Des de dimarts passat, és a dir ja fa una setmana i mitja, el Simon i jo som i dormim (amb més o menys continuïtat) al pis, així que ja es podria dir que hi estem instal·lats. Tot i això, ara mateix el pis és un organisme viu i canviant, a part de terriblement desendreçat...
Així la primera nit la Laura i jo vam dormir els dos en un matalàs d'escuma de 80 cm, però per sort al segon dia ja vam poder fer-ho en un inflable que ens va deixar el David, el seu company de feina, i que deu fer 120 cm o una cosa així. El següent pas sembla que serà un matalàs de làtex de 140 cm de què en desprèn una companya de la xicota del Simon. Menjàvem al terra, sense cadires, i amb només dos plats. Però després d'una anada a l'Ikea el dissabte ja teníem vaixella, i després d'un auto-robatori a casa la Laura, amb saltada de tanca inclosa (el que cal fer quan et deixes les claus), vam aconseguir dinar sobre una taula. El diumenge el Simon va aconseguir una taula per a la tele; jo avui hi he portat un moble per a sota la meva finestra, i unes quantes cadires de despatx que han de substituir les dues cadires plegables que hem tingut fins ara, i que tenen una incòmoda tendència a inclinar-se cap endavant.
Ens hem alimentat bàsicament de productes Lidl, i són sorprenents les concessions que fa el sentit del gust en circumstàncies adverses! Al menys gràcies a la meva companya de feina Meritxell a partir del tercer dia vam poder encendre el foc, perquè ser un parell d'amics sans i no fumadors significa que et pots trobar amb la situació de tenir l'olla sobre el fogó, la mà al regulador, i la vista buscant per tota la cuina a veure si hi ha algun encenedor en algun lloc. El pas següent: experimentar, i descobrir que fer el cus-cus en una tassa amb aigua escalfada al microones és possible, i el resultat és comestible. Acompanyat de salmó congelat Lidl, òbviament.
Van passant els dies, i en mig de la nostra rutina habitual la casa va prenent forma i les habitacions s'omplen de coses. I així fins que en algun moment, sense que siguem plenament conscients del canvi que haurà tingut lloc, el pis estarà ple, i en aquell moment estarem instal·lats, i haurem deixat de sentir el ressò de les nostres pròpies paraules en parlar.
29 de setembre 2007
17 de setembre 2007
Mm 2007
Després de 15 hores seguides de son, crec que em trobo en millor disposició per a explicar l'animalada que hem estat fent uns quants amics i jo aquest cap de setmana.
Tot va començar quan jo feia primer de carrera, i un tio d'allà la FIB em va parlar d'una cursa que es deia la Matagalls-Montserrat, i que consistia en fer 83 kilòmetres caminant, des del cim del Matagalls al monestir de Montserrat. I de totes les informacions que em va donar, com ara que ell va trigar 20 hores en fer-ho, o que acabaves petat i amb els peus plens d'ampolles, només em vaig quedar amb una: hi havia un avituallament en què podies menjar tants donuts com volguéssis.
Al cap de dos anys, parlant amb un amic de ma germana, en Ramon, va resultar que ell hi participava cada any i em va convidar a anar amb ell. Així que quan acabava de començar 3r de carrera, vaig apuntar-m'hi amb ell i un altre amic seu, en Contre. Evidentment, em vaig afartar de donuts, però també vaig experimentar el dolor, la sensació estranya que es té en caminar durant tantes hores, va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de quedar-me adormit dempeus... Vaig estar molt a prop d'abandonar quan, poc abans de Monistrol, les cames no em tiraven, però una dona em va donar un Gelocatil que em va dopar, i vaig acabar en unes 22 hores.
La veritat és que l'experiència havia valgut la pena, perquè passaves per molts llocs molt guapos, caminaves de nit, i te n'adonaves que eres capaç de fer molt més del que t'hauries imaginat mai. Però tot i això, l'any següent quan vaig trucar en Ramon per a tornar-nos a inscriure em va dir que ell havia de treballar aquell cap de setmana i ho vam deixar per a l'any següent, però després es va perdre una mica el contacte i la Matagalls-Montserrat va sortir de la meva vida igual que hi havia entrat.
Però per quan vaig entrar al doctorat jo m'havia aficionat bastant a l'esport, i allà em vaig trobar amb un grup de bojos que ho estaven igual o més que jo, així que després d'unes quantes curses i una triatló, em va venir al cap de treure el tema de la Matagals-Montserrat un altre cop sobre la taula. I així, el 2005 un equip format per dos companys de departament, en Mihai i en Lluís Màrquez; una amiga, la Sonia; i jo vam tornar a emprendre el camí a Montserrat. La Sonia va abandonar a mig camí, i al Mihai els genolls li van dir prou quan quedaven encara un bon grapat de kilòmetres, però va aguantar estoicament, i després de passar per un parell de controls just abans que els tanquessin, i d'una pujada agònica a Montserrat, vam arribar en unes 23h al final del recorregut, i en Mihai va dir que no ho tornaria a fer mai més. Paral·lelament, jo crec que vaig batre el meu rècord de donuts, situant-lo al voltant dels 6 d'una tacada. I sorprenentment, vaig arribar sense pràcticament cap dolor, encara que amb unes maques butllofes als peus.
Però el dolor s'oblida, i al cap d'un any va ser en Mihai qui ens va mobil·litzar per a tornar-hi, aquest cop amb la baixa de la Sonia però amb un equip més gran, incloent un altre company del grup, en Lluís Villarejo, i tot un grup de companys de carrera: en Carles, en Derek, n'Omar i en Ramon (no el mateix d'abans), i que es va passar els 83 kilòmetres, del primer a l'últim, dient que no hi arribaria. Aquest cop va haver-hi més baixes: en Carles, n'Omar i en Lluís Màrquez van abandonar en diversos moments, tots patint de mala manera dels genolls, però els altres vam arribar a Montserrat en una mica menys de 21 hores, amb una pujada a matar de Monistrol a Montserrat en tres quarts d'hora. En Lluís Villarejo havia quedat una mica despenjat enrere, i en Mihai s'havia escapat, després d'haver estat esperant tot el grup durant pràcticament una hora al penúltim control, fet que li acabaria passant factura. Però en Derek, en Ramon i jo vam baixar corrent des d'aquell mateix control fins a Monistrol, vam creuar el poble en una exhalació, vam atrapar el Mihai al començar la pujada i vam començar un duel en què inicialment en Derek marcava el ritme, fins que es va despenjar i el va passar a marcar en Ramon. Fins que jo vaig fer un demarratge, el vaig deixar també enrere, i vaig fer la meva pujada personal, amb un ritme cardíac diabòlic, i esprintant a les duríssimes escales d'al costat del cremallera. Vaig arribar mort, però millor que mai, cansat però sense gairebé mal a les cames i sense butllofes. Llavors no era conscient que aquell moment marcaria un punt d'inflexió en el meu estat de forma. Ni tampoc que acabava d'establir un rècord personal de donuts, 7 d'una tacada, que a data d'avui encara no superat.
Perquè un any després, quan em vaig inscriure en un equip amb cares velles i cares noves, havia pràcticament deixat de fer esport. Entre que havia fet una estada a New York, i que em trobava a punt d'anar a viure a un nou pis, havia sortit a córrer tot just 4 cops i en bicicleta 1 cop en els darrers 6 mesos. Però aquest dissabte al migdia allà em trobava, esperant durant 4 hores a Collformic per a prendre la sortida amb en Mihai, en Lluís Màrquez, en Derek, en Joachim, en Salvador, en Jordi i en Simón, que aquest any substituïa el Ramon en la tasca de dir que no acabaria la carrera. Aquesta sensació de no estar segur del meu estat de forma em regirava una mica l'estómac (per culpa d'això, al final només vaig menjar 2 donuts i mig), i a més a més, tenia agulletes d'haver anat a jugar un partit de voleibol el dijous. Però s'havia d'intentar, no?
Vam prendre la sortida a les 18:25, al cap d'uns metres en Lluís va haver de parar a treure's una pedra de la sabata, ens vam quedar amb ell en Jordi i jo, i de sobte ens vam trobar amb que havíem perdut de vista la resta de l'equip. Vam fer el tros fins Aiguafreda tots tres plegats, a un ritme tranquil, però en Lluís va començar a patir del genoll, el mateix que l'havia obligat a abandonar l'any passat, i així, adolorit, frustrat i enrabiat, ens va deixar allà a Aiguafreda. Havia parlat amb en Mihai, i li havia dit que ells havien passat pel poble mitja hora abans. Així que quan ens vam trobar sols, vam decidir mirar de retallar distàncies amb els altres cinc, i en Jordi va marcar un ritme duríssim durant tota la pujada fins al primer avituallament.
Allà ens vam trobar amb en Derek i en Simon, que feia tot just cinc minuts que havien arribat, i que ens van explicar que des de bon principi el grup s'havia trencat. En Mihai anava amb en Joachim, i ens portava ja gairebé una hora d'avantatge, i en Salvador estava sol en algun punt entre ells dos i nosaltres. Però ells dos també van compartir la idea de retallar distàncies, i així vam seguir amb les passes a ritme dur, fins i tot corrent als moments en que feia baixada. Vam arribar a Sant Llorenç Savall, equador de la cursa, al voltant de les 9 hores de cursa. Estàvem marcant temps de 18 hores, tres hores menys que l'any anterior. Havíem coincidit en un parell de controls, però ell anava al seu ritme, i va preferir deixar-nos anar a nosaltres. Com que ens trobàvem a la meitat del recorregut, i començàvem a patir les conseqüències de la caminada, vam obrir 4 Eferalgans, un per cap, i ens els vam prendre com a dòping. I tal com havia fet aquell Gelocatil, 6 anys enrere, el mal va desaparèixer, i les cames van demanar més.
Vam continuar tots quatre plegats fins al Collet del Queixal, passant de nit per on altres anys havíem passat ben entrat el matí, i allà van passar dos fets que van marcar el desenvolupament final de la cursa: en Jordi va començar a patir del genoll esquerre, i les meves botes es van començar a descompondre. La sola s'havia ressecat dels anys, i tal com ja m'havia passat amb les botes anteriors a aquelles, s'havia trencat a peces que anaven saltant a mida que caminava. Nosaltres dos ens vam veure obligats a disminuir el ritme, i vam perdre de vista en Derek i en Simon. Però vam seguir, constants, a pesar del dolor que patia en Jordi, i de les butllofes que anaven sortint a les meves plantes, castigades per la incomoditat que provocava la falta de subjecció per culpa de les botes trencades. Vam arribar a Monistrol i vam fer aquella darrera hora duríssima de pujada, sota el sol del migdia, per la falda de la muntanya sagrada, i rosant la barrera psicològica de les 18 hores i mitja. Finalment, vam superar la pujada i les escales del cremallera, per arribar a la plaça del Monestir i veure allà les dues coses que havia desitjat durant tota la cursa: l'arribada i la cara de la Laura (no necessàriament en aquest ordre), que m'esperava allà amb la xicota d'en Jordi i en David, l'amic que precisament me l'havia presentat a ell.
Al final 18 hores 28 minuts. Em vaig beure 2 vasos d'Isostar, 2 de taronjada i 1 de llimonada d'una tacada, vam anar a buscar en Derek i en Simon, que havien arribat tres quarts d'hora abans, i ens vam estirar amb ells per terra. En Jordi va marxar, que l'esperava un dinar familiar, i nosaltres tres vam esperar una estona a veure si arribava en Salvador. Com que finalment deuria arribar més tard, vam decidir marxar. Al final va resultar que just va arribar en aquell moment i amb tota la gentada no ens vam trobar...
El dolor en aquell moment podia més que la satisfacció, però jo sabia que, com cada any, poc a poc el dolor desapareixeria i me'n recordaria només dels paisatges, de les converses amb els companys, de les sensacions que et provoca el caminar entre els boscos, i de la immensa satisfacció personal que sents al ser capaç fer 83 kilòmetres. I així, segur que l'any que ve, per aquestes dates, hi ha una molt alta probabilitat que, igual que aquests darrers 3 anys, em trobi creuant aquest país nostre amb una motxilla a l'esquena i les meves cames, que tants per tants kilòmetres m'han portat al llarg de la vida. Això sí, amb unes botes noves i de qualsevol altra marca que les d'aquest any.
PD: Caminada llarga, post llarg. Je, je...
Tot va començar quan jo feia primer de carrera, i un tio d'allà la FIB em va parlar d'una cursa que es deia la Matagalls-Montserrat, i que consistia en fer 83 kilòmetres caminant, des del cim del Matagalls al monestir de Montserrat. I de totes les informacions que em va donar, com ara que ell va trigar 20 hores en fer-ho, o que acabaves petat i amb els peus plens d'ampolles, només em vaig quedar amb una: hi havia un avituallament en què podies menjar tants donuts com volguéssis.
Al cap de dos anys, parlant amb un amic de ma germana, en Ramon, va resultar que ell hi participava cada any i em va convidar a anar amb ell. Així que quan acabava de començar 3r de carrera, vaig apuntar-m'hi amb ell i un altre amic seu, en Contre. Evidentment, em vaig afartar de donuts, però també vaig experimentar el dolor, la sensació estranya que es té en caminar durant tantes hores, va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de quedar-me adormit dempeus... Vaig estar molt a prop d'abandonar quan, poc abans de Monistrol, les cames no em tiraven, però una dona em va donar un Gelocatil que em va dopar, i vaig acabar en unes 22 hores.
La veritat és que l'experiència havia valgut la pena, perquè passaves per molts llocs molt guapos, caminaves de nit, i te n'adonaves que eres capaç de fer molt més del que t'hauries imaginat mai. Però tot i això, l'any següent quan vaig trucar en Ramon per a tornar-nos a inscriure em va dir que ell havia de treballar aquell cap de setmana i ho vam deixar per a l'any següent, però després es va perdre una mica el contacte i la Matagalls-Montserrat va sortir de la meva vida igual que hi havia entrat.
Però per quan vaig entrar al doctorat jo m'havia aficionat bastant a l'esport, i allà em vaig trobar amb un grup de bojos que ho estaven igual o més que jo, així que després d'unes quantes curses i una triatló, em va venir al cap de treure el tema de la Matagals-Montserrat un altre cop sobre la taula. I així, el 2005 un equip format per dos companys de departament, en Mihai i en Lluís Màrquez; una amiga, la Sonia; i jo vam tornar a emprendre el camí a Montserrat. La Sonia va abandonar a mig camí, i al Mihai els genolls li van dir prou quan quedaven encara un bon grapat de kilòmetres, però va aguantar estoicament, i després de passar per un parell de controls just abans que els tanquessin, i d'una pujada agònica a Montserrat, vam arribar en unes 23h al final del recorregut, i en Mihai va dir que no ho tornaria a fer mai més. Paral·lelament, jo crec que vaig batre el meu rècord de donuts, situant-lo al voltant dels 6 d'una tacada. I sorprenentment, vaig arribar sense pràcticament cap dolor, encara que amb unes maques butllofes als peus.
Però el dolor s'oblida, i al cap d'un any va ser en Mihai qui ens va mobil·litzar per a tornar-hi, aquest cop amb la baixa de la Sonia però amb un equip més gran, incloent un altre company del grup, en Lluís Villarejo, i tot un grup de companys de carrera: en Carles, en Derek, n'Omar i en Ramon (no el mateix d'abans), i que es va passar els 83 kilòmetres, del primer a l'últim, dient que no hi arribaria. Aquest cop va haver-hi més baixes: en Carles, n'Omar i en Lluís Màrquez van abandonar en diversos moments, tots patint de mala manera dels genolls, però els altres vam arribar a Montserrat en una mica menys de 21 hores, amb una pujada a matar de Monistrol a Montserrat en tres quarts d'hora. En Lluís Villarejo havia quedat una mica despenjat enrere, i en Mihai s'havia escapat, després d'haver estat esperant tot el grup durant pràcticament una hora al penúltim control, fet que li acabaria passant factura. Però en Derek, en Ramon i jo vam baixar corrent des d'aquell mateix control fins a Monistrol, vam creuar el poble en una exhalació, vam atrapar el Mihai al començar la pujada i vam començar un duel en què inicialment en Derek marcava el ritme, fins que es va despenjar i el va passar a marcar en Ramon. Fins que jo vaig fer un demarratge, el vaig deixar també enrere, i vaig fer la meva pujada personal, amb un ritme cardíac diabòlic, i esprintant a les duríssimes escales d'al costat del cremallera. Vaig arribar mort, però millor que mai, cansat però sense gairebé mal a les cames i sense butllofes. Llavors no era conscient que aquell moment marcaria un punt d'inflexió en el meu estat de forma. Ni tampoc que acabava d'establir un rècord personal de donuts, 7 d'una tacada, que a data d'avui encara no superat.
Perquè un any després, quan em vaig inscriure en un equip amb cares velles i cares noves, havia pràcticament deixat de fer esport. Entre que havia fet una estada a New York, i que em trobava a punt d'anar a viure a un nou pis, havia sortit a córrer tot just 4 cops i en bicicleta 1 cop en els darrers 6 mesos. Però aquest dissabte al migdia allà em trobava, esperant durant 4 hores a Collformic per a prendre la sortida amb en Mihai, en Lluís Màrquez, en Derek, en Joachim, en Salvador, en Jordi i en Simón, que aquest any substituïa el Ramon en la tasca de dir que no acabaria la carrera. Aquesta sensació de no estar segur del meu estat de forma em regirava una mica l'estómac (per culpa d'això, al final només vaig menjar 2 donuts i mig), i a més a més, tenia agulletes d'haver anat a jugar un partit de voleibol el dijous. Però s'havia d'intentar, no?
Vam prendre la sortida a les 18:25, al cap d'uns metres en Lluís va haver de parar a treure's una pedra de la sabata, ens vam quedar amb ell en Jordi i jo, i de sobte ens vam trobar amb que havíem perdut de vista la resta de l'equip. Vam fer el tros fins Aiguafreda tots tres plegats, a un ritme tranquil, però en Lluís va començar a patir del genoll, el mateix que l'havia obligat a abandonar l'any passat, i així, adolorit, frustrat i enrabiat, ens va deixar allà a Aiguafreda. Havia parlat amb en Mihai, i li havia dit que ells havien passat pel poble mitja hora abans. Així que quan ens vam trobar sols, vam decidir mirar de retallar distàncies amb els altres cinc, i en Jordi va marcar un ritme duríssim durant tota la pujada fins al primer avituallament.
Allà ens vam trobar amb en Derek i en Simon, que feia tot just cinc minuts que havien arribat, i que ens van explicar que des de bon principi el grup s'havia trencat. En Mihai anava amb en Joachim, i ens portava ja gairebé una hora d'avantatge, i en Salvador estava sol en algun punt entre ells dos i nosaltres. Però ells dos també van compartir la idea de retallar distàncies, i així vam seguir amb les passes a ritme dur, fins i tot corrent als moments en que feia baixada. Vam arribar a Sant Llorenç Savall, equador de la cursa, al voltant de les 9 hores de cursa. Estàvem marcant temps de 18 hores, tres hores menys que l'any anterior. Havíem coincidit en un parell de controls, però ell anava al seu ritme, i va preferir deixar-nos anar a nosaltres. Com que ens trobàvem a la meitat del recorregut, i començàvem a patir les conseqüències de la caminada, vam obrir 4 Eferalgans, un per cap, i ens els vam prendre com a dòping. I tal com havia fet aquell Gelocatil, 6 anys enrere, el mal va desaparèixer, i les cames van demanar més.
Vam continuar tots quatre plegats fins al Collet del Queixal, passant de nit per on altres anys havíem passat ben entrat el matí, i allà van passar dos fets que van marcar el desenvolupament final de la cursa: en Jordi va començar a patir del genoll esquerre, i les meves botes es van començar a descompondre. La sola s'havia ressecat dels anys, i tal com ja m'havia passat amb les botes anteriors a aquelles, s'havia trencat a peces que anaven saltant a mida que caminava. Nosaltres dos ens vam veure obligats a disminuir el ritme, i vam perdre de vista en Derek i en Simon. Però vam seguir, constants, a pesar del dolor que patia en Jordi, i de les butllofes que anaven sortint a les meves plantes, castigades per la incomoditat que provocava la falta de subjecció per culpa de les botes trencades. Vam arribar a Monistrol i vam fer aquella darrera hora duríssima de pujada, sota el sol del migdia, per la falda de la muntanya sagrada, i rosant la barrera psicològica de les 18 hores i mitja. Finalment, vam superar la pujada i les escales del cremallera, per arribar a la plaça del Monestir i veure allà les dues coses que havia desitjat durant tota la cursa: l'arribada i la cara de la Laura (no necessàriament en aquest ordre), que m'esperava allà amb la xicota d'en Jordi i en David, l'amic que precisament me l'havia presentat a ell.
Al final 18 hores 28 minuts. Em vaig beure 2 vasos d'Isostar, 2 de taronjada i 1 de llimonada d'una tacada, vam anar a buscar en Derek i en Simon, que havien arribat tres quarts d'hora abans, i ens vam estirar amb ells per terra. En Jordi va marxar, que l'esperava un dinar familiar, i nosaltres tres vam esperar una estona a veure si arribava en Salvador. Com que finalment deuria arribar més tard, vam decidir marxar. Al final va resultar que just va arribar en aquell moment i amb tota la gentada no ens vam trobar...
El dolor en aquell moment podia més que la satisfacció, però jo sabia que, com cada any, poc a poc el dolor desapareixeria i me'n recordaria només dels paisatges, de les converses amb els companys, de les sensacions que et provoca el caminar entre els boscos, i de la immensa satisfacció personal que sents al ser capaç fer 83 kilòmetres. I així, segur que l'any que ve, per aquestes dates, hi ha una molt alta probabilitat que, igual que aquests darrers 3 anys, em trobi creuant aquest país nostre amb una motxilla a l'esquena i les meves cames, que tants per tants kilòmetres m'han portat al llarg de la vida. Això sí, amb unes botes noves i de qualsevol altra marca que les d'aquest any.
PD: Caminada llarga, post llarg. Je, je...
13 de setembre 2007
Oooooh, you are the super-nerd!
O això és al menys el que m'ha dit el Pere quan aquest matí ha entrat al despatx i m'ha vist amb aquesta pinta...
Sí senyors, m'ha tocat apuntar-me al món de les ulleres. Feia molt de temps que em trobava amb que al final del dia estava una mica marejat, se m'estrenyia el camp visual i, sobretot, quan per exemple conduïa, em trobava amb que veia les coses, però no podia enfocar-hi ni concentrar-hi la vista. I ja feia dos cops que anava a l'òptica i em deien que tenia 0.0 de graduació, però que potser podia fer-me unes ulleres d'a prop. Així que a la tercera vaig pensar que hauria de provar-ho, i que mal per mal, sempre podria no posar-me-les si tan malament m'anaven (descomptant els noranta euros que em gastaria en les ulleres...).
Tot i això, com que ja feia temps que m'ho veia a venir, també feia temps que havia arribat a una conclusió sobre com volia les meves ulleres. Conclusió que pot ser resumida en dos mots: pasta negra. No sé, ja que em tocava portar ulleres, volia acabar de donar-me un toc gafapasta, encara que pel que sembla, a ulls del Pere, i també de la meva germana (de moment), és un toc més friki que res...
En tot cas, val a dir que el meu primer dia amb ulleres ha estat bastant marejant. Com que em van dir que no podia usar-les de lluny, perquè si no la vista se m'acostumaria i em trobaria havent-me de fer unes ulleres més fortes (cosa que em fa pensar si realment no em calien les ulleres, i ha estat una maniobra de l'òptic per a fer-me entrar en una espiral d'augment progressiu de diòptries), cada cop que algú em parlava al despatx i aixecava la vista, em treia les ulleres. El problema és que aquest gest ha substituït l'habitual de treure'm els auriculars, així que la gent em parlava i jo no m'assabentava de res, fins que m'adonava que no, no només t'has de treure les ulleres, els auriculars també... De totes maneres, el procés de posar ulleres, treure ulleres m'ha acabat marejant de tal manera que a mig matí no veia bé ni de prop, ni de lluny, ni amb ulleres, ni sense ulleres...
Suposo que a base de dies m'hi aniré acostumant, i també podré veure si realment m'han servit d'alguna cosa. De moment, en aquest moment ja estic escrivint amb elles, i sembla que estic començant a ignorar les barres negres que han emmarcat tot el que veia durant el matí. I pensar que abans em molestava només veure el meu propi nas...
Sí senyors, m'ha tocat apuntar-me al món de les ulleres. Feia molt de temps que em trobava amb que al final del dia estava una mica marejat, se m'estrenyia el camp visual i, sobretot, quan per exemple conduïa, em trobava amb que veia les coses, però no podia enfocar-hi ni concentrar-hi la vista. I ja feia dos cops que anava a l'òptica i em deien que tenia 0.0 de graduació, però que potser podia fer-me unes ulleres d'a prop. Així que a la tercera vaig pensar que hauria de provar-ho, i que mal per mal, sempre podria no posar-me-les si tan malament m'anaven (descomptant els noranta euros que em gastaria en les ulleres...).
Tot i això, com que ja feia temps que m'ho veia a venir, també feia temps que havia arribat a una conclusió sobre com volia les meves ulleres. Conclusió que pot ser resumida en dos mots: pasta negra. No sé, ja que em tocava portar ulleres, volia acabar de donar-me un toc gafapasta, encara que pel que sembla, a ulls del Pere, i també de la meva germana (de moment), és un toc més friki que res...
En tot cas, val a dir que el meu primer dia amb ulleres ha estat bastant marejant. Com que em van dir que no podia usar-les de lluny, perquè si no la vista se m'acostumaria i em trobaria havent-me de fer unes ulleres més fortes (cosa que em fa pensar si realment no em calien les ulleres, i ha estat una maniobra de l'òptic per a fer-me entrar en una espiral d'augment progressiu de diòptries), cada cop que algú em parlava al despatx i aixecava la vista, em treia les ulleres. El problema és que aquest gest ha substituït l'habitual de treure'm els auriculars, així que la gent em parlava i jo no m'assabentava de res, fins que m'adonava que no, no només t'has de treure les ulleres, els auriculars també... De totes maneres, el procés de posar ulleres, treure ulleres m'ha acabat marejant de tal manera que a mig matí no veia bé ni de prop, ni de lluny, ni amb ulleres, ni sense ulleres...
Suposo que a base de dies m'hi aniré acostumant, i també podré veure si realment m'han servit d'alguna cosa. De moment, en aquest moment ja estic escrivint amb elles, i sembla que estic començant a ignorar les barres negres que han emmarcat tot el que veia durant el matí. I pensar que abans em molestava només veure el meu propi nas...
07 de setembre 2007
Paranoic
No pot ser, penses mentre veus com el guàrdia gira el cap lentament, i passa de mirar el carrer perpendicular al teu a mirar cap al teu, just en la direcció cap a on és el teu cotxe, i dins teu, tu. Gotes de suor es formen a la teva front, el pèl se t'eriça, la respiració se t'accelera, comences a moure el cap frenèticament, concentrant la mirada de forma espasmòdica en els cotxes, les motos, la gent que t'envolta, desitjant que algun d'ells provoqui un cataclisme i desvii l'atenció del guàrdia que cada cop sents més a sobre teu...
Una de les mirades s'atura sobre el teu company i ara còmplice, encaixat i inclinat entre el quadre i el seient, en un espai molt més estret que normalment, i la vist immediatament va a buscar l'enorme taca blanca que es troba al darrere... La veus de cua d'ull i la veus a través del mirall retrovisor, completament ocupat per aquella visió, reificació de la il·legalitat, enorme bloc blanc de plàstic, metall i gas. Tremola amb la tremolor del motor, i tu tremoles mil vegades més, mentre te n'adones que el guàrdia està mirant-te fit a fit. M'està inspeccionant. Ens pararà, ens fotrà una multa del quinze...
I tot perquè dus una nevera al seient de darrere. L'heu anada a buscar al pis de la teva mare, amb habilitat i paciència l'heu carregada al cotxe, i de sobte t'has trobat conduint en mig de la Gran Via i t'has adonat que allò que estaves fent havia de ser forçosament il·legal. El seient del copilot estava tirat el més endavant que permetia, i el teu company de pis hi estava assegut gairebé en contorsió. Si feia qualsevol gest et tapava el mirall dret, i el mirall de dins el tenies tapat pel que de sobte ja veies com un monstre blanc de gel i neu.
Has passat per sota la plaça Espanya, has aconseguit canviar de carril per a girar a Entença, i has decidit anar per València perquè, a priori, semblava un carrer amb menys probabilitats de trobar-t'hi la policia. Però ja era tard, perquè havies entrat en paranoia: qualsevol llum et semblava una llum de policia: policia nacional, policia autonòmica, policia municipal... A l'altura de Muntaner, has vist un cotxe dels Mossos dos carrils més a l'esquerra. I després d'intentar mantenir-te'n allunyat durant dues travessies, has cedit al pànic, i has hagut de girar a Enric Granados i donar la volta a la illa de cases per la por a passar-ne pel costat. I just quan t'estaves recuperant de la primera situació de perill, el semàfor de València amb Diagonal espatllat, i un fantàstic guàrdia urbà en mig de la cruïlla, regulant el transit.
I allà estàs: patint, paranoic. Els segons en què el guàrdia t'està mirant es fan eterns, fins que t'obligues a respirar fons, i mantenir la calma: no hi ha res més sospitós que una persona nerviosa. Et concentres en la música, rius de forma falsa, parles... i el semàfor acaba per posar-se en verd. Ha arribat el moment: desitjaries que pel carril de l'esquerra passés qualsevol vehicle darrera el qual et poguessis amagar. Però la fortuna no està de la teva part avui: tot el carril està ple de motos, així que arrenques i que sigui el que el FSM vulgui.
Amides com s'escurcen els metres que et separen del guàrdia, calcules les trajectòries de la resta de vehicles, i esperes la furgoneta que et taparia dels ulls de l'observador implacable, però que no vindrà. I quan finalment et trobes davant d'ell, de cua d'ell encara pots veure que està mirant cap a on ara ets...
I sorprenentment res no passa, segueixes endavant, i tan lentament com te n'apropaves ràpidament te n'allunyes. Però per a la teva ment només ha estat un perill més. Així segueixes per València per a pujar Padilla, Ronda del Guinardó i Vinyals fins a casa. conduint en tensió, pendent dels llums, igualment paranoic.
Però sorprentment, quan amb el teu còmplice reconvertit en company has arribat a casa, has descarregat la nevera, l'has pujada a pes per l'escala els tres pisos, n'has tret el greix incrustat durant els anys, n'has canviat la porta de lloc, i estàs mirant aquell bloc blanc i brillant que ocupa el forat que fins fa res hi havia a la vostra cuina, el monstre de gel torna a ser només una màquina, i el paranoic que viu dins teu torna a ser només un fantasma, adormit al més profund del teu ésser, esperant una nova oportunitat per despertar, sortir i prendre la forma del teu cos.
Si pares atenció, potser el pots notar latent.
Una de les mirades s'atura sobre el teu company i ara còmplice, encaixat i inclinat entre el quadre i el seient, en un espai molt més estret que normalment, i la vist immediatament va a buscar l'enorme taca blanca que es troba al darrere... La veus de cua d'ull i la veus a través del mirall retrovisor, completament ocupat per aquella visió, reificació de la il·legalitat, enorme bloc blanc de plàstic, metall i gas. Tremola amb la tremolor del motor, i tu tremoles mil vegades més, mentre te n'adones que el guàrdia està mirant-te fit a fit. M'està inspeccionant. Ens pararà, ens fotrà una multa del quinze...
I tot perquè dus una nevera al seient de darrere. L'heu anada a buscar al pis de la teva mare, amb habilitat i paciència l'heu carregada al cotxe, i de sobte t'has trobat conduint en mig de la Gran Via i t'has adonat que allò que estaves fent havia de ser forçosament il·legal. El seient del copilot estava tirat el més endavant que permetia, i el teu company de pis hi estava assegut gairebé en contorsió. Si feia qualsevol gest et tapava el mirall dret, i el mirall de dins el tenies tapat pel que de sobte ja veies com un monstre blanc de gel i neu.
Has passat per sota la plaça Espanya, has aconseguit canviar de carril per a girar a Entença, i has decidit anar per València perquè, a priori, semblava un carrer amb menys probabilitats de trobar-t'hi la policia. Però ja era tard, perquè havies entrat en paranoia: qualsevol llum et semblava una llum de policia: policia nacional, policia autonòmica, policia municipal... A l'altura de Muntaner, has vist un cotxe dels Mossos dos carrils més a l'esquerra. I després d'intentar mantenir-te'n allunyat durant dues travessies, has cedit al pànic, i has hagut de girar a Enric Granados i donar la volta a la illa de cases per la por a passar-ne pel costat. I just quan t'estaves recuperant de la primera situació de perill, el semàfor de València amb Diagonal espatllat, i un fantàstic guàrdia urbà en mig de la cruïlla, regulant el transit.
I allà estàs: patint, paranoic. Els segons en què el guàrdia t'està mirant es fan eterns, fins que t'obligues a respirar fons, i mantenir la calma: no hi ha res més sospitós que una persona nerviosa. Et concentres en la música, rius de forma falsa, parles... i el semàfor acaba per posar-se en verd. Ha arribat el moment: desitjaries que pel carril de l'esquerra passés qualsevol vehicle darrera el qual et poguessis amagar. Però la fortuna no està de la teva part avui: tot el carril està ple de motos, així que arrenques i que sigui el que el FSM vulgui.
Amides com s'escurcen els metres que et separen del guàrdia, calcules les trajectòries de la resta de vehicles, i esperes la furgoneta que et taparia dels ulls de l'observador implacable, però que no vindrà. I quan finalment et trobes davant d'ell, de cua d'ell encara pots veure que està mirant cap a on ara ets...
I sorprenentment res no passa, segueixes endavant, i tan lentament com te n'apropaves ràpidament te n'allunyes. Però per a la teva ment només ha estat un perill més. Així segueixes per València per a pujar Padilla, Ronda del Guinardó i Vinyals fins a casa. conduint en tensió, pendent dels llums, igualment paranoic.
Però sorprentment, quan amb el teu còmplice reconvertit en company has arribat a casa, has descarregat la nevera, l'has pujada a pes per l'escala els tres pisos, n'has tret el greix incrustat durant els anys, n'has canviat la porta de lloc, i estàs mirant aquell bloc blanc i brillant que ocupa el forat que fins fa res hi havia a la vostra cuina, el monstre de gel torna a ser només una màquina, i el paranoic que viu dins teu torna a ser només un fantasma, adormit al més profund del teu ésser, esperant una nova oportunitat per despertar, sortir i prendre la forma del teu cos.
Si pares atenció, potser el pots notar latent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)