Ascensors

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona per a qui saludar representa molt. És com el concepte central al voltant de què gira la meva relació amb qui m'envolta. A la mínima que crec que la situació és més propera que creuar-te amb algú al carrer, saludo. Dic Hola, i espero una resposta similar, res més. No demano a ningú que m'expliqui la seva vida, ni explicaré la meva, però sí que m'agrada que la gent em respongui al salut, i a ser possible en una veu que arribi al llindar de l'audició... No m'importa ser jo qui saludi primer, però quan saludo i no em responen em poso de mala llet. Molta. I és molt fàcil que salti amb un moc, del pal: No m'has sentit? No existeixo per a tu? Doncs a veure si també m'ignores si te'n deixo anar alguna... Suposo que es podria discutir molt sobre l'educació i, sobretot, la sensatesa d'aquest comportament, però és el que em surt...

Jo saludo quan em trobo amb algú a la muntanya, saludo quan estic al portal d'una casa, saludo quan vaig per dins l'edifici del departament... i saludo als ascensors. És un lloc estret, en què realment mires a la resta de la gent a la cara encara que no vulguis, i si et mous una mica pots dir quina marca de desodorant porten.

Per això, quan el primer dia que vaig arribar a la universitat, ja fa més d'un mes, vaig pujar a l'ascensor i hi havia un parell de persones més, vaig dir Hi en entrar, i vaig dir Bye en sortir. Com podeu suposar, ningú no em va dir res. Vaig pensar que m'havia trobat amb un parell de rancis, i el següent cop vaig tornar a dir-ho. Res. La gent realment feia contorsionisme per a no mirar-me als ulls, i entrava i sortia de l'ascensor en complet silenci. Després d'uns quants dies, vaig donar-me per vençut, i vaig deixar de saludar.

Però com sempre, jo tenia un pla B. Podia ser que no saludessin perquè si, però sempre hi ha ocasions en què per les circumstàncies hi ha comunicació, i esperes que ja que s'ha trencat una mica el glaç, en sortir de l'ascensor hi hagi un simple Adéu. Coses com: estàs davant dels botons, i preguntes: a quin pis? Et responen, i quan arriben al seu pis... marxen sense dir res... O t'apartes perquè algú hi càpiga millor... i en molts casos ni tan sols et donen les gràcies, ja no et dic acomiadar-se. Fins i tot hi ha vegades en què fas un comentari que a la teva opinió és una mica simpàtic, i treus a lluir el teu somriure. I res. Com l'altre dia que va entrar una noia amb el braç embenat, i en sortir li vaig dir: Que et milloris. En aquest cas em va semblar que la noia movia els llavis, però si va arribar a emetre algun so, us asseguro que no el vaig sentir.

I m'és particularment curiós, perquè en canvi, al Metro i al carrer et trobes amb moltíssima gent que et veu estranger, i t'intenten ajudar, i et comencen a parlar, i els encanta preguntar-te d'on ets. L'altre dia anàvem amb la Laura i ens van preguntar si érem alemanys, però obviant la mala punteria, la intenció hi és!

No sé, potser és només a la universitat... De fet, ja passat l'ascensor, fins i tot dins la planta, on tothom és del mateix departament, et vas creuant amb la gent i ningú no et saluda si no el coneixes prèviament. Realment, si aquest és l'ambient universitari de Nova York...

Quina colla d'estirats!!!