Midtown

Després d'un parell de dies de feina a la New York University (sí, he començat treballant i tot!), avui finalment he començat a fer el giri per Manhattan. I ja posats, hem començat amb el Midtown, la part que queda just per sota de Central Park, i que nosaltres hem fet arribar fins just a sobre del Greenwich Village, on està la Universitat.

I bé, de bones a primeres et trobes amb que tot és gran i alt. Molt gran i molt alt. De fet, tot és tan gran i tan alt que et quedes una mica decepcionat, perquè els gratacels estan envoltats d'edificis que no són tan alts com ells, però déu n'hi do, i la sensació d'altura es perd. De fet, les avingudes i carrers són també increïblement amples... És com un món a escala de gegant, un lloc on s'han perdut les proporcions.

Però per altra banda, és un lloc on està tot. TOT és allà, tot el que és famós i de què has sentit a parlar tant és a Nova York. Caminant per la 5a avinguda, et trobes que allà hi ha totes les marques de moda, totes les joieries i cases de diamants (he pres nota d'alguns dissenys per a mon pare, bagatel·les de 48,000 dòlars), el New York Times, el Rockefeller Center. Te'n vas cap a Times Square i et trobes amb la casa de gambes Bubba Gump (sorprenent, però existeix), la seu de Reuters, a part del Times Square en si, que és prou famòs.

Segueixes caminant per 42nd Street i et trobes amb la Biblioteca Pública de Nova York, que a part que em sembla que és la que surt a la pel·lícula dels Caçafantasmes (és el que m'ha recordat, què voleu que hi faci?), és una passada de lloc per anar a estudiar o pencar: és d'estil del segle XIX, i té un sostres impressionants. Allò que si visqués aquí possiblement sovint passaria d'anar a la Universitat i em vindria amb el portàtil aquí, a més a més hi ha WiFi i endoll a les taules (sempre puc mirar de fer-ho durant aquests 3 mesos). Just davant et queda l'edifici Crysler, que és digne de Gotham City, amb unes gàrgoles metàl·liques a 50 pisos d'altura sobre el terra (de fet, ja el primer dia ja em vaig quedar amb la sensació que tota Manhattan ÉS Gotham City: els edificis són mastodòntics, i l'estil d'arquitectura més corrent és el de principis del segle XX, amb tot d'ornamentacions, i gàrgoles, i tal, que realment semblen el lloc ideal per a veure passar el Croat Emmascarat). I seguint fins al final del carrer arribes a les Nacions Unides, i llavors, per fi, veus el riu, i Brooklyn a l'altra banda.

Et queda encara anar a veure l'Estació Central, que com totes les estacions centrals de les grans ciutats és preciosa, també de finals de segle XIX, rotllo època daurada del ferrocarril (i en aquest cas de Nova York, està claríssim que a principis de segle XX a aquesta gent els sortien els calés de les orelles), a veure quan Barcelona pren nota, perquè l'Estació de Sants diguem-ne que gaire a l'altura no ho està. I el següent pas: l'Empire State Building. I, encara que pel que he dit pogués semblar el contrari, l'Empire State m'ha impressionat. He vist el Rockefeller Center que potser sigui més alt, i segurament n'hi ha gratacels més moderns que segur que ho són, però l'Empire State té una majestuositat que impressiona. No sé, és l'amplada, les proporcions, com et sents quan el mires des d'avall... Tot i això, m'ha quedat pujar-hi, però segurament esperaré a que vingui la Laura, que són 18 euros, i pica una mica.

I bé, per a rematar-ho, sempre pots anar a veure el Flatiron, l'edifici aquell que per un costat no fa més d'un pam d'ample; i cap a casa, a gaudir d'un sopar autèntic japonès que hem preparat amb en Kugatsu (sopa de miso, arròs fet amb l'arrossera a vapor, carn de bou amb verdures i salsa de soja, i... enciam amb tomàquet i oli d'oliva verge, diguem-ne, el toc mediterrani). Per cert, demà faig truita de patates.

I també per cert, com que veig que el que us agrada són les fotos, he creat un compte a 23HQ per a penjar-ne a mida que les vagi fent. Així que ja sabeu, www.23hq.com/ausiaso.

Barcelona... Ginebra... Nova York!

Doncs sí senyors, ja sóc a Nova York!

La veritat és que el viatge va anar bé: sense retards, vaig poder fer la connexió a Ginebra que em va sobrar un munt de temps, i no se'm va fer excessivament pesat. Tot i que clar, acostumat a viatjar amb companyies de baix cost, viatjar amb Swiss té les seves ventatges:

• Et donen una magdalena i una xocolatina suissa durant el vol de Barcelona a Ginebra, i un apertiu, el dinar, un gelat, una calzone i una xocolatina suissa durant el vol de Ginebra a Nova York.


• A part de la beguda que pots demanar amb cada àpat (que en el meu cas van ser 2 cafés i 3 Coca-Cola's), et van passant cada cert temps per si vols aigua.


• Et donen un coixí i una manta per si vols tapar-te i fer una becaina. Encara que com podeu suposar després de llegir la meva dieta liquida, jo al final no vaig dormir gens...


• Tens consola!!! Bé, tens una pantalla davant cada seient, i del lateral del seient surt un híbrid comandament a distancia - de consola que et serveix per a controlar-lo. De fet, jo quan vaig asseure'm i vaig veure uns botons X, Y, A, B de colors vermell, verd, blau i groc, vaig pensar: Super Nintendo? I sí, efectivament podies triar entre 4 pelicules que estaven fent, tot de documentals, vàries cadenes de musica i jocs! A veure, eren una mica xorres, pero si jugar al TrackMania amb el teu portàtil i fer la Xarxa a major altura de la teva vida quan tornes de Budapest té el seu encant, com no l'ha de tenir jugar al Pong al teu seient d'avio? Encara que jo em vaig viciar més al Trivial, a pesar que les preguntes eren de cultura americana i no n'endevinava ni una... Tot i això, va haver-hi un moment en què la consola en questió va comencar a penjar-se de mala manera i vaig acabar posant-me a llegir, que això no falla mai.
  
  

Doncs bé, 6 hores després d'haver deixat Ginebra vaig comencar a veure trosos de terra per la finestreta, una terra negra tacada de geleres que va resultar ser Terranova. I 8 hores després, vaig aterrar a l'aeroport de Nova York. Estava a Nova York, no m'ho creia!!! Faltava passar el control d'immigració, que em tenia molt nerviòs, pero al final em van preguntar què venia a fer, em van fer una foto, em van prendre una mostra de les empremtes dels dits i em van enganxar la targeta verda al pasaport, recordant-me amablement que si la perdia i no l'entregava en sortir del país podia tenir... problemes per tornar a entrar als Estats Units.

Arribar fins l'apartament va ser una mica més d'odissea: agafa la llençadora de l'aeroport a una estació de Metro, agafa el Metro que és com el forum de les cultures (crec que jo era la única persona que no era negra, sudamericana o asiatica del vagó) i després carrega amb la maleta, la bossa de mà i el portàtil fins l'apartament. Per sort, em vaig aclarar bastant be, no em vaig perdre i vaig trobar l'apartament a la primera!

I allà estaven els meus dos companys de pis Japos. Que... sorpresa! Em tenien unes sabatilles preparades a l'entrada perque em treiés les sabates per anar per l'apartament. Un d'ells acabava d'arribar, com jo, i l'altre era el que ja estava establert, que marxa el diumenge... i el responsable del merder que hi havia al pis. Mangas desperdigats per tot el terra, bosses de plàstic i roba bruta per tot arreu, la cuina feta una porquera, amb els fogons plens de merda resseca i recremada, paelles brutes, greix a la paret i l'armari, pèls a tot el terra del lavabo... Diguem'ne: un fàstic. I el meu pare preocupat i dient-me abans de marxar que sobretot fos ordenat, que anava a conviure amb més gent... Tot sigui dit que ahir ja vaig passar l'escombra pel lavabo i el dormitori, i aquest matí, com que amb el Jet Lag m'he llevat a saco de d'hora, m'he posat a netejar la cuina amb desengreixant i força de bracos... Per sort l'altre company, en Kugatsu, sembla bastant més endrecat i molt agradable. A veure que tal em va, però sembla molt bon tio.

Evidentment, vaig fer una prova de parlar en japonès, però com que em van mirar amb cara de... no destrossis la nostra llengua, europeu de pacotilla, vaig pensar que millor ho deixava per a més endavant, quan em tinguessin més confiança...

Per rematar el primer dia, vam anar a sopar a un xinès, i vaig tenir el meu primer contacte amb les racions americanes... El Hot And Spicy Beef era perque en mengessin dos com jo... Encara que suposo que tot el que havia endrapat a l'avio també ocupava espai a l'estòmac, ni que fos feia més de 8 hores.

De moment avui ja he anat a pencar, i a conèixer el professor que m'ha convidat (que per cert és com el Lluís Màrquez, un company del departament de Barcelona, en japonès). Aquesta tarda, comprar teca (i més productes de neteja). Tinc la sensacio que ja trigo en anar a fer el guiri!!

I per cert, aixo és DIFERENT, i hi ha molts detalls que canvien. Pero ja ho explicaré en un altre moment, que ara em toca anar a fer paperassa!

Tot Llest

Setmanes fent papers, dies de comiats, tota la meva roba escampada sobre el llit ahir i avui dins la maleta, sopars familiars, trucades d'última hora, la taula del despatx buida i neta com no ho estava des d'al cap de 5 minuts que vaig asseure-m'hi per primer cop i una mirada enrere als companys que m'havien abraçat uns segons abans, nervis, dubtes il·lusió i una darrera entrada al blog abans de marxar...

Tot està llest. Nova York, demà ens veiem!

Val d'Aran

Ja només queda una setmana perquè marxi a Nova York...

I abans de marxar, vaig aprofitar per a disfrutar del regal que m'havia fet la Laura pel meu aniversari: un cap de setmana allà on vulgués. Amb ella, és clar...

I jo li vaig demanar d'anar a la Val d'Aran, on jo no havia estat mai però que sempre m'havia atret. Vam reservar una habitació en un hotel al poble de Betlan, prop de Vielha. I com que aquest any els hotels estan gairebé buits, vam aconseguir una habitació amb el sostre en golfes i amb un balcó sobre tota la vall... Tot un èxit!

Per acabar de rematar el regal, la Laura es va encarregar de conduir gairebé tot el camí, i jo em vaig poder dedicar a mirar el paisatge per què anàvem passant. De fet, per a mi una part de la gràcia del viatge també estava en el camí. El tros de túnel en corba que va a parar sobre la presa del Pantà de Camarassa, la pujada al Coll de Perves entre la Pobla de Segur i el Pont de Suert i, especialment, el Túnel de Vielha.

N'havia sentit a parlar, tothom em deia que era tota una experiència, tenia ganes de passar pel Túnel de Vielha. I estàvem parlant amb la Laura que a ella no li feien precisament cap particular gràcia els túnels, quan vam entrar per la boca sud, la carretera va fer un gir a la dreta i ens vam trobar amb la lenta pujada en línia recta del Túnel de Vielha.

I sí, efectivament, ara puc dir que és angoixant. Estret, gairebé sense ventilació. El fum s'acumula, i la llum taronja que cau de les parets crea un efecte de neblina. A mig túnel hi ha un canvi de rasant, i en aquell moment estàs completament submergit en la boira, no veus reus. Per sort no hi havia gaire trànsit, però precisament la falta de cotxes en l'altre sentit donava una sensació d'hivern nuclear... I la sensació va durar fins que vam començar a veure la llum de la boca nord, i vam anar a parar al mig de la Val d'Aran.

La Val realment és maca. Com són les Valls del Pirineu. Vam estar per allà la tarda del dissabte i el matí del diumenge. Vam aprofitar per passejar pel Naut Aran, caminar una estona, tocar neu i mullar-nos les mans en un riu, i després ja vam començar el camí de tornada.

I evidentment, per rematar-ho vam passar per un altre lloc per on feia molt de temps que volia passar: el Port de la Bonaigua. La carretera de pujada per la banda de l'Aran començava amb rectes llargues, unides per corbes cada cop més tancades i més seguides, fins que vam arribar al Cap del Port, i vam començar la baixada cap al Pallars Sobirà. I van venir uns kilòmetres de carretera solitària, amb les muntanyes a banda i banda, muntanyes enormes, tenia la sensació que molts més grans que les que havia vist en altres llocs del Pirineu, i cobertes per una manta de color terròs. Cap altra traça d'activitat humana més que la carretera. I en sil·lenci, mirant alternativament la muntanya i la meva estimada conductora, vam anar perdent altura fins que la vall es va obrir i va aparèixer davant nostre València d'Àneu i, de nou, la civilització.