Îles du Fer (i III)

I sí, el meu viatge a les Îles du Fer ja està arribant a la seva fi, i per a no transformar aquest blog en una versió descafeïnada del final ja de per sí descafeïnat del Senyor dels Anells (amb tornada a casa, comiats i escenes de dubtosa tendència sexual incloses) crec que la crònica quedarà enllestida després d'aquest post. No cal que expliqui el viatge de tornada que m'espera demà, tothom es fa al càrrec del que és agafar el cotxe i seguir una autopista.

En canvi el dia d'avui, amb la volta de l'illa de Lissaillet, m'ha portat prou sorpreses i bons moments. Lissaillet és la més gran i també la més important de les Îles du Fer, i de fet, les mines de ferro que, com ja vaig dir, donen nom a totes les illes, es troben al mont de la Papardière, que ocupa tota la part central de Lissaillet. Quan t'hi acostes des de Béanne, Lissaillet no és més que la cimera d'una muntanya que sobresurt del mar, amb dos braços que s'estenen mar endins i que formen la badia de Port-de-fer. Un dia més m'ha tocat llevar-me d'hora, i quan he agafat la primera barca que sortia de Saint Pierre, el sol quedava tapat per la Papardière, projectant una ombra ampla i negra sobre l'embarcador i les aigües entre illes.

Tal com indicava al mapa que m'ha donat el conductor de la barca, encara que el Senyor de les Îles du Fer visqués a Saint Louis, històricament l'activitat econòmica de l'arxipèlag sempre s'ha concentrat a Port-de-fer. Està al costat de les mines, i té una badia que forma un excel·lent port natural, fet que permetia que els vaixells que recollien el ferro i el duien cap al continent poguessin atracar-hi i quedessin resguardats de les tempestes. Només baixar de la barca ja m'ha semblat que Port-de-fer tenia més aire de poble gran. Hi havia força més edificis moderns, i fins i tot alguns tenien rètols lluminosos dalt la façana. A més a més, era dia de mercat i la plaça estava plena de gent muntant i omplint les parades de roba, menjar, llibres i andròmines vàries.

He aprofitat per a esmorzar per allà, he acabat de donar una volta pel centre, i després ja he començat a caminar cap a la sortida oest del poble, en direcció a Cordes, seguint el recorregut al voltant de l'illa en el sentit de les agulles del rellotge. De Port-de-fer a Cordes el camí queda com elevat per sobre dels penya-segats que baixen cap al mar. La carretera segueix pràcticament el mateix recorregut, però va una mica més alta, suficient perquè no se senti el trànsit més que de tant en tant, quan els cotxes prenen alguna corba per l'exterior i queden una mica més enfora de la vessant de la muntanya.

En qualsevol cas, era d'hora, el paisatge era agradable, i al cap d'un parell d'hores Cordes ha sortit de darrere la Papardière, i he vist, un centenar de metres abans de l'entrada del poble, a peu de carretera, el principal punt d'interès del dia: l'antiga Reial Fàbrica de Gafets.

La història és que, quan a l'època de Lluís XVIII, després de la derrota de Napoleó, els primers sostenidors van començar a posar-se de moda entre la dames de la noblesa francesa, el rei va decidir fundar una Reial Fàbrica de Gafets per a proveir la cort d'aquesta nova vestimenta. Lluís XVIII va estudiar diversos emplaçaments per a la nova fàbrica, però el fet que les illes tinguessin el subministrament de matèria primera garantit, així com que en aquell moment el senyor de Saint Louis era un parent força proper, va decantar la balança a favor de Lissaillet, i el 1825 es va inaugurar la planta, amb una màquina de vapor importada d'Anglaterra i una producció inicial d'uns quants centenars de gafets al dia. A finals de segle va haver-hi un incendi, i la rebatejada Fàbrica Nacional de Gafets (ja no hi havia rei, per aquelles dates, a França, però la producció es va reconduir del mercat de la noblesa cap al públic femení en general) va ser reconstruïda deixant-li l'aspecte que té avui dia. Tot i això, l'aparició a meitats del segle XX dels gafets de plàstic, molt més barats, va fer que l'activitat de la planta anés disminuint fins que a l'època de la cinquena república el president Charles de Gaulle va optar per tancar la Fàbrica.

Tot això, evidentment, jo no ho sabia, però des de fa 10 anys la Fàbrica s'ha reobert al públic, com a part de l'itinerari turístic de les Îles du Fer, i a l'entrada hi havia tot de pamflets amb informació. També hi havia una exposició de l'estat de la Fàbrica abans de la rehabilitació com a lloc turístic, deixada completament de la mà de Déu durant quaranta anys, amb les parets enfonsades, les finestres trencades i la gran cúpula de vidre que tapa la nau central completament destrossada.

Hi havia força més gent visitant la fàbrica. El que no hi ha, pel que sembla ara per ara, són visites guiades, però quasi millor, així he pogut campar al meu aire durant una bona estona. M'agrada passar per fàbriques antigues, aquesta sensació de passejar entre restes d'una altra època. Les màquines aturades i mig rovellades, els sostres tenyits de sutge del fum de les calderes... I tot i això, com he dit, amb una cúpula de vidre enorme uns metres més amunt. De fet, es pot pujar (i no és perillós) a veure la cúpula des de dalt, i també he aprofitat per a fer-ho. He pujat al terrat també, i he pogut tenir una panoràmica de la costa nord de Lissaillet. Em pensava que podria veure la resta de les illes, però la Papardière tapa tota la visió des d'aquell angle. Després d'una bona estona passejant per la fàbrica, he pensat que ja anava tocant marxar. A més el dia s'estava ennuvolant i no tenia ganes d'haver de córrer sota la pluja per no perdre el darrer ferri cap a Bordeus.

He dinat en un bar de Cordes, i cap a les 2 he reprès el camí per a fer tota la costa nord de Lissaillet. Aquí la muntanya se suavitza i hi ha fins i tot vàries platges de sorra, encara que el dia s'havia tornat força fred per quan hi he passat, i evidentment no hi havia gaire gent. De fet, després de Cordes, creuant el poblet de Pellan i ja agafant direcció sud per a resseguir la costa est i tornar cap a Port-de-fer no m'he trobat amb ningú més al camí. A mà dreta, als costats de la Papardière, anava veient els camins que s'enfilaven per la muntanya fins les entrades de les coves on hi ha les antigues mines de ferro.

El cel estava ja tot gris i bufava vent amb força aspecte de tempesta quan he entrat a Port-de-fer per la banda contrària per on havia sortit de matí. No em quedava gaire temps ja: eren dos quarts tocats de 7, i l'últim ferri era a les 7 i deu. Tot i això, donada l'experiència de l'anada, m'he permès d'acabar de passejar per Port-de-fer i veure una estàtua de bronze amb la forma d'una dona agenollada que homenatjava tots els morts en accidents a les mines, recordant-nos que és amb les seves vides amb el que comprem els nostres objectes del dia a dia: coberts, olles, vehicles.... Realment cert, però en un moment d'ironia possiblement innecessari, m'ha estranyat que no mencionés els gafets, també.

Després d'això ja he tornat cap a l'embarcador i he pujat al ferri, que m'ha tornat fins on vaig pujar fa tot just un parell de dies. He d'admetre que he aprofitat el viatge però potser fer la travessa en dos dies és una mica just, i hi ha hagut diversos punts on m'hauria entretingut més si hagués tingut més temps. Bé, queda per a una propera vegada, i a veure si aquest cop algú o altre s'anima i m'hi acompanya.

Quan el ferri anava deixant enrere la badia de Port-de-fer i s'anava endinsant a mar obert, anava mirant l'arc perfecte delimitat per les tres illes, recordava els seus noms en ordre (Louâc, Béanne i Lissaillet) i em venia aquella sensació d'irrealitat que es té quan tornes d'un viatge; pensava en quan torni a ser a Barcelona (suposo que demà a migdia, que tinc coses a fer!) i tingui aquells moments en què, en mig de la rutina que no ha canviat en aquests dies, recordaré moments del viatge. En aquests instants, com m'acostuma a passar, estic segur que m'aturaré, i m'envairà la sensació de no saber si tot el que he fet era real, o bé si, pel contrari, era tan sols una història que a algú li va passar per cap i que s'ha dedicat a postejar per passar l'estona un cap de setmana que estava sol a casa. I pensaré que llegeixo massa ciència ficció, i seguiré pencant, que per a això vaig decidir suposadament de quedar-me a casa aquest mes d'agost.