07 de desembre 2009

Falsos Mites Sobre el Cos Humà

Després d'estar sentir durant més de vint minuts un japonès que era la barreja de'n Alex Turner dels Arctic Monkeys amb n'Albert Pla (aquest últim després de fotre's tres o quatre Xibeques, encara que suposo que seré també em serveix), tota la barreja de personatges fent una xerrada sobre clustering de documents de text, crec que puc dir em trobo en condicions de poder escriure un post (encara que no descarto que el fet d'haver-ne fet ja la meva, de presentació, també ajudi), el primer després de més d'un any, per començar a explicar, de la forma que sempre ho he fet (és a dir, sense cap mena de mirament ni pietat pels possibles lectors), els dies del meu viatge a Miami Beach, Florida, USA, per assistir a la 9th IEEE International Conference on Data Mining, també coneguda (com, per altra banda, gairebé tots els congressos) per les sempre críptiques sigles d'ICDM 2009.

Per on començar? Doncs bé, després de la introducció clàssica amb paràgraf d'una sola frase i diversos parèntesis empotrats, crec que la millor forma d'entrar en matèria seria a través del tema que dóna nom al post: Falsos Mites Sobre el Cos Humà. De què n'hi ha molts, no cregueu, sobre temes tant diversos com l'alimentació, la forma física o la sexualitat. I de tots ells se n'hauria de parlar obertament, perquè parlar de les coses a mitges fa que només circulin mitges veritats, i les mitges veritats s'acaben transformant en mites, i arribats a aquest punt certament podem dir que ja hem begut oli!

Exemple de mite (en context): Jo ara fa tres dies era a Barcelona, i sabia que l'endemà a les 10:25 del matí havia d'agafar un vol d'onze hores fins a Atlanta, esperar durant sis hores allà i llavors agafar un altre vol d'un parell d'hores més fins Miami, on havia d'anar a presentar l'article que (finalment) ens havien acceptat al ja esmentat ICDM 2009. Però jo tenia moltíssimes ganes de muntar un sopar a casa, encara que em suposava que acabaria tard i que tindria poc temps per a dormir. Sobretot, tenint en compte que sóc incapaç de fer la maleta d'un viatge a més de vint-i-quatre hores vista, i com que havia de posar-me a preparar el sopar només arribar a casa, era bastant evident que acabaria a les tres o les quatre de la matinada traient de l'armari a sac tantes tuples <samarreta, calçotets, mitjó, mitjó> com dies estaria fora (intentant que els dos mitjons fossin del mateix tipus, òbviament). Ho hauria fet igualment, però he de confessar que aquí van entrar en joc els Falsos Mites Sobre el Cos Humà. El meu pensament va ser: si no he dormit durant la nit, m'adormiré com si res a l'avió, i em fotré la clapada del segle, que per a això tinc onze hores. Mite! Rumor! Fantasia! Quimera! Error, gran error! Però jo en aquell moment poc m'ho esperava!

Així que vaig fer el sopar (que va anar genial, per cert, i que per tant justifica tota la son que vaig passar) --- les dotze, la una, les dues --- després encara vaig sortir de casa --- les tres --- vaig tornar a casa --- les quatre --- em vaig posar a fregar els plats --- les cinc --- vaig fer la bossa --- dos quarts de sis --- vaig comprovar per enèsima vegada que tingués els bitllets i el passaport, em vaig rentar les dents, vaig posar dues alarmes, em vaig posar al llit --- les sis. L'alarma estava posada a les set, es podria dir que va ser un formalisme el fet de dormir aquella hora.

Un formalisme que em va estar a punt de sortir car, perquè, com era d'esperar, em vaig despertar a dos quarts de vuit amb un record molt molt vague d'haver aturat un dels dos despertadors per a esperar que l'altre sonés (i també amb la sensació immediata de l'he cagada). No havia sonat, i en aquell moment no entenia per què. Tampoc és que en tingués el temps: va ser llevar-me, vestir-me i sortir corrent per agafar un taxi que em dugués a l'aeroport, perquè era força clar que no arribava a agafar el tren a Sants per més que volgués. A posteriori, el perquè que no entenc és per què em vaig despertar: una de les alarmes que havia posat era la del mòbil, que tinc programada intel·ligentment perquè només soni de dilluns a divendres, així que la que havia aturat era la del rellotge, que havia de sonar després...

En qualsevol cas, vaig aconseguir arribar a l'aeroport, em vaig passar una hora i tres quarts mirant els sostres de la nova terminal mentre feia cua al mostrador de facturació, cua al control de seguretat, cua al control de passaports, i cua abans d'embarcar; i quan finalment vaig entrar a l'avió, i em vaig estirar als meus dos seients de darrera filera (al menys no tenia ningú al costat, cosa que s'agraeix en un vol d'onze hores!)... no em vaig poder adormir! Estava esgotat, però no, el meu centre del son (o potser la glàndula pineal, qui sap) va decidir que no, i era que no. Vaig anar fent cops de cap, però mirant el rellotge cap dels cops va durar més de cinc o deu minuts. Així que vaig acabar alternant lectura i cops de cap durant onze hores. I vaig acabar enyorant els refregits de Super Nintendo que tenien els avions de Swiss One quan havia anat i tornat de Nova York ara fa tres anys...

Tot i això, a base de cops de cap m'havia recuperat una mica, així que en arribar a Atlanta, i després de l'inevitable control de seguretat, amb preguntes com de què era la conferència a què anava (després vaig veure que el policia anava de bon rotllo, però de bones a primeres després de dir Data Mining vaig pensar que acabava a la garjola), vaig poder estar passejant per l'Aeroport d'Atlanta, que és, com era d'esperar (i com tot en aquest país), enorme. Em vaig fer un White Chocolate Mocha al Starbucks (un altre clàssic), i després de molt rumiar-m'ho em vaig acabar comprant A Tale of Two Cities per a llegir al viatge de tornada (les quatre-centes pàgines que em quedaven de One Last Breath havien estat danys col·laterals del meu atac d'insomni inesperat). També vaig haver de comprar per enèsima vegada adaptadors per a l'endoll del portàtil (a afegir a la llista de productes més cars del món: or, platí, tinta d'impressora i adaptadors de corrent), i vaig fer la nota mental d'aprendre a restar hores, perquè de les 15:10 a les 21:55 n'hi ha gairebé set, d'hores, no sis...

Francament, no podia dir que tingués Jet Lag. Havia dormit una hora i mitja de les anteriors quaranta-dues: el que tenia era una manca total i absoluta de referències temporals. Tant podia haver estat el matí, com la nit, com l'hora del té: per a mi eren quarts de quinze. Però suposo que una mínima capacitat de resposta a l'entorn li deuria quedar al meu cos, i en el moment en què es va fer de nit a l'aeroport d'Atlanta les piles se'm van començar a acabar. I clar: no era plan de quedar-me clapat allà enmig, així que vaig anar aguantant davant la porta d'embarcament com vaig poder, amb vint minuts de propina per retard del vol. Em va tocar seient davant de la sortida d'emergència, i va venir un hostès a prendre'm declaració jurada que entenia anglès i que sabria obrir la porta en cas d'emergència. Sí, el que vulgui, però deixi'm dormir, i si hi ha un accident, obriré la porta, però sortiu sense fer soroll! Em vaig adormir immediatament en el moment en què l'hostès va donar per acabat el sermó rotllo In God We Trust (pobrets, més els valia, perquè si jo els havia de treure d'algun problema, ho tenien clar), per a despertar-me quan ja érem volant des de feia mitja hora, i tornar-me a adormir just abans de l'aterratge.

Però bé, després de tot això, finalment, podia dir que ja era a Miami! I, tot un detall d'aquells que un no aprecia mai fins que algun cop no li passen, la meva bossa també (encara que va trigar a sortir, la condemnada). Eren dos quarts d'una, així que vaig agafar un taxi fins a l'hotel a Miami Beach (amb parada a mig camí al caixer perquè el conductor, un paki que nedava en mocadors de paper perquè estava refredat com una sopa, em va dir que no li podia pagar amb targeta), on vaig acabar arribant a la una tocada. Formalitats de registre, donada de claus, entrada a l'habitació, descoberta que era enorme (com tot en aquest país) i també, molt més interessant i sorprenent, que la tassa del water feia només dos pams d'alt, així que podies tirar de la cadena amb el peu! Una experiència extraordinària, i que recomano encaridament que aprofiti a tot aquell a qui se li'n presenti l'oportunitat!

Quarts de dues, hora de dormir! En feia gairebé quaranta-vuit de la darrera clapada amb cap i peus, així que ja tocava. I aquest cop sí que no va haver-hi glàndules pineals que emprenyessin. Només llàstima que a l'endemà el servei d'habitacions no estigues d'acord amb els meus horaris particulars, però això clarament ja és una altra història...