Llevar-me.
Trucar a casa.
Netejar la cuina.
Netejar el bany.
Portar les ampolles acumulades al supermercat perquè em donin el dòlar dels envasos retornables.
Tirar les darreres postals a la bústia.
Dutxar-me.
Acabar d'endreçar la maleta.
Fer la última xerrada amb la Laura abans de tornar.
Dinar.
Escriure el darrer post.
Agafar el metro, el tren i l'avió.
Marxar...
24 de juny 2007
Jam Session
Ahir al voltant de la sangria i el pa amb tomàquet que ja vaig comentar, un dels temes que va sorgir va ser el de les guitarres. I això que parlant, l'Andrew, un noi koreo-americà que viu a Staten Island, ens va dir que tenia un munt de guitarres a casa, i que si volíem podíem anar-hi aquesta tarda a fer un mica de Jam Session. El plantejament sonava una mica pretensiós, però evidentment tots teníem clar (o al menys jo, tenint en compte el meu nivell de guitarra) que no seria precisament una reunió de virtuosos com les que donen lloc als nous discos de Transatlantic o O.S.I., sinó alguna cosa molt més patxanguera...
Així que avui hem anat cap a l'únic Borough de Nova York que jo encara no havia trepitjat (descomptant l'estació del Staten Island Ferry). Prèviament, pel matí havíem anat a un Jardí de Cerveses a Astòria, amb cambrers i parròquia txeca, on m'he recordat d'aquella setmana a Praga amb les cerveses gairebé més barates que l'aigua, que va fer que tornés a casa amb la panxa més diguem-ne inflada que de costum (curiosament igual que aquesta, que per acabar la teca que tenia comprada estic menjant el doble del que menjo normalment). Allà ens hem pres unes cerveses, i uns quants plats de teca, entre ells un plat de goulash amb aquella espècie de pa de patata que ens servien allà... A més a més, el dinar ha servit per acomiadar-nos d'en Kousuke, i també de pas conèixer a la seva xicota Kaoru, amb què encara no havia coincidit. I no sé si ha estat la cervesa o què, però avui he estat més xerraire en japonès que mai... Llàstima, ara que ja s'acaben les oportunitats de practicar-lo...
En tot cas, quan hem arribat a Staten Island, en Andrew ens estava esperant amb el seu Honda... amb canvi automàtic! Per primer cop he vist com es condueix un cotxe amb canvi automàtic (es a dir, no has de fer res, per alguna raó és automàtic) i m'ha fet gràcia que ni ell ni en Kugatsu sabien que a Europa els cotxes van amb canvi manual. De fet m'han mirat gairebé com un déu de la conducció, perquè sabia portar el canvi manual! Je, je, no he vacil·lat ni res, explicant-los la sensació d'arribar a una corba tot flipat i fer una reducció quarta-segona marca de la casa...
A tot això, mentre parlàvem de cotxes l'Andrew ens ha portat cap a un parc que està situat en una zona d'habitatges de la Guarda Costera Americana, i que està ple d'antigues bateries de canons que s'utilitzaven per a defendre la badia de Nova York. Un lloc molt tranquil i molt verd, paradoxalment al costat d'un pont brutalment alt i llarg que uneix Staten Island amb Brooklyn. Després hem anat caminant pel passeig al costat de la platja de l'illa, i finalment d'allà hem anat ja cap a casa l'Andrew. A fer Jam!
I la veritat és que sí que té un autèntic arsenal de guitarres i equipament. Una Fender Telecaster i una Jackson tipus Stratocaster, més una guitarra acústica i una de clàssica. Un amplificador que en fa tres del que tinc jo, tot de pedals de retard i efectes, i el que m'ha fet més gràcia: un afinador! Que de tot el que tenia era el de menys, però el fet de connectar el cable i que l'aparell ja et digui si estàs fora de to o no m'ha agradat... Clar, ell m'ha preguntat com ho feia jo, i jo: d'oïda... (per no dir de l'oïda de mon pare).
I per altra banda el que m'ha semblat que també tenia l'Andrew és un poder de convicció brutal, perquè ha estat arribar nosaltres, i la seva família ha marxat immediatament perquè estiguéssim tocant tranquils. O potser estan acostumats a les Jams del seu fill, i precisament marxen per estar tranquils ells!
En tot cas, a mi m'ha tocat la guitarra acústica, i entre poc que en sé, i que no estic acostumat a tocar amb un màstil més gruixut i curt, i a més a més assegut, m'he passat més estona fent vídeos de l'Andrew i el Kugatsu tocant que res. Una estona hem estat tocant tots tres una cançó tradicional japonesa de quatre acords que ens ha ensenyat el Kugatsu, i en Andrew s'ha marcat una improvisació mentre en Kugatsu i jo seguíem marcant el ritme (jo en només tres de cada quatre compassos, perquè el tercer era un acord de fa, i la celleta se'm resisteix). Llavors hem passat a tocar Koi no Uta de Go!Go!7188, el grup favorit d'en Kugatsu, i finalment en Andrew s'ha marcat uns Stairway to Heaven, Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers, i jo m'he apoderat de la Telecaster perquè em fessin una foto, i he tocat un Wonderwall (que han gravat sense que jo me n'assabentés perquè altra gent innocent pugui saber el que li espera quan em conviden a tocar la guitarra).
Llàstima que hem hagut de marxar al cap d'una hora i mitja perquè en Kugatsu es va adonar ahir que el seu vol no marxa dilluns sinó demà, i volia aprofitar per pujar a l'Empire State Building que encara no ho havia fet. De totes maneres, he demanat consell, i seguint la més pura tradició asiàtica, en Andrew m'ha comparat la mà amb un pèndol, dient-me que he de fer que la meva mà pendoli sobre la guitarra, intentant no marcar el ritme només amb les pulsacions descendents, aprofitant també el moviment ascendent.
I també que carretera mullada ser com xampinyons frescos, però no ha tingut temps d'acabar la cita perquè estàvem a punt de perdre el ferry de tornada...
Sembla mentida com després de tres mesos, encara el penúltim dia et poden quedar tantes coses a fer en aquesta ciutat. I també com pots començar a tenir més rel·lació amb algú que has estat veient a diari durant aquests tres mesos aquest mateix penúltim dia, quan saps que a partir del dia següent no el tornaràs a veure...
Perquè això s'acaba, gent...!!
En tot cas, quan hem arribat a Staten Island, en Andrew ens estava esperant amb el seu Honda... amb canvi automàtic! Per primer cop he vist com es condueix un cotxe amb canvi automàtic (es a dir, no has de fer res, per alguna raó és automàtic) i m'ha fet gràcia que ni ell ni en Kugatsu sabien que a Europa els cotxes van amb canvi manual. De fet m'han mirat gairebé com un déu de la conducció, perquè sabia portar el canvi manual! Je, je, no he vacil·lat ni res, explicant-los la sensació d'arribar a una corba tot flipat i fer una reducció quarta-segona marca de la casa...
I la veritat és que sí que té un autèntic arsenal de guitarres i equipament. Una Fender Telecaster i una Jackson tipus Stratocaster, més una guitarra acústica i una de clàssica. Un amplificador que en fa tres del que tinc jo, tot de pedals de retard i efectes, i el que m'ha fet més gràcia: un afinador! Que de tot el que tenia era el de menys, però el fet de connectar el cable i que l'aparell ja et digui si estàs fora de to o no m'ha agradat... Clar, ell m'ha preguntat com ho feia jo, i jo: d'oïda... (per no dir de l'oïda de mon pare).
I per altra banda el que m'ha semblat que també tenia l'Andrew és un poder de convicció brutal, perquè ha estat arribar nosaltres, i la seva família ha marxat immediatament perquè estiguéssim tocant tranquils. O potser estan acostumats a les Jams del seu fill, i precisament marxen per estar tranquils ells!
Llàstima que hem hagut de marxar al cap d'una hora i mitja perquè en Kugatsu es va adonar ahir que el seu vol no marxa dilluns sinó demà, i volia aprofitar per pujar a l'Empire State Building que encara no ho havia fet. De totes maneres, he demanat consell, i seguint la més pura tradició asiàtica, en Andrew m'ha comparat la mà amb un pèndol, dient-me que he de fer que la meva mà pendoli sobre la guitarra, intentant no marcar el ritme només amb les pulsacions descendents, aprofitant també el moviment ascendent.
I també que carretera mullada ser com xampinyons frescos, però no ha tingut temps d'acabar la cita perquè estàvem a punt de perdre el ferry de tornada...
Sembla mentida com després de tres mesos, encara el penúltim dia et poden quedar tantes coses a fer en aquesta ciutat. I també com pots començar a tenir més rel·lació amb algú que has estat veient a diari durant aquests tres mesos aquest mateix penúltim dia, quan saps que a partir del dia següent no el tornaràs a veure...
Perquè això s'acaba, gent...!!
23 de juny 2007
Nit de Japó, Nit d'Espanya
Després de molts dies dient-ho, ahir finalment vam anar amb en Yusuke a un bar de sake. A més a més, portat per japonesos, amb cambrers japonesos, i una carta de sake amb més marques que les que hi ha a la majoria de bars de sake del Japó. Així és com es fan les coses! En qualsevol cas, en Yusuke em va fer un curs accelerat, i em va explicar les diferències entre el junmai, que és el sake fet només amb arròs, i l'altre categoria (el nom de la qual no recordo), que porta altres ingredients per a donar-li més aromes; i també entre el ginryo i el daiginryo, que són dos processos per a destil·lar el sake, donant-li menor o major qualitat, respectivament. Evidentment, ell em va dir que, posats a demanar, el millor sake és el junmai daiginryo, obviament. També em va parlar dels sakes sense filtrar, que tenen el color del midó que surt quan fas l'arròs bullit (això ho vaig pensar jo), i després de tota la introducció, li vaig dir que a mi em semblava bé tot, i que triés per mi les marques que a ell li agradaven.
I sí! Vam fer una posada en pràctica força contundent, amb 3 vasos de sake cadascun. I sí, vaig confirmar que el junmai danginryo és el millor, en concret una marca que es deia mu (que és un terme zen que significa una cosa així com el no res), amb un regust força dolç. Encara que clar, va a gustos, perquè el Yusuke deia que preferia sakes més secs, que també vam tastar (però aquests se'ls va prendre el Yusuke majoritàriament).
Evidentment, tot i que vam acompanyar el sake d'una ració d'edamame (unes mongetes que se serveixen d'aperitiu), una de pop en wasabi, i una de sashimi de bonítol, amb tres vasos de sake vam acabar agafant un estat força alcohòlic, i vam estar xerrant de mala manera fins vora la una de la nit. Si ja ho fem normalment, imagina borratxos...
Com a cosa curiosa, quan et serveixen el sake et porten un vas dins una espècie de receptacle quadrat. Llavors t'aboquen el sake dins el vas fins que vessa, i en cau una bona part dins el receptacle aquest. La idea és que així saps que realment el got està ple fins dalt de tot, i el que queda de més al receptacle després també t'ho beus (jo no m'atrevia a fer-ho, però vaig veure que en Yusuke ho feia, així que vaig aplicar allò de allà donde fueres, haz lo que vieres). Tant de bo a Barcelona també ho fessin això, i no et servissin els vasos plens de gel i amb dos dits buits a la part de dalt.
I avui he tingut el comiat final de la New York University. Recollir els papers, fer còpies de les dades que he generat aquí cap a l'ordinador de Barcelona, tornar les claus, acomiadar-me de la gent... Sempre fan una mica de pena, aquestes situacions, i fins i tot la gent que no t'acabava de fer el pes, de sobte et semblen uns companys de feina genials... Però no es pot tenir tot, i la veritat és que a Barcelona hi ha també molta gent a qui tinc ganes de veure.
Però el dia ha tingut una guinda, perquè després del vermut de l'altre dia, la Heng, una companya xinesa del departament, s'havia quedat amb més ganes de tastar cuina espanyola, i ha muntat un sopar al restaurant La Paella (no era La Tortilla Asesina, aquest cop...). Jo la veritat és que era una mica reaci a anar-hi, no sé, desconfio dels restaurants espanyols a l'estranger, normalment sempre que he mirat les cartes són plenes de faltes d'ortografia, i no sé per què però això em crea molta reticència cap als llocs. Però quan he començat a mirar la carta, i tothom m'ha començat a mirar a mi com dient-me: escull!... Doncs la veritat és que la carta estava prou bé, i he demanat una sangria per a tots, i unes tapes de xoriço, formatges, croquetes, pernil salat i pop a la gallega, acompanyat d'una mica de pa amb tomàquet, per a compartir. Patia una mica, sempre que em sento responsable d'alguna cosa noto pressió, perquè potser el que a mi m'agrada no els agrada a la resta...
Però al final ha sortit prou bé. Encara que el pop a la gallega no tenia res a veure amb el pop a la gallega que conec jo (era com tallat al llarg, i amb una salsa, en comptes d'amb pebre roig i oli), i per a ser tapes eren una mica massa nouvelle cuisine, però estaven bones. Al final ens hem animat a demanar-nos una crema catalana de postres, que el cambrer ja m'ha avisat que era un flam (i llavors perquè li diuen crema catalana?), i de fet ha acabat sent més aviat un púding, perquè donava la sensació d'estar fet amb llet condensada... I la sangria un èxit, han acabat entusiasmats (especialment en Kugatsu, que se n'ha fotut tres gots). Però ja els he avisat que no abusin, perquè tots sabem com són les ressaques de sangria...
I res, he proposat d'anar a fer unes birres, però la gent ja havia anar marxant, i a pesar de ser un sopar a l'espanyola, ha començat a dos quarts de vuit i ha acabat poc després de les nou... Amb més comiats, la sorpresa de la Heng, quan li he donat una abraçada per acomiadar-me (Per què són tan freds els asiàtics? Evidentment, no et dic jo si els intentes donar dos petons...), intercanvi de mails... De moment, els he d'enviar les fotos d'aquesta nit, i ja hem dit que a la que anem a algun congrés, mirarem a veure si ens veiem!
L'estada a Nova York s'acaba, i la vida segueix... Però encara que hi deixis a gent enrere, és maco pensar que, per qualsevol cosa de la vida, els pots tornar a trobar un dia, i continuar la conversa on la vas deixar anys enrere, al voltant d'uns talls de pernil i un vas de sangria.
I sí! Vam fer una posada en pràctica força contundent, amb 3 vasos de sake cadascun. I sí, vaig confirmar que el junmai danginryo és el millor, en concret una marca que es deia mu (que és un terme zen que significa una cosa així com el no res), amb un regust força dolç. Encara que clar, va a gustos, perquè el Yusuke deia que preferia sakes més secs, que també vam tastar (però aquests se'ls va prendre el Yusuke majoritàriament).
Evidentment, tot i que vam acompanyar el sake d'una ració d'edamame (unes mongetes que se serveixen d'aperitiu), una de pop en wasabi, i una de sashimi de bonítol, amb tres vasos de sake vam acabar agafant un estat força alcohòlic, i vam estar xerrant de mala manera fins vora la una de la nit. Si ja ho fem normalment, imagina borratxos...
Com a cosa curiosa, quan et serveixen el sake et porten un vas dins una espècie de receptacle quadrat. Llavors t'aboquen el sake dins el vas fins que vessa, i en cau una bona part dins el receptacle aquest. La idea és que així saps que realment el got està ple fins dalt de tot, i el que queda de més al receptacle després també t'ho beus (jo no m'atrevia a fer-ho, però vaig veure que en Yusuke ho feia, així que vaig aplicar allò de allà donde fueres, haz lo que vieres). Tant de bo a Barcelona també ho fessin això, i no et servissin els vasos plens de gel i amb dos dits buits a la part de dalt.
I avui he tingut el comiat final de la New York University. Recollir els papers, fer còpies de les dades que he generat aquí cap a l'ordinador de Barcelona, tornar les claus, acomiadar-me de la gent... Sempre fan una mica de pena, aquestes situacions, i fins i tot la gent que no t'acabava de fer el pes, de sobte et semblen uns companys de feina genials... Però no es pot tenir tot, i la veritat és que a Barcelona hi ha també molta gent a qui tinc ganes de veure.
Però el dia ha tingut una guinda, perquè després del vermut de l'altre dia, la Heng, una companya xinesa del departament, s'havia quedat amb més ganes de tastar cuina espanyola, i ha muntat un sopar al restaurant La Paella (no era La Tortilla Asesina, aquest cop...). Jo la veritat és que era una mica reaci a anar-hi, no sé, desconfio dels restaurants espanyols a l'estranger, normalment sempre que he mirat les cartes són plenes de faltes d'ortografia, i no sé per què però això em crea molta reticència cap als llocs. Però quan he començat a mirar la carta, i tothom m'ha començat a mirar a mi com dient-me: escull!... Doncs la veritat és que la carta estava prou bé, i he demanat una sangria per a tots, i unes tapes de xoriço, formatges, croquetes, pernil salat i pop a la gallega, acompanyat d'una mica de pa amb tomàquet, per a compartir. Patia una mica, sempre que em sento responsable d'alguna cosa noto pressió, perquè potser el que a mi m'agrada no els agrada a la resta...
I res, he proposat d'anar a fer unes birres, però la gent ja havia anar marxant, i a pesar de ser un sopar a l'espanyola, ha començat a dos quarts de vuit i ha acabat poc després de les nou... Amb més comiats, la sorpresa de la Heng, quan li he donat una abraçada per acomiadar-me (Per què són tan freds els asiàtics? Evidentment, no et dic jo si els intentes donar dos petons...), intercanvi de mails... De moment, els he d'enviar les fotos d'aquesta nit, i ja hem dit que a la que anem a algun congrés, mirarem a veure si ens veiem!
L'estada a Nova York s'acaba, i la vida segueix... Però encara que hi deixis a gent enrere, és maco pensar que, per qualsevol cosa de la vida, els pots tornar a trobar un dia, i continuar la conversa on la vas deixar anys enrere, al voltant d'uns talls de pernil i un vas de sangria.
21 de juny 2007
Comiats
Estava bastant clar que aquesta seria setmana de comiats. I ahir va tocar fer xerrada de comiat, per a explicar què havia estat fent aquests mesos a tota la gent del grup on he estat aquest temps.
I bé, com sempre que he de preparar transparències per a xerrades, em vaig estar tot el dia anterior fent-les, se'm van fer vora les deu de la nit i encara era allà al departament, que no havia menjat res des de la una del migdia... Que a més a més, per acabar-ho d'adobar, el dia abans havia anat al Peculier Pub, el lloc on he vist la carta de cerveses més gran de la meva vida, amb el David Carrascal, un amic de la carrera que estava uns dies per Nova York de turisme, ens havíem fotut tres cerveses força potents cadascun i, honestament, estava amb una ressaca horrible...
En tot cas, quan se'm van fer les deu, vaig sortir corrent del despatx cap al metro, confiant poder arribar al supermercat Met abans que tanquessin a les onze. Per què? Perquè havia de comprar ous! Feia dies que li anava donant voltes, però em feia gràcia fer un vermut per acomiadar-me, i tenia la idea de comprar unes olives i una mica de formatge manxec, i fer una truita de patates. No sé, un vermut típic, encara que faltaria el vermut pròpiament dic per a ser autèntic. En tot cas, vaig tenir sort (a vegades agraeixes això que les tendes obrin fins tan tard), vaig poder comprar els ous i les olives, i un cop vaig sopar a casa, vaig seguir preparant transparències fins que cap a la una les vaig acabar (quan vaig fer la de presentació vaig estar fins vora les quatre...).
I el dia següent, em vaig llevar d'hora, vaig fer la truita, i abans d'entrar a la universitat vaig passar per un supermercat on sabia que tenien formatge manxec a comprar-ne una falca (que costava... entre 3 i 4 vegades el preu del mateix tall a Barcelona? Potser més...) i em vaig animar a comprar una ampolla de vi de Califòrnia, pensant que un vas de Cabernet sempre tira avall el formatge.
Jo tot il·lusionat, vaig modificar les transparències, perquè la darrera fos un: si us quedeu després de la xerrada... i vaig posar-hi una tira dels PhD comics, en què es parlava de la Free Food, aspecte fonamental de la vida acadèmica.
I bé, vaig fer la presentació, tot bé, i quan acaben les preguntes, passo la transparència, els dono les gràcies a tothom per haver-me donat la oportunitat d'estar allà, i totes aquestes coses, i llavors dic: i bé, he pensat que potser estaria bé que tastéssiu una mica el que és un típic aperitiu espanyol, i he portat un parell de coses perquè piquéssim entre tots, i una ampolla de vi...
I es van quedar igual!! Ningú no deia res! No sé si es que estaven descol·locats, o què. I jo: ei! Que us convido a picar algo! Bé, ara ho vaig a buscar... I tothom seguia igual... Realment, a vegades em descol·loquen, aquesta gent...
Per sort, un cop amb la teca, la cosa es va animar, i sembla que a la gent els va agradar la truita (no en va quedar res) i especialment el formatge! El vi, no tant, per començar no tenien tiba-taps, i en vam haver de comprar un, i després, només tres persones van voler-ne, i en va quedar gairebé mitja ampolla. Això sí que no passa a Barcelona! És treure una ampolla de vi en un vermut al departament, i tots sabem que al cap de 5 minuts no en queda!
En tot cas, vam fer un parell de fotos de grup, i llavors van començar els acomiadaments, perquè encara que jo aniré al departament fins divendres, hi havia gent que marxava fora, i a qui possiblement ja no veuré més! Bé, sempre queden congressos i tal, mai se sap on podem coincidir, al cap i a la fi, la comunitat de Llenguatge Natural és gran, però hi ha alguns congressos que són clau! I em conec, i sé que em costa molt mantenir el contacte amb la gent que no vaig veient regularment (al menys un cop a l'any), sóc una mica desastre... Però bé, es farà el que pugui.
Però és el que tenen les relacions: tu vas i vens i les relacions també van i venen. I passes una època en què tens una relació bona amb algú i un bon dia s'acaba pel que sigui, perquè canvien les circumstàncies, els llocs; perquè en tens d'altres... Els camins que segueixes se separen...
I suposo que així és la manera que tots anem fent!
I bé, com sempre que he de preparar transparències per a xerrades, em vaig estar tot el dia anterior fent-les, se'm van fer vora les deu de la nit i encara era allà al departament, que no havia menjat res des de la una del migdia... Que a més a més, per acabar-ho d'adobar, el dia abans havia anat al Peculier Pub, el lloc on he vist la carta de cerveses més gran de la meva vida, amb el David Carrascal, un amic de la carrera que estava uns dies per Nova York de turisme, ens havíem fotut tres cerveses força potents cadascun i, honestament, estava amb una ressaca horrible...
En tot cas, quan se'm van fer les deu, vaig sortir corrent del despatx cap al metro, confiant poder arribar al supermercat Met abans que tanquessin a les onze. Per què? Perquè havia de comprar ous! Feia dies que li anava donant voltes, però em feia gràcia fer un vermut per acomiadar-me, i tenia la idea de comprar unes olives i una mica de formatge manxec, i fer una truita de patates. No sé, un vermut típic, encara que faltaria el vermut pròpiament dic per a ser autèntic. En tot cas, vaig tenir sort (a vegades agraeixes això que les tendes obrin fins tan tard), vaig poder comprar els ous i les olives, i un cop vaig sopar a casa, vaig seguir preparant transparències fins que cap a la una les vaig acabar (quan vaig fer la de presentació vaig estar fins vora les quatre...).
I el dia següent, em vaig llevar d'hora, vaig fer la truita, i abans d'entrar a la universitat vaig passar per un supermercat on sabia que tenien formatge manxec a comprar-ne una falca (que costava... entre 3 i 4 vegades el preu del mateix tall a Barcelona? Potser més...) i em vaig animar a comprar una ampolla de vi de Califòrnia, pensant que un vas de Cabernet sempre tira avall el formatge.
Jo tot il·lusionat, vaig modificar les transparències, perquè la darrera fos un: si us quedeu després de la xerrada... i vaig posar-hi una tira dels PhD comics, en què es parlava de la Free Food, aspecte fonamental de la vida acadèmica.
I bé, vaig fer la presentació, tot bé, i quan acaben les preguntes, passo la transparència, els dono les gràcies a tothom per haver-me donat la oportunitat d'estar allà, i totes aquestes coses, i llavors dic: i bé, he pensat que potser estaria bé que tastéssiu una mica el que és un típic aperitiu espanyol, i he portat un parell de coses perquè piquéssim entre tots, i una ampolla de vi...
I es van quedar igual!! Ningú no deia res! No sé si es que estaven descol·locats, o què. I jo: ei! Que us convido a picar algo! Bé, ara ho vaig a buscar... I tothom seguia igual... Realment, a vegades em descol·loquen, aquesta gent...
En tot cas, vam fer un parell de fotos de grup, i llavors van començar els acomiadaments, perquè encara que jo aniré al departament fins divendres, hi havia gent que marxava fora, i a qui possiblement ja no veuré més! Bé, sempre queden congressos i tal, mai se sap on podem coincidir, al cap i a la fi, la comunitat de Llenguatge Natural és gran, però hi ha alguns congressos que són clau! I em conec, i sé que em costa molt mantenir el contacte amb la gent que no vaig veient regularment (al menys un cop a l'any), sóc una mica desastre... Però bé, es farà el que pugui.
Però és el que tenen les relacions: tu vas i vens i les relacions també van i venen. I passes una època en què tens una relació bona amb algú i un bon dia s'acaba pel que sigui, perquè canvien les circumstàncies, els llocs; perquè en tens d'altres... Els camins que segueixes se separen...
I suposo que així és la manera que tots anem fent!
18 de juny 2007
L'Home Que Va Matar John Lennon
Pregunta de Trivial: Qui va matar John Lennon? Resposta (gràcies a Wikipedia): Mark David Chapman. O això és el que tothom creu, i el que jo mateix hauria cregut... fins aquest matí!
Però comencem pel principi: aquests dies he tingut a ma germana Astrid i el seu xicot Pere, que a més a més és un bon amic de fa temps, a casa. I encara que els primers dies van anar pel seu aire, aquest cap de setmana he tornat a fer de guia turístic, i he tornat a anar a Chinatown, Pont de Brooklyn, Battery Park, Zona Zero... La veritat és que ja semblo d'aquí, encara que si a la quarta vegada d'anar un lloc no m'he aprés on són les coses, potser que m'ho faci mirar... En tot cas, ha estat divertit tenir-los per aquí, i m'han fet d'aperitiu del que serà la tornada a casa, d'aquí a poc més d'una setmana, ja...
El tema és que aquest matí hem anat cap a Central Park. Hem anat cap al Llac de les Barques, on m'he sorprès de tornar a trobar els Break of Reality (els dels riffs de violoncel). Hem sentit un parell de cançons, i mentre anàvem caminant cap a Strawberry Fields, el memorial que hi ha a en John Lennon allà a Central Park, hem vist alguna cosa que es movia entre les fulles, ens hi hem acostat, i era una tortuga d'aquestes d'aquari, però mida XL. Deuria fer un pam i mig o així. I mentre la meva germana la flashejava per a fer-li fotos i pensava si havia de posar el mode mascotes de pelatge clar o mascotes de pelatge fosc a la càmera nova de trinca que s'acaba de comprar, s'ha acostat un home, i com que ens ha vist mirant la tortuga, ha fet el comentari que ell també se n'havia trobat una feia res, i que l'havia agafada i tornada a l'aigua. Total, que a tot això, hem estat un parell de minuts més mirant la tortuga, fins que farta d'intentar creuar les reixes que hi havia entre ella i nosaltres ha donat mitja volta, i molt més ràpid del que jo creia que es podia moure una tortuga, ha tornat cap a l'aigua.
Però l'home aquest en aquest temps ja ens havia preguntat d'on érem. I jo: som de Barcelona. M'ha preguntat si estava allà vivint, i quan li he dit que havia estat tres mesos, i que estava fent el doctorat, m'ha fet una pregunta, que si més no, hauria d'haver-me encès el llum del cap. I... quines són les teves motivacions? Polítiques, espirituals...? Coi! Motivacions espirituals per al doctorat! Mai no se m'havia plantejat que algú pogués prendre's el Processament del Llenguatge Natural com una forma d'apropar-se al Karma. Aquí ja hauria d'haver vist de quin peu calçava el paio. Però educadament, li he dit que la meva beca em donava total llibertat per a fer el que volgués, i que el que em movia era fer recerca.
La conversa llavors ha anat sobre les bandes que tocaven aquí a Central Park, i ha coincidit que ell també els havia comprat feia temps el CD als Break of Reality. I llavors ha estat quan la maten. Perquè va i em diu: jo també vinc aquí a ballar cada dissabte. I jo, clar, dic: osti, teniu un club de dansa o alguna cosa per l'estil? No, fem una dansa universal, d'origen búlgar. I d'un carpesà que fins aquell moment no m'havia ni adonat que portava, ha tret un llibret, i tot de fliers sobre Paneurhythmy, un moviment harmònic i universal. I veient les fotos del llibret, a mi no se m'ha acudit res més que dir: Ah! Es com un tai-chi a la búlgara, no? Resposta, en què sorprenentment no he notat cap mena d'ironia, perquè admeto que no ha estat molt brillant el que he dit: no, és una dansa universal. Aquí precisant!
Total, que l'home ha dit que era una llàstima que ja marxés, perquè si no hauria pogut veure'ls... I jo: sí, realment una llàstima... Però segur que si és una cosa universal podré veure-ho a Europa. I no sé en quin moment de tot aquest procés, l'home ja ens havia dit si ens podia acompanyar cap a Strawberry Fields, que havia quedat amb un amic allà, i anàvem parlant ell i jo, mentre l'Astrid i el Pere ens seguien una mica més enrere.
Arribat aquest moment, l'home ja s'ha sentit més còmode, i m'ha començat a parlar en espanyol. Un espanyol prou bo, tot sigui dit. I mentre enfilàvem el camí cap a Strawberry Fields (sort que estàvem a prop), m'ha preguntat que en pensava de l'11/S. Tema delicat de què parlar amb un americà, realment. Però com que m'ha semblat que aquest era bastant anti-sistema, encara que a la seva manera, li he dit que era trist, però que era conseqüència de la política del govern americà d'intentar perpetuar règims que beneficiaven els seus interessos arreu del món, sense importar les conseqüències que pogués això tenir en la població. I llavors, ell m'ha dit que estava d'acord amb mi, i m'ha dit que aquella mateixa gent que ho maquinava tot, eren els que havien matat John Lennon.
Perquè sí, senyors, en John Lennon estava despertant les consciències de molta gent, i van voler acabar amb ell. I com ho van fer? Resulta que existien unes instal·lacions secretes a Montauk, allà on jo volia anar en bicicleta, al final de Long Island, on es portava gent que es recollia del carrer de Nova York, i se'ls torturava fins que desenvolupessin desdoblaments de personalitat. Llavors s'aprofitava una d'aquestes personalitats i es programava perquè tingués un únic objectiu: la seva missió! I en Chapman era un d'aquests, amb única missió: Matar John Lennon.
No us podeu imaginar el que em costava mantenir la compostura en aquell moment. Per sort, hem arribat davant el cèrcle d'Imagine, i m'ha explicat com els grans lobbies de les comunicacions, que també formaven part d'aquesta gran xarxa de control de la població, havien prohibit Imagine després de l'11/S. Tot encaixa, està claríssim... Després d'un parell de comentaris més, i d'una recomanació del darrer disc de la Yoko Ono (tenint en compte cap on havia degenerat la conversa, en aquell moment el nom de Yoko Ono era tan mainstream com David Bisbal), ens hem acomiadat, m'ha dit que encantat, i m'ha recordat quin era el seu e-mail, per si tenia cap dubte sobre la Paneurhythmy.
I un cop he estat a soles amb el Pere i l'Astrid... m'he rigut.
Per si a algú li ha agafat curiositat: http://paneurhythmy.us. Jo no hi entro, que després queda a l'historial, i són coses d'aquelles que no saps com explicar...
El tema és que aquest matí hem anat cap a Central Park. Hem anat cap al Llac de les Barques, on m'he sorprès de tornar a trobar els Break of Reality (els dels riffs de violoncel). Hem sentit un parell de cançons, i mentre anàvem caminant cap a Strawberry Fields, el memorial que hi ha a en John Lennon allà a Central Park, hem vist alguna cosa que es movia entre les fulles, ens hi hem acostat, i era una tortuga d'aquestes d'aquari, però mida XL. Deuria fer un pam i mig o així. I mentre la meva germana la flashejava per a fer-li fotos i pensava si havia de posar el mode mascotes de pelatge clar o mascotes de pelatge fosc a la càmera nova de trinca que s'acaba de comprar, s'ha acostat un home, i com que ens ha vist mirant la tortuga, ha fet el comentari que ell també se n'havia trobat una feia res, i que l'havia agafada i tornada a l'aigua. Total, que a tot això, hem estat un parell de minuts més mirant la tortuga, fins que farta d'intentar creuar les reixes que hi havia entre ella i nosaltres ha donat mitja volta, i molt més ràpid del que jo creia que es podia moure una tortuga, ha tornat cap a l'aigua.
Però l'home aquest en aquest temps ja ens havia preguntat d'on érem. I jo: som de Barcelona. M'ha preguntat si estava allà vivint, i quan li he dit que havia estat tres mesos, i que estava fent el doctorat, m'ha fet una pregunta, que si més no, hauria d'haver-me encès el llum del cap. I... quines són les teves motivacions? Polítiques, espirituals...? Coi! Motivacions espirituals per al doctorat! Mai no se m'havia plantejat que algú pogués prendre's el Processament del Llenguatge Natural com una forma d'apropar-se al Karma. Aquí ja hauria d'haver vist de quin peu calçava el paio. Però educadament, li he dit que la meva beca em donava total llibertat per a fer el que volgués, i que el que em movia era fer recerca.
La conversa llavors ha anat sobre les bandes que tocaven aquí a Central Park, i ha coincidit que ell també els havia comprat feia temps el CD als Break of Reality. I llavors ha estat quan la maten. Perquè va i em diu: jo també vinc aquí a ballar cada dissabte. I jo, clar, dic: osti, teniu un club de dansa o alguna cosa per l'estil? No, fem una dansa universal, d'origen búlgar. I d'un carpesà que fins aquell moment no m'havia ni adonat que portava, ha tret un llibret, i tot de fliers sobre Paneurhythmy, un moviment harmònic i universal. I veient les fotos del llibret, a mi no se m'ha acudit res més que dir: Ah! Es com un tai-chi a la búlgara, no? Resposta, en què sorprenentment no he notat cap mena d'ironia, perquè admeto que no ha estat molt brillant el que he dit: no, és una dansa universal. Aquí precisant!
Total, que l'home ha dit que era una llàstima que ja marxés, perquè si no hauria pogut veure'ls... I jo: sí, realment una llàstima... Però segur que si és una cosa universal podré veure-ho a Europa. I no sé en quin moment de tot aquest procés, l'home ja ens havia dit si ens podia acompanyar cap a Strawberry Fields, que havia quedat amb un amic allà, i anàvem parlant ell i jo, mentre l'Astrid i el Pere ens seguien una mica més enrere.
Arribat aquest moment, l'home ja s'ha sentit més còmode, i m'ha començat a parlar en espanyol. Un espanyol prou bo, tot sigui dit. I mentre enfilàvem el camí cap a Strawberry Fields (sort que estàvem a prop), m'ha preguntat que en pensava de l'11/S. Tema delicat de què parlar amb un americà, realment. Però com que m'ha semblat que aquest era bastant anti-sistema, encara que a la seva manera, li he dit que era trist, però que era conseqüència de la política del govern americà d'intentar perpetuar règims que beneficiaven els seus interessos arreu del món, sense importar les conseqüències que pogués això tenir en la població. I llavors, ell m'ha dit que estava d'acord amb mi, i m'ha dit que aquella mateixa gent que ho maquinava tot, eren els que havien matat John Lennon.
Perquè sí, senyors, en John Lennon estava despertant les consciències de molta gent, i van voler acabar amb ell. I com ho van fer? Resulta que existien unes instal·lacions secretes a Montauk, allà on jo volia anar en bicicleta, al final de Long Island, on es portava gent que es recollia del carrer de Nova York, i se'ls torturava fins que desenvolupessin desdoblaments de personalitat. Llavors s'aprofitava una d'aquestes personalitats i es programava perquè tingués un únic objectiu: la seva missió! I en Chapman era un d'aquests, amb única missió: Matar John Lennon.
No us podeu imaginar el que em costava mantenir la compostura en aquell moment. Per sort, hem arribat davant el cèrcle d'Imagine, i m'ha explicat com els grans lobbies de les comunicacions, que també formaven part d'aquesta gran xarxa de control de la població, havien prohibit Imagine després de l'11/S. Tot encaixa, està claríssim... Després d'un parell de comentaris més, i d'una recomanació del darrer disc de la Yoko Ono (tenint en compte cap on havia degenerat la conversa, en aquell moment el nom de Yoko Ono era tan mainstream com David Bisbal), ens hem acomiadat, m'ha dit que encantat, i m'ha recordat quin era el seu e-mail, per si tenia cap dubte sobre la Paneurhythmy.
I un cop he estat a soles amb el Pere i l'Astrid... m'he rigut.
Per si a algú li ha agafat curiositat: http://paneurhythmy.us. Jo no hi entro, que després queda a l'historial, i són coses d'aquelles que no saps com explicar...
12 de juny 2007
The Lord of the Times
... of the New York Times, obviament...
Perquè avui, quan tornava de la feina que eren ja passades les vuit i mitja, cansat entre la pallissa d'ahir i el pencar tot el dia (encara que animat perquè avui ja hi era en Yusuke, i també la Cristina i la Heng, dues companyes que sempre s'apunten als cafès i que la setmana passada tampoc no hi eren, i encara que en Yusuke estava amb Jet-Lag després d'arribar de Japó el dissabte, hem estat xerrant una bona estona, i a més a més d'un tema tan interessant com de borratxeres), he agafat el Metro, i he vist que al seient del costat hi havia un diari abandonat.
Com que el dissabte em vaig acabar el llibre que m'estava llegint (Baudolino, d'Umberto Eco, m'ha agradat i m'hi he rigut molt), avui no portava res per llegir, l'he agafat, i he vist que era un The New York Times. A pesar de ser un diari tan famós, no l'havia llegit mai, i m'he posat a fullejar-lo.
Per començar, el format és molt incòmode: deu fer uns 60 centímetres d'alt per 40 d'ample, fet que fa que quan el tens obert tinguis una bèstia de pràcticament un metre d'envergadura entre les teves mans, el més pràctic per llegir quan és hora punta. I la composició és una mica atapeïda i caòtica, amb moltes columnes per pàgina, i les notícies enganxades les unes amb les altres, tallades, continuant al cap de dues o tres pàgines, però completament barrejades. La veritat és que no prometia molt, i menys amb el titular de American President, Albanian Idol sota una foto del (infame) George W. Bush. Com que admeto que estic bastant predisposat en contra de tan insigne personatge, he pensat que havia de ser una notícia partidista, i m'he decebut una mica, perquè creia que The New York Times era un diari força objectiu.
Però després m'he posat a llegir les notícies i la secció d'editorial i de cartes dels lectors, i llavors he vist que no, que possiblement sí que en Bush havia estat aclamat al seu pas per Albània (qui ho hauria dit?), perquè la resta d'opinions eren força crítiques amb la política del govern, i especialment amb la guerra d'Iraq. Encara que em fa gràcia que la principal crítica de la gent és que hi moren soldats americans: és una guerra, no? I se suposa que la gent hi mor, no? Clar, evidentment aquí es dona per suposat que els que han de morir són els altres. I encara l'altre dia em vaig trobar un llibre que lloava el gran paper que fan els Estats Units com a policia del món, amb crítiques dient que tots els anti-americans havien de llegir aquell llibre per obrir els ulls i adonar-se de com de fonamental és aquest país pel benestar del món. Blerj! Abans o després de veure Raza?
Tornant al tema principal, he estat fullejant la resta de notícies, i al passar la pàgina on hi havia una que parlava del candidat a la presidència dels Estats Units que és mormó (com els que venen al bus de Barcelona encorbatats per dir-te que Dios te ama amb accent d'Arkansas), he vist una foto i dic: això és la Sagrada Família!
I sí! L'era! Perquè la notícia era que anaven a fer el túnel de l'AVE, i que el més segur era que la Sagrada Família se n'anés a fer norris. Amb la frase que ja m'havia dit el Pere un dia a la feina: a qui se li pot acudir fer un forat sota l'edifici més pesat de Barcelona? Doncs ja veieu! Fins i tot fins Nova York arriben les notícies! Al menys de moment són les notícies del que es vol fer. A veure com són els titulars el dia que caigui l'edifici...
Per cert! Per als més frikis, faig saber que en Yusuke m'ha portat del Japó un gos follador USB. Així que quan el portàtil d'algú se senti sol i necessiti companyia, ja sabeu a qui heu d'avisar.
I els que no sabeu el que és un gos follador USB, millor seguiu així...
Perquè avui, quan tornava de la feina que eren ja passades les vuit i mitja, cansat entre la pallissa d'ahir i el pencar tot el dia (encara que animat perquè avui ja hi era en Yusuke, i també la Cristina i la Heng, dues companyes que sempre s'apunten als cafès i que la setmana passada tampoc no hi eren, i encara que en Yusuke estava amb Jet-Lag després d'arribar de Japó el dissabte, hem estat xerrant una bona estona, i a més a més d'un tema tan interessant com de borratxeres), he agafat el Metro, i he vist que al seient del costat hi havia un diari abandonat.
Com que el dissabte em vaig acabar el llibre que m'estava llegint (Baudolino, d'Umberto Eco, m'ha agradat i m'hi he rigut molt), avui no portava res per llegir, l'he agafat, i he vist que era un The New York Times. A pesar de ser un diari tan famós, no l'havia llegit mai, i m'he posat a fullejar-lo.
Per començar, el format és molt incòmode: deu fer uns 60 centímetres d'alt per 40 d'ample, fet que fa que quan el tens obert tinguis una bèstia de pràcticament un metre d'envergadura entre les teves mans, el més pràctic per llegir quan és hora punta. I la composició és una mica atapeïda i caòtica, amb moltes columnes per pàgina, i les notícies enganxades les unes amb les altres, tallades, continuant al cap de dues o tres pàgines, però completament barrejades. La veritat és que no prometia molt, i menys amb el titular de American President, Albanian Idol sota una foto del (infame) George W. Bush. Com que admeto que estic bastant predisposat en contra de tan insigne personatge, he pensat que havia de ser una notícia partidista, i m'he decebut una mica, perquè creia que The New York Times era un diari força objectiu.
Però després m'he posat a llegir les notícies i la secció d'editorial i de cartes dels lectors, i llavors he vist que no, que possiblement sí que en Bush havia estat aclamat al seu pas per Albània (qui ho hauria dit?), perquè la resta d'opinions eren força crítiques amb la política del govern, i especialment amb la guerra d'Iraq. Encara que em fa gràcia que la principal crítica de la gent és que hi moren soldats americans: és una guerra, no? I se suposa que la gent hi mor, no? Clar, evidentment aquí es dona per suposat que els que han de morir són els altres. I encara l'altre dia em vaig trobar un llibre que lloava el gran paper que fan els Estats Units com a policia del món, amb crítiques dient que tots els anti-americans havien de llegir aquell llibre per obrir els ulls i adonar-se de com de fonamental és aquest país pel benestar del món. Blerj! Abans o després de veure Raza?
Tornant al tema principal, he estat fullejant la resta de notícies, i al passar la pàgina on hi havia una que parlava del candidat a la presidència dels Estats Units que és mormó (com els que venen al bus de Barcelona encorbatats per dir-te que Dios te ama amb accent d'Arkansas), he vist una foto i dic: això és la Sagrada Família!
I sí! L'era! Perquè la notícia era que anaven a fer el túnel de l'AVE, i que el més segur era que la Sagrada Família se n'anés a fer norris. Amb la frase que ja m'havia dit el Pere un dia a la feina: a qui se li pot acudir fer un forat sota l'edifici més pesat de Barcelona? Doncs ja veieu! Fins i tot fins Nova York arriben les notícies! Al menys de moment són les notícies del que es vol fer. A veure com són els titulars el dia que caigui l'edifici...
Per cert! Per als més frikis, faig saber que en Yusuke m'ha portat del Japó un gos follador USB. Així que quan el portàtil d'algú se senti sol i necessiti companyia, ja sabeu a qui heu d'avisar.
I els que no sabeu el que és un gos follador USB, millor seguiu així...
11 de juny 2007
Trans-Manhattan
Tenint en compte com sóc, suposo que a ningú no li sorprèn ja saber que des de feia uns dies estava planejant creuar tot Manhattan de baix a dalt. Em feia gràcia seguir tot Broadway, que és l'únic carrer que travessa tota l'illa, sortint del que és la punta sud, en mig del districte financer i amb l'Estàtua de la Llibertat a la vista, i anar pujant, pujant fins arribar a l'extrem nord, on per altra banda encara no havia estat. La veritat és que no sabia exactament quina llargada té l'illa, ni tampoc quina llargada té Broadway, perquè no és un carrer traçat amb tiralínies, sinó que fa una lleugera essa, i va creuant les avingudes d'est cap a oest. Però no semblava res que no es pogués fer, i si més no em serviria com a entrenament per a la Matagalls-Montserrat, que segur que aquest any, com sempre, m'oblido de com de malament ho arribo a passar, i em torno a apuntar a fer-la.
I com que avui era de les últimes oportunitats que em quedaven per a la meva bogeria particular, el temps estava ennuvolat però no semblava que anés a ploure, i francament no tenia res millor a fer, he agafat el metro a dos quarts d'onze, i a dos quarts de dotze he baixat... a la punta de Manhattan? No! A Chinatown, perquè havia de fer una parada tècnica. Perquè estava segur que no seria el primer friki en caminar al llarg de tot Broadway, així que per a fer-ho original, he decidit que seria el primer en fer-ho... menjant només peix sec xinès! I he anat a Chinatown, he comprat un paquet d'una espècie de sardines seques, i un altre d'unes tires de sípia tailandesa, que ja havia provat un cop a Barcelona. Evidentment, menjar només peix sec m'havia de donar una set de collons, així que no m'he fixat cap límit pel que feia a beguda. Es tractava de fer una parida friki (molt molt friki, ho admeto, podria haver-ho fet sentint La Barbacoa i amb en Giorgi Dan, i potser hauria estat fins i tot més digne), no de morir de deshidratació.
Un cop comprades les provisions, i per anar escalfant cames, he aprofitat per baixar pel marge de l'East River, i he vist uns quants vaixells de vela enormes que tenen en una espècie de Museu Marítim. En total, entre comprar el menjar i arribar fins la punta se m'han fet les dotze i quaranta. M'he fet una foto amb el mar de fons, per a deixar constància gràfica de la meva gesta, he buscat el número 1 de Broadway, i carretera i manta.
De bon principi, m'he limitat a anar encadenant llocs per on ja havia passat. Així, he deixat de seguida enrere el Brau de Wall Street i tot el districte financer, i m'he trobat en mig de la gentada de Chinatown, primer, i del Soho, després. He passat per davant de la feina, del Flatiron, i de Madison Square, on estaven fent una espècie de festa d'inauguració de la temporada d'estiu, amb un concert i paradetes de cervesa. He estat a punt d'agafar-ne una, però he vist que demanaven el passaport a gent de més cinquanta anys, i m'ha semblat una demostració de papanatisme tal que he decidit allunyar-me d'allà quant abans millor, no fos cas que se m'encomanés.
La zona de Broadway que ha vingut després, entre la 5a i la 6a avingudes, estava plena d'edificis baixos amb basars molt cutres, portats gairebé tots per gent negra, amb algun paquistanès infiltrat. Passada la 6a ja m'he trobat amb la gentada de nou, aquest cop al voltant de Times Square, i ha durat fins gairebé arribar a Columbus Circle. En aquest moment ja portava dues hores caminant, he decidit gastar una mica de les provisions, i me n'he adonat de la parida tan gran que havia arribat a fer. A part que la sípia picava com una mala bèstia, i m'ha donat una set horrible, el peix tenia espines, me n'he clavat una a la geniva i després els problemes que he tingut per treure-la. Anava caminant amb la mà a la boca, intentant agafar-la, però em relliscava, fins que al final a base d'anar-la movent amb la llengua ha sortit... Però ningú mai no va dir que viure aventures estigués lliure de penúries i dificultats!
Deixant enrere Columbus Circle i la única mica de Central Park que he vist en tot el recorregut, Broadway s'ha transformat en una espècie de passeig per barris normals, amb moltes tendes, però res més de particular. Per mitigar l'efecte Llengua com un Abadejo que tenia, m'he comprat un Vanilla Latte en un Starbucks, i he seguit caminant. La veritat és que a aquesta altura ja començava a notar-me cansat. Al cap i a la fi, no portava les botes de caminar que porto per a la Matagalls, i ahir a més a més vaig sortir a córrer. Però he seguit fent, he passat el número 2000 de Broadway (el número 1500 està a Times Square, el 1000 coincideix amb Madison Square i no existeix, i el 500 està al Soho, però me n'he oblidat...), i he superat l'altura on acaba Central Park. M'he trobat amb els llocs coneguts d'al voltant de la Universitat de Columbia, i a partir d'aquí la zona d'al voltant de Broadway s'ha transformat en un barri hispà. Durant estona i estona els cartells estaven en espanyol, hi havia un fotimer de restaurants mexicans, dominicans, hondurenys... A més a més avui era el dia de la Desfilada Nacional Porto-Riquenya, i mai no m'hauria imaginat que hi hauria tanta gent porto-riquenya a Nova York: les famílies amb banderes, samarretes, gorres... he vist més d'un cotxe tot tunejat amb una bandera cobrint el capó i una altra penjada de la finestra del darrere. Un autèntic festival, diguem-ne.
He estat caminant una bona estona sentint-me en mig de San Juan, fins que de sobte els carrers han començat a agafar pendent, he vist el Pont George Washington a la meva esquerra, i he entrat a la llenca de terra final de l'illa. I m'ha sorprès, perquè a mida que et vas acostant al nord de Manhattan, el terreny passa a ser molt ondulat. Ja a l'altura de Columbia hi ha alguns carrers amb pujades i baixades, però allà, precisament on l'illa és més estreta, tens un turó a cada banda, i Broadway que passa per en mig. He fet algunes fotos, perquè hi havia algunes cases muntades sobre la vessant de la muntanya, i uns carrers amb escales que semblaven el Carmel! Ja estava a l'altura del número 5000 de Broadway, del carrer 200, portava gairebé 5 hores caminant, però ja estava a prop. I poc a poc, les cases han deixat lloc a una benzinera, i uns quants magatzems, fins que al cap de res ja he vist el Pont de Broadway! Allà estava. En 5 hores i 20 minuts, he arribat al final! Però, ja que hi era, podia creuar el pont i arribar fins al Bronx, no? Ja que estava tan a prop... I he creuat el pont (que flipa, el pas per als cotxes era reixa de ferro, i es veia el riu a sota. Al menys per als vianants havien posat una mica de formigó als forats), tot satisfet, però quan he arribat a l'altra banda...
Els números seguien!! Broadway continua al Bronx!! Amb la mateixa numeració, i també l'ordre dels carrers. Tenia el carrer 225 davant meu... Però bé, al cap i a la fi, jo el que volia era creuar Manhattan, no fer tot Broadway, no? Diguem-ne que l'el·lecció de Broadway havia estat circumstancial. Així que he mirat a veure si podia fer una foto de la punta nord de Manhattan des de l'altra banda del riu (sense anar molt lluny de Broadway, que al cap i a la fi era al Bronx, i tots sabem que la fama del barri no és precisament molt bona, encara que he de dir que es respirava força ambient familiar avui, i fins i tot he ajudat una dona gran a pujar unes escales amb el carro de la compra). Però he vist que l'únic lloc on podia fer la foto era propietat privada, i hi havia un cartell que deia: No trespassing. Violators will be prosecuted. I com que passava molt de que m'engarjolessin per fer una foto, he tornat a Broadway i he agafat el metro de tornada.
Però no he anat a casa! Perquè a pesar que em feien un mal horrible les cames, mentre anava pujant he vist que hi havia un parc que tenia aspecte de ser una passada, uns vint minuts abans d'arribar al final de l'illa, i com que he pensat que em faria molt de pal tornar fins allà, fins i tot que possiblement no en tindria l'oportunitat, he baixat al cap de quatre parades i he anat fins al Fort Tryon Park. Era el tipus de cosa que no t'esperaries a Manhattan. Un parc d'una frondositat d'arbres brutal, muntat sobre un turó super escarpat, i amb un fotimer d'esquirols, als que evidentment m'he entretingut a fer fotos. He arribat fins dalt de tot del turó, però no hi havia grans vistes perquè els propis arbres tapaven la major part del panorama, així que m'he assegut, he fet una segona sessió d'avituallament (aquest cop anant en compte amb les espines) i he començat a baixar. I baixant, baixant, m'he trobat... un monestir romànic!
Bé, té trampa, perquè és un edifici modern que ha construït el Metropolitan per allotjar la col·lecció de romànic i gòtic que tenen. Però és rotllo monestir autèntic, amb el campanar, el claustre, els absis. Sense la gràcia de Sant Climent de Taüll, però tampoc no es pot demanar tant, suposo. Evidentment, la hora que era l'edifici ja estava tancat, i per altra banda la pujada i especialment la baixada del turó m'havien deixat rebentat. Així que he acabat de baixar el que em quedava, he agafat el metro, i ara sí fins a casa, on m'he fotut una dutxa, m'he posat roba neta i m'he preparat un bistec de bou enorme, tot just volta i volta. Després del dia d'austeritat a base de sípia i peix sec, suposo que no cal que digui que tenia gust a glòria!
De bon principi, m'he limitat a anar encadenant llocs per on ja havia passat. Així, he deixat de seguida enrere el Brau de Wall Street i tot el districte financer, i m'he trobat en mig de la gentada de Chinatown, primer, i del Soho, després. He passat per davant de la feina, del Flatiron, i de Madison Square, on estaven fent una espècie de festa d'inauguració de la temporada d'estiu, amb un concert i paradetes de cervesa. He estat a punt d'agafar-ne una, però he vist que demanaven el passaport a gent de més cinquanta anys, i m'ha semblat una demostració de papanatisme tal que he decidit allunyar-me d'allà quant abans millor, no fos cas que se m'encomanés.
La zona de Broadway que ha vingut després, entre la 5a i la 6a avingudes, estava plena d'edificis baixos amb basars molt cutres, portats gairebé tots per gent negra, amb algun paquistanès infiltrat. Passada la 6a ja m'he trobat amb la gentada de nou, aquest cop al voltant de Times Square, i ha durat fins gairebé arribar a Columbus Circle. En aquest moment ja portava dues hores caminant, he decidit gastar una mica de les provisions, i me n'he adonat de la parida tan gran que havia arribat a fer. A part que la sípia picava com una mala bèstia, i m'ha donat una set horrible, el peix tenia espines, me n'he clavat una a la geniva i després els problemes que he tingut per treure-la. Anava caminant amb la mà a la boca, intentant agafar-la, però em relliscava, fins que al final a base d'anar-la movent amb la llengua ha sortit... Però ningú mai no va dir que viure aventures estigués lliure de penúries i dificultats!
Deixant enrere Columbus Circle i la única mica de Central Park que he vist en tot el recorregut, Broadway s'ha transformat en una espècie de passeig per barris normals, amb moltes tendes, però res més de particular. Per mitigar l'efecte Llengua com un Abadejo que tenia, m'he comprat un Vanilla Latte en un Starbucks, i he seguit caminant. La veritat és que a aquesta altura ja començava a notar-me cansat. Al cap i a la fi, no portava les botes de caminar que porto per a la Matagalls, i ahir a més a més vaig sortir a córrer. Però he seguit fent, he passat el número 2000 de Broadway (el número 1500 està a Times Square, el 1000 coincideix amb Madison Square i no existeix, i el 500 està al Soho, però me n'he oblidat...), i he superat l'altura on acaba Central Park. M'he trobat amb els llocs coneguts d'al voltant de la Universitat de Columbia, i a partir d'aquí la zona d'al voltant de Broadway s'ha transformat en un barri hispà. Durant estona i estona els cartells estaven en espanyol, hi havia un fotimer de restaurants mexicans, dominicans, hondurenys... A més a més avui era el dia de la Desfilada Nacional Porto-Riquenya, i mai no m'hauria imaginat que hi hauria tanta gent porto-riquenya a Nova York: les famílies amb banderes, samarretes, gorres... he vist més d'un cotxe tot tunejat amb una bandera cobrint el capó i una altra penjada de la finestra del darrere. Un autèntic festival, diguem-ne.
Els números seguien!! Broadway continua al Bronx!! Amb la mateixa numeració, i també l'ordre dels carrers. Tenia el carrer 225 davant meu... Però bé, al cap i a la fi, jo el que volia era creuar Manhattan, no fer tot Broadway, no? Diguem-ne que l'el·lecció de Broadway havia estat circumstancial. Així que he mirat a veure si podia fer una foto de la punta nord de Manhattan des de l'altra banda del riu (sense anar molt lluny de Broadway, que al cap i a la fi era al Bronx, i tots sabem que la fama del barri no és precisament molt bona, encara que he de dir que es respirava força ambient familiar avui, i fins i tot he ajudat una dona gran a pujar unes escales amb el carro de la compra). Però he vist que l'únic lloc on podia fer la foto era propietat privada, i hi havia un cartell que deia: No trespassing. Violators will be prosecuted. I com que passava molt de que m'engarjolessin per fer una foto, he tornat a Broadway i he agafat el metro de tornada.
Però no he anat a casa! Perquè a pesar que em feien un mal horrible les cames, mentre anava pujant he vist que hi havia un parc que tenia aspecte de ser una passada, uns vint minuts abans d'arribar al final de l'illa, i com que he pensat que em faria molt de pal tornar fins allà, fins i tot que possiblement no en tindria l'oportunitat, he baixat al cap de quatre parades i he anat fins al Fort Tryon Park. Era el tipus de cosa que no t'esperaries a Manhattan. Un parc d'una frondositat d'arbres brutal, muntat sobre un turó super escarpat, i amb un fotimer d'esquirols, als que evidentment m'he entretingut a fer fotos. He arribat fins dalt de tot del turó, però no hi havia grans vistes perquè els propis arbres tapaven la major part del panorama, així que m'he assegut, he fet una segona sessió d'avituallament (aquest cop anant en compte amb les espines) i he començat a baixar. I baixant, baixant, m'he trobat... un monestir romànic!
09 de juny 2007
Cultura del Mestissatge
Fa temps en Yusuke em va preguntar si ja havia provat els Macaroni Cheese. Jo no sabia què era, i ell em va explicar que era un dels plats tradicionals de la cuina americana: Macaroni (que no són macarrons, sinó com fideus buits d'aquests de fideuà) completament submergits en formatge fos. Com una sopa de formatge amb fideus. Evidentment, és una cosa completament insana, raó per què té més que assegurat el triomf en el mercat americà.
Així que l'altre dia quan vaig anar al super i vaig veure el paquet de Macaroni Cheese Dinner marca blanca, 3 racions per 99 centaus, vaig pensar: això ho he de provar. No només tastaré un menjar insà, sinó que a més a més tinc la oportunitat única de fer-ho en la versió de més baixa qualitat. Tot un luxe a l'abast de poca gent. Així que ho vaig provar, i com era previsible, era força dolent. La pasta era normal, de fet estic convençut que costa molt fer pasta dolenta (encara que aquí he provat uns quants paquets que es mereixerien l'adjectiu: donava igual com i quant la bullissis, sempre s'enganxava, i quedava dura de dintre); i pel que fa a la salsa... no matava, pràcticament no tenia gust a formatge. Tot plegat, em vaig endur una mica de decepció... On anirem a parar si els menjars més sagrats d'Amèrica són tractats amb tan poc respecte?
Paral·lelament, un altre dia que vaig anar al super, vaig veure una oferta de formatge cheddar, que és dels pocs formatges que es fabriquen en aquest país (a la que arribi a Barcelona i vegi algú amb un formatge manxec, el colpejaré, el deixaré inconscient em fotré el formatge de copt), i com que recordava que quan érem petits la meva mare el comprava per a fer bikinis, en vaig comprar dos paquets. Però quan el vaig encetar em vaig trobar amb què era un formatge una mica fat. De textura semblant a l'emmental, però amb menys gust.
Per una tercera banda, com que de quan va venir ma mare havien sobrar panets de hot dog, un tercer dia que vaig anar al super (sembla que em passi la vida al super) vaig comprar frankfurts, i vaig pensar que, tot just bullint-les, com fan aquí, em podria fer alguns hots dogs jo mateix, per sopar o el que fos.
I encara per una quarta banda, de quan va venir la meva mare també, i arran del ja conegut Cisma de la Teca amb en Kugatsu, havia comprat tot de pots de llegums (cigrons, mongetes, llenties), que no n'havia menjat des que vaig arribar, i vaig trobar que aquí n'hi havia força varietat (mongetes pintes, roges, faves, favons...), i a més a més força bé de preu. De fet, em dóna la sensació que és un producte més per a gent de cultura sud-americana, perquè els pots estan etiquetats en castellà, i no crec que la dieta nord-americana inclogui moltes llegums, podent menjar bistecs de 24 unces.
A pesar d'aquest plantejament de quatre fets aparentment inconnexos que ningú no hauria dit poguessin guardar cap rel·lació, aquest matí els esdeveniments s'han anat precipitat, un rere l'altre, i les conseqüències han superat el que ningú no hauria pogut esperar. Perquè després de parlar durant una hora i tres quarts amb la Laura (la trucada més llarga des que sóc aquí, i crec que possiblement en el Top 10 de les trucades més llargues de la meva vida, per no dir en el Top 5 i tot), he pensat que ja n'hi havia prou de fer panxa, i que me n'anava a córrer una estona. Però per no sortir amb l'estomac buit, m'he preparat un hot dog, i per mirar de gastar el cheddar, n'he posat uns talls sobre el frankfurt, a veure si calent agafava una mica més de gust. He programat un minut i mig al microones, i he donat al botó de posada en marxa.
Segurament els grans descobriments de la història de la humanitat han estat fruït de la casualitat. Així, segur que quan en Newton es va seure sota la seva pomera a fer una clapada, poc podia imaginar-se que li cauria una poma al cap, li obriria una bretxa, i en mig del deliri causat per la infecció, arribaria al que després seria el nucli dels seus Principia Matematica. Ni tampoc es podien imaginar els germans Wright que el que començaria sent una joguesca en mig de la brega d'una nit de borratxera (A que no sou capaços de fer una màquina que voli? A que sí? A que no?) acabaria suposant un cop de timó radical en la història de la humanitat.
Així doncs, igualment, quan jo li he donat al botó del microones, no m'esperava que, un minut i mig després, els meus ulls veurien el que han vist: el cheddar estava fos! Era sorprenentment cremós, recobria tot el frankfurt com unes estovalles, amb les puntes esteses per tot el plat. Ho he posat tot sobre el panet, m'ho he menjat, i en aquell moment, al meu cap el tercer dels fils de la història s'ha trenat amb els altres dos: era el mateix formatge que el dels Macaroni Cheese! Hauria d'haver-hi pensat: com podia ser que el plat americà per excel·lencia, no contingués els fruits més típics d'Amèrica, aquells productes que s'han fet en terra americana, amb la suor de la gent americana, seguint secrets que han passat de generació en generació d'americans, des que els antics colons van alçar-se en armes contra la metròpoli de l'altra banda de l'oceà?
Torbat per aquest descobriment, necessitava sortir a córrer per reflexionar sobre les conseqüències que tindria en la meva vida aquesta nova i valuosa peça de coneixement. I he corregut, motivat per aquest descobriment, he aconseguit fer el recorregut Eliot Avenue - Metropolitan Avenue - Woodhaven Boulevard, sense parar ni un sol cop, una hora de rellotge corrent. Anava a un ritme força tranquil, corrent, pensant i mirant. Mentre passava entre les tombes del seguit de cementiris que queden a banda i banda de l'itinerari, reflexionava en quanta de la gent que es trobava allà enterrada no havia sabut mai aquell secret que jo ara coneixia, i havia mort en la ignorància; quanta el sabia, però no l'havien pogut transmetre; i quanta de la gent havia viscut en el goig i la plenitud de la saviesa, i havia pogut transmetre aquesta font de felicitat eterna als seus fills, que d'aquesta manera també rebien l'encàrrec de propagar aquest coneixement als fills respectius. Sigui com sigui, he arribat a casa, fet un mar de suor, he fet estiraments, m'he dutxat, he agafat aigua de la nevera, i he vist el cheddar allà. I quan he obert l'armari per preparar-me alguna cosa per dinar, he vist la llum: allà, al costat del cafè, la xocolata, els paquets de pasta per obrir... estaven les llaunes de llegums! Em semblava que brillaven amb llum pròpia, hi havia una veu que sortia d'elles, i deia: agafa'm, agafa'm...
No sé si sóc capaç de transmetre el que sentia en aquell moment. Era com si en les meves mans estigués agermanar dos mons històricament enfrontats: Sud-Amèrica i Nord-Amèrica, les llegums i el cheddar. Era el moment, el món ja estava preparat per a una nova invenció.
Els Cigrons Cheese Lunch (pronunciat [sajgronz]).
I així ha estat, els he preparat, i, evidentment, quan he contemplat la meva creació, he vist que era bona. I l'he tastada, i era bona; i l'he menjada, i he gaudit plenament d'ella.
Això és la cultura del mestissatge! Només mem faltava portar rastes, una samarreta blanca plena de forats de xines, pantalons bombats i xancles brasileres; fumar-me un petard, i sentir Manu Chao o Cheb Balowski per la ràdio. Per compensar m'he posat a sentir el Stairway to Heaven de Led Zeppelin, que personalment crec que era el més adequat per a un moment tan sublim. I a més a més, estava sol al pis i he pogut posar el volum del portàtil a saco, i acompanyat els crits d'en Robert Plant amb els meus propis.
Després d'un descobriment així, considero que m'ho mereixia, no?
Paral·lelament, un altre dia que vaig anar al super, vaig veure una oferta de formatge cheddar, que és dels pocs formatges que es fabriquen en aquest país (a la que arribi a Barcelona i vegi algú amb un formatge manxec, el colpejaré, el deixaré inconscient em fotré el formatge de copt), i com que recordava que quan érem petits la meva mare el comprava per a fer bikinis, en vaig comprar dos paquets. Però quan el vaig encetar em vaig trobar amb què era un formatge una mica fat. De textura semblant a l'emmental, però amb menys gust.
Per una tercera banda, com que de quan va venir ma mare havien sobrar panets de hot dog, un tercer dia que vaig anar al super (sembla que em passi la vida al super) vaig comprar frankfurts, i vaig pensar que, tot just bullint-les, com fan aquí, em podria fer alguns hots dogs jo mateix, per sopar o el que fos.
I encara per una quarta banda, de quan va venir la meva mare també, i arran del ja conegut Cisma de la Teca amb en Kugatsu, havia comprat tot de pots de llegums (cigrons, mongetes, llenties), que no n'havia menjat des que vaig arribar, i vaig trobar que aquí n'hi havia força varietat (mongetes pintes, roges, faves, favons...), i a més a més força bé de preu. De fet, em dóna la sensació que és un producte més per a gent de cultura sud-americana, perquè els pots estan etiquetats en castellà, i no crec que la dieta nord-americana inclogui moltes llegums, podent menjar bistecs de 24 unces.
A pesar d'aquest plantejament de quatre fets aparentment inconnexos que ningú no hauria dit poguessin guardar cap rel·lació, aquest matí els esdeveniments s'han anat precipitat, un rere l'altre, i les conseqüències han superat el que ningú no hauria pogut esperar. Perquè després de parlar durant una hora i tres quarts amb la Laura (la trucada més llarga des que sóc aquí, i crec que possiblement en el Top 10 de les trucades més llargues de la meva vida, per no dir en el Top 5 i tot), he pensat que ja n'hi havia prou de fer panxa, i que me n'anava a córrer una estona. Però per no sortir amb l'estomac buit, m'he preparat un hot dog, i per mirar de gastar el cheddar, n'he posat uns talls sobre el frankfurt, a veure si calent agafava una mica més de gust. He programat un minut i mig al microones, i he donat al botó de posada en marxa.
Segurament els grans descobriments de la història de la humanitat han estat fruït de la casualitat. Així, segur que quan en Newton es va seure sota la seva pomera a fer una clapada, poc podia imaginar-se que li cauria una poma al cap, li obriria una bretxa, i en mig del deliri causat per la infecció, arribaria al que després seria el nucli dels seus Principia Matematica. Ni tampoc es podien imaginar els germans Wright que el que començaria sent una joguesca en mig de la brega d'una nit de borratxera (A que no sou capaços de fer una màquina que voli? A que sí? A que no?) acabaria suposant un cop de timó radical en la història de la humanitat.
Així doncs, igualment, quan jo li he donat al botó del microones, no m'esperava que, un minut i mig després, els meus ulls veurien el que han vist: el cheddar estava fos! Era sorprenentment cremós, recobria tot el frankfurt com unes estovalles, amb les puntes esteses per tot el plat. Ho he posat tot sobre el panet, m'ho he menjat, i en aquell moment, al meu cap el tercer dels fils de la història s'ha trenat amb els altres dos: era el mateix formatge que el dels Macaroni Cheese! Hauria d'haver-hi pensat: com podia ser que el plat americà per excel·lencia, no contingués els fruits més típics d'Amèrica, aquells productes que s'han fet en terra americana, amb la suor de la gent americana, seguint secrets que han passat de generació en generació d'americans, des que els antics colons van alçar-se en armes contra la metròpoli de l'altra banda de l'oceà?
Torbat per aquest descobriment, necessitava sortir a córrer per reflexionar sobre les conseqüències que tindria en la meva vida aquesta nova i valuosa peça de coneixement. I he corregut, motivat per aquest descobriment, he aconseguit fer el recorregut Eliot Avenue - Metropolitan Avenue - Woodhaven Boulevard, sense parar ni un sol cop, una hora de rellotge corrent. Anava a un ritme força tranquil, corrent, pensant i mirant. Mentre passava entre les tombes del seguit de cementiris que queden a banda i banda de l'itinerari, reflexionava en quanta de la gent que es trobava allà enterrada no havia sabut mai aquell secret que jo ara coneixia, i havia mort en la ignorància; quanta el sabia, però no l'havien pogut transmetre; i quanta de la gent havia viscut en el goig i la plenitud de la saviesa, i havia pogut transmetre aquesta font de felicitat eterna als seus fills, que d'aquesta manera també rebien l'encàrrec de propagar aquest coneixement als fills respectius. Sigui com sigui, he arribat a casa, fet un mar de suor, he fet estiraments, m'he dutxat, he agafat aigua de la nevera, i he vist el cheddar allà. I quan he obert l'armari per preparar-me alguna cosa per dinar, he vist la llum: allà, al costat del cafè, la xocolata, els paquets de pasta per obrir... estaven les llaunes de llegums! Em semblava que brillaven amb llum pròpia, hi havia una veu que sortia d'elles, i deia: agafa'm, agafa'm...
No sé si sóc capaç de transmetre el que sentia en aquell moment. Era com si en les meves mans estigués agermanar dos mons històricament enfrontats: Sud-Amèrica i Nord-Amèrica, les llegums i el cheddar. Era el moment, el món ja estava preparat per a una nova invenció.
Els Cigrons Cheese Lunch (pronunciat [sajgronz]).
I així ha estat, els he preparat, i, evidentment, quan he contemplat la meva creació, he vist que era bona. I l'he tastada, i era bona; i l'he menjada, i he gaudit plenament d'ella.
Això és la cultura del mestissatge! Només mem faltava portar rastes, una samarreta blanca plena de forats de xines, pantalons bombats i xancles brasileres; fumar-me un petard, i sentir Manu Chao o Cheb Balowski per la ràdio. Per compensar m'he posat a sentir el Stairway to Heaven de Led Zeppelin, que personalment crec que era el més adequat per a un moment tan sublim. I a més a més, estava sol al pis i he pogut posar el volum del portàtil a saco, i acompanyat els crits d'en Robert Plant amb els meus propis.
Després d'un descobriment així, considero que m'ho mereixia, no?
Estirant l'Estada? O l'Estada s'Estira?
Ja han passat dos mesos i mig, em queden dues setmanes d'estada, i admeto que ja tinc el cap més a Barcelona que a Nova York. Fins ara tot m'havia passat força ràpid, però no sé si és perquè la tornada s'apropa, però aquesta setmana he estat amb una certa enyorança de Barcelona.
També perquè aquí ja he fet tot el que havia de fer, i he vist tot el que havia de veure. I també perquè amb en Kugatsu, que al cap i a la fi és la persona amb qui tinc més relació aquí, l'ambient està força fred. Des que fa un parell de setmanes va decidir unilateralment separar el menjar, per por a que jo em gastés massa diners en teca (ho cito textualment; bé potser (segur) no va dir teca, però la idea és aquesta), cuinem per separat i mengem cadascun a una hora diferent. La casa està silenciosa. No hi ha la tele posada, ni música. Gairebé no parlem. Tampoc no em ve de gust dir molt, no es que estigui emprenyat amb ell, però sí una mica ressentit... No sé, per moments ens animem a parlar, sembla que no hagi passat res; fins i tot avui hem estat jugant a escacs i tal. Però la veritat és que la major part del temps cadascun va pel seu aire.
Així que quan arribo per les nits de la feina, saludo, em preparo el meu sopar i me'l menjo, i durant aquesta estona sóc conscient de cadascun de la successió de sorolls que vaig fent: la nevera en obrir-se, el gas en encendre's, el menjar en coure's. Sento el cop que dóna el plat quan el deixo sobre la taula, les meves mossegades, el soroll que faig en empassar. Com rasca la cullera el got al remenar la mel al té, i com rasca la forquilla el plat quan llenço les restes a les escombraries.
A més a més el temps ha canviat, i van alternant dies més frescos amb altres de calor, però no és un sol brillant, hi ha com una calitja sobre la ciutat, el resol molesta, i fa xafogor... Per sort a la feina estic tenint bons resultats (ja tocava) i com que em queden pocs dies faig una mica d'intensiu. M'agradaria tenir alguna cosa una mica acabada abans de marxar. Però fins i tot a la universitat em dóna la sensació que l'ambient està mort. Pràcticament no hi ha ningú, tothom està fora, o treballant des de casa. A fer el cafè molts cops només anem el Kugatsu i jo.
I trobo a faltar moltes coses. Caminar fins la feina. Comprar fruita bona i bé de preu. Anar a fer unes cerveses i un futbata a la Ovella. Tenir durícies a les mans d'haver anat a escalar. Agafar la bicicleta. Decidir que puc tornar passejant des d'on sigui fins a casa. Jugar al duro. Medir distàncies en metres, pesos en kilos, capacitats en litres, i temperatures en graus centígrads. Prendre cafè en tasses de ceràmica. Dir frases amb ironia, sarcasme, escepticisme i mofa, donar els matisos que només pots donar en el teu idioma. Menjar peix. Cridar-li bajanades al hàmster. Agafar el cotxe i despotricar perquè no trobo lloc on aparcar. Fer una partida de Carcassone. Sortir a córrer de nit amb llanternes al cap. Estar atabalat de totes les coses que voldria fer i que no faig. Fer japo-dinars, sopars frikis, i similars.
I estar amb la gent. Amb la gent amb qui comparteixo els moments de la meva vida, cada moment amb uns (però no de forma excloent :D). I és que crec que aquesta és la única raó perquè la meva vida està un lloc que és Barcelona, i no està en qualsevol altre com ara Nova York.
Encara que potser el fet que l'oli d'oliva valgui quatre vegades més també hi compta.
També perquè aquí ja he fet tot el que havia de fer, i he vist tot el que havia de veure. I també perquè amb en Kugatsu, que al cap i a la fi és la persona amb qui tinc més relació aquí, l'ambient està força fred. Des que fa un parell de setmanes va decidir unilateralment separar el menjar, per por a que jo em gastés massa diners en teca (ho cito textualment; bé potser (segur) no va dir teca, però la idea és aquesta), cuinem per separat i mengem cadascun a una hora diferent. La casa està silenciosa. No hi ha la tele posada, ni música. Gairebé no parlem. Tampoc no em ve de gust dir molt, no es que estigui emprenyat amb ell, però sí una mica ressentit... No sé, per moments ens animem a parlar, sembla que no hagi passat res; fins i tot avui hem estat jugant a escacs i tal. Però la veritat és que la major part del temps cadascun va pel seu aire.
Així que quan arribo per les nits de la feina, saludo, em preparo el meu sopar i me'l menjo, i durant aquesta estona sóc conscient de cadascun de la successió de sorolls que vaig fent: la nevera en obrir-se, el gas en encendre's, el menjar en coure's. Sento el cop que dóna el plat quan el deixo sobre la taula, les meves mossegades, el soroll que faig en empassar. Com rasca la cullera el got al remenar la mel al té, i com rasca la forquilla el plat quan llenço les restes a les escombraries.
A més a més el temps ha canviat, i van alternant dies més frescos amb altres de calor, però no és un sol brillant, hi ha com una calitja sobre la ciutat, el resol molesta, i fa xafogor... Per sort a la feina estic tenint bons resultats (ja tocava) i com que em queden pocs dies faig una mica d'intensiu. M'agradaria tenir alguna cosa una mica acabada abans de marxar. Però fins i tot a la universitat em dóna la sensació que l'ambient està mort. Pràcticament no hi ha ningú, tothom està fora, o treballant des de casa. A fer el cafè molts cops només anem el Kugatsu i jo.
I trobo a faltar moltes coses. Caminar fins la feina. Comprar fruita bona i bé de preu. Anar a fer unes cerveses i un futbata a la Ovella. Tenir durícies a les mans d'haver anat a escalar. Agafar la bicicleta. Decidir que puc tornar passejant des d'on sigui fins a casa. Jugar al duro. Medir distàncies en metres, pesos en kilos, capacitats en litres, i temperatures en graus centígrads. Prendre cafè en tasses de ceràmica. Dir frases amb ironia, sarcasme, escepticisme i mofa, donar els matisos que només pots donar en el teu idioma. Menjar peix. Cridar-li bajanades al hàmster. Agafar el cotxe i despotricar perquè no trobo lloc on aparcar. Fer una partida de Carcassone. Sortir a córrer de nit amb llanternes al cap. Estar atabalat de totes les coses que voldria fer i que no faig. Fer japo-dinars, sopars frikis, i similars.
I estar amb la gent. Amb la gent amb qui comparteixo els moments de la meva vida, cada moment amb uns (però no de forma excloent :D). I és que crec que aquesta és la única raó perquè la meva vida està un lloc que és Barcelona, i no està en qualsevol altre com ara Nova York.
Encara que potser el fet que l'oli d'oliva valgui quatre vegades més també hi compta.
04 de juny 2007
Commuters
Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el metro de Nova York. Però avui que ha estat l'últim dia que he tingut a ma mare de visita, hem tingut la sort d'agafar un cap de setmana d'aquells d'obres i canvis de servei per tota la xarxa, que han fet que triguéssim encara més del que ja és normal en arribar fins a Central Park un diumenge, i que ens han fet sentir com un autèntic New Yorker, però dels que són els homòlegs de la gent que agafa Rodalies Renfe o similars...
Perquè per començar, el Metro de Nova York és vell i està atrotinat. Ho veus el primer dia que l'agafes. Els vagons es veuen antics, les andanes són estretes, les estacions estan totes enrajolades però, a excepció d'a les estacions mes noves i en algunes de Manhattan que han estat renovades amb uns mosaics que sí que he d'admetre que són força curiosos, de la majoria de les parets n'han caigut rajoles, o bé estan trencades. Està brut, hi ha molta brossa a les vies, hi ha més d'una i més de dues rates, i en algunes estacions les cantonades fan pudor a pixum. Tanmateix, oblidant una mica el marc en què agafes el Metro, que és per apretar a córrer, també aviat te n'adones que el servei és bo. La xarxa arriba a gairebé tot arreu (encara que mirant el mapa veus que a Queens queden grans zones encara incomunicades) i el servei és continuat (en hores punta tens metros cada 3 o 4 minuts) i continu 24 hores al dia, 365.25 dies a l'any (en mitja). Al principi has de fixar-te quins trens són locals (paren a totes les parades), i quins express (se'n van saltant), però t'hi acostumes, i acabes descobrint que els New Yorkers el que fan és agafar un express i canviar al local just abans d'arribar a la seva parada.
Però tot això és entre setmana...
Perquè els caps de setmana arriba la disbauxa. Per una banda hi ha línies que deixen de circular o canvien de recorregut, però de forma regular (encara que són les indicacions que hi ha als mapes estan en una cantonada i són força críptiques). Però a més a més, com que no es pot aprofitar les nits per a fer manteniment ni obres, de la matinada de divendres al matí de dilluns et pots trobar amb pràcticament qualsevol cosa.
Exemple: aquest matí hem anat a agafar el Metro i ens trobem amb que el tren que passa per la nostra estació és un F, línia express que cap dia a cap hora no para a la nostra estació. L'agafem, segueix com a local un parell de parades que no li toquen i a partir de llavors torna a ser express, saltant-se estacions, però seguint el recorregut de la línia V, no el de la F. Llavors baixem al Rockefeller Center, per agafar la línia D, express cap a Central Park, però a l'andana diu que aquest cap de setmana no circulen els trens de la línia D per aquell tram. En principi també hi ha la línia B, que fa el mateix recorregut però local, però després d'estar esperant una estona a l'andana anem a mirar el mapa i veiem que diu que els caps de setmana la B no funciona, que cal agafar la D, i llavors canviar a la A al tros comú. Afagar la D? Però si no funciona! Res, si no hi ha D ni B, què fem esperant en una andana per on no han de passar trens? Total, tornem a agafar la línia F, baixem fins a 4th Street per anar a buscar la A o la C, i ens trobem amb que esperant a l'andana ens passa el famós D, que evidentment no havia de passar per allà... L'agafem, i a l'arribar a Columbus Square ja no sabíem si el tren seguia com a local, com a express, o com a què. Perquè a més a més, en principi tots aquests canvis te'ls indiquen amb cartells a les andanes, i per megafonia dels vagons. Però a vegades els cartells no hi són, i els vagons són molt vells, de fet ni tan sols no tenen una gravació que vagi dient el nom de les estacions, i és el propi conductor qui ha d'anar dient: next stop is 69th Street, stanclearclosindoors; de manera que quan el conductor diu qualsevol cosa amb un accent del sud-est de Harlem a través d'un equip de so que té 20 anys, doncs no entens res, i el que acabes fent és baixar si veus que molta gent baixa, o quedar-te si tothom més o menys es queda.
Total, que arribats a aquest punt, li he dit a ma mare: acabem d'anar a peu. I hem sortit del metro, i hem pogut gaudir d'un matí de diumenge a Central Park, que sempre és interessant (he dit mai que hi ha esquirols?). Sort que després al tornar i, sobretot, a l'anar cap a l'aeroport no hem tingut cap problema, hem agafat les línies normals i ja està. I res, ara ja la tinc en ple vol cap a Ginebra, amb vuit hores d'escala i després el vol a Barcelona.
De totes maneres, el fet de ser un Commuter més (encara que jo estrictament no ho sóc, perquè no em cal fer transbordament per anar a la feina) canvia una mica les teves rutines. Jo ho noto pel que arribo a llegir, més d'una hora i mitja de lectura al dia fa que devoris els llibres, i des que he arribat aquí crec que ja n'he llegit set o vuit, gairebé un per setmana. Però també noto que estic amb menys ganes de fer esport, perquè l'estona que camino cada matí a Barcelona crec que em manté les cames més àgils, i aquí en canvi després d'estar tanta estona al Metro, més l'estona que estic assegur a la feina, normalment les sento pesades.
I com a altra cosa curiositat del Metro de Nova York: la pluralitat. El primer dia em vaig sorprendre perquè tothom que hi havia al vagó era negre i sud-americà. I em sentia una mica incòmode, fins i tot amb una mica de por, típics prejudicis que un té. I ara realment ni me n'adono de la gent que hi ha al meu voltant: és fàcil que et trobis amb un vagó amb vuit o nou persones cadascuna d'un pare i una mare, i no li dones la menor importància. I fins i tot a vegades penses: ei, després de tot, tampoc no és tan utòpica, aquesta idea de la convivència entre cultures? No?
Ah! I m'havia oblidat el detall final: cada vagó de Metro du una bandereta dels Estats Units. Us imagineu com de bé quedaría el Metro de Barcelona tot ple de rojigualdas?
Perquè per començar, el Metro de Nova York és vell i està atrotinat. Ho veus el primer dia que l'agafes. Els vagons es veuen antics, les andanes són estretes, les estacions estan totes enrajolades però, a excepció d'a les estacions mes noves i en algunes de Manhattan que han estat renovades amb uns mosaics que sí que he d'admetre que són força curiosos, de la majoria de les parets n'han caigut rajoles, o bé estan trencades. Està brut, hi ha molta brossa a les vies, hi ha més d'una i més de dues rates, i en algunes estacions les cantonades fan pudor a pixum. Tanmateix, oblidant una mica el marc en què agafes el Metro, que és per apretar a córrer, també aviat te n'adones que el servei és bo. La xarxa arriba a gairebé tot arreu (encara que mirant el mapa veus que a Queens queden grans zones encara incomunicades) i el servei és continuat (en hores punta tens metros cada 3 o 4 minuts) i continu 24 hores al dia, 365.25 dies a l'any (en mitja). Al principi has de fixar-te quins trens són locals (paren a totes les parades), i quins express (se'n van saltant), però t'hi acostumes, i acabes descobrint que els New Yorkers el que fan és agafar un express i canviar al local just abans d'arribar a la seva parada.
Però tot això és entre setmana...
Perquè els caps de setmana arriba la disbauxa. Per una banda hi ha línies que deixen de circular o canvien de recorregut, però de forma regular (encara que són les indicacions que hi ha als mapes estan en una cantonada i són força críptiques). Però a més a més, com que no es pot aprofitar les nits per a fer manteniment ni obres, de la matinada de divendres al matí de dilluns et pots trobar amb pràcticament qualsevol cosa.
Total, que arribats a aquest punt, li he dit a ma mare: acabem d'anar a peu. I hem sortit del metro, i hem pogut gaudir d'un matí de diumenge a Central Park, que sempre és interessant (he dit mai que hi ha esquirols?). Sort que després al tornar i, sobretot, a l'anar cap a l'aeroport no hem tingut cap problema, hem agafat les línies normals i ja està. I res, ara ja la tinc en ple vol cap a Ginebra, amb vuit hores d'escala i després el vol a Barcelona.
De totes maneres, el fet de ser un Commuter més (encara que jo estrictament no ho sóc, perquè no em cal fer transbordament per anar a la feina) canvia una mica les teves rutines. Jo ho noto pel que arribo a llegir, més d'una hora i mitja de lectura al dia fa que devoris els llibres, i des que he arribat aquí crec que ja n'he llegit set o vuit, gairebé un per setmana. Però també noto que estic amb menys ganes de fer esport, perquè l'estona que camino cada matí a Barcelona crec que em manté les cames més àgils, i aquí en canvi després d'estar tanta estona al Metro, més l'estona que estic assegur a la feina, normalment les sento pesades.
Ah! I m'havia oblidat el detall final: cada vagó de Metro du una bandereta dels Estats Units. Us imagineu com de bé quedaría el Metro de Barcelona tot ple de rojigualdas?
01 de juny 2007
Eleanor Put Your Boots On
Sembla mentida com després de dos mesos aquí, i d'haver anat a alguns llocs primer amb el Kugatsu, després amb la Laura i ara un tercer cop amb ma mare, encara hi passo i acabo trobant-me amb edificis, tendes o racons en què no m'havia fixat els altres dos cops.
I és que aquests dies he tornat a passejar per la 5a Avinguda, i hi he trobat el F.A.O. Schartz, una de les tendes de joguines més famoses que hi ha a Nova York (em va comentar el Xavi Carreras que és la que surt a Big, aquella pel·lícula del Tom Hanks de massa jove), i on hi ha peluixos dels animals que menys et pensaries. Seguint el tema de les joguines vam trobar també una tenda d'ossets de peluix a mida, amb el concepte americà de a mida: significa que els nens van, s'escullen l'ós, que inicialment és només la tela, el farceixen de cotó (incloent-hi un cor de tela i, si volen, una caixa d'aquestes perquè quan l'apretin parli, amb les paraules a escollir), li passen aire calent (no sé ben bé per a què exactament) i llavors trien la roba per a vestir-los, roba que va dels barrets de cowboy als vestits de nit, passant per equipaments de beisbol, escafandres d'astronauta o faldilles hippie. Un cop els nens s'han fet el peluix, poden anar a un cafè, tot dins la tenda, i berenar amb els seus amics. I hi ha un lloc on hi ha un projector i una càmera, de manera que tens unes boles virtuals projectades al terra, que pots moure xutant, i que xoquen entre elles. No hi havia cap nen, en el moment en què vam estàvem nosaltres, però sí un parell d'adults, mare i fill, però que semblaven (semblàvem) igualment criatures...
També m'he estat passejant per Chinatown fent de traductor quan ma mare regatejava pel preu d'unes imitacions de rellotges de marca (uns articles que, pel que em va explicar després, només existeixen a Hong Kong i Nova York), i hem acabat anant a parar a la Chinatown Ice Cream Factory, i prenent-nos uns gelats de mango, ella, i de sèsam negre, jo. Increïble el de sèsam! No sé on en podré trobar quan torni a Barcelona, així que em sembla que hauré de tornar-hi tant com pugui mentre encara sigui aquí!
Encara que no tot ha estat repetir. El dilluns em vaig trobar amb la sorpresa que era festa, Memorial Day, el dia en honor als soldats americans caiguts en batalla (després em van explicar que hi ha també Veteran Day, que jo vaig assumir que seria en honor als soldats no caiguts en batalla, i que van arribar a ser veterans). I vam aprofitar per anar cap a Brooklyn, a veure un parell de coses que a mi m'havien quedat pendents, i que vaig pensar que li podien agradar a ma mare.
La primera, Green-Wood Cemetery. El cementiri dit més maco de Nova York i, segons la meva guia, la segona atracció turística de l'estat de Nova York a principis del segle passat, just darrere de Niàgara. Avui dia aquest atractiu mòrbid sembla que ja s'ha passat (no per a tothom, com en són prova vivent les meves fotos d'Escòcia), però el cementiri conserva l'encant de les tombes victorianes... i un munt de mausoleus! Bé, per començar fa gairebé dos kilòmetres quadrats. És enorme, nosaltres vam estar-hi dues hores i crec que no vam arribar a veure'n la meitat. I hi ha tombes de tots els tipus. La majoria són tombes a terra, en què al voltant d'una única làpida hi ha enterrats diversos membres d'una família (i et pots entretenir a intentar seguir la història familiar a través dels noms i les dates de naixement de la gent). Però també et trobes amb autèntics mausoleus, alguns petites capelles entre la resta de tombes, i alguns altres empotrats als costats dels turons, com si fossin cases de Hobbit (comparació una mica irrespectuosa, ho sé, però estem parlant en termes arquitectònics, i és el que em va venir al cap). Com sempre, hi ha algunes tombes que et fan pena, especialment quan veus gent que a la teva edat ja eren criant malves...
Tot i això, amb el que et quedes al cap és amb que hi ha gent que es gasta autèntiques fortunes en tombes. I tot, per a què? No dic les tombes normals, de la gent corrent, això em sembla raonable, i mentre érem allà vam veure vàries persones que estaven al costant de tombes, asseguts, pensant o resant. Em refereixo a aquests grans mausoleus. Són grans perquè qui passi per allà ho vegi, i sàpiga com d'estimada era la persona morta? O senzillament són grans per pura ostentació, fins i tot més enllà de la mort?
La segona parada va ser Coney Island, la zona clàssica de parcs d'atraccions de Nova York. La guia avisava que anéssim preparats per a un aire una mica decadent, i potser és una mica exagerat. La veritat és que em recordava als últims dies del parc de Montjuïc, un ambient de vagonetes de ferro rovellat, cartells pintats a mà, i llums de neó sobre les tendes de menjar. Però era divertit. La gent fent cua per pujar a la muntanya russa Cyclone, els crits, les olors... La veritat és que va valer la pena, i just al costat hi havia la platja de Brooklyn, el meu primer contacte amb aquesta costa de l'Atlàntic. Contacte purament visual, perquè no portàvem banyadors i crec que l'aigua estava freda com una mala cosa. Evidentment, estava prohibit banyar-se si no hi era el socorrista (el país de les llibertats, com sempre...), però hi havia molt d'ambient, amb moltíssima gent sud-americana (suposo que tenen més tradició d'anar a la platja més que no pas la gent d'ascendència europea) posant música i ballant a qualsevol lloc.
El sol, la platja, el mar... La veritat és que comença a apropar-se el dia de tornar, i ja trobo a faltar la meva Barcelona. Sigh! És curiós com canvien les coses: a Grenoble vaig marxar per quatre mesos, me n'hi vaig passar cinc, i m'hi hauria quedat encara un altre, i ara estic a Nova York dos mesos i ja penso en tornar. Em faig vell, senyors! Encara que suposo (i també prefereixo pensar) que dec tenir alguna altra raó...
I és que aquests dies he tornat a passejar per la 5a Avinguda, i hi he trobat el F.A.O. Schartz, una de les tendes de joguines més famoses que hi ha a Nova York (em va comentar el Xavi Carreras que és la que surt a Big, aquella pel·lícula del Tom Hanks de massa jove), i on hi ha peluixos dels animals que menys et pensaries. Seguint el tema de les joguines vam trobar també una tenda d'ossets de peluix a mida, amb el concepte americà de a mida: significa que els nens van, s'escullen l'ós, que inicialment és només la tela, el farceixen de cotó (incloent-hi un cor de tela i, si volen, una caixa d'aquestes perquè quan l'apretin parli, amb les paraules a escollir), li passen aire calent (no sé ben bé per a què exactament) i llavors trien la roba per a vestir-los, roba que va dels barrets de cowboy als vestits de nit, passant per equipaments de beisbol, escafandres d'astronauta o faldilles hippie. Un cop els nens s'han fet el peluix, poden anar a un cafè, tot dins la tenda, i berenar amb els seus amics. I hi ha un lloc on hi ha un projector i una càmera, de manera que tens unes boles virtuals projectades al terra, que pots moure xutant, i que xoquen entre elles. No hi havia cap nen, en el moment en què vam estàvem nosaltres, però sí un parell d'adults, mare i fill, però que semblaven (semblàvem) igualment criatures...
També m'he estat passejant per Chinatown fent de traductor quan ma mare regatejava pel preu d'unes imitacions de rellotges de marca (uns articles que, pel que em va explicar després, només existeixen a Hong Kong i Nova York), i hem acabat anant a parar a la Chinatown Ice Cream Factory, i prenent-nos uns gelats de mango, ella, i de sèsam negre, jo. Increïble el de sèsam! No sé on en podré trobar quan torni a Barcelona, així que em sembla que hauré de tornar-hi tant com pugui mentre encara sigui aquí!
Encara que no tot ha estat repetir. El dilluns em vaig trobar amb la sorpresa que era festa, Memorial Day, el dia en honor als soldats americans caiguts en batalla (després em van explicar que hi ha també Veteran Day, que jo vaig assumir que seria en honor als soldats no caiguts en batalla, i que van arribar a ser veterans). I vam aprofitar per anar cap a Brooklyn, a veure un parell de coses que a mi m'havien quedat pendents, i que vaig pensar que li podien agradar a ma mare.
Tot i això, amb el que et quedes al cap és amb que hi ha gent que es gasta autèntiques fortunes en tombes. I tot, per a què? No dic les tombes normals, de la gent corrent, això em sembla raonable, i mentre érem allà vam veure vàries persones que estaven al costant de tombes, asseguts, pensant o resant. Em refereixo a aquests grans mausoleus. Són grans perquè qui passi per allà ho vegi, i sàpiga com d'estimada era la persona morta? O senzillament són grans per pura ostentació, fins i tot més enllà de la mort?
El sol, la platja, el mar... La veritat és que comença a apropar-se el dia de tornar, i ja trobo a faltar la meva Barcelona. Sigh! És curiós com canvien les coses: a Grenoble vaig marxar per quatre mesos, me n'hi vaig passar cinc, i m'hi hauria quedat encara un altre, i ara estic a Nova York dos mesos i ja penso en tornar. Em faig vell, senyors! Encara que suposo (i també prefereixo pensar) que dec tenir alguna altra raó...
Eleanor put those boots back on,
Kick the heels into the Brooklyn dirt,
I know it isn't dignified to run,
But if you run, you can run to the Coney Island roller coaster,
Ride to the highest point and leap across the filthy water,
Leap until the Gulf Stream's brought you down.
I could be there when you land.
I could be there when you land.
Kick the heels into the Brooklyn dirt,
I know it isn't dignified to run,
But if you run, you can run to the Coney Island roller coaster,
Ride to the highest point and leap across the filthy water,
Leap until the Gulf Stream's brought you down.
I could be there when you land.
I could be there when you land.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)