Cultura del Mestissatge

Fa temps en Yusuke em va preguntar si ja havia provat els Macaroni Cheese. Jo no sabia què era, i ell em va explicar que era un dels plats tradicionals de la cuina americana: Macaroni (que no són macarrons, sinó com fideus buits d'aquests de fideuà) completament submergits en formatge fos. Com una sopa de formatge amb fideus. Evidentment, és una cosa completament insana, raó per què té més que assegurat el triomf en el mercat americà.

Així que l'altre dia quan vaig anar al super i vaig veure el paquet de Macaroni Cheese Dinner marca blanca, 3 racions per 99 centaus, vaig pensar: això ho he de provar. No només tastaré un menjar insà, sinó que a més a més tinc la oportunitat única de fer-ho en la versió de més baixa qualitat. Tot un luxe a l'abast de poca gent. Així que ho vaig provar, i com era previsible, era força dolent. La pasta era normal, de fet estic convençut que costa molt fer pasta dolenta (encara que aquí he provat uns quants paquets que es mereixerien l'adjectiu: donava igual com i quant la bullissis, sempre s'enganxava, i quedava dura de dintre); i pel que fa a la salsa... no matava, pràcticament no tenia gust a formatge. Tot plegat, em vaig endur una mica de decepció... On anirem a parar si els menjars més sagrats d'Amèrica són tractats amb tan poc respecte?

Paral·lelament, un altre dia que vaig anar al super, vaig veure una oferta de formatge cheddar, que és dels pocs formatges que es fabriquen en aquest país (a la que arribi a Barcelona i vegi algú amb un formatge manxec, el colpejaré, el deixaré inconscient em fotré el formatge de copt), i com que recordava que quan érem petits la meva mare el comprava per a fer bikinis, en vaig comprar dos paquets. Però quan el vaig encetar em vaig trobar amb què era un formatge una mica fat. De textura semblant a l'emmental, però amb menys gust.

Per una tercera banda, com que de quan va venir ma mare havien sobrar panets de hot dog, un tercer dia que vaig anar al super (sembla que em passi la vida al super) vaig comprar frankfurts, i vaig pensar que, tot just bullint-les, com fan aquí, em podria fer alguns hots dogs jo mateix, per sopar o el que fos.

I encara per una quarta banda, de quan va venir la meva mare també, i arran del ja conegut Cisma de la Teca amb en Kugatsu, havia comprat tot de pots de llegums (cigrons, mongetes, llenties), que no n'havia menjat des que vaig arribar, i vaig trobar que aquí n'hi havia força varietat (mongetes pintes, roges, faves, favons...), i a més a més força bé de preu. De fet, em dóna la sensació que és un producte més per a gent de cultura sud-americana, perquè els pots estan etiquetats en castellà, i no crec que la dieta nord-americana inclogui moltes llegums, podent menjar bistecs de 24 unces.

A pesar d'aquest plantejament de quatre fets aparentment inconnexos que ningú no hauria dit poguessin guardar cap rel·lació, aquest matí els esdeveniments s'han anat precipitat, un rere l'altre, i les conseqüències han superat el que ningú no hauria pogut esperar. Perquè després de parlar durant una hora i tres quarts amb la Laura (la trucada més llarga des que sóc aquí, i crec que possiblement en el Top 10 de les trucades més llargues de la meva vida, per no dir en el Top 5 i tot), he pensat que ja n'hi havia prou de fer panxa, i que me n'anava a córrer una estona. Però per no sortir amb l'estomac buit, m'he preparat un hot dog, i per mirar de gastar el cheddar, n'he posat uns talls sobre el frankfurt, a veure si calent agafava una mica més de gust. He programat un minut i mig al microones, i he donat al botó de posada en marxa.

Segurament els grans descobriments de la història de la humanitat han estat fruït de la casualitat. Així, segur que quan en Newton es va seure sota la seva pomera a fer una clapada, poc podia imaginar-se que li cauria una poma al cap, li obriria una bretxa, i en mig del deliri causat per la infecció, arribaria al que després seria el nucli dels seus Principia Matematica. Ni tampoc es podien imaginar els germans Wright que el que començaria sent una joguesca en mig de la brega d'una nit de borratxera (A que no sou capaços de fer una màquina que voli? A que sí? A que no?) acabaria suposant un cop de timó radical en la història de la humanitat.

Així doncs, igualment, quan jo li he donat al botó del microones, no m'esperava que, un minut i mig després, els meus ulls veurien el que han vist: el cheddar estava fos! Era sorprenentment cremós, recobria tot el frankfurt com unes estovalles, amb les puntes esteses per tot el plat. Ho he posat tot sobre el panet, m'ho he menjat, i en aquell moment, al meu cap el tercer dels fils de la història s'ha trenat amb els altres dos: era el mateix formatge que el dels Macaroni Cheese! Hauria d'haver-hi pensat: com podia ser que el plat americà per excel·lencia, no contingués els fruits més típics d'Amèrica, aquells productes que s'han fet en terra americana, amb la suor de la gent americana, seguint secrets que han passat de generació en generació d'americans, des que els antics colons van alçar-se en armes contra la metròpoli de l'altra banda de l'oceà?

Torbat per aquest descobriment, necessitava sortir a córrer per reflexionar sobre les conseqüències que tindria en la meva vida aquesta nova i valuosa peça de coneixement. I he corregut, motivat per aquest descobriment, he aconseguit fer el recorregut Eliot Avenue - Metropolitan Avenue - Woodhaven Boulevard, sense parar ni un sol cop, una hora de rellotge corrent. Anava a un ritme força tranquil, corrent, pensant i mirant. Mentre passava entre les tombes del seguit de cementiris que queden a banda i banda de l'itinerari, reflexionava en quanta de la gent que es trobava allà enterrada no havia sabut mai aquell secret que jo ara coneixia, i havia mort en la ignorància; quanta el sabia, però no l'havien pogut transmetre; i quanta de la gent havia viscut en el goig i la plenitud de la saviesa, i havia pogut transmetre aquesta font de felicitat eterna als seus fills, que d'aquesta manera també rebien l'encàrrec de propagar aquest coneixement als fills respectius. Sigui com sigui, he arribat a casa, fet un mar de suor, he fet estiraments, m'he dutxat, he agafat aigua de la nevera, i he vist el cheddar allà. I quan he obert l'armari per preparar-me alguna cosa per dinar, he vist la llum: allà, al costat del cafè, la xocolata, els paquets de pasta per obrir... estaven les llaunes de llegums! Em semblava que brillaven amb llum pròpia, hi havia una veu que sortia d'elles, i deia: agafa'm, agafa'm...

No sé si sóc capaç de transmetre el que sentia en aquell moment. Era com si en les meves mans estigués agermanar dos mons històricament enfrontats: Sud-Amèrica i Nord-Amèrica, les llegums i el cheddar. Era el moment, el món ja estava preparat per a una nova invenció.

Els Cigrons Cheese Lunch (pronunciat [sajgronz]).

I així ha estat, els he preparat, i, evidentment, quan he contemplat la meva creació, he vist que era bona. I l'he tastada, i era bona; i l'he menjada, i he gaudit plenament d'ella.

Això és la cultura del mestissatge! Només mem faltava portar rastes, una samarreta blanca plena de forats de xines, pantalons bombats i xancles brasileres; fumar-me un petard, i sentir Manu Chao o Cheb Balowski per la ràdio. Per compensar m'he posat a sentir el Stairway to Heaven de Led Zeppelin, que personalment crec que era el més adequat per a un moment tan sublim. I a més a més, estava sol al pis i he pogut posar el volum del portàtil a saco, i acompanyat els crits d'en Robert Plant amb els meus propis.

Després d'un descobriment així, considero que m'ho mereixia, no?