Veus

Aquests dies estic a Madrid fent de coordinador (àlies, corrector) de la Olimpíada Matemàtica Internacional, diguem-ne una forma de fer el friki i també de tornar-li a aquest tipus de competicions el que elles em van donar quan tenia 17 i 18 anys.

Tot i això, d'això en parlaré en un altre post (si la meva vagància m'ho permet), perquè encara que havia d'estar a Madrid de dimarts a diumenge, vaig agafar l'avió per venir el dissabte anterior, i vaig aprofitar per a passar uns dies amb la germana de la meva àvia que viu aquí a Madrid. Feia força temps que no ens vèiem i sobretot força temps que no parlàvem amb calma, i realment vam aprofitar els tres dies que vam tenir: em sembla que pràcticament no vam callar en tot el temps, descomptant els moment de dinar, sopar i dormir.

La meva tia-àvia, com gairebé tota la gent gran, se'n recorda i parla del passat més que no pas del present, i encara més que del futur. Així que sabent-ho, i també volent-me'n aprofitar, vaig voler preguntar-li la història de la família. Des de tan enrere com ella recordés o sabés. I tan enrere com pogués va ser fins al nivell dels seus avis, i afegint-hi, a part del que seria l'eix principal de la història (que en aquest cas és tot just una quarta part del que seria la història complerta de la meva família), també records i comentaris més personals de la meva tia-àvia, la narració va acabar durant gairebé tots els tres dies que vam estar plegats.

I serà perquè em noto que per les raons que sigui últimament estic una mica menys xerraire i una mica més escoltador (potser a la resta de la gent no li ho sembli, però a mi sí), però el fet és que ella anava explicant, explicant, i jo anava escoltant, escoltant; i a través de les seves paraules veia escenes de gent que no coneixeré mai o que conec però en unes circumstàncies i d'una forma completament diferent.

Així, entre d'altres escenes, vaig poder veure els meus quadravis treballant al camp de València; els rebesavis marxant a Barcelona per a trobar una forma millor de guanyar-se la vida; la meva besàvia amb 17 anys anant a la Plaça Reial a demanar que li escriguessin cartes per a enviar-les al xicot que havia deixat a València; la meva tia-àvia amb 9 anys anant a buscar llet per a la meva àvia recent nascuda en mig dels bombardejos sobre Barcelona en plena guerra civil; el meu avi treballant fins les tantes de la nit per a poder comprar una altra màquina per a la seva empresa; o els meus pares amb 18 i 23 anys pintant el pis plegats abans de casar-se.

I al sentir les històries dels que venien abans teu veus que el que et passa a tu mateix són molts cops les mateixes experiències, les mateixes decisions. En diferents circumstàncies, sovint molt més dures, però amb problemes comuns i problemes diferents, però amb una part comuna que és el viure i el decidir què fer mentre es viu.

Mentre sentia la meva tia-àvia pensava que tot això s'hauria de posar per escrit, que ho hauria de fer tothom: preguntar i escoltar a la gent gran que encara hi són. En el meu cas, demanar-li més coses a ella, i a les meves àvies, perquè a mi em queden més de tres quartes parts de la meva història per conèixer. I així poder-ho recordar i transmetre a qui pugi venir després. Abans que les veus de la meva família, les que recorden les vides dels que em van precedir i que em van oferir l'oportunitat de viure la meva, marxin i totes aquestes històries es perdin per sempre més.