Condita A.D. 1630 (Boston II)

El dissabte es va llevar igual de plujós i fred que el divendres. Però al menys aquest cop tenia una jaqueta gruixuda que em va deixar el Xavi, pensada per als 15 sota zero que pot arribar a fer a Boston a l'hivern, i anava abrigat. Entre això i un esmorzar potent, de gairebé una hora, a base de pa amb tomàquet i embotits, i amb cafè de cafetera, tot un luxe en aquest país, doncs la veritat és que tenia de tot menys fred. També abans de sortir el Xavi em va fer una demostració amb la bateria que té a casa, i ens va deixar intentar-ho a l'Ariadna i a mi també. La veritat és que estar davant d'una bateria és una passada! Però arribar a fer alguna cosa coordinada entre mans i peus costa un munt. Vam intentar un ritme fàcil: mà dreta i peu, mà dreta, mà dreta i mà esquerra, mà dreta... Però crec que està més enllà de les meves possibilitats de coordinació, arribava sempre un moment en què feia les tres extremitats al mateix temps, o em començava a saltar temps... Val a dir que l'Ariadna va mostrar bastant més de traça que jo, i al cap de res ja li havia agafat el truc. Però es què d'on no n'hi ha, no en pot rajar!

Però un dia d'aquests aprendré a tocar la guitarra... sigh...

Perdut en els meus somnis musicals, vam començar caminant per Cambridge, que és on viuen ells i on estan el M.I.T. i Harvard, i vam creuar el riu Charles, un d'aquests rius de no res que possiblement porta més aigua que tots els rius d'Espanya. De l'altre banda del riu s'estén el centre de Boston. Comparat amb Nova York, Boston és realment petit. Té unes sis-centes mil persones de població, amb l'àrea metropolitana arriba fins als 4 milions. El centre urbà està encaixat en una península entre el mar i el riu, i són tot de cases baixes, la majoria en estil rotllo colonial anglès, amb uns quants gratacels a la zona financera (i l'estadi dels Red Sox). Vam estar caminant pel costat de Bacon Hill, la zona més antiga de la ciutat, després creuant cap al Boston Common, el parc que queda al mig de la ciutat, i després cap a una zona més comercial, on ens vam prendre una autèntica llimonada gelada, rotllo les que venia en Charlie Brown a l'estiu (però a vuit graus de temperatura exterior).

Caminant caminant vam passar per un mercat, i ens vam parar en una parada on servien cloïsses directament obertes i amb una mica de llimona, i també ens vam animar a provar-les. D'aquí, buscant la casa d'en Paul Revere, que no sabem exactament què va fer però a Boston apareix a tot arreu, vam arribar fins Little Italy, ens vam prendre un cafè amb el Milan-Udinese de fons. I després encara vam caminar fins la zona pija on estan les tendes de disseny, vam creuar el riu per un altre pont, ens vam passejar per l'Infinite Corridor de l'edifici principal del M.I.T., per a tornar a passar per l'edifici del grup del Xavi i l'Ariadna i tornar a casa seva, tot caminant.

En total 7 hores voltant per la ciutat, i vam arribar completament destrossats a casa... Ja havia parlat amb el Néstor, i m'havia comentat que ells a les 11 sortirien per la ciutat, però entre preparar el sopar i prendre'ns-el se'ns van fer les 12, i vam decidir posar-nos a fer una partida de Risk, que en aquell moment ens venia a tots molt més de gust que no pas sortir...

Jo era la segona vegada que jugava al Risk amb taulell, i així com l'altra vegada era la versió moderna en què hi ha miniatures de soldats, cavalls i canons, la versió que tenien ells era la clàssica (jo no ho savia, que n'hi havia dues), en una caixa de fusta i amb cubs també de fusta com a fitxes. El que no va canviar va ser el resultat per a mi: em van escombrar, i el Xavi va guanyar la partida de seguida. La veritat és que no vaig ser gaire llest: vaig tenir molta sort amb els daus al principi al final del primer torn ja tenia tot Àfrica i Sud Amèrica, però havia deixat molts pocs exèrcits a cada país, i ja vaig estar tota la partida intentant recuperar les fronteres que a cada torn se'm menjaven...

I amb la ressaca del joc ens vam llevar diumenge, en què vam anar cap a la zona de Harvard. Bàsicament, vam estar dinant amb el Néstor, em va fer il·lusió quedar amb ell i veure'l, ja que tampoc no ens vam poder esplaiar a l'acomiadar-me quan jo vaig marxar. El pobre estava una mica ressacós, perquè com qualsevol sortida de nit en que intervé gent de Barbastro, la de dissabte havia acabat amb quantitats enormes d'alcohol... Després d'estar xerrant una bona estona tots quatre, ell ja va tornar cap al pis del seu amic, i nosaltres vam aprofitar per passejar pel campus de Harvard. Jo no sabia que Harvard era també a Boston, de fet em creia que era a Califòrnia, ignorant que és un d'aquestes coses. Però realment no podria estar enlloc més: un campus separat de la ciutat per un mur, amb edificis baixos de totxana roja, tofes d'herba aquí i allà, i estàtues de bronze, entre elles la del fundador John Harvard, a qui tothom té el costum de tocar el peu quan s'hi fa una foto, de manera que està completament polit i brillant. Molt tranquil, i molt maco, la veritat és que fins ara el que havia vist que m'havia agradat més de campus era el de Columbia, però ara no sé amb quin dels dos em quedaria.

D'allà ja vam tornar finalemet cap a casa, per a recollir la meva bossa i marxar cap al bus. Eren les sis i quart, i vaig pensar que per anar amb presses, arriscar-me a perdre el bus de les set i haver-me d'esperar una hora a l'estació, doncs preferia estar amb ells fins les set, i llavors agafar el bus de les vuit. Vam fer una mica de café (i em vaig acomiadar del que és una cafetera fins d'aquí a cinc setmanes), vam acabar de parlar un mica, però de seguida es van fer les set, i vaig haver de fer un comiat una mica ràpida (així que des d'aquí, gràcies nois!) i marxar ràpidament escales avall. Seguint les indicacions del Xavi, vaig anar cap a Massachusetts Avenue, on havia d'agafar el metro fins l'estació de bus. Havia sortit a les set i deu, tenia temps de sobres.

Però em vaig perdre...

Vaig començar a caminar per Massachusetts Avenue, i la parada del metro no apareixia mai. I vaig pensar: deu estar cap a l'altra banda del carrer, però ara que ja estàs caminant en aquest sentit, deu haver-n'hi la següent algun moment o altre. Però no apareixia, i vaig començar a alternar el caminar frenètic amb moments de correguda per mirar de guanyar temps. Per un moment vaig creure fins i tot que estava caminant en sentit contrari, allunyant-me de l'estació, i que acabaria perdut en mig de Cambridge. Però finalment vaig anar a parar davant l'entrada del M.I.T., i el riu. Ara estava situat. Però ja eren més de dos quarts. Corrent vaig arribar fins al pont, on estava la parada on havia sortit el primer dia. Cinc minuts fins allà, cinc minuts que va trigar el Metro en venir, cinc o sis minuts fins la parada de l'estació. Tres quarts, i vaig sortir corrent del metro, pujant les escales fins l'estació de trens reginals, sortint al carrer, arribant fins l'estació de bus i pujant més escales fins les taquilles del bus. I en arribar a les dues companyies xineses que oferien el bus fins Nova York, vaig veure les dues respectives taquilleres somrient i fent-me gestos amb bitllets a la mà perquè anés cap a la seva taquilla i no l'altra. Tal com el Xavi m'havia dit. Vaig aplicar el criteri: on hi hagi menys cua, vaig comprar el bitllet, i amb el poc aire que em quedava vaig entrar al bus. Al final em van sobrar cinc minuts i tot, així que no em puc queixar, però en asseure'm al bus i treure'm el jersei vaig començar a suar com un desesperat. Suat, però a temps, vaig pensar.

I així va acabar la meva visita a Boston. Bé, amb això i amb una parada en el viatge de tornada en una espècie de bufet obert per emportar de menjar xinès de bastant dubtosa qualitat (fins i tot el passatger que tenia assegut davant, que era clavat al Frank Rijkaard, per cert, es va girar per dir-me que era la pitjor parada en un viatge d'autobús que havia fet mai); llegint Kafka a la Platja d'en Haruki Murakami, que m'havia comprat a Strand Books el dimarts, i sense poder evitar riure-me'n i murmurar imbecil quan arribat un cert moment del llibre, un llibre ple de fantasia, en què es crital·litza la poesia, cada frase que es diu és una reflexió sobre el sentit de la vida, els personatges són portats cap a un destí tràgic, de què la música clàssica és la banda sonora, les prostitutes citen a Hegel mentre fan la seva feina, la penya té orgasmes que superen les capacitats sensorials humanes... I de sobte apareix... la dona hemofílica!

Des d'aquí, un missatge a en Haruki Murakami: l'hemofília està associada al cromosoma X, de manera que perquè una dona fos hemofílica, el seu pare hauria de ser-ho, i la seva mare ser portadora. Val, sí, en cap moment no es diu explícitament que el pare del personatge no ho sigui, però no sé perquè, no crec que a en Haruki ni se li hagués passat remotament pel cap aquest detall. Me l'imagino dient: oh! L'hemofília és com els mugrons d'una dona rere una camisa de lli al vent en un matí de tardor, representen el trànsit de l'essència humana cap al seu destí tràgic i la tristesa eterna de la insatisfacció de les ànsies de felicitat de l'esperit immutable... No existeixen més malalties? I és que en la meva opinió... Senyor Murakami, per a ser snob, sofisticat i pedant, un s'ha d'informar abans! Si no, tot el que s'acaba essent és un imbecil més...

Encara que què es podria dir d'algú es creu prou llest com per criticar en Haruki Murakami? Ho deixo com a exercici per al lector...