Vici de Bici

Com he dit al post anterior, avui ha arribat ma mare a Nova York. I després de les abraçades (perquè en el fons he de dir que em feia il·lusió veure-la), les típiques preocupacions de mare de estàs més prim... ja menges bé? a què tu respons amb no pot ser, perquè m'he pesat el cap de setmana passat i estic igual que a Barcelona, en arribar a casa la meva mare m'ha donat un DVD que li havia donat el meu oncle com a regal per mi. De fet, quan em va enviar un mail dient-me tinc per a tu un regal de com a mínim 180Mb, com te'l faig arribar? ja em vaig suposar que seria una cosa així... Evidentment, com que sóc un enginyer, li vaig dir que provés d'enviar-m'ho per mail, però que si em cabia al compte i li retornava el missatge, que ja muntaria una petita pàgina web al servidor de la meva màquina al departament, perquè pugés el fitxer... Per sort, el meu oncle té molt més sentit comú que jo, i va gravar un DVD i l'hi va donar a ma mare perquè me'l donés en arribar aquí.

I què era? Doncs era un vídeo que ell havia muntat escanejant fotos dels dos estius que vam fer el Camino de Santiago en bicicleta plegats, el de 1997 i el de 1998. Tot un curro! La història va ser que per aquella època sortíem molt en bici junts, al menys un cop cada setmana quan no sortíem els dos dies del cap de setmana, i ell va pensar en què allò era una bona manera de passar les vacances plegats fent una cosa que ens agradava a tots dos. Jo tenia 16 anys però estava en millor forma que mai! I ja em veieu creuant Espanya pedalant com un boig... Tot i això, el primer any no anàvem massa preparats, i al meu oncle li va agafar una tendinitis al genoll, i vam haver-ho de deixar quan vam arribar a Astorga. Però ja mentre tornàvem al tren, vam decidir que ho tornaríem a intentar l'any següent. I aquest cop sí! Ens vam ventilar les etapes que l'any anterior ens havien portat problemes per la lesió del meu oncle de dues en dues, i vam arribar a Santiago des de Roncesvalles en deu dies! La veritat és que la experiència ens deuria agradar, perquè vam tornar-hi dos anys després amb la Travessa dels Pirineus (que ja va ser un tema força diferent...). Després d'això, amb la carrera i tal vaig anar aparcant la bicicleta, i vam entrar en una espècie de letargia. Fins que fa un parell d'estius vam tornar a la càrrega amb la Ruta del Cid; i la primavera passada, amb la Via de la Plata.

Total, que al vídeo del meu oncle hi havia un recull de tot de fotos dels dos primers anys, amb música de la que posarien a una classe de spinning, i he recordat els paisatges, la gent, les sensacions, els moments d'aquells viatges... I també les pintes que feia: quines txolles! Fa gràcia veure com vas canviant, de l'espècie de friki-hippie-grenyut que era al friki a seques que sóc ara! En certa manera envejo aquella època perquè se me'n fotia bastant el que pensés la gent de l'aspecte que feia, admeto que això és una capacitat que he perdut...

I m'he quedat amb el toc nostàlgic... També perquè des de poc temps després d'arribar a Nova York he notat un ressorgiment de les ganes d'anar en Bicicleta. I mira que a Barcelona feia temps que no la tocava! Però va haver-hi un dia en què em van explicar que al final de Long Island hi ha el poble de Montauk, i a l'extrem del poble et trobes el far que marca la punta més oriental de la illa (i crec que de l'estat de Nova York). S'hi pot anar amb tren, però el que recomana gairebé tothom és anar-hi en cotxe, encara que sigui de lloguer. Típic lloc dels que m'agraden a mi: far, el mar obert, el cel ennuvolat i el vent carregat de sal que et bufa la cara (o al menys jo me l'imaginava així), I innocent de mi, em vaig mirar el mapa de l'estat, i vaig tenir una genial idea: aniré en Bicicleta! No semblava massa lluny, i per tota la costa sud de la illa hi ha un seguit de pobles on la gent de Nova York va a estiuejar, així que havia de ser un passeig agradable. I encara que hi hagués un centenar de kilòmetres, si un surt d'hora té temps en un dia de fer cent kilòmetres en bicicleta, i agafar el tren per a tornar. Vaig pensar que llogaria una bicicleta, i ja està.

Però clar, em vaig posar a buscar a Google amb l'aparentment inofensiva consulta Bicycle New York to Montauk, i em vaig trobar amb una sorpresa... De Nova York a Montauk hi ha una cosa així com... més de dos-cents kilòmetres? De fet, s'organitza una cursa anualment de Babylon, que està passada la zona urbana de Nova York, fins a Montauk, que és la Montauk Centennial, perquè la distància des d'allà són cent milles, és a dir, uns cent seixanta kilòmetres. I cal sumar la distància de New York a Babylon! I de totes maneres, encara que ho volguessis fer en diversos dies, després tornar amb el tren és un merder, perquè necessites un permís especial del Long Island Railroad (LIRR, la Renfe del lloc), que bàsicament és una exempció de responsabilitat, del pal: si li fots la roda a la boca a algú al vagó, declares que LIRR no en té cap culpa i que és per culpa teva, que ets un comunista que va en bicicleta, en contra dels designis de l'oncle Sam que vol que tothom vagi en cotxe i gasti petroli. Entre això, i que després vaig començar a buscar tendes de lloguer de bicis de carretera per a diversos dies, i no semblava que anés a trobar-ne cap de convincent, i que em vaig amoïnar de no saber exactament quines són les regles de circulació per a bicicletes aquí, al final ho vaig deixar estar, i vaig resignar-me a anar en tren si realment es prestava l'ocasió.

Però em va quedar el mono de bicicleta, i des de llavors vaig pensant que a veure si quan torno a Barcelona li torno a agafar el ritme, així gairebé setmanal, i em torno a posar en forma, i torno a gaudir del que és destripar pujant de casa al Tibidabo en trenta-cinc minuts. Encara que clar, també vull estar amb la xicota, tenir vida social amb els amics, córrer, escalar, jugar a bàsquet, tocar la guitarra, estudiar japonès, i també se suposa que hauria de treballar i treure'm una tesi algun d'aquests dies... Massa coses, no?

I és que... no podria estalviar-me això darrer? Estic completament segur que llavors tindria temps de sobres per a tota la resta de coses... i més!!