L'Home Que Va Matar John Lennon

Pregunta de Trivial: Qui va matar John Lennon? Resposta (gràcies a Wikipedia): Mark David Chapman. O això és el que tothom creu, i el que jo mateix hauria cregut... fins aquest matí!

Però comencem pel principi: aquests dies he tingut a ma germana Astrid i el seu xicot Pere, que a més a més és un bon amic de fa temps, a casa. I encara que els primers dies van anar pel seu aire, aquest cap de setmana he tornat a fer de guia turístic, i he tornat a anar a Chinatown, Pont de Brooklyn, Battery Park, Zona Zero... La veritat és que ja semblo d'aquí, encara que si a la quarta vegada d'anar un lloc no m'he aprés on són les coses, potser que m'ho faci mirar... En tot cas, ha estat divertit tenir-los per aquí, i m'han fet d'aperitiu del que serà la tornada a casa, d'aquí a poc més d'una setmana, ja...

El tema és que aquest matí hem anat cap a Central Park. Hem anat cap al Llac de les Barques, on m'he sorprès de tornar a trobar els Break of Reality (els dels riffs de violoncel). Hem sentit un parell de cançons, i mentre anàvem caminant cap a Strawberry Fields, el memorial que hi ha a en John Lennon allà a Central Park, hem vist alguna cosa que es movia entre les fulles, ens hi hem acostat, i era una tortuga d'aquestes d'aquari, però mida XL. Deuria fer un pam i mig o així. I mentre la meva germana la flashejava per a fer-li fotos i pensava si havia de posar el mode mascotes de pelatge clar o mascotes de pelatge fosc a la càmera nova de trinca que s'acaba de comprar, s'ha acostat un home, i com que ens ha vist mirant la tortuga, ha fet el comentari que ell també se n'havia trobat una feia res, i que l'havia agafada i tornada a l'aigua. Total, que a tot això, hem estat un parell de minuts més mirant la tortuga, fins que farta d'intentar creuar les reixes que hi havia entre ella i nosaltres ha donat mitja volta, i molt més ràpid del que jo creia que es podia moure una tortuga, ha tornat cap a l'aigua.

Però l'home aquest en aquest temps ja ens havia preguntat d'on érem. I jo: som de Barcelona. M'ha preguntat si estava allà vivint, i quan li he dit que havia estat tres mesos, i que estava fent el doctorat, m'ha fet una pregunta, que si més no, hauria d'haver-me encès el llum del cap. I... quines són les teves motivacions? Polítiques, espirituals...? Coi! Motivacions espirituals per al doctorat! Mai no se m'havia plantejat que algú pogués prendre's el Processament del Llenguatge Natural com una forma d'apropar-se al Karma. Aquí ja hauria d'haver vist de quin peu calçava el paio. Però educadament, li he dit que la meva beca em donava total llibertat per a fer el que volgués, i que el que em movia era fer recerca.

La conversa llavors ha anat sobre les bandes que tocaven aquí a Central Park, i ha coincidit que ell també els havia comprat feia temps el CD als Break of Reality. I llavors ha estat quan la maten. Perquè va i em diu: jo també vinc aquí a ballar cada dissabte. I jo, clar, dic: osti, teniu un club de dansa o alguna cosa per l'estil? No, fem una dansa universal, d'origen búlgar. I d'un carpesà que fins aquell moment no m'havia ni adonat que portava, ha tret un llibret, i tot de fliers sobre Paneurhythmy, un moviment harmònic i universal. I veient les fotos del llibret, a mi no se m'ha acudit res més que dir: Ah! Es com un tai-chi a la búlgara, no? Resposta, en què sorprenentment no he notat cap mena d'ironia, perquè admeto que no ha estat molt brillant el que he dit: no, és una dansa universal. Aquí precisant!

Total, que l'home ha dit que era una llàstima que ja marxés, perquè si no hauria pogut veure'ls... I jo: sí, realment una llàstima... Però segur que si és una cosa universal podré veure-ho a Europa. I no sé en quin moment de tot aquest procés, l'home ja ens havia dit si ens podia acompanyar cap a Strawberry Fields, que havia quedat amb un amic allà, i anàvem parlant ell i jo, mentre l'Astrid i el Pere ens seguien una mica més enrere.

Arribat aquest moment, l'home ja s'ha sentit més còmode, i m'ha començat a parlar en espanyol. Un espanyol prou bo, tot sigui dit. I mentre enfilàvem el camí cap a Strawberry Fields (sort que estàvem a prop), m'ha preguntat que en pensava de l'11/S. Tema delicat de què parlar amb un americà, realment. Però com que m'ha semblat que aquest era bastant anti-sistema, encara que a la seva manera, li he dit que era trist, però que era conseqüència de la política del govern americà d'intentar perpetuar règims que beneficiaven els seus interessos arreu del món, sense importar les conseqüències que pogués això tenir en la població. I llavors, ell m'ha dit que estava d'acord amb mi, i m'ha dit que aquella mateixa gent que ho maquinava tot, eren els que havien matat John Lennon.

Perquè sí, senyors, en John Lennon estava despertant les consciències de molta gent, i van voler acabar amb ell. I com ho van fer? Resulta que existien unes instal·lacions secretes a Montauk, allà on jo volia anar en bicicleta, al final de Long Island, on es portava gent que es recollia del carrer de Nova York, i se'ls torturava fins que desenvolupessin desdoblaments de personalitat. Llavors s'aprofitava una d'aquestes personalitats i es programava perquè tingués un únic objectiu: la seva missió! I en Chapman era un d'aquests, amb única missió: Matar John Lennon.

No us podeu imaginar el que em costava mantenir la compostura en aquell moment. Per sort, hem arribat davant el cèrcle d'Imagine, i m'ha explicat com els grans lobbies de les comunicacions, que també formaven part d'aquesta gran xarxa de control de la població, havien prohibit Imagine després de l'11/S. Tot encaixa, està claríssim... Després d'un parell de comentaris més, i d'una recomanació del darrer disc de la Yoko Ono (tenint en compte cap on havia degenerat la conversa, en aquell moment el nom de Yoko Ono era tan mainstream com David Bisbal), ens hem acomiadat, m'ha dit que encantat, i m'ha recordat quin era el seu e-mail, per si tenia cap dubte sobre la Paneurhythmy.

I un cop he estat a soles amb el Pere i l'Astrid... m'he rigut.

Per si a algú li ha agafat curiositat: http://paneurhythmy.us. Jo no hi entro, que després queda a l'historial, i són coses d'aquelles que no saps com explicar...