L'Inattendu

O l'inesperat. Això era el que posava en una samarreta de mon pare de quan jo era petit. Una samarreta blau marí, amb una taula de surf, i tot més d'objectes, i així en lletra de neó, en diagonal: L'Inattendu. Tot molt vuitantero. De fet, la samarreta aquella encara voltava per casa no fa massa, possiblement mon pare encara la té. A casa he de dir que les coses a vegades duren molt de temps...

Moltes vegades les coses inesperades són les que acaben sortint millor. Com ahir. Vaig arribar pel matí i li vaig dir a en Kugatsu: avui no sortiré tan tard com ahir, que vaig sortir a les nou. A les set em passes a buscar i marxem.

Però què va passar? Que a les cinc vam anar a buscar un cafè, i en arribar el Yusuke i jo ens vam posar a parlar mentre ens preníem el cafè. I va passar l'inesperat. En Yusuke té una forma de parlar molt semblant a la meva, i vam anar saltant de tema en tema... Crec que ja ho he dit algun altre cop, que amb en Yusuke hi ha hagut molt bona connexió... Total, que ens vam trobar immersos en una discussió sobre la moral, la religió, les creences, la intel·ligència artificial, vam citar Gödel, Escher, Bach vàries vegades (perquè també se l'ha llegit, i el considera la seva Bíblia, un punt més pel senyor)... I es van fer les set, en Kugatsu va venir, li vaig dir: osti! Et pots esperar una mica, que acabo de xerrar amb en Yusuke? I ell em va dir que d'acord, i va sortir per la porta. Encara vam xerrar mitja hora més, i quan vaig a buscar en Kugatsu al seu despatx, l'inesperat: havia marxat! No m'ho podria haver dit? He de dir que en Kugatsu cada cop va més al seu aire; parlant clar, des que va venir la Laura, en la meva opinió s'ha comportat com un imbecil... I això que de bones a primeres semblava bon tio...

Total, que com que ningú no m'esperava, em vaig posar a pencar, fins que van ser més de les nou. I llavors li vaig dir en Yusuke que marxava, ell em va dir que la setmana que ve marxava a la boda d'un amic al Japó, i que ja no ens veuríem fins al Juny. Em va dir si volia que em portés alguna cosa d'allà, o que em fes fotos d'algun lloc o alguna cosa típics d'allà. Li vaig dir que fes fotos de qualsevol cosa, que de Japó m'interessa tot! I si volia, que em portés un Hanafuda, la baralla de cartes típica japonesa, de què havíem estat parlant l'altre dia (és una baralla en què, seguint la tradició japonesa, no hi ha números ni pals escrits, i t'has de saber de memòria, segons el dibuix que hi ha, quin número i pal li correspon). I llavors es va produir com un silenci, no sé, del pal, ei, trobarem a faltar aquestes converses... Però de seguida vaig trencar-lo amb un: va, res. Que et vagi bé per allà, i porta fotos de la boda, que veure't vestit d'etiqueta ha de molar. I vaig sortir.

Però quan estava a punt d'agafar l'ascensor vaig pensar que podria anar al lavabo, tornant del lavabo vaig passar per davant del despatx, al passar per davant del despatx vaig pensar que podia mirar si s'estava executant bé el procés que havia deixat per a la nit, i al mirar el procés que havia deixat per a la nit, em vaig adonar que, de forma inesperada (o potser no tant, coneixent-me), hi havia un error al programa. Total, que em poso a arreglar-lo, i ja era un quart d'onze. En Yusuke em va dir que ell ja marxava, però jo també estava a punt d'acabar, i li vaig dir: ei, doncs si sortim tots dos, perquè no anem a sopar per aquí plegats? Sé que ja hem xerrat força avui, però coneixent-nos, segur que encara ens queda alguna cosa per dir...

I així va ser. De forma inesperada, vaig acabar en un restaurant indi, amb un tio tocant uns timbals (no eren djambés aquest cop) i un altre tocant una espècie de guitarra índia, amb un munt de cordes, i amb els trastos distribuïts irregularment al llarg del mànec. De fet, semblava que es podien moure amb una sèrie de claus, i em vaig estar força estona pensant per a mi mateix en quin tipus d'escala deurien estar compostes les peces que ens estaven tocant... Tot això, mentre seguíem xerrant amb en Yusuke com si no ens haguéssim dit res en mesos. Finalment, cap a dos quarts d'una vam sortir del restaurant, encara vam tornar a passar per la universitat (i aquest cop sí que s'estava executant bé el meu procés!) i ja després vam agafar el metro cadascun cap a casa seva.

Però ahir tenia el dia xerraire, perquè encara la metro vaig acabar posant-me a parlar amb una noia que em va preguntar com arribar al carrer 34, i que va resultar ser de Salem, just una mica al nord de Boston, i estar fent un sondeig per la seva empresa i que li pagava una setmana d'hotel a Manhattan. Jo també vull! Que a la nit poder-te estalviar la hora llarga de tornar fins a Queens no està mai de més...

En fi, la nit d'ahir em va recordar aquelles nits d'entre setmana que comencen anant a escalar, pensant que estàs petat de tot el dia i que aniràs a dormir d'hora, i acaben a les tres de la matinada caminant pel centre de Barcelona, queixant-te que tots els llocs ja estan tancats... O que quedes per fer una cervesa a mitja tarda i acabes veient sortir el sol al sortir del Metro. Un esdeveniment porta l'altre, tot és inesperat, i, com he dit, molts cops acaba sortint tot millor que no pas un dia que ho tens tot planejat.

Suposo que això és el que té l'Inattendu.

Encara que també hi ha coses inesperades com estar dinant avui el sopar que m'havia fet el Kugatsu ahir nit i que no m'havia menjat, i trobar-me que la carn que hi havia amb l'arròs tenia un gust i una textura força desagradable. Clar, he anat a la nevera, tret la safata amb la carn, i la teva mare m'ha dit: però si són pedrers de pollastre! Quan he mirat el preu, he vist un dòlar amb vuitanta-nou, i he recordat com n'arriba de ser de rata el teu company de pis amb el tema del menjar (però després no ho és amb comprar-se roba)... Doncs bé, això també ha estat tot plegat l'Inattendu, però d'un altre tipus, i evidentment no m'ha fet tanta gràcia...

Per cert, com veieu, avui ja tinc a ma mare aquí a casa, que també m'ha vingut a fer una visita. Però això, evidentment, ja no entra dins l'Inattendu. Això era completament planificat i attendu!