Guiness Believers

Avui he estat oficialment nomenat un Guiness Believer! I això que de bones a primeres el dia no semblava massa prometedor: pel matí em trobava malament, he tret resultats a la feina i, per a variar, eren pitjors que els anteriors, i per acabar-ho de rematar he rebut un mail dient-me que m'havien rebutjat l'article que havia enviat al KDD... La veritat és que no estava amb molts ànims, però com que ja dilluns no vaig anar amb en Kousuke i en Kugatsu, i aquest cap de setmana tampoc no hi seré perquè marxo a Boston, em sabia una mica greu, i he pensat que podia anar una estona i si em cansava em tornava abans que ells...

De totes maneres, tampoc no tenia molt clar el que seria això dels Guiness Believers. Però m'esperava alguna cosa a l'aire lliure, o en un bar. Sort que no ha estat el primer, perquè aquesta tarda estava caient la de Déu (i jo que m'he rigut aquest matí quan en Kugatsu ha agafat el paraigües). Però segur que el que m'esperava no era el que m'he trobat: una pavelló tot negre, amb unes cortines negres delimitant seccions, i en la més gran, una dotzena de taules per a 8 o 9 persones cadascuna, amb vasos de pinta a cada plaça. I un parell de pantalles enormes en què es veia el símbol de Guiness, i tot d'escuma de cervesa, pujant, i baixant, i circulant per tota la imatge.

Però hi havia una mica de teca per picar, i ens han donat dos tiquets per a demanar dues pintes de Guiness. Tot gratis! La veritat és que tampoc no era un festival, no ens enganyem, i els meus dos companys tampoc no estaven molt animats de bones a primeres. Però ja se sap que la cervesa fa miracles, i després de la segona Guiness estàvem tots tres rient, ens hem acabat fent fotos amb la hostessa que ens portava la cervesa i llavors ha arribat el moment culminant de la nit (bé, de la tarda, perquè hem entrat a dos quarts de 7 i a les 8 ja ens feien fora): el moment en què ens han explicat com fer una Black & Tan.

A mi de fet m'havia fet gràcia que a la taula cadascú tenia com una espècie de cullera amb la tija doblegada. I en un moment li he preguntat a l'hostessa per a què era. Ella tampoc no ho sabia, però ha anat a preguntar-ho i al cap de res ha tornat dient-me que allò era per a fer barreges. No ho acabàvem de veure molt clar, ni ella ni jo, francament. Però m'ha dit que després farien una demostració, i així ha estat. Bàsicament, el tema està en agafar un vas, posar-hi la meitat de cervesa clara, llavors posar la cullera sobre la vora del got, i abocar-hi la Guiness de forma que caigui sobre l'anvers de la cullera, no directament sobre l'altra cervesa, i d'aquesta manera com que la Guiness és menys densa (qui ho diria) queden perfectament delimitades les dues capes. La veritat és que el gust no varia molt, trobo que la Guiness mana molt, però l'efecte visual és maco.

Després d'aquesta transmissió de coneixement autènticament arcà, ja ens han dit que anéssim acabant les cerveses, que havia d'entrar el següent torn. Però clar, jo ara que havia après a fer una Black & Tan, no podia ser que em quedés sense poder practicar per falta d'eines. I la veritat és que el vas petit en què havíem fet la prova m'havia entrat per la vista des del moment que ens havíem assegut a taula. I total, Guiness és rica. Així que, amb tota naturalitat, mentre les hostesses ja anaven recollint els vasos buits i de la gent que ja havia marxat, he fet un lleuger moviment de mans i el vas i la cullera han anat a parar a la meva bossa. I clar, m'estava acabant la mica de pinta que em quedava encara, i he pensat: osti, sent tant cerveser com ets, no tens cap vas de pinta a casa... I repetint l'argument i total, Guiness és rica, he fotut un glop llarg, el vas ha quedat buit, hi he ficat un tovalló perquè no embrutés la bossa i amb un altre moviment de mans, cap a la saca. De seguida m'he llevat, i tenia una mica de por que no em regiressin la bossa al sortir igual que a l'entrar, però segurament a la mentalitat americana no hi cap que ningú pugui ser tan roí com per robar uns vasos de propaganda i una cullera doblegada d'un esdeveniment gratuït... I segurament a la mentalitat de Barcelona tampoc... Però de tant en tant els gens poden més que nosaltres, i tampoc no ho faig sovint, no us penseu!

En sortir d'allà he descobert que, pel que sembla, als meus companys japonesos la cervesa els hormona una mica (o bé, potser els japonesos són hormonats ja de per si), i han insistit en anar a sopar al Hooters, una cerveseria en què les cambreres van en bikini. La veritat és que jo passava bastant del tema, i els he dit que els acompanyava fins la porta, i després jo ja aniria cap a casa. Al final, al Hooters lo del bikini és només quan fa una mica més de calor, i ara anaven només amb samarreta i coulotte. A en Kugatsu li semblava poc, i ha dit que ell preferia esperar i venir cap al juny, que segur que ja anirien en bikini (qui ho havia de dir, tan modoset que sembla). Així que hem acabat anant tots a fer un entrepà i un cafè al Starbucks, que a mi em semblava una opció força més assenyada ja de bones a primeres.

I bé, després d'una estona en què estàvem animats i hem acabat parlant de Japonès, i s'han quedat sorpresos dels Kanjis que ens fan estudiar al estrangers, s'han fet les 10 i ja hem començat a tirar cap a casa. Però a en Kousuke encara li quedava alguna hormona corrent per la sang, i en comptes d'agafar el metro a la parada més propera, hem anat fins a la següent, a la 49, davant l'entrada de la qual hi ha el Tropic Zone: versió del Hooters però per a gent de pasta (sopar de mínim de 50 dòlars per persona). Amb cambreres aquestes sí amb bikini, i algun pareo curt, i si s'havia de jutjar per les 3 que hi havia a l'entrada atenent a qui volia reservar una taula... realment impressionants...

I és que un cop més, Nova York em sorprèn, i coses que a Barcelona serien més pròpies d'un bar de carretera amb llums de neó, aquí es veuen diferents, són petits luxes, i estan a la 7a Avinguda, a sobre de Times Square...

Encara que a Barcelona també tenim el Baja Beach, així que no sé què m'empatollo...

Va! A dormir!!!