Îles du Fer (I)

Agafo el vas de plàstic ple de té que m'ha tret la màquina i li faig un glop curt, m'omplo la boca de líquid fumejant, i deixo de nou el vas al costat del teclat; empalmo aquest moviment amb un altre en què pujo el colze sobre la taula i em poso la mà sobre la boca. Penso què escric, i giro el cap per a mirar per la finestra com surt la lluna; passen uns segons fins que em decideixo a baixar la mà, recolzar els dits sobre les tecles i començar a picar.

Estic escrivint el post des d'un alberg a Saint Louis, el poble principal de Louâc, al petit arxipèlag de les Îles du Fer (les Illes del Ferro), a una vintena de kilòmetres de la costa francesa i un parell d'hores en ferri des de Bordeus. He arribat fa una hora llarga, he tingut el temps just de baixar del ferri, buscar el meu alberg i menjar alguna cosa, abans de trobar-me amb l'agradable sorpresa que hi ha ordinadors amb internet, i a més a més de franc! Així que m'he animat a intentar fer el primer episodi d'una crònica en viu d'aquest viatge. A veure si m'hi esmerço i en faig la resta també...

Feia temps que vaig veure en una revista un article sobre les Îles du Fer. La gràcia del lloc és que el club excursionista local hi ha marcat un itinerari que permet recórrer caminant la mitja lluna que formen les tres illes principals (Louâc, Béanne i Lissaillet) en un parell o tres de dies (depenent de les forces que tinguis). Evidentment, per a passar d'illa en illa necessites agafar un vaixell, però la companyia de transport té un abonament que, per una quarantena d'euros, permet agafar tots els ferris entre illes durant tres dies i, a més a més, inclou el ferri d'anada i tornada des de Bordeus. De forma que tu pots arribar en cotxe a Bordeus, agafar el vaixell, caminar durant tres dies, i després tornar amb un altre vaixell a Bordeus per a recuperar el cotxe i tornar cap a casa.



Aquest tipus de coses ja sabeu que m'agraden, i feia temps que pensava que algun dia em faria gràcia fer una escapada i recórrer tot l'itinerari. I com que aquest cap de setmana ha acabat resultant que tinc família i amics tots a fora aprofitant el pont, ahir vaig pensar: per què no ho faig en aquests tres dies? Al cap i a la fi, no és res que necessiti tanta infraestructura. Em semblava tot plegat una mica precipitat, però a part d'això tampoc no hi veia cap altre inconvenient: l'itinerari està clar i, pel que he pogut llegir en blogs i tal de gent que ho ha fet, força ben senyalitzat, i a més a més ja me l'havia mirat força vegades, i el més crític, que és l'allotjament, segurament el podria sol·lucionar online. Hi havia el tema de viatjar sol, que sempre em fa pal, però vaig pensar que ja aniria coincidint amb altres de caminadors; segur que deu ser com el Camí de Sant Jaume o els altres rutes per l'estil. Així que vaig reservar online dues nits en albergs a les illes i una en un de Bordeus, i fet això vaig agafar la bossa de muntanya, hi vaig posar les botes i tres mudes de roba, i la vaig deixar recolzada contra la paret mentre posava el despertador i buscava algun llibre que endur-me'n al viatge.

Aquest matí m'he llevat d'hora, he anat a buscar el cotxe a ca mon pare, i a partir d'aquí, carretera i manta! Amb l'mp3 carregat de música, perquè si no, els 700 kilòmetres per l'A-7 i l'Autoroute des Deux Mers se m'haurien fet força llargs. Al final he acabat trigant unes 7 hores: he sortit cap a les 10 de casa, i a quarts de 6 aparcava el cotxe a Bordeus, en un lloc on espero que demà passat a la nit encara hi sigui! Comptant una parada en una àrea de servei on he tingut la sort de rememorar com d'infectes són els lavabos a les autopistes franceses: en entrar-hi m'hi esperava una paret de totxana amb el ciment ennegrit, un forat al terra, i uns regalims d'aigua que queien per la primera per anar a petar al segon... Encantador...

En qualsevol cas, en arribar a Bordeus he pogut anar a comprar l'abonament al port, i donar una volta per allà mentre esperava que es fessin les 7, hora en què sortia el ferri cap a Louâc. Nerviós com sóc quan he d'agafar algun medi de transport (llegeixi's avió o vaixell, de moment agafar el metro no em crea histèria ni síndrome d'abstinència de valeriana), la volta no ha durat gaire, i poc després dos quarts de 7 ja era al moll davant el vaixell. Mentre esperava, he fullejat un pamflet de propaganda de la companyia en què, a part dels horaris per a fer la connexió d'anada entre Bordeus i Saint Louis, i la de tornada entre Pennac i Bordeus, explicaven la història de les illes: hi va haver alguns assentaments gals abans de l'arribada de Juli Cèsar, que les va romanitzar perquè li eren interessants per les seves mines de ferro (d'aquí el nom de les illes); llavors van passar a ser franques, fins que la zona va ser conquerida pels anglesos. Després la van reconquerir els francesos, que la van tornar a perdre a mans angleses i aquest cicle es va repetir un parell de vegades més durant l'edat mitja fins que a l'època de Francesc I (crec que això és més o menys quan a Espanya regnava Carles V) els francesos ho van reconquerir tot per darrera vegada i el tema ja ha quedat així fins als nostres dies. Interessant... Per sort en aquest moment ha aparegut el revisor de la companyia, he ensenyat el meu abonament i he pujat al vaixell, que no era gaire gran, per cert, i s'ha balancejat inquietantment quan hi he fet la primera passa al damunt...

En qualsevol cas, la travessa ha estat força tranquil·la: hem anat veient passar i progressivament separar-se els marges de la Garona durant una hora; de sobte els marges han quedat enrere, i llavors hem navegat per mar obert una hora escassa més, amb la silueta de les tres illes principals a l'horitzó, fins que la silueta de més al sud s'ha anat eixamplant ocupant al final tot el camp de visió i ja hem entrat i atracat al port Saint Louis. Un poblet maco, rotllo de pescadors, i amb una església al centre, d'aquelles que la torre principal acaba en una punxa que n'ocupa la meitat de l'altura. Ja eren les 9 passades, així que he corregut a buscar l'alberg, que després de preguntar a un parell d'illencs ha resultat estar força a prop del port, en un carreró acabat en una plaça amb terrassa sobre el mar (i des d'on es podia veure la posta de sol que adorna aquest paràgraf, retratada amb el meu mòbil).

Donades les costums gastronòmiques d'aquest país veí del nostre, quan, després de deixar les coses a l'habitació, he preguntat a recepció per algun lloc per a sopar, m'han mirat amb cara de: sopar a les 10 de la nit?? Tot i això, molt amablement m'han indicat una màquina d'entrepans, a què m'he apropat i he escollit una espècie de panet de brioix amb tonyina, una altra espècie de panet de brioix amb pernil i una llauna de coca-cola. M'he assegut en una taula allà davant de les màquines i m'he menjat el meu festí. Entre queixalada i queixalada dels trossos de brioix han passat mitja dotzena de persones, suposo que deurien anar a prendre alguna cosa pel poble, i en aquell moment he tingut el pensament d'anar-hi jo també després una estona. Però llavors he vist els ordinadors, he preguntat si tenien internet i es podien utilitzar, i com que m'han dit que era compris dans le prix, he consultat el mail, i escrit aquest post. L'hora que s'ha acabat fent, crec que ja sortiré demà quan sigui a Béanne. Crec que per avui, m'empasso el dit de té fred que em queda al vas, i ja me'n vaig a dormir...

Demà, comença la caminada!