Tot va començar uns dies abans de Nadal, el dilluns després del pont, quan vaig anar a recollir a la meva germana i el seu xicot que arribaven de Ginebra, i vam anar a deixar-lo a ell a casa seva a Cerdanyola. Just quan vam arribar, també arribava la seva mare, i ens convèncer perquè pujéssim un moment a casa seva a picar alguna cosa. Alguna cosa que es va acabar convertint en un paquet sencer de pernil i mig rodó de pa de pagès amb tomàquet...
Total, que parlant amb ella, del Nadal i de les coses que feia a la seva escola perquè els nens es motivessin amb les festes, vam acabar derivant cap a temes de Budisme (sí, per sorprenent que sigui, hi ha una relació) i, a part que vaig prendre la decisió de decorar casa meva amb banderetes budistes per a celebrar les festes (cosa que afortunadament al final no vaig fer, diguem-ne que pensant-hi després vaig arribar a la conclusió que potser no era una idea tan original com semblava de bon principi), vam posar-nos a parlar d'en Lobsang Rampa.
Jo havia sentit parlar d'ell a la meva àvia, feia temps. Sabia que era un escriptor que als anys 70 s'havia fet famós escrivint llibres sobre les seves experiències com a monjo Lama al Tibet, i que posteriorment s'havia descobert que ni era budista, ni havia estat mai al Tibet, ni res per l'estil... La meva imatge mental en aquell moment era d'un tio amb barret de cowboy i botes de pell de serp, prenent-se una Budweiser en un ranxo a Dallas i escrivint llibres sobre la seva vida com a Lama, confiava que al menys cremant una mica d'encens per a ambientar-se... Després de la conversa, vaig buscar a la Wikipedia, i vaig descobrir que era anglès i no americà, i que al principi s'havia fet passar per un intermediari del tal Lobsang Rampa, i quan l'editorial havia descobert que era ell qui escrivia els llibres, i que no era un Lama tibetà ni molt menys, s'havia tret de la màniga que en realitat el que havia passat era que l'esperit del monjo havia posseït el seu cos, i era d'aquesta manera que havia escrit el llibre... Tot plegat, lamentable... I el més sorprenent era que això s'havia descobert tot just després del primer llibre, i la gent havia seguit comprant-los!
Sigui com sigui, la Maribel, la mare del meu cunyat, em deia que ella s'havia llegit precisament aquest primer llibre, El Tercer Ull, i que estava molt bé, que et transmetia molt bé l'ambient del Tibet, el budisme, la seva espiritualitat i tal. I bé, com que ja feia temps que pensava en donar-li un cop d'ull als llibres del tio aquest, i sabia que no eren massa gruixuts, vaig decidir passar per ca la meva àvia i triar-ne algun de la col·lecció (sí, perquè en té un bon grapat!). El Tercer Ull era precisament un dels que no tenia, però això que mirant els títols vaig veure'n un que em va cridar l'atenció immediatament.
Fifí Bigotes Grises G.S.P., Mi Vida Con El Lama. Traducido del Idioma de los Gatos Siameses por Lobsang Rampa.
Òbviament, mai no havia un llibre escrit per un gat (siamès o no), i vaig pensar que aquella era una oportunitat única en la meva vida! Allò havia de ser la màxima expressió de l'estafa! I el vaig agafar, possiblement per pura curiositat morbosa de quines patranyes es podien arribar a posar. Però mai no em vaig arribar a imaginar el que em trobaria...
Per començar, crec que no havia llegit res escrit en un estil tan infantil des que vaig començar l'EGB. No sé si era la traducció, era el text original, o, el més probable, eren les dues coses. Segon, la història fa cagar! Però cagar, cagar! La típica gata a qui tothom fa putades fins que va a parar a les mans del Lama i ell la cura, la cuida, la tracta com a un humà i, a més a més, té converses de metafísica amb ella! Perquè sí senyors! Nosaltres no ho sabem, però els animals tenen capacitat de parlar telepàticament entre ells! No importa l'espècie! Aquí el gat parla amb gossos, micos... Els humans evidentment també la teníem, però també evidentment la vam perdre, en paraules del propi Rampa:
[...] los humanos conversaban por telepatía hace muchos, pero muchos años, pero abusaron de esta facultad y la perdieron. Éste, dice el Patrón, es el significado de la Torre de Babel.
Per si no era prou curiós un monjo Lama explicant una llegenda de la tradició jueva...
A més a més, la gata d'en Rampa ens descobreix que la telepatia funciona per radiofreqüència:
Los gatos se ponen en la onda del gato con el que desean comunicarse, y entonces no importa la distancia. [...] Conociendo la onda de un gato, determinada por su frecuencia básica, se puede conversar con cualquier gato de cualquier parte, y el idioma no es un obstáculo. [...] Si mi libro logra dar a los humanos una idea, aunque fuera pequeña de los problemas gatunos, por sólo eso este trabajo estaría justificado.
Gràcies, no saps com t'ho arribem a agrair....
Però això no és tot! Perquè la gata protagonista es queda cega, i per a no donar-se cops amb les coses arriba a la següent solució:
-"Bueno, tú eres ciega, pero desde el punto de vista astral, no. ¿Por qué no subes al avión astral y tratas de ver, mientras descansas, si algo ha cambiado de lugar?" [...] dediqué mis descansos a cultivar el hábito del viaje astral. Ahora ya no me golpeo, conozco la ubicación de casi todas las cosas.
Sorprenentment, més endavant al llibre (sí, increïblement, vaig seguir llegint a pesar d'haver-me trobat amb això), la gata s'està tota l'estona queixant que quan es muden de pis fins que no li expliquen on són els mobles es va donant cops contra tot... Però demanar-li coherència a un llibre escrit per un gat potser és demanar molt, no? Encara que:
Nosotros - los gatos siameses - posiblemente tengamos el porcentaje de inteligencia más alto de todos los animales.
Fot-li! Que és de Reus!
Per altra banda, durant el llibre el Rampa aquest aprofita per a rajar de tothom que el critica. Diu que els periodistes són una púrria que només s'inventa mentides sobre ell, que els americans són uns brètols, que els irlandesos no fan més que fotre-li impostos, etc, etc, etc...
Bé, evidentment, a mida que anava llegint i trobant-me aquestes joies, les anava ensenyant als amics i companys de feina, i jo em queixava del llibre, i em deien: però deixa'l, coi!, i jo deia: nooo! Volia acabar-lo, tenia curiositat malsana, morbosa, només que de veure on em podia portar una bajanada tan gran com aquesta, com li donaria a l'autor per acabar tot aquest seguit de parides...
Però avui ha estat massa, quan aquest matí he llegit l'antiga llegenda gatuna de l'illa partida en dues meitats. Segons s'explica, fa milers o milions d'anys, en una meitat de l'illa vivia una comunitat en què tothom convivia en pau i harmonia, i els gats siamesos eren la mà dreta dels humans. I quan els científics que vivien a l'altra meitat de l'illa (ja veus, segur que també ja existien becaris en aquella època) els van amenaçar de deixar anar gèrmens mortals a la seva meitat de l'illa si no renegaven de Déu i abraçaven la ciència. I evidentment, els gats van fer una operació rotllo comando, van anar a l'altra banda de la illa i van robar els gèrmens i així van evitar la que hauria estat la primera guerra biològica de la història. Perquè clar, ja està, després d'això els científics es van donar per vençuts. Que dius... quins científics aquests, que no podien fabricar més gèrmens, no?
Després de deixar anar això i que la protagonista es quedés tan ampla, he arribat a la (crec) intel·ligent conclusió que... a prendre per cul el llibre! Me la pela el que li passi a la gata aquesta i a en Lobsang Rampa, només espero que l'home aquest tingués una vellesa horrible en què li fessin empassar-se els seus propis llibres dia i nit! Realment, segur que no cal que m'acabi el llibre per a saber que el final serà una altra parida: que la gata serà feliç fins la seva mort, i llavors farà viatge astral d'aquests i anirà a parar a la illa de les dues meitats on evitarà l'impacte d'un míssil nuclear amb telepatia amb les lladelles del pilot del bombarder que anava a tirar la bomba... Jo què sé!
Sort que només eren 250 pàgines amb lletra bastant gran! Al final me n'han quedat 50, però fins i tot em sorprèn haver arribat tan lluny...
Només espero que el següent llibre que agafi sigui millor, però, donades les circumstàncies, tampoc no crec que costi gaire...
