Boda...

Ahir dissabte vaig anar a la meva primera boda! Bé, estrictament no va ser la primera, l'any passat va ser la del meu amic Xavi Tomàs, però ell es va casar pel jutjat i va fer el dinar a casa i tal; va ser una boda una mica més atípica (i no només per això...).

Aquest cop qui es casava era l'Arnau Torres, un amic de l'escola que ara feia temps que no veia, però que em va trucar fa un mes i algo per a preguntar-me si feia alguna cosa el cap de setmana del 7 d'Octubre, que a ell li anava bé quedar aquell dia... i, a més a més, era la seva boda!!

Així que ja em veieu ahir, despertant-me a les 9 (després de tornar a arribar a casa a hores intempestives, aquest cop a les 4 i mitja, sort que no totes les setmanes són així...) i amb mon pare que entra a l'habitació i em pregunta:

- Ja li vas portar el regal a l'Arnau?
- No, al final vaig decidir que li donaria peles.
- I... ja li vas donar?
- Um... no, les hi donaré avui...

I aquí va seguir tota una profunda reflexió en forma de bronca de mon pare que incloia els temes "com vols donar-li durant la boda", "les coses no es fan així", "si no ho sabies podies haver preguntat", "sempre et passes les tradicions pel forro"... i altres belleses. Total, que començava bé el tema, però bé, un cop va haver marxat mon pare, vaig anar a comprar una caixa de bombons, vaig enganxar-hi un sobre amb els diners, i em vaig posar les grans gales...

Jo només tinc una americana, dos pantalons i unes sabates de vestir. Així que no tenia molts dubtes sobre què posar-me. L'únic el dia anterior vaig anar a comprar-me una camisa, perquè les que tinc són d'hivern i m'hauria rostit lentament... Vaig dubtar entre una de grisa fosca (je, je, la meva predilecció per la roba fosca arriba fins aquí) i una de blava. Al final em vaig quedar amb aquesta perquè lligava millor amb el blau marí de l'america, i el gris verdós dels pantalons. I em vaig posar la corbata groga , una joia de la meva col·lecció: me la vaig comprar el dia de la boda del Xavi, just abans d'anar al jutjat, perquè aquella nit havia somniat que per anar a la boda em posava una camisa blau marí i una corbata groga.

I res, cap a casa de l'Arnau, començar a saludar i presentar-me a parents, a no reconéixer els seus germans... Un autocar ens va portar d'allà al Tibidabo! Sí senyors, la boda era al Tibidabo. Genial les vistes per a fer les fotos. A més a més hi havia un grup de gospel en directe, i l'entrada de la núvia a l'església va ser amb ells cantant. Molt, molt, maco.

Per cert, la núvia és dominicana, i era molt fàcil distingir en la ceremònia qui venia de part del nuvi i qui de part de la núvia...

Total, que després de la cerimònia i que cantéssin "Oh Happy Day!" van sortir ja casats, els van tirar pètals de flor a la sortida (la núvia sempre ho havia volgut així, i, de totes maneres, pel que sembla allà està prohibit tirar arròs). I vam anar cap al banquet, al Hotel Juan Carlos I.

Per cert, el vestíbul de l'Hotel és impressionant, mira que l'havia vist per la tele, però no ho pots comparar a estar allà... No ens hi van deixar estar gaire però, de seguida que ens va veure una d'allà ens va dir "La Boda de l'Arnau i la Iro? Per aquí si us plau"... i vam anar al jardí a fer l'aperitiu.

D'aperitiu hi havia típiques pijeries d'aquestes que són ultra-refinades, però que cal admetre que estan boníssimes. Em va fallar el sorbet de patata brava, que era un got de xupito ple de puré de patates amb una mica d'oli de fregit xoriço (o similar). No era dolent, però un nom molt sofisticat pel que realment era. Però el pintxo de rap amb mango i bacon, i les boles de formatge, i el fetge de codorniu amb soja, i el tempura d'espàrrec i gamba... wawawawa... Realment estaven impressionants!

I ja llavors cap al gran dinar! Ens van posar a la mateixa taula a tots els que érem companys d'escola, i després uns amics de la núvia. Com sempre, el que tenia jo al costat va resultar ser informpàtic! I ni tan sols en la boda em vaig estalviar l'haver de fer algun comentari friki... Dios los crea y ellos se juntan...

Bé, els plats tenien noms molt llargs (del pal "filet de bou mi-cuit amb soia i brots tendres d'amanida caducifolia i spam"), estaven molt bons, i no en vaig deixar ni una engruna. Per a cada plat tenies el seu vi, i molava molt veure sortir un autèntic exèrcit de cambrers carregats de plats, que repartien a totes les taules al mateix temps i tornaven a ajuntar-se per marxar un cop servit tothom.

Vaig prendre vi blanc, vi negre, cava i licor de crema catalana, que sumat als dos martinis rosso de l'aperitiu i als tres cubates de la barra lliure de després del dinar... Doncs podeu comptar-hi. A més a més, ja que es tractava de la meva primera boda, vaig voler fer-ho bé i... em vaig fumar el puro!! Sorprenent, perquè jo no he fumat mai (bé, allò que un dia ho proves per curiositat, veus que té un gust horrible i assenyadament decideixes no fer-ho més) i bé, em van explicar com calia fer-ho, i vaig estar vora una hora per fumar-me'l, a poc a poc... Però va caure tot sencer, i no em va sentar malament, ni em vaig marejar... Penseu que cada dia vaig caminant a la Universitat per General Mitre! Jo de tragar fum en sé!

I res, després el ball, i tot plegat. La música va ser tota llatina, aquí la núvia va imposar-se. Però m'ho vaig passar en gran. Si totes les bodes són així, espero que se'm vagin casant amics sovint!

Bé, i no sé, queden més coses que van passar, però tampoc no cal que ho expliqui tot, no?