You have been MITified (Boston I)

Boston, fundada al 1630, una de les ciutats més antigues d'Estats Units i de les que conserven més la petja del període colonial. Seu de Harvard, la universitat més antiga del país, del Massachusetts Institute of Technology (M.I.T. pels amics), dels Red Sox de beisbol, dels Celtics de bàsquet... I també el lloc on el Xavi Carreras i l'Ariadna, els amics amb qui vaig anar de concert de Jazz la setmana passada, estudien i viuen en un pis on em van convidar a passar aquest cap de setmana.

De bones a primeres jo no tenia molt clar si podria anar, pensava que tenia una mica de feina. Però per sort el meu sentit comú es va imposar: m'havia quedat amb mal sabor de boca de no haver-los pogut veure el diumenge passat; vaig pensar que si no hi anava aquesta setmana ja no podria anar-hi, perquè aquest divendres ja ve ma mare, i quan marxi ella vindrà ma germana, i a part de poder-los veure a ells, també podria veure el Néstor, un amic de la carrera que està a Toronto i també aprofitava per anar a Boston a veure un amic del seu poble aquest mateix cap de setmana. I què coi! Només sóc a Nova York tres mesos i ho he d'aprofitar! Així que aquest era el cap de setmana ideal, i a mitja setmana li vaig enviar un e-mail al Xavi dient-li: el que m'havies comentat de venir... m'ho he repensat? Us va bé aquest cap de setmana?

Total, que el divendres em vaig llevar a les 6 del matí, vaig agafar la bossa que havia omplert amb un parell de mudes i lectura pel camí, i vaig anar cap a Chinatown, des d'on operen dues companyies d'autobús que et porten del Chinatown de Nova York al Chinatown de Boston. Les dues companyies fan els mateixos horaris, tenen els mateixos preus, i tenen els mateixos autocars estrets i incòmodes. I triguen el mateix temps, al voltant de 4 hores, que tenint en compte que hi ha 325km, és... excessivament ràpid? Jo només sé que avançàvem tots els cotxes que circulaven per l'autopista. I amb el paviment mullat! Sort que jo anava llegint i no em va donar per mirava molt per la finestra...

A pesar de sortir amb una hora i quart de temps de casa, al final vaig haver de córrer, i vaig agafar l'autobús quan faltaven cinc minuts per a la sortida. Plovisquejava una mica a Nova York, però no feia fred, i vaig pensar que amb una samarreta i el jersei de polar que portava en tindria més que suficient. Greu error. Quan vaig arribar a Boston quatre hores després estava plovent a bots i barrals, i feia tant de fred que em van començar a tremolar les dents. Vaig mirar-ho després, i estàvem per sota dels 10 graus. Vaig buscar ràpidament l'estació de metro, vaig recuperar calor dins el vagó, vaig baixar a Kendall Street i, sota la pluja, vaig caminar fins al M.I.T. i el seu flamant nou edifici marca Frank Gehry, el mateix del Guggenheim de Bilbao.

Allà treballen el Xavi i l'Ariadna, i vaig dinar amb ells i vaig aprofitar per passar la tarda fent-me passar per un estudiant més del M.I.T.. No sé, per a algú que ha estudiat una carrera tècnica, estar al M.I.T. és com està al Panteó dels Déus, o alguna cosa per l'estil.

Per començar, l'edifici és una passada. Així amb formes irregulars, i molta llum per totes bandes, de colors. La veritat és que passejar-se per allà és maco. Tot i que cal dir que en Xavi em va explicar que algunes de les decisions que va prendre en Gehry en el seu dia respecte a certes coses han resultat ser un fiasco quan la gent s'ha posat a treballar allà. Sí, tot l'interior és molt espaiós, amb finestres per tot arreu, amb pocs despatxos al voltant de sales amples, perquè segons en Gehry així la gent podria treballar de forma col·laborativa, discutir, reunir-se... Però al final, els despatxos es van omplir, i va caler posar biombos per les sales per a tenir-hi a gent allà, perquè en una sala oberta per totes bandes diguem-ne que falta una mica d'intimitat. Per altra banda, l'edifici incloïa sales de joc i coses com un pub, perquè els investigadors després de la dura jornada de treball es reunissin amicalment i compartissin bons moments. Evidentment, ningú no vol quedar-se a fer unes cerveses per oblidar-se de la feina a la mateixa feina, així que el pub el van acabar tancant al cap de poc temps. A més a més, com que l'edifici té la planta tan irregular, et trobes en què tant al fallit pub com en els restaurants et queden taules amb formes estranyes, i en què si et vols asseure a la cantonada tens problemes. Però això és el disseny! Mai ningú no va dir que la bellesa hagués d'anar amb la practicitat (encara que tampoc que haguessin d'estar renyides).

Però tornant als aspectes positius, a part del marc, per altra banda, quan estàs una estona per allà et vas trobant amb què tot i tothom està allà. Com Nova York respecte a les escenes de pel·lícula, doncs igual amb el M.I.T. respecte els informàtics. Així, vaig estar sentint una petita xerrada amb en Rivest (el del RSA) clapant-se just al davant meu. Vaig estar parlant amb en Michael Collins (el del parser) i el vaig veure sortir del seu despatx vestit de ciclista (amb el casc i tot). Vaig passar per l'entrada del departament on està en Chomsky i vaig veure la seva foto. Em van dir que en aquell mateix edifici, que curiosament està pagat i du el nom d'en Bill Gates, estava en Richard Stallman. També hi havia en Tim Werners-Lee (el que es va inventar el Web) i la seu del W3C, així com en Marvin Minsky, que pel que sembla encara dóna classes, de manera que es podria anar a una d'elles amb una samarreta que digués I use Perceptrons. Fuck you!. Bé, per a la gent que no siguin informàtics: imagineu-vos un Hola!, Especial Boda de la Infanta. Doncs el mateix, però en friki.

Així que després d'una dura com es veu dura jornada de treball, vam passar pel súper i vam anar cap al pis, que realment és una passada. És força gran, la cuina és enorme, i a més a més té molta llum. Bé, de fet no hi ha persianes, així que ells mateixos diuen que pels matins potser n'hi ha massa. Ens vam assecar una mica, vam fer un sopar i ens vam posar a xerrar, ara mateix no recordo ben bé de què, fins que se'ns van fer més de les 2, que ja ens vam anar a dormir perquè al dia següent volíem fer una mica de turisme.

Em va fer gràcia perquè després l'Ariadna va dir que els argentins tenien fama de xerrar molt, però els catalans tampoc no ens quedàvem curts. Però com li va respondre el Xavi, potser els catalans que ella havia conegut eren una mica for de la mitja...