Era part de Too Young To Die, un conjunt d'activitats que organitzava un grup rel·lacionat d'alguna manera amb el CCCB, i que tenia com a tema central la mort (obviament). Hi havia un cicle de cinema, algunes xerrades, i visites nocturnes al Cementiri. En un principi havien de ser cap a les 8 i les 9 de la tarda, i amb el Simón i la Silvi, un parell d'amics, ens vam voler apuntar a la de les 9, perquè fos més tètric. Però no quedaven places... Tot plegat, al final ens van avisar que les visites es desplaçaven d'horari, i que a les 7 hi havia lloc per a nosaltres tres. Bones notícies! Encara que vam pensar que a les 7 no faria tanta por com a les 9, perquè encara hi hauria llum...
No sé exactament de què em ve aquesta obsessió recent pels cementiris. Crec que tot va començar quan me'n vaig anar de viatge a Escòcia el primer cop. La meva nòvia d'aquella època es va trobar amb que tenia el passaport caducat just quan anàvem a pujar a l'avió, i vaig haver d'acabar anant-me'n jo sol cap allà, perquè si no, a part d'haver de pagar un altre bitllet d'avió, perdíem també la reserva del cotxe de lloguer; mentre ella intentava treure's un passaport en 24 hores i venir amb el mateix vol el dia següent. El dia aquell em vaig estar fent turisme sol, esperant que ella em digués si podia venir o no (va tenir problemes perquè les comissaries no li volien fer el passaport immediatament), i jo estava en un estat particular: mai no m'ha agradat fer turisme sol, i encara menys quan hauria d'haver estat amb la meva nòvia... I recordo que vaig anar a Stirling, on hi havia el que deien que era el cementiri més bonic d'Escòcia, i em vaig passar un fotimer d'estona fent-me fotos allà. Tinc un grapat de fotos meves entre tombes, fetes deixant la càmara amb l'automàtic a sobre d'altres tombes...
També suposo que em va cridar l'atenció el concepte de cementiri: allà no són com aquí, que són gairebé sempre tipus nínxol, sinò que són extensions amb la gent enterrada a terra, les làpides verticals, i herba entre tomba i tomba.
Quan aquest estiu vaig tornar a Escòcia, la cosa va tornar-se pitjor, perquè vaig coincidir en fascinació amb ma germana i el Simón, i, sobretot els primers dies, era cementiri que vèiem, cementiri on anàvem a fer-nos fotos. A més a més, als cementiris petits de poble pots anar de làpida en làpida, mirant els noms de la gent, seguint la història de les famílies, seguint-ne en molts casos els drames. Admeto que a mí aquest tipus de coses sempre em fan pensar. Com la història de cadascun de nosaltres i de les nostres famílies no té res de particular: les mateixes alegries i penes: naixements, morts, casaments, separacions... han estat passant a milers de persones al llarg dels segles.
Després de tornar de viatge, encara al mes de Setembre un dia tornant de la feina em vaig desviar una mica del camí habitual i vaig acostar-me al Cementiri de Sarrià, que feia temps que buscava.
De totes maneres, mai no havia anat a veure una tomba de ningú de la meva família. Però comentant el tema de la visita ahir al migdia amb la meva àvia a l'hora de dinar, em vaig trobar amb una sorpresa: els meus besavis estaven enterrats allà. La meva àvia no recordava exactament a quina parcel·la, però em va descriure una mica a quina zona, i com havien de ser els nínxols... Total, que vaig pensar que intentaria trobar-los.
Total, a les 7 i algo va començar la visita, i la veritat és que el tema estava bé: a les 7 i poc ja és prou fosc en aquesta època, ens van donar una espelma a cadascú del grup, i a part n'hi havia tota una filera que marcava el camí a seguir. A part, a diversos punts on paraves del recorregut hi havia músics tocant el violí o el violoncel. Caminar de nit per un passeig entre nínxols, amb espelmes al mig del camí, sentint l'Adaggio d'Albinoni i el soroll del vol dels coloms que fugien al nostre pas, la veritat és que és potent! Del Cementiri en vam veure una bona part, especialment de la part més burgesa, on la gent de peles del segle XIX i principis del XX es feia construir autèntics mausoleus en miniatura pels millors arquitectes i escultors del moment. Tot i això, jo intentava buscar la tomba dels meus parents, però no la trobava. I per aquesta raó, quan va acabar la visita, i la guia va anar a buscar l'altre grup, en comptes de sortir vaig proposar de quedar-nos d'estranguis i buscar la tomba.I ho vam fer, com no? De fet, va ser el millor: anar caminant sols pel cementiri, intentant que no ens veiés l'altre grup que feia la visita, i il·luminant el camí amb les tres espelmes. Vaig seguir les indicacions de la meva àvia, i ens vam trobar amb què havíem d'entrar a una illa interior del cementiri. En mig d'un bloc de nínxols d'uns 5 metres d'alt hi havia una porta que hi duia, i anaves a parar a un pati tancat, en què hi havia alguns nínxols més grans, en blocs de només dos d'alt, i algunes tombes molt més grans a terra. Tot en sil·lenci. Coincidia: segons la meva àvia, la tomba familiar estava en un bloc de dos. I ens vam posar a buscar per separat tots tres, il·luminant els noms de les tombes amb l'espelma.
I ho vam trobar!!!
Allà estaven: la meva àvia i el meu besavi. No es veia bé el segon cognom, però vaig suposar que Rosich-Ri... només podia ser Rosich-Ribas. Vaig fer les fotos, i em vaig quedar allà pensant en què allà darrera hi havia una part de mí, o potser a l'inrevés: jo era una part del que descansava dins aquell bloc de pedra. No es que fos emoció o pena: el meu avi va morir molt abans que jo nasquès, i la meva besavia amb més de 90 anys, però quan jo era petit, i la recordo poc. Era de nou aquesta sensació de ser part del torrent de la vida de la humanitat, un testimoni que anem recollint de les generacions que ens precedeixen i que nosaltres portarem fins que el passem a algú nou. I en tots els esforços i sensacions de les seves vides, tot per el que van lluitar, que encara que ells jaguin allà queda alguna cosa. Començant per mi mateix: part del resultat que van deixar les seves vides...
I estava en aquest estat de ment, quan al caminar 10 metres més, vaig veure que potser m'havia precipitat:
Rosich-Ribas, i aquest cop amb els cognoms Cuspinera i Busquets indicats al marge de la tomba... Qui havia dit que de tombes de la Família Rosich no podia haver-n'hi dos? Bé, si no m'equivoco, el meu rebesavi es deia Rosich i Busquets. En aquell moment no sabia ben bé on era el meu besavi, però al menys sí que sabia on era el rebesavi!
De totes maneres, vaig fer algunes fotos més, vam acabar de passejar una estona i ja vam anar marxant. Se'ns havien apagat les espelmes, i la perspectiva de quedar-nos tancats dins un cementiri no era particularment atraient, entre altres coses perquè començàvem a tenir gana.
Abans de marxar, vaig voler recordar la història del meu besavi. Treballador en una companyia d'assegurances, seguint la línia del seu pare, la seva autèntica passió era escriure. L'any 1936 va guanyar els Jocs Florals, i, en condicions normals, el seu llibre s'hauria publicat, i ell hauria pogut dedicar-se a l'escriptura. Però va esclatar la Guerra Civil, i obviament el llibre mai no va veure la llum. Va morir relativament jove víctima d'una anèmia plàstica, i les seves obres les va conservar la seva filla, la meva àvia, que va intentar vàries vegades, un cop tornada la democràcia, de publicar-les. Finalment, va aconseguir fer un petit tiratge, fa uns quants anys.
L'estil és, en la meva opinió, una espècie de naturalisme rural, la veritat és que per moments bastant sòrdid. Suposo que l'ambient del poble de la meva besavia, Castellar del Vallés, el va influenciar. Però a les obres del meu besavi sempre hi ha un rerefons filosòfic, i de cerca de la felicitat, la bellesa...
Que potser és el que la majoria de nosaltres acabem buscant en aquesta vida...
