Justícia/Venjança Divina

La justícia divina només pot existir en forma de venjança. Això és un fet, i qualsevol religió que proposi un déu benvolent, que perdona els teus enemics i us porta a tots a sopar i fer unes birres plegats com si no hagués passat res està cometent un error de base.

I és que no només la naturalesa humana demana venjança (qui no ha desitjat mai refregar en una muntanya de fems la cara d'algú que l'ha humiliat?), sinó que a més a més la venjança és la única forma de justícia a posteriori. M'explico: quan tenim tot un pastís, podem parlar de justícia a priori, que consisteix en repartir aquell pastís en parts iguals entre tota la gent que en vol. Però quan ja hi ha hagut algun espavilat que s'ha fotut la meitat del pastís, no hi ha cap manera de repartir el que queda de pastís de forma justa a posteriori. Així que només queda la venjança, que és agafar aquest espavilat i fotre-li una bona tunda perquè se li passin les ganes de tornar-ho a fer. És just? Possiblement no, però és l'únic que es pot fer (a part de posar l'altra galta i donar-li l'altra meitat de pastís embolicat en un bonic paper de cel·lofan).

D'igual manera, quan jutgem un assassí, cap disposició que prenem pot tornar la vida a les seves víctimes, així que el que anomenem justícia és en realitat una venjança: privem a l'assassí de la seva llibertat, o en alguns sistemes polítics de la seva vida. És una forma de venjança social i organitzada, que té un objectiu clarament dissuasiu: intentem que la gent que vulgui matar no ho faci per por al càstig. Però la mesura no deixa de ser una venjança, i no és justa perquè arribat a un punt en què hi ha hagut una mort, la justícia a posteriori no és possible.

Les religions de l'antigor ja tenien això en compte, i els seus déus eren venjatius. Els déus romans que deixen Prometeu encadenat perquè un corb li mengi el fetge, el déu jueu que es carrega Sodoma i Gomorra, els déus de la mitologia escandinava que es carreguen tot l'hagut i per haver. Són déus que demanen sang per restituir les faltes, i la base de la seva justícia és clarament la venjança. Després és això, arriba el cristianisme, i ven una moto diferent, però només quan els interessa. Déu protegeix els que maten infidels a les croades, i fins no fa gaire (no sé si encara avui dia) el dogma catòlic encara no s'oposava a la pena de mort.

Crec doncs que la idea que la justícia divina és venjança és necessària per a entendre aquesta sensació de justícia que ens han deixat els fets que s'han produït aquest cap de setmana. Justícia de la mà de Déu, que no podia ser més que en forma de venjança.

I és que la venjança ha arribat a través dels esports, que com en tants altres casos són un reflex de la vida mateixa. Jo aquesta setmana estava en plan esportista. En el període des de dijous passat vaig jugar un partit de futbol sala (que em va deixar un turmell inflat i l'altre cremat), vaig fer una sortida corrent (que em va deixar els engonals encetats, perquè (fa vergonya admetre-ho) se m'han engreixat les cames i freguen quan corro), vaig fer una estona d'escalada (que em va deixar les mans terriblement roges i sensibles), vaig fer un altre partir de futbol sala (aquest cop amb mitges, fet que em va evitar més lesions a afegir a la llista), i per a rematar-ho el cap de setmana vaig fer un parell de sortides en bicicleta (que evidentment també van deixar-me seqüeles a les parts posteriors del meu cos). Era obvi que tant d'esport de cop, i després d'un fotimer de temps sense fer-ne, no podia ser bo, així que el fet que avui estigui amb un refredat del quinze i mal muscular a tot el cos no té res de particular...

En tot cas, ahir diumenge a la tarda, mentre aquest període tan intens arribava a la seva fi, vaig passar per davant la tele i mon oncle estava veient la Fórmula 1. Com a esport, a mi no em diu gran cosa, el trobo força avorrit de veure i m'agrada mil cops més el motociclisme. Però com que hi havia el morbo del truel Hamilton-Alonso-Raikkonen em vaig asseure i vaig posar-me a mirar la cursa.

I m'hi vaig enganxar. Perquè sorprenentment, en Raikkonen anava a ser campió del món. Vaig estar vora una hora mirant la cursa, tens com si en Kimi fos un amic de tota la vida, i quan va acabar em sentia, com crec que se sentien milions de persones d'arreu del món, terriblement satisfet. Per què? Perquè hi havia hagut justícia. No sé si divina o no, però clarament el resultat era just. No perquè trobés que en Raikkonen havia fet particulars mèrits per guanyar, sinó perquè els altres dos eren un parell d'energumens que s'havien estat barallant tot l'any, a pesar de ser companys d'equip, i la seva actitud estava demanant una acció com aquesta de justícia divina. I el braç de venjador déu va actuar, i en Raikkonen va ser campió, i els orgullosos van ser castigats.

Així que només em queda dir una cosa: Gràcies, Flying Spaghetti Monster, per haver sentit les nostres pregàries! Les accions del teu apèndix gloriós en la terra sempre són benvingudes!

Ramen!

Doctorials

La situació és la següent: t'han portat a un hotel aïllat a Collbató, i hi estàs tancat amb vuitanta i escaig més doctorands, als que la Generalitat ha considerat que cal inflar el cap amb conferències. Has anat obligat, clarament. I igual que tu mateix, l'ambient general és d'emprenyamenta, i de que has vingut allà a perdre el temps durant quatre dies.

Et trobes que t'han assignat a un grup amb catorze persones més, amb qui consideres que tens poc o res a veure, i que en el fons et fa pal conèixer. No vols socialitzar, vols tornar al teu entorn habitual i control·lat.

Però comencen les activitats, comences a tractar amb els teus catorze companys, i te n'adones que està sorgint bon rotllo a l'ambient. I ja vas a sopar amb els teus companys, després del sopar cauen unes birres i, com és habitual, al voltant de les birres l'ambient es fa més distès i ja et comença a semblar que són amics de tota la vida.

Però això no és tot. Perquè el grup en què estàs resulta que és el que més la lia, i sou capaços de superar un moment de bastant mal rotllo i fer un treball d'equip en què tot l'equip col·labora i riu, fer la millor presentació que s'ha vist mai a les jornades, o organitzar un antitaller que atreu tanta gent que deixeu el taller oficial buit, i l'organització ha d'acabar pactant amb vosaltres, i financia part d'una caixa de cerveses.

I quan arriba l'últim dia et fa pena marxar, i deixar aquests amics nous. Una rel·lació que s'ha fet intensa a través de quatre dies de convivència continuada, i que si no hagués estat per les les circumstàncies possiblement no hauria passat mai, perquè cadascú veniu d'un lloc i una vida diferent.

A partir del moment en què us heu separat al baixar de l'autobús, torneu a la vostra vida normal, però amb la consciència que a partir d'ara cal fer-hi un espai més.