Nit de Japó, Nit d'Espanya

Després de molts dies dient-ho, ahir finalment vam anar amb en Yusuke a un bar de sake. A més a més, portat per japonesos, amb cambrers japonesos, i una carta de sake amb més marques que les que hi ha a la majoria de bars de sake del Japó. Així és com es fan les coses! En qualsevol cas, en Yusuke em va fer un curs accelerat, i em va explicar les diferències entre el junmai, que és el sake fet només amb arròs, i l'altre categoria (el nom de la qual no recordo), que porta altres ingredients per a donar-li més aromes; i també entre el ginryo i el daiginryo, que són dos processos per a destil·lar el sake, donant-li menor o major qualitat, respectivament. Evidentment, ell em va dir que, posats a demanar, el millor sake és el junmai daiginryo, obviament. També em va parlar dels sakes sense filtrar, que tenen el color del midó que surt quan fas l'arròs bullit (això ho vaig pensar jo), i després de tota la introducció, li vaig dir que a mi em semblava bé tot, i que triés per mi les marques que a ell li agradaven.

I sí! Vam fer una posada en pràctica força contundent, amb 3 vasos de sake cadascun. I sí, vaig confirmar que el junmai danginryo és el millor, en concret una marca que es deia mu (que és un terme zen que significa una cosa així com el no res), amb un regust força dolç. Encara que clar, va a gustos, perquè el Yusuke deia que preferia sakes més secs, que també vam tastar (però aquests se'ls va prendre el Yusuke majoritàriament).

Evidentment, tot i que vam acompanyar el sake d'una ració d'edamame (unes mongetes que se serveixen d'aperitiu), una de pop en wasabi, i una de sashimi de bonítol, amb tres vasos de sake vam acabar agafant un estat força alcohòlic, i vam estar xerrant de mala manera fins vora la una de la nit. Si ja ho fem normalment, imagina borratxos...

Com a cosa curiosa, quan et serveixen el sake et porten un vas dins una espècie de receptacle quadrat. Llavors t'aboquen el sake dins el vas fins que vessa, i en cau una bona part dins el receptacle aquest. La idea és que així saps que realment el got està ple fins dalt de tot, i el que queda de més al receptacle després també t'ho beus (jo no m'atrevia a fer-ho, però vaig veure que en Yusuke ho feia, així que vaig aplicar allò de allà donde fueres, haz lo que vieres). Tant de bo a Barcelona també ho fessin això, i no et servissin els vasos plens de gel i amb dos dits buits a la part de dalt.

I avui he tingut el comiat final de la New York University. Recollir els papers, fer còpies de les dades que he generat aquí cap a l'ordinador de Barcelona, tornar les claus, acomiadar-me de la gent... Sempre fan una mica de pena, aquestes situacions, i fins i tot la gent que no t'acabava de fer el pes, de sobte et semblen uns companys de feina genials... Però no es pot tenir tot, i la veritat és que a Barcelona hi ha també molta gent a qui tinc ganes de veure.

Però el dia ha tingut una guinda, perquè després del vermut de l'altre dia, la Heng, una companya xinesa del departament, s'havia quedat amb més ganes de tastar cuina espanyola, i ha muntat un sopar al restaurant La Paella (no era La Tortilla Asesina, aquest cop...). Jo la veritat és que era una mica reaci a anar-hi, no sé, desconfio dels restaurants espanyols a l'estranger, normalment sempre que he mirat les cartes són plenes de faltes d'ortografia, i no sé per què però això em crea molta reticència cap als llocs. Però quan he començat a mirar la carta, i tothom m'ha començat a mirar a mi com dient-me: escull!... Doncs la veritat és que la carta estava prou bé, i he demanat una sangria per a tots, i unes tapes de xoriço, formatges, croquetes, pernil salat i pop a la gallega, acompanyat d'una mica de pa amb tomàquet, per a compartir. Patia una mica, sempre que em sento responsable d'alguna cosa noto pressió, perquè potser el que a mi m'agrada no els agrada a la resta...

Però al final ha sortit prou bé. Encara que el pop a la gallega no tenia res a veure amb el pop a la gallega que conec jo (era com tallat al llarg, i amb una salsa, en comptes d'amb pebre roig i oli), i per a ser tapes eren una mica massa nouvelle cuisine, però estaven bones. Al final ens hem animat a demanar-nos una crema catalana de postres, que el cambrer ja m'ha avisat que era un flam (i llavors perquè li diuen crema catalana?), i de fet ha acabat sent més aviat un púding, perquè donava la sensació d'estar fet amb llet condensada... I la sangria un èxit, han acabat entusiasmats (especialment en Kugatsu, que se n'ha fotut tres gots). Però ja els he avisat que no abusin, perquè tots sabem com són les ressaques de sangria...

I res, he proposat d'anar a fer unes birres, però la gent ja havia anar marxant, i a pesar de ser un sopar a l'espanyola, ha començat a dos quarts de vuit i ha acabat poc després de les nou... Amb més comiats, la sorpresa de la Heng, quan li he donat una abraçada per acomiadar-me (Per què són tan freds els asiàtics? Evidentment, no et dic jo si els intentes donar dos petons...), intercanvi de mails... De moment, els he d'enviar les fotos d'aquesta nit, i ja hem dit que a la que anem a algun congrés, mirarem a veure si ens veiem!

L'estada a Nova York s'acaba, i la vida segueix... Però encara que hi deixis a gent enrere, és maco pensar que, per qualsevol cosa de la vida, els pots tornar a trobar un dia, i continuar la conversa on la vas deixar anys enrere, al voltant d'uns talls de pernil i un vas de sangria.