Carmel

(En agraïment a aquell que em va fer descobrir el seu barri)

Avui he tornat a passar pel Carmel, mesos després de la darrera vegada. Ha estat un passeig perquè sí, perquè he sortit a les 7 de la feina i no tenia ganes d'arribar a casa abans de les 9. Així que he passat aquest temps que m'he regalat a mi mateix caminant tot al llarg de la Ronda de Dalt fins arribar al barri; enfilant General Mendoza per a baixar després per Cardedeu; girant a l'altura de Castellterçol fins a Mare de Déu del Coll; tornant a pujar per Santuaris; serpentejant de baixada per la carretera del Carmel i els carrers de Can Baró fins acabar sortint a Verge de Montserrat.

La sensació que m'ha envaït aquesta tarda, i que m'envaeix sempre que sóc al Carmel és la d'estar fora. Sóc fora de la geografia física de la resta de Barcelona, en un dels punts on el full lleugerament inclinat sobre què es va traçar la graella de la ciutat es doblega i corba sobre ell mateix; en una, de fet en la més gran, de la nostra sèrie de figures gegants de papiroflèxia urbana. Però també sóc fora de la geografia mental dels barcelonins, on en molts casos el Carmel només passa fugaçment i trista a través de les pàgines de successos. Si ets de Barcelona però no hi vius o hi coneixes algú, és poc probable que t'aventuris més enllà del Park Güell, la façana opaca que la muntanya ofereix per a acontentar als turistes, i també als poc curiosos.

I així, et pots passar anys veient fragments de muntanya, reflectits en la finestra del veí quan obres les persianes al llevar-te, per sobre dels cotxes quan enfiles el camí cap al Metro, o entre dos edificis quan surts al balcó després de sopar, i per a tu aquells fragments no seran més que part de l'atrezzo de la teva vida a Barcelona, sense existència real més enllà de la de fer de fons, o de farcit de darrera el fons, sobre què es desenvolupen les teves escenes quotidianes dia rere dia. I tanmateix, una altra de les raons perquè em sento fora al Carmel és per l'ambient de barri, on el mot barri té una semàntica més enllà de la de mera divisió administrativa. El Carmel són els colmados amb estanteries de mecano; la gent gran jugant a petanca, i la gent jove parlant a crits del balcó a la vorera; els bars amb els embotits penjant, les banderoles retro de Bodegas Navarro i les patates braves sobre taules a dos passos de la calçada.

Nogensmenys, de tots els conceptes de què em sento fora quan sóc al Carmel, d'on més fora em sento és de la lògica i el sentit comú. Perquè a pesar dels anys que fa que hi vaig passant, encara em sorprenen els carrers en què la línia de pendent en travessa obliquament tant el llarg com l'ample; els blocs gegants sobre la falda d'una muntanya que sembla que hauria d'esfondrar-se sota tant de pes, i els carrers en què les construccions esclarissen i apareixen els cactus i els matolls als marges de la vorera; les tendes que a l'entrada són un baix, i a la rebotiga, un segon; les escales, automàtiques i no tan automàtiques, que ajuden a superar els llocs on la gent ja no podia inclinar-se més endavant en caminar; els carrers de què l'asfalt agonitza i va perdent la seva textura, devorat, o assimilat, per les herbes i la terra, abans de morir definitivament, superfície i via que aquesta delimita, a les portes del bosc; les antigues torres d'estiueig al costat de, o esdevingudes elles mateixes, barraques de l'època de la postguerra; els passatges entre edificis, amb portes a banda i banda, i testos amb plantes en flor sobre les gelosies; la verticalitat, el desnivell, les diferències d'altura sense desplaçament. Em supera, no ho puc comprendre ni raonar, sóc incapaç d'entendre com es va construir aquest barri, aquí dalt d'aquesta muntanya, en un espai que la natura hauria d'haver-se mostrat terriblement reticent a cedir, i que el sentit comú hauria d'haver marcat amb una creu enorme des del principi.

I tanmateix, aquesta sensació de manca de lògica em fascina. M'agrada passejar-me pel Carmel i ser a cada pas conscient de la verticalitat del barri, i, en conseqüència, de la meva pròpia. Girar el cap cap a on era fa un instant i estar obligat a inclinar el meu pla de visió. Veure el moviment diagonal de les portes i finestres dels edificis a mida que els deixo enrere. Sentir als genolls l'impacte de l'energia que perdo en baixar, i l'esforç que em demana la que necessito per a guanyar altura. I també ser conscient que aquesta altura és una inversió: una inversió que em permet gaudir d'un punt de vista privilegiat, exterior en l'interior, d'un estrany al mig de la meva pròpia ciutat; i que també em permet recolzar-me en una barana i passar la vista per sobre de la malla estesa de llums blancs i ocres encesos a la Barcelona que s'adorm un vespre de dijous, a principis del mes de novembre.

(Amb paròdia i plagi dels novel·listes de viatges d'una altra època)

(I ja de pas, entre ells, algun cop, el meu besavi)

Post Post-Posts

Encara en plena fase de recuperació de les vacances, o més aviat en fase de represa de contacte amb la realitat després del viatge a França, la boda i tot plegat, m'he animat a estrenar un segon blog per a fer les coses que fa la gent normal als blogs. És a dir: penjar vídeos, música i altres coses per l'estil, sense necessitat d'aturmentar el personal amb pàgines de text.

El trobareu a partir d'ara a: http://sendtotrash.blogspot.com

El Despertar de la Ressaca (à la Française)

És una sensació una mica fantasmagòrica: llevar-te el primer, després d'haver dormit amb prou feines quatre hores (i això que vas ser el primer a marxar), i caminar entre les desferres del que va ser una festa que no saps com va començar ni acabar. Les ampolles i vasos a mig buidar sobre la taula, l'olor apegalosa del rom amb coca-cola en l'aire, les taques de sidra al sostre, les marques que ningú no sap explicar a la paret... tot sembla incomprensible en una nit en què a dos quarts d'una semblava que tothom estaria mitja hora més i marxaria a dormir per a estar frescos.

Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...

Îles du Fer (i III)

I sí, el meu viatge a les Îles du Fer ja està arribant a la seva fi, i per a no transformar aquest blog en una versió descafeïnada del final ja de per sí descafeïnat del Senyor dels Anells (amb tornada a casa, comiats i escenes de dubtosa tendència sexual incloses) crec que la crònica quedarà enllestida després d'aquest post. No cal que expliqui el viatge de tornada que m'espera demà, tothom es fa al càrrec del que és agafar el cotxe i seguir una autopista.

En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.

Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.

He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.

En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.

La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.

Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.

Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.

He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.

El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.

Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.

Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.

Îles du Fer (II)

Doncs sí, aconsegueixo mantenir els meus propòsits i escric el segon capítol de la crònica d'aquest viatge des d'un ciber-cafè (més aviat ciber-bar, si se'n pot dir així) a Saint Pierre, a l'illa de Béanne, la més petita de les tres que cal recórrer a la volta per les Îles du Fer.

El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.

En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.

I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.

Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan.

Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...

En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.

I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.