Val d'Aran

Ja només queda una setmana perquè marxi a Nova York...

I abans de marxar, vaig aprofitar per a disfrutar del regal que m'havia fet la Laura pel meu aniversari: un cap de setmana allà on vulgués. Amb ella, és clar...

I jo li vaig demanar d'anar a la Val d'Aran, on jo no havia estat mai però que sempre m'havia atret. Vam reservar una habitació en un hotel al poble de Betlan, prop de Vielha. I com que aquest any els hotels estan gairebé buits, vam aconseguir una habitació amb el sostre en golfes i amb un balcó sobre tota la vall... Tot un èxit!

Per acabar de rematar el regal, la Laura es va encarregar de conduir gairebé tot el camí, i jo em vaig poder dedicar a mirar el paisatge per què anàvem passant. De fet, per a mi una part de la gràcia del viatge també estava en el camí. El tros de túnel en corba que va a parar sobre la presa del Pantà de Camarassa, la pujada al Coll de Perves entre la Pobla de Segur i el Pont de Suert i, especialment, el Túnel de Vielha.

N'havia sentit a parlar, tothom em deia que era tota una experiència, tenia ganes de passar pel Túnel de Vielha. I estàvem parlant amb la Laura que a ella no li feien precisament cap particular gràcia els túnels, quan vam entrar per la boca sud, la carretera va fer un gir a la dreta i ens vam trobar amb la lenta pujada en línia recta del Túnel de Vielha.

I sí, efectivament, ara puc dir que és angoixant. Estret, gairebé sense ventilació. El fum s'acumula, i la llum taronja que cau de les parets crea un efecte de neblina. A mig túnel hi ha un canvi de rasant, i en aquell moment estàs completament submergit en la boira, no veus reus. Per sort no hi havia gaire trànsit, però precisament la falta de cotxes en l'altre sentit donava una sensació d'hivern nuclear... I la sensació va durar fins que vam començar a veure la llum de la boca nord, i vam anar a parar al mig de la Val d'Aran.

La Val realment és maca. Com són les Valls del Pirineu. Vam estar per allà la tarda del dissabte i el matí del diumenge. Vam aprofitar per passejar pel Naut Aran, caminar una estona, tocar neu i mullar-nos les mans en un riu, i després ja vam començar el camí de tornada.

I evidentment, per rematar-ho vam passar per un altre lloc per on feia molt de temps que volia passar: el Port de la Bonaigua. La carretera de pujada per la banda de l'Aran començava amb rectes llargues, unides per corbes cada cop més tancades i més seguides, fins que vam arribar al Cap del Port, i vam començar la baixada cap al Pallars Sobirà. I van venir uns kilòmetres de carretera solitària, amb les muntanyes a banda i banda, muntanyes enormes, tenia la sensació que molts més grans que les que havia vist en altres llocs del Pirineu, i cobertes per una manta de color terròs. Cap altra traça d'activitat humana més que la carretera. I en sil·lenci, mirant alternativament la muntanya i la meva estimada conductora, vam anar perdent altura fins que la vall es va obrir i va aparèixer davant nostre València d'Àneu i, de nou, la civilització.