13 de febrer 2008

El Pitjor Dia de la Meva Vida

Aquell va ser el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.

Recordo les cares dels meus companys a l'hora del cafè. Bevien en silenci, amb el cap cot i la mirada baixa. Vaig preguntar què passava. Com podia ser que no me n'hagués assabentat? Una ONG havia fet public la nit anterior un vídeo en què es revelava que les empreses de software lliure utilitzaven de forma sistemàtica nens del sud-est asiàtic com a mà d'obra barata. Pràcticament totes portaven anys fent-ho, amb comptades excepcions. Començant per la Free Software Foundation, i seguint per Mozilla, Apache, KDE, GNOME... Fins i tot algunes parts del kernel de Linux havien estat escrites per nens en condicions d'explotació. Tots els diaris i especialment els portals de noticies en línia en parlaven.

No podia creure el que sentia. Així que acabada l'explicació dels meus companys vaig beure'm el dit que em quedava de cafè amb llet, trobant-lo infinitament més amarg que de costum, em vaig aixecar de la cadira, i vaig començar a caminar cap al despatx. Vaig entrar, vaig seure a la meva taula i em vaig connectar al primer portal de notícies que em va venir al cap. Francament, tot va ser tan ràpid que no estava preparat per al que m'esperava.

En el primer vídeo que vaig veure, un Richard Stallman amb els ulls enrogits admetia en una roda de premsa que la Free Software Foundation havia utilitzat, i seguia utilitzant, nens al tercer món per a dur a terme els seus projectes de software lliure. La raó? Purament econòmica: quan el programari lliure s'havia popularitzat i la seva demanda s'havia disparat a finals dels 90, els desenvolupadors s'havien trobat amb que ja no podien mantenir-se mitjançant donacions, i s'havia optat per reduir costos. Un periodista preguntava sobre els col·laboradors d'arreu del món que eren la suposada base del moviment open source. Stallman sanglotava i admetia que tot era una mentida infame que s'havien encarregat de mantenir durant més de 10 anys per a poder perpetuar el seu modus vivendi. Stallman gairebé no podia acabar la frase, abans de creuar els braços sobre la taula i baixar el cap per tapar-se la cara, esclatant a plorar.

Aquesta imatge d'Stallman contrastava amb la que apareixia al segon vídeo, un Stallman somrient que mirava un taller de software de Calcuta des d'un pòster amb els marges rossegats. "Fem del Món un Lloc més Lliure" llegien lletres blanques sota la seva foto. Des del seu costat, un Tux gras, descolorit i de què mig peu havia desaparegut amb un tros de paper esquinçat dominava una miríada de nens prims i bruts davant d'ordinadors. Alguns miraven a la càmera, altres treballaven, però la gran majoria tenien la mirada perduda. El pla general es transformava en un primer pla, i la imatge passava a mostrar la cara ennegrida de sutge i el tors nu d'un dels nens. A continuació, el focus es desplaçava cap al monitor on brillaven els colors d'un programa a mig editar, i a la taula on s'apilaven fulls amb diagrames UML, de classe i de seqüència, plens de gargots fets amb un llapis rudimentari i mal esmolat.

Un tercer vídeo mostrava nens de Bangla Desh escrivint testos de caixa negra per a components del KDE, i en un quart nenes d'un orfenat xinès eren obligades a escriure consultes durant hores per a provar la robustesa d'un nou motor de Base de Dades per a MySQL.

No vaig poder seguir. Vaig tancar la finestra i em vaig quedar callat una estona. Els meus companys havien arribat, m'havien estat mirant mentre veia els vídeos, i ara estaven marxant cap a les seves taules i posant-se a treballar. Una K de KDE ocupava gairebé tot el meu escriptori; una llàgrima lluitava per sortir del meu ull. Vaig clicar sobre el menú, i vaig triar l'opció de tancar. Un drac somrient em va demanar si volia tancar la sessió, o bé reiniciar o apagar l'ordinador. Me'l vaig quedar mirant una estona. El drac era verd lluent, i tenia una K roja i cridanera dibuixada al pit. Pensat per a caure simpàtic, si no fos perquè en aquell moment el trobava insuportablement cínic. Directament vaig desendollar el cable. El monitor va fer unes pampallugues, i el llum d'encesa va passar de verd a taronja. Em vaig aixecar, i vaig marxar de la feina sense acomiadar-me de ningú.

Em sentia enganyat. El software lliure era potser en el que havia cregut més en aquesta vida, i havia resultat ser la major enganyifa empresarial i moral de la dècada. Vaig arribar a casa i em vaig estirar al llit, tancant la porta de l'habitació. Mirava el sostre. Després d'unes hores, em vaig aixecar per a anar a buscar alguna cosa per menjar, i després de fer-me un entrepà fred de pa de motlle, vaig tornar al llit. Així vaig passar uns quants dies.

Ocasionalment mirava les noticies, i vaig poder veure com l'endemà mateix les administracions públiques de la gran majoria de països retiraven totes les subvencions i avortaven els plans d'implantació de software lliure a les seves màquines. Les empreses privades s'esperava que ho fessin gradualment i a títol individual en les properes setmanes. En Bill Gates apareixia un dia rere l'altre, somrient i feliç, estrenyent la mà de ministres i presidents d'aquí i d'allà, i donant discursos moralistes en què ressaltava que ell sempre havia sospitat sobre el finançament i la integritat dels projectes de software lliure. En la seva opinió, finalment s'havia demostrat que el secret industrial era una condició sine qua non per a la solvència econòmica dels desenvolupadors de software, i la única forma de garantir-lo eren el tancament del codi i un sistema de patents fort.

No sabia dir quant de profètiques o influents van resultar ser aquestes paraules, però el fet és que les discussions sobre el sistema de patents de software europeu es van desencallar de forma gairebé immediata, i encara seguia en la meva reclusió voluntària quan es va aprovar una directiva alarmista que donava carta blanca per a patentar pràcticament qualsevol cosa. Al dia següent l'oficina de patents europea estava desbordada de demandes de patents per part de les grans companyies americanes.

No responia al telèfon, no sortia de casa més que per a comprar menjar, no m'aixecava del llit més que per a cuinar-lo i rentar-me. Ocasionalment agafava la guitarra i intentava improvisar una tonada fúnebre, però a pesar dels canvis que estaven passant al món jo seguia igual de negat amb la música i ho deixava al cap d'una estona.

Quan finalment em vaig animar a tornar a la feina, en arribar i arrencar l'ordinador em vaig trobar amb un menú a través del qual només podia iniciar Windows Vista. Mentre es carregava, vaig veure que hi havia una carta al meu nom davant el teclat, amb el número del meu despatx escrit en bolígraf al sobre. La vaig obrir, i el rector m'explicava com la universitat havia decidit expressar el seu rebuig a les pràctiques explotadores de les companyies de software lliure, i havia prohibit l'ús de qualsevol producte informàtic no propietari dins l'àmbit universitari. Per aquesta raó, i amb caràcter excepcional, després de consultar amb el laboratori de càlcul del meu departament i de comprovar que jo havia estat un usuari sistemàtic de programari obert, tot el contingut del meu disc dur havia estat esborrat. Finalment, en una demostració de cinisme tan excepcional com semblava ser la situació, se'm recordava la importància de les còpies de seguretat davant possibles eventualitats a les màquines, i la propietat única i exclusiva de la Universitat Politècnica de Catalunya dels recursos informàtics i dels treballs produïts en ells.

Vaig fer una bola de la carta i la vaig llençar cap a la paperera del costat de la porta, on va entrar després de descriure, girant sobre ella mateixa, una paràbola que vaig seguir a càmera lenta a través de l'aire i de mig despatx. Vaig mirar el monitor on Internet Explorer em donava la benvinguda a Windows Vista, i em convidava a viure una experiència única i segura. Obviant de forma sorprenent una tan temptadora invitació, vaig clicar a la barra d'adreces i vaig introduir l'adreça del webmail amb el teclat. Res no va passar, fins que al cap d'uns segons Internet Explorer va obrir l'assistent per a pàgines no trobades. Una grapadora animada m'informava que no era possible realitzar la connexió, i em recomanava que ho tornés a intentar al cap d'una estona.

A pesar de les seves recomanacions, i de tot els intents que vaig fer, no va possible realitzar la connexió aquell dia. De fet, no ho va ser cap altre dia.

Aquell dia, Internet es va esfondrar. I no es va recuperar mai més.

Així que pensant-ho bé, també pot ser que fos aquell, el pitjor dia de la meva vida. I, possiblement, el de molta més gent.