26 de maig 2007

Vici de Bici

Com he dit al post anterior, avui ha arribat ma mare a Nova York. I després de les abraçades (perquè en el fons he de dir que em feia il·lusió veure-la), les típiques preocupacions de mare de estàs més prim... ja menges bé? a què tu respons amb no pot ser, perquè m'he pesat el cap de setmana passat i estic igual que a Barcelona, en arribar a casa la meva mare m'ha donat un DVD que li havia donat el meu oncle com a regal per mi. De fet, quan em va enviar un mail dient-me tinc per a tu un regal de com a mínim 180Mb, com te'l faig arribar? ja em vaig suposar que seria una cosa així... Evidentment, com que sóc un enginyer, li vaig dir que provés d'enviar-m'ho per mail, però que si em cabia al compte i li retornava el missatge, que ja muntaria una petita pàgina web al servidor de la meva màquina al departament, perquè pugés el fitxer... Per sort, el meu oncle té molt més sentit comú que jo, i va gravar un DVD i l'hi va donar a ma mare perquè me'l donés en arribar aquí.

I què era? Doncs era un vídeo que ell havia muntat escanejant fotos dels dos estius que vam fer el Camino de Santiago en bicicleta plegats, el de 1997 i el de 1998. Tot un curro! La història va ser que per aquella època sortíem molt en bici junts, al menys un cop cada setmana quan no sortíem els dos dies del cap de setmana, i ell va pensar en què allò era una bona manera de passar les vacances plegats fent una cosa que ens agradava a tots dos. Jo tenia 16 anys però estava en millor forma que mai! I ja em veieu creuant Espanya pedalant com un boig... Tot i això, el primer any no anàvem massa preparats, i al meu oncle li va agafar una tendinitis al genoll, i vam haver-ho de deixar quan vam arribar a Astorga. Però ja mentre tornàvem al tren, vam decidir que ho tornaríem a intentar l'any següent. I aquest cop sí! Ens vam ventilar les etapes que l'any anterior ens havien portat problemes per la lesió del meu oncle de dues en dues, i vam arribar a Santiago des de Roncesvalles en deu dies! La veritat és que la experiència ens deuria agradar, perquè vam tornar-hi dos anys després amb la Travessa dels Pirineus (que ja va ser un tema força diferent...). Després d'això, amb la carrera i tal vaig anar aparcant la bicicleta, i vam entrar en una espècie de letargia. Fins que fa un parell d'estius vam tornar a la càrrega amb la Ruta del Cid; i la primavera passada, amb la Via de la Plata.

Total, que al vídeo del meu oncle hi havia un recull de tot de fotos dels dos primers anys, amb música de la que posarien a una classe de spinning, i he recordat els paisatges, la gent, les sensacions, els moments d'aquells viatges... I també les pintes que feia: quines txolles! Fa gràcia veure com vas canviant, de l'espècie de friki-hippie-grenyut que era al friki a seques que sóc ara! En certa manera envejo aquella època perquè se me'n fotia bastant el que pensés la gent de l'aspecte que feia, admeto que això és una capacitat que he perdut...

I m'he quedat amb el toc nostàlgic... També perquè des de poc temps després d'arribar a Nova York he notat un ressorgiment de les ganes d'anar en Bicicleta. I mira que a Barcelona feia temps que no la tocava! Però va haver-hi un dia en què em van explicar que al final de Long Island hi ha el poble de Montauk, i a l'extrem del poble et trobes el far que marca la punta més oriental de la illa (i crec que de l'estat de Nova York). S'hi pot anar amb tren, però el que recomana gairebé tothom és anar-hi en cotxe, encara que sigui de lloguer. Típic lloc dels que m'agraden a mi: far, el mar obert, el cel ennuvolat i el vent carregat de sal que et bufa la cara (o al menys jo me l'imaginava així), I innocent de mi, em vaig mirar el mapa de l'estat, i vaig tenir una genial idea: aniré en Bicicleta! No semblava massa lluny, i per tota la costa sud de la illa hi ha un seguit de pobles on la gent de Nova York va a estiuejar, així que havia de ser un passeig agradable. I encara que hi hagués un centenar de kilòmetres, si un surt d'hora té temps en un dia de fer cent kilòmetres en bicicleta, i agafar el tren per a tornar. Vaig pensar que llogaria una bicicleta, i ja està.

Però clar, em vaig posar a buscar a Google amb l'aparentment inofensiva consulta Bicycle New York to Montauk, i em vaig trobar amb una sorpresa... De Nova York a Montauk hi ha una cosa així com... més de dos-cents kilòmetres? De fet, s'organitza una cursa anualment de Babylon, que està passada la zona urbana de Nova York, fins a Montauk, que és la Montauk Centennial, perquè la distància des d'allà són cent milles, és a dir, uns cent seixanta kilòmetres. I cal sumar la distància de New York a Babylon! I de totes maneres, encara que ho volguessis fer en diversos dies, després tornar amb el tren és un merder, perquè necessites un permís especial del Long Island Railroad (LIRR, la Renfe del lloc), que bàsicament és una exempció de responsabilitat, del pal: si li fots la roda a la boca a algú al vagó, declares que LIRR no en té cap culpa i que és per culpa teva, que ets un comunista que va en bicicleta, en contra dels designis de l'oncle Sam que vol que tothom vagi en cotxe i gasti petroli. Entre això, i que després vaig començar a buscar tendes de lloguer de bicis de carretera per a diversos dies, i no semblava que anés a trobar-ne cap de convincent, i que em vaig amoïnar de no saber exactament quines són les regles de circulació per a bicicletes aquí, al final ho vaig deixar estar, i vaig resignar-me a anar en tren si realment es prestava l'ocasió.

Però em va quedar el mono de bicicleta, i des de llavors vaig pensant que a veure si quan torno a Barcelona li torno a agafar el ritme, així gairebé setmanal, i em torno a posar en forma, i torno a gaudir del que és destripar pujant de casa al Tibidabo en trenta-cinc minuts. Encara que clar, també vull estar amb la xicota, tenir vida social amb els amics, córrer, escalar, jugar a bàsquet, tocar la guitarra, estudiar japonès, i també se suposa que hauria de treballar i treure'm una tesi algun d'aquests dies... Massa coses, no?

I és que... no podria estalviar-me això darrer? Estic completament segur que llavors tindria temps de sobres per a tota la resta de coses... i més!!

L'Inattendu

O l'inesperat. Això era el que posava en una samarreta de mon pare de quan jo era petit. Una samarreta blau marí, amb una taula de surf, i tot més d'objectes, i així en lletra de neó, en diagonal: L'Inattendu. Tot molt vuitantero. De fet, la samarreta aquella encara voltava per casa no fa massa, possiblement mon pare encara la té. A casa he de dir que les coses a vegades duren molt de temps...

Moltes vegades les coses inesperades són les que acaben sortint millor. Com ahir. Vaig arribar pel matí i li vaig dir a en Kugatsu: avui no sortiré tan tard com ahir, que vaig sortir a les nou. A les set em passes a buscar i marxem.

Però què va passar? Que a les cinc vam anar a buscar un cafè, i en arribar el Yusuke i jo ens vam posar a parlar mentre ens preníem el cafè. I va passar l'inesperat. En Yusuke té una forma de parlar molt semblant a la meva, i vam anar saltant de tema en tema... Crec que ja ho he dit algun altre cop, que amb en Yusuke hi ha hagut molt bona connexió... Total, que ens vam trobar immersos en una discussió sobre la moral, la religió, les creences, la intel·ligència artificial, vam citar Gödel, Escher, Bach vàries vegades (perquè també se l'ha llegit, i el considera la seva Bíblia, un punt més pel senyor)... I es van fer les set, en Kugatsu va venir, li vaig dir: osti! Et pots esperar una mica, que acabo de xerrar amb en Yusuke? I ell em va dir que d'acord, i va sortir per la porta. Encara vam xerrar mitja hora més, i quan vaig a buscar en Kugatsu al seu despatx, l'inesperat: havia marxat! No m'ho podria haver dit? He de dir que en Kugatsu cada cop va més al seu aire; parlant clar, des que va venir la Laura, en la meva opinió s'ha comportat com un imbecil... I això que de bones a primeres semblava bon tio...

Total, que com que ningú no m'esperava, em vaig posar a pencar, fins que van ser més de les nou. I llavors li vaig dir en Yusuke que marxava, ell em va dir que la setmana que ve marxava a la boda d'un amic al Japó, i que ja no ens veuríem fins al Juny. Em va dir si volia que em portés alguna cosa d'allà, o que em fes fotos d'algun lloc o alguna cosa típics d'allà. Li vaig dir que fes fotos de qualsevol cosa, que de Japó m'interessa tot! I si volia, que em portés un Hanafuda, la baralla de cartes típica japonesa, de què havíem estat parlant l'altre dia (és una baralla en què, seguint la tradició japonesa, no hi ha números ni pals escrits, i t'has de saber de memòria, segons el dibuix que hi ha, quin número i pal li correspon). I llavors es va produir com un silenci, no sé, del pal, ei, trobarem a faltar aquestes converses... Però de seguida vaig trencar-lo amb un: va, res. Que et vagi bé per allà, i porta fotos de la boda, que veure't vestit d'etiqueta ha de molar. I vaig sortir.

Però quan estava a punt d'agafar l'ascensor vaig pensar que podria anar al lavabo, tornant del lavabo vaig passar per davant del despatx, al passar per davant del despatx vaig pensar que podia mirar si s'estava executant bé el procés que havia deixat per a la nit, i al mirar el procés que havia deixat per a la nit, em vaig adonar que, de forma inesperada (o potser no tant, coneixent-me), hi havia un error al programa. Total, que em poso a arreglar-lo, i ja era un quart d'onze. En Yusuke em va dir que ell ja marxava, però jo també estava a punt d'acabar, i li vaig dir: ei, doncs si sortim tots dos, perquè no anem a sopar per aquí plegats? Sé que ja hem xerrat força avui, però coneixent-nos, segur que encara ens queda alguna cosa per dir...

I així va ser. De forma inesperada, vaig acabar en un restaurant indi, amb un tio tocant uns timbals (no eren djambés aquest cop) i un altre tocant una espècie de guitarra índia, amb un munt de cordes, i amb els trastos distribuïts irregularment al llarg del mànec. De fet, semblava que es podien moure amb una sèrie de claus, i em vaig estar força estona pensant per a mi mateix en quin tipus d'escala deurien estar compostes les peces que ens estaven tocant... Tot això, mentre seguíem xerrant amb en Yusuke com si no ens haguéssim dit res en mesos. Finalment, cap a dos quarts d'una vam sortir del restaurant, encara vam tornar a passar per la universitat (i aquest cop sí que s'estava executant bé el meu procés!) i ja després vam agafar el metro cadascun cap a casa seva.

Però ahir tenia el dia xerraire, perquè encara la metro vaig acabar posant-me a parlar amb una noia que em va preguntar com arribar al carrer 34, i que va resultar ser de Salem, just una mica al nord de Boston, i estar fent un sondeig per la seva empresa i que li pagava una setmana d'hotel a Manhattan. Jo també vull! Que a la nit poder-te estalviar la hora llarga de tornar fins a Queens no està mai de més...

En fi, la nit d'ahir em va recordar aquelles nits d'entre setmana que comencen anant a escalar, pensant que estàs petat de tot el dia i que aniràs a dormir d'hora, i acaben a les tres de la matinada caminant pel centre de Barcelona, queixant-te que tots els llocs ja estan tancats... O que quedes per fer una cervesa a mitja tarda i acabes veient sortir el sol al sortir del Metro. Un esdeveniment porta l'altre, tot és inesperat, i, com he dit, molts cops acaba sortint tot millor que no pas un dia que ho tens tot planejat.

Suposo que això és el que té l'Inattendu.

Encara que també hi ha coses inesperades com estar dinant avui el sopar que m'havia fet el Kugatsu ahir nit i que no m'havia menjat, i trobar-me que la carn que hi havia amb l'arròs tenia un gust i una textura força desagradable. Clar, he anat a la nevera, tret la safata amb la carn, i la teva mare m'ha dit: però si són pedrers de pollastre! Quan he mirat el preu, he vist un dòlar amb vuitanta-nou, i he recordat com n'arriba de ser de rata el teu company de pis amb el tema del menjar (però després no ho és amb comprar-se roba)... Doncs bé, això també ha estat tot plegat l'Inattendu, però d'un altre tipus, i evidentment no m'ha fet tanta gràcia...

Per cert, com veieu, avui ja tinc a ma mare aquí a casa, que també m'ha vingut a fer una visita. Però això, evidentment, ja no entra dins l'Inattendu. Això era completament planificat i attendu!

25 de maig 2007

Television, Television

Ja sabeu que jo no sóc persona de mirar molt la tele, no ho era a Barcelona i no m'hi he tornat aquí. Però com que últimament per la nit a l'apartament el Kugatsu no es mostra molt comunicatiu, de tant en tant em poso alguna de les sèries que fan. Ho penso i realment suposo que hauria d'estar content: tinc a l'abast els capítols nous de 24, Lost, Prison Break... fins i tot House (encara que de moment quan ho he mirat només he vist capítols de la 1a Temporada, i precisament algun dels que ja havia vist abans). I tot i això, doncs no em dóna per encendre la tele, asseure'm i mirar. Prefereixo posar-me a escriure al blog, sóc així.

De totes maneres, sí que hi ha algunes sèries que sí que he vist més d'un cop. He vist alguns capítols de Friends, finalment, em fa gràcia tornar a veure capítols de Wonder Years (Aquellos Maravillosos Años, no fa temps ni res que no la reposen a la 2), i la que sí que intento seguir és dilluns a la nit Family Guy (Padre de Família).

I ho admeto, és com una espècie de refregit de The Simpsons, o al menys a mi m'ho sembla, però si haguessin de fer un concurs d'estupidesa no sé qui guanyaria, Homer Simpson o Peter Griffin. Per altra banda, crec que el públic cap al que va és una mica més adult que The Simpsons, i els temes que tracten i el tractament que li fan és força més cruel. I no sé, em fa gràcia. Pot ser una rucada, però quan estic veient-ho em passo tota l'estona rient per parides. Evidentment, en Kugatsu passa pel costat, em mira, i fa com que no amb el cap...

A part d'això, moltes vegades en Kugatsu posa la tele en marxa encara que no estigui mirant-la (cosa que a mi em posa particularment nerviós, si no has de mirar-la, engega la ràdio, que per a això està!) i deixa algun d'aquests canals locals que posen música clàssica i informació sobre activitats a la ciutat. I algun cop que m'ha donat per mirar-ho mentre faig temps, arribada la secció de persones desaparegudes se'm posen els pèls de punta. Quanta gent arriba a desaparèixer en aquesta ciutat? I gairebé tot són noies negres o llatines... No sé, aquest tipus de coses són les que em fan pensar que, a la llarga, m'acabaria sentint molt insegur si seguís vivint aquí, i que per moments patiria per la gent que conec (i no és que conegui moltes noies negres i llatines, però en el fons li pot passar a qualsevol).

També tens un fotimer de canals de telepromoció, i de predicadors! Que són bastant de l'estil de l'església a on vam anar a veure Gospel, amb molta parafernàlia, cridant i cantant, i dient que Jesucrist té un pla per a nosaltres, i que ens estima. Que el dimoni ens vol fer creure que no, però en realitat Crist és colega. I tens després els anuncis per a mòbil, envia un SMS amb la paraula GOD al 7777 i rebràs cada matí un SMS amb el pensament de Déu per a tu aquell dia. També et pots baixar els vídeos del predicador, per si t'ha quedat algun aspecte que no està clar, entre mig dels 30 ó 40 in the name of Jesuschrist...

I ja com a última cosa que m'ha sorprès, he enganxat un parell d'anuncis de medicament per a dormir, i són... sorprenents. És a dir, al principi et surt la gent que no pot dormir, i llavors et donen el nom del medicament, sona la musiqueta, i dius: ja està. Doncs no! L'anunci segueix, i el locutor comença a explicar que els medicaments per la son, no són drogues, però que poden produir dependència, que no condueixis fins que no sàpigues si el medicament t'afecta o no, que destinis com a mínim 8 hores per al son després de prendre't el medicament, que hi ha hagut casos en què s'han produït tals i tals efectes secundaris... en total, t'estàs gairebé la meitat de l'anunci fent les advertències, aquelles que a Barcelona són un tio parlant super ràpid i dient que et llegeixis el prospecte i consultis amb el farmacèutic. De fet, fins i tot en vaig veure un en què entrevistaven a tot de gent, i els propis entrevistats eren els que deien tota la parrafada aquesta, fins i tot una dona que deia que hi havia hagut casos de gent que havien agafat no sé quina infecció i l'havien dinyada a conseqüència del medicament... Genial! Segur que compraré un medicament per a dormir si sé que m'enviarà a l'altre barri!

No vull saber quantes denúncies deuen haver hagut a companyies farmacèutiques en aquest país, perquè els anuncis hagin de ser així... Encara que podria ser pitjor, podrien advertir que el medicament podria curar-te! I que passaria llavors amb la gent que cobra subvencions de la Seguretat Social? Ai, no, que no en tenen en aquest país tan avançat...

22 de maig 2007

Condita A.D. 1630 (Boston II)

El dissabte es va llevar igual de plujós i fred que el divendres. Però al menys aquest cop tenia una jaqueta gruixuda que em va deixar el Xavi, pensada per als 15 sota zero que pot arribar a fer a Boston a l'hivern, i anava abrigat. Entre això i un esmorzar potent, de gairebé una hora, a base de pa amb tomàquet i embotits, i amb cafè de cafetera, tot un luxe en aquest país, doncs la veritat és que tenia de tot menys fred. També abans de sortir el Xavi em va fer una demostració amb la bateria que té a casa, i ens va deixar intentar-ho a l'Ariadna i a mi també. La veritat és que estar davant d'una bateria és una passada! Però arribar a fer alguna cosa coordinada entre mans i peus costa un munt. Vam intentar un ritme fàcil: mà dreta i peu, mà dreta, mà dreta i mà esquerra, mà dreta... Però crec que està més enllà de les meves possibilitats de coordinació, arribava sempre un moment en què feia les tres extremitats al mateix temps, o em començava a saltar temps... Val a dir que l'Ariadna va mostrar bastant més de traça que jo, i al cap de res ja li havia agafat el truc. Però es què d'on no n'hi ha, no en pot rajar!

Però un dia d'aquests aprendré a tocar la guitarra... sigh...

Perdut en els meus somnis musicals, vam començar caminant per Cambridge, que és on viuen ells i on estan el M.I.T. i Harvard, i vam creuar el riu Charles, un d'aquests rius de no res que possiblement porta més aigua que tots els rius d'Espanya. De l'altre banda del riu s'estén el centre de Boston. Comparat amb Nova York, Boston és realment petit. Té unes sis-centes mil persones de població, amb l'àrea metropolitana arriba fins als 4 milions. El centre urbà està encaixat en una península entre el mar i el riu, i són tot de cases baixes, la majoria en estil rotllo colonial anglès, amb uns quants gratacels a la zona financera (i l'estadi dels Red Sox). Vam estar caminant pel costat de Bacon Hill, la zona més antiga de la ciutat, després creuant cap al Boston Common, el parc que queda al mig de la ciutat, i després cap a una zona més comercial, on ens vam prendre una autèntica llimonada gelada, rotllo les que venia en Charlie Brown a l'estiu (però a vuit graus de temperatura exterior).

Caminant caminant vam passar per un mercat, i ens vam parar en una parada on servien cloïsses directament obertes i amb una mica de llimona, i també ens vam animar a provar-les. D'aquí, buscant la casa d'en Paul Revere, que no sabem exactament què va fer però a Boston apareix a tot arreu, vam arribar fins Little Italy, ens vam prendre un cafè amb el Milan-Udinese de fons. I després encara vam caminar fins la zona pija on estan les tendes de disseny, vam creuar el riu per un altre pont, ens vam passejar per l'Infinite Corridor de l'edifici principal del M.I.T., per a tornar a passar per l'edifici del grup del Xavi i l'Ariadna i tornar a casa seva, tot caminant.

En total 7 hores voltant per la ciutat, i vam arribar completament destrossats a casa... Ja havia parlat amb el Néstor, i m'havia comentat que ells a les 11 sortirien per la ciutat, però entre preparar el sopar i prendre'ns-el se'ns van fer les 12, i vam decidir posar-nos a fer una partida de Risk, que en aquell moment ens venia a tots molt més de gust que no pas sortir...

Jo era la segona vegada que jugava al Risk amb taulell, i així com l'altra vegada era la versió moderna en què hi ha miniatures de soldats, cavalls i canons, la versió que tenien ells era la clàssica (jo no ho savia, que n'hi havia dues), en una caixa de fusta i amb cubs també de fusta com a fitxes. El que no va canviar va ser el resultat per a mi: em van escombrar, i el Xavi va guanyar la partida de seguida. La veritat és que no vaig ser gaire llest: vaig tenir molta sort amb els daus al principi al final del primer torn ja tenia tot Àfrica i Sud Amèrica, però havia deixat molts pocs exèrcits a cada país, i ja vaig estar tota la partida intentant recuperar les fronteres que a cada torn se'm menjaven...

I amb la ressaca del joc ens vam llevar diumenge, en què vam anar cap a la zona de Harvard. Bàsicament, vam estar dinant amb el Néstor, em va fer il·lusió quedar amb ell i veure'l, ja que tampoc no ens vam poder esplaiar a l'acomiadar-me quan jo vaig marxar. El pobre estava una mica ressacós, perquè com qualsevol sortida de nit en que intervé gent de Barbastro, la de dissabte havia acabat amb quantitats enormes d'alcohol... Després d'estar xerrant una bona estona tots quatre, ell ja va tornar cap al pis del seu amic, i nosaltres vam aprofitar per passejar pel campus de Harvard. Jo no sabia que Harvard era també a Boston, de fet em creia que era a Califòrnia, ignorant que és un d'aquestes coses. Però realment no podria estar enlloc més: un campus separat de la ciutat per un mur, amb edificis baixos de totxana roja, tofes d'herba aquí i allà, i estàtues de bronze, entre elles la del fundador John Harvard, a qui tothom té el costum de tocar el peu quan s'hi fa una foto, de manera que està completament polit i brillant. Molt tranquil, i molt maco, la veritat és que fins ara el que havia vist que m'havia agradat més de campus era el de Columbia, però ara no sé amb quin dels dos em quedaria.

D'allà ja vam tornar finalemet cap a casa, per a recollir la meva bossa i marxar cap al bus. Eren les sis i quart, i vaig pensar que per anar amb presses, arriscar-me a perdre el bus de les set i haver-me d'esperar una hora a l'estació, doncs preferia estar amb ells fins les set, i llavors agafar el bus de les vuit. Vam fer una mica de café (i em vaig acomiadar del que és una cafetera fins d'aquí a cinc setmanes), vam acabar de parlar un mica, però de seguida es van fer les set, i vaig haver de fer un comiat una mica ràpida (així que des d'aquí, gràcies nois!) i marxar ràpidament escales avall. Seguint les indicacions del Xavi, vaig anar cap a Massachusetts Avenue, on havia d'agafar el metro fins l'estació de bus. Havia sortit a les set i deu, tenia temps de sobres.

Però em vaig perdre...

Vaig començar a caminar per Massachusetts Avenue, i la parada del metro no apareixia mai. I vaig pensar: deu estar cap a l'altra banda del carrer, però ara que ja estàs caminant en aquest sentit, deu haver-n'hi la següent algun moment o altre. Però no apareixia, i vaig començar a alternar el caminar frenètic amb moments de correguda per mirar de guanyar temps. Per un moment vaig creure fins i tot que estava caminant en sentit contrari, allunyant-me de l'estació, i que acabaria perdut en mig de Cambridge. Però finalment vaig anar a parar davant l'entrada del M.I.T., i el riu. Ara estava situat. Però ja eren més de dos quarts. Corrent vaig arribar fins al pont, on estava la parada on havia sortit el primer dia. Cinc minuts fins allà, cinc minuts que va trigar el Metro en venir, cinc o sis minuts fins la parada de l'estació. Tres quarts, i vaig sortir corrent del metro, pujant les escales fins l'estació de trens reginals, sortint al carrer, arribant fins l'estació de bus i pujant més escales fins les taquilles del bus. I en arribar a les dues companyies xineses que oferien el bus fins Nova York, vaig veure les dues respectives taquilleres somrient i fent-me gestos amb bitllets a la mà perquè anés cap a la seva taquilla i no l'altra. Tal com el Xavi m'havia dit. Vaig aplicar el criteri: on hi hagi menys cua, vaig comprar el bitllet, i amb el poc aire que em quedava vaig entrar al bus. Al final em van sobrar cinc minuts i tot, així que no em puc queixar, però en asseure'm al bus i treure'm el jersei vaig començar a suar com un desesperat. Suat, però a temps, vaig pensar.

I així va acabar la meva visita a Boston. Bé, amb això i amb una parada en el viatge de tornada en una espècie de bufet obert per emportar de menjar xinès de bastant dubtosa qualitat (fins i tot el passatger que tenia assegut davant, que era clavat al Frank Rijkaard, per cert, es va girar per dir-me que era la pitjor parada en un viatge d'autobús que havia fet mai); llegint Kafka a la Platja d'en Haruki Murakami, que m'havia comprat a Strand Books el dimarts, i sense poder evitar riure-me'n i murmurar imbecil quan arribat un cert moment del llibre, un llibre ple de fantasia, en què es crital·litza la poesia, cada frase que es diu és una reflexió sobre el sentit de la vida, els personatges són portats cap a un destí tràgic, de què la música clàssica és la banda sonora, les prostitutes citen a Hegel mentre fan la seva feina, la penya té orgasmes que superen les capacitats sensorials humanes... I de sobte apareix... la dona hemofílica!

Des d'aquí, un missatge a en Haruki Murakami: l'hemofília està associada al cromosoma X, de manera que perquè una dona fos hemofílica, el seu pare hauria de ser-ho, i la seva mare ser portadora. Val, sí, en cap moment no es diu explícitament que el pare del personatge no ho sigui, però no sé perquè, no crec que a en Haruki ni se li hagués passat remotament pel cap aquest detall. Me l'imagino dient: oh! L'hemofília és com els mugrons d'una dona rere una camisa de lli al vent en un matí de tardor, representen el trànsit de l'essència humana cap al seu destí tràgic i la tristesa eterna de la insatisfacció de les ànsies de felicitat de l'esperit immutable... No existeixen més malalties? I és que en la meva opinió... Senyor Murakami, per a ser snob, sofisticat i pedant, un s'ha d'informar abans! Si no, tot el que s'acaba essent és un imbecil més...

Encara que què es podria dir d'algú es creu prou llest com per criticar en Haruki Murakami? Ho deixo com a exercici per al lector...

You have been MITified (Boston I)

Boston, fundada al 1630, una de les ciutats més antigues d'Estats Units i de les que conserven més la petja del període colonial. Seu de Harvard, la universitat més antiga del país, del Massachusetts Institute of Technology (M.I.T. pels amics), dels Red Sox de beisbol, dels Celtics de bàsquet... I també el lloc on el Xavi Carreras i l'Ariadna, els amics amb qui vaig anar de concert de Jazz la setmana passada, estudien i viuen en un pis on em van convidar a passar aquest cap de setmana.

De bones a primeres jo no tenia molt clar si podria anar, pensava que tenia una mica de feina. Però per sort el meu sentit comú es va imposar: m'havia quedat amb mal sabor de boca de no haver-los pogut veure el diumenge passat; vaig pensar que si no hi anava aquesta setmana ja no podria anar-hi, perquè aquest divendres ja ve ma mare, i quan marxi ella vindrà ma germana, i a part de poder-los veure a ells, també podria veure el Néstor, un amic de la carrera que està a Toronto i també aprofitava per anar a Boston a veure un amic del seu poble aquest mateix cap de setmana. I què coi! Només sóc a Nova York tres mesos i ho he d'aprofitar! Així que aquest era el cap de setmana ideal, i a mitja setmana li vaig enviar un e-mail al Xavi dient-li: el que m'havies comentat de venir... m'ho he repensat? Us va bé aquest cap de setmana?

Total, que el divendres em vaig llevar a les 6 del matí, vaig agafar la bossa que havia omplert amb un parell de mudes i lectura pel camí, i vaig anar cap a Chinatown, des d'on operen dues companyies d'autobús que et porten del Chinatown de Nova York al Chinatown de Boston. Les dues companyies fan els mateixos horaris, tenen els mateixos preus, i tenen els mateixos autocars estrets i incòmodes. I triguen el mateix temps, al voltant de 4 hores, que tenint en compte que hi ha 325km, és... excessivament ràpid? Jo només sé que avançàvem tots els cotxes que circulaven per l'autopista. I amb el paviment mullat! Sort que jo anava llegint i no em va donar per mirava molt per la finestra...

A pesar de sortir amb una hora i quart de temps de casa, al final vaig haver de córrer, i vaig agafar l'autobús quan faltaven cinc minuts per a la sortida. Plovisquejava una mica a Nova York, però no feia fred, i vaig pensar que amb una samarreta i el jersei de polar que portava en tindria més que suficient. Greu error. Quan vaig arribar a Boston quatre hores després estava plovent a bots i barrals, i feia tant de fred que em van començar a tremolar les dents. Vaig mirar-ho després, i estàvem per sota dels 10 graus. Vaig buscar ràpidament l'estació de metro, vaig recuperar calor dins el vagó, vaig baixar a Kendall Street i, sota la pluja, vaig caminar fins al M.I.T. i el seu flamant nou edifici marca Frank Gehry, el mateix del Guggenheim de Bilbao.

Allà treballen el Xavi i l'Ariadna, i vaig dinar amb ells i vaig aprofitar per passar la tarda fent-me passar per un estudiant més del M.I.T.. No sé, per a algú que ha estudiat una carrera tècnica, estar al M.I.T. és com està al Panteó dels Déus, o alguna cosa per l'estil.

Per començar, l'edifici és una passada. Així amb formes irregulars, i molta llum per totes bandes, de colors. La veritat és que passejar-se per allà és maco. Tot i que cal dir que en Xavi em va explicar que algunes de les decisions que va prendre en Gehry en el seu dia respecte a certes coses han resultat ser un fiasco quan la gent s'ha posat a treballar allà. Sí, tot l'interior és molt espaiós, amb finestres per tot arreu, amb pocs despatxos al voltant de sales amples, perquè segons en Gehry així la gent podria treballar de forma col·laborativa, discutir, reunir-se... Però al final, els despatxos es van omplir, i va caler posar biombos per les sales per a tenir-hi a gent allà, perquè en una sala oberta per totes bandes diguem-ne que falta una mica d'intimitat. Per altra banda, l'edifici incloïa sales de joc i coses com un pub, perquè els investigadors després de la dura jornada de treball es reunissin amicalment i compartissin bons moments. Evidentment, ningú no vol quedar-se a fer unes cerveses per oblidar-se de la feina a la mateixa feina, així que el pub el van acabar tancant al cap de poc temps. A més a més, com que l'edifici té la planta tan irregular, et trobes en què tant al fallit pub com en els restaurants et queden taules amb formes estranyes, i en què si et vols asseure a la cantonada tens problemes. Però això és el disseny! Mai ningú no va dir que la bellesa hagués d'anar amb la practicitat (encara que tampoc que haguessin d'estar renyides).

Però tornant als aspectes positius, a part del marc, per altra banda, quan estàs una estona per allà et vas trobant amb què tot i tothom està allà. Com Nova York respecte a les escenes de pel·lícula, doncs igual amb el M.I.T. respecte els informàtics. Així, vaig estar sentint una petita xerrada amb en Rivest (el del RSA) clapant-se just al davant meu. Vaig estar parlant amb en Michael Collins (el del parser) i el vaig veure sortir del seu despatx vestit de ciclista (amb el casc i tot). Vaig passar per l'entrada del departament on està en Chomsky i vaig veure la seva foto. Em van dir que en aquell mateix edifici, que curiosament està pagat i du el nom d'en Bill Gates, estava en Richard Stallman. També hi havia en Tim Werners-Lee (el que es va inventar el Web) i la seu del W3C, així com en Marvin Minsky, que pel que sembla encara dóna classes, de manera que es podria anar a una d'elles amb una samarreta que digués I use Perceptrons. Fuck you!. Bé, per a la gent que no siguin informàtics: imagineu-vos un Hola!, Especial Boda de la Infanta. Doncs el mateix, però en friki.

Així que després d'una dura com es veu dura jornada de treball, vam passar pel súper i vam anar cap al pis, que realment és una passada. És força gran, la cuina és enorme, i a més a més té molta llum. Bé, de fet no hi ha persianes, així que ells mateixos diuen que pels matins potser n'hi ha massa. Ens vam assecar una mica, vam fer un sopar i ens vam posar a xerrar, ara mateix no recordo ben bé de què, fins que se'ns van fer més de les 2, que ja ens vam anar a dormir perquè al dia següent volíem fer una mica de turisme.

Em va fer gràcia perquè després l'Ariadna va dir que els argentins tenien fama de xerrar molt, però els catalans tampoc no ens quedàvem curts. Però com li va respondre el Xavi, potser els catalans que ella havia conegut eren una mica for de la mitja...

17 de maig 2007

Guiness Believers

Avui he estat oficialment nomenat un Guiness Believer! I això que de bones a primeres el dia no semblava massa prometedor: pel matí em trobava malament, he tret resultats a la feina i, per a variar, eren pitjors que els anteriors, i per acabar-ho de rematar he rebut un mail dient-me que m'havien rebutjat l'article que havia enviat al KDD... La veritat és que no estava amb molts ànims, però com que ja dilluns no vaig anar amb en Kousuke i en Kugatsu, i aquest cap de setmana tampoc no hi seré perquè marxo a Boston, em sabia una mica greu, i he pensat que podia anar una estona i si em cansava em tornava abans que ells...

De totes maneres, tampoc no tenia molt clar el que seria això dels Guiness Believers. Però m'esperava alguna cosa a l'aire lliure, o en un bar. Sort que no ha estat el primer, perquè aquesta tarda estava caient la de Déu (i jo que m'he rigut aquest matí quan en Kugatsu ha agafat el paraigües). Però segur que el que m'esperava no era el que m'he trobat: una pavelló tot negre, amb unes cortines negres delimitant seccions, i en la més gran, una dotzena de taules per a 8 o 9 persones cadascuna, amb vasos de pinta a cada plaça. I un parell de pantalles enormes en què es veia el símbol de Guiness, i tot d'escuma de cervesa, pujant, i baixant, i circulant per tota la imatge.

Però hi havia una mica de teca per picar, i ens han donat dos tiquets per a demanar dues pintes de Guiness. Tot gratis! La veritat és que tampoc no era un festival, no ens enganyem, i els meus dos companys tampoc no estaven molt animats de bones a primeres. Però ja se sap que la cervesa fa miracles, i després de la segona Guiness estàvem tots tres rient, ens hem acabat fent fotos amb la hostessa que ens portava la cervesa i llavors ha arribat el moment culminant de la nit (bé, de la tarda, perquè hem entrat a dos quarts de 7 i a les 8 ja ens feien fora): el moment en què ens han explicat com fer una Black & Tan.

A mi de fet m'havia fet gràcia que a la taula cadascú tenia com una espècie de cullera amb la tija doblegada. I en un moment li he preguntat a l'hostessa per a què era. Ella tampoc no ho sabia, però ha anat a preguntar-ho i al cap de res ha tornat dient-me que allò era per a fer barreges. No ho acabàvem de veure molt clar, ni ella ni jo, francament. Però m'ha dit que després farien una demostració, i així ha estat. Bàsicament, el tema està en agafar un vas, posar-hi la meitat de cervesa clara, llavors posar la cullera sobre la vora del got, i abocar-hi la Guiness de forma que caigui sobre l'anvers de la cullera, no directament sobre l'altra cervesa, i d'aquesta manera com que la Guiness és menys densa (qui ho diria) queden perfectament delimitades les dues capes. La veritat és que el gust no varia molt, trobo que la Guiness mana molt, però l'efecte visual és maco.

Després d'aquesta transmissió de coneixement autènticament arcà, ja ens han dit que anéssim acabant les cerveses, que havia d'entrar el següent torn. Però clar, jo ara que havia après a fer una Black & Tan, no podia ser que em quedés sense poder practicar per falta d'eines. I la veritat és que el vas petit en què havíem fet la prova m'havia entrat per la vista des del moment que ens havíem assegut a taula. I total, Guiness és rica. Així que, amb tota naturalitat, mentre les hostesses ja anaven recollint els vasos buits i de la gent que ja havia marxat, he fet un lleuger moviment de mans i el vas i la cullera han anat a parar a la meva bossa. I clar, m'estava acabant la mica de pinta que em quedava encara, i he pensat: osti, sent tant cerveser com ets, no tens cap vas de pinta a casa... I repetint l'argument i total, Guiness és rica, he fotut un glop llarg, el vas ha quedat buit, hi he ficat un tovalló perquè no embrutés la bossa i amb un altre moviment de mans, cap a la saca. De seguida m'he llevat, i tenia una mica de por que no em regiressin la bossa al sortir igual que a l'entrar, però segurament a la mentalitat americana no hi cap que ningú pugui ser tan roí com per robar uns vasos de propaganda i una cullera doblegada d'un esdeveniment gratuït... I segurament a la mentalitat de Barcelona tampoc... Però de tant en tant els gens poden més que nosaltres, i tampoc no ho faig sovint, no us penseu!

En sortir d'allà he descobert que, pel que sembla, als meus companys japonesos la cervesa els hormona una mica (o bé, potser els japonesos són hormonats ja de per si), i han insistit en anar a sopar al Hooters, una cerveseria en què les cambreres van en bikini. La veritat és que jo passava bastant del tema, i els he dit que els acompanyava fins la porta, i després jo ja aniria cap a casa. Al final, al Hooters lo del bikini és només quan fa una mica més de calor, i ara anaven només amb samarreta i coulotte. A en Kugatsu li semblava poc, i ha dit que ell preferia esperar i venir cap al juny, que segur que ja anirien en bikini (qui ho havia de dir, tan modoset que sembla). Així que hem acabat anant tots a fer un entrepà i un cafè al Starbucks, que a mi em semblava una opció força més assenyada ja de bones a primeres.

I bé, després d'una estona en què estàvem animats i hem acabat parlant de Japonès, i s'han quedat sorpresos dels Kanjis que ens fan estudiar al estrangers, s'han fet les 10 i ja hem començat a tirar cap a casa. Però a en Kousuke encara li quedava alguna hormona corrent per la sang, i en comptes d'agafar el metro a la parada més propera, hem anat fins a la següent, a la 49, davant l'entrada de la qual hi ha el Tropic Zone: versió del Hooters però per a gent de pasta (sopar de mínim de 50 dòlars per persona). Amb cambreres aquestes sí amb bikini, i algun pareo curt, i si s'havia de jutjar per les 3 que hi havia a l'entrada atenent a qui volia reservar una taula... realment impressionants...

I és que un cop més, Nova York em sorprèn, i coses que a Barcelona serien més pròpies d'un bar de carretera amb llums de neó, aquí es veuen diferents, són petits luxes, i estan a la 7a Avinguda, a sobre de Times Square...

Encara que a Barcelona també tenim el Baja Beach, així que no sé què m'empatollo...

Va! A dormir!!!

15 de maig 2007

18 Milles de Llibres

Avui en principi en Kugatsu anava a veure un partit de bàsquet dels Nets amb en Kousuke, i com que jo tenia una mica de feina, i a part crec que amb una dosi de dribblings i músiques horteres ja en tinc més que suficient, li he dit que jo em quedaria pel departament fins més tard, i que després ja aniria a comprar i cap a casa. Com que sembla que aquesta gent si no compren les coses a última hora per eBay no estan contents, encara que al final els costi el mateix o més que si les haguessin comprades de bon principi per les vies normals, al final s'han quedat sense entrades. Total, que m'han dit si volia anar a menjar aletes de pollastre a la cerveseria de l'Avinguda B, però tampoc no tenia moltes ganes d'inflar-me de pollastre a les 7 de la tarda (horari de sopar japonès) així que al final han marxat i jo m'he quedat a pencar una estona més.

Al final, a quarts de 7 m'he posat a parlar amb en Yusuke, el meu company de despatx al que ja veig força clar que trobaré a faltar força quan torni d'aquí (possiblement de la poca gent amb qui em passi), m'ha ensenyat algunes fotos del seu poble al Japó, jo algunes de les mítiques d'Escòcia... i ja se m'han fet dos quarts de 8, i entre que he enviat un mail al meu director a Barcelona i he arreglat un bug que he descobert a última hora al meu codi ja era un quart de 9. Total, que no arribava al supermercat per molt que ho volgués, i en comptes de marxar cap a casa he caminat una mica Broadway amunt i m'he acostat a Strand Books, una llibreria de segona mà que hi ha a Broadway amb la 12a i que havia vist algun cop al passar.

En acostar-m'hi he vist que a la porta hi havia uns quants mobles amb llibres d'ocasió per un dòlar. També hi havia un cartell que presumia d'estar enganxat a la tenda de llibres de segona mà més gran del món. 18 milles de llibres! Si era veritat, això eren 30 kilòmetres, però no sabia si voldrien dir llom contra llom o posats plans un rere l'altre... He començat a mirar entre els prestatges, i al costat de tot de novel·les amb autors que no havia sentit mai, títols que anaven saltant del que deurien ser intrigues polítiques i de teoria de la conspiració a novel·letes roses de fulletó, algun volum aïllat de col·leccions de divulgació, i en general tot un mar de literatura de dubtosa qualitat... he trobat el que menys m'esperava: unes obres completes de Lewis Carroll! Es veia un llibre força atrotinat, edició del 1976... Però les obres completes de Lewis Carroll, amb els dibuixos típics d'Alicia en el País de les Maravelles, el Barreter Boig (que després seria l'emblema de la casa de discos Charisma) i aquella Llagosta mirant-se al mirall sobre els mítics versos de As the duck with his eyelids, so he with his nose (és una llarga història). Total, que una cosa com aquella l'havia de comprar, i més per un dòlar! I he entrat a la llibreria amb el llibre sota el braç, i ha estat la meva perdició. Perquè no sé si és la més gran del món, però si no ho és, no vull imaginar com deuen ser les que la superen..

Perquè no són només els quatre pisos de superfície que té la llibreria: és la densitat. I també el cert aire que les coses se segueixen fent tal com sempre s'han fet... Cal dir que no hi ha només llibres de segona mà: també hi ha restes de sèrie, llibres amb les tapes fetes malbé, o el que m'ha semblat que eren llibres de prova abans de les edicions definitives, suposo que amb errades tipogràfiques i tal... Però tots els llibres estaven col·locats en estanteries de metall, sense cap mena de floritura, de 5 o 6 fileres d'alt i separades l'una de l'altra per l'espai just perquè una persona pogués caminar entre elles, apartar-se quan es creués amb algú més o col·locar alguna de les escales de mà que hi havia recolzades per arribar als llibres de més amunt. Les seccions estaven indicades amb cartells escrits a mà en fulls normals, i enganxats amb cel·lo als mobles. Fins i tot en alguns i en alguns casos les seccions estaven indicades amb cartolines encaixades entre dos llibres. Això sí, tot estava classificat, i a cada secció tot en perfecte ordre alfabètic d'autors.

Evidentment, des del moment en què he entrat allà he sabut que acabaria comprant alguna altra cosa, i després de donar unes quantes voltes entre els estants de ficció, i de fullejar la primera novel·la de Nabokov, o un recull de comptes de Franz Kafka, he acabat carregat amb Baudolino d'Umberto Eco (després de llegir el Pèndol de Foucault em vaig quedar amb ganes de més, per més que la crítica afusellés el Baudolino de mala manera, i que la meva àvia hagués de sacsejar el següent, La Misteriosa Flama de la Reina Lloana, en acabar-lo, per si un cas al llibre hi havia efectivament alguna cosa i la podia fer sortir...); Kafka a la Vora d'en Haruki Murakami (autor que vària gent de classe de japonès m'havia recomanat); i Més Enllà del Planeta Silenciós, el primer llibre d'una trilogia de ciència-ficció d'en C.S. Lewis, el de les Cròniques de Nàrnia.

Carregat amb els quatre llibres he baixat al soterrani, i he estat passejant entre la secció de ciències. M'ha fet molta gràcia trobar tot de llibres de mates, física i química antics, i fins i tot algunes Lecture Notes de l'Springer-Verlag (una editorial força famosa). Al final, al passar per la secció de lingüística he acabat agafant un llibre de divulgació sobre l'origen del nostre Alfabet...

Arribat aquest moment, entre que ja eren dos quarts de deu, que la resta de plantes eren més aviat de llibres d'antic, i que tenia igualment por de trobar-me alguna altra secció i carregar amb tres toms més, he decidit marxar. En total, 5 llibres, que amb les taxes i tal han acabat essent 33 dòlars, no sé, suposo que està bé... Espero haver fet prou càrrega de lectura per al mes i mig que em queda, de fet en aquest primer mes i mig he llegit tres llibres, però cal tenir en compte que els primers dies no tenia lectura, i també que la setmana que va estar la Laura no vaig llegir res...

De moment, al metro he decidit començar pel llibre que la caixera m'hagués deixat a dalt de tot de la bossa, i l'atzar, o més aviat el sentit comú, ha fet que fos el més prim de tots: Més Enllà del Planeta Silenciós. L'únic problema ha estat que després d'estar mirant entre les estanteries gairebé una hora, estava tan cansat que amb prou feines he pogut llegir les tres primeres planes del llibre...

14 de maig 2007

Break of Reality

Després de la festa d'ahir, avui ha estat un dia de ressaca... Però més ressaca moral que física, perquè vaig beure tres cerveses en tota la nit, i afortunadament aquesta quantitat d'alcohol encara no em produeix ressaca. Però vaig arribar tard, i havia quedat aquest matí amb en Xavi, l'Ariadna i en Lluís que ells anirien a Central Park a les 11, i que jo els avisés quan arribés allà. Total, que ja a les 10 m'he despertat perquè m'ha trucat la Laura, i quan he acabat de parlar amb ella tenia encara força son, i he dit: va, m'estiro un moment més i em llevo. I el moment han estat 3 hores, quan m'he despertat he vist que ja era la una, i m'he llevat de cop. Però entre que m'he dutxat, he menjat un entrepà i que he estat més d'una hora al mitja al metro (incloent vint minuts esperant un tren que llavors he descobert que els caps de setmana no passa), he arribat a Central Park a gairebé dos quarts de quatre. He intentat parlar amb ells, però crec que se'ls havia acabat la bateria al mòbil, perquè no em responien els SMS i al trucar Movistar m'informava que el teléfono al que llama está apagado o fuera de cobertura en este momento. Total, que els he enviat un altre SMS dient que si abans de marxar tenien un moment i els deia adéu al menys en condicions, que m'ho diguessin. I m'he posat a esperar-los donant voltes per la part sud de Central Park. Al final no n'he sabut res d'ells, i sentint-me força culpable per haver-la liat al quedar-me clapat, a les 6 i mitja ja m'he anat cap a casa...

De totes maneres, mentre estava buscant-los, davant del llac de les barques de Central Park, m'he posat a llegir. M'he acabat el llibre de Juego de Tronos (una hora i mitja al metro dóna per a molt), i he començat el que em vaig comprar en japonès, però clarament he vist que no és llibre per a endur-me al metro: entre que necessito el diccionari a cada frase, i que entendre el japonés em requereix un esforç força esgotador, crec que tornaré a la literatura en llengües que entengui... Sembla que és millor...

En tot cas, mentre intentava llegir el conte i em deprimia una mica més pel meu japonès, m'ha arribat un so de tambors. Normalment a mi els grups de percussió d'aquests que hi ha als parcs no em diuen gaire, se'm fan molt repetitius i al cap de 2 minuts n'estic saturat (tot i això, he de dir que fa molts anys vaig anar amb mon pare al Palau de la Música a veure un grup de Percussió, i va ser un concert boníssim, però clar, és un altre tema...). De totes maneres, al costat del so de tambors, m'he adonat que hi havia so de violoncel, i m'he aixecat i m'he acostat un arc de persones que envoltaven el grup en qüestió. Eren tres músics amb un violoncel i un amb un djambé, que era el tambor que jo havia sentit de bones a primeres. Com a idea de grup m'ha semblat força original: el toc més aviat clàssic que dóna el violoncel amb el rotllo més ètnic que té el djambé. Tot i això els violoncels estaven tocats bastant a lo Rock, amb melodies amb un tint fosc i fins i tot una mica gòtic. Anaven repartint-se entre els tres tasques més rítmiques, més de base melòdica, i més de solista. Tot amb la base del djambé, que per un cop no se m'ha fet gens pesat. I el millor de tot era que de tant en tant s'aixecaven, i es posaven a fer riffs de violoncel dempeus. Quins flipats! Però ho feien bé!

Quan ha acabat la primera cançó, un dels violoncel·listes s'ha aixecat i ha dit el nom del grup: Break of Reality. I que tenien CDs a la venta per a qui en volgués algun (que curiós, com en Mike Stern). Han dit que tocarien un parell de peces més, m'hi he quedat, ja assegut a terra. Quan han acabat han repetit el nom del grup i que hi havia CDs, i que tocarien un parell de peces més, i jo m'hi he quedat... I així fins 3 cops, que llavors sí que finalment han plegat.

I he pensat: què coi! Els compro el CD! I he anat allà, l'he comprat, m'han dit que si volia em podia apuntar a la llista de correu perquè m'informessin quan hi hagués concerts a la meva zona, i els he dit: suposo que no actuareu per Barcelona, no? I clar, han rigut, però de seguida han recuperat la compostura i han dit: qui sap? Potser d'aquí a uns anys...

Només com a curiositat, dir que quan han acabat, m'he adonat que uns metres més enllà hi havia un personatge tot estrany vestit amb plomes i cadenes, i que anava fent àries amb veu de tenor (per no dir de soprano) i torturant un pobre violí mentre girava sobre ell mateix. Suposadament, es deia Thoth. Curiositats de Central Park...

Total, que ara tinc el doble CD de Break of Reality a les mans, o més ben dit al reproductor del PC mentre escric això. M'he sentit bé comprant-lo, he pensat que per algú a qui li agrada la música, i que s'anima a composar i a actuar, veure que la gent et dóna suport t'ha de donar energies per a seguir per aquest camí. I l'estil de música és força diferent però m'agrada. I ja de pas, segur que portar CDs de grups que s'obren pas a l'escena de Nova York queda molt bé a les reunions de gafapastes... Per si un cas algun dia em conviden a alguna, mai se sap...

Jazz

El Jazz és des de fa molt de temps una espècie d'assignatura pendent per a mi. De tant en tant en sento, m'agrada sentir-lo... però encara no entenc el seu llenguatge musical, i em perdo, em costa identificar els temes, els motius, els recursos... i al final totes les cançons de Jazz em semblen iguals... I penso que un dia d'aquests m'he de posar a sentir-ne alguna cosa, per anar coneixent, i acostumar-m'hi, però el panorama és tan gran que no sé per on començar, i al final mai no m'hi poso. He sentit algunes coses de Jazz-fusió, que manté prou de Rock com perquè em resulti familiar i se'm quedin les cançons al cap, però de Jazz en si, poca cosa.

Per això, quan el Xavi Carreras, un antic company de la UPC que ara està fent un postdoctorat al MIT de Boston, em va dir que venia a Nova York aquest cap de setmana amb la seva xicota i un amic, i que anaven a veure un espectacle de 4 músics que havien estat en bandes d'en Miles Davis (un dels grans del Jazz, i a més a més un tio molt experimental, que va acabar tirant molt cap a la fusió, pel que em sembla recordar), li vaig dir que m'apuntava amb ells! Al cap i a la fi, si havia d'entrar en el Jazz, quina millor manera que de la mà d'aquells que havíen tocat amb el millor.

Ens vam trobar davant del lloc, Iridium Jazz Club, a Broadway amb la 51, gairebé una hora i mitja abans de l'actuació, pensant en anar a prendre una cervesa abans, però al final res, de seguida vam haver d'entrar perquè si no ens haurien donat una taula que no hauríem vist res, en un moment el local es va omplir. Era un soterrani fosc, amb tot de taules i en què quan vam arribar un home negre encorbatat cantava versions del Frank Sinatra i similars acompanyat d'un home que en la meva opinió s'assemblava a John Major (l'antic primer ministre anglès, sempre tothom em recorda algú, ho sé...) al piano. I amb silenci absolut: com que feia temps que no ens vèiem, vam començar a parlar amb el Xavi, i a explicar-nos què tal, i ens van venir els cambrers a demanar-nos silenci mentre durés l'actuació. Tot un rècord: aconseguir que et cridin l'atenció en un bar quan encara no fa 5 minuts que hi ets.

Quan va acabar la ronda de cançons, i després que l'home del piano intentés fer un parell de comentaris graciosos i preguntes al públic amb més bona intenció que autèntica traça, va haver-hi mitja hora de pausa, en què finalment vam aprofitar per xerrar, i després ja van pujar a l'escenari 4 Generations of Miles Davis, i va començar l'autèntic espectacle.

I bé, he de dir que, a pesar d'intentar-ho amb els millors... encara no he aconseguit entendre el Jazz. Realment els 4 músics que hi havia sobre la tarima eren bons, molt bons, i tota l'actuació em va agradar. Però a mi em segueix costant entrar en el ritme de: introducció del tema, solo d'improvisació de cadascun dels instruments, represa i conclusió. Tot i això, he de dir que el guitarra em va encantar. Mike Stern. Jo no havia vist mai guitarres en grups de Jazz, al costat dels saxòfons i els contrabaixos, però l'home aquest ja va entrar en el grup d'en Miles Davies als 80, quan aquest va començar a introduir més elements Rock. I de fet la guitarra que portava era una guitarra elèctrica de Rock. Però crec que havia ajustat l'amplificador perquè tingués un petit eco, i el so que treia era com el so que es troba en alguns moments del Rock Progressiu dels 70 (per exemple, els 5 minuts de Dave Gilmour fent sons de gavina a Echoes). Però en comptes de fer del so aquest una espècie d'intermedi oníric per a cançons psicodèliques, l'integrava dins un grup de Jazz, i sonava bé! Com he dit, la resta de músics també donaven mostres de genialitat aquí i allà, i tohom estava entusiasmat, però personalment jo em vaig quedar amb en Mike Stern. Potser perquè era el més Rock, i és com quan vas de viatge a llocs estranys, que t'agrada trobar-te coses que et recorden a casa...

Després del concert, que a mi em va semblar força curt, només 1 hora, els membres del grup es van posar a passejar per entre les taules. En Xavi es va anar a fer una foto amb el bateria, en Jimmy Cobb (a qui va haver d'explicar que era un ídol per a ell, que ell també estava aprenent a tocar la bateria... i deixar que es posés també la seva dona perquè accedís a fer-se la foto), i a la taula del nostre costat es va posar en Mike Stern a vendre CDs dels seus treballs en solitari, per a signar-los. Curiòs, veure algú tan gran com ell, i que fa tant de temps que volta pel món de la música, venent els seus CDs després d'una actuació com un grup que acaba de començar i es vol donar a conéixer...

De seguida ens van fer fora del local, perquè havíem de fer lloc al segon torn de públic, i després de prendre alguna cosa suposadament lleugera (i que va acabar sent una hamburguesa amb formatge, bacon i patates fregides estil americà), vam anar cap a Brooklyn a The Sugar Factory, un local on feien The Annual Tribute to the Genius of Steve Wonder (Part IX). És a dir, un homenatge a l'Stevie Wonder, i suposo que el novè que li fan. M'hi vaig apuntar perquè a part que així tenia més estona per a estar amb ells, ja porto un mes i mig a Nova York i encara no havia sortit cap dia de nit, ja tocava! Vam arribar al lloc molls del que havia començat sent una plugim i s'havia convertit en un aiguat pel camí, però com que ja teníem les entrades (que riu-te'n del Razz, 20$) no vam haver d'esperar gaire i vam entrar.

El local era una antiga fàbrica de sucre reconvertida i era enorme. De seguida vam pujar al pis de dalt, que era on estaven els disc joqueis, entre ells en D.J. Spinna, que per algun motiu en Xavi el coneixia i era la raó perquè havíem anat allà. Hi havia bastanta gent, i en va anar venint més, i durant la primera hora o així van estar posant temes que no eren molt ballables, o no els coneixien, o en feien remescles que per moments perdien tot el ritme i veiem com tot el personal s'apagava. Tot el personal que, dit de passada, era negre en un 75 per cent, o alguna cosa així, encara que essent l'homenatge a Stevie Wonder, era d'esperar. Finalment, agobiats de calor, i jo d'haver de ballar fent equilibris entre dues parelles, vam baixar a la planta baixa, cosa que va coincidir amb un canvi de música, i entre que teníem més espai i que la música era millor, vam estar una estona que jo m'ho vaig passar molt bé. A més a més, hi havia una pantalla en què posaven uns vídeos d'un programa de TV dels 70, Soul Train, en què tocaven artistes de Soul mentre tota una colla de negres vestits amb roba setentera ballaven com a desesperats. Quines pintes! Per acabar-ho d'adobar, el programa tenia subtítols en japonès... Era realment divertit de veure.

De totes maneres, quan feia 3 hores que estàvem allà ja estàvem força cansats, eren les 3 (sí, aquí a Nova York és possible entrar a un lloc a les 12, i ja estan de festa) i vam decidir marxar. I com que no totes les línies de metro funcionen durant les nits, vaig acabar agafant quatre trens diferents per arribar a casa, i me'n vaig anar a dormir que eren dos quarts de cinc. Però amb dues marques més a la llista de coses a fer a Nova York: Sentir Jazz.. fet! Sortir per la nit... fet!

Aviat només em quedarà anar a córrer a Central Park! Encara que potser també fer alguna cosa de bo a la feina estaria bé, no?

10 de maig 2007

Graduation Day

L'altre dia em vaig confondre i vaig pujar al metro que no era. O més ben dit, vaig pujar a un metro que als cartells de dins deia que era el que era, als de fora deia que era el que no era, i al final va resultar ser el que no era... En tot cas, vaig baixar en parada diferent de la que baixo normalment, i vaig creuar tot Washington Square, que és la plaça que queda enmig dels edificis de la New York University. I em va fer gràcia, perquè estaven muntant-hi un escenari, i als fanals de la plaça hi havia tot de banderoles dient: New York University Graduation Day. Dia de la graduació? Per acabar d'aclarir-me les coses, hi havia un dibuix tot maco d'un birret. Sí, dia de la graduació. Els estudiants de la Universitat ja acabaven el curs, i es graduaven, i ja serien llicenciats, diplomats, arquitectes, enginyers... o els equivalents en aquest sistema, perquè quan em toca traduir el currículum mai no sé si sóc un engineer, un bachelor, un master, o un cavaller Jedi (això sí que sé que no, però no em digueu que no molaria que et donessin aquest títol al sortir de la FIB).

Total, que avui era l'esmentat dia de la graduació i, evidentment, no m'he passat per la plaça a veure com els anaven cridant un per un, i sortien tots amb la toga i els donaven el títol enrotllat, de fet ni tan sols sé si ha estat així... Però a última hora m'han donat una invitació pel Grad Alley: havien tallat un dels carrers que queden entre les facultats, i hi havia parades de menjar i beguda, música i, a les 8, focs d'artifici. I el més important: la teca era gratis. Així que m'he esperat fins dos quarts de 8, he convençut el company del despatx perquè també es vingués, i hem anat cap allà.

No sé, he de dir que la Festa FIB (al menys les que (no) recordo jo) és bastant més desfasada que allò, no us penseu. Entre altres coses, perquè m'ha resultat difícil trobar cap mena de beguda que no fos Pepsi o Ginger Ale (sense cafeïna). Però hi havia música tralla, i un speaker que tenia la veu com King Africa. I tothom portava una espècie de corones d'escuma al cap. Amb la Laura les havíem vistes, que les portaven els turistes per a imitar l'Estàtua de la Llibertat, però aquestes eren de color lila i deien Grad Alley. I tothom anava amb allò, i amb les invitacions penjades del coll, perquè eren com un plàstic d'una mica menys d'un pam de llarg i mig d'ample, amb un cordill lila. Perquè hi ha tantes coses pensades perquè te les pengis del coll? La targeta de la Universitat també em venia amb un cordill, evidentment el primer que vaig fer va ser desmuntar-ho i guardar-me la targeta a la bossa, que és on ha d'estar excepte quan fa falta que l'ensenyis... Bé, doncs sembla que aquesta és una opinió minoritària, tothom anava amb la corona lila al cap i la invitació al coll. I això que molta gent anava arreglada, que havia estat el dia de la graduació!

I bé, al final he estat una estona allà, he agafat un parell d'entrepans i un parell de llaunes de beguda, i he vist els petards. Això sí que ha valgut la pena, han estat senzills però prou macos. A veure quan la UPC aprèn i ens fa aquest tipus de coses. El que no cal és que al final faci que la gent comenci a corejar les sigles de la Universitat. No és que N! Y! U! sigui gran cosa, però imaginar-me la plaça de Telecos cridant U! P! C! fa molta por... Amb els petards s'ha donat la festa per acabada, i ningú no s'ha quedat a muntar merder... Tothom ha començat a marxar cap als autobusos i el metro, molt ordenadament i de seguida. Només quedava alguna gent que feia cua per acabar el menjar de les parades, o que es parava perquè els donessin uns pots de cotó de sucre que havien sobrat (a mi me n'han donat, m'ha fet il·lusió, no ho he tastat mai!).

El que sí que m'ha fet enveja (sana) és que aquesta nit l'Empire State Building estarà il·luminat de colors lila i blanc, els colors de la Universitat, en honor als recent graduats. Per a quan l'Edifici Agbar amb l'emblema dels 9 punts? A més a més, amb la forma que té, seria el símbol perfecte per a la FIB...

09 de maig 2007

Ascensors

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona per a qui saludar representa molt. És com el concepte central al voltant de què gira la meva relació amb qui m'envolta. A la mínima que crec que la situació és més propera que creuar-te amb algú al carrer, saludo. Dic Hola, i espero una resposta similar, res més. No demano a ningú que m'expliqui la seva vida, ni explicaré la meva, però sí que m'agrada que la gent em respongui al salut, i a ser possible en una veu que arribi al llindar de l'audició... No m'importa ser jo qui saludi primer, però quan saludo i no em responen em poso de mala llet. Molta. I és molt fàcil que salti amb un moc, del pal: No m'has sentit? No existeixo per a tu? Doncs a veure si també m'ignores si te'n deixo anar alguna... Suposo que es podria discutir molt sobre l'educació i, sobretot, la sensatesa d'aquest comportament, però és el que em surt...

Jo saludo quan em trobo amb algú a la muntanya, saludo quan estic al portal d'una casa, saludo quan vaig per dins l'edifici del departament... i saludo als ascensors. És un lloc estret, en què realment mires a la resta de la gent a la cara encara que no vulguis, i si et mous una mica pots dir quina marca de desodorant porten.

Per això, quan el primer dia que vaig arribar a la universitat, ja fa més d'un mes, vaig pujar a l'ascensor i hi havia un parell de persones més, vaig dir Hi en entrar, i vaig dir Bye en sortir. Com podeu suposar, ningú no em va dir res. Vaig pensar que m'havia trobat amb un parell de rancis, i el següent cop vaig tornar a dir-ho. Res. La gent realment feia contorsionisme per a no mirar-me als ulls, i entrava i sortia de l'ascensor en complet silenci. Després d'uns quants dies, vaig donar-me per vençut, i vaig deixar de saludar.

Però com sempre, jo tenia un pla B. Podia ser que no saludessin perquè si, però sempre hi ha ocasions en què per les circumstàncies hi ha comunicació, i esperes que ja que s'ha trencat una mica el glaç, en sortir de l'ascensor hi hagi un simple Adéu. Coses com: estàs davant dels botons, i preguntes: a quin pis? Et responen, i quan arriben al seu pis... marxen sense dir res... O t'apartes perquè algú hi càpiga millor... i en molts casos ni tan sols et donen les gràcies, ja no et dic acomiadar-se. Fins i tot hi ha vegades en què fas un comentari que a la teva opinió és una mica simpàtic, i treus a lluir el teu somriure. I res. Com l'altre dia que va entrar una noia amb el braç embenat, i en sortir li vaig dir: Que et milloris. En aquest cas em va semblar que la noia movia els llavis, però si va arribar a emetre algun so, us asseguro que no el vaig sentir.

I m'és particularment curiós, perquè en canvi, al Metro i al carrer et trobes amb moltíssima gent que et veu estranger, i t'intenten ajudar, i et comencen a parlar, i els encanta preguntar-te d'on ets. L'altre dia anàvem amb la Laura i ens van preguntar si érem alemanys, però obviant la mala punteria, la intenció hi és!

No sé, potser és només a la universitat... De fet, ja passat l'ascensor, fins i tot dins la planta, on tothom és del mateix departament, et vas creuant amb la gent i ningú no et saluda si no el coneixes prèviament. Realment, si aquest és l'ambient universitari de Nova York...

Quina colla d'estirats!!!

07 de maig 2007

Kinokuniya

Nova York és una ciutat sorprenent. Realment. Exemple: vas a treballar al departament un diumenge per a recuperar la setmana de vacances que t'has pegat amb la teva xicota, i et trobes amb el teu company de despatx que també hi és, i no només ell, sinó també tot de gent assajant presentacions a la sala de reunions i altra gent que sembla indiferent al fet que sigui cap de setmana, any nou xinès o pasqua jueva...

De totes maneres, m'he alegrat de trobar-me en Yusuke, i com que feia una setmana que no ens veiem hem acabat passant més d'una hora i mitja xerrant... Entre això i respondre mails que tenia pendents he d'admetre que tampoc no és que hagi pencat molt avui, però què coi! La Universitat també és vida social!

A tot això, a les sis en Yusuke m'ha dit que marxava a una llibreria japonesa, i si volia anar amb ell. I de bones a primeres he pensat en quedar-me una estona més, perquè volia acabar un codi que tenia a mitges, però he mirat el codi a la pantalla, he mirat en Yusuke que posava les seves coses a la bossa, he tornat a mirar la pantalla, he mirat al sostre i m'hi he imaginat llibres en japonès... I com es pot suposar, li he dit que anava amb ell.

Hem agafat el Metro i he seguit en Yusuke mentre anava obrint portes per les galeries subterrànies de sota el Rockefeller Center, i finalment hem sortit al carrer, l'hem creuat, i allà estava: uns kanji que deien Kinokuniya Shoten: Llibreria Kinokuniya. Hem entrat i he flipat. No puc dir una altra cosa.

Perquè aquella llibreria japonesa era més gran que moltes llibreries normals de Barcelona. Hi havia fileres i fileres de llibres, jo crec que deuria ser fins i tot més gran que la secció de llibres d'una Fnac de Barcelona, i és una llibreria japonesa a Nova York! En Yusuke m'ha dit que estava organitzada de la mateixa manera que les llibreries de Tokyo, i que de fet, era més gran que moltes llibreries estàndard de Tokyo...

He estat donant unes quantes voltes per la llibreria, tot just passant la vista per sobre els títols. Tinc el problema que quan veig textos en japonès intento entendre què diuen, en la major part dels casos no puc fer-ho, i al cap de l'estona acabo realment esgotat. Així que anava mirant els noms de les seccions, i al final he acabat a la secció de llibres per a escolars, fins i tot hi havia coses que semblaven llibres de text japonesos. M'ha fet molta gràcia trobar en aquella secció llibres del Doraemon, del pal Aprèn Història del Japó amb en Doraemon, El Mapa del Món d'en Doraemon, etc... De fet, he estat temptat de comprar-me el Aprén els 1006 Kanjis amb en Doraemon, però finalment he aconseguit resistir-me!

Al cap de l'estona, he vist que a la planta de dalt hi havia la secció de llibres de japonès per a estrangers, i hi he trobat els llibres de gramàtica que moltes vegades m'havia mirat a la Llibreria Alibri de Barcelona, i que valien 70 o 90 euros, per 30 o 40 dòlars... Els 2 volums del Basic Kanji Book per menys del preu d'un únic volum a Barcelona, sigh... Realment tant més lluny està Barcelona del Japó respecte a Nova York?

Suposo que el concepte clau és comunitat japonesa. Realment n'hi ha molta. Tenen els seus supermercats, tendes, llibreries... De fet, hi ha dos diaris gratuïts japonesos, rotllo 20 minutos, que pots trobar en aquests llocs. Perquè una publicació així sigui rentable, el public potencial ha de ser gran. Encara que clar, suposo que en una ciutat de 8 milions d'habitants, i amb tanta diversitat cultural com Nova York, qualsevol grup cultural és gran...

Al final m'he acabat comprant un llibre per a nens, Tanoshii Mumin Ikka (Una Divertida Família de Mumins), que m'havia comentat pel matí en Yusuke que li agradava molt quan era petit. De fet, és el primer d'una sèrie de llibres Finesos, sobre uns personatges que es diuen Mumins i que són com uns trolls. A mi personalment m'han agradat els dibuixos, per a ser trolls semblen força catxondos... De totes maneres, era dels pocs llibres en què he pogut entendre gairebé totes les paraules de les dues primeres frases, així que tampoc no tenia gaire el·lecció.

Però he d'admetre que feia molt de temps que volia tenir un llibre japonès. Sempre m'ha agradat el format dels seus llibres de butxaca: la forma, la mida, els marges... Friki que és un!

06 de maig 2007

NBA

Bé, com he comentat al post anterior, una de les coses que vam fer amb la Laura va ser anar a veure un partit de la NBA. Ja ho havíem estat parlant abans de marxar, i la nostra intenció era més aviat anar a veure els New York Knicks. Problema: quan vaig arribar aquí, em vaig trobar que per les dates que vindria la Laura la temporada regular ja s'hauria acabat, estarien de play-offs, i els Knicks no estaven en el seu millor moment i el 18 d'Abril semblava que s'anirien de vacances anticipades. Per altra banda, també sembla que les entrades pels Knicks són vistes i no vistes... Així que o buscàvem una altra opció o ens quedàvem sense veure el suposadament millor bàsquet del món.

I l'opció va ser buscar entrades per als New Jersey Nets, que sí que s'havien classificat pels play-offs, estan a prop de Nova York, tot just a l'altra banda del riu, i a més a més em van comentar que no mouen tanta massa com els Knicks i les entrades són fàcils d'aconseguir... Total, el diumenge passat vam passar per la tenda de la NBA a la 5a Avinguda, i vam preguntar per les entrades. Ens van dir que hi havia partit aquella nit, però que si volíem dues entrades barates (menys de 30 dòlars per entrada) no ens les podien donar juntes... Evidentment, no anàvem a veure el partit un a cada banda del Continental Arena, així que vam dir que tan era, i ens vam posar a esperar els resultats dels partits dels play-offs. Els Nets van guanyar aquella nit, i si guanyaven el partit del dimarts a Toronto contra els Raptors l'eliminatòria s'acabava i ens quedàvem sense partit. Si perdien, hi havia un sisè partit a Nova Jersey el divendres. Així que el dimarts ja ens tens robant la connexió al veí per la nit per a saber com anava el partit, i mentalment animant els Raptors perquè guanyessin el cinquè partit.

Al final va ser així, i el dimecres a primera hora vam tornar a la tenda NBA per a comprar les entrades. Algunes no molt cares, si us plau. 50 dòlars us van bé? Um... Quina era la part que no havia entés? Al final vam trobar-ne unes per 10 dòlars, eren les més barates, a dalt de tot del pavelló, però és que el següent preu eren 25 i estaven pràcticament al costat. Així que pagar més del doble per a veure igual de lluny, doncs passàvem...

I bé el dijous, amb les entrades a la butxaca, vam anar cap a l'estació d'autobusos, després d'unes quantes voltes vam aconseguir trobar el que anava al pavelló (com tot en aquest país, l'estació de busos és enorme), i vam arribar amb tres quarts d'hora de temps a les portes del pavelló. I ens vam trobar amb la sorpresa que l'hora marcada a les entrades era la d'obertura de portes, no la de principi del partit, així que vam poder gaudir d'una hora i tres quarts en un pavelló en mig literalment del no res...

La última mitja hora va començar a sortir gent al camp. En un moment ens van demanar posar-nos dempeus per a sentir els himnes canadenc i americà (tocat per no sé quina banda militar i amb uns quants soldadets que portaven una bandereta de marres... què coi hi pinten uns militars en un camp de bàsquet?). Òbviament tothom va fer-ho, nosaltres dos ens hi vam negar (normalment no m'aixeco ni pel meu, vaig a fer-ho per l'himne ianqui... pfff). Llavors va començar un espectacle de les cheerleaders, amb flames i acrobàcies... Sorpresa positiva, pensava que les cheerleaders eren quatre noies d'institut amb cues i faldilletes que ballaven amb pom-pom; i resulta que aquí es foten unes coreografies brutals, ballen sincronitzades al segon, i encadenen series de mortals com si res... Finalment, van començar a esclatar petards, a caure confeti del sostre, i els jugadors dels Nets van sortir, amb un focus que els seguia des dels vestidors fins al centre de la pista, mentre megafonia i públic corejaven els noms.

I bé, després de tot això, algú es deuria adonar que allò se suposava que era un partit de bàsquet, i van decidir jugar...




En sí, el bàsquet que vaig veure... A veure, hi havia jugades espectaculars, però em vaig quedar amb la sensació que tot era una mica de cara a la galeria. Cal perdre la pilota perquè intentes fer un alley-hop quan estàs per sota al marcador, a la meitat del tercer quart? De totes maneres, defenent com defenen no m'estranya que surtin jugades espectaculars. Avisar les pantalles? Um... Què és això? Per altra banda, els Nets sobretot, eren bastant de jugades individuals: estem perdent de 5 punts... què fem? Doncs en Jason Kidd agafa la pilota, pega quatre corregudes i fot 2 punts, a la següent jugada se la passa a en Vince Carter que fot un triple, i ja està: empatats. Eeeooo! Que sou cinc al camp! També podeu posar una màquina de Su Turno, i us repartiu els atacs...

Per altra banda, tot l'entorn era una mica hortera, amb les pantalles lluminoses dient: ara aplaudiu, ara feu soroll, ara digueu D-Fense... Cal posar una música diferent per megafonia a cada atac?

Però sobre tot, la meva gran pregunta: cal fer temps morts cada 4 minuts? Cal fer-ne 5 durant el darrer minut del partit? Era un temps mort a cada atac! I a més a més no cal que la pilota surti fora perquè el concedeixin, de manera que l'equip rival recollia el rebot, anava a sortir al contra-atac... i temps mort! En la meva (humil) opinió, això desvirtua el joc... Però bé, si el que els agrada als americans és el beisbol i el futbol americà, era evident que havien de fer alguna cosa perquè el bàsquet no fos continu, no fos cas que els agafés un infart...

De totes maneres, va haver-hi moments espectaculars, i cal admetre que en Kidd i en Carter juguen una estona... Em va fer gràcia veure en Calderón allà de roig, i em van acabar caient més simpàtics els Raptors (possiblement pel fet que tenen dos espanyols a la plantilla). De totes maneres, al final els Nets van guanyar per un punt, així que els Raptors cap a casa (Al Canadà! Al Canadà!), i els Nets a les semifinals de conferència.

I la Laura i jo? Cap a Manhattan i crec que quan tornem a Barcelona, a veure el Barça al Palau Blaugrana. Allà segurament no ens quedarem mig adormits als seients...

Laura

Bé, com es pot deduir del fet que no he actualitzat el blog des de dissabte passat, i que avui ho torno a fer, durant aquest temps la Laura ha vingut i m'ha fet una visita. I... no sé, hem fet força coses, i hem anat a llocs a què ja havia anat, i a altres que no: vam recórrer Central Park de dalt a baix, vam pujar a l'Empire State Building, vam veure Spiderman 3 el dia de l'estrena, vam comprar entrades per a un partit de la NBA, vam intentar 2 cops anar a l'Estàtua de la Llibertat i al final ens vam quedar amb les ganes, ens vam atipar de Nachos al Hard Rock Café de Times Square...

Però a pesar de tot el que hem fet, em falten paraules per a escriure, i per a expressar el més important, el que fa sospirar en pensar que després d'aquests vuit dies, ens toca tornar al parlar per telèfon i al comptar els dies, fins que d'aquí a una mica més d'un mes i mig ens tornem a veure...

Un petó. Et trobo a faltar (sí, ja).