Dedicat a Tu, Però No Estaves Escoltant

Aquest post va dedicat a tu...

Recordo el primer cop que et vaig veure. Va ser tot just un moment, quan menys m'ho esperava. De seguida vas desaparèixer de la meva vista. Estava completament segur que ni tan sols havies girat els teus ulls cap als meus. I encara que ja des de llavors vaig intuir que et quedaries al meu cap, el que mai no m'hauria imaginat el que em costaria treure-te'm i poder arribar a viure sense tu.

I això que vaig provar de tot. Inicialment vaig pensar que seria qüestió de temps, i vaig esperar unes setmanes, gairebé uns mesos. Però no va haver-hi manera. Després d'uns dies, quan jo menys m'ho esperava, notava aquella punxada de dolor, i tornaves. I et veia en llocs insospitats, a través de reflexos als vidres de les portes, als aparadors de les tendes, als miralls dels bars. Sempre eres una visió efímera, fugissera. T'amagaves entre les ombres, i jo pensava que realment havies de témer la llum del sol. Potser tenies secrets que amagar, alguna cosa que no eres capaç de mostrar a ningú més. O potser es tractava d'una mera qüestió de supervivència.

El cas és que seguies allà, i vaig decidir que havia de prendre altres mesures. Vaig començar a provar amb substàncies químiques, cada cop més estranyes, més cares i que em costaven més d'aconseguir. El meu cos se'n ressentia. Però a tu tot t'era igual, perquè potser passava una setmana o dues sense pensar en tu, i de sobte et tornava a veure, i me n'adonava que estàvem com al principi. Res no canviava entre tu i jo, ni tan sols la teva indiferència. Per què eres allà? Què t'havia fet jo? Per què no n'havies triat un altre?

Potser després de tot la teva indiferència no era tanta, i jo t'agradava més que la resta. Qüestió de sang? Qui ho sap, en el fons, t'he acusat d'indiferència, però mai no et vaig donar la oportunitat de donar-me les respostes. Perquè la nostra relació, o més aviat mitja relació, senzillament es va desfer. Gradualment i sense que ens n'adonéssim, sense cap raó aparent, tal com havia començat.

Un bon dia vaig mirar la meva pinta, i allà estaves: petit i sec, un punt negre entre els pels que s'havien quedat enganxats al plàstic. Et vaig recollir amb un tros de paper, i vas acabar a la paperera. I quan la tapa es va tancar, dins van quedar tots els mesos de dolor i incertesa.

Tot i això, aquest post, encara que sé que no ets aquí, i que sé que no m'escoltes, va dedicat a tu.

Al meu poll.

(Només per deixar les coses clares, mai no he tingut polls ni res per l'estil. Però d'un temps ençà, vària gent m'ha comentat que hauria de tornar a escriure, així que avui començo. No sé si el blog serà el suport més adient per a totes les paranoies que se'm poden anar acudint, però quan em decideixi a compartir-les amb la gent, sabeu que espero respostes i, sobre tot, crítiques! I ja de pas, també espero que us ho passeu bé llegint el que em passa pel cap...)