Saint John

Tots esteu de revetlla, i jo estic a Londres. En una habitació d'hotel, immers en pensaments boirosos, materialitzats en núvols de vapor que brollen de la tassa de te que tinc al costat. Fins no fa gaire la kettle també fumejava. M'aniré a dormir en quant acabi aquest post, el primer en bastants dies. De totes maneres he tingut un dia intens, així que no negaré que em ve de gust.

Sembla que tinc una certa tendència a perdre'm Sant Joan. L'any passat no ho vaig celebrar perquè era a Nova York; quan vaig marxar d'Erasmus també va coincidir que per la revetlla era fora. És més: em vaig llevar a les 3 de la matinada per a creuar caminant tota Grenoble fins l'estació, on vam agafar un tren per anar a creuar els Alps per Val d'Isère. En qualsevol cas, això és anecdòtic, perquè el fet és que a França no es fa revetlla, com no se'n fa a Nova York o, acabo de comprovar, a Londres.

Tot i això, està prou bé estar a Londres. El viatge ha estat plàcid, especialment si tinc en compte que ha durat, des de l'estació de metro de Maragall fins l'aterratge a Londres Luton, el temps just de llegir-me, de principi a final, El Curiós Incident del Gos a Mitjanit, que feia dies que esperava a l'estanteria de casa que el traiés a passejar. També especialment si tinc en compte que el divendres per la tarda, quan ja no era a temps d'avisar les secretàries del departament (sí, perquè sóc a Londres per feina), en imprimir el bitllet electrònic vaig veure un requadre groc enorme amb les paraules Importante. Debido a la legislación local en alguno de sus destinos, debe subministrar información sobre sus documentos de viaje. De lo contrario, no se le permitirá embarcar en el avión. Per sort, sembla que les secretàries es van preocupar d'això per mi...

Un cop a Luton, recull l'equipatge, creua en tren mitja campinya anglesa, aconsegueix comprar un abonament de set dies per al London Underground, i el resultat és que surts en mig de les cases, no sé si senyorials, victorianes, o senzillament classicorres, del barri de Kensington.

Amb les maletes encara a sobre, i mentre el Jordi (el meu director) i jo ens intentàvem orientar i trobar l'hotel, hem fet una pausa (merescuda, perquè eren les 3 a Londres, les 4 a Barcelona, les 5 comfort time) per menjar en un lloc de moqueta al terra, taules i cadires grans i de fusta, i pintes de cervesa, on, a la vista de les opcions que hi havia escrites en sobre la barra, tant el Jordi com jo ens hem pres una hamburguesa de senglar per la curiositat, i ha resultat ser bona opció: una mica seca, però molt gustosa i pràcticament sense greix. He demanat ketchup i me n'han portat (amb una pregunta que literalment ha estat: està bé si m'hi poso ketchup); per sort he evitat la temptació de demanar oli per a l'amanida, i la Salad Cream marca Heinz n'ha fet les voltes.

Un cop plens, hem trobat el Caesar Hotel, a Queen's Gardens, i sí: he deixat les bosses en una habitació individual d'un hotel de 4 estrelles (recordem-ho sóc a Londres per feina)! Res, hem gastat el temps just de deixar les bosses i ja ens hem tornat a enfonsar cap al metro, camí de Westminister. I, com l'altre cop que vaig estar a la ciutat, de la mateixa manera que la primera impressió, buscant l'hotel, també va ser la del barri de Kensington (però no en un hotel de 4 estrelles, precisament); la primera impressió del Londres turístic ha estat la silueta del Big Ben i les Cases del Parlament, aquest cop amb el sol donant-los de l'altra banda.

Hem creuat el pont de Westminster, el Jordi i jo buscant l'angle i la il·luminació ideal perquè els nostres mòbils captessin alguna cosa que després poguéssim dir foto (explicació: cap dels dos no ha portat càmera digital). La gespa de davant del London's Eye invitava de forma gairebé lasciva a seure-hi, així que ho hem fet, molt a prop d'on un Jimmy Hendrix espontani tocava tambor i guitarra i bramava, per dir d'alguna manera al que estava fent.

Després d'una estona allà, hem creuat el riu de tornada; i després de creuar, sols a només un carrer de la gentada que passejava al llarg del riu, entre el ministeri de defensa i l'antiga oficina de la guerra, hem vist en Nelson dalt la columna de Trafalgar, i ens hi hem atansat. A sota una carpa anunciava que estava muntat per a la celebració del Dia Anual de les Vídues 2008, i servia d'escenari a un grup d'imitadors de Bollywood, però del Bollywood de serie B, C, D, o Z. Només em queda pensar que en el món de les arts escèniques, especialment les de tendència asiàtica, fa temps que s'ha desestimat el recurs de la sincronització i la gràcia en el moviment, en favor d'altres formes d'expressió estètica menys convencionals i restrictives. I és que Londres ha estat capdavantera en molts moviments culturals, recordem-ho.

D'allà hem pujat cap a Picadilly Circus, que ha estat vist i no vist mentre seguíem caminant cap a Regent Street. Arribats a Oxford Circus, hem tingut la idea de mirar si trobàvem la Universitat de Westminster, on ha de tenir lloc la conferència, que ens semblava recordar que estava prop d'allà. I sí, hem trobat l'edifici, però sorprenentment al preguntar al bidell sobre la conferència, ens ha dit que ell no en tenia cap mena de notícia. De fet, no tenia cap mena de notícia que cap conferència anés a celebrar-se demà. Clar: o bé l'home s'equivocava, o bé ara mateix hi havia un grup de pseudo-doctors fotent-se una mariscada amb els calés de la nostra inscripció. Per a mirar de desestimar la segona possibilitat, hem anat caminant fins un altre edifici de la universitat. Allà no hi havia bidell, al vigilant de seguretat no li sonava de res la nostra conferència, però clar, ell només era un vigilant nocturn, i no estava al corrent de totes les activitats de la universitat.

Vist el panorama, i que ja eren vora les 9 (les 11 confort time), hem decidit que ja ho miraríem a la web del congrés en arribar per la nit a l'hotel, i que el millor que podíem fer era anar a buscar un lloc per sopar. Abans d'anar cap al Soho on hem acabat en un restaurant japonès fotent-nos un parell de caixes de Bento, i no sé si de forma premonitòria, s'ha presentat una oportunitat d'aquelles que no tens cada dia.

En un carrer desert (sembla mentida la facilitat amb què, a Londres, es troben deserts els carrers de just al costat dels carrers més concorreguts) s'acosta un home, amb un mapa, diu que no parla gaire anglès, busca un hostal... i el mapa està en japonès. I l'Edgar Gonzàlez pronuncia paraules que mai no havien sortit de la seva boca: Jo sé una mica de japonès (en japonès, és clar). Cosa que no hauria d'haver dit, perquè un torrent de síl·labes japoneses s'ha desbordat, m'arrossegava; i jo a partir de la segona paraula ja no entenia res, només intentava trobar temps per pensar, i anava dient estúpidament eto, eto, sore, sore... Fins que finalment l'home ha desistit, hi ha hagut un arigatou, un sumimasen, i s'ha acomiadat igual de perdut que abans de trobar-nos.

Potser si estudiés o practiqués de tant en tant...