Jam Session

Ahir al voltant de la sangria i el pa amb tomàquet que ja vaig comentar, un dels temes que va sorgir va ser el de les guitarres. I això que parlant, l'Andrew, un noi koreo-americà que viu a Staten Island, ens va dir que tenia un munt de guitarres a casa, i que si volíem podíem anar-hi aquesta tarda a fer un mica de Jam Session. El plantejament sonava una mica pretensiós, però evidentment tots teníem clar (o al menys jo, tenint en compte el meu nivell de guitarra) que no seria precisament una reunió de virtuosos com les que donen lloc als nous discos de Transatlantic o O.S.I., sinó alguna cosa molt més patxanguera...

Així que avui hem anat cap a l'únic Borough de Nova York que jo encara no havia trepitjat (descomptant l'estació del Staten Island Ferry). Prèviament, pel matí havíem anat a un Jardí de Cerveses a Astòria, amb cambrers i parròquia txeca, on m'he recordat d'aquella setmana a Praga amb les cerveses gairebé més barates que l'aigua, que va fer que tornés a casa amb la panxa més diguem-ne inflada que de costum (curiosament igual que aquesta, que per acabar la teca que tenia comprada estic menjant el doble del que menjo normalment). Allà ens hem pres unes cerveses, i uns quants plats de teca, entre ells un plat de goulash amb aquella espècie de pa de patata que ens servien allà... A més a més, el dinar ha servit per acomiadar-nos d'en Kousuke, i també de pas conèixer a la seva xicota Kaoru, amb què encara no havia coincidit. I no sé si ha estat la cervesa o què, però avui he estat més xerraire en japonès que mai... Llàstima, ara que ja s'acaben les oportunitats de practicar-lo...

En tot cas, quan hem arribat a Staten Island, en Andrew ens estava esperant amb el seu Honda... amb canvi automàtic! Per primer cop he vist com es condueix un cotxe amb canvi automàtic (es a dir, no has de fer res, per alguna raó és automàtic) i m'ha fet gràcia que ni ell ni en Kugatsu sabien que a Europa els cotxes van amb canvi manual. De fet m'han mirat gairebé com un déu de la conducció, perquè sabia portar el canvi manual! Je, je, no he vacil·lat ni res, explicant-los la sensació d'arribar a una corba tot flipat i fer una reducció quarta-segona marca de la casa...

A tot això, mentre parlàvem de cotxes l'Andrew ens ha portat cap a un parc que està situat en una zona d'habitatges de la Guarda Costera Americana, i que està ple d'antigues bateries de canons que s'utilitzaven per a defendre la badia de Nova York. Un lloc molt tranquil i molt verd, paradoxalment al costat d'un pont brutalment alt i llarg que uneix Staten Island amb Brooklyn. Després hem anat caminant pel passeig al costat de la platja de l'illa, i finalment d'allà hem anat ja cap a casa l'Andrew. A fer Jam!

I la veritat és que sí que té un autèntic arsenal de guitarres i equipament. Una Fender Telecaster i una Jackson tipus Stratocaster, més una guitarra acústica i una de clàssica. Un amplificador que en fa tres del que tinc jo, tot de pedals de retard i efectes, i el que m'ha fet més gràcia: un afinador! Que de tot el que tenia era el de menys, però el fet de connectar el cable i que l'aparell ja et digui si estàs fora de to o no m'ha agradat... Clar, ell m'ha preguntat com ho feia jo, i jo: d'oïda... (per no dir de l'oïda de mon pare).

I per altra banda el que m'ha semblat que també tenia l'Andrew és un poder de convicció brutal, perquè ha estat arribar nosaltres, i la seva família ha marxat immediatament perquè estiguéssim tocant tranquils. O potser estan acostumats a les Jams del seu fill, i precisament marxen per estar tranquils ells!

En tot cas, a mi m'ha tocat la guitarra acústica, i entre poc que en sé, i que no estic acostumat a tocar amb un màstil més gruixut i curt, i a més a més assegut, m'he passat més estona fent vídeos de l'Andrew i el Kugatsu tocant que res. Una estona hem estat tocant tots tres una cançó tradicional japonesa de quatre acords que ens ha ensenyat el Kugatsu, i en Andrew s'ha marcat una improvisació mentre en Kugatsu i jo seguíem marcant el ritme (jo en només tres de cada quatre compassos, perquè el tercer era un acord de fa, i la celleta se'm resisteix). Llavors hem passat a tocar Koi no Uta de Go!Go!7188, el grup favorit d'en Kugatsu, i finalment en Andrew s'ha marcat uns Stairway to Heaven, Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers, i jo m'he apoderat de la Telecaster perquè em fessin una foto, i he tocat un Wonderwall (que han gravat sense que jo me n'assabentés perquè altra gent innocent pugui saber el que li espera quan em conviden a tocar la guitarra).

Llàstima que hem hagut de marxar al cap d'una hora i mitja perquè en Kugatsu es va adonar ahir que el seu vol no marxa dilluns sinó demà, i volia aprofitar per pujar a l'Empire State Building que encara no ho havia fet. De totes maneres, he demanat consell, i seguint la més pura tradició asiàtica, en Andrew m'ha comparat la mà amb un pèndol, dient-me que he de fer que la meva mà pendoli sobre la guitarra, intentant no marcar el ritme només amb les pulsacions descendents, aprofitant també el moviment ascendent.

I també que carretera mullada ser com xampinyons frescos, però no ha tingut temps d'acabar la cita perquè estàvem a punt de perdre el ferry de tornada...

Sembla mentida com després de tres mesos, encara el penúltim dia et poden quedar tantes coses a fer en aquesta ciutat. I també com pots començar a tenir més rel·lació amb algú que has estat veient a diari durant aquests tres mesos aquest mateix penúltim dia, quan saps que a partir del dia següent no el tornaràs a veure...

Perquè això s'acaba, gent...!!