El congrés ja s'ha acabat, he fet la presentació, sorprenentment a la gent li ha agradat, m'han fet preguntes i les he sabut respondre... què més puc voler? Bé, m'hauria agradat que no m'hagués estat tremolant la cama mentre començava a parlar, però contra els nervis que duc a dins definitivament no s'hi pot fer res...
La veritat és que ha estat un congrés força petit, avui ja quedava molt poca gent de bon matí i a mida que han anat passant les hores i la gent havia de marxar cap agafar els seus avions la sala quedava més deserta. M'ha fet una certa pena i tot per l'organitzador, perquè el primer dia va donar un missatge sobre la importància del congrés que no es corresponia amb la mida de l'audiència que tenia en aquell moment, no diguem pas a última hora d'avui. Per altra banda, admeto que el fet d'ahir no haver anat al sopar oficial (sí, per anar a veure el partit de la sel·lecció) és d'aquelles coses que em fan sentir una mica culpable, perquè penso que si tothom fes com jo, els organitzadors haurien acabat sopant ells sols envoltats de taules buides. Potser també és perquè mon pare ha estat organitzador d'activitats així i he vist com de frustrants són aquestes coses des de l'altra banda.
En qualsevol cas, he coincidit amb gent força interessant, i he fet vida de congrés: menjar un munt i beure café a totes hores, xerrar amb uns i altres. En concret, he coincidit amb una professora portuguesa que escriu llibres i que, quan li vaig dir que m'agradava escriure però no em sentia capaç d'escriure res més enllà dels relats de 4 pàgines, em va dir que havia de deixar-me estar de manies i provar-ho (no en aquests termes, però la idea era aquesta). Total, que m'ha promés que m'enviarà (per correu real!) un exemplar d'un dels seus llibres, i que si ve a Barcelona m'avisa perquè li expliqui què tal. Ella escrivia contes curts; me'n va explicar alguns i estaven basats en una sola idea, una de sorprenent, i en explotar-la i veure què passa. Pinta bé, la veritat! De fet, té un parell de criatures i m'ha explicat que en comptes d'explicar-los contes, té uns quants personatges i va inventant-ne històries sobre la marxa per a ells.
Així que res, tot passa, i arriba a la seva fi. En qualsevol cas, a nosaltres encara ens queden un parell de dies de turisme. Plans: mercadillos a Portobello Road i Camden, alguna altra visita obligada, i algun altre regal gastronòmic dels que ens hem estat fotent durant la setmana.
27 de juny 2008
25 de juny 2008
No Comfort Time
Doncs sí, l'he liada, com no podria ser d'una altra manera. Havia posat el despertador a les 7. Ha sonat, m'he llevat, m'he dutxat, m'he afaitat, m'he vestit, m'he posat el rellotge al canell per anar a esmorzar. I en aquest moment, com que aquest rellotge sí que l'havia canviat d'hora, no com el del mòbil, m'he adonat que eren dos quarts de 7, que faltava mitja hora encara perquè obrissin el buffet de l'esmorzar, i una altra hora perquè hagués d'estar allà. Així que he intentat posar-me a dormir un altre cop, però ja estava desvetllat, i he decidit que seria molt més productiu escriure la segona entrada sobre el viatge al blog.
En qualsevol cas, la primera cosa que ens vam adonar ahir el Jordi i jo és que aquest viatge acabaran sent unes vacances a Londres encobertes. Perquè vam planificar-ho de dilluns a diumenge comptant que el congrés seria de dimarts a divendres, i que hi hauria coses interessants a veure-hi. Primera correcció: el congrés serà de dimecres a divendres. Segona correcció: així a priori, potser el nostre article sigui de les coses més interessants (des del nostre punt de vista, òbviament, déu nos en guard, si no)...
Així que ahir vam tenir una segona jornada de turisme. I turisme a la catalana, entrant a l'Abadia de Westminster fins la línia de caixes per a veure-la una mica per dins, però no més enllà, que l'entrada són 12 lliures. D'allà vam caminar fins la Catedral (Catòlica) de Westminster que jo recordava especialment de l'altre cop que vaig ser aquí, i que en aquesta segona visita no em va cridar tant l'atenció. Molt maca de fora, amb estil neo-bizantí (segons la guia) i vetes de marbre roig i blanc alternades, però de dins els plafons de marbre de colors la fan una mica kitsch, i totes les cúpules són de totxana ennegrida, suposo que esperant a que hi hagi fons per a pintar-les. El Jordi em va fer veure que quan acabin la Sagrada Família també serà una cosa així, buida i sense res. Bé, sempre els quedarà la solució tradicional d'espoliació, llàstima que avui dia estigui tan mal vista...
Des d'allà vam anar cap a Buckingham Palace, i vaig poder veure el meu segon canvi de guàrdia. Francament, una cosa bastant poc dinàmica: vam arribar quan ja deuria fer mitja hora que estaven allà fent cabòries, i la cosa es va allargar més de mitja hora més... La major part del temps no tenia una idea gaire clara de què estava passant, perquè tothom estava callat i perquè no es desmaiaven d'estar allà quiets al sol amb el barret de 4 pams d'alt. Per acabar-ho de fer una mica més surrealista, en un determinat moment la banda de la guàrdia es va posar a tocar cançons pròpies de circ de diumenge a la tarda. Però el millor encara estava per arribar...
Tots sabem que la monarquia ja no és el que era. I encara que aquí a Londres sigui molt més omnipresent que no pas a Espanya, això també significa que és molt més fàcil banalitzar-la. Així que aquest és el context en què cal entendre que, a mig canvi de guàrdia, entrés al Palau una comitiva de dues carrosses tirades per cavalls, amb suposo algun tipus de personalitat político-dinàstica, i un Rolls-Royce darrera... tot això mentre la banda de la guàrdia tocava el tema principal de la Guerra de les Galàxies. No era la Marxa Imperial, així que descartaré la opció que fossin dignataris imperialistes que van sobreviure a la destrucció de les Estrelles de la Mort (ja sabem que Londres en té de tradició, en això d'acollir els polítics estrangers de la pitjor calanya); però tampoc no acabo de veure els representants de l'Aliança Rebel fent el té de les 5 amb sa majestat la reina Isabel II. Potser estan buscant suports per aconseguir el reconeixement internacional del nou govern. Els camins de la política, com els del frikisme, són inescrutables...
Vist d'això, vam decidir anar a estirar-nos a la gespa del Saint James Park a llegir el diari una estona, i d'allà vam tornar cap al Soho a menjar en un Tailandès que ens havien recomanat abans-d'ahir. Va resultar un lloc curiós, especialment perquè ens van asseure en una barra tocant a un finestral enorme, de forma que vam dinar mirant el carrer i la gent que anava passant. La teca: curri bo però extremadament picant, i un descobriment: arròs amb llet de coco. Nota mental de demanar-ne un altre cop quan torni a un tailandès.
Després de dinar vam fer un cafè a l'Starbucks, que sorprenentment em van servir en una tassa de veritat, de les que no es tiren després d'usar, i sense una tapa que tal com ells te la posen i et donen el vas tu la treus i la tires; d'allà vam anar caminant fins a Chinatown i vam acabar en una llibreria d'antic que feia l'olor característica dels llibres vells i que semblava ser especialitzada en manuals tècnics antics. Vam trobar un llibre sobre Inteligència Artificial Distribuida de finals dels 80 per una lliura. Temptador, però no, gràcies. I després que em comprés un paperback modern de misteri per al viatge de tornada (que després vaig pensar: com deu ser el llibre perquè el propietari decideixi vendre'l tot just acabar de llegir-lo, però ja era massa tard), vam agafar el metro per tornar a l'hotel i posar-me a assajar la presentació.
Va ser llarg l'assaig, perquè no sé si del refredat/alèrgia que he agafat des del moment en què vaig trepitjar terra anglesa, o de que, com deia el Jordi, n'estic fart de l'article aquest, el tema és que semblava que fos incapaç de parlar en anglès. La llengua se m'enganxava, i de la boca només sortia com un flux pastòs de sons enganxifosos. Em quedava en blanc, havia de tornar a començar... Per sort després de dues hores i mitja d'assajos vaig aconseguir fer alguna cosa mínimament decent i al Jordi li va semblar bé i tot. Així que una cosa a l'olla, a esperar fins divendres i a aprofitar per anar a fer un Tandoori a un restaurant hindú en què la barra era el frontal d'un camió Tata. Ens van cobrar 15 lliures per una ampolla de Rioja que, només veure l'etiqueta (amb uns esgarrifossos cavallets de mar), veies que a Espanya no hauria passat dels 4 euros; però val a dir que em vaig reconciliar amb el menjar hindú, després d'aquella horrible experiència a prop de Central Park...
I amb això, arriba la fi de la segona jornada a Londres. Ara vaig a veure si puc esmorzar alguna cosa, que amb tot aquest desgavell d'hores m'he acabat quedant sense comfort time ni res que se li assembli...
En qualsevol cas, la primera cosa que ens vam adonar ahir el Jordi i jo és que aquest viatge acabaran sent unes vacances a Londres encobertes. Perquè vam planificar-ho de dilluns a diumenge comptant que el congrés seria de dimarts a divendres, i que hi hauria coses interessants a veure-hi. Primera correcció: el congrés serà de dimecres a divendres. Segona correcció: així a priori, potser el nostre article sigui de les coses més interessants (des del nostre punt de vista, òbviament, déu nos en guard, si no)...
Així que ahir vam tenir una segona jornada de turisme. I turisme a la catalana, entrant a l'Abadia de Westminster fins la línia de caixes per a veure-la una mica per dins, però no més enllà, que l'entrada són 12 lliures. D'allà vam caminar fins la Catedral (Catòlica) de Westminster que jo recordava especialment de l'altre cop que vaig ser aquí, i que en aquesta segona visita no em va cridar tant l'atenció. Molt maca de fora, amb estil neo-bizantí (segons la guia) i vetes de marbre roig i blanc alternades, però de dins els plafons de marbre de colors la fan una mica kitsch, i totes les cúpules són de totxana ennegrida, suposo que esperant a que hi hagi fons per a pintar-les. El Jordi em va fer veure que quan acabin la Sagrada Família també serà una cosa així, buida i sense res. Bé, sempre els quedarà la solució tradicional d'espoliació, llàstima que avui dia estigui tan mal vista...
Des d'allà vam anar cap a Buckingham Palace, i vaig poder veure el meu segon canvi de guàrdia. Francament, una cosa bastant poc dinàmica: vam arribar quan ja deuria fer mitja hora que estaven allà fent cabòries, i la cosa es va allargar més de mitja hora més... La major part del temps no tenia una idea gaire clara de què estava passant, perquè tothom estava callat i perquè no es desmaiaven d'estar allà quiets al sol amb el barret de 4 pams d'alt. Per acabar-ho de fer una mica més surrealista, en un determinat moment la banda de la guàrdia es va posar a tocar cançons pròpies de circ de diumenge a la tarda. Però el millor encara estava per arribar...
Tots sabem que la monarquia ja no és el que era. I encara que aquí a Londres sigui molt més omnipresent que no pas a Espanya, això també significa que és molt més fàcil banalitzar-la. Així que aquest és el context en què cal entendre que, a mig canvi de guàrdia, entrés al Palau una comitiva de dues carrosses tirades per cavalls, amb suposo algun tipus de personalitat político-dinàstica, i un Rolls-Royce darrera... tot això mentre la banda de la guàrdia tocava el tema principal de la Guerra de les Galàxies. No era la Marxa Imperial, així que descartaré la opció que fossin dignataris imperialistes que van sobreviure a la destrucció de les Estrelles de la Mort (ja sabem que Londres en té de tradició, en això d'acollir els polítics estrangers de la pitjor calanya); però tampoc no acabo de veure els representants de l'Aliança Rebel fent el té de les 5 amb sa majestat la reina Isabel II. Potser estan buscant suports per aconseguir el reconeixement internacional del nou govern. Els camins de la política, com els del frikisme, són inescrutables...
Vist d'això, vam decidir anar a estirar-nos a la gespa del Saint James Park a llegir el diari una estona, i d'allà vam tornar cap al Soho a menjar en un Tailandès que ens havien recomanat abans-d'ahir. Va resultar un lloc curiós, especialment perquè ens van asseure en una barra tocant a un finestral enorme, de forma que vam dinar mirant el carrer i la gent que anava passant. La teca: curri bo però extremadament picant, i un descobriment: arròs amb llet de coco. Nota mental de demanar-ne un altre cop quan torni a un tailandès.
Després de dinar vam fer un cafè a l'Starbucks, que sorprenentment em van servir en una tassa de veritat, de les que no es tiren després d'usar, i sense una tapa que tal com ells te la posen i et donen el vas tu la treus i la tires; d'allà vam anar caminant fins a Chinatown i vam acabar en una llibreria d'antic que feia l'olor característica dels llibres vells i que semblava ser especialitzada en manuals tècnics antics. Vam trobar un llibre sobre Inteligència Artificial Distribuida de finals dels 80 per una lliura. Temptador, però no, gràcies. I després que em comprés un paperback modern de misteri per al viatge de tornada (que després vaig pensar: com deu ser el llibre perquè el propietari decideixi vendre'l tot just acabar de llegir-lo, però ja era massa tard), vam agafar el metro per tornar a l'hotel i posar-me a assajar la presentació.
Va ser llarg l'assaig, perquè no sé si del refredat/alèrgia que he agafat des del moment en què vaig trepitjar terra anglesa, o de que, com deia el Jordi, n'estic fart de l'article aquest, el tema és que semblava que fos incapaç de parlar en anglès. La llengua se m'enganxava, i de la boca només sortia com un flux pastòs de sons enganxifosos. Em quedava en blanc, havia de tornar a començar... Per sort després de dues hores i mitja d'assajos vaig aconseguir fer alguna cosa mínimament decent i al Jordi li va semblar bé i tot. Així que una cosa a l'olla, a esperar fins divendres i a aprofitar per anar a fer un Tandoori a un restaurant hindú en què la barra era el frontal d'un camió Tata. Ens van cobrar 15 lliures per una ampolla de Rioja que, només veure l'etiqueta (amb uns esgarrifossos cavallets de mar), veies que a Espanya no hauria passat dels 4 euros; però val a dir que em vaig reconciliar amb el menjar hindú, després d'aquella horrible experiència a prop de Central Park...
I amb això, arriba la fi de la segona jornada a Londres. Ara vaig a veure si puc esmorzar alguna cosa, que amb tot aquest desgavell d'hores m'he acabat quedant sense comfort time ni res que se li assembli...
23 de juny 2008
Saint John
Tots esteu de revetlla, i jo estic a Londres. En una habitació d'hotel, immers en pensaments boirosos, materialitzats en núvols de vapor que brollen de la tassa de te que tinc al costat. Fins no fa gaire la kettle també fumejava. M'aniré a dormir en quant acabi aquest post, el primer en bastants dies. De totes maneres he tingut un dia intens, així que no negaré que em ve de gust.
Sembla que tinc una certa tendència a perdre'm Sant Joan. L'any passat no ho vaig celebrar perquè era a Nova York; quan vaig marxar d'Erasmus també va coincidir que per la revetlla era fora. És més: em vaig llevar a les 3 de la matinada per a creuar caminant tota Grenoble fins l'estació, on vam agafar un tren per anar a creuar els Alps per Val d'Isère. En qualsevol cas, això és anecdòtic, perquè el fet és que a França no es fa revetlla, com no se'n fa a Nova York o, acabo de comprovar, a Londres.
Tot i això, està prou bé estar a Londres. El viatge ha estat plàcid, especialment si tinc en compte que ha durat, des de l'estació de metro de Maragall fins l'aterratge a Londres Luton, el temps just de llegir-me, de principi a final, El Curiós Incident del Gos a Mitjanit, que feia dies que esperava a l'estanteria de casa que el traiés a passejar. També especialment si tinc en compte que el divendres per la tarda, quan ja no era a temps d'avisar les secretàries del departament (sí, perquè sóc a Londres per feina), en imprimir el bitllet electrònic vaig veure un requadre groc enorme amb les paraules Importante. Debido a la legislación local en alguno de sus destinos, debe subministrar información sobre sus documentos de viaje. De lo contrario, no se le permitirá embarcar en el avión. Per sort, sembla que les secretàries es van preocupar d'això per mi...
Un cop a Luton, recull l'equipatge, creua en tren mitja campinya anglesa, aconsegueix comprar un abonament de set dies per al London Underground, i el resultat és que surts en mig de les cases, no sé si senyorials, victorianes, o senzillament classicorres, del barri de Kensington.
Amb les maletes encara a sobre, i mentre el Jordi (el meu director) i jo ens intentàvem orientar i trobar l'hotel, hem fet una pausa (merescuda, perquè eren les 3 a Londres, les 4 a Barcelona, les 5 comfort time) per menjar en un lloc de moqueta al terra, taules i cadires grans i de fusta, i pintes de cervesa, on, a la vista de les opcions que hi havia escrites en sobre la barra, tant el Jordi com jo ens hem pres una hamburguesa de senglar per la curiositat, i ha resultat ser bona opció: una mica seca, però molt gustosa i pràcticament sense greix. He demanat ketchup i me n'han portat (amb una pregunta que literalment ha estat: està bé si m'hi poso ketchup); per sort he evitat la temptació de demanar oli per a l'amanida, i la Salad Cream marca Heinz n'ha fet les voltes.
Un cop plens, hem trobat el Caesar Hotel, a Queen's Gardens, i sí: he deixat les bosses en una habitació individual d'un hotel de 4 estrelles (recordem-ho sóc a Londres per feina)! Res, hem gastat el temps just de deixar les bosses i ja ens hem tornat a enfonsar cap al metro, camí de Westminister. I, com l'altre cop que vaig estar a la ciutat, de la mateixa manera que la primera impressió, buscant l'hotel, també va ser la del barri de Kensington (però no en un hotel de 4 estrelles, precisament); la primera impressió del Londres turístic ha estat la silueta del Big Ben i les Cases del Parlament, aquest cop amb el sol donant-los de l'altra banda.
Hem creuat el pont de Westminster, el Jordi i jo buscant l'angle i la il·luminació ideal perquè els nostres mòbils captessin alguna cosa que després poguéssim dir foto (explicació: cap dels dos no ha portat càmera digital). La gespa de davant del London's Eye invitava de forma gairebé lasciva a seure-hi, així que ho hem fet, molt a prop d'on un Jimmy Hendrix espontani tocava tambor i guitarra i bramava, per dir d'alguna manera al que estava fent.
Després d'una estona allà, hem creuat el riu de tornada; i després de creuar, sols a només un carrer de la gentada que passejava al llarg del riu, entre el ministeri de defensa i l'antiga oficina de la guerra, hem vist en Nelson dalt la columna de Trafalgar, i ens hi hem atansat. A sota una carpa anunciava que estava muntat per a la celebració del Dia Anual de les Vídues 2008, i servia d'escenari a un grup d'imitadors de Bollywood, però del Bollywood de serie B, C, D, o Z. Només em queda pensar que en el món de les arts escèniques, especialment les de tendència asiàtica, fa temps que s'ha desestimat el recurs de la sincronització i la gràcia en el moviment, en favor d'altres formes d'expressió estètica menys convencionals i restrictives. I és que Londres ha estat capdavantera en molts moviments culturals, recordem-ho.
D'allà hem pujat cap a Picadilly Circus, que ha estat vist i no vist mentre seguíem caminant cap a Regent Street. Arribats a Oxford Circus, hem tingut la idea de mirar si trobàvem la Universitat de Westminster, on ha de tenir lloc la conferència, que ens semblava recordar que estava prop d'allà. I sí, hem trobat l'edifici, però sorprenentment al preguntar al bidell sobre la conferència, ens ha dit que ell no en tenia cap mena de notícia. De fet, no tenia cap mena de notícia que cap conferència anés a celebrar-se demà. Clar: o bé l'home s'equivocava, o bé ara mateix hi havia un grup de pseudo-doctors fotent-se una mariscada amb els calés de la nostra inscripció. Per a mirar de desestimar la segona possibilitat, hem anat caminant fins un altre edifici de la universitat. Allà no hi havia bidell, al vigilant de seguretat no li sonava de res la nostra conferència, però clar, ell només era un vigilant nocturn, i no estava al corrent de totes les activitats de la universitat.
Vist el panorama, i que ja eren vora les 9 (les 11 confort time), hem decidit que ja ho miraríem a la web del congrés en arribar per la nit a l'hotel, i que el millor que podíem fer era anar a buscar un lloc per sopar. Abans d'anar cap al Soho on hem acabat en un restaurant japonès fotent-nos un parell de caixes de Bento, i no sé si de forma premonitòria, s'ha presentat una oportunitat d'aquelles que no tens cada dia.
En un carrer desert (sembla mentida la facilitat amb què, a Londres, es troben deserts els carrers de just al costat dels carrers més concorreguts) s'acosta un home, amb un mapa, diu que no parla gaire anglès, busca un hostal... i el mapa està en japonès. I l'Edgar Gonzàlez pronuncia paraules que mai no havien sortit de la seva boca: Jo sé una mica de japonès (en japonès, és clar). Cosa que no hauria d'haver dit, perquè un torrent de síl·labes japoneses s'ha desbordat, m'arrossegava; i jo a partir de la segona paraula ja no entenia res, només intentava trobar temps per pensar, i anava dient estúpidament eto, eto, sore, sore... Fins que finalment l'home ha desistit, hi ha hagut un arigatou, un sumimasen, i s'ha acomiadat igual de perdut que abans de trobar-nos.
Potser si estudiés o practiqués de tant en tant...
Sembla que tinc una certa tendència a perdre'm Sant Joan. L'any passat no ho vaig celebrar perquè era a Nova York; quan vaig marxar d'Erasmus també va coincidir que per la revetlla era fora. És més: em vaig llevar a les 3 de la matinada per a creuar caminant tota Grenoble fins l'estació, on vam agafar un tren per anar a creuar els Alps per Val d'Isère. En qualsevol cas, això és anecdòtic, perquè el fet és que a França no es fa revetlla, com no se'n fa a Nova York o, acabo de comprovar, a Londres.
Tot i això, està prou bé estar a Londres. El viatge ha estat plàcid, especialment si tinc en compte que ha durat, des de l'estació de metro de Maragall fins l'aterratge a Londres Luton, el temps just de llegir-me, de principi a final, El Curiós Incident del Gos a Mitjanit, que feia dies que esperava a l'estanteria de casa que el traiés a passejar. També especialment si tinc en compte que el divendres per la tarda, quan ja no era a temps d'avisar les secretàries del departament (sí, perquè sóc a Londres per feina), en imprimir el bitllet electrònic vaig veure un requadre groc enorme amb les paraules Importante. Debido a la legislación local en alguno de sus destinos, debe subministrar información sobre sus documentos de viaje. De lo contrario, no se le permitirá embarcar en el avión. Per sort, sembla que les secretàries es van preocupar d'això per mi...
Un cop a Luton, recull l'equipatge, creua en tren mitja campinya anglesa, aconsegueix comprar un abonament de set dies per al London Underground, i el resultat és que surts en mig de les cases, no sé si senyorials, victorianes, o senzillament classicorres, del barri de Kensington.
Amb les maletes encara a sobre, i mentre el Jordi (el meu director) i jo ens intentàvem orientar i trobar l'hotel, hem fet una pausa (merescuda, perquè eren les 3 a Londres, les 4 a Barcelona, les 5 comfort time) per menjar en un lloc de moqueta al terra, taules i cadires grans i de fusta, i pintes de cervesa, on, a la vista de les opcions que hi havia escrites en sobre la barra, tant el Jordi com jo ens hem pres una hamburguesa de senglar per la curiositat, i ha resultat ser bona opció: una mica seca, però molt gustosa i pràcticament sense greix. He demanat ketchup i me n'han portat (amb una pregunta que literalment ha estat: està bé si m'hi poso ketchup); per sort he evitat la temptació de demanar oli per a l'amanida, i la Salad Cream marca Heinz n'ha fet les voltes.
Un cop plens, hem trobat el Caesar Hotel, a Queen's Gardens, i sí: he deixat les bosses en una habitació individual d'un hotel de 4 estrelles (recordem-ho sóc a Londres per feina)! Res, hem gastat el temps just de deixar les bosses i ja ens hem tornat a enfonsar cap al metro, camí de Westminister. I, com l'altre cop que vaig estar a la ciutat, de la mateixa manera que la primera impressió, buscant l'hotel, també va ser la del barri de Kensington (però no en un hotel de 4 estrelles, precisament); la primera impressió del Londres turístic ha estat la silueta del Big Ben i les Cases del Parlament, aquest cop amb el sol donant-los de l'altra banda.
Hem creuat el pont de Westminster, el Jordi i jo buscant l'angle i la il·luminació ideal perquè els nostres mòbils captessin alguna cosa que després poguéssim dir foto (explicació: cap dels dos no ha portat càmera digital). La gespa de davant del London's Eye invitava de forma gairebé lasciva a seure-hi, així que ho hem fet, molt a prop d'on un Jimmy Hendrix espontani tocava tambor i guitarra i bramava, per dir d'alguna manera al que estava fent.
Després d'una estona allà, hem creuat el riu de tornada; i després de creuar, sols a només un carrer de la gentada que passejava al llarg del riu, entre el ministeri de defensa i l'antiga oficina de la guerra, hem vist en Nelson dalt la columna de Trafalgar, i ens hi hem atansat. A sota una carpa anunciava que estava muntat per a la celebració del Dia Anual de les Vídues 2008, i servia d'escenari a un grup d'imitadors de Bollywood, però del Bollywood de serie B, C, D, o Z. Només em queda pensar que en el món de les arts escèniques, especialment les de tendència asiàtica, fa temps que s'ha desestimat el recurs de la sincronització i la gràcia en el moviment, en favor d'altres formes d'expressió estètica menys convencionals i restrictives. I és que Londres ha estat capdavantera en molts moviments culturals, recordem-ho.
D'allà hem pujat cap a Picadilly Circus, que ha estat vist i no vist mentre seguíem caminant cap a Regent Street. Arribats a Oxford Circus, hem tingut la idea de mirar si trobàvem la Universitat de Westminster, on ha de tenir lloc la conferència, que ens semblava recordar que estava prop d'allà. I sí, hem trobat l'edifici, però sorprenentment al preguntar al bidell sobre la conferència, ens ha dit que ell no en tenia cap mena de notícia. De fet, no tenia cap mena de notícia que cap conferència anés a celebrar-se demà. Clar: o bé l'home s'equivocava, o bé ara mateix hi havia un grup de pseudo-doctors fotent-se una mariscada amb els calés de la nostra inscripció. Per a mirar de desestimar la segona possibilitat, hem anat caminant fins un altre edifici de la universitat. Allà no hi havia bidell, al vigilant de seguretat no li sonava de res la nostra conferència, però clar, ell només era un vigilant nocturn, i no estava al corrent de totes les activitats de la universitat.
Vist el panorama, i que ja eren vora les 9 (les 11 confort time), hem decidit que ja ho miraríem a la web del congrés en arribar per la nit a l'hotel, i que el millor que podíem fer era anar a buscar un lloc per sopar. Abans d'anar cap al Soho on hem acabat en un restaurant japonès fotent-nos un parell de caixes de Bento, i no sé si de forma premonitòria, s'ha presentat una oportunitat d'aquelles que no tens cada dia.
En un carrer desert (sembla mentida la facilitat amb què, a Londres, es troben deserts els carrers de just al costat dels carrers més concorreguts) s'acosta un home, amb un mapa, diu que no parla gaire anglès, busca un hostal... i el mapa està en japonès. I l'Edgar Gonzàlez pronuncia paraules que mai no havien sortit de la seva boca: Jo sé una mica de japonès (en japonès, és clar). Cosa que no hauria d'haver dit, perquè un torrent de síl·labes japoneses s'ha desbordat, m'arrossegava; i jo a partir de la segona paraula ja no entenia res, només intentava trobar temps per pensar, i anava dient estúpidament eto, eto, sore, sore... Fins que finalment l'home ha desistit, hi ha hagut un arigatou, un sumimasen, i s'ha acomiadat igual de perdut que abans de trobar-nos.
Potser si estudiés o practiqués de tant en tant...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)