The Lord of the Times

... of the New York Times, obviament...

Perquè avui, quan tornava de la feina que eren ja passades les vuit i mitja, cansat entre la pallissa d'ahir i el pencar tot el dia (encara que animat perquè avui ja hi era en Yusuke, i també la Cristina i la Heng, dues companyes que sempre s'apunten als cafès i que la setmana passada tampoc no hi eren, i encara que en Yusuke estava amb Jet-Lag després d'arribar de Japó el dissabte, hem estat xerrant una bona estona, i a més a més d'un tema tan interessant com de borratxeres), he agafat el Metro, i he vist que al seient del costat hi havia un diari abandonat.

Com que el dissabte em vaig acabar el llibre que m'estava llegint (Baudolino, d'Umberto Eco, m'ha agradat i m'hi he rigut molt), avui no portava res per llegir, l'he agafat, i he vist que era un The New York Times. A pesar de ser un diari tan famós, no l'havia llegit mai, i m'he posat a fullejar-lo.

Per començar, el format és molt incòmode: deu fer uns 60 centímetres d'alt per 40 d'ample, fet que fa que quan el tens obert tinguis una bèstia de pràcticament un metre d'envergadura entre les teves mans, el més pràctic per llegir quan és hora punta. I la composició és una mica atapeïda i caòtica, amb moltes columnes per pàgina, i les notícies enganxades les unes amb les altres, tallades, continuant al cap de dues o tres pàgines, però completament barrejades. La veritat és que no prometia molt, i menys amb el titular de American President, Albanian Idol sota una foto del (infame) George W. Bush. Com que admeto que estic bastant predisposat en contra de tan insigne personatge, he pensat que havia de ser una notícia partidista, i m'he decebut una mica, perquè creia que The New York Times era un diari força objectiu.

Però després m'he posat a llegir les notícies i la secció d'editorial i de cartes dels lectors, i llavors he vist que no, que possiblement sí que en Bush havia estat aclamat al seu pas per Albània (qui ho hauria dit?), perquè la resta d'opinions eren força crítiques amb la política del govern, i especialment amb la guerra d'Iraq. Encara que em fa gràcia que la principal crítica de la gent és que hi moren soldats americans: és una guerra, no? I se suposa que la gent hi mor, no? Clar, evidentment aquí es dona per suposat que els que han de morir són els altres. I encara l'altre dia em vaig trobar un llibre que lloava el gran paper que fan els Estats Units com a policia del món, amb crítiques dient que tots els anti-americans havien de llegir aquell llibre per obrir els ulls i adonar-se de com de fonamental és aquest país pel benestar del món. Blerj! Abans o després de veure Raza?

Tornant al tema principal, he estat fullejant la resta de notícies, i al passar la pàgina on hi havia una que parlava del candidat a la presidència dels Estats Units que és mormó (com els que venen al bus de Barcelona encorbatats per dir-te que Dios te ama amb accent d'Arkansas), he vist una foto i dic: això és la Sagrada Família!

I sí! L'era! Perquè la notícia era que anaven a fer el túnel de l'AVE, i que el més segur era que la Sagrada Família se n'anés a fer norris. Amb la frase que ja m'havia dit el Pere un dia a la feina: a qui se li pot acudir fer un forat sota l'edifici més pesat de Barcelona? Doncs ja veieu! Fins i tot fins Nova York arriben les notícies! Al menys de moment són les notícies del que es vol fer. A veure com són els titulars el dia que caigui l'edifici...

Per cert! Per als més frikis, faig saber que en Yusuke m'ha portat del Japó un gos follador USB. Així que quan el portàtil d'algú se senti sol i necessiti companyia, ja sabeu a qui heu d'avisar.

I els que no sabeu el que és un gos follador USB, millor seguiu així...