No Comfort Time

Doncs sí, l'he liada, com no podria ser d'una altra manera. Havia posat el despertador a les 7. Ha sonat, m'he llevat, m'he dutxat, m'he afaitat, m'he vestit, m'he posat el rellotge al canell per anar a esmorzar. I en aquest moment, com que aquest rellotge sí que l'havia canviat d'hora, no com el del mòbil, m'he adonat que eren dos quarts de 7, que faltava mitja hora encara perquè obrissin el buffet de l'esmorzar, i una altra hora perquè hagués d'estar allà. Així que he intentat posar-me a dormir un altre cop, però ja estava desvetllat, i he decidit que seria molt més productiu escriure la segona entrada sobre el viatge al blog.

En qualsevol cas, la primera cosa que ens vam adonar ahir el Jordi i jo és que aquest viatge acabaran sent unes vacances a Londres encobertes. Perquè vam planificar-ho de dilluns a diumenge comptant que el congrés seria de dimarts a divendres, i que hi hauria coses interessants a veure-hi. Primera correcció: el congrés serà de dimecres a divendres. Segona correcció: així a priori, potser el nostre article sigui de les coses més interessants (des del nostre punt de vista, òbviament, déu nos en guard, si no)...

Així que ahir vam tenir una segona jornada de turisme. I turisme a la catalana, entrant a l'Abadia de Westminster fins la línia de caixes per a veure-la una mica per dins, però no més enllà, que l'entrada són 12 lliures. D'allà vam caminar fins la Catedral (Catòlica) de Westminster que jo recordava especialment de l'altre cop que vaig ser aquí, i que en aquesta segona visita no em va cridar tant l'atenció. Molt maca de fora, amb estil neo-bizantí (segons la guia) i vetes de marbre roig i blanc alternades, però de dins els plafons de marbre de colors la fan una mica kitsch, i totes les cúpules són de totxana ennegrida, suposo que esperant a que hi hagi fons per a pintar-les. El Jordi em va fer veure que quan acabin la Sagrada Família també serà una cosa així, buida i sense res. Bé, sempre els quedarà la solució tradicional d'espoliació, llàstima que avui dia estigui tan mal vista...

Des d'allà vam anar cap a Buckingham Palace, i vaig poder veure el meu segon canvi de guàrdia. Francament, una cosa bastant poc dinàmica: vam arribar quan ja deuria fer mitja hora que estaven allà fent cabòries, i la cosa es va allargar més de mitja hora més... La major part del temps no tenia una idea gaire clara de què estava passant, perquè tothom estava callat i perquè no es desmaiaven d'estar allà quiets al sol amb el barret de 4 pams d'alt. Per acabar-ho de fer una mica més surrealista, en un determinat moment la banda de la guàrdia es va posar a tocar cançons pròpies de circ de diumenge a la tarda. Però el millor encara estava per arribar...

Tots sabem que la monarquia ja no és el que era. I encara que aquí a Londres sigui molt més omnipresent que no pas a Espanya, això també significa que és molt més fàcil banalitzar-la. Així que aquest és el context en què cal entendre que, a mig canvi de guàrdia, entrés al Palau una comitiva de dues carrosses tirades per cavalls, amb suposo algun tipus de personalitat político-dinàstica, i un Rolls-Royce darrera... tot això mentre la banda de la guàrdia tocava el tema principal de la Guerra de les Galàxies. No era la Marxa Imperial, així que descartaré la opció que fossin dignataris imperialistes que van sobreviure a la destrucció de les Estrelles de la Mort (ja sabem que Londres en té de tradició, en això d'acollir els polítics estrangers de la pitjor calanya); però tampoc no acabo de veure els representants de l'Aliança Rebel fent el té de les 5 amb sa majestat la reina Isabel II. Potser estan buscant suports per aconseguir el reconeixement internacional del nou govern. Els camins de la política, com els del frikisme, són inescrutables...

Vist d'això, vam decidir anar a estirar-nos a la gespa del Saint James Park a llegir el diari una estona, i d'allà vam tornar cap al Soho a menjar en un Tailandès que ens havien recomanat abans-d'ahir. Va resultar un lloc curiós, especialment perquè ens van asseure en una barra tocant a un finestral enorme, de forma que vam dinar mirant el carrer i la gent que anava passant. La teca: curri bo però extremadament picant, i un descobriment: arròs amb llet de coco. Nota mental de demanar-ne un altre cop quan torni a un tailandès.

Després de dinar vam fer un cafè a l'Starbucks, que sorprenentment em van servir en una tassa de veritat, de les que no es tiren després d'usar, i sense una tapa que tal com ells te la posen i et donen el vas tu la treus i la tires; d'allà vam anar caminant fins a Chinatown i vam acabar en una llibreria d'antic que feia l'olor característica dels llibres vells i que semblava ser especialitzada en manuals tècnics antics. Vam trobar un llibre sobre Inteligència Artificial Distribuida de finals dels 80 per una lliura. Temptador, però no, gràcies. I després que em comprés un paperback modern de misteri per al viatge de tornada (que després vaig pensar: com deu ser el llibre perquè el propietari decideixi vendre'l tot just acabar de llegir-lo, però ja era massa tard), vam agafar el metro per tornar a l'hotel i posar-me a assajar la presentació.

Va ser llarg l'assaig, perquè no sé si del refredat/alèrgia que he agafat des del moment en què vaig trepitjar terra anglesa, o de que, com deia el Jordi, n'estic fart de l'article aquest, el tema és que semblava que fos incapaç de parlar en anglès. La llengua se m'enganxava, i de la boca només sortia com un flux pastòs de sons enganxifosos. Em quedava en blanc, havia de tornar a començar... Per sort després de dues hores i mitja d'assajos vaig aconseguir fer alguna cosa mínimament decent i al Jordi li va semblar bé i tot. Així que una cosa a l'olla, a esperar fins divendres i a aprofitar per anar a fer un Tandoori a un restaurant hindú en què la barra era el frontal d'un camió Tata. Ens van cobrar 15 lliures per una ampolla de Rioja que, només veure l'etiqueta (amb uns esgarrifossos cavallets de mar), veies que a Espanya no hauria passat dels 4 euros; però val a dir que em vaig reconciliar amb el menjar hindú, després d'aquella horrible experiència a prop de Central Park...

I amb això, arriba la fi de la segona jornada a Londres. Ara vaig a veure si puc esmorzar alguna cosa, que amb tot aquest desgavell d'hores m'he acabat quedant sense comfort time ni res que se li assembli...