Dies de Pintxos

4 Dies. Més de 1200km en cotxe. Hores i hores caminades. Molts pintxos i força alcohol. I, obviament, calés, molts calés...

I es que aquest cap de setmana he estat a Donosti! El Jordi Atserias, un company del departament, llegia la tesi aquest divendres a la Universitat del País Basc, i vam muntar una expedició de suport des de Barcelona. I bé, com que no havia estat mai a Donosti, vaig pensar que perquè no quedar-m'hi tot el cap de setmana.

Tenia la sensació que seria una passada de viatge: uns dies de passejar per la ciutat, i disfrutar de fer rutes de pintxos i menjar carn de vedella. I també uns dies de treure calés del caixer cada dos per tres, sobretot tenint en compte que anava amb els companys de departament, que són professors universitaris. I no em vaig equivocar en res...

Vam sortir dijous al migdia de Barcelona en el meu cotxe (bé, el de mons pares, el meu ja sabeu com està), i després de 6 hores i un amago de síndrome de classe turista vam arribar a la residència (triomfada total, teníem una passada d'habitació, amb TV i cuina pròpia, encara que tenia bastant clar que no la faria servir).

I la veritat és que, a pesar que el cap de setmana sí que va ser tal com me l'esperava, em vaig quedar bastant sorprès amb la ciutat en si. Ja l'arribada no va ser com pensava. Normalment quan t'acostes a una ciutat gran et vas trobant amb més indústria, i autopistes que es van creuant d'aquí i d'allà, fins que entres al centre. Doncs a Donosti no! Estàs seguint una autopista entre boscos i pobles, pujant i baixant turons, i, de sobte, una rotonda, i ja estàs a la Zona Universitària de Donosti! I d'allà, caminant en 15 minuts estàs al mar. I és que la ciutat és això: un munt de cases senyorials desperdigades sobre muntanyes al voltant de la Platja de la Concha, omplint un costat del riu Urumea; amb la resta de cases de la ciutat creixent a l'altra riba. Tot té un aire inconfundiblement pijo, fins i tot la gent (encara que els típics bascos amb aspecte muntanyaire també hi campen).

Arquitectònicament no hi ha cap edifici que destaqui, potser els Ajuntaments Vell i Nou, la Catedral i el Kursaal, una sala de concerts de vidre i metall. És més l'ambient de la ciutat: per a disfrutar-la has de passejar per la Concha, arribar fins al Peine de los Vientos, pujar al Castell i anar de Pintxos per el Antiguo o el Viejo (que no, no són el mateix barri) per acabar fotent-te un Txuletón en una Sidreria.

I aquí està la paraula clau: Pintxo. Jo només havia anat de Pintxos un cop pel centre de Barcelona, pel Barri Gòtic i el Born. Però no té res a veure amb fer-ho per Donosti. És diferent, cada bar és un món, i, com ho va dir en David Farwell, expert en el tema, cada pintxo una obra d'art. I és l'anar de Bar en Bar, a cada lloc demanant-te un pìntxo i una beguda (cosa que el primer dia va fer que després de 5 bars ja estigués en el meu estat habitual). Hi ha els que són més senzills i es basen en fer el que és tradicional però fer-ho bé, com ara el Tamboril, on vam prendre pebrots farcits en una espècie de tempura i xampinyons rostits; i n'hi ha de tremendament sofisticats, com el que serveix el pintxo de foie rostit amb melmelada de gerd (pintxo que em va crear una addicció que va fer que tornés al lloc els dos dies següents); o un amb decoració rollo New Age que hauria pogut estar perfectament al mig del Passeig de Gràcia de Barcelona, i on l'especialitat era el pintxo de garota.

Per rematar-ho, el dia de la lectura de la tesi (que, tot sigui dit, va acabar amb un summa cum laude) vam anar a una sidreria. M'han dit que realment aquesta no és època d'anar de sidreries, la sidra acaba de fermentar cap a Febrer, i és durant els 2 ó 3 mesos següents que és típic. Però com que nosaltres érem turistes... I bé, el mecanisme de la sidreria és fàcil: hi ha uns tonells enormes de sidra, amb una clau per on surt des de bastant altura, i tu vas allà amb el teu got i l'omples directament del raig de sidra, fent-la picar al mateix temps. La idea és anar-hi sovint, així la sidra no s'escalfa i manté el picat. Pel que fa al menú, sembla que és bastant estàndard: truita de bacallà, bacallà arrebossat, carn de vedella poc feta, molt poc feta, i formatge Idiazàbal amb nous i codonyat. Amb la carn no podia parar: estava tip, però pensava que no tindria l'oportunitat de tornar a menjar una carn com aquella en bastant de temps, així que seguia menjant, a trossos petits, però un rere l'altre.

Bé, com podeu suposar, aquest ritme de Pintxos + Jalada només el vam poder mantenir dijous i divendres, tant per raons purament de capacitat estomacal, com per raons econòmiques. Dissabte el vam haver de fer servir de dia de recuperació...

En tot cas, dir que al voltant dels Pintxos, dels passejos, de les tasses de xocolata blanca desfeta (una cosa que prometia molt però va resultar tenir gust de farinetes de cereals)... va haver-hi una continu de discussions sobre qualsevol tema: lingüística, música, història, ciència, economia... Suposo que és normal, anant amb tot de doctors i doctorants, què puc esperar? Però he d'admetre-ho: si no hagués estat així, no m'ho hauria passat igual :)