És una sensació una mica fantasmagòrica: llevar-te el primer, després d'haver dormit amb prou feines quatre hores (i això que vas ser el primer a marxar), i caminar entre les desferres del que va ser una festa que no saps com va començar ni acabar. Les ampolles i vasos a mig buidar sobre la taula, l'olor apegalosa del rom amb coca-cola en l'aire, les taques de sidra al sostre, les marques que ningú no sap explicar a la paret... tot sembla incomprensible en una nit en què a dos quarts d'una semblava que tothom estaria mitja hora més i marxaria a dormir per a estar frescos.
Realment, en el moment en què escric aquest post i em faig un cafè que no podrà evitar que faci de padrí de boda per primer cop amb unes ulleres del quinze, sóc incapaç d'entendre en quin moment la nit se'ns va escapar de les mans, ni tampoc, sense una perspectiva més llunyana en el temps, si realment ho va fer per a millor o per a pitjor...
29 d’agost 2008
17 d’agost 2008
Îles du Fer (i III)
I sí, el meu viatge a les Îles du Fer ja està arribant a la seva fi, i per a no transformar aquest blog en una versió descafeïnada del final ja de per sí descafeïnat del Senyor dels Anells (amb tornada a casa, comiats i escenes de dubtosa tendència sexual incloses) crec que la crònica quedarà enllestida després d'aquest post. No cal que expliqui el viatge de tornada que m'espera demà, tothom es fa al càrrec del que és agafar el cotxe i seguir una autopista.
En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.
Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.
He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.
En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.
La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.
Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.
Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.
He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.
El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.
Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.
Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.
En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.
Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.
He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.
En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.
La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.
Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.
He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.
Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.
Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.
16 d’agost 2008
Îles du Fer (II)
Doncs sí, aconsegueixo mantenir els meus propòsits i escric el segon capítol de la crònica d'aquest viatge des d'un ciber-cafè (més aviat ciber-bar, si se'n pot dir així) a Saint Pierre, a l'illa de Béanne, la més petita de les tres que cal recórrer a la volta per les Îles du Fer.
El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.
En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.
I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.
Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan.
Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...
En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.
I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.
El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.
En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.
I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.
Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan. Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...
En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.
I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.
15 d’agost 2008
Îles du Fer (I)
Agafo el vas de plàstic ple de té que m'ha tret la màquina i li faig un glop curt, m'omplo la boca de líquid fumejant, i deixo de nou el vas al costat del teclat; empalmo aquest moviment amb un altre en què pujo el colze sobre la taula i em poso la mà sobre la boca. Penso què escric, i giro el cap per a mirar per la finestra com surt la lluna; passen uns segons fins que em decideixo a baixar la mà, recolzar els dits sobre les tecles i començar a picar.
Estic escrivint el post des d'un alberg a Saint Louis, el poble principal de Louâc, al petit arxipèlag de les Îles du Fer (les Illes del Ferro), a una vintena de kilòmetres de la costa francesa i un parell d'hores en ferri des de Bordeus. He arribat fa una hora llarga, he tingut el temps just de baixar del ferri, buscar el meu alberg i menjar alguna cosa, abans de trobar-me amb l'agradable sorpresa que hi ha ordinadors amb internet, i a més a més de franc! Així que m'he animat a intentar fer el primer episodi d'una crònica en viu d'aquest viatge. A veure si m'hi esmerço i en faig la resta també...
Feia temps que vaig veure en una revista un article sobre les Îles du Fer. La gràcia del lloc és que el club excursionista local hi ha marcat un itinerari que permet recórrer caminant la mitja lluna que formen les tres illes principals (Louâc, Béanne i Lissaillet) en un parell o tres de dies (depenent de les forces que tinguis). Evidentment, per a passar d'illa en illa necessites agafar un vaixell, però la companyia de transport té un abonament que, per una quarantena d'euros, permet agafar tots els ferris entre illes durant tres dies i, a més a més, inclou el ferri d'anada i tornada des de Bordeus. De forma que tu pots arribar en cotxe a Bordeus, agafar el vaixell, caminar durant tres dies, i després tornar amb un altre vaixell a Bordeus per a recuperar el cotxe i tornar cap a casa.
Aquest tipus de coses ja sabeu que m'agraden, i feia temps que pensava que algun dia em faria gràcia fer una escapada i recórrer tot l'itinerari. I com que aquest cap de setmana ha acabat resultant que tinc família i amics tots a fora aprofitant el pont, ahir vaig pensar: per què no ho faig en aquests tres dies? Al cap i a la fi, no és res que necessiti tanta infraestructura. Em semblava tot plegat una mica precipitat, però a part d'això tampoc no hi veia cap altre inconvenient: l'itinerari està clar i, pel que he pogut llegir en blogs i tal de gent que ho ha fet, força ben senyalitzat, i a més a més ja me l'havia mirat força vegades, i el més crític, que és l'allotjament, segurament el podria sol·lucionar online. Hi havia el tema de viatjar sol, que sempre em fa pal, però vaig pensar que ja aniria coincidint amb altres de caminadors; segur que deu ser com el Camí de Sant Jaume o els altres rutes per l'estil. Així que vaig reservar online dues nits en albergs a les illes i una en un de Bordeus, i fet això vaig agafar la bossa de muntanya, hi vaig posar les botes i tres mudes de roba, i la vaig deixar recolzada contra la paret mentre posava el despertador i buscava algun llibre que endur-me'n al viatge.
Aquest matí m'he llevat d'hora, he anat a buscar el cotxe a ca mon pare, i a partir d'aquí, carretera i manta! Amb l'mp3 carregat de música, perquè si no, els 700 kilòmetres per l'A-7 i l'Autoroute des Deux Mers se m'haurien fet força llargs. Al final he acabat trigant unes 7 hores: he sortit cap a les 10 de casa, i a quarts de 6 aparcava el cotxe a Bordeus, en un lloc on espero que demà passat a la nit encara hi sigui! Comptant una parada en una àrea de servei on he tingut la sort de rememorar com d'infectes són els lavabos a les autopistes franceses: en entrar-hi m'hi esperava una paret de totxana amb el ciment ennegrit, un forat al terra, i uns regalims d'aigua que queien per la primera per anar a petar al segon... Encantador...
En qualsevol cas, en arribar a Bordeus he pogut anar a comprar l'abonament al port, i donar una volta per allà mentre esperava que es fessin les 7, hora en què sortia el ferri cap a Louâc. Nerviós com sóc quan he d'agafar algun medi de transport (llegeixi's avió o vaixell, de moment agafar el metro no em crea histèria ni síndrome d'abstinència de valeriana), la volta no ha durat gaire, i poc després dos quarts de 7 ja era al moll davant el vaixell. Mentre esperava, he fullejat un pamflet de propaganda de la companyia en què, a part dels horaris per a fer la connexió d'anada entre Bordeus i Saint Louis, i la de tornada entre Pennac i Bordeus, explicaven la història de les illes: hi va haver alguns assentaments gals abans de l'arribada de Juli Cèsar, que les va romanitzar perquè li eren interessants per les seves mines de ferro (d'aquí el nom de les illes); llavors van passar a ser franques, fins que la zona va ser conquerida pels anglesos. Després la van reconquerir els francesos, que la van tornar a perdre a mans angleses i aquest cicle es va repetir un parell de vegades més durant l'edat mitja fins que a l'època de Francesc I (crec que això és més o menys quan a Espanya regnava Carles V) els francesos ho van reconquerir tot per darrera vegada i el tema ja ha quedat així fins als nostres dies. Interessant... Per sort en aquest moment ha aparegut el revisor de la companyia, he ensenyat el meu abonament i he pujat al vaixell, que no era gaire gran, per cert, i s'ha balancejat inquietantment quan hi he fet la primera passa al damunt...
En qualsevol cas, la travessa ha estat força tranquil·la: hem anat veient passar i progressivament separar-se els marges de la Garona durant una hora; de sobte els marges han quedat enrere, i llavors hem navegat per mar obert una hora escassa més, amb la silueta de les tres illes principals a l'horitzó, fins que la silueta de més al sud s'ha anat eixamplant ocupant al final tot el camp de visió i ja hem entrat i atracat al port Saint Louis. Un poblet maco, rotllo de pescadors, i amb una església al centre, d'aquelles que la torre principal acaba en una punxa que n'ocupa la meitat de l'altura. Ja eren les 9 passades, així que he corregut a buscar l'alberg, que després de preguntar a un parell d'illencs ha resultat estar força a prop del port, en un carreró acabat en una plaça amb terrassa sobre el mar (i des d'on es podia veure la posta de sol que adorna aquest paràgraf, retratada amb el meu mòbil).
Donades les costums gastronòmiques d'aquest país veí del nostre, quan, després de deixar les coses a l'habitació, he preguntat a recepció per algun lloc per a sopar, m'han mirat amb cara de: sopar a les 10 de la nit?? Tot i això, molt amablement m'han indicat una màquina d'entrepans, a què m'he apropat i he escollit una espècie de panet de brioix amb tonyina, una altra espècie de panet de brioix amb pernil i una llauna de coca-cola. M'he assegut en una taula allà davant de les màquines i m'he menjat el meu festí. Entre queixalada i queixalada dels trossos de brioix han passat mitja dotzena de persones, suposo que deurien anar a prendre alguna cosa pel poble, i en aquell moment he tingut el pensament d'anar-hi jo també després una estona. Però llavors he vist els ordinadors, he preguntat si tenien internet i es podien utilitzar, i com que m'han dit que era compris dans le prix, he consultat el mail, i escrit aquest post. L'hora que s'ha acabat fent, crec que ja sortiré demà quan sigui a Béanne. Crec que per avui, m'empasso el dit de té fred que em queda al vas, i ja me'n vaig a dormir...
Demà, comença la caminada!
Estic escrivint el post des d'un alberg a Saint Louis, el poble principal de Louâc, al petit arxipèlag de les Îles du Fer (les Illes del Ferro), a una vintena de kilòmetres de la costa francesa i un parell d'hores en ferri des de Bordeus. He arribat fa una hora llarga, he tingut el temps just de baixar del ferri, buscar el meu alberg i menjar alguna cosa, abans de trobar-me amb l'agradable sorpresa que hi ha ordinadors amb internet, i a més a més de franc! Així que m'he animat a intentar fer el primer episodi d'una crònica en viu d'aquest viatge. A veure si m'hi esmerço i en faig la resta també...
Feia temps que vaig veure en una revista un article sobre les Îles du Fer. La gràcia del lloc és que el club excursionista local hi ha marcat un itinerari que permet recórrer caminant la mitja lluna que formen les tres illes principals (Louâc, Béanne i Lissaillet) en un parell o tres de dies (depenent de les forces que tinguis). Evidentment, per a passar d'illa en illa necessites agafar un vaixell, però la companyia de transport té un abonament que, per una quarantena d'euros, permet agafar tots els ferris entre illes durant tres dies i, a més a més, inclou el ferri d'anada i tornada des de Bordeus. De forma que tu pots arribar en cotxe a Bordeus, agafar el vaixell, caminar durant tres dies, i després tornar amb un altre vaixell a Bordeus per a recuperar el cotxe i tornar cap a casa.
Aquest tipus de coses ja sabeu que m'agraden, i feia temps que pensava que algun dia em faria gràcia fer una escapada i recórrer tot l'itinerari. I com que aquest cap de setmana ha acabat resultant que tinc família i amics tots a fora aprofitant el pont, ahir vaig pensar: per què no ho faig en aquests tres dies? Al cap i a la fi, no és res que necessiti tanta infraestructura. Em semblava tot plegat una mica precipitat, però a part d'això tampoc no hi veia cap altre inconvenient: l'itinerari està clar i, pel que he pogut llegir en blogs i tal de gent que ho ha fet, força ben senyalitzat, i a més a més ja me l'havia mirat força vegades, i el més crític, que és l'allotjament, segurament el podria sol·lucionar online. Hi havia el tema de viatjar sol, que sempre em fa pal, però vaig pensar que ja aniria coincidint amb altres de caminadors; segur que deu ser com el Camí de Sant Jaume o els altres rutes per l'estil. Així que vaig reservar online dues nits en albergs a les illes i una en un de Bordeus, i fet això vaig agafar la bossa de muntanya, hi vaig posar les botes i tres mudes de roba, i la vaig deixar recolzada contra la paret mentre posava el despertador i buscava algun llibre que endur-me'n al viatge.
Aquest matí m'he llevat d'hora, he anat a buscar el cotxe a ca mon pare, i a partir d'aquí, carretera i manta! Amb l'mp3 carregat de música, perquè si no, els 700 kilòmetres per l'A-7 i l'Autoroute des Deux Mers se m'haurien fet força llargs. Al final he acabat trigant unes 7 hores: he sortit cap a les 10 de casa, i a quarts de 6 aparcava el cotxe a Bordeus, en un lloc on espero que demà passat a la nit encara hi sigui! Comptant una parada en una àrea de servei on he tingut la sort de rememorar com d'infectes són els lavabos a les autopistes franceses: en entrar-hi m'hi esperava una paret de totxana amb el ciment ennegrit, un forat al terra, i uns regalims d'aigua que queien per la primera per anar a petar al segon... Encantador...
En qualsevol cas, en arribar a Bordeus he pogut anar a comprar l'abonament al port, i donar una volta per allà mentre esperava que es fessin les 7, hora en què sortia el ferri cap a Louâc. Nerviós com sóc quan he d'agafar algun medi de transport (llegeixi's avió o vaixell, de moment agafar el metro no em crea histèria ni síndrome d'abstinència de valeriana), la volta no ha durat gaire, i poc després dos quarts de 7 ja era al moll davant el vaixell. Mentre esperava, he fullejat un pamflet de propaganda de la companyia en què, a part dels horaris per a fer la connexió d'anada entre Bordeus i Saint Louis, i la de tornada entre Pennac i Bordeus, explicaven la història de les illes: hi va haver alguns assentaments gals abans de l'arribada de Juli Cèsar, que les va romanitzar perquè li eren interessants per les seves mines de ferro (d'aquí el nom de les illes); llavors van passar a ser franques, fins que la zona va ser conquerida pels anglesos. Després la van reconquerir els francesos, que la van tornar a perdre a mans angleses i aquest cicle es va repetir un parell de vegades més durant l'edat mitja fins que a l'època de Francesc I (crec que això és més o menys quan a Espanya regnava Carles V) els francesos ho van reconquerir tot per darrera vegada i el tema ja ha quedat així fins als nostres dies. Interessant... Per sort en aquest moment ha aparegut el revisor de la companyia, he ensenyat el meu abonament i he pujat al vaixell, que no era gaire gran, per cert, i s'ha balancejat inquietantment quan hi he fet la primera passa al damunt...
En qualsevol cas, la travessa ha estat força tranquil·la: hem anat veient passar i progressivament separar-se els marges de la Garona durant una hora; de sobte els marges han quedat enrere, i llavors hem navegat per mar obert una hora escassa més, amb la silueta de les tres illes principals a l'horitzó, fins que la silueta de més al sud s'ha anat eixamplant ocupant al final tot el camp de visió i ja hem entrat i atracat al port Saint Louis. Un poblet maco, rotllo de pescadors, i amb una església al centre, d'aquelles que la torre principal acaba en una punxa que n'ocupa la meitat de l'altura. Ja eren les 9 passades, així que he corregut a buscar l'alberg, que després de preguntar a un parell d'illencs ha resultat estar força a prop del port, en un carreró acabat en una plaça amb terrassa sobre el mar (i des d'on es podia veure la posta de sol que adorna aquest paràgraf, retratada amb el meu mòbil).Donades les costums gastronòmiques d'aquest país veí del nostre, quan, després de deixar les coses a l'habitació, he preguntat a recepció per algun lloc per a sopar, m'han mirat amb cara de: sopar a les 10 de la nit?? Tot i això, molt amablement m'han indicat una màquina d'entrepans, a què m'he apropat i he escollit una espècie de panet de brioix amb tonyina, una altra espècie de panet de brioix amb pernil i una llauna de coca-cola. M'he assegut en una taula allà davant de les màquines i m'he menjat el meu festí. Entre queixalada i queixalada dels trossos de brioix han passat mitja dotzena de persones, suposo que deurien anar a prendre alguna cosa pel poble, i en aquell moment he tingut el pensament d'anar-hi jo també després una estona. Però llavors he vist els ordinadors, he preguntat si tenien internet i es podien utilitzar, i com que m'han dit que era compris dans le prix, he consultat el mail, i escrit aquest post. L'hora que s'ha acabat fent, crec que ja sortiré demà quan sigui a Béanne. Crec que per avui, m'empasso el dit de té fred que em queda al vas, i ja me'n vaig a dormir...
Demà, comença la caminada!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)