És una sensació una mica fantasmagòrica: llevar-te el primer, després d'haver dormit amb prou feines quatre hores (i això que vas ser el primer a marxar), i caminar entre les desferres del que va ser una festa que no saps com va començar ni acabar. Les ampolles i vasos a mig buidar sobre la taula, l'olor apegalosa del rom amb coca-cola en l'aire, les taques de sidra al sostre, les marques que ningú no sap explicar a la paret... tot sembla incomprensible en una nit en què a dos quarts d'una semblava que tothom estaria mitja hora més i marxaria a dormir per a estar frescos.
Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Dios, sois un caso perdido... No se os puede dejar solos, realmente. Un poco de alcohol y ala, desmadre.
Deberías hacer como yo tras el résacon, hijo de fíeston, de primero de año de... 2007 (ya tanto???). Seis meses de purga sin beber alcohol.
Ea!
Las obras de restauración de los "daños colaterales" en la casa duraron toda una tarde. Y después para que el casero ni entrara en la casa a revisarla...
En fin, que no se os puede dejar solos.
xddd
la boda bé llavors no?
:)
Publica un comentari a l'entrada