Doctorials

La situació és la següent: t'han portat a un hotel aïllat a Collbató, i hi estàs tancat amb vuitanta i escaig més doctorands, als que la Generalitat ha considerat que cal inflar el cap amb conferències. Has anat obligat, clarament. I igual que tu mateix, l'ambient general és d'emprenyamenta, i de que has vingut allà a perdre el temps durant quatre dies.

Et trobes que t'han assignat a un grup amb catorze persones més, amb qui consideres que tens poc o res a veure, i que en el fons et fa pal conèixer. No vols socialitzar, vols tornar al teu entorn habitual i control·lat.

Però comencen les activitats, comences a tractar amb els teus catorze companys, i te n'adones que està sorgint bon rotllo a l'ambient. I ja vas a sopar amb els teus companys, després del sopar cauen unes birres i, com és habitual, al voltant de les birres l'ambient es fa més distès i ja et comença a semblar que són amics de tota la vida.

Però això no és tot. Perquè el grup en què estàs resulta que és el que més la lia, i sou capaços de superar un moment de bastant mal rotllo i fer un treball d'equip en què tot l'equip col·labora i riu, fer la millor presentació que s'ha vist mai a les jornades, o organitzar un antitaller que atreu tanta gent que deixeu el taller oficial buit, i l'organització ha d'acabar pactant amb vosaltres, i financia part d'una caixa de cerveses.

I quan arriba l'últim dia et fa pena marxar, i deixar aquests amics nous. Una rel·lació que s'ha fet intensa a través de quatre dies de convivència continuada, i que si no hagués estat per les les circumstàncies possiblement no hauria passat mai, perquè cadascú veniu d'un lloc i una vida diferent.

A partir del moment en què us heu separat al baixar de l'autobús, torneu a la vostra vida normal, però amb la consciència que a partir d'ara cal fer-hi un espai més.