Break of Reality

Després de la festa d'ahir, avui ha estat un dia de ressaca... Però més ressaca moral que física, perquè vaig beure tres cerveses en tota la nit, i afortunadament aquesta quantitat d'alcohol encara no em produeix ressaca. Però vaig arribar tard, i havia quedat aquest matí amb en Xavi, l'Ariadna i en Lluís que ells anirien a Central Park a les 11, i que jo els avisés quan arribés allà. Total, que ja a les 10 m'he despertat perquè m'ha trucat la Laura, i quan he acabat de parlar amb ella tenia encara força son, i he dit: va, m'estiro un moment més i em llevo. I el moment han estat 3 hores, quan m'he despertat he vist que ja era la una, i m'he llevat de cop. Però entre que m'he dutxat, he menjat un entrepà i que he estat més d'una hora al mitja al metro (incloent vint minuts esperant un tren que llavors he descobert que els caps de setmana no passa), he arribat a Central Park a gairebé dos quarts de quatre. He intentat parlar amb ells, però crec que se'ls havia acabat la bateria al mòbil, perquè no em responien els SMS i al trucar Movistar m'informava que el teléfono al que llama está apagado o fuera de cobertura en este momento. Total, que els he enviat un altre SMS dient que si abans de marxar tenien un moment i els deia adéu al menys en condicions, que m'ho diguessin. I m'he posat a esperar-los donant voltes per la part sud de Central Park. Al final no n'he sabut res d'ells, i sentint-me força culpable per haver-la liat al quedar-me clapat, a les 6 i mitja ja m'he anat cap a casa...

De totes maneres, mentre estava buscant-los, davant del llac de les barques de Central Park, m'he posat a llegir. M'he acabat el llibre de Juego de Tronos (una hora i mitja al metro dóna per a molt), i he començat el que em vaig comprar en japonès, però clarament he vist que no és llibre per a endur-me al metro: entre que necessito el diccionari a cada frase, i que entendre el japonés em requereix un esforç força esgotador, crec que tornaré a la literatura en llengües que entengui... Sembla que és millor...

En tot cas, mentre intentava llegir el conte i em deprimia una mica més pel meu japonès, m'ha arribat un so de tambors. Normalment a mi els grups de percussió d'aquests que hi ha als parcs no em diuen gaire, se'm fan molt repetitius i al cap de 2 minuts n'estic saturat (tot i això, he de dir que fa molts anys vaig anar amb mon pare al Palau de la Música a veure un grup de Percussió, i va ser un concert boníssim, però clar, és un altre tema...). De totes maneres, al costat del so de tambors, m'he adonat que hi havia so de violoncel, i m'he aixecat i m'he acostat un arc de persones que envoltaven el grup en qüestió. Eren tres músics amb un violoncel i un amb un djambé, que era el tambor que jo havia sentit de bones a primeres. Com a idea de grup m'ha semblat força original: el toc més aviat clàssic que dóna el violoncel amb el rotllo més ètnic que té el djambé. Tot i això els violoncels estaven tocats bastant a lo Rock, amb melodies amb un tint fosc i fins i tot una mica gòtic. Anaven repartint-se entre els tres tasques més rítmiques, més de base melòdica, i més de solista. Tot amb la base del djambé, que per un cop no se m'ha fet gens pesat. I el millor de tot era que de tant en tant s'aixecaven, i es posaven a fer riffs de violoncel dempeus. Quins flipats! Però ho feien bé!

Quan ha acabat la primera cançó, un dels violoncel·listes s'ha aixecat i ha dit el nom del grup: Break of Reality. I que tenien CDs a la venta per a qui en volgués algun (que curiós, com en Mike Stern). Han dit que tocarien un parell de peces més, m'hi he quedat, ja assegut a terra. Quan han acabat han repetit el nom del grup i que hi havia CDs, i que tocarien un parell de peces més, i jo m'hi he quedat... I així fins 3 cops, que llavors sí que finalment han plegat.

I he pensat: què coi! Els compro el CD! I he anat allà, l'he comprat, m'han dit que si volia em podia apuntar a la llista de correu perquè m'informessin quan hi hagués concerts a la meva zona, i els he dit: suposo que no actuareu per Barcelona, no? I clar, han rigut, però de seguida han recuperat la compostura i han dit: qui sap? Potser d'aquí a uns anys...

Només com a curiositat, dir que quan han acabat, m'he adonat que uns metres més enllà hi havia un personatge tot estrany vestit amb plomes i cadenes, i que anava fent àries amb veu de tenor (per no dir de soprano) i torturant un pobre violí mentre girava sobre ell mateix. Suposadament, es deia Thoth. Curiositats de Central Park...

Total, que ara tinc el doble CD de Break of Reality a les mans, o més ben dit al reproductor del PC mentre escric això. M'he sentit bé comprant-lo, he pensat que per algú a qui li agrada la música, i que s'anima a composar i a actuar, veure que la gent et dóna suport t'ha de donar energies per a seguir per aquest camí. I l'estil de música és força diferent però m'agrada. I ja de pas, segur que portar CDs de grups que s'obren pas a l'escena de Nova York queda molt bé a les reunions de gafapastes... Per si un cas algun dia em conviden a alguna, mai se sap...