Jazz

El Jazz és des de fa molt de temps una espècie d'assignatura pendent per a mi. De tant en tant en sento, m'agrada sentir-lo... però encara no entenc el seu llenguatge musical, i em perdo, em costa identificar els temes, els motius, els recursos... i al final totes les cançons de Jazz em semblen iguals... I penso que un dia d'aquests m'he de posar a sentir-ne alguna cosa, per anar coneixent, i acostumar-m'hi, però el panorama és tan gran que no sé per on començar, i al final mai no m'hi poso. He sentit algunes coses de Jazz-fusió, que manté prou de Rock com perquè em resulti familiar i se'm quedin les cançons al cap, però de Jazz en si, poca cosa.

Per això, quan el Xavi Carreras, un antic company de la UPC que ara està fent un postdoctorat al MIT de Boston, em va dir que venia a Nova York aquest cap de setmana amb la seva xicota i un amic, i que anaven a veure un espectacle de 4 músics que havien estat en bandes d'en Miles Davis (un dels grans del Jazz, i a més a més un tio molt experimental, que va acabar tirant molt cap a la fusió, pel que em sembla recordar), li vaig dir que m'apuntava amb ells! Al cap i a la fi, si havia d'entrar en el Jazz, quina millor manera que de la mà d'aquells que havíen tocat amb el millor.

Ens vam trobar davant del lloc, Iridium Jazz Club, a Broadway amb la 51, gairebé una hora i mitja abans de l'actuació, pensant en anar a prendre una cervesa abans, però al final res, de seguida vam haver d'entrar perquè si no ens haurien donat una taula que no hauríem vist res, en un moment el local es va omplir. Era un soterrani fosc, amb tot de taules i en què quan vam arribar un home negre encorbatat cantava versions del Frank Sinatra i similars acompanyat d'un home que en la meva opinió s'assemblava a John Major (l'antic primer ministre anglès, sempre tothom em recorda algú, ho sé...) al piano. I amb silenci absolut: com que feia temps que no ens vèiem, vam començar a parlar amb el Xavi, i a explicar-nos què tal, i ens van venir els cambrers a demanar-nos silenci mentre durés l'actuació. Tot un rècord: aconseguir que et cridin l'atenció en un bar quan encara no fa 5 minuts que hi ets.

Quan va acabar la ronda de cançons, i després que l'home del piano intentés fer un parell de comentaris graciosos i preguntes al públic amb més bona intenció que autèntica traça, va haver-hi mitja hora de pausa, en què finalment vam aprofitar per xerrar, i després ja van pujar a l'escenari 4 Generations of Miles Davis, i va començar l'autèntic espectacle.

I bé, he de dir que, a pesar d'intentar-ho amb els millors... encara no he aconseguit entendre el Jazz. Realment els 4 músics que hi havia sobre la tarima eren bons, molt bons, i tota l'actuació em va agradar. Però a mi em segueix costant entrar en el ritme de: introducció del tema, solo d'improvisació de cadascun dels instruments, represa i conclusió. Tot i això, he de dir que el guitarra em va encantar. Mike Stern. Jo no havia vist mai guitarres en grups de Jazz, al costat dels saxòfons i els contrabaixos, però l'home aquest ja va entrar en el grup d'en Miles Davies als 80, quan aquest va començar a introduir més elements Rock. I de fet la guitarra que portava era una guitarra elèctrica de Rock. Però crec que havia ajustat l'amplificador perquè tingués un petit eco, i el so que treia era com el so que es troba en alguns moments del Rock Progressiu dels 70 (per exemple, els 5 minuts de Dave Gilmour fent sons de gavina a Echoes). Però en comptes de fer del so aquest una espècie d'intermedi oníric per a cançons psicodèliques, l'integrava dins un grup de Jazz, i sonava bé! Com he dit, la resta de músics també donaven mostres de genialitat aquí i allà, i tohom estava entusiasmat, però personalment jo em vaig quedar amb en Mike Stern. Potser perquè era el més Rock, i és com quan vas de viatge a llocs estranys, que t'agrada trobar-te coses que et recorden a casa...

Després del concert, que a mi em va semblar força curt, només 1 hora, els membres del grup es van posar a passejar per entre les taules. En Xavi es va anar a fer una foto amb el bateria, en Jimmy Cobb (a qui va haver d'explicar que era un ídol per a ell, que ell també estava aprenent a tocar la bateria... i deixar que es posés també la seva dona perquè accedís a fer-se la foto), i a la taula del nostre costat es va posar en Mike Stern a vendre CDs dels seus treballs en solitari, per a signar-los. Curiòs, veure algú tan gran com ell, i que fa tant de temps que volta pel món de la música, venent els seus CDs després d'una actuació com un grup que acaba de començar i es vol donar a conéixer...

De seguida ens van fer fora del local, perquè havíem de fer lloc al segon torn de públic, i després de prendre alguna cosa suposadament lleugera (i que va acabar sent una hamburguesa amb formatge, bacon i patates fregides estil americà), vam anar cap a Brooklyn a The Sugar Factory, un local on feien The Annual Tribute to the Genius of Steve Wonder (Part IX). És a dir, un homenatge a l'Stevie Wonder, i suposo que el novè que li fan. M'hi vaig apuntar perquè a part que així tenia més estona per a estar amb ells, ja porto un mes i mig a Nova York i encara no havia sortit cap dia de nit, ja tocava! Vam arribar al lloc molls del que havia començat sent una plugim i s'havia convertit en un aiguat pel camí, però com que ja teníem les entrades (que riu-te'n del Razz, 20$) no vam haver d'esperar gaire i vam entrar.

El local era una antiga fàbrica de sucre reconvertida i era enorme. De seguida vam pujar al pis de dalt, que era on estaven els disc joqueis, entre ells en D.J. Spinna, que per algun motiu en Xavi el coneixia i era la raó perquè havíem anat allà. Hi havia bastanta gent, i en va anar venint més, i durant la primera hora o així van estar posant temes que no eren molt ballables, o no els coneixien, o en feien remescles que per moments perdien tot el ritme i veiem com tot el personal s'apagava. Tot el personal que, dit de passada, era negre en un 75 per cent, o alguna cosa així, encara que essent l'homenatge a Stevie Wonder, era d'esperar. Finalment, agobiats de calor, i jo d'haver de ballar fent equilibris entre dues parelles, vam baixar a la planta baixa, cosa que va coincidir amb un canvi de música, i entre que teníem més espai i que la música era millor, vam estar una estona que jo m'ho vaig passar molt bé. A més a més, hi havia una pantalla en què posaven uns vídeos d'un programa de TV dels 70, Soul Train, en què tocaven artistes de Soul mentre tota una colla de negres vestits amb roba setentera ballaven com a desesperats. Quines pintes! Per acabar-ho d'adobar, el programa tenia subtítols en japonès... Era realment divertit de veure.

De totes maneres, quan feia 3 hores que estàvem allà ja estàvem força cansats, eren les 3 (sí, aquí a Nova York és possible entrar a un lloc a les 12, i ja estan de festa) i vam decidir marxar. I com que no totes les línies de metro funcionen durant les nits, vaig acabar agafant quatre trens diferents per arribar a casa, i me'n vaig anar a dormir que eren dos quarts de cinc. Però amb dues marques més a la llista de coses a fer a Nova York: Sentir Jazz.. fet! Sortir per la nit... fet!

Aviat només em quedarà anar a córrer a Central Park! Encara que potser també fer alguna cosa de bo a la feina estaria bé, no?