Commuters

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el metro de Nova York. Però avui que ha estat l'últim dia que he tingut a ma mare de visita, hem tingut la sort d'agafar un cap de setmana d'aquells d'obres i canvis de servei per tota la xarxa, que han fet que triguéssim encara més del que ja és normal en arribar fins a Central Park un diumenge, i que ens han fet sentir com un autèntic New Yorker, però dels que són els homòlegs de la gent que agafa Rodalies Renfe o similars...

Perquè per començar, el Metro de Nova York és vell i està atrotinat. Ho veus el primer dia que l'agafes. Els vagons es veuen antics, les andanes són estretes, les estacions estan totes enrajolades però, a excepció d'a les estacions mes noves i en algunes de Manhattan que han estat renovades amb uns mosaics que sí que he d'admetre que són força curiosos, de la majoria de les parets n'han caigut rajoles, o bé estan trencades. Està brut, hi ha molta brossa a les vies, hi ha més d'una i més de dues rates, i en algunes estacions les cantonades fan pudor a pixum. Tanmateix, oblidant una mica el marc en què agafes el Metro, que és per apretar a córrer, també aviat te n'adones que el servei és bo. La xarxa arriba a gairebé tot arreu (encara que mirant el mapa veus que a Queens queden grans zones encara incomunicades) i el servei és continuat (en hores punta tens metros cada 3 o 4 minuts) i continu 24 hores al dia, 365.25 dies a l'any (en mitja). Al principi has de fixar-te quins trens són locals (paren a totes les parades), i quins express (se'n van saltant), però t'hi acostumes, i acabes descobrint que els New Yorkers el que fan és agafar un express i canviar al local just abans d'arribar a la seva parada.

Però tot això és entre setmana...

Perquè els caps de setmana arriba la disbauxa. Per una banda hi ha línies que deixen de circular o canvien de recorregut, però de forma regular (encara que són les indicacions que hi ha als mapes estan en una cantonada i són força críptiques). Però a més a més, com que no es pot aprofitar les nits per a fer manteniment ni obres, de la matinada de divendres al matí de dilluns et pots trobar amb pràcticament qualsevol cosa.

Exemple: aquest matí hem anat a agafar el Metro i ens trobem amb que el tren que passa per la nostra estació és un F, línia express que cap dia a cap hora no para a la nostra estació. L'agafem, segueix com a local un parell de parades que no li toquen i a partir de llavors torna a ser express, saltant-se estacions, però seguint el recorregut de la línia V, no el de la F. Llavors baixem al Rockefeller Center, per agafar la línia D, express cap a Central Park, però a l'andana diu que aquest cap de setmana no circulen els trens de la línia D per aquell tram. En principi també hi ha la línia B, que fa el mateix recorregut però local, però després d'estar esperant una estona a l'andana anem a mirar el mapa i veiem que diu que els caps de setmana la B no funciona, que cal agafar la D, i llavors canviar a la A al tros comú. Afagar la D? Però si no funciona! Res, si no hi ha D ni B, què fem esperant en una andana per on no han de passar trens? Total, tornem a agafar la línia F, baixem fins a 4th Street per anar a buscar la A o la C, i ens trobem amb que esperant a l'andana ens passa el famós D, que evidentment no havia de passar per allà... L'agafem, i a l'arribar a Columbus Square ja no sabíem si el tren seguia com a local, com a express, o com a què. Perquè a més a més, en principi tots aquests canvis te'ls indiquen amb cartells a les andanes, i per megafonia dels vagons. Però a vegades els cartells no hi són, i els vagons són molt vells, de fet ni tan sols no tenen una gravació que vagi dient el nom de les estacions, i és el propi conductor qui ha d'anar dient: next stop is 69th Street, stanclearclosindoors; de manera que quan el conductor diu qualsevol cosa amb un accent del sud-est de Harlem a través d'un equip de so que té 20 anys, doncs no entens res, i el que acabes fent és baixar si veus que molta gent baixa, o quedar-te si tothom més o menys es queda.

Total, que arribats a aquest punt, li he dit a ma mare: acabem d'anar a peu. I hem sortit del metro, i hem pogut gaudir d'un matí de diumenge a Central Park, que sempre és interessant (he dit mai que hi ha esquirols?). Sort que després al tornar i, sobretot, a l'anar cap a l'aeroport no hem tingut cap problema, hem agafat les línies normals i ja està. I res, ara ja la tinc en ple vol cap a Ginebra, amb vuit hores d'escala i després el vol a Barcelona.

De totes maneres, el fet de ser un Commuter més (encara que jo estrictament no ho sóc, perquè no em cal fer transbordament per anar a la feina) canvia una mica les teves rutines. Jo ho noto pel que arribo a llegir, més d'una hora i mitja de lectura al dia fa que devoris els llibres, i des que he arribat aquí crec que ja n'he llegit set o vuit, gairebé un per setmana. Però també noto que estic amb menys ganes de fer esport, perquè l'estona que camino cada matí a Barcelona crec que em manté les cames més àgils, i aquí en canvi després d'estar tanta estona al Metro, més l'estona que estic assegur a la feina, normalment les sento pesades.

I com a altra cosa curiositat del Metro de Nova York: la pluralitat. El primer dia em vaig sorprendre perquè tothom que hi havia al vagó era negre i sud-americà. I em sentia una mica incòmode, fins i tot amb una mica de por, típics prejudicis que un té. I ara realment ni me n'adono de la gent que hi ha al meu voltant: és fàcil que et trobis amb un vagó amb vuit o nou persones cadascuna d'un pare i una mare, i no li dones la menor importància. I fins i tot a vegades penses: ei, després de tot, tampoc no és tan utòpica, aquesta idea de la convivència entre cultures? No?

Ah! I m'havia oblidat el detall final: cada vagó de Metro du una bandereta dels Estats Units. Us imagineu com de bé quedaría el Metro de Barcelona tot ple de rojigualdas?