06 de novembre 2008

Carmel

(En agraïment a aquell que em va fer descobrir el seu barri)

Avui he tornat a passar pel Carmel, mesos després de la darrera vegada. Ha estat un passeig perquè sí, perquè he sortit a les 7 de la feina i no tenia ganes d'arribar a casa abans de les 9. Així que he passat aquest temps que m'he regalat a mi mateix caminant tot al llarg de la Ronda de Dalt fins arribar al barri; enfilant General Mendoza per a baixar després per Cardedeu; girant a l'altura de Castellterçol fins a Mare de Déu del Coll; tornant a pujar per Santuaris; serpentejant de baixada per la carretera del Carmel i els carrers de Can Baró fins acabar sortint a Verge de Montserrat.

La sensació que m'ha envaït aquesta tarda, i que m'envaeix sempre que sóc al Carmel és la d'estar fora. Sóc fora de la geografia física de la resta de Barcelona, en un dels punts on el full lleugerament inclinat sobre què es va traçar la graella de la ciutat es doblega i corba sobre ell mateix; en una, de fet en la més gran, de la nostra sèrie de figures gegants de papiroflèxia urbana. Però també sóc fora de la geografia mental dels barcelonins, on en molts casos el Carmel només passa fugaçment i trista a través de les pàgines de successos. Si ets de Barcelona però no hi vius o hi coneixes algú, és poc probable que t'aventuris més enllà del Park Güell, la façana opaca que la muntanya ofereix per a acontentar als turistes, i també als poc curiosos.

I així, et pots passar anys veient fragments de muntanya, reflectits en la finestra del veí quan obres les persianes al llevar-te, per sobre dels cotxes quan enfiles el camí cap al Metro, o entre dos edificis quan surts al balcó després de sopar, i per a tu aquells fragments no seran més que part de l'atrezzo de la teva vida a Barcelona, sense existència real més enllà de la de fer de fons, o de farcit de darrera el fons, sobre què es desenvolupen les teves escenes quotidianes dia rere dia. I tanmateix, una altra de les raons perquè em sento fora al Carmel és per l'ambient de barri, on el mot barri té una semàntica més enllà de la de mera divisió administrativa. El Carmel són els colmados amb estanteries de mecano; la gent gran jugant a petanca, i la gent jove parlant a crits del balcó a la vorera; els bars amb els embotits penjant, les banderoles retro de Bodegas Navarro i les patates braves sobre taules a dos passos de la calçada.

Nogensmenys, de tots els conceptes de què em sento fora quan sóc al Carmel, d'on més fora em sento és de la lògica i el sentit comú. Perquè a pesar dels anys que fa que hi vaig passant, encara em sorprenen els carrers en què la línia de pendent en travessa obliquament tant el llarg com l'ample; els blocs gegants sobre la falda d'una muntanya que sembla que hauria d'esfondrar-se sota tant de pes, i els carrers en què les construccions esclarissen i apareixen els cactus i els matolls als marges de la vorera; les tendes que a l'entrada són un baix, i a la rebotiga, un segon; les escales, automàtiques i no tan automàtiques, que ajuden a superar els llocs on la gent ja no podia inclinar-se més endavant en caminar; els carrers de què l'asfalt agonitza i va perdent la seva textura, devorat, o assimilat, per les herbes i la terra, abans de morir definitivament, superfície i via que aquesta delimita, a les portes del bosc; les antigues torres d'estiueig al costat de, o esdevingudes elles mateixes, barraques de l'època de la postguerra; els passatges entre edificis, amb portes a banda i banda, i testos amb plantes en flor sobre les gelosies; la verticalitat, el desnivell, les diferències d'altura sense desplaçament. Em supera, no ho puc comprendre ni raonar, sóc incapaç d'entendre com es va construir aquest barri, aquí dalt d'aquesta muntanya, en un espai que la natura hauria d'haver-se mostrat terriblement reticent a cedir, i que el sentit comú hauria d'haver marcat amb una creu enorme des del principi.

I tanmateix, aquesta sensació de manca de lògica em fascina. M'agrada passejar-me pel Carmel i ser a cada pas conscient de la verticalitat del barri, i, en conseqüència, de la meva pròpia. Girar el cap cap a on era fa un instant i estar obligat a inclinar el meu pla de visió. Veure el moviment diagonal de les portes i finestres dels edificis a mida que els deixo enrere. Sentir als genolls l'impacte de l'energia que perdo en baixar, i l'esforç que em demana la que necessito per a guanyar altura. I també ser conscient que aquesta altura és una inversió: una inversió que em permet gaudir d'un punt de vista privilegiat, exterior en l'interior, d'un estrany al mig de la meva pròpia ciutat; i que també em permet recolzar-me en una barana i passar la vista per sobre de la malla estesa de llums blancs i ocres encesos a la Barcelona que s'adorm un vespre de dijous, a principis del mes de novembre.

(Amb paròdia i plagi dels novel·listes de viatges d'una altra època)

(I ja de pas, entre ells, algun cop, el meu besavi)

1 comentari:

simón ha dit...

Joe, bonita descripción del barrio... La verdad es que para los que hemos vivido allí prácticamente toda la vida no tiene la misma trascendencia el pasear por sus calles, pero es un barrio que siempre me ha gustado y que, a pesar de sus subidas perennes, o más bien gracias a ellas, goza de tranquilidad y el bien estar que otorga una posición elevada sobre el resto de la ciudad (Zonas cero aparte).

Merci por la parte que me toca :P