Paranoic

No pot ser, penses mentre veus com el guàrdia gira el cap lentament, i passa de mirar el carrer perpendicular al teu a mirar cap al teu, just en la direcció cap a on és el teu cotxe, i dins teu, tu. Gotes de suor es formen a la teva front, el pèl se t'eriça, la respiració se t'accelera, comences a moure el cap frenèticament, concentrant la mirada de forma espasmòdica en els cotxes, les motos, la gent que t'envolta, desitjant que algun d'ells provoqui un cataclisme i desvii l'atenció del guàrdia que cada cop sents més a sobre teu...

Una de les mirades s'atura sobre el teu company i ara còmplice, encaixat i inclinat entre el quadre i el seient, en un espai molt més estret que normalment, i la vist immediatament va a buscar l'enorme taca blanca que es troba al darrere... La veus de cua d'ull i la veus a través del mirall retrovisor, completament ocupat per aquella visió, reificació de la il·legalitat, enorme bloc blanc de plàstic, metall i gas. Tremola amb la tremolor del motor, i tu tremoles mil vegades més, mentre te n'adones que el guàrdia està mirant-te fit a fit. M'està inspeccionant. Ens pararà, ens fotrà una multa del quinze...

I tot perquè dus una nevera al seient de darrere. L'heu anada a buscar al pis de la teva mare, amb habilitat i paciència l'heu carregada al cotxe, i de sobte t'has trobat conduint en mig de la Gran Via i t'has adonat que allò que estaves fent havia de ser forçosament il·legal. El seient del copilot estava tirat el més endavant que permetia, i el teu company de pis hi estava assegut gairebé en contorsió. Si feia qualsevol gest et tapava el mirall dret, i el mirall de dins el tenies tapat pel que de sobte ja veies com un monstre blanc de gel i neu.

Has passat per sota la plaça Espanya, has aconseguit canviar de carril per a girar a Entença, i has decidit anar per València perquè, a priori, semblava un carrer amb menys probabilitats de trobar-t'hi la policia. Però ja era tard, perquè havies entrat en paranoia: qualsevol llum et semblava una llum de policia: policia nacional, policia autonòmica, policia municipal... A l'altura de Muntaner, has vist un cotxe dels Mossos dos carrils més a l'esquerra. I després d'intentar mantenir-te'n allunyat durant dues travessies, has cedit al pànic, i has hagut de girar a Enric Granados i donar la volta a la illa de cases per la por a passar-ne pel costat. I just quan t'estaves recuperant de la primera situació de perill, el semàfor de València amb Diagonal espatllat, i un fantàstic guàrdia urbà en mig de la cruïlla, regulant el transit.

I allà estàs: patint, paranoic. Els segons en què el guàrdia t'està mirant es fan eterns, fins que t'obligues a respirar fons, i mantenir la calma: no hi ha res més sospitós que una persona nerviosa. Et concentres en la música, rius de forma falsa, parles... i el semàfor acaba per posar-se en verd. Ha arribat el moment: desitjaries que pel carril de l'esquerra passés qualsevol vehicle darrera el qual et poguessis amagar. Però la fortuna no està de la teva part avui: tot el carril està ple de motos, així que arrenques i que sigui el que el FSM vulgui.

Amides com s'escurcen els metres que et separen del guàrdia, calcules les trajectòries de la resta de vehicles, i esperes la furgoneta que et taparia dels ulls de l'observador implacable, però que no vindrà. I quan finalment et trobes davant d'ell, de cua d'ell encara pots veure que està mirant cap a on ara ets...

I sorprenentment res no passa, segueixes endavant, i tan lentament com te n'apropaves ràpidament te n'allunyes. Però per a la teva ment només ha estat un perill més. Així segueixes per València per a pujar Padilla, Ronda del Guinardó i Vinyals fins a casa. conduint en tensió, pendent dels llums, igualment paranoic.

Però sorprentment, quan amb el teu còmplice reconvertit en company has arribat a casa, has descarregat la nevera, l'has pujada a pes per l'escala els tres pisos, n'has tret el greix incrustat durant els anys, n'has canviat la porta de lloc, i estàs mirant aquell bloc blanc i brillant que ocupa el forat que fins fa res hi havia a la vostra cuina, el monstre de gel torna a ser només una màquina, i el paranoic que viu dins teu torna a ser només un fantasma, adormit al més profund del teu ésser, esperant una nova oportunitat per despertar, sortir i prendre la forma del teu cos.

Si pares atenció, potser el pots notar latent.