...i Pròleg

...m'independitzo!

Ara sí que ja és segur. El divendres vam anar, vam firmar... i ja està! Tinc pis! Bé, hauria de dir tenim pis, perquè el compartiré amb el Simón (que evidentment també ho ha comentat al seu blog). I per ser encara més estricte hauria de dir lloguem pis, perquè clar, tampoc no era plan d'hipotecar-nos a quaranta anys, per molta estima que ens tinguem l'un a l'altre...

De fet, era una idea que ja havíem comentat algun cop abans que jo no marxés a Nova York. Però com que jo havia de ser fora aquests tres mesos, vam decidir que ja ho miraríem quan tornés. I així ha estat, a la que portava una setmana aquí vam quedar per començar a mirar, i anar-nos fent una idea del que hi havia.

Inicialment el nostre objectiu era la zona de la Vall d'Hebron. Vam començar quedant per passejar-nos per allà, per si veiem algun cartell de pis en lloguer. Vam entrar a la zona de la Vila Olímpica de periodistes, i sí, allà en vam veure algun, però diguem-ne que no era el que buscàvem (és a dir, eren increïblement cars). Vam pujar per la zona de Montbau, darrera la Residència, però a part de servir-me per a conèixer parts de la meva ciutat que no havia vist mai, poca cosa més.

Un cop posats en context del que seria buscar pis, el Simón es va pegar una fartada de mirar pàgines d'anuncis immobiliaris (realment, gràcies; si no fos per tu, clarament encara estaríem igual que al principi), ens vam comprar el Primeramà, ens vam registrar a la borsa d'habitatge de l'Ajuntament... i així finalment vam aconseguir anar a veure un primer pis, també a la Zona de Vall d'Hebron.

Però aquest no va ser, ni tampoc cap dels altres que vam veure durant les dues setmanes següents. De fet, en molts casos ni tan sols arribàvem a veure els pisos: ja estaven llogats, o no ens agafaven el telèfon. Fins i tot va haver-hi una immobiliària que ens volia cobrar tres-cents euros només pel dret de veure els pisos.

Fins que un dia vam anar a un pis al carrer Provença, dels que gestionava la Borsa d'Habitatge de l'Ajuntament. L'hi havien ofert al Simón quan va trucar per a corregir unes dades de quan ens havíem registrat, i li havia tramés bones vibracions. Jo una hora abans havia anat a l'oficina gestora, perquè com que sóc un becari precari el meu contracte no val res; em demanaven que m'avalés algú amb un pis, i havia de presentar els documents pertinents (que no vegis la cara que em va fer mon pare quan va haver que havia d'avalar-me amb tot el seu pis perquè jo pogués marxar de lloguer... sort que era una cosa de l'Ajuntament...). En tot cas, vam pujar al pis, i estava força bé, amb bona llum, i al menjador havien tirat a terra la paret que el separava de l'habitació del costat i havien fet un únic espai, separat per una espècie d'arc. Realment era el millor que havíem vist (a excepció potser d'un pis reformat en una finca prop de la Monumental en què havíem vist un altre pis igual no reformat. Les comparacions poden arribar a ser molt odioses. Llàstima que el preu se'ns n'anés una mica bastant). Així que només arribar a la feina vam trucar dient que ens interessava... i només penjar jo van trucar al Simón per dir-li que el pis també els interessava a una parella de noies que, com que s'havien inscrit abans a la borsa, tenien prioritat.

Falsa alarma, seguíem sense pis...

Així que vam seguir mirant... Fins un altre dia, en què en aquest cas el Simón mirant per la web va trobar un pis al Guinardó, gairebé tocant al Passeig Maragall, de què les fotos eren realment espectaculars. I el Simón tornava a tenir les bones vibracions. Va coincidir que el dia que havíem quedat va ser l'endemà del famós tall de llum general, i no estàvem segurs que poguéssim fer la visita, però vam trucar i ens van confirmar que podíem anar-hi igualment. Així que cap a les onze del matí estàvem al carrer de la Torre dels Pardals, cantonada Mascaró. Va arribar la noia de la immobiliària, vam pujar les escales fins al tercer pis, i vam entrar. La finca era en un xamfrà, i el pis agafava tota la cantonada, de manera que totes les habitacions tenien llum. Llum que entrava a doll per unes finestres enormes. Era increïblement lluminós. A part, les parets estaven impecablement pintades, i les habitacions eren força grans, especialment el menjador. La cuina i el lavabo eren potser una mica més vells, però estaven perfectament conservats. No sé, crec que tant el Simón com jo vam tenir la sensació que era perfecte! Era el millor que havíem vist, millor que el del carrer Provença que ens havíem estat a punt de quedar. Vam sortir d'allà gairebé disposats a trucar a l'agència per dir que ens el quedàvem, però com que la noia ens havia dit que no ensenyarien el pis a ningú més fins l'endemà i havíem quedat per anar-ne a veure un altre al Carmel... per si un cas, vam decidir anar-lo a veure igualment.

I evidentment, com són les coses, va resultar que el pis del Carmel era sorprenentment interessant. Estava al carrer Mülhberg, muntat sobre la muntanya, i tenia vistes sobre tota la ciutat. Estava totalment reformat, la cuina i el bany eren nous, i costava setanta euros menys al mes... Com a contres: les habitacions eren més petites, no hi havia gas natural, i clar, estava dalt de la muntanya. Però com que la vena catalana la tenim, i la pela ens pot a tots una mica, dubtàvem. I vam dubtar, fins que vam dir: Què coi! Per trenta-cinc euros al mes, no compensarem tot el pal que ens farà caminar fins al metro i anar a buscar les bombones de butà! Així que ja que fem les coses, fem-les bé! Així que ens vam decidir, i per evitar canvis d'opinió, vam trucar a l'agència immediatament.

Senyores, senyors, teníem pis!!

Bé, faltava la firma del contracte, que vam anar a fer el divendres passat, després d'obrir una Cuenta Naranja de ING Direct per descobrir després que no s'hi poden domiciliar rebuts i haver d'obrir un compte normal i corrent a la Caixa Penedés, i després que el Simón es baixés la Llei d'Arrendaments Urbans sencera per si ens volien colar algun gol a l'hora de signar el contracte. Finalment sembla que no va haver-hi cap estafa: vam anar, nerviosos com a flams, ens vam llegir tot el contracte de dalt a baix, i no semblava que hi hagués cap clàusula per la qual venguéssim la nostra ànima al propietari. Un parell de signatures, un feix de bitllets menys per cap... i allà les teníem, a les mans: les claus del nostre pis.

Ara només falta pintar, condicionar, moblar...

Epíleg, Represa...

D'una banda, el Carrer Ballester. La cruïlla de Balmes amb Passeig de la Bonanova, allà on canvia de nom a Avinguda del Tibidabo. La paella de l'Avinguda del Tibidabo davant les piscines de la Caixa. El Carrer Manuel Arnús, passat el Mirablau i l'aparcament del Funicular. La carretera de les Aigües, la pujada cap als Vivers de Can Borni, i la corba en mig del bosc des d'on se senten els crits de la gent a les atraccions. La font, i les dues tirades de camí delimitat per arbres a la dreta, que sempre recordo que ja són el final de la pujada per terra. El tros final de la carretera fins la Plaça del Tibidabo, passant per davant del que era una casa en ruïnes i ara és l'hotel més car de Barcelona (o al menys un d'ells).

El Mirador. La meva ciutat als peus.

La baixada per l'altra banda de la carretera, amb els dos revolts en paella, i el trencant cap al Camí de Cal Totxo. El tros de trialera del GR92 per escalfar. Vista Bella, la Font Groga i el Pas del Rei. El trencant cap a la trialera on hi ha la casa abandonada. La Font de la Mina de la Marquesa. El Parc del Laberint, la Ronda de Dalt, i l'Avinguda de Vallcarca (fins no fa gaire, de l'Hospital Militar). El Carrer Ballester.

De l'altra banda, la meva bicicleta Decathlon Rockrider 650. Forquilla davantera de suspensió Rock Shox Indy, model 1999. Frens V-Brake. Llantes d'aliatge especial. Cobertes de tacs.

L'enllaç: les meves cames, les meves mans, i la suor acumulada als pèls.

Sí! Un mes després torno a anar en bicicleta, després d'una pausa bastant llarga; i torno a escriure al blog.

I es que aquest mes d'epíleg de Nova York ha estat un estrès constant. Entre tornar a la feina, veure la família, quedar amb amics i arranjar temes pendents, pràcticament no he parat. He arribat a la conclusió que la meva vida a Barcelona és un tren llançat, per moments sense control; un tren de què vaig baixar i el que he hagut de fer ara ha estat pujar a aquest tren en marxa. No em va costar molt recuperar els meus hàbits aquí a Barcelona, però sí que per moments la quantitat de compromisos que tenia m'ha desbordat completament. De fet, a vegades estava als llocs i estava pensant més en les coses que havia de fer que en el que estava fent aquell moment...

Tot i això, aquest mes d'epíleg del meu viatge, i de represa del que era la meva vida habitual, també ha servit de pròleg. Perquè des de fa un parell de dies ja és pràcticament segur que...