Mm 2007

Després de 15 hores seguides de son, crec que em trobo en millor disposició per a explicar l'animalada que hem estat fent uns quants amics i jo aquest cap de setmana.

Tot va començar quan jo feia primer de carrera, i un tio d'allà la FIB em va parlar d'una cursa que es deia la Matagalls-Montserrat, i que consistia en fer 83 kilòmetres caminant, des del cim del Matagalls al monestir de Montserrat. I de totes les informacions que em va donar, com ara que ell va trigar 20 hores en fer-ho, o que acabaves petat i amb els peus plens d'ampolles, només em vaig quedar amb una: hi havia un avituallament en què podies menjar tants donuts com volguéssis.

Al cap de dos anys, parlant amb un amic de ma germana, en Ramon, va resultar que ell hi participava cada any i em va convidar a anar amb ell. Així que quan acabava de començar 3r de carrera, vaig apuntar-m'hi amb ell i un altre amic seu, en Contre. Evidentment, em vaig afartar de donuts, però també vaig experimentar el dolor, la sensació estranya que es té en caminar durant tantes hores, va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de quedar-me adormit dempeus... Vaig estar molt a prop d'abandonar quan, poc abans de Monistrol, les cames no em tiraven, però una dona em va donar un Gelocatil que em va dopar, i vaig acabar en unes 22 hores.

La veritat és que l'experiència havia valgut la pena, perquè passaves per molts llocs molt guapos, caminaves de nit, i te n'adonaves que eres capaç de fer molt més del que t'hauries imaginat mai. Però tot i això, l'any següent quan vaig trucar en Ramon per a tornar-nos a inscriure em va dir que ell havia de treballar aquell cap de setmana i ho vam deixar per a l'any següent, però després es va perdre una mica el contacte i la Matagalls-Montserrat va sortir de la meva vida igual que hi havia entrat.

Però per quan vaig entrar al doctorat jo m'havia aficionat bastant a l'esport, i allà em vaig trobar amb un grup de bojos que ho estaven igual o més que jo, així que després d'unes quantes curses i una triatló, em va venir al cap de treure el tema de la Matagals-Montserrat un altre cop sobre la taula. I així, el 2005 un equip format per dos companys de departament, en Mihai i en Lluís Màrquez; una amiga, la Sonia; i jo vam tornar a emprendre el camí a Montserrat. La Sonia va abandonar a mig camí, i al Mihai els genolls li van dir prou quan quedaven encara un bon grapat de kilòmetres, però va aguantar estoicament, i després de passar per un parell de controls just abans que els tanquessin, i d'una pujada agònica a Montserrat, vam arribar en unes 23h al final del recorregut, i en Mihai va dir que no ho tornaria a fer mai més. Paral·lelament, jo crec que vaig batre el meu rècord de donuts, situant-lo al voltant dels 6 d'una tacada. I sorprenentment, vaig arribar sense pràcticament cap dolor, encara que amb unes maques butllofes als peus.

Però el dolor s'oblida, i al cap d'un any va ser en Mihai qui ens va mobil·litzar per a tornar-hi, aquest cop amb la baixa de la Sonia però amb un equip més gran, incloent un altre company del grup, en Lluís Villarejo, i tot un grup de companys de carrera: en Carles, en Derek, n'Omar i en Ramon (no el mateix d'abans), i que es va passar els 83 kilòmetres, del primer a l'últim, dient que no hi arribaria. Aquest cop va haver-hi més baixes: en Carles, n'Omar i en Lluís Màrquez van abandonar en diversos moments, tots patint de mala manera dels genolls, però els altres vam arribar a Montserrat en una mica menys de 21 hores, amb una pujada a matar de Monistrol a Montserrat en tres quarts d'hora. En Lluís Villarejo havia quedat una mica despenjat enrere, i en Mihai s'havia escapat, després d'haver estat esperant tot el grup durant pràcticament una hora al penúltim control, fet que li acabaria passant factura. Però en Derek, en Ramon i jo vam baixar corrent des d'aquell mateix control fins a Monistrol, vam creuar el poble en una exhalació, vam atrapar el Mihai al començar la pujada i vam començar un duel en què inicialment en Derek marcava el ritme, fins que es va despenjar i el va passar a marcar en Ramon. Fins que jo vaig fer un demarratge, el vaig deixar també enrere, i vaig fer la meva pujada personal, amb un ritme cardíac diabòlic, i esprintant a les duríssimes escales d'al costat del cremallera. Vaig arribar mort, però millor que mai, cansat però sense gairebé mal a les cames i sense butllofes. Llavors no era conscient que aquell moment marcaria un punt d'inflexió en el meu estat de forma. Ni tampoc que acabava d'establir un rècord personal de donuts, 7 d'una tacada, que a data d'avui encara no superat.

Perquè un any després, quan em vaig inscriure en un equip amb cares velles i cares noves, havia pràcticament deixat de fer esport. Entre que havia fet una estada a New York, i que em trobava a punt d'anar a viure a un nou pis, havia sortit a córrer tot just 4 cops i en bicicleta 1 cop en els darrers 6 mesos. Però aquest dissabte al migdia allà em trobava, esperant durant 4 hores a Collformic per a prendre la sortida amb en Mihai, en Lluís Màrquez, en Derek, en Joachim, en Salvador, en Jordi i en Simón, que aquest any substituïa el Ramon en la tasca de dir que no acabaria la carrera. Aquesta sensació de no estar segur del meu estat de forma em regirava una mica l'estómac (per culpa d'això, al final només vaig menjar 2 donuts i mig), i a més a més, tenia agulletes d'haver anat a jugar un partit de voleibol el dijous. Però s'havia d'intentar, no?

Vam prendre la sortida a les 18:25, al cap d'uns metres en Lluís va haver de parar a treure's una pedra de la sabata, ens vam quedar amb ell en Jordi i jo, i de sobte ens vam trobar amb que havíem perdut de vista la resta de l'equip. Vam fer el tros fins Aiguafreda tots tres plegats, a un ritme tranquil, però en Lluís va començar a patir del genoll, el mateix que l'havia obligat a abandonar l'any passat, i així, adolorit, frustrat i enrabiat, ens va deixar allà a Aiguafreda. Havia parlat amb en Mihai, i li havia dit que ells havien passat pel poble mitja hora abans. Així que quan ens vam trobar sols, vam decidir mirar de retallar distàncies amb els altres cinc, i en Jordi va marcar un ritme duríssim durant tota la pujada fins al primer avituallament.

Allà ens vam trobar amb en Derek i en Simon, que feia tot just cinc minuts que havien arribat, i que ens van explicar que des de bon principi el grup s'havia trencat. En Mihai anava amb en Joachim, i ens portava ja gairebé una hora d'avantatge, i en Salvador estava sol en algun punt entre ells dos i nosaltres. Però ells dos també van compartir la idea de retallar distàncies, i així vam seguir amb les passes a ritme dur, fins i tot corrent als moments en que feia baixada. Vam arribar a Sant Llorenç Savall, equador de la cursa, al voltant de les 9 hores de cursa. Estàvem marcant temps de 18 hores, tres hores menys que l'any anterior. Havíem coincidit en un parell de controls, però ell anava al seu ritme, i va preferir deixar-nos anar a nosaltres. Com que ens trobàvem a la meitat del recorregut, i començàvem a patir les conseqüències de la caminada, vam obrir 4 Eferalgans, un per cap, i ens els vam prendre com a dòping. I tal com havia fet aquell Gelocatil, 6 anys enrere, el mal va desaparèixer, i les cames van demanar més.

Vam continuar tots quatre plegats fins al Collet del Queixal, passant de nit per on altres anys havíem passat ben entrat el matí, i allà van passar dos fets que van marcar el desenvolupament final de la cursa: en Jordi va començar a patir del genoll esquerre, i les meves botes es van començar a descompondre. La sola s'havia ressecat dels anys, i tal com ja m'havia passat amb les botes anteriors a aquelles, s'havia trencat a peces que anaven saltant a mida que caminava. Nosaltres dos ens vam veure obligats a disminuir el ritme, i vam perdre de vista en Derek i en Simon. Però vam seguir, constants, a pesar del dolor que patia en Jordi, i de les butllofes que anaven sortint a les meves plantes, castigades per la incomoditat que provocava la falta de subjecció per culpa de les botes trencades. Vam arribar a Monistrol i vam fer aquella darrera hora duríssima de pujada, sota el sol del migdia, per la falda de la muntanya sagrada, i rosant la barrera psicològica de les 18 hores i mitja. Finalment, vam superar la pujada i les escales del cremallera, per arribar a la plaça del Monestir i veure allà les dues coses que havia desitjat durant tota la cursa: l'arribada i la cara de la Laura (no necessàriament en aquest ordre), que m'esperava allà amb la xicota d'en Jordi i en David, l'amic que precisament me l'havia presentat a ell.

Al final 18 hores 28 minuts. Em vaig beure 2 vasos d'Isostar, 2 de taronjada i 1 de llimonada d'una tacada, vam anar a buscar en Derek i en Simon, que havien arribat tres quarts d'hora abans, i ens vam estirar amb ells per terra. En Jordi va marxar, que l'esperava un dinar familiar, i nosaltres tres vam esperar una estona a veure si arribava en Salvador. Com que finalment deuria arribar més tard, vam decidir marxar. Al final va resultar que just va arribar en aquell moment i amb tota la gentada no ens vam trobar...

El dolor en aquell moment podia més que la satisfacció, però jo sabia que, com cada any, poc a poc el dolor desapareixeria i me'n recordaria només dels paisatges, de les converses amb els companys, de les sensacions que et provoca el caminar entre els boscos, i de la immensa satisfacció personal que sents al ser capaç fer 83 kilòmetres. I així, segur que l'any que ve, per aquestes dates, hi ha una molt alta probabilitat que, igual que aquests darrers 3 anys, em trobi creuant aquest país nostre amb una motxilla a l'esquena i les meves cames, que tants per tants kilòmetres m'han portat al llarg de la vida. Això sí, amb unes botes noves i de qualsevol altra marca que les d'aquest any.



PD: Caminada llarga, post llarg. Je, je...