Îles du Fer (II)

Doncs sí, aconsegueixo mantenir els meus propòsits i escric el segon capítol de la crònica d'aquest viatge des d'un ciber-cafè (més aviat ciber-bar, si se'n pot dir així) a Saint Pierre, a l'illa de Béanne, la més petita de les tres que cal recórrer a la volta per les Îles du Fer.

El dia d'avui es presentava bastant llarg, tenint en compte que la tercera de les illes sembla la més gran; que a més a més demà he de comptar amb temps per a no perdre el darrer dels ferris que tornen a Bordeus; i que a Béanne hi ha únicament el que em pensava que seria el poble de Louin i han acabat essent les quatre cases de Louin, al voltant de l'embarcador de la barca entre Louâc i Béanne; i el poble de Saint Pierre on hi havia l'alberg que vaig trobar per Internet; doncs tenint en compte tot això, l'única forma de plantejar el recorregut per les illes en dos dies era creuant tot Louâc i Béanne en un dia, fer nit a Saint Pierre i el dia següent creuar l'altre braç de mar fins a Port-de-fer i fer el bucle circular al voltant de tot Lissaillet. I així ho he fet.

En qualsevol cas, m'he llevat d'hora, he deixat l'alberg i he baixat fins al centre de Saint Louis, on m'havien dit d'anar a un tal Bar Dole. He arribat uns minuts abans de les 8, i he hagut d'esperar fins l'hora en punt a que obrissin. Després d'un cafè i un croissant, i de comprar-los un entrepà per al camí, he donat una volta pel centre del poble i de seguida he anat a buscar l'inici del camí, que a l'alberg m'han dit que havia d'estar marcat des de la plaça de l'església.

I allà estava, i he començat a caminar, uns minuts sobre l'asfalt i entre cases i ja de seguida per un camí de terra, seguint el llarg revolt que fa el camí al voltant dels dos turons a la falda dels quals s'estén el poble de Saint Louis: el Mont de Saint Louis i la Grave. Tant el tipus de muntanya com el paisatge m'han acabat recordant molt el de la banda de Collserola que toca a Barcelona, amb arbustos i un aspecte molt més àrid del que cabia esperar a unes illes envoltades per l'Atlàntic. I és que, pel que m'han dit una parella d'excursionistes francesos amb què he coincidit al cap de poc de sortir de Saint Louis i amb qui he caminat durant el matí, degut a la salabror del terreny i els vent marí, no poden créixer arbres gaire alts a les illes, i la vegetació és bàsicament de matolls i arbres baixos.

Ha estat prou bé de trobar-me en Antoine i la Françoise, que així es deien els excursionistes en qüestió. He estat caminant amb ells una bona estona; m'han explicat que tenien una tenda d'antiguitats a Brest, i que s'havien conegut feia 6 anys fent un altre recorregut a peu, però més a prop de casa seva, allà a la Bretanya. En qualsevol cas, després d'unes tres hores caminant al voltant de la Grave, hem arribat a l'altra banda del Col de Joucla, que és el coll que es forma entre els dos turons. I allà ens l'hem trobat: el Château de Saint Louis, antiga llar del senyor de Saint Louis i de totes les Îles du Fer. Encara que el camí per a pujar-hi es desviava una mica de l'itinerari marcat i, com ja he dit, l'horari d'avui es plantejava intens, a mi m'ha fet gràcia atansar-m'hi, encara que perdés mitja hora, i ells dos han decidit seguir al seu ritme fins a Coque, on tenien intenció de passar la tarda i la nit. Així que sol un altre cop m'he acostat al castell, he fet la foto de rigor i després de donar-hi la volta i llegir unes plaques informatives que explicaven la història de la fortalesa i de com, durant els segles XVI i XVII, els successius Senyor de Saint Louis van aprofitar-se de la llunyania respecte a la França continental per a cometre els més diversos i creatius abusos sobre la població (i després s'estranyen que els portessin a la guillotina...), he tornat al camí i he iniciat el descens dels turons cap al llogarret de Roulan.

Després d'una aturada tècnica per a menjar-me l'entrepà i descobrir, per a gran decepció meva, que era sense oli ni tomàquet (cosa que de fet, podia haver-me esperat), he arribat a Roulan. Cases de fang, una font on he omplert els bidons d'aigua i, sorprenentment, un bar on he comprat una llauna d'Aquarius que m'ha ajudat a netejar la boca de les molles d'entrepà eixarreït. Poca cosa més, tot i això, així que de seguida m'he tornat a posar en marxa per a creuar la part nord de l'illa, molt més plana i que ha transformat el camí en un passeig entre camps amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra, acabada al mar uns parell de kilòmetres enllà. Eren les 3 passades quan he arribat a Coque i he preguntat pels horaris de la barca per a creuar fins Béanne. Mirant l'hora i el que em quedava per fer, he pensat que no anava excessivament tard, només anava tard. Per sort, la barca, que ha acabat sent gairebé un rai amb baranes, ha vingut al cap d'uns vint minuts, i mitja hora més tard ja trepitjava el terra de Louin. A bord he coincidit amb uns ciclistes de Bordeus que feien tot el recorregut en un dia. Bicis de muntanya implecables com només ho estan quan són noves (i en el millor dels casos, tot just durant unes hores) i a més a més amb suspensió a tot arreu on se'n pot posar; maillots, ulleres i cascos de disseny; càpsules d'aire comprimit sota el seient per arreglar les punxades. Però a pesar de tot això, no semblaven mala gent... Els he desitjat bon viatge al baixar de la barca, pensant mentre s'allunyaven que segur que si ens haguéssim vist per Collserola, i jo amb la meva bici a punt, els hauria fotut una pana. Què dolenta és l'enveja...

En qualsevol cas, el que sí que em quedava a mi eren tres hores de camí per a creuar Béanne, així que m'hi he posat i he anat fent. La sensació era agradable: aquesta segona illa és plana com la part final de Louâc, i a més a més el fet que no hi hagi cap turó fa que el vent entrés més directe. Així que encara que encara lluïa força sol, la temperatura no era agobiant. Cap a dos quarts de vuit he arribat a Saint Pierre, he pogut anar a l'alberg, hi he deixat les coses i m'he pegat una dutxa, i, aquest cop sí, he buscat un bar i he pogut asseure-m'hi, menjar-hi i delectar-m'hi amb les exquisideses de la cuina francesa. Bé, ben mirat, potser només era una amanida i una pizza, però el fet de menjar alguna cosa calenta després de tot el dia caminant sempre senta bé.

I bé, al mateix bar hi havia un parell de terminals, he pensat que podia escriure un segon post, i bé, com que sempre acabo escrivint més del compte segur que al final tot aquest tema m'acabarà costant una pasta, però ja no ve d'aquí. Comentar només per acabar que Saint Pierre és també un poblet de carrers estrets amb cases (sorprenentment) blanques, i que demà em toca tornar-me a llevar d'hora per acabar poder fer tota la volta a Lissaillet. Així que bona nit, i vaig a veure què em diuen que dec. En certes situacions, mantenir un blog pot transformar-se en un vici car.