Estirant l'Estada? O l'Estada s'Estira?

Ja han passat dos mesos i mig, em queden dues setmanes d'estada, i admeto que ja tinc el cap més a Barcelona que a Nova York. Fins ara tot m'havia passat força ràpid, però no sé si és perquè la tornada s'apropa, però aquesta setmana he estat amb una certa enyorança de Barcelona.

També perquè aquí ja he fet tot el que havia de fer, i he vist tot el que havia de veure. I també perquè amb en Kugatsu, que al cap i a la fi és la persona amb qui tinc més relació aquí, l'ambient està força fred. Des que fa un parell de setmanes va decidir unilateralment separar el menjar, per por a que jo em gastés massa diners en teca (ho cito textualment; bé potser (segur) no va dir teca, però la idea és aquesta), cuinem per separat i mengem cadascun a una hora diferent. La casa està silenciosa. No hi ha la tele posada, ni música. Gairebé no parlem. Tampoc no em ve de gust dir molt, no es que estigui emprenyat amb ell, però sí una mica ressentit... No sé, per moments ens animem a parlar, sembla que no hagi passat res; fins i tot avui hem estat jugant a escacs i tal. Però la veritat és que la major part del temps cadascun va pel seu aire.

Així que quan arribo per les nits de la feina, saludo, em preparo el meu sopar i me'l menjo, i durant aquesta estona sóc conscient de cadascun de la successió de sorolls que vaig fent: la nevera en obrir-se, el gas en encendre's, el menjar en coure's. Sento el cop que dóna el plat quan el deixo sobre la taula, les meves mossegades, el soroll que faig en empassar. Com rasca la cullera el got al remenar la mel al té, i com rasca la forquilla el plat quan llenço les restes a les escombraries.

A més a més el temps ha canviat, i van alternant dies més frescos amb altres de calor, però no és un sol brillant, hi ha com una calitja sobre la ciutat, el resol molesta, i fa xafogor... Per sort a la feina estic tenint bons resultats (ja tocava) i com que em queden pocs dies faig una mica d'intensiu. M'agradaria tenir alguna cosa una mica acabada abans de marxar. Però fins i tot a la universitat em dóna la sensació que l'ambient està mort. Pràcticament no hi ha ningú, tothom està fora, o treballant des de casa. A fer el cafè molts cops només anem el Kugatsu i jo.

I trobo a faltar moltes coses. Caminar fins la feina. Comprar fruita bona i bé de preu. Anar a fer unes cerveses i un futbata a la Ovella. Tenir durícies a les mans d'haver anat a escalar. Agafar la bicicleta. Decidir que puc tornar passejant des d'on sigui fins a casa. Jugar al duro. Medir distàncies en metres, pesos en kilos, capacitats en litres, i temperatures en graus centígrads. Prendre cafè en tasses de ceràmica. Dir frases amb ironia, sarcasme, escepticisme i mofa, donar els matisos que només pots donar en el teu idioma. Menjar peix. Cridar-li bajanades al hàmster. Agafar el cotxe i despotricar perquè no trobo lloc on aparcar. Fer una partida de Carcassone. Sortir a córrer de nit amb llanternes al cap. Estar atabalat de totes les coses que voldria fer i que no faig. Fer japo-dinars, sopars frikis, i similars.

I estar amb la gent. Amb la gent amb qui comparteixo els moments de la meva vida, cada moment amb uns (però no de forma excloent :D). I és que crec que aquesta és la única raó perquè la meva vida està un lloc que és Barcelona, i no està en qualsevol altre com ara Nova York.

Encara que potser el fet que l'oli d'oliva valgui quatre vegades més també hi compta.