Però això que aquest estiu un dels companys de la carrera va arribar un dia d'aquests que havíem quedat, i va dir que a prop de casa seva havien obert un rocòdrom, i que organitzaven un curset d'iniciació a l'Escalada. Evidentment m'hi vaig apuntar, jo com que ja havia escalat abans em vaig dedicar a picar-me amb l'Omar, un que realment té molta habilitat pels esports, dient-li que escalaria millor que ell (al final em vaig haver d'empassar les paraules... això em passa per boques :D)... I bé, vam anar al curset, ens vam aficionar, i ara hi anem anant un cop per setmana o alguna cosa així. I realment ho notes, com les víes que et significaven un problemàs ara les superes sense problema. Encara que tot aquest procés d'aprenentatge sigui a costa de fer-te unes ferides a les mans de la hòstia...
I aquest mes d'Octubre ens vam decidir a apuntar-nos a un curset d'escalada en roca. Els meus amics van anar-hi des de dissabte, i jo vaig anar-hi diumenge perquè el dissabte tenia la boda (la idea era mirar d'anar-hi dissabte nit, per a dormir amb ells al refugi i tal, però diguem-ne que el dissabte nit estava per a qualsevol cosa menys anar en cotxe fins a Ripoll).
El Monitor, en Toti Valés. Sí, clar, no el coneixeu com jo tampoc no el coneixia. Però pel que sembla és un crack! De fet, si es busca al Google surten vàries notícies relacionades amb ell, és seleccionador nacional d'escalada, i el monitor que tenim del Rocòdrom ens va dir que havia guanyat gairebé tot el que es pot guanyar en el món de l'escalada. I ja veus! El teníem allà, explicant-nos com pujar una via de nivell 4!
I em vaig retrobar amb l'escalada... I suposo que com que el dissabte m'havia anat bé el dia, ahir estava que em menjava el món! Em vaig sorprendre molt positivament a mi mateix. Molt bones sensacions, no tenia pràcticament por... Bé, també perquè anava de segon i clar, perfectament assegurat amb una corda per dalt, doncs tothom és molt valent :) De totes maneres, tot sigui dit que en un parell de flipades vaig caure i porto un bon record als genolls. La idea és que m'encarava a la paret, no em posava nerviós, i vinga, m'agafo d'aquí, poso el peu allà, miro, reflexiono, aguanto... És això, no hauria cregut que en seria capaç, i ho vaig fer!! En el fons és el que em passa sempre, si no fos per les pors i els complexes segur que podria fer moltes més coses de les que faig...
Uf... Osti, no sé, crec que aquest Blog en poc temps ja s'està transformant en una espècie de diari de "què guai és la meva vida"... Ei! Que no em passa sempre, precissament per això em fa gràcia explicar-ho...
Bé, quan no tingui res a explicar, ja em posaré més filosòfic... Ara, no tinc temps!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada