Justícia/Venjança Divina

La justícia divina només pot existir en forma de venjança. Això és un fet, i qualsevol religió que proposi un déu benvolent, que perdona els teus enemics i us porta a tots a sopar i fer unes birres plegats com si no hagués passat res està cometent un error de base.

I és que no només la naturalesa humana demana venjança (qui no ha desitjat mai refregar en una muntanya de fems la cara d'algú que l'ha humiliat?), sinó que a més a més la venjança és la única forma de justícia a posteriori. M'explico: quan tenim tot un pastís, podem parlar de justícia a priori, que consisteix en repartir aquell pastís en parts iguals entre tota la gent que en vol. Però quan ja hi ha hagut algun espavilat que s'ha fotut la meitat del pastís, no hi ha cap manera de repartir el que queda de pastís de forma justa a posteriori. Així que només queda la venjança, que és agafar aquest espavilat i fotre-li una bona tunda perquè se li passin les ganes de tornar-ho a fer. És just? Possiblement no, però és l'únic que es pot fer (a part de posar l'altra galta i donar-li l'altra meitat de pastís embolicat en un bonic paper de cel·lofan).

D'igual manera, quan jutgem un assassí, cap disposició que prenem pot tornar la vida a les seves víctimes, així que el que anomenem justícia és en realitat una venjança: privem a l'assassí de la seva llibertat, o en alguns sistemes polítics de la seva vida. És una forma de venjança social i organitzada, que té un objectiu clarament dissuasiu: intentem que la gent que vulgui matar no ho faci per por al càstig. Però la mesura no deixa de ser una venjança, i no és justa perquè arribat a un punt en què hi ha hagut una mort, la justícia a posteriori no és possible.

Les religions de l'antigor ja tenien això en compte, i els seus déus eren venjatius. Els déus romans que deixen Prometeu encadenat perquè un corb li mengi el fetge, el déu jueu que es carrega Sodoma i Gomorra, els déus de la mitologia escandinava que es carreguen tot l'hagut i per haver. Són déus que demanen sang per restituir les faltes, i la base de la seva justícia és clarament la venjança. Després és això, arriba el cristianisme, i ven una moto diferent, però només quan els interessa. Déu protegeix els que maten infidels a les croades, i fins no fa gaire (no sé si encara avui dia) el dogma catòlic encara no s'oposava a la pena de mort.

Crec doncs que la idea que la justícia divina és venjança és necessària per a entendre aquesta sensació de justícia que ens han deixat els fets que s'han produït aquest cap de setmana. Justícia de la mà de Déu, que no podia ser més que en forma de venjança.

I és que la venjança ha arribat a través dels esports, que com en tants altres casos són un reflex de la vida mateixa. Jo aquesta setmana estava en plan esportista. En el període des de dijous passat vaig jugar un partit de futbol sala (que em va deixar un turmell inflat i l'altre cremat), vaig fer una sortida corrent (que em va deixar els engonals encetats, perquè (fa vergonya admetre-ho) se m'han engreixat les cames i freguen quan corro), vaig fer una estona d'escalada (que em va deixar les mans terriblement roges i sensibles), vaig fer un altre partir de futbol sala (aquest cop amb mitges, fet que em va evitar més lesions a afegir a la llista), i per a rematar-ho el cap de setmana vaig fer un parell de sortides en bicicleta (que evidentment també van deixar-me seqüeles a les parts posteriors del meu cos). Era obvi que tant d'esport de cop, i després d'un fotimer de temps sense fer-ne, no podia ser bo, així que el fet que avui estigui amb un refredat del quinze i mal muscular a tot el cos no té res de particular...

En tot cas, ahir diumenge a la tarda, mentre aquest període tan intens arribava a la seva fi, vaig passar per davant la tele i mon oncle estava veient la Fórmula 1. Com a esport, a mi no em diu gran cosa, el trobo força avorrit de veure i m'agrada mil cops més el motociclisme. Però com que hi havia el morbo del truel Hamilton-Alonso-Raikkonen em vaig asseure i vaig posar-me a mirar la cursa.

I m'hi vaig enganxar. Perquè sorprenentment, en Raikkonen anava a ser campió del món. Vaig estar vora una hora mirant la cursa, tens com si en Kimi fos un amic de tota la vida, i quan va acabar em sentia, com crec que se sentien milions de persones d'arreu del món, terriblement satisfet. Per què? Perquè hi havia hagut justícia. No sé si divina o no, però clarament el resultat era just. No perquè trobés que en Raikkonen havia fet particulars mèrits per guanyar, sinó perquè els altres dos eren un parell d'energumens que s'havien estat barallant tot l'any, a pesar de ser companys d'equip, i la seva actitud estava demanant una acció com aquesta de justícia divina. I el braç de venjador déu va actuar, i en Raikkonen va ser campió, i els orgullosos van ser castigats.

Així que només em queda dir una cosa: Gràcies, Flying Spaghetti Monster, per haver sentit les nostres pregàries! Les accions del teu apèndix gloriós en la terra sempre són benvingudes!

Ramen!

Doctorials

La situació és la següent: t'han portat a un hotel aïllat a Collbató, i hi estàs tancat amb vuitanta i escaig més doctorands, als que la Generalitat ha considerat que cal inflar el cap amb conferències. Has anat obligat, clarament. I igual que tu mateix, l'ambient general és d'emprenyamenta, i de que has vingut allà a perdre el temps durant quatre dies.

Et trobes que t'han assignat a un grup amb catorze persones més, amb qui consideres que tens poc o res a veure, i que en el fons et fa pal conèixer. No vols socialitzar, vols tornar al teu entorn habitual i control·lat.

Però comencen les activitats, comences a tractar amb els teus catorze companys, i te n'adones que està sorgint bon rotllo a l'ambient. I ja vas a sopar amb els teus companys, després del sopar cauen unes birres i, com és habitual, al voltant de les birres l'ambient es fa més distès i ja et comença a semblar que són amics de tota la vida.

Però això no és tot. Perquè el grup en què estàs resulta que és el que més la lia, i sou capaços de superar un moment de bastant mal rotllo i fer un treball d'equip en què tot l'equip col·labora i riu, fer la millor presentació que s'ha vist mai a les jornades, o organitzar un antitaller que atreu tanta gent que deixeu el taller oficial buit, i l'organització ha d'acabar pactant amb vosaltres, i financia part d'una caixa de cerveses.

I quan arriba l'últim dia et fa pena marxar, i deixar aquests amics nous. Una rel·lació que s'ha fet intensa a través de quatre dies de convivència continuada, i que si no hagués estat per les les circumstàncies possiblement no hauria passat mai, perquè cadascú veniu d'un lloc i una vida diferent.

A partir del moment en què us heu separat al baixar de l'autobús, torneu a la vostra vida normal, però amb la consciència que a partir d'ara cal fer-hi un espai més.

Instal·lats

Des de dimarts passat, és a dir ja fa una setmana i mitja, el Simon i jo som i dormim (amb més o menys continuïtat) al pis, així que ja es podria dir que hi estem instal·lats. Tot i això, ara mateix el pis és un organisme viu i canviant, a part de terriblement desendreçat...

Així la primera nit la Laura i jo vam dormir els dos en un matalàs d'escuma de 80 cm, però per sort al segon dia ja vam poder fer-ho en un inflable que ens va deixar el David, el seu company de feina, i que deu fer 120 cm o una cosa així. El següent pas sembla que serà un matalàs de làtex de 140 cm de què en desprèn una companya de la xicota del Simon. Menjàvem al terra, sense cadires, i amb només dos plats. Però després d'una anada a l'Ikea el dissabte ja teníem vaixella, i després d'un auto-robatori a casa la Laura, amb saltada de tanca inclosa (el que cal fer quan et deixes les claus), vam aconseguir dinar sobre una taula. El diumenge el Simon va aconseguir una taula per a la tele; jo avui hi he portat un moble per a sota la meva finestra, i unes quantes cadires de despatx que han de substituir les dues cadires plegables que hem tingut fins ara, i que tenen una incòmoda tendència a inclinar-se cap endavant.

Ens hem alimentat bàsicament de productes Lidl, i són sorprenents les concessions que fa el sentit del gust en circumstàncies adverses! Al menys gràcies a la meva companya de feina Meritxell a partir del tercer dia vam poder encendre el foc, perquè ser un parell d'amics sans i no fumadors significa que et pots trobar amb la situació de tenir l'olla sobre el fogó, la mà al regulador, i la vista buscant per tota la cuina a veure si hi ha algun encenedor en algun lloc. El pas següent: experimentar, i descobrir que fer el cus-cus en una tassa amb aigua escalfada al microones és possible, i el resultat és comestible. Acompanyat de salmó congelat Lidl, òbviament.

Van passant els dies, i en mig de la nostra rutina habitual la casa va prenent forma i les habitacions s'omplen de coses. I així fins que en algun moment, sense que siguem plenament conscients del canvi que haurà tingut lloc, el pis estarà ple, i en aquell moment estarem instal·lats, i haurem deixat de sentir el ressò de les nostres pròpies paraules en parlar.

Mm 2007

Després de 15 hores seguides de son, crec que em trobo en millor disposició per a explicar l'animalada que hem estat fent uns quants amics i jo aquest cap de setmana.

Tot va començar quan jo feia primer de carrera, i un tio d'allà la FIB em va parlar d'una cursa que es deia la Matagalls-Montserrat, i que consistia en fer 83 kilòmetres caminant, des del cim del Matagalls al monestir de Montserrat. I de totes les informacions que em va donar, com ara que ell va trigar 20 hores en fer-ho, o que acabaves petat i amb els peus plens d'ampolles, només em vaig quedar amb una: hi havia un avituallament en què podies menjar tants donuts com volguéssis.

Al cap de dos anys, parlant amb un amic de ma germana, en Ramon, va resultar que ell hi participava cada any i em va convidar a anar amb ell. Així que quan acabava de començar 3r de carrera, vaig apuntar-m'hi amb ell i un altre amic seu, en Contre. Evidentment, em vaig afartar de donuts, però també vaig experimentar el dolor, la sensació estranya que es té en caminar durant tantes hores, va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de quedar-me adormit dempeus... Vaig estar molt a prop d'abandonar quan, poc abans de Monistrol, les cames no em tiraven, però una dona em va donar un Gelocatil que em va dopar, i vaig acabar en unes 22 hores.

La veritat és que l'experiència havia valgut la pena, perquè passaves per molts llocs molt guapos, caminaves de nit, i te n'adonaves que eres capaç de fer molt més del que t'hauries imaginat mai. Però tot i això, l'any següent quan vaig trucar en Ramon per a tornar-nos a inscriure em va dir que ell havia de treballar aquell cap de setmana i ho vam deixar per a l'any següent, però després es va perdre una mica el contacte i la Matagalls-Montserrat va sortir de la meva vida igual que hi havia entrat.

Però per quan vaig entrar al doctorat jo m'havia aficionat bastant a l'esport, i allà em vaig trobar amb un grup de bojos que ho estaven igual o més que jo, així que després d'unes quantes curses i una triatló, em va venir al cap de treure el tema de la Matagals-Montserrat un altre cop sobre la taula. I així, el 2005 un equip format per dos companys de departament, en Mihai i en Lluís Màrquez; una amiga, la Sonia; i jo vam tornar a emprendre el camí a Montserrat. La Sonia va abandonar a mig camí, i al Mihai els genolls li van dir prou quan quedaven encara un bon grapat de kilòmetres, però va aguantar estoicament, i després de passar per un parell de controls just abans que els tanquessin, i d'una pujada agònica a Montserrat, vam arribar en unes 23h al final del recorregut, i en Mihai va dir que no ho tornaria a fer mai més. Paral·lelament, jo crec que vaig batre el meu rècord de donuts, situant-lo al voltant dels 6 d'una tacada. I sorprenentment, vaig arribar sense pràcticament cap dolor, encara que amb unes maques butllofes als peus.

Però el dolor s'oblida, i al cap d'un any va ser en Mihai qui ens va mobil·litzar per a tornar-hi, aquest cop amb la baixa de la Sonia però amb un equip més gran, incloent un altre company del grup, en Lluís Villarejo, i tot un grup de companys de carrera: en Carles, en Derek, n'Omar i en Ramon (no el mateix d'abans), i que es va passar els 83 kilòmetres, del primer a l'últim, dient que no hi arribaria. Aquest cop va haver-hi més baixes: en Carles, n'Omar i en Lluís Màrquez van abandonar en diversos moments, tots patint de mala manera dels genolls, però els altres vam arribar a Montserrat en una mica menys de 21 hores, amb una pujada a matar de Monistrol a Montserrat en tres quarts d'hora. En Lluís Villarejo havia quedat una mica despenjat enrere, i en Mihai s'havia escapat, després d'haver estat esperant tot el grup durant pràcticament una hora al penúltim control, fet que li acabaria passant factura. Però en Derek, en Ramon i jo vam baixar corrent des d'aquell mateix control fins a Monistrol, vam creuar el poble en una exhalació, vam atrapar el Mihai al començar la pujada i vam començar un duel en què inicialment en Derek marcava el ritme, fins que es va despenjar i el va passar a marcar en Ramon. Fins que jo vaig fer un demarratge, el vaig deixar també enrere, i vaig fer la meva pujada personal, amb un ritme cardíac diabòlic, i esprintant a les duríssimes escales d'al costat del cremallera. Vaig arribar mort, però millor que mai, cansat però sense gairebé mal a les cames i sense butllofes. Llavors no era conscient que aquell moment marcaria un punt d'inflexió en el meu estat de forma. Ni tampoc que acabava d'establir un rècord personal de donuts, 7 d'una tacada, que a data d'avui encara no superat.

Perquè un any després, quan em vaig inscriure en un equip amb cares velles i cares noves, havia pràcticament deixat de fer esport. Entre que havia fet una estada a New York, i que em trobava a punt d'anar a viure a un nou pis, havia sortit a córrer tot just 4 cops i en bicicleta 1 cop en els darrers 6 mesos. Però aquest dissabte al migdia allà em trobava, esperant durant 4 hores a Collformic per a prendre la sortida amb en Mihai, en Lluís Màrquez, en Derek, en Joachim, en Salvador, en Jordi i en Simón, que aquest any substituïa el Ramon en la tasca de dir que no acabaria la carrera. Aquesta sensació de no estar segur del meu estat de forma em regirava una mica l'estómac (per culpa d'això, al final només vaig menjar 2 donuts i mig), i a més a més, tenia agulletes d'haver anat a jugar un partit de voleibol el dijous. Però s'havia d'intentar, no?

Vam prendre la sortida a les 18:25, al cap d'uns metres en Lluís va haver de parar a treure's una pedra de la sabata, ens vam quedar amb ell en Jordi i jo, i de sobte ens vam trobar amb que havíem perdut de vista la resta de l'equip. Vam fer el tros fins Aiguafreda tots tres plegats, a un ritme tranquil, però en Lluís va començar a patir del genoll, el mateix que l'havia obligat a abandonar l'any passat, i així, adolorit, frustrat i enrabiat, ens va deixar allà a Aiguafreda. Havia parlat amb en Mihai, i li havia dit que ells havien passat pel poble mitja hora abans. Així que quan ens vam trobar sols, vam decidir mirar de retallar distàncies amb els altres cinc, i en Jordi va marcar un ritme duríssim durant tota la pujada fins al primer avituallament.

Allà ens vam trobar amb en Derek i en Simon, que feia tot just cinc minuts que havien arribat, i que ens van explicar que des de bon principi el grup s'havia trencat. En Mihai anava amb en Joachim, i ens portava ja gairebé una hora d'avantatge, i en Salvador estava sol en algun punt entre ells dos i nosaltres. Però ells dos també van compartir la idea de retallar distàncies, i així vam seguir amb les passes a ritme dur, fins i tot corrent als moments en que feia baixada. Vam arribar a Sant Llorenç Savall, equador de la cursa, al voltant de les 9 hores de cursa. Estàvem marcant temps de 18 hores, tres hores menys que l'any anterior. Havíem coincidit en un parell de controls, però ell anava al seu ritme, i va preferir deixar-nos anar a nosaltres. Com que ens trobàvem a la meitat del recorregut, i començàvem a patir les conseqüències de la caminada, vam obrir 4 Eferalgans, un per cap, i ens els vam prendre com a dòping. I tal com havia fet aquell Gelocatil, 6 anys enrere, el mal va desaparèixer, i les cames van demanar més.

Vam continuar tots quatre plegats fins al Collet del Queixal, passant de nit per on altres anys havíem passat ben entrat el matí, i allà van passar dos fets que van marcar el desenvolupament final de la cursa: en Jordi va començar a patir del genoll esquerre, i les meves botes es van començar a descompondre. La sola s'havia ressecat dels anys, i tal com ja m'havia passat amb les botes anteriors a aquelles, s'havia trencat a peces que anaven saltant a mida que caminava. Nosaltres dos ens vam veure obligats a disminuir el ritme, i vam perdre de vista en Derek i en Simon. Però vam seguir, constants, a pesar del dolor que patia en Jordi, i de les butllofes que anaven sortint a les meves plantes, castigades per la incomoditat que provocava la falta de subjecció per culpa de les botes trencades. Vam arribar a Monistrol i vam fer aquella darrera hora duríssima de pujada, sota el sol del migdia, per la falda de la muntanya sagrada, i rosant la barrera psicològica de les 18 hores i mitja. Finalment, vam superar la pujada i les escales del cremallera, per arribar a la plaça del Monestir i veure allà les dues coses que havia desitjat durant tota la cursa: l'arribada i la cara de la Laura (no necessàriament en aquest ordre), que m'esperava allà amb la xicota d'en Jordi i en David, l'amic que precisament me l'havia presentat a ell.

Al final 18 hores 28 minuts. Em vaig beure 2 vasos d'Isostar, 2 de taronjada i 1 de llimonada d'una tacada, vam anar a buscar en Derek i en Simon, que havien arribat tres quarts d'hora abans, i ens vam estirar amb ells per terra. En Jordi va marxar, que l'esperava un dinar familiar, i nosaltres tres vam esperar una estona a veure si arribava en Salvador. Com que finalment deuria arribar més tard, vam decidir marxar. Al final va resultar que just va arribar en aquell moment i amb tota la gentada no ens vam trobar...

El dolor en aquell moment podia més que la satisfacció, però jo sabia que, com cada any, poc a poc el dolor desapareixeria i me'n recordaria només dels paisatges, de les converses amb els companys, de les sensacions que et provoca el caminar entre els boscos, i de la immensa satisfacció personal que sents al ser capaç fer 83 kilòmetres. I així, segur que l'any que ve, per aquestes dates, hi ha una molt alta probabilitat que, igual que aquests darrers 3 anys, em trobi creuant aquest país nostre amb una motxilla a l'esquena i les meves cames, que tants per tants kilòmetres m'han portat al llarg de la vida. Això sí, amb unes botes noves i de qualsevol altra marca que les d'aquest any.



PD: Caminada llarga, post llarg. Je, je...

Oooooh, you are the super-nerd!

O això és al menys el que m'ha dit el Pere quan aquest matí ha entrat al despatx i m'ha vist amb aquesta pinta...



Sí senyors, m'ha tocat apuntar-me al món de les ulleres. Feia molt de temps que em trobava amb que al final del dia estava una mica marejat, se m'estrenyia el camp visual i, sobretot, quan per exemple conduïa, em trobava amb que veia les coses, però no podia enfocar-hi ni concentrar-hi la vista. I ja feia dos cops que anava a l'òptica i em deien que tenia 0.0 de graduació, però que potser podia fer-me unes ulleres d'a prop. Així que a la tercera vaig pensar que hauria de provar-ho, i que mal per mal, sempre podria no posar-me-les si tan malament m'anaven (descomptant els noranta euros que em gastaria en les ulleres...).

Tot i això, com que ja feia temps que m'ho veia a venir, també feia temps que havia arribat a una conclusió sobre com volia les meves ulleres. Conclusió que pot ser resumida en dos mots: pasta negra. No sé, ja que em tocava portar ulleres, volia acabar de donar-me un toc gafapasta, encara que pel que sembla, a ulls del Pere, i també de la meva germana (de moment), és un toc més friki que res...

En tot cas, val a dir que el meu primer dia amb ulleres ha estat bastant marejant. Com que em van dir que no podia usar-les de lluny, perquè si no la vista se m'acostumaria i em trobaria havent-me de fer unes ulleres més fortes (cosa que em fa pensar si realment no em calien les ulleres, i ha estat una maniobra de l'òptic per a fer-me entrar en una espiral d'augment progressiu de diòptries), cada cop que algú em parlava al despatx i aixecava la vista, em treia les ulleres. El problema és que aquest gest ha substituït l'habitual de treure'm els auriculars, així que la gent em parlava i jo no m'assabentava de res, fins que m'adonava que no, no només t'has de treure les ulleres, els auriculars també... De totes maneres, el procés de posar ulleres, treure ulleres m'ha acabat marejant de tal manera que a mig matí no veia bé ni de prop, ni de lluny, ni amb ulleres, ni sense ulleres...

Suposo que a base de dies m'hi aniré acostumant, i també podré veure si realment m'han servit d'alguna cosa. De moment, en aquest moment ja estic escrivint amb elles, i sembla que estic començant a ignorar les barres negres que han emmarcat tot el que veia durant el matí. I pensar que abans em molestava només veure el meu propi nas...

Paranoic

No pot ser, penses mentre veus com el guàrdia gira el cap lentament, i passa de mirar el carrer perpendicular al teu a mirar cap al teu, just en la direcció cap a on és el teu cotxe, i dins teu, tu. Gotes de suor es formen a la teva front, el pèl se t'eriça, la respiració se t'accelera, comences a moure el cap frenèticament, concentrant la mirada de forma espasmòdica en els cotxes, les motos, la gent que t'envolta, desitjant que algun d'ells provoqui un cataclisme i desvii l'atenció del guàrdia que cada cop sents més a sobre teu...

Una de les mirades s'atura sobre el teu company i ara còmplice, encaixat i inclinat entre el quadre i el seient, en un espai molt més estret que normalment, i la vist immediatament va a buscar l'enorme taca blanca que es troba al darrere... La veus de cua d'ull i la veus a través del mirall retrovisor, completament ocupat per aquella visió, reificació de la il·legalitat, enorme bloc blanc de plàstic, metall i gas. Tremola amb la tremolor del motor, i tu tremoles mil vegades més, mentre te n'adones que el guàrdia està mirant-te fit a fit. M'està inspeccionant. Ens pararà, ens fotrà una multa del quinze...

I tot perquè dus una nevera al seient de darrere. L'heu anada a buscar al pis de la teva mare, amb habilitat i paciència l'heu carregada al cotxe, i de sobte t'has trobat conduint en mig de la Gran Via i t'has adonat que allò que estaves fent havia de ser forçosament il·legal. El seient del copilot estava tirat el més endavant que permetia, i el teu company de pis hi estava assegut gairebé en contorsió. Si feia qualsevol gest et tapava el mirall dret, i el mirall de dins el tenies tapat pel que de sobte ja veies com un monstre blanc de gel i neu.

Has passat per sota la plaça Espanya, has aconseguit canviar de carril per a girar a Entença, i has decidit anar per València perquè, a priori, semblava un carrer amb menys probabilitats de trobar-t'hi la policia. Però ja era tard, perquè havies entrat en paranoia: qualsevol llum et semblava una llum de policia: policia nacional, policia autonòmica, policia municipal... A l'altura de Muntaner, has vist un cotxe dels Mossos dos carrils més a l'esquerra. I després d'intentar mantenir-te'n allunyat durant dues travessies, has cedit al pànic, i has hagut de girar a Enric Granados i donar la volta a la illa de cases per la por a passar-ne pel costat. I just quan t'estaves recuperant de la primera situació de perill, el semàfor de València amb Diagonal espatllat, i un fantàstic guàrdia urbà en mig de la cruïlla, regulant el transit.

I allà estàs: patint, paranoic. Els segons en què el guàrdia t'està mirant es fan eterns, fins que t'obligues a respirar fons, i mantenir la calma: no hi ha res més sospitós que una persona nerviosa. Et concentres en la música, rius de forma falsa, parles... i el semàfor acaba per posar-se en verd. Ha arribat el moment: desitjaries que pel carril de l'esquerra passés qualsevol vehicle darrera el qual et poguessis amagar. Però la fortuna no està de la teva part avui: tot el carril està ple de motos, així que arrenques i que sigui el que el FSM vulgui.

Amides com s'escurcen els metres que et separen del guàrdia, calcules les trajectòries de la resta de vehicles, i esperes la furgoneta que et taparia dels ulls de l'observador implacable, però que no vindrà. I quan finalment et trobes davant d'ell, de cua d'ell encara pots veure que està mirant cap a on ara ets...

I sorprenentment res no passa, segueixes endavant, i tan lentament com te n'apropaves ràpidament te n'allunyes. Però per a la teva ment només ha estat un perill més. Així segueixes per València per a pujar Padilla, Ronda del Guinardó i Vinyals fins a casa. conduint en tensió, pendent dels llums, igualment paranoic.

Però sorprentment, quan amb el teu còmplice reconvertit en company has arribat a casa, has descarregat la nevera, l'has pujada a pes per l'escala els tres pisos, n'has tret el greix incrustat durant els anys, n'has canviat la porta de lloc, i estàs mirant aquell bloc blanc i brillant que ocupa el forat que fins fa res hi havia a la vostra cuina, el monstre de gel torna a ser només una màquina, i el paranoic que viu dins teu torna a ser només un fantasma, adormit al més profund del teu ésser, esperant una nova oportunitat per despertar, sortir i prendre la forma del teu cos.

Si pares atenció, potser el pots notar latent.

Colors/Reclusió

Després d'una setmana de vacances a Menorca, un parell o tres de dies per acabar les finestres i uns dies més a Andorra, finalment aquesta setmana ens hem posat a pintar les parets del pis. Que ja fa pràcticament un mes que hi vivim i ja va tocant...

En tot cas, un dels principals problemes era decidir de quin colors pintar. Volíem fer una pintada global del pis, amb un esquema ben pensat, més que no pas anar pintant cada habitació independentment. I clar, mentre anàvem pintant les finestres, i també durant els dies de vacances, li anàvem donant voltes, però no acabàvem de trobar la idea. Així que, finalment, aquest dilluns, vam decidir que d'allà no passava, i vam utilitzar un sofisticat mètode amb elements d'alta tecnologia:

• Paper


• Llapis de Colors

Després d'una hora llarga de gargots i deliberacions, per fi vam arribar a un projecte definitiu. Pintaríem tota la casa amb groc, taronja, i dos colors que vam anomenar roig flints i blau flints. Roig i blau potents, sense contemplacions. El projecte també incloïa l'habitació dels convidats tota pintada de roig potent, fet per què es guanyava el sobrenom de habitació bordell; la del Simón, amb tres parets taronja i una blava flints; i la meva, groga amb un voraviu roig arran de sostre.

Tanmateix, el projecte definitiu es va començar a modificar quan vam anar a la tenda de pintures i vam veure que el color taronja que ens interessava sortia a vora setanta euros els quatre kilos, i el vam canviar per un altre que en valia vint-i-un els gairebé sis kilos. La pela és la pela... I com que vam pensar que ens sobraria pintura taronja, perquè en vam haver de comprar dos pots, l'habitació bordell es va haver de transformar en la taronja mecànica... Posteriorment, parlant amb la Laura vaig adonar-me'n que potser sí que la meva habitació semblaria un homenatge a la bandera d'Espanya, i vaig decidir canviar el voraviu roig per un de taronja. Un altre entre tants grans projectes que s'acaben abandonant senzillament perquè el món no hi està preparat...

En tot cas, només quedava la implementació, o posada en pràctica, del projecte. I en això estem: portem tres dies de arribar al pis cap a les onze del matí, pintar, menjar alguna cosa (que pot anar des de mitja pizza familiar a quatre galetes Digestive amb xocolata), i sortir-ne cada dia més tard, i més cansats... Reclusió total. Si més no, sí que puc dir que ens estem transformant en uns mestres en això del rodet de pintura, i el pinzell a mà alçada, perquè aconseguir pintar bé les cantonades en què es troben dues parets de colors diferents demana bastant de pols!

En tot cas, avui hem aconseguit acabar l'habitació del Simón, la dels convidats (que a pesar de no ser roja pot ser que acabi agafant el nom d'habitació bordell igualment) i el distribuïdor central. Ens falten el rebedor, el menjador i la meva, que són una mica més grans, i tenen voravius, així que segurament sigui feina de dos dies... Però això s'acosta! A veure si ja queda tot llest al final del cap de setmana, i així entre la setmana vinent i el pont de la Diada ja podem fer l'estrena!

De moment, ja tenim contenidors Ikea per a poder-hi posar el reciclatge!

Decapar, Aïllar, Imprimar, Pintar

El primer que hem volgut fer al nou pis ha estat arreglar les finestres. Sí, tenint en compte que el pis no és nostre, podríem perfectament haver passat de les finestres; però com que furgant als armaris vam trobar-nos amb què hi havia un grapat de radiadors i escalfadors elèctrics repartits per la casa, vam arribar a la conclusió que o bé l'anterior inquilina era extremadament fredolica, o bé que en aquella casa a l'hivern havia de fer un fred de nassos. Total, que vam pensar que aïllar les finestres i donar-los un cop de pintura no era només una qüestió d'estètica, sinó també un problema de confort i energia.

Així que dissabte, primer dia de vacances, vam anar al Bauhaus de la Zona Franca a fer una càrrega d'armament. Després de preguntar tres vegades a l'encarregat de la secció de pintures, vam acabar al cistell amb:

• Un pot de litre de decapant especial per a fustes, per a treure la capa de pintura vella;


• Dos tubs de massilla per reparar fusta, color sapelli (és un cert to de marró, el vam agafar perquè era el més barat i perquè hem de pintar-hi de marró a sobre);


• Un tub de silicona especial intempèrie, per a tancar la fissura entre la paret i la finestra;


• Un tub de Montak, que semblava silicona per a unir el vidre amb el marc de la finestra, i va acabar resultant ser cola i no ens ha servit de res...


• Un pot de segelladora, per a imprimar la fusta abans de pintar-la;


• Un pot de pintura amb acabat satinat, color marró (el mateix que hi havia, sigh...).

El principal tema amb que ens vam quedar va ser que si agafàvem pintura sintètica, calia segelladora sintètica, i si agafàvem pintura acrílica, calia segelladora acrílica. Però què necessitàvem, pintura sintètica o acrílica? Doncs vam triar-ne la sintètica pràcticament a l'atzar, per acabar descobrint parlant després amb mon pare que si haguéssim comprat pintura acrílica la hauríem pogut netejar amb aigua, mentre que per a la sintètica necessitaríem aiguarràs...

En tot cas, dissabte per la tarda mateix vam començar a aplicar el decapant sobre la pintura vella, i vam descobrir que és un producte que, a part d'un ensum a dissolvent que ens va transformar en meninos da rua per una estona, fa por: el poses sobre la pintura i immediatament es comença a bufar per tot arreu. De totes maneres, en alguns llocs la fusta estava tan feta malbé i la pintura hi estava tan enganxada que ni tan sols el decapant feia efecte, i ens va fer falta començar a passar el paper de vidre com a bojos. Així vam estar dissabte per la tarda, diumenge per la tarda, dilluns tot el dia (el Simón només) i dimarts tot el dia. En total, un bon grapat d'hores... només per a decapar i aïllar!! Encara ens falta imprimar i pintar!! Realment està essent una feinada de dimonis.

Però és divertit fer feines d'aquestes, fer saltar la pintura amb la rasqueta, agafar la pistola de silicona, donar-li forma amb el dit ensabonat, posar la massilla... Són coses senzilles, que et relaxen la ment, per variar del que un fa normalment. Amb la pachorra amb què me les prenc segurament no m'hi guanyaria la vida, però mai no he dit que es tractés d'això, no?

Subhasta

Ahir era dia 1 d'agost, data en què començava el nostre contracte de lloguer. Així que vam pensar que era un bon dia per a donar la llum, l'aigua i el gas, comprovar si tot funcionava correctament i començar a plantejar-nos què en farem de cada habitació. De fet, ja havíem tornat al pis després de signar el contracte, i el diumenge vaig anar-hi per a ensenyar-l'hi a la Laura, però com que el contracte no començava fins el dia 1, no ens acabàvem d'atrevir a tocar res.

Total, que jo vaig arribar al pis, carregat amb el portàtil, perquè havia fet un plànol amb un programa de disseny de pisos i comptava amb tenir temps per a acabar de corregir les mides in situ (perquè una cosa eren els amidaments que havíem fet el divendres, i una altra cosa era intentar fer-ne un plànol i trobar-te que no era geomètricament possible que existís una habitació amb aquelles mides), i m'hi vaig trobar el Simón que ja hi era des de feia una estona.

Vam obrir la clau de pas de l'aigua i vam veure que perd de forma espectacular, primera incidència que haurem de reportar ràpidament a la immobiliària, però per la resta tot el que eren aixetes, endolls, fogons i escalfador sembla que funcionen bé. No tenim telèfon de dutxa, però això es compra i ja està. Va ser sorprenent a mitja tarda trobar-se amb que al costat del comptador de la llum hi havia una caixa de cartolina plena de fusibles vells, d'aquells de ceràmica i amb una tapa de rosca, que recordo que a la sala de comptadors de casa meva n'hi havia quan jo era petit, i atenció... una dotzena claus de ferro, velles, algunes doblegades. Si l'anterior inquilina les guardava perquè eviten que ronquis, podríem haver-nos trobat amb el cas de roncs més greu enregistrat en tota la història clínica des d'Hipòcrates.

Evidentment, quan et mires el pis amb deteniment, te n'adones de tot de coses que no havies vist abans de quedar-te'l... Com ara que la instal·lació elèctrica són un fotimer de cables que vam per fora, enganxats als sòcols, o el que vam veure l'altre dia amb la Laura (no hi ha res com anar amb una professional del tema): que les finestres són extremadament velles (carpinteria noble), i que sota d'una hi ha un bloc enorme de paret que ha saltat, segurament per les filtracions d'humitat. De fet, dóna la sensació que en altres finestres ja havia passat però estava reparat. Així que demanarem a veure si ens ho poden arreglar, i si no suposo que nosaltres mateixos haurem de posar-hi massilla en quantitats industrials abans de pintar. El que potser mirarem de fer més endavant amb els marcs (encara que no sé si ja posats és més fàcil fer-ho ara que no hi ha mobles ni res) és posar-hi restaurador de fusta, repintar-los i envernissar-los bé.

Tanmateix, després de la feina, va venir el plaer! O si més no la diversió inesperada, que estic compartint pis amb un amic, ho recordo... Perquè vam començar a mirar tot el que hi havia als calaixos i armaris, com que el pis és sense moblar sembla que són coses que ens podem quedar o ventilar. I no sabeu tot el que va arribar a sortir. Especialment moltes làmpades, cosa que sorprèn una mica, perquè el pis és força lluminós; i molts radiadors, cosa que espanta, no sé com deu ser el pis a l'hivern... Però a part, cobrellits, estores, cortines... Total, que vist que moltes d'aquestes coses no ens les quedarem, vam decidir muntar el que anomenarem Primera Subhasta Gratuïta d'Internet (il·lusos...). És com una subhasta, però sense diners, i es fa per Internet. Si t'agrada una cosa, te la quedes i ja està. De fet, ens fas un favor. I no s'admeten comentaris de l'estil: però si és molt maco, perquè no us ho quedeu...? Si és a la subhasta, és perquè ha passat un període de review previ, i ja ho hem descartat. Però us convido a tots a passar pel blog del Simón, on ha fet una bonica auca amb les fotos de tot el que vam trobar, i que es troba a disposició del públic. Sort!

...i Pròleg

...m'independitzo!

Ara sí que ja és segur. El divendres vam anar, vam firmar... i ja està! Tinc pis! Bé, hauria de dir tenim pis, perquè el compartiré amb el Simón (que evidentment també ho ha comentat al seu blog). I per ser encara més estricte hauria de dir lloguem pis, perquè clar, tampoc no era plan d'hipotecar-nos a quaranta anys, per molta estima que ens tinguem l'un a l'altre...

De fet, era una idea que ja havíem comentat algun cop abans que jo no marxés a Nova York. Però com que jo havia de ser fora aquests tres mesos, vam decidir que ja ho miraríem quan tornés. I així ha estat, a la que portava una setmana aquí vam quedar per començar a mirar, i anar-nos fent una idea del que hi havia.

Inicialment el nostre objectiu era la zona de la Vall d'Hebron. Vam començar quedant per passejar-nos per allà, per si veiem algun cartell de pis en lloguer. Vam entrar a la zona de la Vila Olímpica de periodistes, i sí, allà en vam veure algun, però diguem-ne que no era el que buscàvem (és a dir, eren increïblement cars). Vam pujar per la zona de Montbau, darrera la Residència, però a part de servir-me per a conèixer parts de la meva ciutat que no havia vist mai, poca cosa més.

Un cop posats en context del que seria buscar pis, el Simón es va pegar una fartada de mirar pàgines d'anuncis immobiliaris (realment, gràcies; si no fos per tu, clarament encara estaríem igual que al principi), ens vam comprar el Primeramà, ens vam registrar a la borsa d'habitatge de l'Ajuntament... i així finalment vam aconseguir anar a veure un primer pis, també a la Zona de Vall d'Hebron.

Però aquest no va ser, ni tampoc cap dels altres que vam veure durant les dues setmanes següents. De fet, en molts casos ni tan sols arribàvem a veure els pisos: ja estaven llogats, o no ens agafaven el telèfon. Fins i tot va haver-hi una immobiliària que ens volia cobrar tres-cents euros només pel dret de veure els pisos.

Fins que un dia vam anar a un pis al carrer Provença, dels que gestionava la Borsa d'Habitatge de l'Ajuntament. L'hi havien ofert al Simón quan va trucar per a corregir unes dades de quan ens havíem registrat, i li havia tramés bones vibracions. Jo una hora abans havia anat a l'oficina gestora, perquè com que sóc un becari precari el meu contracte no val res; em demanaven que m'avalés algú amb un pis, i havia de presentar els documents pertinents (que no vegis la cara que em va fer mon pare quan va haver que havia d'avalar-me amb tot el seu pis perquè jo pogués marxar de lloguer... sort que era una cosa de l'Ajuntament...). En tot cas, vam pujar al pis, i estava força bé, amb bona llum, i al menjador havien tirat a terra la paret que el separava de l'habitació del costat i havien fet un únic espai, separat per una espècie d'arc. Realment era el millor que havíem vist (a excepció potser d'un pis reformat en una finca prop de la Monumental en què havíem vist un altre pis igual no reformat. Les comparacions poden arribar a ser molt odioses. Llàstima que el preu se'ns n'anés una mica bastant). Així que només arribar a la feina vam trucar dient que ens interessava... i només penjar jo van trucar al Simón per dir-li que el pis també els interessava a una parella de noies que, com que s'havien inscrit abans a la borsa, tenien prioritat.

Falsa alarma, seguíem sense pis...

Així que vam seguir mirant... Fins un altre dia, en què en aquest cas el Simón mirant per la web va trobar un pis al Guinardó, gairebé tocant al Passeig Maragall, de què les fotos eren realment espectaculars. I el Simón tornava a tenir les bones vibracions. Va coincidir que el dia que havíem quedat va ser l'endemà del famós tall de llum general, i no estàvem segurs que poguéssim fer la visita, però vam trucar i ens van confirmar que podíem anar-hi igualment. Així que cap a les onze del matí estàvem al carrer de la Torre dels Pardals, cantonada Mascaró. Va arribar la noia de la immobiliària, vam pujar les escales fins al tercer pis, i vam entrar. La finca era en un xamfrà, i el pis agafava tota la cantonada, de manera que totes les habitacions tenien llum. Llum que entrava a doll per unes finestres enormes. Era increïblement lluminós. A part, les parets estaven impecablement pintades, i les habitacions eren força grans, especialment el menjador. La cuina i el lavabo eren potser una mica més vells, però estaven perfectament conservats. No sé, crec que tant el Simón com jo vam tenir la sensació que era perfecte! Era el millor que havíem vist, millor que el del carrer Provença que ens havíem estat a punt de quedar. Vam sortir d'allà gairebé disposats a trucar a l'agència per dir que ens el quedàvem, però com que la noia ens havia dit que no ensenyarien el pis a ningú més fins l'endemà i havíem quedat per anar-ne a veure un altre al Carmel... per si un cas, vam decidir anar-lo a veure igualment.

I evidentment, com són les coses, va resultar que el pis del Carmel era sorprenentment interessant. Estava al carrer Mülhberg, muntat sobre la muntanya, i tenia vistes sobre tota la ciutat. Estava totalment reformat, la cuina i el bany eren nous, i costava setanta euros menys al mes... Com a contres: les habitacions eren més petites, no hi havia gas natural, i clar, estava dalt de la muntanya. Però com que la vena catalana la tenim, i la pela ens pot a tots una mica, dubtàvem. I vam dubtar, fins que vam dir: Què coi! Per trenta-cinc euros al mes, no compensarem tot el pal que ens farà caminar fins al metro i anar a buscar les bombones de butà! Així que ja que fem les coses, fem-les bé! Així que ens vam decidir, i per evitar canvis d'opinió, vam trucar a l'agència immediatament.

Senyores, senyors, teníem pis!!

Bé, faltava la firma del contracte, que vam anar a fer el divendres passat, després d'obrir una Cuenta Naranja de ING Direct per descobrir després que no s'hi poden domiciliar rebuts i haver d'obrir un compte normal i corrent a la Caixa Penedés, i després que el Simón es baixés la Llei d'Arrendaments Urbans sencera per si ens volien colar algun gol a l'hora de signar el contracte. Finalment sembla que no va haver-hi cap estafa: vam anar, nerviosos com a flams, ens vam llegir tot el contracte de dalt a baix, i no semblava que hi hagués cap clàusula per la qual venguéssim la nostra ànima al propietari. Un parell de signatures, un feix de bitllets menys per cap... i allà les teníem, a les mans: les claus del nostre pis.

Ara només falta pintar, condicionar, moblar...

Epíleg, Represa...

D'una banda, el Carrer Ballester. La cruïlla de Balmes amb Passeig de la Bonanova, allà on canvia de nom a Avinguda del Tibidabo. La paella de l'Avinguda del Tibidabo davant les piscines de la Caixa. El Carrer Manuel Arnús, passat el Mirablau i l'aparcament del Funicular. La carretera de les Aigües, la pujada cap als Vivers de Can Borni, i la corba en mig del bosc des d'on se senten els crits de la gent a les atraccions. La font, i les dues tirades de camí delimitat per arbres a la dreta, que sempre recordo que ja són el final de la pujada per terra. El tros final de la carretera fins la Plaça del Tibidabo, passant per davant del que era una casa en ruïnes i ara és l'hotel més car de Barcelona (o al menys un d'ells).

El Mirador. La meva ciutat als peus.

La baixada per l'altra banda de la carretera, amb els dos revolts en paella, i el trencant cap al Camí de Cal Totxo. El tros de trialera del GR92 per escalfar. Vista Bella, la Font Groga i el Pas del Rei. El trencant cap a la trialera on hi ha la casa abandonada. La Font de la Mina de la Marquesa. El Parc del Laberint, la Ronda de Dalt, i l'Avinguda de Vallcarca (fins no fa gaire, de l'Hospital Militar). El Carrer Ballester.

De l'altra banda, la meva bicicleta Decathlon Rockrider 650. Forquilla davantera de suspensió Rock Shox Indy, model 1999. Frens V-Brake. Llantes d'aliatge especial. Cobertes de tacs.

L'enllaç: les meves cames, les meves mans, i la suor acumulada als pèls.

Sí! Un mes després torno a anar en bicicleta, després d'una pausa bastant llarga; i torno a escriure al blog.

I es que aquest mes d'epíleg de Nova York ha estat un estrès constant. Entre tornar a la feina, veure la família, quedar amb amics i arranjar temes pendents, pràcticament no he parat. He arribat a la conclusió que la meva vida a Barcelona és un tren llançat, per moments sense control; un tren de què vaig baixar i el que he hagut de fer ara ha estat pujar a aquest tren en marxa. No em va costar molt recuperar els meus hàbits aquí a Barcelona, però sí que per moments la quantitat de compromisos que tenia m'ha desbordat completament. De fet, a vegades estava als llocs i estava pensant més en les coses que havia de fer que en el que estava fent aquell moment...

Tot i això, aquest mes d'epíleg del meu viatge, i de represa del que era la meva vida habitual, també ha servit de pròleg. Perquè des de fa un parell de dies ja és pràcticament segur que...

Good Bye

Llevar-me.

Trucar a casa.

Netejar la cuina.

Netejar el bany.

Portar les ampolles acumulades al supermercat perquè em donin el dòlar dels envasos retornables.

Tirar les darreres postals a la bústia.

Dutxar-me.

Acabar d'endreçar la maleta.

Fer la última xerrada amb la Laura abans de tornar.

Dinar.

Escriure el darrer post.

Agafar el metro, el tren i l'avió.

Marxar...

Jam Session

Ahir al voltant de la sangria i el pa amb tomàquet que ja vaig comentar, un dels temes que va sorgir va ser el de les guitarres. I això que parlant, l'Andrew, un noi koreo-americà que viu a Staten Island, ens va dir que tenia un munt de guitarres a casa, i que si volíem podíem anar-hi aquesta tarda a fer un mica de Jam Session. El plantejament sonava una mica pretensiós, però evidentment tots teníem clar (o al menys jo, tenint en compte el meu nivell de guitarra) que no seria precisament una reunió de virtuosos com les que donen lloc als nous discos de Transatlantic o O.S.I., sinó alguna cosa molt més patxanguera...

Així que avui hem anat cap a l'únic Borough de Nova York que jo encara no havia trepitjat (descomptant l'estació del Staten Island Ferry). Prèviament, pel matí havíem anat a un Jardí de Cerveses a Astòria, amb cambrers i parròquia txeca, on m'he recordat d'aquella setmana a Praga amb les cerveses gairebé més barates que l'aigua, que va fer que tornés a casa amb la panxa més diguem-ne inflada que de costum (curiosament igual que aquesta, que per acabar la teca que tenia comprada estic menjant el doble del que menjo normalment). Allà ens hem pres unes cerveses, i uns quants plats de teca, entre ells un plat de goulash amb aquella espècie de pa de patata que ens servien allà... A més a més, el dinar ha servit per acomiadar-nos d'en Kousuke, i també de pas conèixer a la seva xicota Kaoru, amb què encara no havia coincidit. I no sé si ha estat la cervesa o què, però avui he estat més xerraire en japonès que mai... Llàstima, ara que ja s'acaben les oportunitats de practicar-lo...

En tot cas, quan hem arribat a Staten Island, en Andrew ens estava esperant amb el seu Honda... amb canvi automàtic! Per primer cop he vist com es condueix un cotxe amb canvi automàtic (es a dir, no has de fer res, per alguna raó és automàtic) i m'ha fet gràcia que ni ell ni en Kugatsu sabien que a Europa els cotxes van amb canvi manual. De fet m'han mirat gairebé com un déu de la conducció, perquè sabia portar el canvi manual! Je, je, no he vacil·lat ni res, explicant-los la sensació d'arribar a una corba tot flipat i fer una reducció quarta-segona marca de la casa...

A tot això, mentre parlàvem de cotxes l'Andrew ens ha portat cap a un parc que està situat en una zona d'habitatges de la Guarda Costera Americana, i que està ple d'antigues bateries de canons que s'utilitzaven per a defendre la badia de Nova York. Un lloc molt tranquil i molt verd, paradoxalment al costat d'un pont brutalment alt i llarg que uneix Staten Island amb Brooklyn. Després hem anat caminant pel passeig al costat de la platja de l'illa, i finalment d'allà hem anat ja cap a casa l'Andrew. A fer Jam!

I la veritat és que sí que té un autèntic arsenal de guitarres i equipament. Una Fender Telecaster i una Jackson tipus Stratocaster, més una guitarra acústica i una de clàssica. Un amplificador que en fa tres del que tinc jo, tot de pedals de retard i efectes, i el que m'ha fet més gràcia: un afinador! Que de tot el que tenia era el de menys, però el fet de connectar el cable i que l'aparell ja et digui si estàs fora de to o no m'ha agradat... Clar, ell m'ha preguntat com ho feia jo, i jo: d'oïda... (per no dir de l'oïda de mon pare).

I per altra banda el que m'ha semblat que també tenia l'Andrew és un poder de convicció brutal, perquè ha estat arribar nosaltres, i la seva família ha marxat immediatament perquè estiguéssim tocant tranquils. O potser estan acostumats a les Jams del seu fill, i precisament marxen per estar tranquils ells!

En tot cas, a mi m'ha tocat la guitarra acústica, i entre poc que en sé, i que no estic acostumat a tocar amb un màstil més gruixut i curt, i a més a més assegut, m'he passat més estona fent vídeos de l'Andrew i el Kugatsu tocant que res. Una estona hem estat tocant tots tres una cançó tradicional japonesa de quatre acords que ens ha ensenyat el Kugatsu, i en Andrew s'ha marcat una improvisació mentre en Kugatsu i jo seguíem marcant el ritme (jo en només tres de cada quatre compassos, perquè el tercer era un acord de fa, i la celleta se'm resisteix). Llavors hem passat a tocar Koi no Uta de Go!Go!7188, el grup favorit d'en Kugatsu, i finalment en Andrew s'ha marcat uns Stairway to Heaven, Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers, i jo m'he apoderat de la Telecaster perquè em fessin una foto, i he tocat un Wonderwall (que han gravat sense que jo me n'assabentés perquè altra gent innocent pugui saber el que li espera quan em conviden a tocar la guitarra).

Llàstima que hem hagut de marxar al cap d'una hora i mitja perquè en Kugatsu es va adonar ahir que el seu vol no marxa dilluns sinó demà, i volia aprofitar per pujar a l'Empire State Building que encara no ho havia fet. De totes maneres, he demanat consell, i seguint la més pura tradició asiàtica, en Andrew m'ha comparat la mà amb un pèndol, dient-me que he de fer que la meva mà pendoli sobre la guitarra, intentant no marcar el ritme només amb les pulsacions descendents, aprofitant també el moviment ascendent.

I també que carretera mullada ser com xampinyons frescos, però no ha tingut temps d'acabar la cita perquè estàvem a punt de perdre el ferry de tornada...

Sembla mentida com després de tres mesos, encara el penúltim dia et poden quedar tantes coses a fer en aquesta ciutat. I també com pots començar a tenir més rel·lació amb algú que has estat veient a diari durant aquests tres mesos aquest mateix penúltim dia, quan saps que a partir del dia següent no el tornaràs a veure...

Perquè això s'acaba, gent...!!

Nit de Japó, Nit d'Espanya

Després de molts dies dient-ho, ahir finalment vam anar amb en Yusuke a un bar de sake. A més a més, portat per japonesos, amb cambrers japonesos, i una carta de sake amb més marques que les que hi ha a la majoria de bars de sake del Japó. Així és com es fan les coses! En qualsevol cas, en Yusuke em va fer un curs accelerat, i em va explicar les diferències entre el junmai, que és el sake fet només amb arròs, i l'altre categoria (el nom de la qual no recordo), que porta altres ingredients per a donar-li més aromes; i també entre el ginryo i el daiginryo, que són dos processos per a destil·lar el sake, donant-li menor o major qualitat, respectivament. Evidentment, ell em va dir que, posats a demanar, el millor sake és el junmai daiginryo, obviament. També em va parlar dels sakes sense filtrar, que tenen el color del midó que surt quan fas l'arròs bullit (això ho vaig pensar jo), i després de tota la introducció, li vaig dir que a mi em semblava bé tot, i que triés per mi les marques que a ell li agradaven.

I sí! Vam fer una posada en pràctica força contundent, amb 3 vasos de sake cadascun. I sí, vaig confirmar que el junmai danginryo és el millor, en concret una marca que es deia mu (que és un terme zen que significa una cosa així com el no res), amb un regust força dolç. Encara que clar, va a gustos, perquè el Yusuke deia que preferia sakes més secs, que també vam tastar (però aquests se'ls va prendre el Yusuke majoritàriament).

Evidentment, tot i que vam acompanyar el sake d'una ració d'edamame (unes mongetes que se serveixen d'aperitiu), una de pop en wasabi, i una de sashimi de bonítol, amb tres vasos de sake vam acabar agafant un estat força alcohòlic, i vam estar xerrant de mala manera fins vora la una de la nit. Si ja ho fem normalment, imagina borratxos...

Com a cosa curiosa, quan et serveixen el sake et porten un vas dins una espècie de receptacle quadrat. Llavors t'aboquen el sake dins el vas fins que vessa, i en cau una bona part dins el receptacle aquest. La idea és que així saps que realment el got està ple fins dalt de tot, i el que queda de més al receptacle després també t'ho beus (jo no m'atrevia a fer-ho, però vaig veure que en Yusuke ho feia, així que vaig aplicar allò de allà donde fueres, haz lo que vieres). Tant de bo a Barcelona també ho fessin això, i no et servissin els vasos plens de gel i amb dos dits buits a la part de dalt.

I avui he tingut el comiat final de la New York University. Recollir els papers, fer còpies de les dades que he generat aquí cap a l'ordinador de Barcelona, tornar les claus, acomiadar-me de la gent... Sempre fan una mica de pena, aquestes situacions, i fins i tot la gent que no t'acabava de fer el pes, de sobte et semblen uns companys de feina genials... Però no es pot tenir tot, i la veritat és que a Barcelona hi ha també molta gent a qui tinc ganes de veure.

Però el dia ha tingut una guinda, perquè després del vermut de l'altre dia, la Heng, una companya xinesa del departament, s'havia quedat amb més ganes de tastar cuina espanyola, i ha muntat un sopar al restaurant La Paella (no era La Tortilla Asesina, aquest cop...). Jo la veritat és que era una mica reaci a anar-hi, no sé, desconfio dels restaurants espanyols a l'estranger, normalment sempre que he mirat les cartes són plenes de faltes d'ortografia, i no sé per què però això em crea molta reticència cap als llocs. Però quan he començat a mirar la carta, i tothom m'ha començat a mirar a mi com dient-me: escull!... Doncs la veritat és que la carta estava prou bé, i he demanat una sangria per a tots, i unes tapes de xoriço, formatges, croquetes, pernil salat i pop a la gallega, acompanyat d'una mica de pa amb tomàquet, per a compartir. Patia una mica, sempre que em sento responsable d'alguna cosa noto pressió, perquè potser el que a mi m'agrada no els agrada a la resta...

Però al final ha sortit prou bé. Encara que el pop a la gallega no tenia res a veure amb el pop a la gallega que conec jo (era com tallat al llarg, i amb una salsa, en comptes d'amb pebre roig i oli), i per a ser tapes eren una mica massa nouvelle cuisine, però estaven bones. Al final ens hem animat a demanar-nos una crema catalana de postres, que el cambrer ja m'ha avisat que era un flam (i llavors perquè li diuen crema catalana?), i de fet ha acabat sent més aviat un púding, perquè donava la sensació d'estar fet amb llet condensada... I la sangria un èxit, han acabat entusiasmats (especialment en Kugatsu, que se n'ha fotut tres gots). Però ja els he avisat que no abusin, perquè tots sabem com són les ressaques de sangria...

I res, he proposat d'anar a fer unes birres, però la gent ja havia anar marxant, i a pesar de ser un sopar a l'espanyola, ha començat a dos quarts de vuit i ha acabat poc després de les nou... Amb més comiats, la sorpresa de la Heng, quan li he donat una abraçada per acomiadar-me (Per què són tan freds els asiàtics? Evidentment, no et dic jo si els intentes donar dos petons...), intercanvi de mails... De moment, els he d'enviar les fotos d'aquesta nit, i ja hem dit que a la que anem a algun congrés, mirarem a veure si ens veiem!

L'estada a Nova York s'acaba, i la vida segueix... Però encara que hi deixis a gent enrere, és maco pensar que, per qualsevol cosa de la vida, els pots tornar a trobar un dia, i continuar la conversa on la vas deixar anys enrere, al voltant d'uns talls de pernil i un vas de sangria.

Comiats

Estava bastant clar que aquesta seria setmana de comiats. I ahir va tocar fer xerrada de comiat, per a explicar què havia estat fent aquests mesos a tota la gent del grup on he estat aquest temps.

I bé, com sempre que he de preparar transparències per a xerrades, em vaig estar tot el dia anterior fent-les, se'm van fer vora les deu de la nit i encara era allà al departament, que no havia menjat res des de la una del migdia... Que a més a més, per acabar-ho d'adobar, el dia abans havia anat al Peculier Pub, el lloc on he vist la carta de cerveses més gran de la meva vida, amb el David Carrascal, un amic de la carrera que estava uns dies per Nova York de turisme, ens havíem fotut tres cerveses força potents cadascun i, honestament, estava amb una ressaca horrible...

En tot cas, quan se'm van fer les deu, vaig sortir corrent del despatx cap al metro, confiant poder arribar al supermercat Met abans que tanquessin a les onze. Per què? Perquè havia de comprar ous! Feia dies que li anava donant voltes, però em feia gràcia fer un vermut per acomiadar-me, i tenia la idea de comprar unes olives i una mica de formatge manxec, i fer una truita de patates. No sé, un vermut típic, encara que faltaria el vermut pròpiament dic per a ser autèntic. En tot cas, vaig tenir sort (a vegades agraeixes això que les tendes obrin fins tan tard), vaig poder comprar els ous i les olives, i un cop vaig sopar a casa, vaig seguir preparant transparències fins que cap a la una les vaig acabar (quan vaig fer la de presentació vaig estar fins vora les quatre...).

I el dia següent, em vaig llevar d'hora, vaig fer la truita, i abans d'entrar a la universitat vaig passar per un supermercat on sabia que tenien formatge manxec a comprar-ne una falca (que costava... entre 3 i 4 vegades el preu del mateix tall a Barcelona? Potser més...) i em vaig animar a comprar una ampolla de vi de Califòrnia, pensant que un vas de Cabernet sempre tira avall el formatge.

Jo tot il·lusionat, vaig modificar les transparències, perquè la darrera fos un: si us quedeu després de la xerrada... i vaig posar-hi una tira dels PhD comics, en què es parlava de la Free Food, aspecte fonamental de la vida acadèmica.

I bé, vaig fer la presentació, tot bé, i quan acaben les preguntes, passo la transparència, els dono les gràcies a tothom per haver-me donat la oportunitat d'estar allà, i totes aquestes coses, i llavors dic: i bé, he pensat que potser estaria bé que tastéssiu una mica el que és un típic aperitiu espanyol, i he portat un parell de coses perquè piquéssim entre tots, i una ampolla de vi...

I es van quedar igual!! Ningú no deia res! No sé si es que estaven descol·locats, o què. I jo: ei! Que us convido a picar algo! Bé, ara ho vaig a buscar... I tothom seguia igual... Realment, a vegades em descol·loquen, aquesta gent...

Per sort, un cop amb la teca, la cosa es va animar, i sembla que a la gent els va agradar la truita (no en va quedar res) i especialment el formatge! El vi, no tant, per començar no tenien tiba-taps, i en vam haver de comprar un, i després, només tres persones van voler-ne, i en va quedar gairebé mitja ampolla. Això sí que no passa a Barcelona! És treure una ampolla de vi en un vermut al departament, i tots sabem que al cap de 5 minuts no en queda!

En tot cas, vam fer un parell de fotos de grup, i llavors van començar els acomiadaments, perquè encara que jo aniré al departament fins divendres, hi havia gent que marxava fora, i a qui possiblement ja no veuré més! Bé, sempre queden congressos i tal, mai se sap on podem coincidir, al cap i a la fi, la comunitat de Llenguatge Natural és gran, però hi ha alguns congressos que són clau! I em conec, i sé que em costa molt mantenir el contacte amb la gent que no vaig veient regularment (al menys un cop a l'any), sóc una mica desastre... Però bé, es farà el que pugui.

Però és el que tenen les relacions: tu vas i vens i les relacions també van i venen. I passes una època en què tens una relació bona amb algú i un bon dia s'acaba pel que sigui, perquè canvien les circumstàncies, els llocs; perquè en tens d'altres... Els camins que segueixes se separen...

I suposo que així és la manera que tots anem fent!

L'Home Que Va Matar John Lennon

Pregunta de Trivial: Qui va matar John Lennon? Resposta (gràcies a Wikipedia): Mark David Chapman. O això és el que tothom creu, i el que jo mateix hauria cregut... fins aquest matí!

Però comencem pel principi: aquests dies he tingut a ma germana Astrid i el seu xicot Pere, que a més a més és un bon amic de fa temps, a casa. I encara que els primers dies van anar pel seu aire, aquest cap de setmana he tornat a fer de guia turístic, i he tornat a anar a Chinatown, Pont de Brooklyn, Battery Park, Zona Zero... La veritat és que ja semblo d'aquí, encara que si a la quarta vegada d'anar un lloc no m'he aprés on són les coses, potser que m'ho faci mirar... En tot cas, ha estat divertit tenir-los per aquí, i m'han fet d'aperitiu del que serà la tornada a casa, d'aquí a poc més d'una setmana, ja...

El tema és que aquest matí hem anat cap a Central Park. Hem anat cap al Llac de les Barques, on m'he sorprès de tornar a trobar els Break of Reality (els dels riffs de violoncel). Hem sentit un parell de cançons, i mentre anàvem caminant cap a Strawberry Fields, el memorial que hi ha a en John Lennon allà a Central Park, hem vist alguna cosa que es movia entre les fulles, ens hi hem acostat, i era una tortuga d'aquestes d'aquari, però mida XL. Deuria fer un pam i mig o així. I mentre la meva germana la flashejava per a fer-li fotos i pensava si havia de posar el mode mascotes de pelatge clar o mascotes de pelatge fosc a la càmera nova de trinca que s'acaba de comprar, s'ha acostat un home, i com que ens ha vist mirant la tortuga, ha fet el comentari que ell també se n'havia trobat una feia res, i que l'havia agafada i tornada a l'aigua. Total, que a tot això, hem estat un parell de minuts més mirant la tortuga, fins que farta d'intentar creuar les reixes que hi havia entre ella i nosaltres ha donat mitja volta, i molt més ràpid del que jo creia que es podia moure una tortuga, ha tornat cap a l'aigua.

Però l'home aquest en aquest temps ja ens havia preguntat d'on érem. I jo: som de Barcelona. M'ha preguntat si estava allà vivint, i quan li he dit que havia estat tres mesos, i que estava fent el doctorat, m'ha fet una pregunta, que si més no, hauria d'haver-me encès el llum del cap. I... quines són les teves motivacions? Polítiques, espirituals...? Coi! Motivacions espirituals per al doctorat! Mai no se m'havia plantejat que algú pogués prendre's el Processament del Llenguatge Natural com una forma d'apropar-se al Karma. Aquí ja hauria d'haver vist de quin peu calçava el paio. Però educadament, li he dit que la meva beca em donava total llibertat per a fer el que volgués, i que el que em movia era fer recerca.

La conversa llavors ha anat sobre les bandes que tocaven aquí a Central Park, i ha coincidit que ell també els havia comprat feia temps el CD als Break of Reality. I llavors ha estat quan la maten. Perquè va i em diu: jo també vinc aquí a ballar cada dissabte. I jo, clar, dic: osti, teniu un club de dansa o alguna cosa per l'estil? No, fem una dansa universal, d'origen búlgar. I d'un carpesà que fins aquell moment no m'havia ni adonat que portava, ha tret un llibret, i tot de fliers sobre Paneurhythmy, un moviment harmònic i universal. I veient les fotos del llibret, a mi no se m'ha acudit res més que dir: Ah! Es com un tai-chi a la búlgara, no? Resposta, en què sorprenentment no he notat cap mena d'ironia, perquè admeto que no ha estat molt brillant el que he dit: no, és una dansa universal. Aquí precisant!

Total, que l'home ha dit que era una llàstima que ja marxés, perquè si no hauria pogut veure'ls... I jo: sí, realment una llàstima... Però segur que si és una cosa universal podré veure-ho a Europa. I no sé en quin moment de tot aquest procés, l'home ja ens havia dit si ens podia acompanyar cap a Strawberry Fields, que havia quedat amb un amic allà, i anàvem parlant ell i jo, mentre l'Astrid i el Pere ens seguien una mica més enrere.

Arribat aquest moment, l'home ja s'ha sentit més còmode, i m'ha començat a parlar en espanyol. Un espanyol prou bo, tot sigui dit. I mentre enfilàvem el camí cap a Strawberry Fields (sort que estàvem a prop), m'ha preguntat que en pensava de l'11/S. Tema delicat de què parlar amb un americà, realment. Però com que m'ha semblat que aquest era bastant anti-sistema, encara que a la seva manera, li he dit que era trist, però que era conseqüència de la política del govern americà d'intentar perpetuar règims que beneficiaven els seus interessos arreu del món, sense importar les conseqüències que pogués això tenir en la població. I llavors, ell m'ha dit que estava d'acord amb mi, i m'ha dit que aquella mateixa gent que ho maquinava tot, eren els que havien matat John Lennon.

Perquè sí, senyors, en John Lennon estava despertant les consciències de molta gent, i van voler acabar amb ell. I com ho van fer? Resulta que existien unes instal·lacions secretes a Montauk, allà on jo volia anar en bicicleta, al final de Long Island, on es portava gent que es recollia del carrer de Nova York, i se'ls torturava fins que desenvolupessin desdoblaments de personalitat. Llavors s'aprofitava una d'aquestes personalitats i es programava perquè tingués un únic objectiu: la seva missió! I en Chapman era un d'aquests, amb única missió: Matar John Lennon.

No us podeu imaginar el que em costava mantenir la compostura en aquell moment. Per sort, hem arribat davant el cèrcle d'Imagine, i m'ha explicat com els grans lobbies de les comunicacions, que també formaven part d'aquesta gran xarxa de control de la població, havien prohibit Imagine després de l'11/S. Tot encaixa, està claríssim... Després d'un parell de comentaris més, i d'una recomanació del darrer disc de la Yoko Ono (tenint en compte cap on havia degenerat la conversa, en aquell moment el nom de Yoko Ono era tan mainstream com David Bisbal), ens hem acomiadat, m'ha dit que encantat, i m'ha recordat quin era el seu e-mail, per si tenia cap dubte sobre la Paneurhythmy.

I un cop he estat a soles amb el Pere i l'Astrid... m'he rigut.

Per si a algú li ha agafat curiositat: http://paneurhythmy.us. Jo no hi entro, que després queda a l'historial, i són coses d'aquelles que no saps com explicar...

The Lord of the Times

... of the New York Times, obviament...

Perquè avui, quan tornava de la feina que eren ja passades les vuit i mitja, cansat entre la pallissa d'ahir i el pencar tot el dia (encara que animat perquè avui ja hi era en Yusuke, i també la Cristina i la Heng, dues companyes que sempre s'apunten als cafès i que la setmana passada tampoc no hi eren, i encara que en Yusuke estava amb Jet-Lag després d'arribar de Japó el dissabte, hem estat xerrant una bona estona, i a més a més d'un tema tan interessant com de borratxeres), he agafat el Metro, i he vist que al seient del costat hi havia un diari abandonat.

Com que el dissabte em vaig acabar el llibre que m'estava llegint (Baudolino, d'Umberto Eco, m'ha agradat i m'hi he rigut molt), avui no portava res per llegir, l'he agafat, i he vist que era un The New York Times. A pesar de ser un diari tan famós, no l'havia llegit mai, i m'he posat a fullejar-lo.

Per començar, el format és molt incòmode: deu fer uns 60 centímetres d'alt per 40 d'ample, fet que fa que quan el tens obert tinguis una bèstia de pràcticament un metre d'envergadura entre les teves mans, el més pràctic per llegir quan és hora punta. I la composició és una mica atapeïda i caòtica, amb moltes columnes per pàgina, i les notícies enganxades les unes amb les altres, tallades, continuant al cap de dues o tres pàgines, però completament barrejades. La veritat és que no prometia molt, i menys amb el titular de American President, Albanian Idol sota una foto del (infame) George W. Bush. Com que admeto que estic bastant predisposat en contra de tan insigne personatge, he pensat que havia de ser una notícia partidista, i m'he decebut una mica, perquè creia que The New York Times era un diari força objectiu.

Però després m'he posat a llegir les notícies i la secció d'editorial i de cartes dels lectors, i llavors he vist que no, que possiblement sí que en Bush havia estat aclamat al seu pas per Albània (qui ho hauria dit?), perquè la resta d'opinions eren força crítiques amb la política del govern, i especialment amb la guerra d'Iraq. Encara que em fa gràcia que la principal crítica de la gent és que hi moren soldats americans: és una guerra, no? I se suposa que la gent hi mor, no? Clar, evidentment aquí es dona per suposat que els que han de morir són els altres. I encara l'altre dia em vaig trobar un llibre que lloava el gran paper que fan els Estats Units com a policia del món, amb crítiques dient que tots els anti-americans havien de llegir aquell llibre per obrir els ulls i adonar-se de com de fonamental és aquest país pel benestar del món. Blerj! Abans o després de veure Raza?

Tornant al tema principal, he estat fullejant la resta de notícies, i al passar la pàgina on hi havia una que parlava del candidat a la presidència dels Estats Units que és mormó (com els que venen al bus de Barcelona encorbatats per dir-te que Dios te ama amb accent d'Arkansas), he vist una foto i dic: això és la Sagrada Família!

I sí! L'era! Perquè la notícia era que anaven a fer el túnel de l'AVE, i que el més segur era que la Sagrada Família se n'anés a fer norris. Amb la frase que ja m'havia dit el Pere un dia a la feina: a qui se li pot acudir fer un forat sota l'edifici més pesat de Barcelona? Doncs ja veieu! Fins i tot fins Nova York arriben les notícies! Al menys de moment són les notícies del que es vol fer. A veure com són els titulars el dia que caigui l'edifici...

Per cert! Per als més frikis, faig saber que en Yusuke m'ha portat del Japó un gos follador USB. Així que quan el portàtil d'algú se senti sol i necessiti companyia, ja sabeu a qui heu d'avisar.

I els que no sabeu el que és un gos follador USB, millor seguiu així...

Trans-Manhattan

Tenint en compte com sóc, suposo que a ningú no li sorprèn ja saber que des de feia uns dies estava planejant creuar tot Manhattan de baix a dalt. Em feia gràcia seguir tot Broadway, que és l'únic carrer que travessa tota l'illa, sortint del que és la punta sud, en mig del districte financer i amb l'Estàtua de la Llibertat a la vista, i anar pujant, pujant fins arribar a l'extrem nord, on per altra banda encara no havia estat. La veritat és que no sabia exactament quina llargada té l'illa, ni tampoc quina llargada té Broadway, perquè no és un carrer traçat amb tiralínies, sinó que fa una lleugera essa, i va creuant les avingudes d'est cap a oest. Però no semblava res que no es pogués fer, i si més no em serviria com a entrenament per a la Matagalls-Montserrat, que segur que aquest any, com sempre, m'oblido de com de malament ho arribo a passar, i em torno a apuntar a fer-la.

I com que avui era de les últimes oportunitats que em quedaven per a la meva bogeria particular, el temps estava ennuvolat però no semblava que anés a ploure, i francament no tenia res millor a fer, he agafat el metro a dos quarts d'onze, i a dos quarts de dotze he baixat... a la punta de Manhattan? No! A Chinatown, perquè havia de fer una parada tècnica. Perquè estava segur que no seria el primer friki en caminar al llarg de tot Broadway, així que per a fer-ho original, he decidit que seria el primer en fer-ho... menjant només peix sec xinès! I he anat a Chinatown, he comprat un paquet d'una espècie de sardines seques, i un altre d'unes tires de sípia tailandesa, que ja havia provat un cop a Barcelona. Evidentment, menjar només peix sec m'havia de donar una set de collons, així que no m'he fixat cap límit pel que feia a beguda. Es tractava de fer una parida friki (molt molt friki, ho admeto, podria haver-ho fet sentint La Barbacoa i amb en Giorgi Dan, i potser hauria estat fins i tot més digne), no de morir de deshidratació.

Un cop comprades les provisions, i per anar escalfant cames, he aprofitat per baixar pel marge de l'East River, i he vist uns quants vaixells de vela enormes que tenen en una espècie de Museu Marítim. En total, entre comprar el menjar i arribar fins la punta se m'han fet les dotze i quaranta. M'he fet una foto amb el mar de fons, per a deixar constància gràfica de la meva gesta, he buscat el número 1 de Broadway, i carretera i manta.

De bon principi, m'he limitat a anar encadenant llocs per on ja havia passat. Així, he deixat de seguida enrere el Brau de Wall Street i tot el districte financer, i m'he trobat en mig de la gentada de Chinatown, primer, i del Soho, després. He passat per davant de la feina, del Flatiron, i de Madison Square, on estaven fent una espècie de festa d'inauguració de la temporada d'estiu, amb un concert i paradetes de cervesa. He estat a punt d'agafar-ne una, però he vist que demanaven el passaport a gent de més cinquanta anys, i m'ha semblat una demostració de papanatisme tal que he decidit allunyar-me d'allà quant abans millor, no fos cas que se m'encomanés.

La zona de Broadway que ha vingut després, entre la 5a i la 6a avingudes, estava plena d'edificis baixos amb basars molt cutres, portats gairebé tots per gent negra, amb algun paquistanès infiltrat. Passada la 6a ja m'he trobat amb la gentada de nou, aquest cop al voltant de Times Square, i ha durat fins gairebé arribar a Columbus Circle. En aquest moment ja portava dues hores caminant, he decidit gastar una mica de les provisions, i me n'he adonat de la parida tan gran que havia arribat a fer. A part que la sípia picava com una mala bèstia, i m'ha donat una set horrible, el peix tenia espines, me n'he clavat una a la geniva i després els problemes que he tingut per treure-la. Anava caminant amb la mà a la boca, intentant agafar-la, però em relliscava, fins que al final a base d'anar-la movent amb la llengua ha sortit... Però ningú mai no va dir que viure aventures estigués lliure de penúries i dificultats!

Deixant enrere Columbus Circle i la única mica de Central Park que he vist en tot el recorregut, Broadway s'ha transformat en una espècie de passeig per barris normals, amb moltes tendes, però res més de particular. Per mitigar l'efecte Llengua com un Abadejo que tenia, m'he comprat un Vanilla Latte en un Starbucks, i he seguit caminant. La veritat és que a aquesta altura ja començava a notar-me cansat. Al cap i a la fi, no portava les botes de caminar que porto per a la Matagalls, i ahir a més a més vaig sortir a córrer. Però he seguit fent, he passat el número 2000 de Broadway (el número 1500 està a Times Square, el 1000 coincideix amb Madison Square i no existeix, i el 500 està al Soho, però me n'he oblidat...), i he superat l'altura on acaba Central Park. M'he trobat amb els llocs coneguts d'al voltant de la Universitat de Columbia, i a partir d'aquí la zona d'al voltant de Broadway s'ha transformat en un barri hispà. Durant estona i estona els cartells estaven en espanyol, hi havia un fotimer de restaurants mexicans, dominicans, hondurenys... A més a més avui era el dia de la Desfilada Nacional Porto-Riquenya, i mai no m'hauria imaginat que hi hauria tanta gent porto-riquenya a Nova York: les famílies amb banderes, samarretes, gorres... he vist més d'un cotxe tot tunejat amb una bandera cobrint el capó i una altra penjada de la finestra del darrere. Un autèntic festival, diguem-ne.

He estat caminant una bona estona sentint-me en mig de San Juan, fins que de sobte els carrers han començat a agafar pendent, he vist el Pont George Washington a la meva esquerra, i he entrat a la llenca de terra final de l'illa. I m'ha sorprès, perquè a mida que et vas acostant al nord de Manhattan, el terreny passa a ser molt ondulat. Ja a l'altura de Columbia hi ha alguns carrers amb pujades i baixades, però allà, precisament on l'illa és més estreta, tens un turó a cada banda, i Broadway que passa per en mig. He fet algunes fotos, perquè hi havia algunes cases muntades sobre la vessant de la muntanya, i uns carrers amb escales que semblaven el Carmel! Ja estava a l'altura del número 5000 de Broadway, del carrer 200, portava gairebé 5 hores caminant, però ja estava a prop. I poc a poc, les cases han deixat lloc a una benzinera, i uns quants magatzems, fins que al cap de res ja he vist el Pont de Broadway! Allà estava. En 5 hores i 20 minuts, he arribat al final! Però, ja que hi era, podia creuar el pont i arribar fins al Bronx, no? Ja que estava tan a prop... I he creuat el pont (que flipa, el pas per als cotxes era reixa de ferro, i es veia el riu a sota. Al menys per als vianants havien posat una mica de formigó als forats), tot satisfet, però quan he arribat a l'altra banda...

Els números seguien!! Broadway continua al Bronx!! Amb la mateixa numeració, i també l'ordre dels carrers. Tenia el carrer 225 davant meu... Però bé, al cap i a la fi, jo el que volia era creuar Manhattan, no fer tot Broadway, no? Diguem-ne que l'el·lecció de Broadway havia estat circumstancial. Així que he mirat a veure si podia fer una foto de la punta nord de Manhattan des de l'altra banda del riu (sense anar molt lluny de Broadway, que al cap i a la fi era al Bronx, i tots sabem que la fama del barri no és precisament molt bona, encara que he de dir que es respirava força ambient familiar avui, i fins i tot he ajudat una dona gran a pujar unes escales amb el carro de la compra). Però he vist que l'únic lloc on podia fer la foto era propietat privada, i hi havia un cartell que deia: No trespassing. Violators will be prosecuted. I com que passava molt de que m'engarjolessin per fer una foto, he tornat a Broadway i he agafat el metro de tornada.

Però no he anat a casa! Perquè a pesar que em feien un mal horrible les cames, mentre anava pujant he vist que hi havia un parc que tenia aspecte de ser una passada, uns vint minuts abans d'arribar al final de l'illa, i com que he pensat que em faria molt de pal tornar fins allà, fins i tot que possiblement no en tindria l'oportunitat, he baixat al cap de quatre parades i he anat fins al Fort Tryon Park. Era el tipus de cosa que no t'esperaries a Manhattan. Un parc d'una frondositat d'arbres brutal, muntat sobre un turó super escarpat, i amb un fotimer d'esquirols, als que evidentment m'he entretingut a fer fotos. He arribat fins dalt de tot del turó, però no hi havia grans vistes perquè els propis arbres tapaven la major part del panorama, així que m'he assegut, he fet una segona sessió d'avituallament (aquest cop anant en compte amb les espines) i he començat a baixar. I baixant, baixant, m'he trobat... un monestir romànic!

Bé, té trampa, perquè és un edifici modern que ha construït el Metropolitan per allotjar la col·lecció de romànic i gòtic que tenen. Però és rotllo monestir autèntic, amb el campanar, el claustre, els absis. Sense la gràcia de Sant Climent de Taüll, però tampoc no es pot demanar tant, suposo. Evidentment, la hora que era l'edifici ja estava tancat, i per altra banda la pujada i especialment la baixada del turó m'havien deixat rebentat. Així que he acabat de baixar el que em quedava, he agafat el metro, i ara sí fins a casa, on m'he fotut una dutxa, m'he posat roba neta i m'he preparat un bistec de bou enorme, tot just volta i volta. Després del dia d'austeritat a base de sípia i peix sec, suposo que no cal que digui que tenia gust a glòria!

Cultura del Mestissatge

Fa temps en Yusuke em va preguntar si ja havia provat els Macaroni Cheese. Jo no sabia què era, i ell em va explicar que era un dels plats tradicionals de la cuina americana: Macaroni (que no són macarrons, sinó com fideus buits d'aquests de fideuà) completament submergits en formatge fos. Com una sopa de formatge amb fideus. Evidentment, és una cosa completament insana, raó per què té més que assegurat el triomf en el mercat americà.

Així que l'altre dia quan vaig anar al super i vaig veure el paquet de Macaroni Cheese Dinner marca blanca, 3 racions per 99 centaus, vaig pensar: això ho he de provar. No només tastaré un menjar insà, sinó que a més a més tinc la oportunitat única de fer-ho en la versió de més baixa qualitat. Tot un luxe a l'abast de poca gent. Així que ho vaig provar, i com era previsible, era força dolent. La pasta era normal, de fet estic convençut que costa molt fer pasta dolenta (encara que aquí he provat uns quants paquets que es mereixerien l'adjectiu: donava igual com i quant la bullissis, sempre s'enganxava, i quedava dura de dintre); i pel que fa a la salsa... no matava, pràcticament no tenia gust a formatge. Tot plegat, em vaig endur una mica de decepció... On anirem a parar si els menjars més sagrats d'Amèrica són tractats amb tan poc respecte?

Paral·lelament, un altre dia que vaig anar al super, vaig veure una oferta de formatge cheddar, que és dels pocs formatges que es fabriquen en aquest país (a la que arribi a Barcelona i vegi algú amb un formatge manxec, el colpejaré, el deixaré inconscient em fotré el formatge de copt), i com que recordava que quan érem petits la meva mare el comprava per a fer bikinis, en vaig comprar dos paquets. Però quan el vaig encetar em vaig trobar amb què era un formatge una mica fat. De textura semblant a l'emmental, però amb menys gust.

Per una tercera banda, com que de quan va venir ma mare havien sobrar panets de hot dog, un tercer dia que vaig anar al super (sembla que em passi la vida al super) vaig comprar frankfurts, i vaig pensar que, tot just bullint-les, com fan aquí, em podria fer alguns hots dogs jo mateix, per sopar o el que fos.

I encara per una quarta banda, de quan va venir la meva mare també, i arran del ja conegut Cisma de la Teca amb en Kugatsu, havia comprat tot de pots de llegums (cigrons, mongetes, llenties), que no n'havia menjat des que vaig arribar, i vaig trobar que aquí n'hi havia força varietat (mongetes pintes, roges, faves, favons...), i a més a més força bé de preu. De fet, em dóna la sensació que és un producte més per a gent de cultura sud-americana, perquè els pots estan etiquetats en castellà, i no crec que la dieta nord-americana inclogui moltes llegums, podent menjar bistecs de 24 unces.

A pesar d'aquest plantejament de quatre fets aparentment inconnexos que ningú no hauria dit poguessin guardar cap rel·lació, aquest matí els esdeveniments s'han anat precipitat, un rere l'altre, i les conseqüències han superat el que ningú no hauria pogut esperar. Perquè després de parlar durant una hora i tres quarts amb la Laura (la trucada més llarga des que sóc aquí, i crec que possiblement en el Top 10 de les trucades més llargues de la meva vida, per no dir en el Top 5 i tot), he pensat que ja n'hi havia prou de fer panxa, i que me n'anava a córrer una estona. Però per no sortir amb l'estomac buit, m'he preparat un hot dog, i per mirar de gastar el cheddar, n'he posat uns talls sobre el frankfurt, a veure si calent agafava una mica més de gust. He programat un minut i mig al microones, i he donat al botó de posada en marxa.

Segurament els grans descobriments de la història de la humanitat han estat fruït de la casualitat. Així, segur que quan en Newton es va seure sota la seva pomera a fer una clapada, poc podia imaginar-se que li cauria una poma al cap, li obriria una bretxa, i en mig del deliri causat per la infecció, arribaria al que després seria el nucli dels seus Principia Matematica. Ni tampoc es podien imaginar els germans Wright que el que començaria sent una joguesca en mig de la brega d'una nit de borratxera (A que no sou capaços de fer una màquina que voli? A que sí? A que no?) acabaria suposant un cop de timó radical en la història de la humanitat.

Així doncs, igualment, quan jo li he donat al botó del microones, no m'esperava que, un minut i mig després, els meus ulls veurien el que han vist: el cheddar estava fos! Era sorprenentment cremós, recobria tot el frankfurt com unes estovalles, amb les puntes esteses per tot el plat. Ho he posat tot sobre el panet, m'ho he menjat, i en aquell moment, al meu cap el tercer dels fils de la història s'ha trenat amb els altres dos: era el mateix formatge que el dels Macaroni Cheese! Hauria d'haver-hi pensat: com podia ser que el plat americà per excel·lencia, no contingués els fruits més típics d'Amèrica, aquells productes que s'han fet en terra americana, amb la suor de la gent americana, seguint secrets que han passat de generació en generació d'americans, des que els antics colons van alçar-se en armes contra la metròpoli de l'altra banda de l'oceà?

Torbat per aquest descobriment, necessitava sortir a córrer per reflexionar sobre les conseqüències que tindria en la meva vida aquesta nova i valuosa peça de coneixement. I he corregut, motivat per aquest descobriment, he aconseguit fer el recorregut Eliot Avenue - Metropolitan Avenue - Woodhaven Boulevard, sense parar ni un sol cop, una hora de rellotge corrent. Anava a un ritme força tranquil, corrent, pensant i mirant. Mentre passava entre les tombes del seguit de cementiris que queden a banda i banda de l'itinerari, reflexionava en quanta de la gent que es trobava allà enterrada no havia sabut mai aquell secret que jo ara coneixia, i havia mort en la ignorància; quanta el sabia, però no l'havien pogut transmetre; i quanta de la gent havia viscut en el goig i la plenitud de la saviesa, i havia pogut transmetre aquesta font de felicitat eterna als seus fills, que d'aquesta manera també rebien l'encàrrec de propagar aquest coneixement als fills respectius. Sigui com sigui, he arribat a casa, fet un mar de suor, he fet estiraments, m'he dutxat, he agafat aigua de la nevera, i he vist el cheddar allà. I quan he obert l'armari per preparar-me alguna cosa per dinar, he vist la llum: allà, al costat del cafè, la xocolata, els paquets de pasta per obrir... estaven les llaunes de llegums! Em semblava que brillaven amb llum pròpia, hi havia una veu que sortia d'elles, i deia: agafa'm, agafa'm...

No sé si sóc capaç de transmetre el que sentia en aquell moment. Era com si en les meves mans estigués agermanar dos mons històricament enfrontats: Sud-Amèrica i Nord-Amèrica, les llegums i el cheddar. Era el moment, el món ja estava preparat per a una nova invenció.

Els Cigrons Cheese Lunch (pronunciat [sajgronz]).

I així ha estat, els he preparat, i, evidentment, quan he contemplat la meva creació, he vist que era bona. I l'he tastada, i era bona; i l'he menjada, i he gaudit plenament d'ella.

Això és la cultura del mestissatge! Només mem faltava portar rastes, una samarreta blanca plena de forats de xines, pantalons bombats i xancles brasileres; fumar-me un petard, i sentir Manu Chao o Cheb Balowski per la ràdio. Per compensar m'he posat a sentir el Stairway to Heaven de Led Zeppelin, que personalment crec que era el més adequat per a un moment tan sublim. I a més a més, estava sol al pis i he pogut posar el volum del portàtil a saco, i acompanyat els crits d'en Robert Plant amb els meus propis.

Després d'un descobriment així, considero que m'ho mereixia, no?

Estirant l'Estada? O l'Estada s'Estira?

Ja han passat dos mesos i mig, em queden dues setmanes d'estada, i admeto que ja tinc el cap més a Barcelona que a Nova York. Fins ara tot m'havia passat força ràpid, però no sé si és perquè la tornada s'apropa, però aquesta setmana he estat amb una certa enyorança de Barcelona.

També perquè aquí ja he fet tot el que havia de fer, i he vist tot el que havia de veure. I també perquè amb en Kugatsu, que al cap i a la fi és la persona amb qui tinc més relació aquí, l'ambient està força fred. Des que fa un parell de setmanes va decidir unilateralment separar el menjar, per por a que jo em gastés massa diners en teca (ho cito textualment; bé potser (segur) no va dir teca, però la idea és aquesta), cuinem per separat i mengem cadascun a una hora diferent. La casa està silenciosa. No hi ha la tele posada, ni música. Gairebé no parlem. Tampoc no em ve de gust dir molt, no es que estigui emprenyat amb ell, però sí una mica ressentit... No sé, per moments ens animem a parlar, sembla que no hagi passat res; fins i tot avui hem estat jugant a escacs i tal. Però la veritat és que la major part del temps cadascun va pel seu aire.

Així que quan arribo per les nits de la feina, saludo, em preparo el meu sopar i me'l menjo, i durant aquesta estona sóc conscient de cadascun de la successió de sorolls que vaig fent: la nevera en obrir-se, el gas en encendre's, el menjar en coure's. Sento el cop que dóna el plat quan el deixo sobre la taula, les meves mossegades, el soroll que faig en empassar. Com rasca la cullera el got al remenar la mel al té, i com rasca la forquilla el plat quan llenço les restes a les escombraries.

A més a més el temps ha canviat, i van alternant dies més frescos amb altres de calor, però no és un sol brillant, hi ha com una calitja sobre la ciutat, el resol molesta, i fa xafogor... Per sort a la feina estic tenint bons resultats (ja tocava) i com que em queden pocs dies faig una mica d'intensiu. M'agradaria tenir alguna cosa una mica acabada abans de marxar. Però fins i tot a la universitat em dóna la sensació que l'ambient està mort. Pràcticament no hi ha ningú, tothom està fora, o treballant des de casa. A fer el cafè molts cops només anem el Kugatsu i jo.

I trobo a faltar moltes coses. Caminar fins la feina. Comprar fruita bona i bé de preu. Anar a fer unes cerveses i un futbata a la Ovella. Tenir durícies a les mans d'haver anat a escalar. Agafar la bicicleta. Decidir que puc tornar passejant des d'on sigui fins a casa. Jugar al duro. Medir distàncies en metres, pesos en kilos, capacitats en litres, i temperatures en graus centígrads. Prendre cafè en tasses de ceràmica. Dir frases amb ironia, sarcasme, escepticisme i mofa, donar els matisos que només pots donar en el teu idioma. Menjar peix. Cridar-li bajanades al hàmster. Agafar el cotxe i despotricar perquè no trobo lloc on aparcar. Fer una partida de Carcassone. Sortir a córrer de nit amb llanternes al cap. Estar atabalat de totes les coses que voldria fer i que no faig. Fer japo-dinars, sopars frikis, i similars.

I estar amb la gent. Amb la gent amb qui comparteixo els moments de la meva vida, cada moment amb uns (però no de forma excloent :D). I és que crec que aquesta és la única raó perquè la meva vida està un lloc que és Barcelona, i no està en qualsevol altre com ara Nova York.

Encara que potser el fet que l'oli d'oliva valgui quatre vegades més també hi compta.

Commuters

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el metro de Nova York. Però avui que ha estat l'últim dia que he tingut a ma mare de visita, hem tingut la sort d'agafar un cap de setmana d'aquells d'obres i canvis de servei per tota la xarxa, que han fet que triguéssim encara més del que ja és normal en arribar fins a Central Park un diumenge, i que ens han fet sentir com un autèntic New Yorker, però dels que són els homòlegs de la gent que agafa Rodalies Renfe o similars...

Perquè per començar, el Metro de Nova York és vell i està atrotinat. Ho veus el primer dia que l'agafes. Els vagons es veuen antics, les andanes són estretes, les estacions estan totes enrajolades però, a excepció d'a les estacions mes noves i en algunes de Manhattan que han estat renovades amb uns mosaics que sí que he d'admetre que són força curiosos, de la majoria de les parets n'han caigut rajoles, o bé estan trencades. Està brut, hi ha molta brossa a les vies, hi ha més d'una i més de dues rates, i en algunes estacions les cantonades fan pudor a pixum. Tanmateix, oblidant una mica el marc en què agafes el Metro, que és per apretar a córrer, també aviat te n'adones que el servei és bo. La xarxa arriba a gairebé tot arreu (encara que mirant el mapa veus que a Queens queden grans zones encara incomunicades) i el servei és continuat (en hores punta tens metros cada 3 o 4 minuts) i continu 24 hores al dia, 365.25 dies a l'any (en mitja). Al principi has de fixar-te quins trens són locals (paren a totes les parades), i quins express (se'n van saltant), però t'hi acostumes, i acabes descobrint que els New Yorkers el que fan és agafar un express i canviar al local just abans d'arribar a la seva parada.

Però tot això és entre setmana...

Perquè els caps de setmana arriba la disbauxa. Per una banda hi ha línies que deixen de circular o canvien de recorregut, però de forma regular (encara que són les indicacions que hi ha als mapes estan en una cantonada i són força críptiques). Però a més a més, com que no es pot aprofitar les nits per a fer manteniment ni obres, de la matinada de divendres al matí de dilluns et pots trobar amb pràcticament qualsevol cosa.

Exemple: aquest matí hem anat a agafar el Metro i ens trobem amb que el tren que passa per la nostra estació és un F, línia express que cap dia a cap hora no para a la nostra estació. L'agafem, segueix com a local un parell de parades que no li toquen i a partir de llavors torna a ser express, saltant-se estacions, però seguint el recorregut de la línia V, no el de la F. Llavors baixem al Rockefeller Center, per agafar la línia D, express cap a Central Park, però a l'andana diu que aquest cap de setmana no circulen els trens de la línia D per aquell tram. En principi també hi ha la línia B, que fa el mateix recorregut però local, però després d'estar esperant una estona a l'andana anem a mirar el mapa i veiem que diu que els caps de setmana la B no funciona, que cal agafar la D, i llavors canviar a la A al tros comú. Afagar la D? Però si no funciona! Res, si no hi ha D ni B, què fem esperant en una andana per on no han de passar trens? Total, tornem a agafar la línia F, baixem fins a 4th Street per anar a buscar la A o la C, i ens trobem amb que esperant a l'andana ens passa el famós D, que evidentment no havia de passar per allà... L'agafem, i a l'arribar a Columbus Square ja no sabíem si el tren seguia com a local, com a express, o com a què. Perquè a més a més, en principi tots aquests canvis te'ls indiquen amb cartells a les andanes, i per megafonia dels vagons. Però a vegades els cartells no hi són, i els vagons són molt vells, de fet ni tan sols no tenen una gravació que vagi dient el nom de les estacions, i és el propi conductor qui ha d'anar dient: next stop is 69th Street, stanclearclosindoors; de manera que quan el conductor diu qualsevol cosa amb un accent del sud-est de Harlem a través d'un equip de so que té 20 anys, doncs no entens res, i el que acabes fent és baixar si veus que molta gent baixa, o quedar-te si tothom més o menys es queda.

Total, que arribats a aquest punt, li he dit a ma mare: acabem d'anar a peu. I hem sortit del metro, i hem pogut gaudir d'un matí de diumenge a Central Park, que sempre és interessant (he dit mai que hi ha esquirols?). Sort que després al tornar i, sobretot, a l'anar cap a l'aeroport no hem tingut cap problema, hem agafat les línies normals i ja està. I res, ara ja la tinc en ple vol cap a Ginebra, amb vuit hores d'escala i després el vol a Barcelona.

De totes maneres, el fet de ser un Commuter més (encara que jo estrictament no ho sóc, perquè no em cal fer transbordament per anar a la feina) canvia una mica les teves rutines. Jo ho noto pel que arribo a llegir, més d'una hora i mitja de lectura al dia fa que devoris els llibres, i des que he arribat aquí crec que ja n'he llegit set o vuit, gairebé un per setmana. Però també noto que estic amb menys ganes de fer esport, perquè l'estona que camino cada matí a Barcelona crec que em manté les cames més àgils, i aquí en canvi després d'estar tanta estona al Metro, més l'estona que estic assegur a la feina, normalment les sento pesades.

I com a altra cosa curiositat del Metro de Nova York: la pluralitat. El primer dia em vaig sorprendre perquè tothom que hi havia al vagó era negre i sud-americà. I em sentia una mica incòmode, fins i tot amb una mica de por, típics prejudicis que un té. I ara realment ni me n'adono de la gent que hi ha al meu voltant: és fàcil que et trobis amb un vagó amb vuit o nou persones cadascuna d'un pare i una mare, i no li dones la menor importància. I fins i tot a vegades penses: ei, després de tot, tampoc no és tan utòpica, aquesta idea de la convivència entre cultures? No?

Ah! I m'havia oblidat el detall final: cada vagó de Metro du una bandereta dels Estats Units. Us imagineu com de bé quedaría el Metro de Barcelona tot ple de rojigualdas?