly Circus, que ha estat vist i no vist mentre seguíem caminant cap a Regent Street. Arribats a Oxford Circus, hem tingut la idea de mirar si trobàvem la Universitat de Westminster, on ha de tenir lloc la conferència, que ens semblava recordar que estava prop d'allà. I sí, hem trobat l'edifici, però sorprenentment al preguntar al bidell sobre la conferència, ens ha dit que ell no en tenia cap mena de notícia. De fet, no tenia cap mena de notícia que cap conferència anés a celebrar-se demà. Clar: o bé l'home s'equivocava, o bé ara mateix hi havia un grup de pseudo-doctors fotent-se una mariscada amb els calés de la nostra inscripció. Per a mirar de desestimar la segona possibilitat, hem anat caminant fins un altre edifici de la universitat. Allà no hi havia bidell, al vigilant de seguretat no li sonava de res la nostra conferència, però clar, ell només era un vigilant nocturn, i no estava al corrent de totes les activitats de la universitat.
Vist el panorama, i que ja eren vora les 9 (les 11 confort time), hem decidit que ja ho miraríem a la web del congrés en arribar per la nit a l'hotel, i que el millor que podíem fer era anar a buscar un lloc per sopar. Abans d'anar cap al Soho on hem acabat en un restaurant japonès fotent-nos un parell de caixes de Bento, i no sé si de forma premonitòria, s'ha presentat una oportunitat d'aquelles que no tens cada dia.
En un carrer desert (sembla mentida la facilitat amb què, a Londres, es troben deserts els carrers de just al costat dels carrers més concorreguts) s'acosta un home, amb un mapa, diu que no parla gaire anglès, busca un hostal... i el mapa està en japonès. I l'Edgar Gonzàlez pronuncia paraules que mai no havien sortit de la seva boca: Jo sé una mica de japonès (en japonès, és clar). Cosa que no hauria d'haver dit, perquè un torrent de síl·labes japoneses s'ha desbordat, m'arrossegava; i jo a partir de la segona paraula ja no entenia res, només intentava trobar temps per pensar, i anava dient estúpidament eto, eto, sore, sore... Fins que finalment l'home ha desistit, hi ha hagut un arigatou, un sumimasen, i s'ha acomiadat igual de perdut que abans de trobar-nos.
Potser si estudiés o practiqués de tant en tant...
Sembla que tinc una certa tendència a perdre'm Sant Joan. L'any passat no ho vaig celebrar perquè era a Nova York; quan vaig marxar d'Erasmus també va coincidir que per la revetlla era fora. És més: em vaig llevar a les 3 de la matinada per a creuar caminant tota Grenoble fins l'estació, on vam agafar un tren per anar a creuar els Alps per Val d'Isère. En qualsevol cas, això és anecdòtic, perquè el fet és que a França no es fa revetlla, com no se'n fa a Nova York o, acabo de comprovar, a Londres.
Tot i això, està prou bé estar a Londres. El viatge ha estat plàcid, especialment si tinc en compte que ha durat, des de l'estació de metro de Maragall fins l'aterratge a Londres Luton, el temps just de llegir-me, de principi a final, El Curiós Incident del Gos a Mitjanit, que feia dies que esperava a l'estanteria de casa que el traiés a passejar. També especialment si tinc en compte que el divendres per la tarda, quan ja no era a temps d'avisar les secretàries del departament (sí, perquè sóc a Londres per feina), en imprimir el bitllet electrònic vaig veure un requadre groc enorme amb les paraules Importante. Debido a la legislación local en alguno de sus destinos, debe subministrar información sobre sus documentos de viaje. De lo contrario, no se le permitirá embarcar en el avión. Per sort, sembla que les secretàries es van preocupar d'això per mi...
Un cop a Luton, recull l'equipatge, creua en tren mitja campinya anglesa, aconsegueix comprar un abonament de set dies per al London Underground, i el resultat és que surts en mig de les cases, no sé si senyorials, victorianes, o senzillament classicorres, del barri de Kensington.
Amb les maletes encara a sobre, i mentre el Jordi (el meu director) i jo ens intentàvem orientar i trobar l'hotel, hem fet una pausa (merescuda, perquè eren les 3 a Londres, les 4 a Barcelona, les 5 comfort time) per menjar en un lloc de moqueta al terra, taules i cadires grans i de fusta, i pintes de cervesa, on, a la vista de les opcions que hi havia escrites en sobre la barra, tant el Jordi com jo ens hem pres una hamburguesa de senglar per la curiositat, i ha resultat ser bona opció: una mica seca, però molt gustosa i pràcticament sense greix. He demanat ketchup i me n'han portat (amb una pregunta que literalment ha estat: està bé si m'hi poso ketchup); per sort he evitat la temptació de demanar oli per a l'amanida, i la Salad Cream marca Heinz n'ha fet les voltes.
Un cop plens, hem trobat el Caesar Hotel, a Queen's Gardens, i sí: he deixat les bosses en una habitació individual d'un hotel de 4 estrelles (recordem-ho sóc a Londres per feina)! Res, hem gastat el temps just de deixar les bosses i ja ens hem tornat a enfonsar cap al metro, camí de Westminister. I, com l'altre cop que vaig estar a la ciutat, de la mateixa manera que la primera impressió, buscant l'hotel, també va ser la del barri de Kensington (però no en un hotel de 4 estrelles, precisament); la primera impressió del Londres turístic ha estat la silueta del Big Ben i les Cases del Parlament, aquest cop amb el sol donant-los de l'altra banda.
Hem creuat el pont de Westminster, el Jordi i jo buscant l'angle i la il·luminació ideal perquè els nostres mòbils captessin alguna cosa que després poguéssim dir foto (explicació: cap dels dos no ha portat càmera digital). La gespa de davant del London's Eye invitava de forma gairebé lasciva a seure-hi, així que ho hem fet, molt a prop d'on un Jimmy Hendrix espontani tocava tambor i guitarra i bramava, per dir d'alguna manera al que estava fent.
Després d'una estona allà, hem creuat el riu de tornada; i després de creuar, sols a només un carrer de la gentada que passejava al llarg del riu, entre el ministeri de defensa i l'antiga oficina de la guerra, hem vist en Nelson dalt la columna de Trafalgar, i ens hi hem atansat. A sota una carpa anunciava que estava muntat per a la celebració del Dia Anual de les Vídues 2008, i servia d'escenari a un grup d'imitadors de Bollywood, però del Bollywood de serie B, C, D, o Z. Només em queda pensar que en el món de les arts escèniques, especialment les de tendència asiàtica, fa temps que s'ha desestimat el recurs de la sincronització i la gràcia en el moviment, en favor d'altres formes d'expressió estètica menys convencionals i restrictives. I és que Londres ha estat capdavantera en molts moviments culturals, recordem-ho.
D'allà hem pujat cap a Picadilly Circus, que ha estat vist i no vist mentre seguíem caminant cap a Regent Street. Arribats a Oxford Circus, hem tingut la idea de mirar si trobàvem la Universitat de Westminster, on ha de tenir lloc la conferència, que ens semblava recordar que estava prop d'allà. I sí, hem trobat l'edifici, però sorprenentment al preguntar al bidell sobre la conferència, ens ha dit que ell no en tenia cap mena de notícia. De fet, no tenia cap mena de notícia que cap conferència anés a celebrar-se demà. Clar: o bé l'home s'equivocava, o bé ara mateix hi havia un grup de pseudo-doctors fotent-se una mariscada amb els calés de la nostra inscripció. Per a mirar de desestimar la segona possibilitat, hem anat caminant fins un altre edifici de la universitat. Allà no hi havia bidell, al vigilant de seguretat no li sonava de res la nostra conferència, però clar, ell només era un vigilant nocturn, i no estava al corrent de totes les activitats de la universitat.
Vist el panorama, i que ja eren vora les 9 (les 11 confort time), hem decidit que ja ho miraríem a la web del congrés en arribar per la nit a l'hotel, i que el millor que podíem fer era anar a buscar un lloc per sopar. Abans d'anar cap al Soho on hem acabat en un restaurant japonès fotent-nos un parell de caixes de Bento, i no sé si de forma premonitòria, s'ha presentat una oportunitat d'aquelles que no tens cada dia.
En un carrer desert (sembla mentida la facilitat amb què, a Londres, es troben deserts els carrers de just al costat dels carrers més concorreguts) s'acosta un home, amb un mapa, diu que no parla gaire anglès, busca un hostal... i el mapa està en japonès. I l'Edgar Gonzàlez pronuncia paraules que mai no havien sortit de la seva boca: Jo sé una mica de japonès (en japonès, és clar). Cosa que no hauria d'haver dit, perquè un torrent de síl·labes japoneses s'ha desbordat, m'arrossegava; i jo a partir de la segona paraula ja no entenia res, només intentava trobar temps per pensar, i anava dient estúpidament eto, eto, sore, sore... Fins que finalment l'home ha desistit, hi ha hagut un arigatou, un sumimasen, i s'ha acomiadat igual de perdut que abans de trobar-nos.
Potser si estudiés o practiqués de tant en tant...
12 d’abril 2008
~ XKCD
Humil homenatge a XKCD, una de les tires còmiques més frikis i, per tant, millors, que he llegit on-line. I també el meu primer experiment amb taula digitalitzadora.
I recordeu-ho, només intenta ser una conya...
I recordeu-ho, només intenta ser una conya...
13 de febrer 2008
El Pitjor Dia de la Meva Vida
Aquell va ser el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.
Recordo les cares dels meus companys a l'hora del cafè. Bevien en silenci, amb el cap cot i la mirada baixa. Vaig preguntar què passava. Com podia ser que no me n'hagués assabentat? Una ONG havia fet public la nit anterior un vídeo en què es revelava que les empreses de software lliure utilitzaven de forma sistemàtica nens del sud-est asiàtic com a mà d'obra barata. Pràcticament totes portaven anys fent-ho, amb comptades excepcions. Començant per la Free Software Foundation, i seguint per Mozilla, Apache, KDE, GNOME... Fins i tot algunes parts del kernel de Linux havien estat escrites per nens en condicions d'explotació. Tots els diaris i especialment els portals de noticies en línia en parlaven.
No podia creure el que sentia. Així que acabada l'explicació dels meus companys vaig beure'm el dit que em quedava de cafè amb llet, trobant-lo infinitament més amarg que de costum, em vaig aixecar de la cadira, i vaig començar a caminar cap al despatx. Vaig entrar, vaig seure a la meva taula i em vaig connectar al primer portal de notícies que em va venir al cap. Francament, tot va ser tan ràpid que no estava preparat per al que m'esperava.
En el primer vídeo que vaig veure, un Richard Stallman amb els ulls enrogits admetia en una roda de premsa que la Free Software Foundation havia utilitzat, i seguia utilitzant, nens al tercer món per a dur a terme els seus projectes de software lliure. La raó? Purament econòmica: quan el programari lliure s'havia popularitzat i la seva demanda s'havia disparat a finals dels 90, els desenvolupadors s'havien trobat amb que ja no podien mantenir-se mitjançant donacions, i s'havia optat per reduir costos. Un periodista preguntava sobre els col·laboradors d'arreu del món que eren la suposada base del moviment open source. Stallman sanglotava i admetia que tot era una mentida infame que s'havien encarregat de mantenir durant més de 10 anys per a poder perpetuar el seu modus vivendi. Stallman gairebé no podia acabar la frase, abans de creuar els braços sobre la taula i baixar el cap per tapar-se la cara, esclatant a plorar.
Aquesta imatge d'Stallman contrastava amb la que apareixia al segon vídeo, un Stallman somrient que mirava un taller de software de Calcuta des d'un pòster amb els marges rossegats. "Fem del Món un Lloc més Lliure" llegien lletres blanques sota la seva foto. Des del seu costat, un Tux gras, descolorit i de què mig peu havia desaparegut amb un tros de paper esquinçat dominava una miríada de nens prims i bruts davant d'ordinadors. Alguns miraven a la càmera, altres treballaven, però la gran majoria tenien la mirada perduda. El pla general es transformava en un primer pla, i la imatge passava a mostrar la cara ennegrida de sutge i el tors nu d'un dels nens. A continuació, el focus es desplaçava cap al monitor on brillaven els colors d'un programa a mig editar, i a la taula on s'apilaven fulls amb diagrames UML, de classe i de seqüència, plens de gargots fets amb un llapis rudimentari i mal esmolat.
Un tercer vídeo mostrava nens de Bangla Desh escrivint testos de caixa negra per a components del KDE, i en un quart nenes d'un orfenat xinès eren obligades a escriure consultes durant hores per a provar la robustesa d'un nou motor de Base de Dades per a MySQL.
No vaig poder seguir. Vaig tancar la finestra i em vaig quedar callat una estona. Els meus companys havien arribat, m'havien estat mirant mentre veia els vídeos, i ara estaven marxant cap a les seves taules i posant-se a treballar. Una K de KDE ocupava gairebé tot el meu escriptori; una llàgrima lluitava per sortir del meu ull. Vaig clicar sobre el menú, i vaig triar l'opció de tancar. Un drac somrient em va demanar si volia tancar la sessió, o bé reiniciar o apagar l'ordinador. Me'l vaig quedar mirant una estona. El drac era verd lluent, i tenia una K roja i cridanera dibuixada al pit. Pensat per a caure simpàtic, si no fos perquè en aquell moment el trobava insuportablement cínic. Directament vaig desendollar el cable. El monitor va fer unes pampallugues, i el llum d'encesa va passar de verd a taronja. Em vaig aixecar, i vaig marxar de la feina sense acomiadar-me de ningú.
Em sentia enganyat. El software lliure era potser en el que havia cregut més en aquesta vida, i havia resultat ser la major enganyifa empresarial i moral de la dècada. Vaig arribar a casa i em vaig estirar al llit, tancant la porta de l'habitació. Mirava el sostre. Després d'unes hores, em vaig aixecar per a anar a buscar alguna cosa per menjar, i després de fer-me un entrepà fred de pa de motlle, vaig tornar al llit. Així vaig passar uns quants dies.
Ocasionalment mirava les noticies, i vaig poder veure com l'endemà mateix les administracions públiques de la gran majoria de països retiraven totes les subvencions i avortaven els plans d'implantació de software lliure a les seves màquines. Les empreses privades s'esperava que ho fessin gradualment i a títol individual en les properes setmanes. En Bill Gates apareixia un dia rere l'altre, somrient i feliç, estrenyent la mà de ministres i presidents d'aquí i d'allà, i donant discursos moralistes en què ressaltava que ell sempre havia sospitat sobre el finançament i la integritat dels projectes de software lliure. En la seva opinió, finalment s'havia demostrat que el secret industrial era una condició sine qua non per a la solvència econòmica dels desenvolupadors de software, i la única forma de garantir-lo eren el tancament del codi i un sistema de patents fort.
No sabia dir quant de profètiques o influents van resultar ser aquestes paraules, però el fet és que les discussions sobre el sistema de patents de software europeu es van desencallar de forma gairebé immediata, i encara seguia en la meva reclusió voluntària quan es va aprovar una directiva alarmista que donava carta blanca per a patentar pràcticament qualsevol cosa. Al dia següent l'oficina de patents europea estava desbordada de demandes de patents per part de les grans companyies americanes.
No responia al telèfon, no sortia de casa més que per a comprar menjar, no m'aixecava del llit més que per a cuinar-lo i rentar-me. Ocasionalment agafava la guitarra i intentava improvisar una tonada fúnebre, però a pesar dels canvis que estaven passant al món jo seguia igual de negat amb la música i ho deixava al cap d'una estona.
Quan finalment em vaig animar a tornar a la feina, en arribar i arrencar l'ordinador em vaig trobar amb un menú a través del qual només podia iniciar Windows Vista. Mentre es carregava, vaig veure que hi havia una carta al meu nom davant el teclat, amb el número del meu despatx escrit en bolígraf al sobre. La vaig obrir, i el rector m'explicava com la universitat havia decidit expressar el seu rebuig a les pràctiques explotadores de les companyies de software lliure, i havia prohibit l'ús de qualsevol producte informàtic no propietari dins l'àmbit universitari. Per aquesta raó, i amb caràcter excepcional, després de consultar amb el laboratori de càlcul del meu departament i de comprovar que jo havia estat un usuari sistemàtic de programari obert, tot el contingut del meu disc dur havia estat esborrat. Finalment, en una demostració de cinisme tan excepcional com semblava ser la situació, se'm recordava la importància de les còpies de seguretat davant possibles eventualitats a les màquines, i la propietat única i exclusiva de la Universitat Politècnica de Catalunya dels recursos informàtics i dels treballs produïts en ells.
Vaig fer una bola de la carta i la vaig llençar cap a la paperera del costat de la porta, on va entrar després de descriure, girant sobre ella mateixa, una paràbola que vaig seguir a càmera lenta a través de l'aire i de mig despatx. Vaig mirar el monitor on Internet Explorer em donava la benvinguda a Windows Vista, i em convidava a viure una experiència única i segura. Obviant de forma sorprenent una tan temptadora invitació, vaig clicar a la barra d'adreces i vaig introduir l'adreça del webmail amb el teclat. Res no va passar, fins que al cap d'uns segons Internet Explorer va obrir l'assistent per a pàgines no trobades. Una grapadora animada m'informava que no era possible realitzar la connexió, i em recomanava que ho tornés a intentar al cap d'una estona.
A pesar de les seves recomanacions, i de tot els intents que vaig fer, no va possible realitzar la connexió aquell dia. De fet, no ho va ser cap altre dia.
Aquell dia, Internet es va esfondrar. I no es va recuperar mai més.
Així que pensant-ho bé, també pot ser que fos aquell, el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.
Recordo les cares dels meus companys a l'hora del cafè. Bevien en silenci, amb el cap cot i la mirada baixa. Vaig preguntar què passava. Com podia ser que no me n'hagués assabentat? Una ONG havia fet public la nit anterior un vídeo en què es revelava que les empreses de software lliure utilitzaven de forma sistemàtica nens del sud-est asiàtic com a mà d'obra barata. Pràcticament totes portaven anys fent-ho, amb comptades excepcions. Començant per la Free Software Foundation, i seguint per Mozilla, Apache, KDE, GNOME... Fins i tot algunes parts del kernel de Linux havien estat escrites per nens en condicions d'explotació. Tots els diaris i especialment els portals de noticies en línia en parlaven.
No podia creure el que sentia. Així que acabada l'explicació dels meus companys vaig beure'm el dit que em quedava de cafè amb llet, trobant-lo infinitament més amarg que de costum, em vaig aixecar de la cadira, i vaig començar a caminar cap al despatx. Vaig entrar, vaig seure a la meva taula i em vaig connectar al primer portal de notícies que em va venir al cap. Francament, tot va ser tan ràpid que no estava preparat per al que m'esperava.
En el primer vídeo que vaig veure, un Richard Stallman amb els ulls enrogits admetia en una roda de premsa que la Free Software Foundation havia utilitzat, i seguia utilitzant, nens al tercer món per a dur a terme els seus projectes de software lliure. La raó? Purament econòmica: quan el programari lliure s'havia popularitzat i la seva demanda s'havia disparat a finals dels 90, els desenvolupadors s'havien trobat amb que ja no podien mantenir-se mitjançant donacions, i s'havia optat per reduir costos. Un periodista preguntava sobre els col·laboradors d'arreu del món que eren la suposada base del moviment open source. Stallman sanglotava i admetia que tot era una mentida infame que s'havien encarregat de mantenir durant més de 10 anys per a poder perpetuar el seu modus vivendi. Stallman gairebé no podia acabar la frase, abans de creuar els braços sobre la taula i baixar el cap per tapar-se la cara, esclatant a plorar.
Aquesta imatge d'Stallman contrastava amb la que apareixia al segon vídeo, un Stallman somrient que mirava un taller de software de Calcuta des d'un pòster amb els marges rossegats. "Fem del Món un Lloc més Lliure" llegien lletres blanques sota la seva foto. Des del seu costat, un Tux gras, descolorit i de què mig peu havia desaparegut amb un tros de paper esquinçat dominava una miríada de nens prims i bruts davant d'ordinadors. Alguns miraven a la càmera, altres treballaven, però la gran majoria tenien la mirada perduda. El pla general es transformava en un primer pla, i la imatge passava a mostrar la cara ennegrida de sutge i el tors nu d'un dels nens. A continuació, el focus es desplaçava cap al monitor on brillaven els colors d'un programa a mig editar, i a la taula on s'apilaven fulls amb diagrames UML, de classe i de seqüència, plens de gargots fets amb un llapis rudimentari i mal esmolat.
Un tercer vídeo mostrava nens de Bangla Desh escrivint testos de caixa negra per a components del KDE, i en un quart nenes d'un orfenat xinès eren obligades a escriure consultes durant hores per a provar la robustesa d'un nou motor de Base de Dades per a MySQL.
No vaig poder seguir. Vaig tancar la finestra i em vaig quedar callat una estona. Els meus companys havien arribat, m'havien estat mirant mentre veia els vídeos, i ara estaven marxant cap a les seves taules i posant-se a treballar. Una K de KDE ocupava gairebé tot el meu escriptori; una llàgrima lluitava per sortir del meu ull. Vaig clicar sobre el menú, i vaig triar l'opció de tancar. Un drac somrient em va demanar si volia tancar la sessió, o bé reiniciar o apagar l'ordinador. Me'l vaig quedar mirant una estona. El drac era verd lluent, i tenia una K roja i cridanera dibuixada al pit. Pensat per a caure simpàtic, si no fos perquè en aquell moment el trobava insuportablement cínic. Directament vaig desendollar el cable. El monitor va fer unes pampallugues, i el llum d'encesa va passar de verd a taronja. Em vaig aixecar, i vaig marxar de la feina sense acomiadar-me de ningú.
Em sentia enganyat. El software lliure era potser en el que havia cregut més en aquesta vida, i havia resultat ser la major enganyifa empresarial i moral de la dècada. Vaig arribar a casa i em vaig estirar al llit, tancant la porta de l'habitació. Mirava el sostre. Després d'unes hores, em vaig aixecar per a anar a buscar alguna cosa per menjar, i després de fer-me un entrepà fred de pa de motlle, vaig tornar al llit. Així vaig passar uns quants dies.
Ocasionalment mirava les noticies, i vaig poder veure com l'endemà mateix les administracions públiques de la gran majoria de països retiraven totes les subvencions i avortaven els plans d'implantació de software lliure a les seves màquines. Les empreses privades s'esperava que ho fessin gradualment i a títol individual en les properes setmanes. En Bill Gates apareixia un dia rere l'altre, somrient i feliç, estrenyent la mà de ministres i presidents d'aquí i d'allà, i donant discursos moralistes en què ressaltava que ell sempre havia sospitat sobre el finançament i la integritat dels projectes de software lliure. En la seva opinió, finalment s'havia demostrat que el secret industrial era una condició sine qua non per a la solvència econòmica dels desenvolupadors de software, i la única forma de garantir-lo eren el tancament del codi i un sistema de patents fort.
No sabia dir quant de profètiques o influents van resultar ser aquestes paraules, però el fet és que les discussions sobre el sistema de patents de software europeu es van desencallar de forma gairebé immediata, i encara seguia en la meva reclusió voluntària quan es va aprovar una directiva alarmista que donava carta blanca per a patentar pràcticament qualsevol cosa. Al dia següent l'oficina de patents europea estava desbordada de demandes de patents per part de les grans companyies americanes.
No responia al telèfon, no sortia de casa més que per a comprar menjar, no m'aixecava del llit més que per a cuinar-lo i rentar-me. Ocasionalment agafava la guitarra i intentava improvisar una tonada fúnebre, però a pesar dels canvis que estaven passant al món jo seguia igual de negat amb la música i ho deixava al cap d'una estona.
Quan finalment em vaig animar a tornar a la feina, en arribar i arrencar l'ordinador em vaig trobar amb un menú a través del qual només podia iniciar Windows Vista. Mentre es carregava, vaig veure que hi havia una carta al meu nom davant el teclat, amb el número del meu despatx escrit en bolígraf al sobre. La vaig obrir, i el rector m'explicava com la universitat havia decidit expressar el seu rebuig a les pràctiques explotadores de les companyies de software lliure, i havia prohibit l'ús de qualsevol producte informàtic no propietari dins l'àmbit universitari. Per aquesta raó, i amb caràcter excepcional, després de consultar amb el laboratori de càlcul del meu departament i de comprovar que jo havia estat un usuari sistemàtic de programari obert, tot el contingut del meu disc dur havia estat esborrat. Finalment, en una demostració de cinisme tan excepcional com semblava ser la situació, se'm recordava la importància de les còpies de seguretat davant possibles eventualitats a les màquines, i la propietat única i exclusiva de la Universitat Politècnica de Catalunya dels recursos informàtics i dels treballs produïts en ells.
Vaig fer una bola de la carta i la vaig llençar cap a la paperera del costat de la porta, on va entrar després de descriure, girant sobre ella mateixa, una paràbola que vaig seguir a càmera lenta a través de l'aire i de mig despatx. Vaig mirar el monitor on Internet Explorer em donava la benvinguda a Windows Vista, i em convidava a viure una experiència única i segura. Obviant de forma sorprenent una tan temptadora invitació, vaig clicar a la barra d'adreces i vaig introduir l'adreça del webmail amb el teclat. Res no va passar, fins que al cap d'uns segons Internet Explorer va obrir l'assistent per a pàgines no trobades. Una grapadora animada m'informava que no era possible realitzar la connexió, i em recomanava que ho tornés a intentar al cap d'una estona.
A pesar de les seves recomanacions, i de tot els intents que vaig fer, no va possible realitzar la connexió aquell dia. De fet, no ho va ser cap altre dia.
Aquell dia, Internet es va esfondrar. I no es va recuperar mai més.
Així que pensant-ho bé, també pot ser que fos aquell, el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.
15 de gener 2008
Dedicat a Tu, Però No Estaves Escoltant
Aquest post va dedicat a tu...
Recordo el primer cop que et vaig veure. Va ser tot just un moment, quan menys m'ho esperava. De seguida vas desaparèixer de la meva vista. Estava completament segur que ni tan sols havies girat els teus ulls cap als meus. I encara que ja des de llavors vaig intuir que et quedaries al meu cap, el que mai no m'hauria imaginat el que em costaria treure-te'm i poder arribar a viure sense tu.
I això que vaig provar de tot. Inicialment vaig pensar que seria qüestió de temps, i vaig esperar unes setmanes, gairebé uns mesos. Però no va haver-hi manera. Després d'uns dies, quan jo menys m'ho esperava, notava aquella punxada de dolor, i tornaves. I et veia en llocs insospitats, a través de reflexos als vidres de les portes, als aparadors de les tendes, als miralls dels bars. Sempre eres una visió efímera, fugissera. T'amagaves entre les ombres, i jo pensava que realment havies de témer la llum del sol. Potser tenies secrets que amagar, alguna cosa que no eres capaç de mostrar a ningú més. O potser es tractava d'una mera qüestió de supervivència.
El cas és que seguies allà, i vaig decidir que havia de prendre altres mesures. Vaig començar a provar amb substàncies químiques, cada cop més estranyes, més cares i que em costaven més d'aconseguir. El meu cos se'n ressentia. Però a tu tot t'era igual, perquè potser passava una setmana o dues sense pensar en tu, i de sobte et tornava a veure, i me n'adonava que estàvem com al principi. Res no canviava entre tu i jo, ni tan sols la teva indiferència. Per què eres allà? Què t'havia fet jo? Per què no n'havies triat un altre?
Potser després de tot la teva indiferència no era tanta, i jo t'agradava més que la resta. Qüestió de sang? Qui ho sap, en el fons, t'he acusat d'indiferència, però mai no et vaig donar la oportunitat de donar-me les respostes. Perquè la nostra relació, o més aviat mitja relació, senzillament es va desfer. Gradualment i sense que ens n'adonéssim, sense cap raó aparent, tal com havia començat.
Un bon dia vaig mirar la meva pinta, i allà estaves: petit i sec, un punt negre entre els pels que s'havien quedat enganxats al plàstic. Et vaig recollir amb un tros de paper, i vas acabar a la paperera. I quan la tapa es va tancar, dins van quedar tots els mesos de dolor i incertesa.
Tot i això, aquest post, encara que sé que no ets aquí, i que sé que no m'escoltes, va dedicat a tu.
Al meu poll.
(Només per deixar les coses clares, mai no he tingut polls ni res per l'estil. Però d'un temps ençà, vària gent m'ha comentat que hauria de tornar a escriure, així que avui començo. No sé si el blog serà el suport més adient per a totes les paranoies que se'm poden anar acudint, però quan em decideixi a compartir-les amb la gent, sabeu que espero respostes i, sobre tot, crítiques! I ja de pas, també espero que us ho passeu bé llegint el que em passa pel cap...)
Recordo el primer cop que et vaig veure. Va ser tot just un moment, quan menys m'ho esperava. De seguida vas desaparèixer de la meva vista. Estava completament segur que ni tan sols havies girat els teus ulls cap als meus. I encara que ja des de llavors vaig intuir que et quedaries al meu cap, el que mai no m'hauria imaginat el que em costaria treure-te'm i poder arribar a viure sense tu.
I això que vaig provar de tot. Inicialment vaig pensar que seria qüestió de temps, i vaig esperar unes setmanes, gairebé uns mesos. Però no va haver-hi manera. Després d'uns dies, quan jo menys m'ho esperava, notava aquella punxada de dolor, i tornaves. I et veia en llocs insospitats, a través de reflexos als vidres de les portes, als aparadors de les tendes, als miralls dels bars. Sempre eres una visió efímera, fugissera. T'amagaves entre les ombres, i jo pensava que realment havies de témer la llum del sol. Potser tenies secrets que amagar, alguna cosa que no eres capaç de mostrar a ningú més. O potser es tractava d'una mera qüestió de supervivència.
El cas és que seguies allà, i vaig decidir que havia de prendre altres mesures. Vaig començar a provar amb substàncies químiques, cada cop més estranyes, més cares i que em costaven més d'aconseguir. El meu cos se'n ressentia. Però a tu tot t'era igual, perquè potser passava una setmana o dues sense pensar en tu, i de sobte et tornava a veure, i me n'adonava que estàvem com al principi. Res no canviava entre tu i jo, ni tan sols la teva indiferència. Per què eres allà? Què t'havia fet jo? Per què no n'havies triat un altre?
Potser després de tot la teva indiferència no era tanta, i jo t'agradava més que la resta. Qüestió de sang? Qui ho sap, en el fons, t'he acusat d'indiferència, però mai no et vaig donar la oportunitat de donar-me les respostes. Perquè la nostra relació, o més aviat mitja relació, senzillament es va desfer. Gradualment i sense que ens n'adonéssim, sense cap raó aparent, tal com havia començat.
Un bon dia vaig mirar la meva pinta, i allà estaves: petit i sec, un punt negre entre els pels que s'havien quedat enganxats al plàstic. Et vaig recollir amb un tros de paper, i vas acabar a la paperera. I quan la tapa es va tancar, dins van quedar tots els mesos de dolor i incertesa.
Tot i això, aquest post, encara que sé que no ets aquí, i que sé que no m'escoltes, va dedicat a tu.
Al meu poll.
(Només per deixar les coses clares, mai no he tingut polls ni res per l'estil. Però d'un temps ençà, vària gent m'ha comentat que hauria de tornar a escriure, així que avui començo. No sé si el blog serà el suport més adient per a totes les paranoies que se'm poden anar acudint, però quan em decideixi a compartir-les amb la gent, sabeu que espero respostes i, sobre tot, crítiques! I ja de pas, també espero que us ho passeu bé llegint el que em passa pel cap...)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)